divendres, 29 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 01/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

“MENTRE ESPEREM L’ACOMPLIMENT DE LA NOSTRA ESPERANÇA”:

                                               “La Manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”. Això és l’Advent, això es la Vida, tota la nostra esperança, un Advent permanent fins a arribar a la Pasqua eterna, tastant-la ja dia a dia. “L’esperança mai defrauda”.

                                               Hem conclòs l’Any de la Fe. Hem de suposar que aquesta anyada l’hem aprofitada, i haurà pujat el to vital evangèlic i que haurem experimentat el goig en la fe, que ens dóna una visió , un sentit i una nova perspectiva en el què vivim, en el nostre quefer de cada dia i en la convicció del què som, és a dir, Fills de Déu en progressió de consciència com a tals. “Només Déu es digne de fe”.

                                               ¿I per què no encetem juntament amb l’any litúrgic nou el nostre ANY DE L’ESPERANÇA? L’home viador (= que fa via) necessita l’esperança, tant com el pa que menja. La necessitem per passar per valls i túnels – com els d’avui que ho són per a tants i tants- practicant la humanitat amb els companys de camí, sobretot amb els ressagats. Tenir-ne cura i anant prodigant “ ànims”, compassant el pas quan convingui, per donar la mà als que voldrien desistir, cantant les cançons en negra nit –com es feia amb els “escoltes” per fer més lleuger el nostre “camí de sant Jaume”.

                                               “Fe no és esperar”: Hi ha una gran diferència entre esperar i esperança, àdhuc en termes només humans. El pessimisme ens bloqueja, és l’esperar de braços caiguts; l’esperança “ens fa caminar” resolutivament. No oblidem que l’esperança és una virtut (força, fortalesa, coratge, empenta) i a més a més, en cristià, és teologal (Déu està compromès en el nostre viatge vital, el sosté, és la mà provident de Déu; la seva gràcia ens precedeix, ens acompanya i ens obre futur).

                                               “Fe no és somniar”: No és fer volar coloms, no és autoenganyar-nos. Sabem qui som, sabem que Déu ens demana de posar arrels, de posar els peus al terra. “Tot és nostre, nosaltres som del Crist i el Crist és de Déu”. “L’any vinent ens veiem a Jerusalem”, deien els jueus. Els cristians diem: l’any que hem començat en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant ens trobarem en la manifestació de Jesús el nostre Salvador, que tant és glossa afegida després del parenostre en la litúrgia, com el nostre referent vital. La manifestació, el descórrer  el vel, el barrejar la nostra triada evangèlica: fe, esperança i amor. Viure teologalment és centrar-nos en Déu: en el Pare que ens ha afillat, en Jesucrist que dóna sentit transcendent en el nostre petit o gran camí, sabent en Ell d’on venim, on som i on anem; en l’Esperit Sant (que és company des de dins i interlocutor i amic que ens orienta, alena, que mai no ens deixarà, perquè és el tutor de la nostra filiació i fraternitat universal).

                                               “Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà”: Fe esperançada és l’actitud de fortalesa, d’aguant, d’anar endavant, de donar valor a allò que aparentment sembla petit, potser cansat, però sempre esforçat, en un present que pressenteix que hi ha tot un demà, un futur en el cada dia, que no es vol perdre, avariciosos d’aprovisionar esperances. L’esperança és lluita, és brodar un present sense confondre’l amb somnis i miratges. És saber que el futur millor que desitgem per a tothom depèn del meu compromís en l’ara i l’aquí. El futur viscut irradia. Ja ens convé.

                                               “Fe és un cop de falç”: És l’anar a segar, perquè les messes són moltes i pocs els segadors-evangelitzadors. No es tracta de política, ara. Venim de pagès, gairebé tots. Tots recordem com anaven les filerades de segadors en un treball a mà, tan cansat. Com agabellaven i com deixaven les garbes per després portar-les a trillar-les a les eres. Era el temps d’ensacar la collita i veure si rajava o no...

                                               “Fe-esperança és donar la mà”: Si Déu és amor i estima entranyablement tothom, tot el creat, cal donar la mà. La mà és dels símbols i ritus humans que ho engloba tot, bé sigui el bo com el dolent. Mà que amanyaga i acarona, que ensenya a caminar, mà que forma part de la tríade més humana en xarxa: “ment, cor i mà”;  mà d’enamorat, mà d’amistat, mà que dóna i que rep, mà que agafa el pes propi i el d’altri, mà de sardana, mà que saluda, mà que és operosa, que gesticula tots els sentiments. Allò de la comunicació no verbal, que, doncs, parla. “Mans a les mans...”

                                               “La fe-esperança  que no és viure d’un record passat”: No fou, és. “Feu això que és el meu memorial”. L’Eucaristia és l’actualització permanent del que feu, fa i seguirà fent Jesucrist, aliment complet de la triada, Crist és el principi i el fi, l’alfa i l’omega de tota persona i cosa. És present i futur a la vegada. És el misteri que supera espai i temps. Massa entretinguts en Passions, Morts i Resurreccions passades, històriques. No ha de ser així: vivim de Presències, de futurs avançats.

                                               “No esperem el blat sense haver sembrat”: Atenció a la paràbola del sembrador. Cal que espongem la terra, que l’esterrossem. Mirem on sembrem (tota l’espiga és en el gra). Els principis bons auguren el futur de la collita. Sembrar evangeli, no futeses, ni coses sense substància. Cada dia n’és de sembra, atents

                                               “No esperem que l’arbre doni fruit sense poda’l”: Paràbola del vinyater. Déu i els entrebancs de la vida ens “poden” i purifiquen, perquè, arribat el temps, puguem donar fruits de vida eterna. Els mals poden ser ocasió de béns, no maleïm les dificultats, superem-les veient-t’ho tot des d’una major perspectiva. Llei de vida. Les dificultats vençudes “obren camins a l’esperança”. No hi ha redempció sense dolor. No cal buscar-lo; només cal afrontar-lo. No siguem doloristes ni victimistes.

                                               “L’hem de treballar, l’hem d’anar regant”: Entre sembra i sega hi ha l’exercici humà i espiritual i evangèlic. No cal buscar una vida dura, la mateixa vida ens portarà de l’esporga de tardor fins a la primavera amb la bellesa d’una primavera impensable de la vida nova. “Amb la constància salvarem les nostres ànimes”.

                                               “Encara que l’ossada ens faci mal”: Ens hem d’escarrassar. La vida amb sentit no està feta pels deixats, pels que no estant vetllant “sempre a punt”. Com els malabaristes que fan voleiar les tres pilotes (fe, esperança i amor) en harmonia , bellesa i eficàcia. Els cansats fan la feina, la gràcia hi acompanya. L’entrenament fa l’atleta. No, dia sí, dia no. Fins que amb l’hàbit hi trobem el goig.

