dissabte, 28 d’abril del 2018

Homilia del diumenge 29/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

I  L’ESGLESIA  CREIXIA,  CREIXIA

                                               Del testimoni pres dels Fets dels Apòstols: “L’Església vivia en pau. Així creixia, s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant”. Quina imatge més serena i més ardida del primer desenvolupament del germen de l’Església! A voltes es narra d’una forma molt significativa i personalitzada dient que “la Paraula de Déu s’anava estenent i escampant, i consolidant de manera poderosa; i el nombre de deixebles creixia molt a Jerusalem, fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Avui, a la primera lectura àdhuc s’hi fa present el que serà el gran predicador dels primers temps, Pau. Poc després de la seva conversió tan clamorosa fins al punt -ho veiem avui- que a Jerusalem la seva predicació no era de fiar perquè sabien com havia canviat de perseguidor a predicador irreductible, i l’hagueren d’ajudar a fugir, iniciant així les mil i una aventures viscudes en pro de l’evangeli, contades a les seves cartes... Quin revulsiu no fou per als primers cristians la vivència de la resurrecció, sostinguda i avalada per l’Esperit Sant!  Aprofito l’ocasió per invitar-vos a llegir de primera mà totes les meravelles obrades pels intrèpids primers testimonis de la Resurrecció, contingudes en el llibre dels Fets dels apòstols; moments privilegiats per veure com apareixien, com vivien i com s’organitzaven les primeres comunitats. Patrons que esdevenen per a nosaltres i per a la tasca que se’ns ha encomanat una i altra vegada a tots els cristians: l’evangelització oferta a tothom.

                                               Ara, però, se’ns glaça el cor en veure com a casa nostra la fe i la comunitat eclesial està en decadència i com decreix i decreix...  No és ara el moment de fer una anàlisi constatant símptomes, causes i situacions. Cal pensar com en els temps clàssics en l’esperança contra tota esperança. Potser cal que es “deconstrueixi” una manera de viure l’evangeli o millor la religió perquè en ressorgeixi una xarxa de petites comunitats que responguin a unes exigències d’humanitat i de relacions interpersonals al temps que amb més finor evangèlica. Tenim el problema obert i és el de la transmissió de la fe en un món molt laïcitzat. Les instàncies de nova evangelització s’han fet més insistents darrerament i haurem d’emprendre una visió eclesial que sigui radicalment evangelitzadora. El papa Francesc ens ha emplaçat amb la seva –i nostra!- “La Joia de l’Evangeli”. Fem–li confiança i seguim el seu esperit d’”Església en sortida”. Som-hi, començant per resituar-nos a nosaltres mateixos en aquesta urgència, sí, urgència. Mal podré evangelitzar, si jo no respiro evangeli!

                                               En els textos de la litúrgia d’aquests dies s’hi respiren aires d’irreprimible resurrecció. Hi conflueixen Pere, Pau, Joan, els primers diaques, amb la figura tan rellevant d’Esteve. Ja us vàrem dir que la primera carta de Joan ens anirà acompanyant durant tot el cicle pasqual i en ella hi haurem d’extreure el bo i millor del que significa viure com a ressuscitats, com a fills d’adopció, com a deixebles i seguidors propers del Mestre. En aquesta carta, que fem nostra, hi trobem les millors afirmacions respecte a la nostra fe: Quin sentit d’experiència vivencial que s’hi nota!: “Us anunciem allò que hem sentit, que hem vist, contemplat i tocat. Us parlem de qui és la Paraula de la vida, que se’ns ha manifestat. Que tinguem comunió amb Joan i la seva comunitat de fe, perquè estant nosaltres en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist, formem així una comunió trinitària. Sabem que coneixem Déu, si guardem els manaments: l‘estimar el proïsme que és nou i vell a la vegada. Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit Sant, que heu rebut del qui és sant i tots teniu el coneixement. Manteniu-vos en el Fill. L’unció que ve del Fill us ensenya totes les coses. Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som! Els qui han nascut de Déu no pequen, perquè conserven dintre d’ells la llavor de Déu. El missatge que heu sentit des del principi és aquest: que ens estimem els uns als altres. Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu: tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Déu és amor. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. On hi ha amor, no hi ha por, ja que l’amor, quan és complet, treu la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament. Qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu. Qui té el fill té la vida. Hem cregut en el fill de Déu i en el seu amor. La victòria que ha vençut el món és la nostra Fe. Hem  conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida  per nosaltres”. Mireu quina densitat suposen aquestes paraules inspirades!

