Homilia del diumenge 27/02/2022

     .                                   DEL BON  COR  EN  SOBREÏX  LA  BONDAT

                                               ...I va el que fa tres, de diumenges seguits, arrodonint el Sermó-Missatge de la Plana. Seria bo, si més no, tornar a rellegir-los amb pausa, els tres, per la unitat a què responen. No perdre de vista que tant Mateu (cap del 5 al 7) com en Lluc 6 des del verset 20ss) són dins dels evangelis el punt focal de tot el mestratge essencial de Jesús. Referent a Lluc seria bo afegir-hi els verstes finals del capítol 6è amb la imatge tant pro-vocadora de les dues cases, l’una assentada i ferma sobre roca, l’altra sobre sorra que no es sosté i que dramàticament s’ensorra i anorrea. Dos camins crucials que marquen sentit i propòsit en la vida del cristià, tallat a la roca de les Benaurances!

                                               Endinsant-nos ja en l’evangeli d’avui, el cec és el que no té vigent i activa la Paraula de Déu, com ja queda palès en l’aclamació abans de l’evangeli, on pro-clamem: “Vosaltres que porteu (sosteniu, que dona solidesa) la Paraula de Vida i que ens fa resplendir com estrelles en un cel de nit” (preciosa imatge de la vivor de la Paraula que ens és vida i lluu, espurneja en el cel net d’una nit clara)

                                               Guiar un cec amb un altre cec, fent-li de pigall, tots dos ensopegaran i cauran de mala manera en un sot.  La comparació és volgudament estrident: Mentre no tinguis la vista purificada, seràs capaç(!) de veure la petita brossa en el ull de l’altre, dient-li: deixa`m que et netegi l’ull? Adona’t que tu tens un impediment majúscul que t’impedeix de treure-li la poca cosa, insignificant, que tu li pretens treure... Aquesta imatge és d’una potència que ratlla en el cinisme, com pots dir-li que li faràs el servei de tan poca cosa, si tu no t’hi veus de dioptrïes que tragines i que obstaculitzen de ple la mirada. Siguem seriosos! No et recordes del dir de Jesús: “no jutgeu, no condemneu, absoleu, estimeu, àdhuc els mateixos enemics?”. Encara hi ha més. Als qui es passen en fer de “mestre-tites” els escau, serrar, i punt en boca. Primer ser deixeble i, a més, deixeble avantatjat, abans d’obrir boca. Quan sigues més sensat evangèlicament, potser ni et veuràs en cor de dir i parlar i sermonejar sens treva ni fi... El bon mestre, de tota manera, és discret i les poques paraules que li surten de dins, ben de dins, aniran recolzades per una saviesa que l’haurà condensat en moltes experiències pròpies o alienes. D’això en parla la primera lectura que pertany al grup dels llibres sapiencials, en el nostre cas és del llibre de Sira, altrament dit Eclesiastès, recull de reflexions, adagis trets de l’Escriptura, escrit abans dels Macabeus que són de la segona meitat del segle II, abans de Crist: Quan es garbelli una vida es veurà si són saborosos els fruits de l’arbre, que simbòlicament som tots. Ja ho deien els clàssics: “No facis mai l’elogi d’una persona fins que no hagi acabats els seus dies”.

                                               Tot això s’adiu i molt a la segona part de l’evangeli d’avui quan parla precisament dels fruits de l’arbre.  “Pels seus fruits els coneixereu”, digué Jesús. La prova del que som en realitat es dedueix, no tant de les paraules com dels fets i de les actituds que transparentem. Quina invitació més sentida la de Jesús i en consonància amb Pau, sempre tan fidel a l’ensenyament del Mestre: “L’home bo, del tresor de la seva bondat que atresora en el seu cor, en treu fora la Bondat, perquè la seva boca parla d’allò que desborda del seu cor...” Una vegada un jove ric es posà de genolls davant de Jesús i li digué: -“Mestre bo. Què haig de fer per posseir la vida eterna. Jesús li diu: -Per què em dius bo? De bo només n’hi ha un que és Déu. Preciosa resposta

