divendres, 1 de novembre de 2013

Homilia del diumenge 23/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

SELF- MAN/WOMAN  MADE

                                               Déu no té televisió. Per a ell tot el que per a nosaltres és virtual, per a Ell és patent, transparent, per essència, presència i potència. ¿Per què començo per aquest que sembla ben bé com un estirabot? La resposta és molt fàcil. Només cal llegir la primera lectura que és dels anomenats llibres sapiencials (que regalen, regalimen saviesa); com sempre en plena correspondència amb l’evangeli que és prou clar.

                                               A alguns ens ha pres el cristianisme pràctic un bon xic a contrapeu: com si poguéssim pagar un preu en la relació profunda, bé sigui amb Déu, bé amb qualsevol persona. Déu no comercia ni barata res... Ho hem dit la mar de vegades: “Tot és gràcia” Allò que solem dir per valorar-lo: “no té preu”. Déu està al cas de tots el que els seus fills –i són tots els humans; a vegades ho oblidem- van fent i desfent... Déu no utilitza el verb “made” (fer, elaborar, manufacturar). El és, fou i serà Creador i és ubic està en el fons de tot el que existeix. I està atent –amb atenció amorosa- com ningú en tota la rodonesa del món. I això no és allò d’un ull emmarcat en un triangle, sinó en tot cas enquadrat en un cor. Ell sí que estima amb tot el cor, amb tota la seva ànima i amb tota la seva ment, dit antropomòrficament. També es diu en la Bíblia que estima entranyablement com una mare el seu nadó. Ens ha tingut en projecte des de tota l’eternitat, i ara, en Crist, hi ha hagut l’infantament successiu, històric de “tots els que Déu estima”. I també com les mares té cura preferent per aquells que n’estan més necessitats. Torneu a llegir el fragment del llibre de Jesús fill de Sira, altrament dit l’Eclesiàstic: Déu és in-corruptible. I la desventurada justícia en ús entre nosaltres,no té res a veure amb la justícia divina; és el Pare de la vertadera veritat, tota sencera que el fa aimador amb preferència per a  tots els pobres (en tota l’extensió tridimensional de la paraula). Ningú com Ell ens coneix des de molt i molt endins...

                                               Aquest paràgraf de la lectura primera porta com a títol en el llibre d’on prové: La Justícia divina. I la justícia vista des de Déu és més que pura transparència. En Déu la justícia ve supeditada a l’amor. I és compensatòria. Dóna preferència a tots els que més ho necessiten. És un misteri com conjuga justícia i amor. Déu veu tots els atenuants, tota mena de circumstàncies i de concomitàncies. Cal tenir una fe gran en Ell, perquè a Déu no li passa res per alt. D’això se’n deriva una gran confiança. Amor amb amor es paga, es compagina, millor. Acaba el text amb una corroboració. “El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir en favor d’ells”. I encara més, el salm responsorial ens fa fer de tornada creant un ambient –no sofert- sinó fortament esperançat: “Quan els pobres invoquen el Senyor ell els escolta”.

                                               Pau, en la segona lectura, fa com una mena de comiat al seu benamat Timoteu. Preveient que està a les últimes gosa a fer aquesta afirmació que podria semblar presumptuosa: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació”. Això ve reforçat per les paraules que diem després de la consagració: “Mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador. Si no fos perquè Pau parla com ningú de que tot ho rebem de l’acció poderosa i tendra de Déu cabria potser interpretar-lo tortament. Ell és el pare del “tot és gràcia”; de la multiplicació de la gràcia sobre tot pecat i sobre tot mèrit: “¿Què tens que no ho hagis rebut?” Sant Pere pel seu cantó també s’expressa semblantment: “Vosaltres, sense haver vist Jesús, l’estimeu, i des d’ara, que heu cregut en Ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes”. És més perquè Déu és amor fidel que no pas per la nostra fidelitat a voltes tan afeblida, mai –això sí- traïda del tot.

                                               I entrem a l’evangeli de Lluc que en el capítol 18 ens posa seguides les paràboles: la de la viuda insistent que proclamàrem el diumenge passat i la de la pregària del fariseu i el publicà que és com la mateixa des d’un altre punt de vista. Aquí es dirigeix “a uns que es refiaven de ser justos” (noteu el plural) i tenien –com a conseqüència- per no res a tots els altres (un altre plural més difamatori).

                                               Ja ha començat a desvelar el seu cor superbiós. Es presenta com a self-man made amb tota la faramalla o laberint de preceptes acomplerts. És d’aquells que són perfeccionistes, segurs de si mateixos, complidors a la lletra, amb un Jo tan gran com una catedral: jo, jo; jo sóc, jo faig i en sobrepuig. Està dret, encarcarat, un xic desafiador. Cert que dóna gràcies, però sembla una pura retòrica o fórmula. En el fons es dóna gràcies a si mateix: “No sóc com els altres” i engega la lletania de les seves virtuts i les contraposa a l’arquetip que s’ha forjat dels altres, pobretons, judicant l’interior dels altres amb les excelses exterioritats seves. És l’orgull de classe, d’elit que trobem encara a l’Església d’avui, dels que fan grup a part, que són diferents dels soldats rasos...


                                               Hem sentit dir repetides vegades al papa Francesc: “Jo sóc un pecador”; sóc com tots. No donem la talla del que Déu espera de nosaltres. Això sempre amb l’acompanyament de la gràcia i amb el nostre humil esforç que fa que tot ho computem com a gràcia “donada”. I així anant caminant com diu Ignasi cap al “plus” (anar més i més endavant, segurs de l’assistència de la gràcia) sabent que tot és obra de déu. L’autosuficient fa (Made), el creient i tants cobradors d’impostos, els publicans saben per l’experiència de cada dia o bé quan Déu ens desperta, que és el Senyor qui motiva, qui promou, qui dignifica. I malgrat no ser i reconèixer-ho se sent perdonat, encoratjat, alleugerit espiritualment. És una estranya paradoxa: al cregut se li punxa el globus; al senzill se li omple el cor de tendresa pel tracte rebut de part de Déu, immunitzat com està de l’orgull i encara més quan és de classe. Déu ens valora molt més pel que som que pel que fem. Tot depèn de l’esperit que tenim i de l’Esperit que ens guia. Acaba justament la paràbola amb aquesta afirmació profundament evangèlica: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit”.

                                               Som i fem per gràcia de Déu. Gràcies per saber que som pecadors i així tenim el goig de saber que déu ens perdona perquè és Pare. Perdó és una de les paraules més autènticament evangèliques: som al moll del parenostre. Algun dia n’hauríem d’aprofundir-la i gaudir-la, perquè en el fons és sinònima d’amor. Vivim de veritat i plenament perdonant de cor i demanant que se’ns perdoni. Deixem-nos amb goig guanyar per déu. Ell té la iniciativa i ell rubricarà la nostra experiència final. Amén


            Diumenge XXXè de durant l’any, 27 d’octubre del 2013.   Sabadell