                                               Avui enfocarem la visió cristocèntrica a partir del capítol 15  que és la perícopa evangèlica de la litúrgia d’avui. I en els dies que queden del cicle de Pasqua anirem puntejant aquesta tríade que formen els capítols 15 fins al 17 tots inclusos.  Mai s’han escrit pàgines més afectuoses, més íntimes, car són com el testament espiritual de Jesús que els obre als apòstols i a nosaltres les portes de la intimitat  i que contenen les afirmacions més transcendents de les vivències de Jesús mateix. La seva vinculació amb el Pare ens és proposada en la relació de vida amb Jesús. El símil del cep i la seva vinculació amb les sarments ens planteja una situació d’absolut: “sense mi no podeu fer res”. Romandre és un verb del que no en podem copsar ni entreveure les inferències. Mantenir-nos units, fent que la saba vivifiqui el teixit existencial. És qüestió de vida o mort, mai tan ben expressat. És únicament en estreta vinculació amb la vida de Jesús que nosaltres podrem viure espiritualment. Ja ho va dir el mateix Jesús: “Jo visc compartint la vida amb el Pare, així vosaltres viureu per mi”. El concepte de vida és dels més potents del nou testament. He vingut perquè tingueu vida. Unit en formulació amb el de Resurrecció: “Jo sóc la Resurrecció i la vida”. Jesús camí que condueix  a la vida. Qui pretengui salvaguardar la vida la perdrà i qui la perdi per l’evangeli la guanyarà. Es comptabilitzen més de cinquanta vegades el terme vida en l’evangeli de Joan. A més, el cultiu de la vinya suposa un podar i un esporgar que simbòlicament són com un “pas de creu”. El cultiu del cep i de la vinya està en funció del fruit. El Pare cerca una més ampla i rica floració i el fruit dels raïms.  

                                               Pau va confegir-ho amb una síntesi admirable, expressió que ens ha sortit en les litúrgies pasquals: “Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius” (Rom 14, 7-9). Tot en el Crist pasqual és una conspiració en favor de la vida i de la plenitud de la Vida! “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare!”
Diumenge V de Pasqua, 29 d’abril del 2018   Sabadell

dissabte, 21 d’abril del 2018

Homilia del diumenge 22/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

CONÈIXER  I  SER  RECONEGUTS

                                               Pasqua és també un camí per anar-nos endinsant en la mateixa finalitat que vàrem treballar en començar la Quaresma, però ara des d’una visió de Resurrecció. Ens dèiem que en Jesucrist hi ha molts misteris i ara ens trobem en el de la seva glorificació que marca com el compliment de la seva missió personal i que adquireix sentit global de tot el que significa Crist per a tots el creients d’ara i de sempre. Hem de rellegir la seva vida i els seus ensenyaments des d’una perspectiva de globalitat. Més que pedra angular de tot l’edifici del fet cristià, Ell és el tot: punt d’unió i de significat. En Joan i Pau trobarem les identitats diverses que queden emparades per aquest repetit “Jo Sóc”. Jesús utilitzà aquest mètode d’explicar-los les Escriptures a fi d’obrir-los-hi els ulls. I veure’l com a Fill de Déu, sense perdre aquest sentit d’identificació àdhuc corporal. Altrament podien perdre la perspectiva de continuïtat amb el que fou el seu Mestre i Amic Confidencial, ara glorificat pel Pare.

                                               Aquests dies fem lectures que van més enllà dels evangelis, Pere és el que el predica ja des dels primers dies, Pau sobretot ens en donarà una visió molt madurada que suposa un coneixement espiritual. Formularà expressions que formaran part d’una segona lectura, no vinculada a l’experiència deguda a una convivència com la van fer els apòstols. Tota la riquesa diguem-ne pasqual ens és oferta a la nostra consideració per anar més a fons en el seu coneixement espiritual. Conèixer-lo és el gran repte pasqual. Això suposarà un tracte i familiaritat que posi arrels i fonaments a la nostra fe. Conèixer en termes bíblics vol dir tenir-ne una experiència directa i espiritual que va més enllà de saber-ne episodis de la seva vida feta narració, és veure Jesús com a misteri tot ell. Anar del què al perquè i al per a què. Del saber a l’assaborir-lo com a motiu i significació del nostre viure. Coneixement experiencial que suposa una actitud peculiar del nostre viure. Definitivament ja la nostra existència depèn i s’explica amb la de Jesús, viu en nosaltres per sempre. És allò de Nicodem: tornar a néixer, con-figurats d’una nova manera de ser i de fer.

                                               Avui l’evangeli porta l’al·legoria del Bon Pastor que coneix i reconeix una a una les seves ovelles, donant-les-hi un tracte personalitzat, amb nom propi; i hi establint-hi una relació única, oberta com d’amistat.

                                               En el relat evangèlic hi ha com un moment àlgic quan diu Jesús: “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles”. Hi ha un paral·lelisme entre la relació de Jesús amb el seu Pare i la que estableix entre ell i cadascú de nosaltres. Aquí toquem un punt abismal de les relacions.  Hem de ser-ne conscients. Restem com estupefactes i ho considerem com una gràcia, la qual ens serà difícil d’entendre i de correspondre-hi. Només per El, amb Ell i en Ell podem donar-hi resposta. Tot obra i gràcia de Déu. Aquesta comunió de Jesús amb nosaltres ens ve com reforçada per les paraules de Joan a la seva primera carta: “Estimats: Mireu quina prova d’amor  ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. I hi afegeix un “encara més” ponderatiu: “encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”.  Aquesta és la Carta de la més profunda i viva identitat nostra. Som ja ara en un accentuat to de veu, convençuts i convincents. Anirem essent en creixement permanent fins a arribar al moment de plenitud, ja en Déu: “Serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Si ja és un misteri la nostra relació amb Déu aquí a la terra, com no serà la del cel en Déu?  Fem un acte de fe i d’amor per entrar, ni que només sigui un xic en la suprema veritat de cada terme.

                                               - Mireu: ens demana Joan que li prestem més que atenció a allò que ens dirà. Com si digués: Admireu, no n’hi ha per menys! És veritablement una mirada de fe. Només Déu ens pot donar una comprensió, una ponderació de la veritat que inclouen les paraules que ens dirà.