                                               La bondat, quan la veus reflectida en una persona a mi m’entusiasma. És ben bé la sensació de que la presència i l’acció de Déu es fa present en la persona que sap posar bondats en la trama de la seva vida. Se’m fa amable de cop i volta, sense més. No hi puc fer més. No és per demès que Pau posa la bondat entre els fruits de l’Esperit Sant. Estem en el “jardí o arbreda” de les lectures d’aquest diumenge. Surten els arbres i llurs fruits per tot arreu: a l’evangeli, a la lectura primera sapiencial i en el seu ressò en el Salm responsorial (“els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban, plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris del nostre Déu. Encara donaran fruits a la vellesa, continuaran plens d’ufana i de vigor”). Anem, amb tot, a l’epístola de Pau als gàlates que cap al final contraposa els fruits tòxics del pecat amb els fruits serenys i saborosos, els que l’Esperit ungeix i planta suaument en el nostre esperit. Són “amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.  Aquesta seqüència em té fascinat i em revé sovint, perquè per a mi és el fons del fons de l’acció de l’Esperit Sant. Us les he posat així amb negretes que tant bé s’hi adiuen i d’aquesta manera em penso que els hi faig mínimament l’honor que bé es mereixen. Pau després d’haver-les escrit i amb sintonia pregona en la seva significació i sentint-les vives al seu cor, ho rubrica així: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”.

                                               Hi torno una vegada més: Si alguna cosa voldria ser i fer seria –ho dic modestíssimament- ser bondadós. “La seva bondat consta per sempre”, llegim als salms. O bé allò que diem: aquesta persona és la bondat personificada. Com que no m’ho sé veure, ni de bon tros, ho valoro, i em deixo il·luminar per les bondats dels altres i ho repeteixo: vertaderament m’entusiasmen (en el sentit etimològic de l’expressió, eleven el meu esperit, noto la divinització que traspua la paraula i l’actitud.

                                               La litúrgia de la Paraula, sobretot la dels diumenges, és una festa i és un compartir la taula de la Paraula! Llàstima que hi trobo a faltar aquelles sobretaules que justifiquen d’allò més qualsevol àpat familiar o d’entre amics. No, no és suficient la -a vegades- tan pobra homilia. Ens hi hauríem de fer unes petites reunions enmig de la celebració i veure què ens diu la Paraula a cadascú en joiosa sinodalitat. Ai quina pobresa que arrosseguen amb les formalitats que ens priven de riqueses d’allò que el papa Francesc en diu la “fraternitat i l’amistat social” (Fratelli tutti)

                                               La col·lecta ens hi posa l’accent a la Paraula que ens modelarà i la il·luminació sobre els fets d’actualitat, avui de clamorosa actualitat (guerra de Putin sobre Ucraïna i la rebentada de la nostra pobra PAU). Llegiu, llegiu: “Guieu, Senyor el curs del món pels camins de pau, segons els vostres designis; i concediu a la vostra Església l’alegria de poder-vos servir amb llibertat i serenor”. I ens encoratjarà l’oració sobre les ofrenes: “Vós ens proveïu d’allò que us oferim i ho accepteu com a do nostre”. Sou meravellós, Senyor, vaja que sí!  Diumenge VIII,  27 de febrer 22 Sabadell             

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VIII,  27 de febrer 2022 Sabadell

