diumenge, 26 de desembre del 2010

Homilia de Nadal 2010 del P. Josep Mª Balcells




COM SI FOS UN “PESSEBRE” VIVENT…

Si el Pessebre no és vivent es converteix, tot d’una, en un seguit de diorames, només. Bonic, però no es mou dins del cor, tot és veure només; no diu res, no parla, ni que hi cantin ambientalment totes les nadales que vulgueu… La veritat: ni fred ni calor; i ja sabem, per l’Apocalipsi, allò de nedar entre ambdues aigües, que potser no respon ben bé al deix d’ambigüetat pròpia del text originari: que podríem traduir en expressió de casa: “ni gall ni gallina”, que voldria expressar aquell “tant de bo que fossis o… o… Els entremigs són sempre insubstancials, insípids i tots els in- que vulgueu. En el fons del tot i de tot ens hi juguem les pròpies identitats, avui tan exigides, per saber qui és qui en aquest món d’anonimats. El pessebre o el fem viu o no omple: bonicó i res més… Si no hi ha interlocució no és res o poca cosa. Cal que parli, que et digui directament a tu.

Tornem a aquests dies de Nadal. Haureu vist o sentit parlar de poblets o institucions que mouen un càsting amb una llista gran de participants aficionats per fer-los encabir en les representacions del “misteri de Nadal” en un enllaçat d’escenes vivents on es barregen quadres del temps de Jesús i escenes de l’edat mitjana o bé d’avui. És el pessebre vivent. No es tracta de passejar escena amunt, una darrere altra, portats per músiques de fons que il·lustren el què hi veiem. ¡Prou, prou que n’és ben bonic, tot plegat! Així ho sent en vibracions molt personals el poeta Maragall. Vegeu-ne un tast:

“És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosament,
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc, misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu.”


No n’hi ha prou. Aquí és el poeta que sent i parla; no és això, tot i que és molt valuós, tot sigui dit. Es tracta més bé de convertir-nos d’espectadors en protagonistes i fer passar per nosaltres com a protagonistas tot el nostre petit món de cada dia, el de Jesús, el de molts llocs… L’evangeli de la infància pot recollir tot un món dens de sentit i de simbolismes, més enllà de la poesia la d’en Maragall i la que hi podem posar de pròpia collita, perdoneu. Seleccionat per anar representant figures del Pessebre. Intercativament. Què sento, què penso, què dic posat “en situació”.

Nadal ens dóna sempre l’expressió de tot l’ésser humà (tu i jo), dels misteris del viure i del conviure. És un exercici d’empaties. Encara que es perdessin els ressons directament cristians del Nadal, el seguiríem celebrant pel sentit humà i transcendent que sempre s’hi respira. Aquesta acuïtat visual, perceptiva, mental, cordial s’ha pogut descubrir precisament a partir del misteri de Nadal. Com si ens haguéssim re-descobert a nosaltres mateixos, als millors nosaltres mateixos, només obrint les pàgines sobretot de Lluc. Un joc de “fet i amagar”. De posar-nos amb els ulls oberts per mirar de percebre aquest anhèlit del “hi és” i s’amaga, del veure i no veure, de deixar que ens alliçoni la vella-bella guineu del petit Príncep: “només es pot veure bé i net amb els ulls del cor”. Poesia, literatura, benaurances, tot conflueix en aquestes descobertes que podem fer en el misteri de Nadal. Així hauria de ser, car la humanitat ha tornat a refer-se a partir de Jesús, home com nosaltres i millor, sens dubte, que tots nosaltres.

O és un espectable, a voltes tan naïf, o bé passa a convertir-se en el rere-mirall de tota història humana. Només cal posar-se en la pell de cada actor i veure què sent, què pensa, què somia en un diàleg obert amb tots els possibles personatges que, pel mateix diàleg que hi suscitem, prenen cos i desvelen què hi fan abocats en aquestes escenes i passos que representen. O els interpel·lem o bé ens colem i anem parlant amb un i altres.

Em poso a comptar quants personatges podria representar sense sortir dels dos primers capítols de Lluc i també dels dos inicials de Mateu. Tota la història de la història del món s’hi concentren en aquestes pàgines: anunciacions, càntics, àngels, pastors, savis, estrelles, commoció a palau, Herodes, la mortaldat, fugida a Egipte, situacions de marginació, de sense sostre, sense papers, de vida ruralísima, de pelegrinatge a Jerusalem, de Simeons i Anna, de doctors, de Zacaries, Elisabet i Joan. Tot un món que donaria per tots els diàlegs sobre tot el diví i tot l’humà. Això és el misteri de Nadal total. Tothom s’hi pot sentir reflectit. No n’hem de fer textos i vivències amb lectura cristiana en exclusivitat. És la hiumanitat de tots els temps que s’hi pot sentir glatir. No cal demanar si ets de la colla, si tens carnet d’identitat. No es demana perquè tothom s’hi trobi a gust i es pugui interpel·lar.

D’aquest pessebre vivent on ens hi hem “entaforat” i d’on ningú no ens hi farà fora, aquí podrem parlar obertament de tot el diví i l’humà, sigui que venim d’orient, sigui d’occident, del nord o del sud, tant se val.

És un exercici molt interessant veure’ns com a protagonistes per uns moments, empesos a dir-hi una paraula compromesa, una paraula contextuada, una paraula des de dins. És una apel·lació a “mullar-nos”, a deixar oberta tota porta a la trascendència. A fer de cor papers diferents, però pretenent ésser el millor que podem ser nosaltres. ¿Ingenuítat? No m’ho sembla pas; tot el contrari. Viure el context i el dedins de tota peripècie humana ho hauríem de fer sovint. Ara en tenim una excel·lent oportunitat. No cal ponderar-la, més si ens sentim cristians que vol dir completament implicats en el què diuen, fan i viuen aquestes figuretes que de fang passen a tenir sentiments, a dir-hi en tot el que es representa una pregunta, una resposta, un comentari, una tendresa a experimentar. No ens escapolim pel for. Representem en primera persona, posem els altres de l’escena com a observadors, com a companys. Que ningú surti d’escena sense haver-ne fet abans tota una “pàgina viscuda”. Quan tots els pessebres que “muntem” se’ns converteixin en PESSEBRES VIVENTS, no hauran passat debades aquestes festes riques d’humanitat i de divinitat, aquestes ditxoses FESTES DE NADAL.

Em semblava que m’oblidava de les cançons de Nadal que també hi juguen el seu paper per ser expressió del poble. “Ai, que més ai; ditxosa nit de Nadal!

Anem a Betlem/ a veure el Messies,/ anem a Betlem/ I l’adorarem.

Venturosa Nit de Nadal, 24 de desembre de 2010 Barcelona

divendres, 24 de desembre del 2010

Homili del diumenge 26/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


LA SAGRADA FAMÍLIA

Justament –apropiadament- estem de festa i de festes familiars; com les de Nadal, cap d’igual. La vinguda del Papa i el goig contingut que n’hem assaborit bona part dels ciutadans de Barcelona i molts altres, ha fet posar LA SAGRADA FAMÍLIA al prosceni dels mitjans, mèdia que diuen els saberuts. Barcelona s’ha convertit en un esplèndid spot publicitari que engloba tantes coses, tantes,… la primera emperò és la primera: Gaudí amb la seva genialitat d’arquitecte, de disenyador, de catequista d’autor, d’ecologista, si voleu. Tots els cants s’han enlairat torres amunt. ¡I les que com a castellers vius s’aniran alçant (en falten més de les que hi ha)!, s’alçaran, no pas de cop i volta, sinó pel tenaç esforç d’un seguit de vidents que fan dels del geni els seus propis somnis: dels Bonets (pare i fills), d’en Subirats i del japonès que fa anys que hi treballa, entre d’altres. No pujarien amunt aquestes sagetes de pedra viva sense el concurs de tanta gent que s’ha posat a somiar -en consonancia- amb els promotors de primera fila que es fan intèrprets de Gaudí i ensems de tot un poble que veu cada pujada cel amunt com una conspiració religiosa, estètica, social i cultural, i patriòtica. És més robust i fort un poble que basteix al present les seves pròpies imatges col·lectives, que no pas el poble que només custodia el que els altres han bastit. Diuen que la felicitat està més en el camí i el trajecte que no pas en el descans de la meta… Les “inacabades” són també immortals. A nosaltres ens toca el goig de veure amb complaença com puja i puja la nostra basílica. No tenim res a envejar edats mitjanes, temps de catedrals en ebullició. “Amunt, amunt”, últimes paraules de Maragall –ho recordeu, mot i esperit que brolla en els nostres cants primordials: “Pel damunt dels nostres cants aixequem una senyera … I et durem arreu enlaire, et durem i tu ens duràs”.