                                               “No somniem passats que el vent s’ha emportat”: ¡Quina novetat no ens ha portat aquest nou papa Francesc! ¿Ja llegiu el seu pensament, ja gaudiu dels seus capteniments inusitats? El concili s’ha de reestrenar. ¿Us comprometeu a llegir la seva Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium? Apa, que parla ara el nostre llenguatge: suggerent i entenedor. No tenim excusa: ja som adults en la fe. Canviem l’actitud: Siguem actors ,no només espectadors, llegim en propi, siguem proactius, inclusius, que es diu ara... ¡Hi ha tants analfabets en la fe, manca cultura religiosa!

                                               “Una flor d’avui es marceix just a l’endemà”: La percepció de la bellesa es dóna en un moment de gràcia. Millor que sigui així. Esmolem cada moment la sensibilitat per la flor d’avui, demà seria tard. Fem com diu “El monje que vendió su Ferrari” i que va guanyar la capacitat d’atenció, contemplació i el goig que se’n deriva. “El Cor de la rosa”: ¡excepcional! “Deu minuts de reflexió diària poden tenir un impacte sobre la qualitat de la teva vida. Quietud, silenci i contemplació”.

                                               “Cal que neixin flors a cada instant”: ¿Poeta, profeta? Calen esforç, saber que la bellesa, la bondat, la comunió, la veritat s’amaguen en la profunditat de les persones i de les coses. Fora presses; atenció, contemplació, quietud. Hi ha un altre món darrere el mirall d’Alícia, darrere les aparences. A estones podem tornar al paradís perdut... Tot és misteri: nosaltres, els altres, la natura, Déu.

                                               “Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror”: Sant Pau ens ho diu, avui. Jesús és l’antídot de la nit i de la por. És sol de ple dia, és satisfacció plena, és seguretat d’un món i vida millors, és confiança i és comunió amb Ell, que sempre ens saluda amb la pau. Defugim tota por com a contrària a la fe, l’esperança i l’amor de Déu en i amb cadascú. “No tingueu por. La pau sigui sempre en tots vosaltres”. La por és l’antievangeli. “L’amor, el goig, la pau ... són fruits de l’Esperit Sant”. La conresurrecció ens ha estat promesa, ja aquí. Res d’interferències a la indicació de Jesús (camí, veritat i vida) en el viure nostre i en el conviure. Darrere el núvol mai hi manca la claror. És qüestió d’elevació, d’anar amunt...

                                               “Hem de veure-hi clar”: Saber d’on venim, on som, amb qui anem, i on anem. Fa fe encoratja l’esperança il·luminant-ne el camí i el terme. Vivim amb la llum necessària per no ensopegar en el camí. Res d’il·luminacions, de claredats definitives. Som massa racionalistes. Si no ho veig no ho crec, ¡ai, Tomàs, Tomàs! ¡Quants deixebles tens! Recordem allò de benaurats els que sense veure creuen.

                                               “El camí és llarg”: No pensem en el cel llunyà, se’ns faria descoratjador. El Regne de Déu és a dins vostre. Redimint el dia a dia creativament, no veurem el camí pedregós, gaudirem del paisatge. I això ens donarà forces i coratge. Això és la fe viscuda des de l’esperança; això és l’esperança gaudida des de la fe.

                                               “I ja no tenim temps d’equivocar-nos”: Atenció a les cruïlles, als indicadors, són: l’evangeli, els signes del temps, la paraula de Déu que amara la dels homes. ¡Hem donat tantes voltes! Lampedusa. Caminar fent cercles i cercles... El nostre caminar és en espiral (Teilhard dixit). “Tot el que puja convergeix”.

                                               “Cal anar endavant, sense perdre el pas”: Malaguanyades rutines que ens fan parar, dubtar, tantes marrades, pensant que fèiem dreceres. No pensem en retornar, pensant que potser no és per aquí per on hem d’anar. No dubtis de l’essencial, això refermarà el teu camí cap endavant. “Amb la paciència guanyaràs la teva vida”.

                                               “Cal regar la terra amb la suor del teu treball”: “Els cansats fan la feina”. Estar sempre a punt no és fàcil. L’esperança no és per a mandrosos, per als que no tenen empenta, per als que no tenen fe en la gràcia i providència de Déu i dels germans, que tan sovint també aquesta última és gràcia d’intercessió i d’amor.

                                               “Cal que neixin flors a cada instant (bis)”: Creure i esperar fan que neixin les flors de l’amor, per més petit o gran que puguin semblar. En el caminar de la fe i de l’esperança s’hi amaguen el goig de la bellesa i la bellesa del goig. De “flors” n’hi ha gairebé sempre, cal però que ens n’adonem. N’hi ha sempre a punt d’esbadellar-se en el teu cor, si saps mirar, contemplar dins teu. Agustí ho va capir finalment. Desficiava cercant la bellesa fora de sí, egoistament, i va fer la descoberta que la bellesa sempre en primavera era dins del seu cor. Només així va aquietar el seva vida. “Oh, bellesa tan antiga i tan nova!”

                                               Hem fet aquesta vegada una cançò de Llach “a lo divino” com es feia en els temps clàssics. Veure en la poesia natural, de terra, el cel que s’hi amaga. Que és, si no, això mateix, però millor el Càntic dels Càntics de la Bíblia.

                                               Voldria que l’Advent el vegèssim en perspectiva de tot l’any litúrgic. No sols com a preparació per al Nadal. El tot s’amaga en cada part. El tot l’Any litúrgic és present en cada celebració i en la vida dignificada per la litúrgia. Teilhard va fer la Missa sobre tot el Món. El món enter és una lloança i agraïment per la vostra glòria. Deia Casaldàliga: “Diguem la veritat contra la mentida. Cridem l’esperança contra la tristesa. Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme”.
“Senyor, us esperem, / i aquesta esperança ens és vida; / vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia. / Us esperem, Senyor! / us esperem, Senyor! Visquem plens d’esperança / que el Senyor ja és a prop.


                                   Diumenge I d’Advent, 1 de desembre del 2013  Sabadell

divendres, 22 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 24/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE


                                               Regne, Regnat del Pare en el Fill i per l’Esperit Sant. Estem en el disc dur del misteri de Déu Pare, manifestat en i per el Fill i portat a compleció per l’Esperit Sant; també misteri de l’Església i viscut en cada fidel. Així s’expressa en el document sobre l’Església, prenent peu de les expressions entre d’altres de l’evangeli de Joan. (“Mostra’ns el Pare i no ens cal res més. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?”)