Homilia del diumenge 20/02/2022

                                                 EL  SERMÓ  DE  LA  PLANA

                                               Les benaurances que, llegides amb ulls d’ara i aquí fan estremir per la distància que un pot veure, comparant-les amb l’ètica que avui es porta o es “desporta”, àdhuc en els que ens professem -de paraula- com a deixebles del Mestre. La paradoxa que subratllàvem diumenge passat, encara es fa més palesa en l’enunciat del que ens dirà Jesús, avui. Posem en relleu, ja només en començar: Jesús, dret i esguardant-los de fit en fit, alçà els ulls i digué mirant els deixebles”. La mirada, ai, de Jesús estimant els seus (aquí teniu la meva família! Lc 8, 21) incisiu i ensems benvolent!  No és retòrica, sinó parlar -bo i pregant: Jesús parla  sobre pregat abans- intentant d’arribar al cor dels oients. Què trabalsador aquest “A vosaltres que escolteu”, tenint davant per davant una simbòlica representació de tot el poble (Lc.6,17) Paral·lels: a l’AT, ben significatius, en la figura de Moisès amb les taules de la Llei, refent l’antiga Aliança de Déu amb Abraham, proclamada novament en el desert (Ex 19-20,1-21: els deu manaments); i en la redescoberta de la Llei, perduda i recuperada, després en tornar de l’Exili i amb la inauguració del Nou Temple de Jerusalem amb Nehemies i Esdras (Ne 8-10) Moment solemne que comporta el compromís explícit de complir la Llei. Aquí, es reprodueix l’escena inaugural amb qui és més que Moisès i més que Nehemies i Esdres, Jesús promou la Nova i Eterna Aliança, la nostra, ai i quina altesa que tè la nostra!! Abans d’encetar la lectura -pas a pas- de l’evangeli d’avui, caldrà fer respiracions fondes-ben fondes, perquè haurem de remar i fort, contracorrent. Saps què és l’esbalaïment, la punxeguda meravella, el vol i dol? En contrast entre el “se us va dir”, “Jo us dic”, no per espantar, sinó amorós, invitador.  Ai, si tinguéssim el cor obert, perquè és el cor el que sent i escolta; si tinguéssim... el cor ungit de gràcia baptismal, hi sentiríem el batec de la Paraula Evangèlica i Jesús ens hi posaria la unció de l’Esperit Sant, perquè les seves paraules caiguessin no com rocs que reboten, sinó com la suavitat del dir del Mestre: “Estimeu els enemics”. Ho he sentit bé? “Feu el bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen”. Senyor, Senyor, m’ennuego! Em trobo encallat i perdut... Després llisquen aquests “Si algú..., N’he comptat fins a cinc i entremig, com qui ho diu més fluixet o més solemne –què sé jo?- aquest “Feu” rodona, abassegadora la “Regla d’or”: “Feu als altres allò que voleu que ells us facin”. Tocats i enfonsats!, permeteu-m’ho de dir així. Emmudits de vergonya i d’esglai. Això és reconcentradament difícil de pair, lesiu per els nostres ”egos” descomunals. Seguim estorats, no n’hi ha per menys! Però vosaltres: “heu de...: llavors... la vostra recompensa serà gran... Com de gran? “Sereu fills de l’Altíssim que és bo amb els desagraïts i amb els dolents!”. Impossible, no ho puc sentir o llegir. (Tinc la sensació de que hi ha un abisme entre llegir-ho  o  sentir-ho a la lleugera, sense que promogui al fons del cor una agror o un penediment glaçat, o bé recalcant paraula per paraula, com estilets al cor!, significació apregonada, deixant –això, sí- que la gràcia faci el seu bell fer... Què en som de superficials i de desagraïts de mena! Amb Pere dic: “Senyor, aparteu-vos de mi, pobre pecador”, desassenyat i babau de mi, incapaç de coses massa altes per a mi. Estic ben retratat: desagraït, paraula que m’endola  l’anima!

                                               I encara més, molt més: Ara parlarà Déu en Crist: “Sigueu compassius, la vera definició del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, “Vós, que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat  de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. En Vós recullo les últimes paraules de l’evangeli d’avui que contrasten la manera maternal d’actuar de Déu, amb la barroeria nostra: “No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu no us absoldrà. Doneu i Déu us donarà”. I ara, una imatge preciosa, plena de lirisme, que l’hem vista tantes vegades a la pagesia. La mare amb la falda plena dels fruits de l’horta, desbordant i olorosa. Déu que aboca tot el doll de la seva gràcia, “tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels”, que ens ha dit Jaume a les lectures d’entre setmana; i encara una altra imatge de pagesia a l’hora de batre a l’era: el sac pel gra, sacsejat, rebotit, la mesura, divina desbordant. I el remat de tot plegat, “vera admonició”: “Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. Estic confós, esmaperdut, anorreat, no entenc res, no m’entenc de cap manera! Rajolí meu per doll seu, escatimat per excessiu, ronseries, ai!