                                               - Quina prova d’amor: Aquesta és la vertadera causa i motor del contingut que ens dirà a continuació. Un amor que ens supera, que ens sobrepassa. Atents a l’afirmació. Cal agrair àdhuc la capacitat de resposta que podem donar. Tot obra i gràcia de l’amor que se’ns manifesta. Senyor, ja crec, però augmenta’m la meva pobra fe.

                                               - Ens ha donat el Pare: Jesús ens va dir que ens  relacionéssim amb Déu com a Pare. “Que és meu i vostre”, ens digué. Hem entrat en la intimitat amb Déu. Ja des d’antic, a la Didajé des del segle primer se’ns prescriu que el parenostre s’ha de resar tres vegades al dia. I que ja en la litúrgia romana anava precedida com ara d’un “atrevir-nos a dir”. Un temerós respecte reverencial. I d’acord amb l’ús que en feia la litúrgia antiga acabava amb una doxologia que ara queda un xic despenjada: “perquè son vostres per sempre, el Regne, el poder i la glòria”. (Del llibre Abbà El missatge central del Nou Testament de Joachim Jeremias)

                                               - Déu ens reconeix: és el millor aval. Ell en persona. Ara podem capir millor aquells capítols 15 fins al 17 de l’evangeli de Joan on la relació de Jesús amb el Pare ens és model al qual ens invitarà el mateix Jesús. L’expressió reconèixer és fonamental en l’imaginari del Mestre. Com a Pastor, com a Advocat.

                                               - Com a fills seus: Mai s’havia arribat a formular així la nostra vinculació amb la paternitat de Déu. Tot obra de la gràcia: som afillats, som reconeguts com, som adoptats. Fills en el Fill, germans en el nostre Germà, Jesús. La imatge de fill i de nou naixement aplicada al do de la vida divina es freqüent en Joan; esdeveniment que es dóna en el baptisme. Ara, pertoca de fer referència al document del Vaticà II Gaudium et Spes: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Jesús és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la imatge divina, deformada des del primer pecat. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre  nosaltres. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor”.

                                               - I ho som: Constatació referendària. Jesús s’ha fet tan proper que el Pare ens veu com a fills en la filiació del seu Fill. Ens veu en la imatge del seu Fill. Som de Déu: per creació i per redempció: és la nostra identitat reconeguda. És una reiteració, però gens retòrica, admirativa. Definitiva. “Els seguidors del Crist, cridats per Déu i  justificats en el Senyor Jesús, no pels seus propis mereixements sinó per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, fet sants”.

                                               - Però encara no s’ha manifestat com serem: “Certament assetgen al cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.

                                               - sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal és: “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida, a fi que fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!” “A causa de la seva transcendència, Déu només pot ser vist tal com Ell és, quan Ell mateix obre el seu misteri a la contemplació immediata de l’home i quan li dóna la capacitat.  Aquesta contemplació de Déu en la glòria celestial, l’Església l’anomena “visió beatífica”. “Aquest misteri de comunió benaurada amb Déu i amb tots els qui són en el Crist ultrapassa tota comprensió i tota representació. L’Escriptura ens parla amb imatges: vida, llum, pau, banquet de noces, vi del Regne, casa del Pare, Jerusalem celestial, paradís: “El que l’ull no ha vist mai, ni l’orella ha sentit, ni ha entrat en un cor d’home, ho ha preparat Déu per als qui l’estimen” (I Co 2,9). Catecisme de l’Església Catòlica, nn 1027 i 1028. “Perdura eternament el seu amor”. És el salm responsorial, 117)
  Diumenge IV de Pasqua, 22 d’abril de 2018   Sabadell

dissabte, 14 d’abril del 2018

Homilia del diumenge 15/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

ELS  FRUITS  PASQUALS  DE  L’ESPERIT

                                               Ara que ja ens endinsem en el cicle de Pasqua em sembla oportú de fer balanç de les riqueses que se’n deriven de les dues Resurreccions, de les quals hem pres el compromís de ser-ne testimonis, d’acord amb la comesa que ens va encomanar el propi Jesús, tot just ressuscitat. Sobre aquesta constatació proclamada i viscuda a ulls de tothom tindrà lloc l’edificació de la seva Església. Però tanmateix n’hi ha una altra de resurrecció que no podem ni ignorar ni menystenir, perquè ambdues van lligades. Amb la meva manera de viure he de palesar que la resurrecció de Jesús està mobilitzant la meva pròpia vida. Aquest és el sentit que dono quan parlo de testimoniar la doble resurrecció.

                                               M’he de dir a mi mateix i ho he de proclamar que tot és un esclat de vida en Jesús i en mi; i que afirmo que la pasqua dóna qualitat nova al viure, més aprofundit sentit, força i elevació a la meva espiritualitat evangèlica. Jesús cobra nova vida; jo també la tinc per participació en la de Crist. Dues resurreccions en una! Tant és així que comprometo la de Crist en la vivència de la meva. Cal tenir-ho present.

                                               Primera invitació a ser testimonis. Ho diu Pere a la lectura primera: “Nosaltres en som testimonis”.

                                               Segona rèplica: Joan a la seva esplèndida carta avui ens adverteix que “per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments”, concloent que “els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament. Aprofito, com ho faig darrerament, per recomanar-vos la lectura de tota la carta aquesta setmana, perquè ens la trobarem sovint aquests dies de Pasqua.