                                                La primera part del Parenostre, diuen els entesos, que en el fons es pot resumir en el Regne-Regnat de Déu com a crida, aspiració de la nostra ciutadania, de tots, en Crist aquí a la terra com en el cel (“sigui santificat, vingui, faci’s”).

                                                Jesús, sobretot, segons l’evangeli de Joan, és un Rei que regna als antípodes dels poders en ús. Ja li ho va dir explícitament a Pilat. Les seves manifestacions en vida són l’amor al Pare en primer lloc (“el Pare ijo som una mateixa cosa”), la proximitat en preferència als més necessitats, el tracte misericordiós amb tothom. La seva màxima, el seu programa es condensa en el servei amorós al Pare  i als que anomena germans ( “No us dic servents o súbdits, sinó amics”) sempre amb un toc de sorpresa i de gràcia exultants, que tothom li agraeix, percebut com a do i regal; menys aquells manifassers que sempre volen “exhibir-se a les places” i seure ostentosament a la fila zero o dels “vips”. Parla del Regne talment com qui traboca allò que li regalima del Cor. Té una força que transmet pau, serenor, el goig en l’esperit, i que invita a seguir-lo (“el Regne de Déu està a prop, està en vosaltres”. “Tu segueix-me”). La seva lleva de deixebles són atrets per imantació de la seva persona i de les seves propostes que inviten a la interioritat i a trobar els sentits més pregons de la vida, allò incommensurable d’una vida nova. “Servir Déu és regnar”, diu l’Escriptura. El vivia el Regne essent i predicant, i ens envia a fer-ho semblantment.

                                                Avui que tanquen el cicle litúrgic ho fem més en funció del Regne que no pas –i no són pas diferents, sinó complementaris, adhuc són la mateixa cosa - del Rei, Jesús. Hi ha una, per a nosaltres, identificació total entre la finalitat (viure en Crist) i el procés entre les propostes de vida, en realitat de qualitat de vida nova i el qui és per definició: (Camí, veritat i vida). En Ell podem –deuríem- “viure, moure’ns i ser”, fascinats per la seva personalitat inigualable. Jesús de Natzaret és un Enviat, un Representant del Déu que es mostra com Amor, que aixeca el pols i el batec del viure, de tal manera que mai ningú no es podrà vantar de ser “algú”, si no viu referencialment a Jesús-Rei i Senyor, que és el Crist-Messies esperat, i des-esperat en un poble (jueu o no jueu) que no té la saviesa d’escrutar “els signes del temps”. El seu “aterratge” a la història la va balisar entre un “abans i un després”, la va fer en plenitud humana, contenint-se curosament perquè no es perdessin en les fondàries misterioses de la seva divinitat.(El volien fer Rei i Ell se n’escapolí) No ho podrien entendre..., potser menys que nosaltres avui, encara que l’afirmació pugui sorprendre... En vida va fer escasses irradiacions de ser el Fill de Déu. Va ser en la seva absència corporal quan van anar comprenent que Jesús, ja entès com a Crist, Senyor, els presentava un projecte de Vida que ells devien anar escampant, digues-li missió o evangelització: el Regne del seu Pare que era el seu mateix i que enviava –i segueix enviant- l’Esperit Sant perquè ens fos el “couching”, com diria Dolors Aleixandre, per tal d’anar entrant mica en mica en les excelsituds de qui era i del què deia (“ara no ho podríeu entendre” i menys viure-ho). Intèrpret l’Esperit, torsimany d’un  alfabet, vingut de dalt que només es pot desxifrar en una Església en marxa i a breus becades. No donem per a més... Allò de sant Agustí: “font que com més sadolla, més set deixa en el desfici del viure segons l’evangeli”.

                                               Cloenda, aquesta festivitat i aplec de la terra al cel, de l’Any de la Fe. Avui litúrgicament entrem en el cel – assistint a l’entronització que ens narra l’apocalipsi; “avui mateix estaràs amb mi al paradís”- per bé que sigui només  per la fe que tenim en el Crist. “Jornada de portes obertes”, perquè obrim els batents de l’esperança d’un viure –i conviure- diferent, de cota altíssima que ens obri el delit de fer de tota vida a la terra un assaig, una pregustació i anticipació del que serà –aquesta és i serà la nostra fe i esperança-, i és ja el cel per als qui ja Déu ha omplert de la seva glòria. Qui no ho ha experimentat es trobaria descol·locat com a humà-adamita, terra en el sentit més original i originari del terme. Quan ens desmunten les coordenades d’espai i temps i ens aboquen a quelcom que agafa les arrels de la vida i ens diuen que el cel és una actitud  ens quedem “embabiecats”...  Sospitem, només; el cel és inimaginable tot i que se’ns dispara la fantasia com als infants. No cal escarrassar-s’hi massa. Som limitats, no podem abatre o traspassar les fronteres d’una experiència indescriptible, com ens ho diu Pau que ho va viure, però que no saber descriure, com donar-ho a conèixer i, en definitiva, acabem com els profetes a qui destraven la llengua i només en surt un ah, ah, ah! Descalcem-nos, com fan els musulmans, que la terra que trepitgem és terra sagrada per la presència del Déu que “ens és Vida”. Tot el creat “recapitulat” en Crist-Rei. Cadascú una part del
Tot i de tots s’ha de sentir Cos Místic del Crist Total, Cap d’aquest Cos que tot ho abraça, alimenta i glorifica. Ciutadans del cel, ambaixadors d’Ell a la terra concreta que cadascú habita. Regne que no fa esclaus, ni súbdits sinó hereus i amics de Déu. ¿Qui diu que no és una democràcia la vivència del Regne de Déu? “Demos” vol dir Poble i aquí Poble de Déu en marxa, la gran novetat subratllada en el document del Vaticà II sobre l’Església. Tots iguals en dignitat i diferents pels serveis i carismes que ens han estat donats: cadascú el seu propi. ¿Ho sabies que tu en tens un o més de reservats? Fes una introspecció al fons de la teva fe i de ben segur que hi trobaràs crides personals. Crides de creient i no de practicants... Som corresponsables, som comunitaris, hem de fer conèixer i viure i gaudir de la pertinença al Regne de Déu (Pare, Fil i Esperit Sant).  Som trinitaris: “Si m’estimeu el Pare i jo vindrem a habitar en els vostres cors”. D’un Regnat, doncs, que s’obre al progrés de la interioritat de les persones tocades per l’Esperit i per una convivència joiosa, potencialment amb tohom, en “la Veritat i la Vida; en la Santedat i la Gràcia; en la Justícia, l’Amor i la Pau” (prefaci propi del dia de Crist Rei). Llàstima que ens veiem obsedits per la institució eclesial, massa humana i potser menys divina. La institució ve després del misteri. Naturalment compta la institució i els engranatges que sovint grinyolen... Però l’Església total és per damunt de tot, misteri.