                                               Completem amb les esparses pistes pel camí de la vida. David una figura entranyable amb la seva conducta envers del seu perseguidor, Saúl. Amb aquella generositat : “I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial”. El salm, bon ressonador de l’actitud de David, portada a excelsitud en Déu “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en amor. No ens castiga els pecats com mereixíem. Com un pare s’apiada dels fills, així el Senyor se n’apiada”.

                                               Tot això ens condueix amb mà de mare a la col·lecta: “Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat” Quina concisió, quina densitat, quina sintonia en tota la proclamació –dèiem- de la Nova i Eterna Aliança. Al parenostre demanem que la voluntat amorosa de Déu Pare la perseguim amb deler cada dia i intentant que tingui altesa, profunditat com es viu a la casa del Pare. I quina enyorança del futur –una altra paradoxa més-: nosaltres sortits de Déu el nostre Creador i freturosos per tornar-hi. Tota vida a ulls de Déu és un retorn.

                                               Encara més: L’aclamació abans de l’evangeli ja ens l’anticipa amb un esclat, que això vol dir aclamació, tot concentrant el missatge que encetarem amb meravella, no n’hi ha per menys!; siguem obsequiosos: “Us dono un manament nou, diu el Senyor; que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Allò que diem: amb Sant Joan a la vista, per recolzar-nos-hi una bona estona amb la meditació assídua que pregàvem a la col·lecta. Avui hi afegirem també l’oració sobre les ofrenes que ens passa massa tan sovint desapercebuda,  inoïda, perduda. “Ara que celebrem (cada paraula té la seva significació i ara més en la litúrgia) els sants misteris (això és l’Eucaristia; no en perdem la pregonesa!) tal com (igual, semblant, a la  manera que) el vostre Fill ens va manar (“feu això en memòria meva”). Us preguem, Senyor, que aquests dons que us oferim (caldrà sempre portar a l’altar peticions, racons de la nostra vida, ofrenes dignitoses) en honor (primeríssima obligació :honorar Déu) de la vostra Majestat ens aprofitin per a la nostra salvació: d’això es tracta! 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VII de durant l’any, 20 de febrer del 2022.  Sabadell                                    

Homilia del diumenge 13/02/2022

                              BENEÏTS DEL PARE-BENAURATS-FELIÇOS

                                               No he deixat de tenir aquesta darrera setmana l’Exhortació apostòlica Gaudete et Exultate del nostre benamat papa Francesc que en l’edició que en feu l’editorial Claret, té a la portada com a bon, boníssim reclam una esplèndida imatge del rostre evangèlic del papa, el nostre “germà” Francesc. Només contemplant-lo ja tenim la “vera imatge visible” del que diuen les benaurances, és a dir de la joiosa “santedat” que dimana de l’evangeli. Santedat (aquest concepte avui “atrofiat dins i fora”) i que provoca a malfiança, i a dir: “ja s’ho faran” o “això no va amb mi”, si no hi ha -encara pitjor- un recelós menyspreu: “cosa de capellans...” amb una esclafida sardònica que està  de moda avui: “pobrets”... Ep, atura’t i si no t’enrampen els llibres “de Missa que en dic jo” i si vols saber quelcom de santedat a “mode” pla i sintònic amb la “marca” evangèlica! posa-te’l a les mans, que potser -ajudant Déu- ho entendràs millor.

                                               Agafa aquest llibret que hauria de ser més venut -entre gent d’Església- que l’”Infinit en un jonc” d’Irene Vallejo (que de pas te’l recomano, si encara ens diu alguna cosa això tan estantís (!) dels clàssics de l’antigor),  Agafa el llibret exhortatiu del papa, aquest vademècum del què significa, no ser sant, sinó desitjar entendre bé què vol dir la santedat avui, anant de bracet amb els evangelis, és a dir voler ser –millor- aspirar a ser tingut per ver cristià, que als aspirants a ser-ho modestament ens hi va la “marca”. Vademècum vol dir traduït per a gent senzilla i confiada (que és el mateix) que l’hauríem de prendre com la nova Imitació de Jesucrist., el Kempis de les nostres àvies-mares que glòria hagin (jo en tinc un amb records inclosos de la meva mare!) com un talismà-tatuatge -perdoneu la paraula, lluny de supersticions!- No hi perdràs res, en llegir-lo i en assimilar-lo on i com es pugui. Bon profit tinguem tots.