                                               Tercera apel·lació a deixar-nos obrir al sentit de les Escriptures i ensems a deixar-nos abrusar els cors precisament quan ens en parlen Així ho diem en l’aclamació abans de l’evangeli; i feu-ho, Senyor, amb la veu i el to de l’Esperit que és qui ens ha de portar a una percepció molt més enfondida de qui és la Paraula, perquè les vostres són “veritats de vida”. És el mateix que se’ns diu a l’evangeli en la narració de Lluc, quan narra que Jesús els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures.  Tota la litúrgia d’avui va de testimoniatge: Deixem que l’Esperit doni vigor al testimoni sia de la nostra fe proclamada, sia per la nostra vida.

                                               Una vegada més fem recurs, com sempre acostumem, a la col·lecta i a la pregària de l’ofertori per destacar un fruit clar i encomanadís: la Joia.

                                               “Oh Déu, que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills, esperin el dia de la Resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. I en l’ofertori: “Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant; i ja que, en la resurrecció del vostre fill, li heu donat un motiu tan gran de joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.

                                               He subratllat les tres vegades que el goig o equivalents surten en ambdues pregàries. Això em porta a ressaltar el GOIG com un dels més preuats fruits pasquals. No per res ens han florit en el cor i en l’esperit els al·leluies que ens surten arreu aquests dies. És la mateixa espontaneïtat pasqual la que ens hi porta a cada retop. Ens surt de molt endins i inconteniblement... Donem crèdit a les paraules exultants dels prefacis de Pasqua o si no ens consideraran poc o gens creïbles: “Per això, ple de la gran joia de la Pasqua, d’un cap a l’altre de la terra, tot el món exulta, per això ens ajuntem, com ho vàrem fer per Nadal, amb tots els estols celestials cantem l’himne de la vostra glòria, tot dient: “Sant, sant,sant...”

                                               No els cantem debades els al·leluies; recolzem-los en les més entranyables conviccions i fem-ne motiu preferent de les nostres exultacions! Hi ha motiu sobrer per viure’ls com el mateix Francesc que s’autodenominava joglar de Déu. Com sentia el Nadal i la Resurrecció! Aprenem-ne que és bon mestre. Hi ha una llei fonamental en la litúrgia: i és la consonància entre el què diem i la seva significació; el què, el per què, el sentiment de tot plegat i un assentiment, una concordància. De no fer-ho així, degradem la vivència en ritus. L’activa participació que ens demana el Vaticà II en això cobra el seu sentit més profund al temps que entranyable. Esdevinguem coprotagonistes o concelebrants. La missa viscuda així dona un tomb insospitable!

                                               Pau VI va donar-nos una exhortació pastoral dedicada al Goig en el Senyor. Bé li hem d’agrair. El papa Francesc reprèn aquesta connotació que defineix i caracteritza l’evangelització, titula la seva primera exhortació: “La Joia de l’evangeli”. Ja de bon començament ressalta la invitació més encomanadissa, la del profeta Sofonies, el qual ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i de joia que vol comunicar al seu poble aquest goig salvífic. M’omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enmig de tu, et renova amb el seu amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia” Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules!”

                                               La joia és dels fruits pasquals més notoris. El goig promogut per l’Esperit Sant és un euforitzant, vull dir que sempre s’exterioritza, d’una manera difícilment contenible. Pau parla de l’Esperit com d’una beguda. La referència immediata al goig que s’esbadella en la Resurrecció sempre porta a una estupefacció: “Hem vist al Senyor!” Sense l’admiració no té sentit dir-ho. I deixa a continuació una dolcesa que et pren ànima i cos d’una blanesa que et fa somriure tant per dins com per fora. Per no res et posaries a cantar ni que només fos per a tu o per a Déu.

                                               No és un sentir-se content sense un molt endinsat “sentit dels sentits”. Et veus portat, com alat, per bé que et trobes i et retrobes en les coses menudes de cada dia i les veus pel cantó de la bondat.  Les admires i les veus amb un mirar intens... La mà se me’n va cap el volum de les obres de sant Joan de la Creu que el tinc a mà aquests dies. Cap El Cántico espiritual: ai!, les mirades intercanviades! Se’t destesen les músculs grans i petits. Un és portat a fer un viure més enlairat de l’espiritualitat; i hi poses el cor en les coses que les entomes amb una lleugeresa, com si les acaronessis... Ingravidesa, que és la llei de la gràcia en oposició a la llei de la gravetat, com deia la nostra mística Simone Weil.

Imatge relacionada
                                               Aquest fruit és dels més vistosos i que el percebem millor, perquè és com un perfum que no ens deixa, com una esponjositat que ens habita i que ens fa més fàcilment perceptius a la petita transcendència que hi trobem en tot, perquè la hi projectem. Vius en un to de felicitat que t’accentua els mòbils  del bon viure. No embafa i et deixa tendre com un nounat a qui ni dormint li ha desaparegut el mig somriure. Arribo a aquesta expressió perquè des d’un punt de vista sobrenatural, això és indici de que la filiació divina ens ha pres i que és el motiu pasqual per excel·lència i en  aquest mig somriure hi és tot. Recordeu el que diu la col·lecta: sentir-se rejovenit.