                                               El camí d’accés a la llibertat de la ciutadania d’esperit és la veritat – que és la que ens fa “lliures”- basada en les experiències sovintejades de sentir-se “homes o dones Nous i d’un Món Renovat”. Això és l’evangeli en essència. Tot, tot és gràcia, no ho oblidéssim mai, per tant tot és –ha de ser- agraïment. L’eucaristia n’és el moment culminant i únic, la celebració d’un reconeixement. “Vingui a nosaltres; vingui: desig, experiències de contemplació, portades a la pràctica pròpia de cada dia. És el desig, la urgència –diria-, compartits entre Jesús el Crist i cadascun dels creients. “El vostre Regne”, el Regne del Pare. Es tanca el cercle de Jesús, Alfa i Omega i nosaltres maldem per ser les lletres restants d’aquest abecedari nou i sorprenent del Regne. Una cursa amunt... com ho intuïa Teilhard. És el procés d’una humanització divinitzada.

                                               “Déu omnipotent i etern, vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers. Feu que tota la creació, alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. (Col·lecta) Caldria entretenir-nos a explicar i experimentar cadascuna d’aquestes expressions que ens defineixen, ens sol·liciten i ens donen a l’ensems el goig de Viure a la terra per després fer el salt qualitatiu en el cel.  “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Diguem el parenostre amb delicadesa, més pausat que de costum, i intuint el què diem i resem.

     Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, 24 de novembre del 2013.                                                                                                                         Sabadell                                              

divendres, 15 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 17/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

AIXÍ  A  LA  TERRA  COM  ES  FA  EN  EL  CEL

                                               Recordeu que ja us vaig transcriure el títol del setè capítol de la Constitució sobre l’Església. Diu així –ho repeteixo tot gaudint-­lo: “Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. Així hauria acabat el document i era previst en un principi com a capítol conclusiu , però finalment hi varen posar un darrer i posterior  capítol: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església” Passo a explicar-vos el perquè d’aquests dos finals. Té una explicació molt interessant: els pares conciliars estaven dividits. Uns volien un document a part per tractar el tema singular de la Mare de Déu. Altres –¡i la van encertar de ple!- el veien més com a capítol final del document sobre l’Església. La van emmarcar a Maria dins del misteri de Crist, el seu Fill amb una fidelitat exímia com només pot fer-ho una mare, i única com a deixeble per la seva fe, lloada per Elisabet. I també dins del misteri de l’Església, fent-ne la dona prototípica de fe, d’esperança -i no diguem- d’amor, que la va associar a la missió de tots dos, Crist i l’Església, el seu Cos místic, que és una de sola i la mateixa missió: fer propera, íntima la persona de Crist, el seu Fill, i de la seva missió per arribar a tots, creients i no creients, a tots els humans, tots fills de Déu i de Maria que coopera al seu engendrament fins a l’eclosió d’una filiació- fraternitat, essent punt i pont d’enllaç entre Déu i la Humanitat i com conclou el que definitivament serà el capítol vuitè, proclamant-la Mare de l’Església i “senyera d’esperança ferma i de consol per la poble de Déu en marxa”.

                                               Tornem al capítol setè que signaríem tot ell com “la Història de la Salvació” viscuda litúrgicament, acompanyant-nos entre la Vida i Missió de Jesús, el Mestre i la vida i missió dels creients, els seus seguidors, de l’Església, en una paraula, i eixamplant aquest àmbit perquè hi càpiguen tots els humans i l’home concret dels quals no ens hem de sentir mai aliens, els cristians. “Res del que és humà me’n sento aliè”, que deia el clàssic...

                                               Estem a les acaballes de l’any litúrgic i seria interessant fer-ne una lectura que d’alguna manera és l’acabament del document com hem dit abans. Punt d’enllaç entre el cel i la terra.

                                               Voldria posar-vos el desenvolupament del document sencer perquè valoréssim ensems el text conciliar, l’any litúrgic i el procés que hem fet nosaltres durant tot un any, d’una Església en marxa. La marxa l’hauríem d’haver fet nosaltres pas a pas, des de l’Advent, preparació per viure l’Encarnació de Jesús, passant per la seva Vida Pública amb els seus ensenyaments, alternant-se evangelista per evangelista. Aquest any Lluc, l’altre, el següent, amb Mateu, passant pel punt culminant de Passió, Mort i Resurrecció, vinguda de l’Esperit Sant, ànima animadora de l’Església en marxa. Això ho fem seguint la trama de l’any litúrgic, que ara acabarem, passant de la terra al cel, Ell i nosaltres, quan sigui l’hora. Tot té la traça d’un naixement (el de Jesús, la seva entrada en la història humana, la nostra en concret), més el creixement i adultesa de Jesús en nosaltres (el llibre: “Adults en Crist”, que llegíem als anys seixanta); la identificació en mort i nova vida de Jesús, el Crist i de tots nosaltres fins a l’obertura del Cel per participar, a l’hora de la nostra mort-nou naixement, de l’entronització de Crist, Anyell lliurat per la salvació del pecat i de la mort (Apocalipsi 14, 1-7; i 19, 1-16; 21, 1-27; 22, 1-5); participació del convit del cel, prefigurat en l’Eucaristia a la terra. Amb raó, deia: de l’Eucaristia, sobretot dominical, a la del Cel. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”. Unides les litúrgies de cel i terra. Això és  el contingut del capítol setè: “Crist, assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa... Per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra del Pare que ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació. Units, doncs, al Crist dins l’Església i segellats amb l’Esperit Sant, “que constitueix les arres de la nostra herència”, som anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som, però encara no hem estat manifestats en plena glòria, en la qual serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Tenint, doncs, per cert que “els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha de revelar en nosaltres”, plens de fe “estem en expectació de la benaurada esperança i de la manifestació de la glòria del Gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” que transformarà el nostre cos per fer-lo conforme al seu cos gloriós” i que vindrà “a ser glorificat en els seus sants i admirat en tots aquells qui hauran cregut”. “Tots els qui són del Crist, que tenen el seu Esperit, formen una sola Església i estan els uns als altres estretament units en Ell. Així, doncs, la unió dels qui encara són en aquest món amb els germans que s’han adormit en la pau del Crist no és de cap manera interrompuda, al contrari, segons la fe constant de l’Església, s’enforteix amb la comunicació dels béns espirituals. Perquè, pel fet que els benaurats estan més íntimament units al Crist, consoliden  tota l’Església en la santedat amb més eficàcia, ennobleixen el culte que ella, aquí a la terra, dóna a Déu i contribueixen de moltes maneres a la seva més extensa edificació. En efecte, com que han estat rebuts a la pàtria i viuen a la presència del Senyor, per Ell, amb Ell i en Ell no paren d’intercedir per nosaltres prop del Pare... La seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa”. “Perquè així com la comunió cristiana entre els homes viadors ens duu més a prop del Crist, així el consorci amb els sants ens uneix amb el Crist, del qual brolla, com de la seva Font o Cap, tota la gràcia i vida del mateix poble de Déu. Aquesta nostra unió amb l’Església celestial es realitza d’una manera nobilíssima pricipalment quan a la sagrada litúrgia on la virtut de l’Esperit Sant obra damunt nostre per mitjà dels signes sagramentals, celebrem la lloança de la Majestat divina, compartint una mateixa joia tots. Així, és en celebrar el sacrifici eucarístic que té lloc la nostra més gran unió amb el culte de l’Església celestial... En efecte, tots els qui som fills de Déu i formem una sola família en el Crist, en unir-nos en un mateix amor mutu i en una mateixa lloança a la Trinitat santíssima, corresponem a la profunda vocació de l’Església i en un tast anticipat participem de la litúrgia de la glòria eterna”.