                                               Agafa’l sense pre-vencions i fes-te el propòsit de llegir-lo primer d’una tirada, per saber de què va la cosa, saltant-te del primer capítol al tercer, no fos cas que t’entrebanquessis de moment! I després ves llegint, punt per punt de la a fins a la zeta, sense presses i amb pauses llargues o bé subratllant com acostumo a fer com a lector empedreït que soc; i lentament veuràs com les teves faccions se’t van des-tensant, agafen un to d’amabilitat, d’afabilitat, d’afinitat i de sintonia i simfonia amb la “tapa” del llibret en qüestió, qüestionador (!). Mira’t al mirall amb la coberta del llibret a les mans i mira si somrius, com ho fa el nostre “Germà Gran”. Anava dir un disbarat. Son les “Taules de la Llei de l’Esperit”, traduïdes i posades a l’abast d’ignorantets, si no encegats per una dilagant “IDEOLOGIA d’avui: –indiferentisme o més, rebuig. A oïdes i proclames tan modernes i tan ben avingudes dels que ho saben tot, sense saber ni un borrall de què van les coses con-sistents: mot aquest que vol dir que s’aguanten. Recordo el llibre de Simone Weil: “La gravetat i la gràcia”.  La cosa va d’això, i més enllà i tot de Montaigne i de tota arrel clàssica o humanista. Ara la diré grossa, que em perdoni qui m’ha de perdonar, pobre pecador: “Estem embafats de sants i santets i estampes i estampetes!” En altre temps els sants podien ser delitosament “referents”, els qui avui se’n diuen d’altra manera: “influencers”. Avui, tal com està el pati, tot es desemmascara i surt darrere la màscara dels temps, “l’esperit dels temps” D’aquest paràgraf en volia fer un “reset”. Però com no m’hi entenc, ni gaire ni molt, en aquestes andròmines com el bon home, amic virtual Carlos San Juan, que tampoc s’hi entén gota, però que diu “Somos mayores, pero no tontos”. ¡Ahí queda!, és el 25% imposat

                                               Les benaurances llegides a peu de lupa són benediccions per un cantó; i per l’altre no son malediccions, malastrugances sinó amonestacions, invitacions; si voleu, pre-monicions, avui que en tot tenim “monitoratges”. Que no estem en temps dels irats profetes de l’antiga pedagogia; i a més pel cas que els hi van fer (!), ho diu Jesús a les clares a la part de les ben... i a baix a les mal... Deien que sí  als profetes i després anaven a la “seva”. Avui el Gran Profeta, Jesús, té una altra pedagogia i una altra lògica, paradoxal com totes les coses de Déu. Cal anar al llibret i en el número 95, on el germà Francesc en diu El Gran Protocol, que és el Gran Desllorigador de tot plegat. Fa al·lusió a la Gran Final dels Jocs Olímpics Evangèlics, on les marques olímpiques van de misericòrdia. Ara i així s’entén allò de BENEÏTS del meu Pare, que passa a ser Benaurats (pelats!) i acaba amb allò de FELIÇOS (frustrats). Atenció que els que busquen la felicitat amb la marxa llarga posada –anhelosos, ai, ai...que se m’escapa!- van errats per mal camí, mala fita enganyosa. La cosa no va de regal, de regalar-se, sinó de conseqüència. Els dos camins: Mt 7, 13-28: cloenda del Sermò muntanyenc: el camí de la Vida! Pujar rosts amunt, no és fàcil i només qui venç el pic: allí un s’és definitivament benaurat i feliç! Amén. La felicitat del muntanyenc és comprovar que un va, aguanta, persisteix i amunt va! Abstine, sustine, agredere. Dels clàssics de sempre.

