divendres, 1 de novembre de 2013

Homilia del diumenge 03/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

DE  LA  PARÀBOLA  AL  FET

                                                    Enllaç entre els dos evangelis, el d’avui i el del diumenge passat. El protagonisme del publicà al temple, quasi bé en l’anonimat de la foscor, però amb el cor alleujat de la consciència de ser i reconèixer de ser un pecador, però sabent-se ¡perdonat! Avui a la litúrgia passarà de la paràbola que ensenya i amonesta en el sentit més ampli de “categoria” (aplicable a molts casos, a un tot de “classe”; avui el tema dóna vida personalitzada en un publicà amb nom propi i esdevé una “pàgina viscuda”, posant les concrecions d’un perdó similar al de la paràbola. Bé podríem dir que hi ha un enllaç directe entre ensenyament i realització De fet és Lluc qui ens parla d’ambdues coses amb un sentit de lligam entre paràbola i fet concretitzat. Així hi ha un punt d’enllaç ben clar entre la sentència amb que es clou la paràbola: “Qui s’humilia serà enaltit” i Zaqueu. Vegem-ho

                                               Zaqueu té més que curiositat per veure Jesús que no passa desapercebut. La figura i el  mestratge de  Jesús “fa parlar” i suscita la sensació d’esdeveniment. No és estrany que el publicà Zaqueu tingui el desig i l’oportunitat de veure’l ni que només sigui una mica de lluny. És baixet i se les empesca pujant dalt d’un arbre per veure’l enmig de la gernació que el seu pas per la ciutat suscita. No passa  en va Jesús, sempre arriba més enllà, si hi ha disponibilitats obertes en qui sigui. Jesús aprofita l’avinentesa i aixecant la mirada (oh, la mirada taumatúrgica de Jesús!) i com aquell que l’esperava li diu: “Baixa que avui vull hostatjar-me a casa teva” Agradable, sorprenent! No s’ho fa dir dues vegades. S’ha acomplert el seu més que desig. Predisposició, descoberta, viure un més enllà insòlit! “Serà enaltit” i de quina manera més impensada... Jesús es convida a dinar com no ho fa sinó per amistat prèvia o perquè es deixa invitar tot i saber que moltes vegades són invitacions enverinades per tal d’estudiar-lo de prop i saber de primera mà com es comporta, què diu, donant-los motiu per interpel·lacions i per murmurar d’Ell, ni que només sigui en els seus cors antitètics, que Ell coneix palesament. Cors de “classe”, on tot està regulat i com obligat, on tot es resumeix en una submissió legalista ple de formalitats, però buit d’estimació, ben lluny d’allò que deia la col·lecta del diumenge passat: “perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”.

                                               De l’anonimat del publicà que pregava i demanava perdó al temple passem als fets que demostren l’enaltiment que se’n dedueix d’una actitud humil, continguda i plena de fe i d’esperança.

                                               Veieu com anem deixatant i cosint costures entre els darrers evangelis: “S’ha de pregar sempre (dium. XXIX); hi ha els dos extrems en la manera de pregar: la paràbola de les pregàries del fariseu i el publicà (dium. XXX); avui (dium XXXI) gaudim de les conseqüències de pregar que és tant com “atansar-se a Jesús”, Teresa en diu “tracte d’amistat”. Hi endevinem quelcom més que curiositat en el fet almenys curiós de pujar a un arbre, sotmetent-se al somriure sardònic dels fariseus. ¡què fa aquesta persona prou coneguda amb aquests sortida tan inusual i diríem que gairebé impròpia... ¡pujat a un arbre! Com se li haurà ocorregut?

                                               Segona escena insòlita: Ja asseguts a taula, Zaqueu s’alça (és un dir) i pronuncia en veu alta i més alta convicció la seva confessió-determinació: “Dono ara mateix la meitat dels meus béns, i a tots els que he defraudat els restitueixo quatre vegades més”. Ja ho veieu. Diametralment oposades les pregàries-respostes del fariseu envanit, pagat de sí mateix i Zaqueu que obre el cor a una confessió-satisfacció, ben definitiva i clara. Es considera pecador explicitament. Jesús, que segons la seva paràbola de l’ovella perduda, ha sortit al seu encontre, aprofitant una oportunitat de gràcia... Poc s’ho podia esperar Zaqueu , però la va encertar de ple. Jesús és un bon mestre i pastor. Sap aprofitar el moment propici, l’oportunitat que pot semblar casual, però que Déu ja havia disposat les coses per tal que sortissin rodones en benefici d’una ovella escarriada.