                                               Ja perdonareu que tot plegat hagi constituït en un oferir-vos una lectura del document sobre l’Església que uneix cel i terra. Hem arribat a trobar el sentit de tota mort, sense les temences i pors que procedeixen més d’un plantejament no cristià, més aviat pagà on tot s’acaba, quan per contra per a l’evangeli en la mort es dóna la plenitud de sentit de la nostra vida, essent la mort –com deia Margall- una major i millor naixença. Cal reevangelitzar la mort, tenir-ne el sentit que es manifesta en Pau quan diu que morir seria per a ell tot un guany, però que si és per servir als germans està disposat a quedar-se en vida en bé d’ells. També sant Ambròs diu: “El Senyor acceptà la mort, perquè cessés la culpa; i, perquè el final de la naturalesa no tornés a ser la mort, ens ha estat donada la resurrecció dels morts. La culpa s’ha d’esvair en la mort i la naturalesa s’ha de perpetuar per mitjà de la resurrecció. Aquesta mort és el trànsit  de totes les coses. I a tu et cal estar en trànsit perpetu: trànsit de corrupció a incorrupció, de mortalitat a immortalitat, de les pertorbacions a la tranquil·litat. El nom de la mort no t’ha d’inquietar, ans t’has de gaudir dels beneficis d’una bona mort. Perquè , ¿què és la mort sinó una sepultura dels vicis i una resurrecció de les virtuts”. I Gregori Nazianzè diu de i “per al seu germà traspassat, primícia de la nostra partença cap a Vós. I acolliu-nos també a nosaltres quan ens sigui l’hora, tal com heu governat en aquest món la nostra vida en quant fou governable; acolliu-nos certament disposats, però no pertorbats per la por,... joiosos perquè ens atansem amb prestesa a aquella vida benaurada i eterna, que és la que ens dóna Jesucrist Senyor nostre”...Llegiu el salm 102 i tindreu la serenor i confiança plena en el Senyor que és el que la fe ens ofereix en aquests moments de traspàs a una vida plena i lligant terra i cel: tot el que hem estimat a la terra i el que som estimats al cel. Comunió dels sants “així a la terra com es fa en el cel”.

                        Diumenge XXXIII de durant l’any, 17 de novembre del 2013  Sabadell


dissabte, 9 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 10/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

NOVÍSSIMS  O  POSTRIMERIES

                                               Sens dubte jo opto pel primer substantiu , precisament perquè el trobo més substanciós, més que no pas el segon. ¿Per què? Simplement per mor de fer-ne una lectura acurada –potser renovadora, més autèntica- de l’Evangeli. Som fills del catecisme els que tenim uns quants anys. Fixeu-vos que dic catecisme, no catequesi (recordeu que n’hi ha de familiar, de catecumenat, d’adults, etc.). La catequesi és més vital, més arrapada a la realitat de la nostra vida, viscuda en el concret de cada dia. En el catecisme ens feien preguntes i les responia el mateix que ens feia la pregunta. Nosaltres fèiem poc més que memoritzar, un llenguatge a voltes abstrús; poca cosa en quedava per a la vida pràctica, només un moralisme un xic ranci... En la catequesi ens fem nosaltres mateixos les preguntes i les respostes, tenint com a referència Jesús i el seu Evangeli i, d’altra part, tenim en compte les realitats que vivim en el concret quotidià. Allò que deia no recordo qui: en una mà l’evangeli i en l’altra el diari.
 
                                               Novíssims, doncs, ¡i tant! Retornats a una vida expectativament més plena en el viure concret de cadascú, tocant de peus a terra i tenint el cor al cel  o, millor, tenint el cel dins del nostre cor. És allò que en diem la “novetat” de la vida cristiana, quan es viu en primera persona i amb un horitzó ampli, ampli...

                                               (Recordo que quan era novici escolapi amb quinze anys, en arribar a la Quaresma estant tota la colla de novicis, que aleshores no érem pas pocs, estant a l’església més aviat foscota, pobríssima de llum: de la necessitat –els temps no donaven per a més- en fèiem “ambient”. Del cor alt de l’església i amb una veu potent i aclaparadora sentíem com si fos més que advertiment una condemna les paraules d’un “baix” estremidor que cantava a tot raig les postrimeries: “mort, judici, infern i glòria, bon record per no pecar”, que suscitava esgarrifances: el cel sense explicitacions, l’infern ja l’imaginació poblava de flames i estridor de dents i com a teló de fons l’eternitat, com una mena de temps que s’anava allargassant, “per sempre” i no permetia via de retorn...

                                               Som fills, érem fills de la temença, de la por i l’esgarrifança i això creien que ens portava a no viure més que per escapolir-nos del(s) pecat(s). Mala, pèssima pedagogia. Està ben vist que aquesta pedagogia de la por, sense més, ens ha fet un dany, per a alguns irreparable. Desgraciadament ens mancava el goig i el poder immergir-nos directament en l’evangeli, llegit gairebé sempre en visió negativa i moralista, que no deixa respirar a fons amb l’evangeli clar a les mans i al cor...