                                               Ara seria el moment si voleu de comparar les així dites benaurances les més llargues de Mateu, que són les de la Muntanya (en autèntic sentit simbòlic de les altures). Nosaltres començarem pel simbolisme de les dites de la Plana que són les d’avui, les de Lluc. Ni unes ni altres parlen del que som, sinó del que hauríem de començar a poder ser amb l’ajut de Déu, que diem, perquè és Ell l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist”.

                                               Comencem per les d’avui. Noteu que ha canviat el sentit de la primera i essencial per poder entendre les altres. Mateu parla encomiàsticament dels pobres en l’esperit. Lluc diu clar i rodonament, un escarit ser POBRES. Ja sabeu una de les primeres benaurances de Francesc en començar a parlar-nos en nom del Déu de Jesucrist i de l’Església sinodal, en sortida: “ser pobres i estar en i a favor dels pobres”. Les tres preposicions: per Ell, amb Ell i en Ell.

                                               En un rampell ja havia començat a escriure un primer comentari dels meus a la litúrgia del diumenge, a tall “minimalista” amb et títol “Menys és Més” que em va sortir de les entranyes i del meu racó menys visitat, ai,ai! També va de perles al revés, que no s’ho creu gairebé ningú, fora dels “vers deixebles” de Jesús. Més és Menys, per allò de la viscositat i els “tresillos” dels que passen hores i hores davant dels ídols d’avui dia: Mammon!. És allò del que “m’agrada” i hi farem una bona dormideta. El tenir es menja el SER. Com més en TENIM, més en volem i així se’ns va a fons el SER. Això val pels deixebles de Montaigne i de tots els humanistes de tot temps. I si queda un raconet, pel mateix Jesús, home a tot ser, Fill de l’Home, que digué i visqué com a Savi, el més cabal humanista, que ens parla de que si “volem” volar, hem de pujar amb esforç, sempre guaitant el cim i ens porta dreturerament per senderes contortes amunt: Tenir “arrels i tenir ensems ales”, ens dirà poèticament J. R. Jiménez: Ales a les arrels i arrels a les ales, és la meva lectura.

                                                Com que durant tres diumenges ens les haurem amb els “Beneïts del Pare” i haurem de resseguir totes les benaurances us re-invito a llegir el llibret del Germà Francesc que no fa altra cosa que posar-nos a mans el camí de la vida, tal com ens el mostra en les benaurances a oïdes d’avui, que no vol dir rebaixades per fer-les accessibles; tot el contrari, entenedores i amb exemples del cada dia. Qui diu que avui no hi ha sants? Com una casa de pagès!: són els veïns que saludem: “si necessiteu quelcom, truqueu”, els voluntaris de la parròquia de santa Anna, els que llegeixen l’Informe Foesa que té resums fàcils de copsar: Amb la pandèmia. els “desiguals” ja sumen un 26%, mentre que els “iguals, els unicornis”, la campen, cada vegada més a punt d’infart, de grassonets que estan! Recordin la petició del pobre-ric Epuló, que demanava un tast d’aigua al pobretó Llàtzer i com demanava almenys d’advertir els cinc germans, tots ells “epulons” de la seva classe, més que de mitjana, mitjana alta o bé que han traspassat les corbes, Cap amunt o cap avall? Aquesta és la qüestió!, amics meus.

                                               Enigmàticament el títol que té l’obrassa del papa porta aquestes paraules per títol: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Estan en les benaurances i té premi qui m’ho sàpiga explicar. “Joia i festa desdir a la vostra presència, Senyor” diu el salm, però encara falta esbrinar aquest en i és on hi ha la gràcia de tot. Avui vivim en l’en de la tercera benaurança. Premi a qui ho arribi a copsar i a viure-ho...Van mal dades per a l’Església. Això ens fa ser més humils, senzills, més bona gent i d’aguant.