Sigui com sigui , gaudim-nos d’una epopeia en pedra viva que s’enlaira als nostres ulls, ¡oh meravella! Tots ens en podem sentir coprotagonistes, muts, sí, però ad-mi-rats. És el nostre goig, que sigui també el nostre afany.

Acabem de celebrar dissabte passat, anticipadament, la festa litúrgica de la Sagrada Família justament en l’àmbit interior de la Basílica tot just estrenada; fou un dissabte rodò pels qui vàrem tenir la sort de poder-hi entrar; molts –massa- no ho pogueren fer per la gernació que es va mobilitzar i que no hi tingué cabuda. ¡Llàstima i toc d’atenció per a noves convocatòries! Ja es donaran altres oportunitats en un futur que voldríem que fos proper. De gom a gom, ens vàrem sentir “sagrada familia” en l’eucaristia d’acció de gràcies per la vinguda del Papa. Bonica redundancia. Totes les eucaristies són d’acció de gràcies. El Sr. Bisbe ha fet coincidir moltes motivacions en una i n’és la familia la pedra angular.

En la família s’hi ha de creure. És motiu de fe. Les coses més importants en la vida han de ser forçosament objecte de fe. ¡Són tan grans, són tan fràgils a la vegada! La família com a ideal de vida en comú n’és una i de les primiceres. Així ho CREC, així ho visc, així ho predico. Com més amunt posem el seu ideal, més fe, més confiança, més esforç hi hem de posar. Esforç que queda sublimat pels seus fruits humaníssims que se’n deixen sentir, a no ser que siguem gent de pell gruixuda, donats a la insensibilitat, barroerots, sí, que n’hem d’esperar de gruixudes només, perquè portin goig, perquè el facin florir endins del cor. Ai, la tendresa, la pùdica tendresa que ens manca. Deixem-ho així de moment. Punt i seguit: La FAMÍLIA és la gran fortalesa que l’Església posa al cor dels desigs de tots els humans. A la pretenciosa i mai aconseguida fraternité, (perdoneu, ¡pelada!) l’Església li ha donat la font on només es pot recolzar: la familia. Ja poden, tant “ells com nosaltres mateixos si desvariegem”, donar voltes a la nòria de les més novedoses modernitats: Com la familia no hi ha res. Per poc bé que ens hagi anat, sempre en el bagul dels records s’alçarà “com au galana pel damunt del nostre anhel” el petit monument a la gràcia que se’ns ha fet en la vivència de la pròpia familia. Allí hi confluirà el millor del nostre viure passat que sostè el viure present i mantindrà “voleiant” el futur. Això, quan ho tens, no t’ho pot prendre ningú. Paraula d’honor.

La família, quan puja uns graons de dignitat i de bon fer es va convertint en família sagrada, perquè ho és. Déu s’ha humanitzat en família i per fer família; i perquè per vocació la família tendeix a obrir els braços i donar-hi cabuda a més persones que s’hi puguin trobar com a casa pròpia. “Eixampla la tenda”, que augurava el profeta Sentir-s’hi bé, acollit, un de més, estimat diferenciadament, respirant la mateixa atmosfera. Perquè cada familia respira i transpira una pròpia atmosfera; en diem atmosfera familiar. “Les famílies felices totes s’assemblen, les que no, són totes diferents (Tolstoi). Assemblar-se no vol dir uniformar-se. Denominador comú: la felicitat.

No perdéssim, per Déu la brúixula, no ens despengéssim: perdríem el millor rebaixant-ho al bo desitjat, per mor d’una recerca foraviada. Res com la família; i us ho pot ben dir qui l’ha gaudit, la pròpia. Qui ha fet el què ha pogut –vocacionalment, ho dic agraïdament- per ajudar a que les famílies fossin això, famílies.

No penséssim que la familia se’t dóna. Això en tot cas ha de ser així quan ets petit: ¡ai dels nens que no la tenen, la familia! Pujaran mancats, seran orfes tota la vida, cercaran –¡ai, lassos!- el tresor somiat i inexorablement, a renovades represes, se’ls esmunyrà de les mans… La família, ho repeteixo, no se’t dóna. Has de pagar un preu, a més, al comptat, en els “deure i haver” de cada dia i sobretot pensant en llargs terminis, que són els vàlids i consistents. Sempre en la família els millors fruits encara han de venir. No és la presència que es densifica com més es viu; és la divina rutina de que cadascú es troba bé en el “pessebre vivent” de “ca seva”. Trobar lloc, presència, calor, estima, acompanyament, suport, GOIG, ¡ai GOIG nadalenc! I què n’és de preciosa la companyia que trobes. La que et fan i que fas…

Obres un llibre que conté tots els documents del Vaticà II i hi cerques l’últim i comences a llegir com qui recités per a un públic estimat: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofriexen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes desl deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Després de patentitzar “la solidaritat de l’Església amb tota la humanitat” i després de subratllar la seva concepció diferenciada de la vocació a que Déu ha cridat l’home, després també de com veu la comunitat humana, el sentit de l’activitat humana i de confessar que ella té vocació d’humanitat (donar i rebre), passa a considerar alguns que conceptua com a problemas més urgents, el primer dels quals és “La dignitat del matrimoni i de la familia i de la seva promoció”. No podem parlar de familia si abans no posem l’accent en la parella, punt neuràlgic de tot bé i de tot mal. “Déu i natura han dotat de valors i de fins múltiples, ttos ells d’una importancia extrema per a la continuïtat del llinatge humà, per al progrés personal i el destí etern de cadascun dels membres de la familia, per a la dignitat, l’estabilitat, la pau i la prosperitat dels membres de la família i de tota la societat humana. Caldrà fer prospeccions en la profunditat d’aquesta assignatura permanent en l’escola de la qualitat del viure. Aboquem-hi tot el que som, podem, dolem i sabem a fi que si ha de reeixir quelcom substancial del nostre viure, siguin en primer lloc, ara i sempre, la parella (tant de bo la sabéssim llegir i viure els cristians com a matrimoni on s’hi asegura un asistencia provident feta de gràcia de prevenció, previsió, d’acompanyament, de fortalesa –resiliència es diu avui- i la família que en serà com la flor i el fruit de la parella. Amb defectes, els que siguin, els pares ens han donat en una gratuïtat sempre d’admirar, el millor del teixit del nostre viure. Gràcies familia pròpia, gràcies famílies conegudes i estimades, gràcies famílies desconegudes i no per això menystingudes, no valorades. Som tots el què som gràcies al substractum de tot el teixit familiar. Com la familia res, ni ara ni mai. Mai. És convicció, és goig, és afany.

Diumenge de la Sagrada Família, 26 de desembre de 2010 Barcelona

divendres, 17 de desembre del 2010

Homilia del diumenge 19/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


JUST A LES PORTES... DE NADAL

¿Es pot passar? Abans dèiem, amb quanta propietat: Truc, truc: ¡Ave, Maria, Puríssima! Advent i Nadal estan a tocar. Dues visites, dues anunciacions. Maria, pren protagonisme en aquest diumenge pre-liminar al Nadal. Ja l’ha precedit l’anunciació feta a Maria (Claudel) i la narració d’avui Mateu la porta al cor i als “somnis de Josep”. Ambdues, anunciacions es complementen. Cadascuna adreçada originàriament a destinataris diferents. La de Lluc, aquella delícia de narració-representació va dirigida a cristians dels anys 70 - 80 després de Crist, temps ja dels hel·lenistes. Gabriel parlarà en grec: “Jaire, Maria”. Salutació “graciosa”, reblerta de gràcia. Ets “agraciada”. Maria, plena a vessar de gràcia. Has trobat gràcia –inaudita, única- davant Déu. Seràs Mare i Mare de Déu (¡què bé que ens sona a les nostres oïdes, a nosaltres, fills i filles de Maria). Mare de Déu per a nosaltres, i oh miracle! que tota la naturalesa admira” seràs per al teu nadó, mare de Jesús, Mare de Déu, Theotocos, com volien entusiasmats els cristians d’Èfes en manifestacions de goig incontenible per aquesta sospirada declaració. Estem al segle IV. L’espiritualitat mariana fa camí amb nosaltres. Tenim MARE.