                                               Amb tot, ara encara hi som a temps, tot i tenir present que els “hàbits” recargolats costen molt de refer-los, de canviar-los i més si és oposadament en allò que ens hi va el “sentit de la vida”, la que vivim en el concret de cadascú. Suposa un tenaç entrenament, una “de-construcció”, un buidar abans de poder omplir. Necessitem “Déu i ajuda” –mai tan ben dit- per obrir-nos a una pedagogia de l’amor i de la misericòrdia. Primer de tot a l’amor entranyable amb que som estimats personalment per Déu (tant de bo que això fos el principi general inspirador de la nostra relació amb Déu, sense tenir mai dubtes d’aquest fonament de la nostra fe, i tenint-ho ben experimentat per tal de poder viure després coratjosament de cara a la fraternitat universal (a partir de la proximitat, com ens recomana Casaldàliga) arrelada aquella en la filiació que tenim ancorada en l’amor de Déu: “Ara ja sou fills de Déu, però sols in crescendo, atansant-nos cada dia més al Déu que “no pot” deixar d’estimar paternalment aquells que va crear només per amor. Deixem-nos portar pels salms, ja veureu...

                                               Novíssims, doncs. L’evangeli és novetat de vida, és bona nova. La vida en Jesús i, per tant en nosaltres per participació ha vençut la mort sobretot en la seva passió i mort. Vençuda per tant en la pròpia i en la de tothom. Déu se’ns presenta a l’evangeli com a compromès a salvar tothom. No pot tirar-se endarrere, seria com negar-se ell mateix, per això tota la Bíblia, sobretot l’AT. es pot concentrar en aquesta expressió que se’ns hauria de posar endins del cor, de la ment i de la memòria: L’AMOR FIDEL de Déu en tu i en mi. I això sempre des que hem començat a tenir consciència fins al dia que joiosament farem lliurament del que som i tenim d’amor correspost en les mans de Jesús, perquè ell les posi finalment en les mans del Pare.

                                               No tingueu por de res. De res; mai podran arrabassar-nos l’ànima, com diu Jesús. Cal reciclar-nos evangèlicament. Com més ho fem més pau irradiarem, de la què Déu ens donarà; més joia encomanarem de la què l’Esperit ens dóna esplèndidament.

                                               El penúltim capítol de la Constitució del Vaticà II sobre l’Església porta per títol: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. Llegim pausadament ni que només sigui el primer número (és el 48) i ja entendrem que “El fin es mi principio” (llibre recomanable), o bé dit d’una altra manera: les postrimeries són els nostres novíssims. Ara es pot comprendre les meves preferències per aquest darrer terme, tot ell obert a l’esperança i al món nou i la terra nova, a un nou naixement a la vida de Déu per la fe i a tenir la mort com una “major naixença”. Vida i mort es donen la mà i comparteixen el mateix sentit de plenitud al què estem cridats avui, ara mateix, a no ser que encara estiguem sumits en l’ignorància de l’amor que tot ho lliga en vida i en mort.

                                               Diu el text conciliar: “El Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell; ressuscitat d’entre els morts va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per ell va constituir el seu Cos que és l’Església com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrir-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa. Així, doncs, la restauració promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per Ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit dec la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

                                               He llegit aquests dies un article de Gregorio Luri, pedagog, que em cau molt bé habitualment, però que aquí en l’article esmentat que es titula “Paraules davant la mort” fa un repàs del capteniment davant la mort de personatges que no estaven possiblement ungits per l’evangeli. Molts d’ells són decebedors, un nou reflex del tabú que encara és la mort quan no és vista i viscuda des de l’evangeli. Repasseu per favor les últimes paraules de Jesucrist a la creu i veureu la bellesa infinita que respira Jesús en morir, segons la versió que en dóna l’evangeli de Joan. A tots us desitjo una mort fruit madur d’una vida a calc d’evangeli. Així sia.

                                               Les lectures d’avui són ben entenedores. Les deixo a discreció personal de cadascú de vosaltres. Això hauríem de fer sempre abans i després de la proclamació que es fa a l’Eucaristia. El mestre vostre sou vosaltres mateixos. El millor mestre és aquell que a cadascú suscita la pròpia resposta. ¿Escoltar només o bé fer-se preguntes? Personalitzem, fem propi el que sentim, deixem-nos remoure dins, dins. Només així dirà la Paraula tot el que entranya. “Feliços els que escolten la paraula de Déu i la posem en pràctica”. ¡Bon pre-advent que suposen aquestes últimes eucaristies de l’any litúrgic! Novíssims, sí; no tant postrimeries.

                        Diumenge XXXII de durant l’any, 10 de novembre del 2013. Sabadell                                         

divendres, 1 de novembre del 2013

Homilia del diumenge 03/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

DE  LA  PARÀBOLA  AL  FET

                                                    Enllaç entre els dos evangelis, el d’avui i el del diumenge passat. El protagonisme del publicà al temple, quasi bé en l’anonimat de la foscor, però amb el cor alleujat de la consciència de ser i reconèixer de ser un pecador, però sabent-se ¡perdonat! Avui a la litúrgia passarà de la paràbola que ensenya i amonesta en el sentit més ampli de “categoria” (aplicable a molts casos, a un tot de “classe”; avui el tema dóna vida personalitzada en un publicà amb nom propi i esdevé una “pàgina viscuda”, posant les concrecions d’un perdó similar al de la paràbola. Bé podríem dir que hi ha un enllaç directe entre ensenyament i realització De fet és Lluc qui ens parla d’ambdues coses amb un sentit de lligam entre paràbola i fet concretitzat. Així hi ha un punt d’enllaç ben clar entre la sentència amb que es clou la paràbola: “Qui s’humilia serà enaltit” i Zaqueu. Vegem-ho

                                               Zaqueu té més que curiositat per veure Jesús que no passa desapercebut. La figura i el  mestratge de  Jesús “fa parlar” i suscita la sensació d’esdeveniment. No és estrany que el publicà Zaqueu tingui el desig i l’oportunitat de veure’l ni que només sigui una mica de lluny. És baixet i se les empesca pujant dalt d’un arbre per veure’l enmig de la gernació que el seu pas per la ciutat suscita. No passa  en va Jesús, sempre arriba més enllà, si hi ha disponibilitats obertes en qui sigui. Jesús aprofita l’avinentesa i aixecant la mirada (oh, la mirada taumatúrgica de Jesús!) i com aquell que l’esperava li diu: “Baixa que avui vull hostatjar-me a casa teva” Agradable, sorprenent! No s’ho fa dir dues vegades. S’ha acomplert el seu més que desig. Predisposició, descoberta, viure un més enllà insòlit! “Serà enaltit” i de quina manera més impensada... Jesús es convida a dinar com no ho fa sinó per amistat prèvia o perquè es deixa invitar tot i saber que moltes vegades són invitacions enverinades per tal d’estudiar-lo de prop i saber de primera mà com es comporta, què diu, donant-los motiu per interpel·lacions i per murmurar d’Ell, ni que només sigui en els seus cors antitètics, que Ell coneix palesament. Cors de “classe”, on tot està regulat i com obligat, on tot es resumeix en una submissió legalista ple de formalitats, però buit d’estimació, ben lluny d’allò que deia la col·lecta del diumenge passat: “perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”.

