dissabte, 9 de novembre de 2013

Homilia del diumenge 10/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

NOVÍSSIMS  O  POSTRIMERIES

                                               Sens dubte jo opto pel primer substantiu , precisament perquè el trobo més substanciós, més que no pas el segon. ¿Per què? Simplement per mor de fer-ne una lectura acurada –potser renovadora, més autèntica- de l’Evangeli. Som fills del catecisme els que tenim uns quants anys. Fixeu-vos que dic catecisme, no catequesi (recordeu que n’hi ha de familiar, de catecumenat, d’adults, etc.). La catequesi és més vital, més arrapada a la realitat de la nostra vida, viscuda en el concret de cada dia. En el catecisme ens feien preguntes i les responia el mateix que ens feia la pregunta. Nosaltres fèiem poc més que memoritzar, un llenguatge a voltes abstrús; poca cosa en quedava per a la vida pràctica, només un moralisme un xic ranci... En la catequesi ens fem nosaltres mateixos les preguntes i les respostes, tenint com a referència Jesús i el seu Evangeli i, d’altra part, tenim en compte les realitats que vivim en el concret quotidià. Allò que deia no recordo qui: en una mà l’evangeli i en l’altra el diari.
 
                                               Novíssims, doncs, ¡i tant! Retornats a una vida expectativament més plena en el viure concret de cadascú, tocant de peus a terra i tenint el cor al cel  o, millor, tenint el cel dins del nostre cor. És allò que en diem la “novetat” de la vida cristiana, quan es viu en primera persona i amb un horitzó ampli, ampli...

                                               (Recordo que quan era novici escolapi amb quinze anys, en arribar a la Quaresma estant tota la colla de novicis, que aleshores no érem pas pocs, estant a l’església més aviat foscota, pobríssima de llum: de la necessitat –els temps no donaven per a més- en fèiem “ambient”. Del cor alt de l’església i amb una veu potent i aclaparadora sentíem com si fos més que advertiment una condemna les paraules d’un “baix” estremidor que cantava a tot raig les postrimeries: “mort, judici, infern i glòria, bon record per no pecar”, que suscitava esgarrifances: el cel sense explicitacions, l’infern ja l’imaginació poblava de flames i estridor de dents i com a teló de fons l’eternitat, com una mena de temps que s’anava allargassant, “per sempre” i no permetia via de retorn...

                                               Som fills, érem fills de la temença, de la por i l’esgarrifança i això creien que ens portava a no viure més que per escapolir-nos del(s) pecat(s). Mala, pèssima pedagogia. Està ben vist que aquesta pedagogia de la por, sense més, ens ha fet un dany, per a alguns irreparable. Desgraciadament ens mancava el goig i el poder immergir-nos directament en l’evangeli, llegit gairebé sempre en visió negativa i moralista, que no deixa respirar a fons amb l’evangeli clar a les mans i al cor...

                                               Amb tot, ara encara hi som a temps, tot i tenir present que els “hàbits” recargolats costen molt de refer-los, de canviar-los i més si és oposadament en allò que ens hi va el “sentit de la vida”, la que vivim en el concret de cadascú. Suposa un tenaç entrenament, una “de-construcció”, un buidar abans de poder omplir. Necessitem “Déu i ajuda” –mai tan ben dit- per obrir-nos a una pedagogia de l’amor i de la misericòrdia. Primer de tot a l’amor entranyable amb que som estimats personalment per Déu (tant de bo que això fos el principi general inspirador de la nostra relació amb Déu, sense tenir mai dubtes d’aquest fonament de la nostra fe, i tenint-ho ben experimentat per tal de poder viure després coratjosament de cara a la fraternitat universal (a partir de la proximitat, com ens recomana Casaldàliga) arrelada aquella en la filiació que tenim ancorada en l’amor de Déu: “Ara ja sou fills de Déu, però sols in crescendo, atansant-nos cada dia més al Déu que “no pot” deixar d’estimar paternalment aquells que va crear només per amor. Deixem-nos portar pels salms, ja veureu...