                                               Aquests dies entro sovint en la primera encíclica de Joan Pau II que es titula “El Redemptor dels homes” i m’ajuda a entendre millor què significa la Redempció i la Salvació obrada per Jesús. Avui, mentre escric aquesta homilia trobo en l’evangeli de Nicodem les invitacions a renéixer una vegada i altra i descobreixo que pel buf de l’Esperit som renascuts per obra seva i per gràcia.

                                               Llegeixo en l’encíclica esmentada: “L’Església tractant de mirar l’home com amb els ulls del mateix Crist, es fa cada vegada més conscient de ser la custòdia  d’un gran tresor, que no li és lícit malversar, sinó que l’ha de fer créixer contínuament. En efecte, el Senyor Jesús va dir: “qui no és amb mi, està en contra”. El tresor de la humanitat enriquit per l’inefable misteri de l’adopció en l’unigènit Fill de Déu, mitjançant el qual diem a Déu: Abbà! Pare!, és també una força poderosa que unifica l’Església sobretot des de dins i dóna sentit a tota la seva activitat. Per aquesta força, l’Església s’uneix amb l’Esperit de Crist, amb l’Esperit Sant que el Redemptor havia promès que comunica constantment i la vinguda del qual revelada el dia de Pentecosta, perdura sempre.   En els homes es revelen les forces de l’Esperit, els dons de l’Esperit i els fruits de l’Esperit Sant (Gàl 5, 22s)

                                               Avui , doncs, és el diumenge dels Al·leluies, i de la joia que els promou. L’himne del Glòria té totes les sentors de la Pasqua que no s’acaba mai.
Diumenge III de Pasqua, 15 d’abril del 2018.   Sabadell

dissabte, 7 d’abril del 2018

Homilia del diumenge 08/04/2018 del P. Josep Mª Balcells

HEUS  AQUÍ  EL  SAGRAMENT  DE  LA  NOSTRA  FE

                                               Dels primers cristians, que en deien neòfits, neonats, tot i que havien rebut el baptisme d’adults, precisament en aquests dies pasquals, eren molt més conscients que nosaltres del que significava la recepció del sagrament de la nostra fe, és a dir, del baptisme. Ho celebraven portant una túnica blanca des que eren batejats fins a aquest diumenge de la diada de l’octava de Pasqua, en què se la treien. D’aquí venia la denominació de domínica “in albis depositis”. Aquest símbol segur que enfortia tota una plètora de significacions que els contrastaven singularitzadament, vivint-les enmig d’un món pagà que els envoltava.

                                               Avui, com acostumem a fer sovint, aprofundirem en la Col·lecta del dia, centrada, com és de veure, en la riquesa que es deriva de la recepció del baptisme: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina  sang ens ha redimit”.

                                               Anem desgranant cada incís:

            - L’obra de la Redempció ho és d’un amor sempre misericordiós. Déu és amor i com a Amor pren la iniciativa de mostrar-se Salvador, canviant d’arrel el nostre viure. Des d’ara som “agraciats”. Ell té el poder de canviar el nostre estil de viure. Cal renéixer, cal un canvi en el model i capteniment de viure. Jesús li deia a un Nicodem estranyat o escèptic. “En Crist i per Crist, l’home ha aconseguit la plena consciència de la seva dignitat, de la seva elevació, del valor transcendental de la pròpia humanitat, del sentit de la seva existència” (Joan Pau II “El Redemptor dels homes”). És la primera “major naixença” iterada per gràcia més d’una vegada al llarg de la vida, abans de la definitiva de la mort.
            No és únicament que s’esborren els nostres pecats. Afecta a l’arrel mateixa del nostre ésser. La saneja, l’enforteix, no per fer-nos immunes a tota caiguda, però sí que ens planta la llavor de la resurrecció; ens dóna la capacitat de viure a un nivell de gràcia que ens obre al goig i a l’empenta pasquals. Pas, com és, de mort a vida. Participació en la mort i en la resurrecció de Crist. Amarem-nos en l’epístola als Colossencs! Esperant el dia darrer que serà el de la plenitud de vida, els creients participem de la dignitat de ser “amb el Crist” i ens anem iniciant en els misteris de la salvació, actuant la conversió del cor i dels costums evangèlics i en els ritus litúrgics, i en l’amor als germans.

Resultat d'imatges de pasqua cristiana            - Amb el retorn de la festa pasqual. L’eucaristia és sempre el retorn permanentment actualitzant del misteri de la Redempció. Hem estat comprats, alliberats de tota mena d’esclavatges. Avui el viure està teixit d’esclavatge en tants aspectes. Un filòsof sudcoreà que darrerament ha estat per Barcelona ens ha alliçonat dient que “avui, un s’explota a si mateix, mentre creu que s’està realitzant”. Què diferent que sona a les nostres oïdes evangèliques per exemple allò que diu la col·lecta d’aquest dimarts quan afirma que al creient li heu donat la “llibertat perfecta”. O això té clara significació o bé la litúrgia és una “adormidera”. Recordeu allò de l’opi del poble... Torno al filòsof en els seus llibres: “La expulsión de lo distinto. La sociedad del cansancio. Així s’explica: “En l’orwelliana 1984 aquella societat era conscient de que estava essent dominada; ara, però, no tenim aquesta consciència de dominació. S’ha passat “del deure de fer” al “poder fer-la”. Un retorna una vegada més a preguntar-se: I la llibertat, què es? Avui som esclaus sense consciència de ser-ho. Hiperconsumistes i neoliberals. Alienats en tantes coses!