Parem, parem uns moments. Estupor, indecisió de Maria per breus moments: ¿Com serà això? No pregunta ella, consternada, encara que el sentit literal ho pugui semblar, per una maternitat biològica que no estava en e guió. En realitat, la pregunta per il·luminació va a més al fons del fons. ¿Com pot ser que una “noia de poble, Maria” pugui “encabir” en la seva persona l’encarnació d’un Déu, oh meravella, que es fa Fill d’Home, essent Fill de Déu? Així acompanyem a la nostra Mare, en aquesta escena única, irrepetible, que l’hem dita i repensada moltes vegades. I l’hem fet també nostra. No es pot pensar res més gran d’una maternitat que serà destinada a ser maternitat de maternitats. “Aquesta funció de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador. I va engendrar el Fill, que Déu va constituir Primogènit entre molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal” “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de que han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. (Vaticà II).

Posem-hi la gran resposta en aquest camí de fe, inaugurat per a Ella i per a nosaltres. Perquè només és per fe la més gran haguda (“Benaurada tu que has cregut”) que es pot “seguir a plena confiança, l’inaudit: “Seràs Mare”; en realitat ja ho fores des que vas dir: “Heus ací l’esclava del Sentor, faci’s en mi segons la teva paraula”, encara estupefacte del que diu ella... (¿No trobeu que aquest diàleg, aquest duo esplèndid entre l’”àngel de Déu i la Mare de Déu no l’hauríem de re-prendre cada vegada que ho fem amb el cor descalç? Tot és tan exquisit, tan únic que per mil vegades que repetíssim aquest passatge, cada vegada ens resultaria més trasbalsador. Abans es resava l’Àngelus tres vegades al dia: De bon matí, a ple migdia, a tombant dolç del dia: “Àngelus Domini”. Ai, aquell tradicional: ...les campanes van dient: Ave, Maria” (musicat també per Mn. Romeu) ¿Per què hem perdut sensibilitat i simplicitat en la nostra fe, per què ens hem oblidat de les tradicions més nostrades? Voleu dir que no hi guanyaríem molt restituint la frescor dels nostres costums de segles?

I l’àngel es va retirar. Fineix així el primer misteri de GOIG. ¡Ai, i comença per Maria unes escenes de temor, de por a no ser compresa en explicar el que li ha succeït a Josep. ¡No n’hi havia per menys! ¿Qui pot comprendre els primers passos de la irrupció de Déu en la història. Sí, en la història concreta “d’una noia de poble, Maria” que es troba en el torbador miracle que es va fent “com un brodat” en el sagrari del seu si virginal. ¿I com li dic i com li explico al meu bon Josep? ¿ho entendrà o bé serà com una caiguda de tenebra enmig d’una nit tancada, sense estels, profunda? Dos drames que, si bé amaguen els goigs més bells, inicialment voregen la incomprensibilitat raonable de Josep. Ell dubta, no d’ella. La té compromesa en matrimoni. Se l’estima més que res i que ningú. Però el dubte el corseca, i ¿a qui no? ¡És tan gran, inoït el que ella em diu! Tot el cel abocat al ventre de la seva “noia”. ¿Com pot ser tot això? ¡és massa! El seu cor i el seu pensar com barrinen, no deixen espai a l’assossec...

Déu truca a la porta novament. Serà en somnis. “és quan somio que hi veig millor” (Foix). ¿Es pot passar? ¿És el mateix Gabriel el missatger? No ho sé pas, però el meu repartiment d’actors no em permet cap més altre que el mateix que va portar l’anunci a Maria. És ell que sabrà enllaçar els dos anuncis que en són un mateix. Mateu que és l’evangelista que ens toca ara, aquest any, dóna una versió complementària a la de Lluc. Els destinataris són jueus de tota la vida. Mateu hi afegirà confirmacions profètiques que és la seva manera pròpia d’escriure enllaçant l’AT. amb el Nou. Així diu: “Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La Verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. “Josep, fill de David” (les escriptures ja deien que el Messies havia de ser descendent de David. Josep ho era, no Maria. Per això inicia el seu evangeli amb les genealogies.

L’àngel fa sortir altra vegada l’expressió que és sempre al preàmbul de tota fe: “No tinguis por”. Déu a l’AT era temible. A part de que el seu temor era autèntic, pastat de dubtes, també com el de Maria, era por reverencial. Quan Déu obre la porta promou una barreja inexpressable de goig i de basarda. Déu entrant foragita la por i anega la persona visitada amb un goig indescriptible. La fe sempre és un trànsit del que-no-pot-ser al que serà i és, perquè per a Déu res li és impossible.

“És cert que ha concebut per obra de l’esperit Sant. Meravella sobre meravella. Josep no sap res de l’Esperit Sant, a no ser que Maria ja utilitzés aquesta expressió abans no oïda. (Després ho direm, ¡aclaparadora rutina! sense que ens pessigolleixi el cor vegades i vegades: “per obra de l’Esperit Sant”. No ho sabrem mai, aquí, ni que ho intentèssim sovint , què vol dir que Déu obra per l’Esperit Sant. Tot el misteri cristià serà sempre i en tot lloc “per obra de l’esperit Sant”, tot ho fa germinar l’Esperit Sant.

Mateu comença el seu evangeli de l’anunciació a Josep d’una manera tan senzilla: “Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera”. Més concís, més humà, humaníssim, no es pot dir. Mateu, jueu, dirigint-se a jueus havia de dir d’entrada, no Déu, sinó Messies.

Quina dolçor de nadala l’acabament d’aquesta narració dels orígens de tots els orígens. “Josep es despertà” (com a metàfora de veure-ho clar, de veure-ho intensament) Ja no es farà més preguntes... “I complint el que l’àngel del Senyor li havia manat: “la prengué / a casa / per esposa”. Ja tenim el misteri de Nadal vestit de Nadala i de la plena significació de les paraules casa i esposa. El món tornar a recomençar després d’aquestes dues anunciacions. Jesús tusta a la porta, ara, ell, gran en plena maduresa: “Ave, Maria, puríssima” ¿es pot entrar? Estem ja madurs per a gaudir de tot el NADAL. Feliç tu que has cregut... “Dondorondon, la Mare canta i el Fillet dorm”.

Diumenge IV d’Advent, 19 de desembre de 2010 Barcelona

diumenge, 12 de desembre del 2010

Homilia del diumenge 12/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


DIUMENGE GAUDETE: EXULTEU

És una llàstima que no comencem la Missa amb el cant que abans en dèiem introit, és a dir entrada o obertura com tenen les simfonies: així silenciem el que hauria de ser la tonalitat d’un advent madur que se’ns torna goig al cor per moments… Ens ho perdem; ¡què hi farem! Feia així: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. (La raó:) El Senyor és a prop”. Algú posava com a desig de cara als cristians que han de venir que fossin més festius i joiosos. Algú que porta els comptes dels altres deia que els papes des de fa més de quaranta anys no han tocat a fons i sistemàticament el tema de la JOIA, per altra part tan cristià (evangeli és la bona nova!), tan nadalenc (oh quin gran goig quina joia) tan familiar (taula i sobretaula llarga de l’aplec familiar).

Sigui com sigui, el papa Benet fa poc deia a casa nostra: “És necessari que Déu torni a resonar joiosament sota els cels d’Europa” i com que el goig va molt lligat a la percepció de la bellesa i ell la sent de debó: “Déu és bellesa i per tant, el goig que se’n deriva. La bellesa és la gran necessitat de l’home, és l’arrel de la que brota el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa també és la reveladora de Déu, perquè com Ell l’obra bella és pura gratuïtat, invita a la llibertat i arranca l’egoïsme”. Ho deia sobre el cobricel del bosc gaudinià, bo i consagrant la Sagrada Familia, tocat, imposat per la natura feta pedra vivent…

Més que alegria, és goig, el que més se’ns adiu com a cristians. El goig és una alegria profunda, un corrent d’aigües que romoregen, que fa estimar el viure, el viure senzill de cada dia, el viure feiner; un viure que sap molts per qués i que s’inventa els com, pura creativitat de cada deliciós moment. L’alegria ens la busquem; el goig ens és dolçament donat. Atenció: És fruit de l’Esperit Sant. ¡Com em delecta aquesta lletania, que m’és com un mantra vigoritzador: “amor, goig, pau, paciencia, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”. Dir-ho i repetir-ho en veu somorta però audible per a un mateix tonifica el teu viure. És un entremig entre el desig i la menuda percepció de que hi ha una infusió de benestar arran d’ànima: ¡deliciós! Acabo amb un afegitó de Pau a la mateixa carta als gàlates: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” Ja és la meva felicitació nadalenca anticipada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. El Senyor és a prop”.