                                               Novíssims, doncs. L’evangeli és novetat de vida, és bona nova. La vida en Jesús i, per tant en nosaltres per participació ha vençut la mort sobretot en la seva passió i mort. Vençuda per tant en la pròpia i en la de tothom. Déu se’ns presenta a l’evangeli com a compromès a salvar tothom. No pot tirar-se endarrere, seria com negar-se ell mateix, per això tota la Bíblia, sobretot l’AT. es pot concentrar en aquesta expressió que se’ns hauria de posar endins del cor, de la ment i de la memòria: L’AMOR FIDEL de Déu en tu i en mi. I això sempre des que hem començat a tenir consciència fins al dia que joiosament farem lliurament del que som i tenim d’amor correspost en les mans de Jesús, perquè ell les posi finalment en les mans del Pare.

                                               No tingueu por de res. De res; mai podran arrabassar-nos l’ànima, com diu Jesús. Cal reciclar-nos evangèlicament. Com més ho fem més pau irradiarem, de la què Déu ens donarà; més joia encomanarem de la què l’Esperit ens dóna esplèndidament.

                                               El penúltim capítol de la Constitució del Vaticà II sobre l’Església porta per títol: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. Llegim pausadament ni que només sigui el primer número (és el 48) i ja entendrem que “El fin es mi principio” (llibre recomanable), o bé dit d’una altra manera: les postrimeries són els nostres novíssims. Ara es pot comprendre les meves preferències per aquest darrer terme, tot ell obert a l’esperança i al món nou i la terra nova, a un nou naixement a la vida de Déu per la fe i a tenir la mort com una “major naixença”. Vida i mort es donen la mà i comparteixen el mateix sentit de plenitud al què estem cridats avui, ara mateix, a no ser que encara estiguem sumits en l’ignorància de l’amor que tot ho lliga en vida i en mort.

                                               Diu el text conciliar: “El Crist, un cop enlairat de terra, atragué tothom cap a Ell; ressuscitat d’entre els morts va enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per ell va constituir el seu Cos que és l’Església com a sagrament universal de salvació; assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrir-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa. Així, doncs, la restauració promesa que esperem ja va començar amb el Crist, és portada més enllà amb la vinguda de l’Esperit Sant i continua per Ell en l’Església, en la qual per la fe som instruïts també sobre el sentit dec la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra que el Pare ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació”.

                                               He llegit aquests dies un article de Gregorio Luri, pedagog, que em cau molt bé habitualment, però que aquí en l’article esmentat que es titula “Paraules davant la mort” fa un repàs del capteniment davant la mort de personatges que no estaven possiblement ungits per l’evangeli. Molts d’ells són decebedors, un nou reflex del tabú que encara és la mort quan no és vista i viscuda des de l’evangeli. Repasseu per favor les últimes paraules de Jesucrist a la creu i veureu la bellesa infinita que respira Jesús en morir, segons la versió que en dóna l’evangeli de Joan. A tots us desitjo una mort fruit madur d’una vida a calc d’evangeli. Així sia.

                                               Les lectures d’avui són ben entenedores. Les deixo a discreció personal de cadascú de vosaltres. Això hauríem de fer sempre abans i després de la proclamació que es fa a l’Eucaristia. El mestre vostre sou vosaltres mateixos. El millor mestre és aquell que a cadascú suscita la pròpia resposta. ¿Escoltar només o bé fer-se preguntes? Personalitzem, fem propi el que sentim, deixem-nos remoure dins, dins. Només així dirà la Paraula tot el que entranya. “Feliços els que escolten la paraula de Déu i la posem en pràctica”. ¡Bon pre-advent que suposen aquestes últimes eucaristies de l’any litúrgic! Novíssims, sí; no tant postrimeries.

                        Diumenge XXXII de durant l’any, 10 de novembre del 2013. Sabadell