            - Reanimeu la fe: Naufragi, alienació, esmorteïment de la fe? La fe, “aquesta és la victòria que ha vençut el món”. Més que mai en la litúrgia d’aquesta setmana es parla de la fe ardida, la fe expressada, comunicada, testimoniada. Pasqua val tant  com la fe rebuda, proclamada, agraïda. Es llegeix: “tots els “creients” eren ben vistos de la gent”. A la primeria apostòlica la fe era–i avui també torna a ser- un fet diferencial, que anava a contracorrent de la “munió” d’iguals. No hi ha res que sigui tan avorrit com ser iguals. La crida a la fe és a ser fills de Déu, diversos –i tant!- com la mateixa creació, aquest món “tan divers, aquesta terra, amb tot el que s’hi cria... tot el que veig se vos assembla en mi”. Com la mateixa creació, on no hi ha res idèntic; tota vida és altra. Em va plaure allò del poeta Elliot: “En un món de fugitius/ la persona que pren la direcció oposada/ semblarà un desertor”. A contracorrent va avui la fe de veritat... “Augmenteu-nos-la!”

            - Del vostre poble: Hem destacat la singularitat de cada creient, però és tant cert això com que formem un poble, evidentment de “creients”. Estem agermanats per les habilitacions de base, de les fondants, però cadascú creu a la seva manera personal. La relació amb Déu és sempre un Encontre de persona a persona, un saber-se diferents, agermanats per un Déu diferent, únic. Revisquem la primera lectura d’avui. Un sol cor i una sola ànima, però cadascú disposant lliurement dels béns que posaven en comú. “Cada fill de Déu és un vencedor”. Distints però agermanats. La superació de tot narcisisme.

            - Augmenteu-nos els dons de la vostra gràcia: Partim d’aquesta base: “Tot és Gràcia”. I gràcia personalíssima. Déu ens estima com a fills. El seu amor ens abasta a tots, com si fóssim cadascú fills únics. Déu no es dóna mai a “granel”, només “a mida”. Tots som “predilectes”. El seu amor pot fer aquesta meravella de veure’ns diferents. Partim també d’una base similar: La fe és un do particular, de “distinció” (quina paraula més bonica: en la distinció hi ha la seva riquesa!). Déu mou ressons particulars a cada cor i visita que fa: “Maria”, “Rabuni”, quina personalització!: no som un d’entre d’altres. Per a Ell tenim nom propi i quines ressonàncies que aquest suscita! La fe de primer és personalitzada i al temps també és comunitària Ai, i què poca consciència que en tenim! La salvació és vista com si arrenquéssim amb un salconduit personal que ens permetés franquejar les portes del cel. Un fill no entra a casa per la gatera, perdoneu. Com hem de canviar, vista des de la misericòrdia, la percepció de la salvació. On comença, sinó aquí, a l’ara circumstancial, concret, diferenciat. Déu no “ven”, sinó que “dóna”, de donació, no a l’engròs o amb marca blanca. Sempre en l’obrar salvador de Déu hi trobareu la DO, l’exquisida marca de la casa. El temor de Déu només el poden entendre els qui l’estimen.

            - A fi que: Sempre trobem aquesta finalitat en qualsevol petició o prec. Deixem lliure a Déu, que faci el que Ell vulgui, tenint present que Ell sempre vol el millor per a nosaltres. Massa de vegades subreptíciament voldríem que les coses s’esdevinguessin tal com les desitgem. Juguem a mans netes; res de volers mistificats. El parenostre sense afegitons.

            - Tots: Cadascú en la mesura que ens afecti. Setmana aquesta, en què ha sovintejat el tema de la fe, conscients dels seus fonaments i dels seus fruits. Així en l’oració de postcomunió d’aquest diumenge: “Feu que els fruits del sagrament pasqual perdurin sempre en nosaltres”. Deia el filòsof que la expressió: romandre s’ha perdut. “L’acceleració actual ha disminuït la capacitat de restar, d’estar en: necessitem un temps propi que el sistema productiu no ens permet”. Remarquem en l’evangeli d’avui: més enllà d’un absent Tomàs i un in-crédul, Jesús ens adverteix d’un fet que ens inclou a tots: “Feliços els qui creuran sense haver vist!” I encara més: Atenció a l’acabament de l’evangeli d’avui que té dos finals implícits. A saber: “Els miracles que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, havent cregut tingueu vida en el seu Nom”. Això es diu de cadascun d’ells, de cada capítol, i de tots en conjunt: Així acaba tot l’evangeli de Joan. Finalitat: Creure i -en conseqüència- tenir Vida. Tot un evangeli per subratllar que la fe és essencial per “tenir vida i en abundància”.