Josep M Balcells

dissabte, 4 de desembre del 2010

Homilia del diumenge 06/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


AQUELL QUE ÉS, FOU I VE

Aquesta frase la trobem repetida en l’Apocalipsi, últim llibre del NT. que ens presenta el futur com una irrupció dels cels nous i la terra nova. Allò que és indefinible, perquè obre a una visió nova de la història, quan de fet ja no existirà la història, i s’obrirà pas a una nova realitat, digueu-ne creació nova , re-generació, tornar a començar, assegurant el futur de Déu en el nostre. Tot això pren inici a partir de la vinguda (aquell que ve, dèiem), vinguda de Déu en Jesucrist, vinguda i presència que mai acabarem d’entendre, perquè és el misteri nuclear de tota fe, naturalment evangèlica. Tot l’altre són aproximacions, figuracions, metàfores: Jo me l’imagino com una espiral helicoidal a l’entorn de Crist com a vèrtex, centre, nucli, irradiació, plenitud de sentit i de vida. Tots nosaltres estem orbitant en la galaxia Jesucrist. D’Ell rebem cohesió, llum i força, moviment; en fi, com diu Pau: “En Ell vivim, ens movem i som”. (Que cadascú segons les seves experiències de Jesús, Alfa i Omega, principi i fi de tot i de tots, se’n faci el personal comentari del què significa: vida en Ell, moviment en i per Ell, ser en Ell)

Tot això a doble mesura: d’una part, aquesta minsa, petitona, limitada, iterada experiència en cadascú de nosaltres, i d’altra part, aquesta sensació de pregonesa sense fi, anava a dir, vertígen, que tot seduïnt-nos amb aquesta presència i acció d’un Déu inaccesible i im-mens (=sense mesura), ens deixa encisats i joiosament “perduts”. Guanyats i perduts, ben bé.

L’ Advent i el Nadal ens posen en sintonia amb el fet –esdeveniment, millor, expressió més rica, que és el fet que Déu en crist posa en marxa, que té antecedents (l’AT.), però sobretot conseqüents, que obren seqüència-; esdeveniment d’altíssima significació, total, de la peripêcia humana, i còsmica també (Pau en dóna raó). Que ens afecta al viu, vivísim; que no ho “mirem” només esbalaïts, sinò que ens en sentim del tot copartícips. Jesús no ve –s’esedevé- ¿i qui ho podria explicar, si ens depassa des de dins, des de la vivència i no com a obra d’art o de natura per “contemplar”. ¡No embadalits, esbalaïts!

De Jesús en bona hora d’intuïció algú en va dir que és “l’Home per als altres”, per a nosaltres, un a un… Qui creu és invitat a viure en un altre món, en el món nou de que parlen sovint les Escriptures, el Llibre. Ara pregustacions il·luminadores. Però el gust de Déu és sempre el mateix…

Maragall, traduïnt a Goethe en el seu poema “Déu i Món” ens endinsa en el misteri de l’ENCARNACIÓ, que serà des d’ara el pern sobre el qual descansaran tots els misteris, narrats, endevinats, “embastats” en el NT., deixant més enllà de l’Apocalipsi, una última plana per escriure-la a dues mans: “l’Esperit que hi ha en nosaltres” i cadascú, coautors de la pròpia peripecia humano-divina.

“Eugeni Trias a El pensament de joan Maragall ha situat el poeta com un home preocupat per resoldre la incidència de l’infinit en el finit, de l’eternitat en el temps i, en definitiva, de Déu en el món. Maragall cercava en la seva poesia i en les seves reflexions espirituals una suma d’indicis superadorsd’aquesta oposició de temps i eternitat” això només es pot fer, no intuïció, sinó realitat palpable en jesucrist, Déu i Home vertaders, en la seva encarnació, “permanent” d’alguna manera. Un dia hi haurem d’entrar en aquest tema seductor: l’encarnació en acte, permanent…

Fixem-nos quin terme més material, més proper, més nostre que utilitzem (carn de la nostra carn, sang de la nostra sang): carn, sarx en grec. Ha pres carn, s’ha fet home, fet un de nosaltres, visibilitat, tangibilitat. Carn no en oposició a esperit. Avui diríem s’ha fet persona. Joan en donarà una versió humaníssima: “us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida”.

Deixem la paraula als dos poetes, estremim-nos:
“¿Què fóra un Déu que sols de fora estant
mogués la Creació en tots sentits?
Un Déu fent ballar el món al cap dels dits.
De Déu és moure el món de dins estant,
essent-ne el contingut i el continent
i força i esperit; i que tot quant
se mou i alena i viu el fa present.
¿Com? ¿Quan? ¿A on? Els déus no en diuen res.
Tu atén-te al com i no preguntis més.
Si vols avençar sempre en l’infinit,
recorre tots els àmbits del finit.
I si del tot la porta vols desclosa,
cerca’l sempre en la més petita cosa”.

L’expressió encarnació m’enamora i ensems em descol·loca, em fa disparar ressorts únics. La infinita grandesa en la petitona petitesa. ¿Com és possible que Déu sigui home; i ¿més incomparable i incomprensible que l’home pugui ser Déu? No és la tormentosa mitologia grega de traspassar als déus totes les febleses humanes… ¡Jesús, Senyor, és tota una altra cosa! Dir que Déu s’ha fet home és l’última paraula de qualsevol humanisme positiu, enaltidor. És feliç l’expressió de Leonardo Boff: “Jesús era tan humà, tan humà que només podia ser Déu·”.

Emmanuel. Déu en i amb nosaltres. El Vaticà II en uns paràgrafs definitius han posat de relleu qui és Jesucrist i què és per a nosaltres. En el document “L’Església en el món d’avui, en el número 22, titolat “Crist l’home nou diu aquestes meravelles: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altísima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació.

Ell és la imatge del Déu invisible (col 1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat… Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit.

El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre els germans, rep les “primícies de l’Esperit” (Rom 8, 23), amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” (Ef. 1, 14), tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos” (Rom 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitat Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els nostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres (Rom 8, 11). Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança….

Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va resucitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

Diumenge II d’Advent, 5 de desembre de 2010. Barcelona

divendres, 26 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 28/11/2010 del P. Josep Mª Balcells


ENCETAR NOU ANY LITÚRGIC

¿I si féssim d’aquest un any programàtic? ¿Us hi veieu en cor?

Apa, doncs, nois i noies, cuiteu que ens posem novament en marxa... Això és no parar mai, només becades, un respir i tornem-hi. ¿i què et pensaves? Aquesta vegada ho farem amb inscripció personalitzada, amb dorsal numerat. Serà aquesta una prova homologada. Ja ens aniran dient pas a pas l’intríngulis de la gimcana. El lema de la cursa és “Evangelitza’t per poder evangelitzar”. Ja se us dirà, en inscriure-us, les condicions indispensables. Hi haurà monitors que vetllaran per l’execució precisa de cada etapa. Podeu participar-hi, bé personalment, bé en grups preexistents.

És bàsic, d’entrada, tenir –i usar- el llibre Paraula i Vida o bé els aspirants a primera categoria “La missa de cada dia”. A més, des de bon començament, la lectura obligada, en el sentit més noble de la paraula, d’un document actualíssim malgrat que ja té en el seu currículum 35 anys ben bons. Tot un clàssic: “L’evangelització del món contemporani” dit, segons costum, en llatí Evangelii nuntiandi de Pau VI. En facilitarem exemplars.

És possible anar per lliure; bé, però, amb la condició de saber qui sou i d’haver-vos inscrit. Les llistes dels participants les posarem com a ofrena i en senyal de compromís en un cofret a peus del Sagrari de la parròquia.

Una vegada fets els deures que se us vagin indicant, ja us anirem dient els nous passos a cobrir.

El nostre lema ve recolzat amb aquest títol complementari, que ja té la seva història: Emprendre “la nova evangelització amb nou ardor, nous mètodes, noves expressions”. El papa Benet ha creat recentment un nou dicasteri o “ministeri” sobre la Nova Evangelització”. Està donant els primers passos. Ja us en donarem informacions.