                                               De l’anonimat del publicà que pregava i demanava perdó al temple passem als fets que demostren l’enaltiment que se’n dedueix d’una actitud humil, continguda i plena de fe i d’esperança.

                                               Veieu com anem deixatant i cosint costures entre els darrers evangelis: “S’ha de pregar sempre (dium. XXIX); hi ha els dos extrems en la manera de pregar: la paràbola de les pregàries del fariseu i el publicà (dium. XXX); avui (dium XXXI) gaudim de les conseqüències de pregar que és tant com “atansar-se a Jesús”, Teresa en diu “tracte d’amistat”. Hi endevinem quelcom més que curiositat en el fet almenys curiós de pujar a un arbre, sotmetent-se al somriure sardònic dels fariseus. ¡què fa aquesta persona prou coneguda amb aquests sortida tan inusual i diríem que gairebé impròpia... ¡pujat a un arbre! Com se li haurà ocorregut?

                                               Segona escena insòlita: Ja asseguts a taula, Zaqueu s’alça (és un dir) i pronuncia en veu alta i més alta convicció la seva confessió-determinació: “Dono ara mateix la meitat dels meus béns, i a tots els que he defraudat els restitueixo quatre vegades més”. Ja ho veieu. Diametralment oposades les pregàries-respostes del fariseu envanit, pagat de sí mateix i Zaqueu que obre el cor a una confessió-satisfacció, ben definitiva i clara. Es considera pecador explicitament. Jesús, que segons la seva paràbola de l’ovella perduda, ha sortit al seu encontre, aprofitant una oportunitat de gràcia... Poc s’ho podia esperar Zaqueu , però la va encertar de ple. Jesús és un bon mestre i pastor. Sap aprofitar el moment propici, l’oportunitat que pot semblar casual, però que Déu ja havia disposat les coses per tal que sortissin rodones en benefici d’una ovella escarriada.

                                               Estem a les acaballes de l’any litúrgic i tot s’obre en l’horitzó de les postrimeries, del final de la cursa de la vida. Què serà? Què passarà? És just que aquests interrogants ens vinguin en ment. Hi ha diferents respostes o millor mitges respostes des de l’angle en què les veiem. Ens acompanyarà en aquests tres últims diumenges la segona carta de Pau als de Tessalònica. Avui l’encetem. Després de la salutació habitual en les epístoles entra de ple en el tema i en l’actitud gens plausible que va difondre’s entre alguns tessalonissencs sobre la imminència del final dels temps i sobre l’anunciat retorn del Senyor Jesús. Alguns ja havien pres resposta pràctica: per tan poc de temps que els queda, començaven a vagarejar, havien deixat de treballar i s’havien posat a esvalotar els germans. Amb una rotunditat completa Pau desautoritza aquells rumors o falses expectatives. Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor i la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu,  encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent. Ja ho seguirem els pròxims diumenges... Una desmentida en tota regla.

                                               És curiós que aquesta actitud d’aquests primers cristians contrasta amb la dita budista de que cada dia el puc considerar com l’últim. Els budistes diuen que en llevar-nos cada dia se’ns posa a l’espatlla a prop d’oïda un ocell que ens diu: pensa i obra com si avui, aquest dia, fos el de la teva mort. I així com una tornada existencial la sentirem repetir durant la jornada. És una invitació a no abaixar els braços, sinó a afermar els genolls, com es diu a les escriptures per tal d’obrar amb més intensitat i coratge.

                                               Us heu preguntat mai perquè ens fa tanta por la mort. Ben altra fou l’actitud de Pau, perquè en fa una lectura ben evangèlica. Jesús ens ha obtingut precisament d’una manera excelsa, cruenta però, el deslliurament del pecat i de la mort. Ens desficiem forçats per ensenyaments d’altres moments passats de subratllar que Jesús ens ha perdonat els pecats, centrats en el pecat d’una manera gairebé exclusiva, i –respirem fort!- ens oblidem que la mort, tota mort ha estat vençuda precisament per la mort de Jesucrist. Tot fa esperar que tindrem els cels oberts i que res ens hauria de portar a cap temença, ans al contrari. Tots serem enaltits, suposadament a que ens haurem sabut humiliar. Si sabéssim trobar les arrels de la humilitat, que vol dir moltes coses! Algunes se’m disparen: De Déu és tota iniciativa; Déu té la voluntat explícita de salvar-nos a tots; té en més l’atenció a la persona que no pas a les nostres defallences i pecats; que l’amor va vestit de gratuïtat; i encomana l’agraïment en els que saben veure i viure en la fe. L’amor de Jesús ha desfet l’esperó de la mort, de tota mort. Aquesta certesa de saber que hem estat salvats de la mort. Que la mort no és l’última paraula sinó la primera de l’abecedari de Déu. “Sigui la mort una millor naixença”. És així. Ens han enverinat el futur amb pors que no són evangèliques. És definitivament saludable deslliurar-nos-en. Fora pors a viure i a morir plenament. L’evangeli és dels que creuen que Déu està definitivament de part dels seus fidels, tot i ser tan febles que podem esgarriar-nos... Sempre hi haurà un “pastor” que ens cercarà  fins al final de qualsevol esgarriament.

                                               Recordeu que cada instant pot ser el moment del cop de gràcia. Pregunteu-li-ho,si no, a Zaqueu que va passar possiblement d’una curiositat que avui faria potser riure  de pujar a un arbre per poder veure passar Jesús. Jesús s’invita. ¿Ho veieu com porta sempre la iniciativa? Cal tenir sensibilitat evangèlica per albirar horitzons i àmbits desconeguts de gràcia i de profunditat. Recordeu que Jesús passa sempre prop de nosaltres i per dins, a més a més. No perdem el pas, estiguem atents perquè avui es poden fer més veritat en nosaltres les paraules que clouen l’evangeli, aquest passatge d’honor de Jesús i lluny de tota temença per part nostra, per qui va aprendre a captar “el bon moment” de salvació. “Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és fill d’Abraham. És que el fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”.

                                               Confiança plena. L’última oració –la postcomunió- que també l’hem de rescatar perquè porta un altre ensenyament: “Deixeu-nos sentir cada dia més, Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten”. Ja ho sabem: “de l’Eucaristia al cel”.

                        Diumenge XXXI de durant l’any, 3 de novembre del 2013.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

SELF- MAN/WOMAN  MADE

                                               Déu no té televisió. Per a ell tot el que per a nosaltres és virtual, per a Ell és patent, transparent, per essència, presència i potència. ¿Per què començo per aquest que sembla ben bé com un estirabot? La resposta és molt fàcil. Només cal llegir la primera lectura que és dels anomenats llibres sapiencials (que regalen, regalimen saviesa); com sempre en plena correspondència amb l’evangeli que és prou clar.