            - Comprenguem millor: Recordem la finalitat de tota la Quaresma. Dèiem: que coneguem més i més el misteri de Crist. Ara, la Pasqua -esclatada en flor- ens porta a una experiència més personal i aprofundida de qui és Crist en si i en cadascú de nosaltres, dels qui -per gràcia- hi creiem. Avui se’ns desclouen facetes noves de la polièdrica visió del misteri de Crist, derivades d’una comprensió global del que significa i actua la fe en els creients. S’evidencia “la unitat dels humans, en el misteri  de Crist, en la Revelació de la dimensió divina i humana també en la Redempció, en la lluita amb perseverança incansable en favor de la dignitat que tot home ha aconseguit i pot aconseguir contínuament en Crist, que és la dignitat de la veritat interior de la humnitat (Joan Pau II ídem)

            - Quin baptisme ens ha purificat: Per immersió i si possible per submersió. Nets, límpids fins a les arrels matricials. Diem “les fonts” del baptisme. Adollem-nos-en a sacietat. El baptisme és confereix nomes una vegada, com totes les accions de Déu que imprimeixen caràcter, dèiem, és a dir que canvien les arrels de la persona, que demanen una fidelitat a tota prova. Per ella som fets fills de Déu, i això no es pot esborrar de cap de les maneres a no ser per perfídia. La fe, sí, ha de conrear-se i ha de créixer com l’amor. Mai arribarem al terme de la fe. És un misteri en Déu que la dóna i en nosaltres que la rebem, en permanent acció de gràcies. “Tota la comunitat eclesial té una part de responsabilitat en el desplegament i en la guarda de la gràcia baptismal”. Reformulem les nostres promeses, tenint més en consideració la Nova i Eterna Aliança pactada entre Déu i cadascú. Recordem el bescanvi d’anells amb Déu i en nosaltres!

            - Quin Esperit ens ha regenerat: L’Esperit és el que es rep en el Baptisme. A més d’una manera esplendorosa, com testimonien els Fets dels apòstols. Ho hem llegit aquests dies. Es batejava “en l’Esperit i en poder”. “Pere ho proclamà: “Convertiu-vos i feu-vos batejar  en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu  el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor , el Déu cridarà”. No em puc estar de citar de la carta als Gàlates els que diu que són els fruits de l’Esperit: “Són amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”.


            - I quina sang ens ha redimit: Del costat de Crist en van sortir sang i aigua, significant els dos sagraments més excelsos: L’Eucaristia i el Baptisme. Així ho vivien els catecúmens ahir -i avui- en els adults que durant la quaresma es feren preparar, fent un camí querigmàtic d’iniciació en la fe, rebent alhora els tres sagraments iniciàtics: Baptisme, Confirmació i Eucaristia.

                                               Acabem amb la tornada del salm 117, salm pasqual per excel·lència: “Enaltiu el Senyor: Què n’és de bo, perdura eternament el seu Amor.
Diumenge de l’Octava i II de Pasqua, 15 d’abril del 2018.  Sabadell

dilluns, 2 d’abril del 2018

Homilia de Pasqua 2018 del P. Josep Mª Balcells

UNA  PASQUA  QUE  ENS  VE  BALDERA,  AI!

                                               ...Això anava pensant quan al capvespre d’ahir anàvem desgranant belles Paraules de la Història de la nostra Salvació. Dic nostra per accentuar-ne el desfici i neguit d’”apropiar-me” de tots els records de la presència salvadora del Déu, en ambdós Testaments. D’aquest repàs memorial, on es palesen aspectes sobirans de la relació de Déu amb el seu poble, fins a arribar a mi, pelegrí que de tant mirar-me! (nos) el melic, acabem per fer perdre la densitat divina que m’arriba així desgastada i que em passa per sobre i per dins sense la ponderació deguda a tanta meravella del què significa la Redempció. Redempció que no és cosa passada, no. L’Església ens ho rememora insistentment, perquè cada paraula és justament profètica i ens ateny en l’entranya de la nostra pròpia vida. Ai, si ho penséssim com cal. Seria la transformació pasqual per excel·lència! Com n’és de dolorós quedar-se a mig camí, ai.

                                               Van sortint expressions que ens haurien d’avergonyir, al temps que se’ns encén el cor quan, com amb els deixebles d’Emaús, és el propi Jesús Ressuscitat qui ens desentranya el sentit i l’eficàcia de tot el seu amor narrat a cau de cor.

                                               Ja entrant en la litúrgia d’avui, he hagut de repetir-me com a insistent tornada: Realment, el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia!, per tal de creure-m’ho de veritat, no solament excloent tot dubte i reafirmant aquest punyent realment (adverbi de certificació i ensems de ponderació) el Senyor (Jesús) ha ressuscitat! Acabat amb un fulgurant Al·leluia!, que esmaltarà a plenitud tot el perfumat cicle pasqual.

                                               L’anunci o pregó pasqual solemne, insistint en “aquesta nit”, nit la més preciosa de totes les nits, ens portarà amb la seva exaltació fins al deliri a dir una quasi blasfèmia: “Oh culpa sortosa (Què he dit?) que ens ha merescut un Redemptor tan gran!

                                               Quan ho sento m’avergonyeixo de la duresa d’oïda i de cor i de les entranyes totes de que em sigui tan difícil, no tant d’emocionar-me, sinó de poder seguir vivint a dictat obert d’aquestes admonicions. Desperta’t,  pren consciència de la divinització de la teva vida! M’ho dic i m’ho desitjo de veritat: “Us donaré un cor nou: posaré un esperit nou dins vostre, trauré (paraula de profecia que m’ateny en el meu jo més meu) de vosaltres aquest (aquest!) cor de pedra (empedreït, que no sap rebre, acollir, amarar-se), i us en donaré (per gràcia!, gràcia!, gràcia!) un de carn (sensible, atent, acompassat a la teva paraula, Déu meu) Acaba Ezequiel posant el segell de la marca divina: “Vosaltres sereu el meu poble ( quin possessiu més entranyable!) i Jo seré el vostre Déu.