                                               Per encetar conversa i per fer entrar la gana i per saber-ne més us convido a llegir La Contra del dimarts 8 de desembre sobre el minimalisme. És ben bé una repetició de la que va signar el mateix Lluís Amiguet el dia 1 de desembre de l’any passat, que és dels que m’agrada més de llegir de tots tres (amiguet meu virtual), és el més profund i ara em sembla que va deixant lloc a la seva filla. Doncs, deia que parla -totes dues vegades- d’un tal Joshua Fields que s’ha passat  de ser un directiu dels del morro fort a escriure llibres sobre el minimalisme viscut i que ens invita a fer un dissabte colossal dels 300.000 objectes que diu que té una llar americana a triar  l’indispensable per viure: “de pa i esperit” Classifica entre el que té a casa entre l’essencial, no essencial i escombraries. Manoi, això és saber viure! Cita Jesús sobre els rics per alliberar-los, perquè les coses no les tens: et tenen. Són llibres seus “Desear menos” i un altre “Ama a las persones, utiliza las coses... porque al revés no funciona”. Jesús li digué a un mestre de la llei “Fes el que has ben dit i viuràs”: un manament únic que es desdobla en dos: estimar Déu i els Altres (l’altre segons els evangelistes són Jesús en cada situació i són el Pare i l’Esperit sant): Mt 25, 31-35. L’evangelista-papa-germà gran, a més a més, ens posarà la paràbola del Bon Samarità com a emblema de la seva crida a la Fraternitat en la seva encíclica darrera: Fratelli tutti. Un papa ben evangèlic, Fa bo de sentir-lo, escoltar-lo i seguir-lo en els seus suggeriments per viure la vida bona, dels clàssics i evangèlics. A una certa edat necessitem més “esperit que pa”.  Jesús en ocasió de la primera temptació del redimoni ho diu així: No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula del Bon Déu. M’ha sortit destrempat, excessiu. Acabo amb les paraules també de Francesc: Sisplau, perdó i gràcies.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de durant l’any, 13 de febrer de l’any de gràcia 2022. Sabadell

Homilia del diumenge 06/02/2022

                                 CRIDATS  A  FER  DE  PROFETES

                                               Avui comprovarem una vegada més que la litúrgia és com una arquitectura simfònica. Raó de més per anar-hi amb exquisida atenció a la part  que és renova en cada eucaristia (a la taula de la Paraula), havent preparat els textos a fi de descobrir-hi els acords que son els que ens mostren la seva bellesa i el seu hàlit de comunicació amb el Déu vivent. Avui, potser excepcionalment, ens trobarem amb tres crides vocacionals a sentir-nos cridats a exercir de profetes. Per què no també amb la quarta, la nostra? Tot hauria de ser englobat en l’Evangelització, la Bona Nova.

                                               Comencem per la crida emblemàtica i paradigmàtica del profeta Isaïes en la primera lectura. Ve emmarcada per una aparició de Déu amb tot el seu esplendor, talment que suscita estupor i esglai. No debades es presenta en la seva santedat (el “Sant de Déu”, que diran de Jesús els possessos ), en la seva excelsitud que -per contraposició- atueix Isaïes.  L’actitud d’Isaïes és de por i de sentir-se impur per a qualsevol comesa. La mentalitat jueva era que un moria si havia vist Déu, d’aquí l’aterriment i el sentir-se indigne i impur. Li diu Déu: “No tinguis por de Déu! Llavors el serafí purifica amb una brasa, treta del foc sagrat, els llavis com a símbol i expressió personal per anunciar la Paraula de Déu. Després d’això Déu fa la pregunta de qui anirà a profetitzar? i la resposta serà de plena disponibilitat: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”. Déu no força, demana una lliure acceptació, bo i sabent Isaïes la cremor que comporta sempre tota paraula profètica! Els profetes deien a l’AT: “Escolteu la veu del Senyor”.