                                               Estem a les acaballes de l’any litúrgic i tot s’obre en l’horitzó de les postrimeries, del final de la cursa de la vida. Què serà? Què passarà? És just que aquests interrogants ens vinguin en ment. Hi ha diferents respostes o millor mitges respostes des de l’angle en què les veiem. Ens acompanyarà en aquests tres últims diumenges la segona carta de Pau als de Tessalònica. Avui l’encetem. Després de la salutació habitual en les epístoles entra de ple en el tema i en l’actitud gens plausible que va difondre’s entre alguns tessalonissencs sobre la imminència del final dels temps i sobre l’anunciat retorn del Senyor Jesús. Alguns ja havien pres resposta pràctica: per tan poc de temps que els queda, començaven a vagarejar, havien deixat de treballar i s’havien posat a esvalotar els germans. Amb una rotunditat completa Pau desautoritza aquells rumors o falses expectatives. Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor i la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu,  encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent. Ja ho seguirem els pròxims diumenges... Una desmentida en tota regla.

                                               És curiós que aquesta actitud d’aquests primers cristians contrasta amb la dita budista de que cada dia el puc considerar com l’últim. Els budistes diuen que en llevar-nos cada dia se’ns posa a l’espatlla a prop d’oïda un ocell que ens diu: pensa i obra com si avui, aquest dia, fos el de la teva mort. I així com una tornada existencial la sentirem repetir durant la jornada. És una invitació a no abaixar els braços, sinó a afermar els genolls, com es diu a les escriptures per tal d’obrar amb més intensitat i coratge.

                                               Us heu preguntat mai perquè ens fa tanta por la mort. Ben altra fou l’actitud de Pau, perquè en fa una lectura ben evangèlica. Jesús ens ha obtingut precisament d’una manera excelsa, cruenta però, el deslliurament del pecat i de la mort. Ens desficiem forçats per ensenyaments d’altres moments passats de subratllar que Jesús ens ha perdonat els pecats, centrats en el pecat d’una manera gairebé exclusiva, i –respirem fort!- ens oblidem que la mort, tota mort ha estat vençuda precisament per la mort de Jesucrist. Tot fa esperar que tindrem els cels oberts i que res ens hauria de portar a cap temença, ans al contrari. Tots serem enaltits, suposadament a que ens haurem sabut humiliar. Si sabéssim trobar les arrels de la humilitat, que vol dir moltes coses! Algunes se’m disparen: De Déu és tota iniciativa; Déu té la voluntat explícita de salvar-nos a tots; té en més l’atenció a la persona que no pas a les nostres defallences i pecats; que l’amor va vestit de gratuïtat; i encomana l’agraïment en els que saben veure i viure en la fe. L’amor de Jesús ha desfet l’esperó de la mort, de tota mort. Aquesta certesa de saber que hem estat salvats de la mort. Que la mort no és l’última paraula sinó la primera de l’abecedari de Déu. “Sigui la mort una millor naixença”. És així. Ens han enverinat el futur amb pors que no són evangèliques. És definitivament saludable deslliurar-nos-en. Fora pors a viure i a morir plenament. L’evangeli és dels que creuen que Déu està definitivament de part dels seus fidels, tot i ser tan febles que podem esgarriar-nos... Sempre hi haurà un “pastor” que ens cercarà  fins al final de qualsevol esgarriament.

                                               Recordeu que cada instant pot ser el moment del cop de gràcia. Pregunteu-li-ho,si no, a Zaqueu que va passar possiblement d’una curiositat que avui faria potser riure  de pujar a un arbre per poder veure passar Jesús. Jesús s’invita. ¿Ho veieu com porta sempre la iniciativa? Cal tenir sensibilitat evangèlica per albirar horitzons i àmbits desconeguts de gràcia i de profunditat. Recordeu que Jesús passa sempre prop de nosaltres i per dins, a més a més. No perdem el pas, estiguem atents perquè avui es poden fer més veritat en nosaltres les paraules que clouen l’evangeli, aquest passatge d’honor de Jesús i lluny de tota temença per part nostra, per qui va aprendre a captar “el bon moment” de salvació. “Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és fill d’Abraham. És que el fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”.

                                               Confiança plena. L’última oració –la postcomunió- que també l’hem de rescatar perquè porta un altre ensenyament: “Deixeu-nos sentir cada dia més, Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten”. Ja ho sabem: “de l’Eucaristia al cel”.

                        Diumenge XXXI de durant l’any, 3 de novembre del 2013.  Sabadell