Som –hi Podem fer-ho, ens serà ben motivador el fer-ho. M’hi comprometo. Aquesta vegada volem noms i cognoms. Sabreu pel blog calassans1976.blogspot.com totes les incidències de la cursa. Es dóna ara el tret de sortida. L’actitud fonamental per participar: “Si no us feu com els infants no entrareu en el Regne de Déu” (recordeu la passada festa de Crist Rei tota centrada en Jesucrist; que no vingui a menys). Si se us acaba el vi, “mira l’estrella, invoca Maria” Ella ens dirà amb la suavitat i plena confiança de les mares: “Feu el que ell us digui”. Apa, motxilla, i endavant amb coratge. No anem sols, mai, mai de la vida. ¡Quina meravella sentir-se amb forces, segurs d’assolir les “comes” que es posin per davant!

La mare a taula amb un pa rodó de pagès i amb un ganivet –aleshores tot un ritual- feia una creu sobre el pa i llescava i passava les delicioses llesques a tots els comensals. Es començava –ai, abans- el món i tot i s’acabava sempre amb una benedicció. El cristià, diu Pau, té vocació de benediccions. Tot el que es toca hauria de fer-se sota el senyal de la benedicció. La mà que llesca, és la mà que dóna. I donar és la millor acció que podem fer. I la fem per als altres, però perquè sigui benedicció ha d’anar passant al(s) altre(s) plena de les benedicions d’un mateix, per pobretes que siguin i les del Déu de les benediccions. Bene-dire: dir bé de l’altre, voler-li bé. Els italians n’han fornit l’expressió més bonica: “Ti voglio bene”.

Així comencem el dinar inaugural de l’any litúrgic, encetant en aquesta litúrgia dominical l’Advent. Abans de donar els primers passos, és bo que fem el documental de l’any anterior: ¿Què ha estat aquesta anyada transcorreguda? ¿N’estic content, ni que només sigui en termes generals? ¿Tinc conciència d’haver fet progressos? ¿M’ha “succeït quelcom d’important? Amb discretes recances, ¿puc finir-lo tot dient de cor: “Donem gràcies a Déu?

¿Quina és avui la meva actitud? ¿Tinc ganes d’avançar? ¿Vull fer una experiència de Déu més pregona, vull destinar temps a fer conscienciosament un pujada de tensió evangèlica? ¿Vull amarar-me de Paraula i Vida? No vull deixar per demà allò que em sento cridat a fer ara, “ara mateix”. ¿L’avui tindrà les meves preferències? (Mentre escric això sento una remoreta dintre meu: “Només per avui…”, amb un bon papa, Joan XXIII somrient, tot invitant-nos a compartir aitals experiències del dia a dia amb ell)

¿Reconeixeré com a companys de ruta els que avui estan al meu costat? ¿Els seré presència, conhort, estímul, alegria de les seves alegries? A la vida tot es fa caminant, amb la joia de les provisionalitats del que és, quan s’escau, només un alto en el camí. Esmorzem a peu de sender, sabem que acabat l’últim mos, potser precipitat, ja estarem novament amb el bordó a la mà i somiant el que veiem. ¿Per què, si no, té tanta atracció el Camí de sant Jaume?

L’any litúrgic. Les 52 columnes alçades per Gaudí a l’interior de la basílica de la Sgda. Família. És ben bé aquesta nau, un bosc que avança… un bell, únic, símbol de l’any que transcorrerem, fent camí cap a dues grans fites, successives: a.-la davallada del cel a la terra (cicle de Nadal) i b.- l’ascensió de la terra al cel (cicle de Pascua), les esplèndides portalades, les fetes i la per fer i entremig com un entredós ( un bon munt de setmanes en què ens serà donat enguany com a guia experimentat l’evangelista Mateu) Tot recentrat o sobrecentrat, que diria Teilhard, en el Crist, alfa i omega, pricipi i fi, per al qual han estat creades totes les coses. Amb la finalitat única de fer de nosaltres fills benamats del Pare i germans en el Primogènit de tota criatura. (El pensament se me’n va cap a l’himne sobre Crist dels Efesis, que comentàvem diumenge passat: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist…”) Tot aixó i no menys que això és l’any litúrgic. No és ell –el seguit de festes i celebracions- el que passa per nosaltres, som nosaltres que passem itinerant per ell. És com el mapa, avui en diríem el GPS del nostre caminar any ve, any va.

Recordo que el P. General dels Jesuïtes deia en una entrevista, tot fent-se ressò de les tradicions d’Orient, (Recordeu que al igual que el P. Arrupe varen viure molt de temps al Japò), i intentant obrir pas a una interculturalitat que pot ser una complementarietat a la visió que de Jesucrsit ens hem fet a Occident. “A Europa hem parlat massa de Jesús com a Veritat (llegeixis, en sobreentès: la Il·lustració, “el penso ergo existeixo”, la raó convertida en deesa, científica, tecnològica). “S’hauria de presentar més com a Camí”. Una mena de “posar peus” a la Veritat. L’experiència, més que els raonaments, és la clau del viure d’avui dia. Ara, la veritat última d’un cristià és fer “el camí que feu Jesús”, pouar vida de la vida que visqué Jesús. Tot “puja” des de la “realitat” viscuda. Ens tornem a trobar amb Pau VI quan deia que no necessitem mestres, avui, sinó testimonis. Tornar a les “pàgines viscudes”. No és en les teologies que farem proper el Crist vivent. Camina, canta a més a més, perquè el camí així es fa més curt. Posa’t en seguici de Crist que és Vida a més de Camí.

He fet una crida molt concreta des de bon començament d’any litúrgic. ¿Estem a la jugada? Estic a l’espera de que ens apuntem. Ens posarem a caminar i “la joia serà plena”.

¡Molt bona entrada a l’any litúrgic! L’entrada es fa per la porta de l’Advent. ¿Anem o ve Ell, el Crist? Ambdues coses. Tot plegat, un amistós i anhelat Encontre. Em deia avui sant Agustí: “Dediqueu-li al Senyor un càntic nou: El càntic nou no s’adiu a homes vells. L’aprenen només els homes nous, renovats per la gràcia, trets de la vellura en què es trobaven , i que ja pertanyen a la nova Aliança que és el Regne del Cel. Per ell suspira tot el nostre amor i canta el càntic nou. Que sigui, però, la vida i no la llengua la que canti el càntic nou”. Amb aquesta invitació a cantar i caminant ens endinsem Advent enllà. Bon camí que Déu ens dô”.

Diumenge I d’Advent, 28 de novembre de 2010 Barcelona

divendres, 19 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 21/11/2010 del P. Josep Mª Balcells

RECAPITULAR-HO TOT EN CRIST

¡Ai, mare de Déu, i quin piloteig –pim, pam, pim, pam, i tornem-hi-: aquests darrers dies amb la vinguda del Papa: que si això Sr. Papa és papolatria, que si les dones són menystingudes (l’estigma d’Eva, he llegit en un diari) , en Savater i la Pilar Rahola a estiracabells; fort, eh!; que si els diners que costa tot plegat; sempre, sempre l’Església com a destí de les patacades…, barrueres unes, altres, àcides. Ha estat, però, un moment social i eclesial molt interessant per la posada de les cartes, al descobert, sobre la taula. Un niu de comentaris per a tots els gustos i disgustos. Ho he seguit del més a prop que he pogut, sobretot premsa. Bona ocasió per a pensar i repensar tot “l’aparador” d’aquests dies. No ens ho perdéssim pas, tot per a una higiene mental oferta amb safata. Descansats tots, ells i nosaltres, a la fi.

Primera conclusió: ¿Voleu dir, voleu dir que no parlem massa, excessivament, de l’Església, deixant, així desenfocat el punt per fer autèntica “diana”, vull dir que hauríem de parlar “més i millor”, primordialment, de Jesucrist? ¡Què bé que s’hi escau aquella cançò intimista: “No fixeu els ulls en ningú més que en Crist…!