                                               M’impressiona, com sempre, la compendiosa Col·lecta d’ahir nit: “Oh Déu (amb inflexió de veu; us sento com el meu Déu. Us lloo amb el salm 41: “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva (ressonàncies baptismals!), també em deleixo jo per Vós, Déu meu”. I encara més: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré veure Déu cara a cara?  Atreviment pasqual, desmesura, un deixar-se anar sense aturador!  Què bé, què gran que us pogués, no veure, entreveure només. Sé que m’hi va la vida en aquest entreveure-us: la vida de l’home vell!

                                               Quanta Resurrecció, quanta vida nova i quin esclatant renéixer Pasqua Florida, redundantment florida de mil flors alhora: ametllers, cirerers, pruneres... Veniu a la meva imaginació per posar harmònics entre els ulls maragallians amb la pau vostra dins de l’ull nostre i els ulls que fiten essencialitats, oh Petit Príncep, Oh, Princep de la Pau.
Resultat d'imatges de pasqua de resurrecció 
                                               Ai, m’havia oblidat a mig camí de la Col·lecta , vertaderament he perdut l’oremus! Torna enrere, perquè me la vull pregar suau, dolçament aquesta Col·lecta una vegada i altra:

                                               “Oh Déu (no vull reincidir...) que feu resplendir aquesta Nit Santíssima amb la glòria de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat. Amén, per sempre.

                                               Ai, les nits de san Joan de la Creu: “En una noche oscura/ con ansias en amores inflamada/ Oh dichosa ventura/ Salí sin ser notada,/ estando ya micasa sosegada. (Subida del monte Carmelo. Tota la poesia, encara que per ara m’és inaccessible!)

                                               Glòria, sí, glòria! No vàrem llegir al capítol 17 de l’evangelista Joan: “Pare ha arribat la meva Hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”? Ressonarà ara amb més ímpetu després de les aturades quaresmals aquest Glòria que posa música de banda a banda, de Nadal a Pasqua, de l’Encarnació a la Redempció. Pau sintetitza allò bo i millor de la nostra vida cristiana: “En lloança de la vostra glòria”

                                               Desvetlleu, una vegada més, mai serà prou; espavileu, poseu vigor i profunditat a la mirada: ai, altra vegada sant Joan de la Creu, ara al Cántico espiritual. Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura. ¡Oh cristalina fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados!

                                               En la vostra Església, massa endormiscada en el seu no saber, per no haver-ho experimentat. Rahner, ho hem oblidat, i és llàstima, no hi ha dubte. “No et recordis de les meves ignoràncies”.

                                               La consciència: La sensibilitat, més encara, el tenir present, permanentment actualitzat en la ment i en el cor i en tot el nostre ser i fer. Arreu. Tota transformació espiritual comença amb el prendre consciència. Atenció plena en els presents que Déu ens obsequia.

                                               De ser fills de Déu: aquest és el nucli mateix del do pasqual: “fills en el Fill. Co-batejats i conressuscitats. Atenció a la Carta de Pau als colossencs: Llegir-la poc a poc. Tota sencera: va de divins deures. Paraula de Déu precisament adreçada a nosaltres. Abast més enllà d’aquesta vida, atenció! Vàrem començar per la Carta als Efesis, continuem per la dels colossencs i acabarem, per ara, amb la dirigida als filipencs.

                                               A fi que, finalitat activa, acció assegurada, demanada, cercada, obtinguda i agraïda.

                                               Renovats: la gran paraula, la gran acció de Jesús Ressucitat. Nicodem ens en podria dir quelcom. Re-nascuts moltes vegades, tantes com accions “fortes” l’Esperit Sant ens ofereixi. Jesús l’Home Nou. Nosaltres en expectativa. “Heus ací que ho faré tot nou”. Us oblidareu dels vostres mateixos oblits passats. Viureu un present present, ai, Senyor.

                                               En el cos: què n’és de preciosas aquesta constatació.  No hi ha espiritualitat possible, prescindint, oblidant, censurant el reflex potent del goig pasqual en el cos. Un dolç mirar, un “apa, somriu que Déu t’estima”, una mà que sap d’amistat i de fraternitat, uns braços promptes a l’abraçada, un genolls flectats davant de tanta presència divina.

                                               I en l’esperit: en tot el nostre ésser sense distincions, ni menysteniments. Som esperit i som vida. La que ens ofereix l’Esperit Sant promès i tramès. A Jesucrist gràcies per l’enviament d’un altre Consolador, Guia, Ànima de la nostra ànima.

                                               Us servim: La gran lliçó del darrer Sopar. Servir és la culminació de l’amor. Sempre que en tinguem ocasió. A començar per les coses petites i anònimes. Com si fossin donació de llavors de Resurrecció.

                                               Amb fidelitat: aquí reneixen tots els pactes, totes les aliances pactades entre un Déu que no respon res més que amb un indefectible Amor fidel. Marca d’origen. Miro l’anell que des del baptisme porto al dit anular, me’l miro amb delectació i amb profunda dilecció. Fidelitat que ve de fe, de compromís, de creativitat, d’abandó. Foucauld, valeu-me vós que en sabeu tant.

                                               Per Jesucrist, el vostre Fill: dit amb convicció, sabent que el que més val de tota pregària litúrgica és pel fet de ser feta en nom del nostre Redemptor.

                                               Amén: amb complaença, volent que sigui definitiu.
Diumenge de Pasqua, 1 d’abril del 2018  Sabadell