                                               A alguns ens ha pres el cristianisme pràctic un bon xic a contrapeu: com si poguéssim pagar un preu en la relació profunda, bé sigui amb Déu, bé amb qualsevol persona. Déu no comercia ni barata res... Ho hem dit la mar de vegades: “Tot és gràcia” Allò que solem dir per valorar-lo: “no té preu”. Déu està al cas de tots el que els seus fills –i són tots els humans; a vegades ho oblidem- van fent i desfent... Déu no utilitza el verb “made” (fer, elaborar, manufacturar). El és, fou i serà Creador i és ubic està en el fons de tot el que existeix. I està atent –amb atenció amorosa- com ningú en tota la rodonesa del món. I això no és allò d’un ull emmarcat en un triangle, sinó en tot cas enquadrat en un cor. Ell sí que estima amb tot el cor, amb tota la seva ànima i amb tota la seva ment, dit antropomòrficament. També es diu en la Bíblia que estima entranyablement com una mare el seu nadó. Ens ha tingut en projecte des de tota l’eternitat, i ara, en Crist, hi ha hagut l’infantament successiu, històric de “tots els que Déu estima”. I també com les mares té cura preferent per aquells que n’estan més necessitats. Torneu a llegir el fragment del llibre de Jesús fill de Sira, altrament dit l’Eclesiàstic: Déu és in-corruptible. I la desventurada justícia en ús entre nosaltres,no té res a veure amb la justícia divina; és el Pare de la vertadera veritat, tota sencera que el fa aimador amb preferència per a  tots els pobres (en tota l’extensió tridimensional de la paraula). Ningú com Ell ens coneix des de molt i molt endins...

                                               Aquest paràgraf de la lectura primera porta com a títol en el llibre d’on prové: La Justícia divina. I la justícia vista des de Déu és més que pura transparència. En Déu la justícia ve supeditada a l’amor. I és compensatòria. Dóna preferència a tots els que més ho necessiten. És un misteri com conjuga justícia i amor. Déu veu tots els atenuants, tota mena de circumstàncies i de concomitàncies. Cal tenir una fe gran en Ell, perquè a Déu no li passa res per alt. D’això se’n deriva una gran confiança. Amor amb amor es paga, es compagina, millor. Acaba el text amb una corroboració. “El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir en favor d’ells”. I encara més, el salm responsorial ens fa fer de tornada creant un ambient –no sofert- sinó fortament esperançat: “Quan els pobres invoquen el Senyor ell els escolta”.

                                               Pau, en la segona lectura, fa com una mena de comiat al seu benamat Timoteu. Preveient que està a les últimes gosa a fer aquesta afirmació que podria semblar presumptuosa: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació”. Això ve reforçat per les paraules que diem després de la consagració: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador. Si no fos perquè Pau parla com ningú de que tot ho rebem de l’acció poderosa i tendra de Déu cabria potser interpretar-lo tortament. Ell és el pare del “tot és gràcia”; de la multiplicació de la gràcia sobre tot pecat i sobre tot mèrit: “¿Què tens que no ho hagis rebut?” Sant Pere pel seu cantó també s’expressa semblantment: “Vosaltres, sense haver vist Jesús, l’estimeu, i des d’ara, que heu cregut en Ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes”. És més perquè Déu és amor fidel que no pas per la nostra fidelitat a voltes tan afeblida, mai –això sí- traïda del tot.

                                               I entrem a l’evangeli de Lluc que en el capítol 18 ens posa seguides les paràboles: la de la viuda insistent que proclamàrem el diumenge passat i la de la pregària del fariseu i el publicà que és com la mateixa des d’un altre punt de vista. Aquí es dirigeix “a uns que es refiaven de ser justos” (noteu el plural) i tenien –com a conseqüència- per no res a tots els altres (un altre plural més difamatori).

                                               Ja ha començat a desvelar el seu cor superbiós. Es presenta com a self-man made amb tota la faramalla o laberint de preceptes acomplerts. És d’aquells que són perfeccionistes, segurs de si mateixos, complidors a la lletra, amb un Jo tan gran com una catedral: jo, jo; jo sóc, jo faig i en sobrepuig. Està dret, encarcarat, un xic desafiador. Cert que dóna gràcies, però sembla una pura retòrica o fórmula. En el fons es dóna gràcies a si mateix: “No sóc com els altres” i engega la lletania de les seves virtuts i les contraposa a l’arquetip que s’ha forjat dels altres, pobretons, judicant l’interior dels altres amb les excelses exterioritats seves. És l’orgull de classe, d’elit que trobem encara a l’Església d’avui, dels que fan grup a part, que són diferents dels soldats rasos...


                                               Hem sentit dir repetides vegades al papa Francesc: “Jo sóc un pecador”; sóc com tots. No donem la talla del que Déu espera de nosaltres. Això sempre amb l’acompanyament de la gràcia i amb el nostre humil esforç que fa que tot ho computem com a gràcia “donada”. I així anant caminant com diu Ignasi cap al “plus” (anar més i més endavant, segurs de l’assistència de la gràcia) sabent que tot és obra de déu. L’autosuficient fa (Made), el creient i tants cobradors d’impostos, els publicans saben per l’experiència de cada dia o bé quan Déu ens desperta, que és el Senyor qui motiva, qui promou, qui dignifica. I malgrat no ser i reconèixer-ho se sent perdonat, encoratjat, alleugerit espiritualment. És una estranya paradoxa: al cregut se li punxa el globus; al senzill se li omple el cor de tendresa pel tracte rebut de part de Déu, immunitzat com està de l’orgull i encara més quan és de classe. Déu ens valora molt més pel que som que pel que fem. Tot depèn de l’esperit que tenim i de l’Esperit que ens guia. Acaba justament la paràbola amb aquesta afirmació profundament evangèlica: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit”.

                                               Som i fem per gràcia de Déu. Gràcies per saber que som pecadors i així tenim el goig de saber que déu ens perdona perquè és Pare. Perdó és una de les paraules més autènticament evangèliques: som al moll del parenostre. Algun dia n’hauríem d’aprofundir-la i gaudir-la, perquè en el fons és sinònima d’amor. Vivim de veritat i plenament perdonant de cor i demanant que se’ns perdoni. Deixem-nos amb goig guanyar per déu. Ell té la iniciativa i ell rubricarà la nostra experiència final. Amén


            Diumenge XXXè de durant l’any, 27 d’octubre del 2013.   Sabadell