La festa de clausura de tota l’anyada litúrgica és Jesucrist Rei. A empentes i rodolons ens costa avui, en temps de democràcies tot i imperfectes, parlar de Reis, de Monarques… Ves què hi farem. Però, amb tot, el mateix Crist no va defugir de dir-se rei davant la pregunta de Pilat, bo i deixant-li entenent que no ho era pas “d’eixe món”. La festa d’avui ens recentra més en la que fou la predicació essencial de Jesús: El Regne del seu Pare: Desvelar el secret de Déu: en Jesucrist s’obria pas una nova, insospitada, època en el món, un abans i un després. Una creació nova. El REGNE DE DÉU. Tot ho abasta l’amor del Pare. És un Déu diferent, i conseqüentment un món diferent el que es preconitza i es posa en marxa. Increïble. Si ens mirem a nosaltres mateixos, si fem passar pel mirall de la humanitat la contorta figura del què som, ¡és per no creure’ns-ho! Però tot pren consistència a partir de la fe, és a dir, fent confiança en que qui ha començat aquesta remodelació global, la portarà a terme. ¿Ho creus això?, interrogava sovint Jesús. “Regne universal i etern: Regne de Veritat i de Vida, Regne de Santedat i de Gràcia, Regne de Justícia, d’Amor i de Pau”. ¡No et dic res! Pura utopia a “mesura humana”. Per fer quatre recosides als estrips habituals no calia que el cel baixés a la terra… És el mateix Jesús en persona el que ho fa creïble, possible i engrescador. Vol Déu-Pare que ens sentim i ens tractem tots com a bons germans, convivents en una mateixa família, on el nostre fer de cada dia serà estimar-nos els uns els altres a la manera (no m’atreveixo a posar TAL) com Ell, Jesús, ens va i ens segueix estimant. ¡Oh la fe en l’amor , essent Jesús l’Alfa i l’Omega de tota relació entre tots! No és només referent, és l’energia, la força, la gràcia que ens mourà, sadollarà, ens agraciarà. Ser-ne conscients, creure-hi, i adelerar-nos per l’amor en creixença. Això “és” la festa de Crist Rei, no el nostre amor, ben pobret, sinó el que Déu ens ofereix amb garantia d’efectivitat, si ens deixem a les seves mans operoses, amb una confiança redescoberta a cada meravella que ell fa i percebem en nosaltres. És el Regne de Déu, on nosaltres som conciutadans, vassalls seria no poca cosa sinó distorsió, vergonyós… Regne que anirà venint, que ja és aquí, que s’anirà esbadellant com una flor de primavera. No hem d’anar lluny, no hem d’esperar: a les paràboles sempre se’ns diu: el Regne de Déu s’assembla a tantes menudes coses de cada dia. El Regne de Déu és com la llavor que puja tija amunt, que arrela terra endins, com la capçada d’un arbre que aixopluga un estol de meravellosos, equilibristes estornells a l’alba i a la posta; el Regne és com..., ¿què sé jo?: ¡com tu, com jo! El regne és un bullidor, un sortidor. Déu Trinitat ens habita i configura, ens fa fills estimats, a imatge i semblança del seu Fill, Jesucrist. L’obrador és en marxa. És Ell qui n’espera obres d’art, d’autor.

Avui és el dia just per a posar el zoom a tot el que doni de si, enfocant la vera imatge de CRIST REI, no assegut sobiranament en un tron (¡mireu-me!), sinó en un Jesucrist, “vell pelegrí”, company de camí, literalment bolcat als més necessitats, als marginats de les nostres societats àcrates, que refusen tota autoritat i tota regència. Servir és regnar, regnar és servir, ¡capgirada total! I ho escric en període preelectoral: qualsevol semblança amb la realitat és pura carambola i coincidència, ¡ves per on! Estem en una altra galaxia. Galaxia Jesucrist, galaxia Regne de Déu. Tornem a la gran traducció del que és el Regne de Déu en Jesucrist: Joan ho descriu en un dels moments més íntims narrats a l’evangeli: “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a Rentar els peus dels deixebles. Tots esperàvem que narraria la institució de l’Eucaristia i, no, es posa a fer de criat i esclau i en aquell moment darrer: Un signe, un sagrament, el seu testament: posar-se a disposició del senzills, abaixant-se, “captenit-se com un home qualsevol”, dirà Pau. Servei, gran o petit, tant se val. Tot és obra d’amor. A fi de contes, ¿qui en mesurarà la vàlua d’aquests trets d’amor casolà, domèstic; fets paraula, atmosfera, actituds vitals, el què vulgueu, que tot és or fi, a ulls de Déu.

En començar l’any litúrgic vàrem donar com a pregària preferent d’aquest any sant, oficiós, aquest himne tret de la carta als Efesis, que molt probablement ja s’utilitzaria a les litúrgies de primeríssima hora. Ara, arribats al terme de l’any litúrgic, seria bo que en llaor i lloança a Crist Rei reprenguéssim la seva lectura pausada plena dels ressons que hi hem descobert en repetir-la, trobant-la ensems nova. Aquest és el Càntic nou de que ens parlen els salms.

“Beneït sigui el Déu i Pare / de nostre Senyor Jesucrist,/ que ens ha beneït en Crist/ amb tota mena de benediccions / espirituals dalt al cel./ Ens escollí en Ell / abans de crear el món. / perquè fóssim sants, / irreprensibles al seus ulls. / Per amor ens destinà / a ser fills seus per Jesucrist, / segons la benèvola decisió, / que dóna glòria i lloança a la gràcia / que ens ha concedit en el seu estimat. / En ell, per la seva sang, / hem obtingut la redempció, / el perdó dels nostres pecats. / La riquesa de la gràcia de Déu / s’ha desbordat en nosaltres. / Ell ens ha concedit tota aquests saviesa / i penetració que tenim; / ens ha fet conèixer / el seu designi secret, / la decisió benèvola que havia pres / per executar-la / en la plenitud dels temps: / ha volgut unir en el Crist / totes les coses, / tant les del cel com les de la terra. / En Crist hem rebut / la nostra part en l’herència; / ens hi havia destinat el designi / d’aquell qui tot ho duu a terme / d’acord amb la decisió / de la seva voluntat. / Volia que fóssim / lloança de la seva glòria, / nosaltres que des del principi / tenim posada en Crist / la nostra esperança. / en Ell vosaltres vau escoltar / la paraula de la veritat, / l’evangeli que us salva. / En Ell heu cregut / i heu estat marcats amb el segell / de l’Esperit Sant promès, / l’Esperit és la penyora de l’heretat / que Déu ens té reservada, / quan ens redimirà plenament / com a possessió seva / i farà que siguem / lloança de la seva glòria.” (Efesis 1, 3 – 14).

Us dic la veritat i Déu me n’és testimoni: no me’n cansaria mai de dir-la, de repetir-la, de trobar-li’n noves riqueses a aquesta pregària o a aquest himne. Proveu-ho i a veure si la poguéssim dir a moltes veus concordes, amorosament unides en comunió. Quina festassa CRIST REI, viscut cor endins. Volia dir-vos moltes més coses, vivències, experiència de saber-me fill de Déu en Jesucrist senyor nostre. No podrà ser pas aquesta vegada. ¡Ai, no vaig poder ser a Barcelona aquest diumenge dia set, ni vaig poder veure res de la seva transmissió! Algú em deia que va plorar dolçament quan es va cantar el Virolai. Jo li vaig dir: Jo hagués plorat en entonar el “nostre” Credo de Mossèn Romeu. Segur, segur. I a vosaltres, ¿quan us tocava plora.

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Diumenge 21 de novembre de 2010 per última vegada el nostre Any Sant. Barcelona. A tocar de la Sagrada Família…

diumenge, 14 de novembre del 2010

Homilia del diumenge 14/1172010 del P. Josep Mª Balcells


TEMPS DE LLUITA I DE FORTALESA

Tot l’evangeli de Lluc està estructurat com un camí que puja cap a Jerusalem i, més en concret, vers el Temple. Arribats al cim després d’aquest llarg viatge que hem anat fent -seguint l’Any litúrgic; n’estem a les acaballes- ara és l’hora de recollir-ne els fruits perquè som a les últimes pàgines de Lluc que descriuen les també darreres de la vida mortal del mestre. Hem anat portant en el Full Parroquial el testimoniatge, almenys en desig, d’alguns cristians del nostre món més proper, intentant d’esbrinar com serien o com voldrien que fóssim els cristians d’aquest ben nostre segle XXI. És com si manifestéssim els millors desigs d’una societat on els cristians hi hauríem de donar el nostre propi to i estil evangèlics. Fan pensar i inviten a redreçar camins personals, socials i també -i molt- eclesials. “Tot queda per fer i tot és possible”. Lucidesa i empenta ens cal. Ja ho dèiem en el títol: Temps de lluita i de fortalesa.