                                               Passem al paral·lel més immediat, el central, a l’evangeli d’avui.. Aquí hi haurà una gran manifestació del poder de Jesús que domina tota la creació amb el signe d’una captura de peix, indeguda per feta en temps inapropiat i per l’abrusadora quantitat  de peix. L’escena queda singularitzada en la persona de Pere que avançant-se a esdeveniments ulteriors, Lluc ja l’anomena Simó Pere. Remarca  la crida profètica que farà de Pere que es llença als peus de Jesús i, atemorit, li diu que és un pecador i segons l’estil vocacional en l’AT (entengui’s com en la d’Isaïes): “Allunyeu-vos  de mi”, per un temor reverencial. A això s’hi correspon el “No tinguis por” (el mateix que Gabriel li dirà a la Mare de Déu). “Des d’ara seràs pescador d’homes”. Curiosa manera de dir que haurà de predicar, llençar l’ham de la fe a tota una multitud de persones de qualsevol condició, un tret d’universalitat. Recordem que Lluc, en els Fets dels Apòstols, veurà com Pere exercirà com a cap de tots els que  seguiran fent de propagadors de la Paraula de Déu, de tots els futurs evangelitzadors (nosaltres inclosos, també).  Remata la perícopa  amb un “ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”, tots quatre, dues bines de germans. Són per a Lluc els primers i principals pescadors i profetes eclesials del Nou Testament. Seguidors- deixebles. Quina Similitud amb Isaïes!

                                               Passem ara a la segona lectura que conté la narració que fa Pau de l’aparició (sempre aquest fet preludia) i de la seva conversió i com recorda als germans de Corint “com us vaig anunciar la Bona Nova i que vosaltres acollireu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació”. “Recordeu amb quines paraules us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut”. I a continuació es presenta també com a apòstol i profeta, tot i haver nascut fora de temps... Exposa la Bona Nova, l’evangeli, és a dir el que després se’n dirà el kerigma o primer anunci. Centrat en la mort i l’enviament a difondre’l. Just just després de la resurrecció. Afegirà que “Per gràcia de Déu soc el que soc”. I encara hi afegeix: “Tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem, i això és el que vosaltres heu cregut”. Pau dirà que tot és per gràcia de Déu que ha treballat amb mi. I la col·lecta lligarà el tot: “Senyor, vetlleu bondadosament per la vostra família: protegiu-la i defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia. Corroborat per l’aclamació: “Veniu amb mi, diu el Senyor, i us faré pescadors d’homes”. Ara venim nosaltres? Tots? Com a vers profetes?

                                               Ara donarem veu al papa Francesc en la seva primera Exhortació Apostòlica, La Joia de l’Evangeli”. La seva veu s’ha de convertir en veu o paraula de Déu i nostra -a ella assimilada-, coral perquè és eclesial, profètica, perquè des del baptisme som cridats a ser profetes, tots. La Paraula de Déu, diu Pau, és viva i eficaç i “el Ressuscitat –diu el papa- envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la FE en Ell es difongui en cada racó de la terra. L’encapçalament del seu document el titula així: La transformació missionera de l’Església. Invitació indeclinable a fer de profetes, és a dir a que la nostra vida tota, no sols la paraula, expliciti la prioritat de tots els batejats “en sortida” de primerejar, involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar l’evangelització (número  24) , la nostra -la primera!- com a condició de possibilitat per poder evangelitzar després tothom, testimonialment, com si de les nostres actituds, comportaments, tracte, proximitat i la nostra il·luminació-irradiació fos indispensable per a comunicar la fe. La FE s’encomana, es fa transitiva, Déu la fa comunicativa per mitjà de la nostra mateixa FE. O és sintònica o no serà. Vol que exercim de profetes, transmetent no paraules nostres, sinó les que van ungides com Paraula de Déu, a l’estil d’Isaïes, de Pau, de Simó Pere, en definitiva del mateix Jesús, sota l’acció de l’Esperit Sant de Déu, i amb la complaença de Déu Pare. El papa dirà que el Kerigma és sempre trinitari. Som només instruments. És Crist que vivim en nosaltres es fa proper de tothom, sobretot els pobres.

                                                Ens parlarà el papa de viure i de difondre l’evangeli  arreu. En l’apartat “Una evangelització per l’aprofundiment  del  Kerygma” comença dient que “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la FE, quan indica ; “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci (Kerigma: ”Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te per enfortir-te, per alliberar-te; ha de provocar un camí de formació i de maduració; implica prendre’s seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. (Ga 2, 20). Per a tots els creients  aquesta Exhortació  hauria de ser com l’evangeli actualitzat, transmès personalment per Jesús a través de la veu autoritzada del successor de
Pere. De lectura programàtica indispensable, durant tot el pontificat del papa Francesc.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de durant l’any, 6 de gener del 2022.  Sabadell