Arriba Jesús al Temple (aquest no és ni geografia ni història, sinó el cimal i punt d’arribada d’una vida lliurada a una missió, i no era pas una eventualitat més en la seva vida). Quan escriu Lluc, més enllà de l’any 70, el Temple ja estava enrunat, i amb ell ensorrat i el que quedava de Jerusalem era com un símbol, la constatació de que s’havia acabat una etapa de la vida del poble jueu. Tota la plasticitat de l’apocalíptica la tenien gravada al cor. Eren temps molt trasbalsats. L’escena que llegim a l’evangeli no pot ser més dura. Profèticament Jesús els avançava des del mateix Temple: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra”. No podia dir Jesús res de més contrari als sentiments de la gent, dels seus contemporanis. Estaven orgullosos del seu Temple. Era més que un Temple, era el símbol de tot el poble dels jueus. Déu s’hi feia present, era el lloc del seu habitatge, la salvaguarda de la seva identitat. Recordeu aquella expressió enfàtica però que resultava buida, inoperant de cara a la justícia, sobretot amb els més necessitats: “El Temple! El Temple!”, deien. Una profecia com tantes n’havien sentit a Israel, però que en l’evangeli de Lluc ja tenia la virtualitat del fet succeït. Jeremies, el pobre, ja va patir les conseqüències de predir la destrucció del Temple, en el temps de l’exili de Babilònia. Prou que ho va patir Jesús quan l’acusaren d’haver proferit, blasfemant: “Destruïu aquest temple i en tres dies el reedificaré”.

L’apocalíptica no és que voleï tot, cel i terra; és una manera de pensar i d’expressar-se, a la qual estaven molt habituats. La verdadera apocalíptica és ja la persecució de la primera Església. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons... acusats de portar el meu nom”. Aquest és el motiu dels motius. Ho repeteix dues vegades per donar-li relleu: “Per portar el meu nom”.

No serà fàcil ser cristians en el món profetitzat per Jesús. Ho ha estat, de difícil, moltes vegades i ho és avui. Hi hem d’estar preparats. Abans feien màrtirs. Es van adonar que els màrtirs eren llavor de nous cristians. Nova tàctica: provocar la indiferència de molts. Declarar que la religió és només cosa personal i que per tant s’ha de recloure en el fons de la consciència i en el redós de cercles “tancats”. La guetització del cristianisme. Una cosa és la laïcitat i una altra el laïcisme. No hi entrem avui.

Convé, segons els advertiments de Jesús, “no preparar” cap defensa apologètica. No hi ha millor defensa que el testimoni (“serà una ocasió de donar testimoni”) La defensa la posa Jesús en l’eloqüència dels fets per sobre de les paraules, en la saviesa que traspua un viure cristià. Contra fets no hi ha paraules que hi valguin. La divisió entrarà a casa (¿us diu quelcom això?) Sereu menystinguts pels vostres. Una invitació a no jugar a la contra, com hem fet tantes vegades. Ens cal confiança en Crist i que la tinguem també en nosaltres mateixos: “No es perdrà ni un dels vostres cabells” (sermó de la muntanya). Sentencia Jesús: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

La pregunta que es fan molts és de futur: ¿Què passarà amb els nostres fils i néts? Jo crec que l’actitud de Jesús és més aviat la de fer front al nostre present. ¿Què espera Jesús de tots nosaltres en situacions adverses o de contradicció, com avui? “¿Som nosaltres els últims cristians?” Aquest era el títol cridaner d’un llibre molt llegit. Venia a resumir-se el seu plantejament : “Mor un tipus de cristià i en ressuscitarà un de mena diferent”.

La jerarquia del nostre país és massa poruga i més aviat està a la defensiva o bé tocant “a rebato”, a retirada, a prendre posicions en una guerra de trinxeres; mala estratègia. Si volem combatre de veritat fem un armistici o bé si més no podem, una treva. Parlamentem. Demanem-los-hi als que ens estan a la contra, ¿Perquè ho estan? De l’enemic el consell. Potser ens diran coses que ens les hauríem d’haver dit primer nosaltres a nosaltres mateixos. Els altres no són els dolents, que és una manera innòcua de dir que nosaltres som els bons. Tot afer humà està barrejat de contradiccions. Cal mesurar les causes, els símptomes, les conseqüències de la nostra manera de ser i de fer i de per què ens veuen com ens veuen. No tot és mala voluntat. Parlem-ne. A José M. Mardones se li va demanar que fes un estudi sobre “La indiferencia religiosa de Espanya” Hi posà aquest subtítol: “¿Què futuro tiene el cristianismo?

Amb una certa por per la pressa, intentaria de posar uns pensaments, unes indicacions de l’autor que poden situar-nos en la complexitat i ens poden posar en pistes, no resolutives, però sí engrescadores i de futur. Ho faig sintèticament extraient-ne frases:

- La situació d’indiferència –i de credulitat, per altra part- actuals ens interpel·len. Són no les preguntes que ens fem, sinó que se’ns retornen. Hi ha un cristianisme que s’enfonsa, ¿quin altre el substituirà?
- És un desafiament no el què sinó el perquè. I els perquè ens atenyen. És clar que està acabat el cristianisme de cristianitat Cal no oblidar que la majoria de nosaltres hi vàrem “pujar” i ho tenim “pegat” al cor i a l’imaginari.
- La cultura moderna és intrínsecament pluralista des del punt de vista d’entendre el món i la vida. No hi ha lloc per a la nostàlgia. Hem d’assajar una altra manera de viure i de conviure com a cristians. Farem temptejos dins de la incertesa. Estem en una societat oberta. Haurem de tenir creativitat. Res ens serà donat. Només la gosadia de fer noves experiències”. Ulls oberts als “signes dels temps”. Ni sacralització ni demonització. Qualsevol temps passat fou “diferent”. Tot canvi suposa dificultats. Ja no tindrem les seguretats passades. El cristianisme també serà matisat pel pluralisme intern, amb les tensions corresponents. Es viurà la temptació constant del restauracionisme. Caldrà ser equilibrat entre dos focs: els radicals i els més tradicionals. S’ha de saber ser crítics amb el passat, purgar-lo d’obsolescències. No és temps de dogmatismes ni rubridicismes. Se’ns retreu la poca sensibilitat per la justícia. S’ha de posar fi a tota mena de clericalisme. Defugir centralismes, secretismes, uniformismes. Es demana una profunda reforma institucional de l’Església.

L’autor avança uns trets de futur:
- Un cristianisme inquiet, recercador del Misteri de Déu, manifestat en Jesucrist. L’expreriència d’un Déu que es manifesta i que s’amaga al mateix temps. Ho diu molt bé: “la proximitat de la presència elusiva del Déu de Jesús”. Tota experiència de Déu és radicalment personalitzada. Aquí ens haurem de recolzar. Seran imprescindibles escoles de Fe i d’Oració: grups, sentit i pràctica comunitàries.
- Apassionats per la justícia, a tall d’humà contra tota classe d’inhumanitat. El cristianisme haurà de ser “agònic” en el sentit unamunià. Lluitador per les causes més humanes. En pro dels drets dels que no els hi són respectats. Compassió efectiva. La solidaritat no és filantropia, sinó expresssió d’Amor. Incursió crítica en les dimensions polítiques i estructurals del mal.
- Fer el món humà, ja és d’entrada fer-lo més cristià. Caldejar els ambients.
- El cristianisme és comunitari i fratern. La fe és primordialmernt relacional. Comunional. Promoure el “creient” no l’assimilacionisme.
- Un cristianisme lúcid i crític. No podem ser ingenus. Hem de “saber”, saber trobar la part de veritat que hi ha fora. La fe i la raó s’ajuden, s’estimulen, es depuren mútuament. No hi ha espai per a la credulitat. No emocionalismes. Encara hi ha molta irracionalitat i idees impresentables de Déu.
- Un cristianisme festiu i celebratiu. Tot té gust d’anticipació d’un futur més ple. Apropar a la gent la litúrgia. Evitar l’avorriment, recuperant símbols. El diumenge s’ha desacralitzat. Faríem bé començant a recuperar un xic de festa i el símbol amb més alegria, més música, més estètica i menys excés de paraula.

Posa l’autor aquesta conclusió. Serà la d’ell, i la meva de transcriptor. “El cristianisme que s’apropa i que ja entreveiem és un cristianisme més minoritari i fràgil, que ha d’aprendre a viure en una societat descreguda. És un postcristianisme en el sentit de que ha de ser un “nou cristianisme” o cristianisme reconfigurat de forma distinta a la viscuda fins ara, en una societat i cultura que ja no se senten ni es diuen cristianes. Amb tot, en el nostre cas, situat en una societat de tradició cristiana, però de clima pluralista i pagana”. Un cristianisme de ferment, encarnat, que cultivi la mística de la secularitat. “És l’entramat d’experiència, solidaritat, fraternitat, lucidesa i festa el que farà del cristianisme una altra cosa distinta, més atractiva i fins i tot més desafiant en front de la increència mateixa”. La ciència i el mercat han racionalitzat el medi, han desimbolitzat la vida. Les despulles de la religió es recullen en forma de despolitització i banalització de la vida.

¿Hi ha una deshumanització en el retrocés del cristianisme? Aquesta la gran pregunta.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 14 de novembre de 2010. Barcelona



dilluns, 1 de novembre del 2010

Homilia del 7/11/2010 del P. Josep M" Bacells


ANEM ARA PELS SADUCEUS

Sembla que aquesta família, nissaga, o com se vulgui dir, ha proliferat molt plantant-nos, fent es salt als nostres dies, als nostres dies, després de la trobada d’avui amb Jesús. Són fills, parents o coneguts dels que manen i de l’estat del Benestar, abans que se n’inventés la mena. Tranquils, vividors -Amós ja clamava contra ells-. Viuen tan endinsats en la blanesa, que el cor se’ls “materialitza”. “La seducció de les riqueses ofeguen la Paraula”. “On tens el teu tresor allí hi tens el teu cor”. I una altra amb més càrrega de profunditat: “Ens tornem en allò que estimem”. Posats a fer una valoració cada vegada més aguda de les coses materials, anem posant llunyania, devaluació i indiferència per les coses “espirituals”. I al final, tot el món s’acaba aquí, sense més horitzons: “Mengem i bevem que demà morirem”. I acabada la festa, ...dejuni. Aquesta és la imatge que ens ha donat la història. Formaven part els saduceus de la aristocràcia, una petit elit endogàmica. La major part dels Summes sacerdots des d’Anàs passant pels seus cinc fills i el gendre fins a la caiguda de Jerusalem i la destrucció del Temple retingueren el poder religiós. Tenien el poder religiós i polític; però, a diferència dels fariseus, no tenien gran influx en la massa del poble. No admetien més que la Torà, sense l’afegitó de les tradicions. Els rics i dirigents els eren afectes, naturalment, com sempre, constant històrica. El Temple era una bona seca, una màquina de fer diners. I els diners envesquen, però sobretot donen per portar una bona vidassa. Deixem-ho així.

El principi fonamental dels saduceus, el seu tema estrella, era la negació de la creença en la resurrecció dels morts (el seu argument era que no constava en el Pentateuc), per tant rebutjaven tota mena de recompensa post mortem. Calia dir-ho per saber el seu pensar i les actituds que se’n deriven, que no són pas poques, en ells i en nosaltres. Ja hem dit que rebroten tot temps, arreu.

Avui en la litúrgia irrompen en l’evangeli. Lluc ens els presenta així, en plural, desafiant Jesús amb una qüestió que s’amaga en la ironia, si no en el cinisme. (és típica l’ironia-sarcasme de qui no té més arguments que portar l’altre per la via del ridícul. “Aquesta dona, per tant, en la resurrecció ¿de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havia casat”.

Ja es veu a les clares el sofisma. “Jesús els digué: Es resposta directa a la pregunta. Proposen un ver embolic. El cel, però, no es regeix per les mateixes lleis que aquí a la terra. Allí es viu d’una altra manera. No hi haurà casoris ni cosa que s’hi assembli.. En respondre a la formulació directa de la pregunta respon rodonament, bé que implícitament, que hi haurà nova vida. “Els qui hi siguin (“els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc al món que vindrà) viuran (sí, però d’una manera nova), diferent de la d’ara (“En la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no poden morir mai més”)... Pel fet de “tenir un lloc” vol dir que n’hi haurà més d’un. ...Després Pau ens en farà un llarg i substanciós comentari. De fet, aquesta és una de les seves particularitats més destacada. El “tot Pau” és això: ¡Proclamar la resurrecció de Jesucrist i, en Ell, la nostra! “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”. Per reblar la resposta diu Jesús que el Déu que es mostra a Moisès en la Bardissa (que crema i no es consumeix: tot un símbol!) ho fa com a Déu dels Pares que són vius. Ell és Déu no de morts, sinó de vius. Per a ell tots viuen.

El tros d’evangeli llegit avui no esmenta com acaba l’escena, però és significatiu de dir-ho. Ells, els saduceus, es fonen de l’escena, no diran res perquè no esperen resposta, es fan escàpols i, per més ironia, són uns fariseus precisament que devien estar a l’expectativa, els que asseveren: “Mestre has respòs bé”. L’evangelista clava el cop de gràcia, tot dient com qui no diu res: “I ja no s’atreviren a preguntar-li res més”. Punt i final.

Entrem-hi en el tema de fons perquè és viu i actual. ¿Hi ha o no n’hi ha, de resurrecció? La gent d’avui, a la manera dels saduceus, molts -àdhuc cristians- no hi creuen en el més enllà. La mort per a molts és un abisme sense fons. Res de cel ni res d’infern. Ni expectació ni por. Tot fineix aquí. Ara corre la brama de la transmigració, de la reencarnació. ¡Arribem a ser crèduls, per no ser creients! ¿Que voleu que us digui? Jo prefereixo, si es pot escollir (!), la resurrecció a tota reencarnació. L’altre dia em va sortir en un e-mail d’aquests que no saps d’on venen i sí saps on van (¡a la paperera!): ¿Vols saber qui o què eres abans de ser tu, ara? I que consti que no vull fer brometes com les dels saduceus suara esmentades...

Intentem de posar en línea tota la bateria d’afirmacions que fa Pau. De fet, Pau és l’herald de la Resurrecció. Afirma: “Si Crist no hagués ressuscitat, vana seria la nostra fe”. Els evangelis es van escriure per dir tot el que diuen, però a l’inrevés de com es llegeixen. De la Resurrecció –última pàgina-, tirant endarrere, es passa a la Passió i d’aquesta al record de trossos de vida i missatge de Jesús. Aquesta és la elaboració pretesa. De la resurrecció de Jesús presentada com a primícia, com a primogènit de totes les resurreccions a venir, en gaudim ja com a penyora en el nostre ressuscitar de cada dia. Germans, afermem-nos en la resurrecció sense tel de dubte. És qüestió primària de la nostra fe. Sense resurrecció, el ser cristià seria romàntic potser, seria una moral humanitzadora, seria tot el que vulgueu, però no seria aquest: “per Ell, amb Ell i en Ell” em renascut ja ara a una vida nova, som creatures noves. No rebaixem l’evangeli per res. El nostre credo començaria així: “Perquè crec en la resurrecció de Jesús, jo crec en Déu Pare, Fill i Esperit Sant , i en l’Església, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn, la vida perdurable. AMÉN, que vol dir hi estic d’acord, ho crec, ho espero i ho estimo. No faltaria més. Ho hauríem de cantar sovint, sembla talment que cantat ens surt amb més convicció. ¡Reafirmem-lo, convalidem-lo i visquem-lo!. Un Credo que no es viu no és Credo. Si trobeu algun saduceu anant per la vida, cosa probable, digueu-li que això ja va quedar ben clar en la brometa de mal gust que van fer altres saduceus temps enrere. ¡Hi ha resurrecció, com hi ha món!

L’entrebanc és sempre el mode, la manera com es farà aquesta “transmutació”. El què queda fora de discussió, el com ja és més difícil, per no dir in-com-pren-si-ble. Que vol dir que no està al nostre abast. No ho podem raonar, la mesura humana no ho comporta. Si hem cregut en el què, deixem en el terreny de la fe com s’esdevindran les coses. Fem-li confiança, no ens encallem en el com, perquè ara com ara,és laberíntic. Esbrinar el com ens podria fer perdre el què. I afeblit el què, perdríem les aproximacions del per què. No ens emboliquem en racionalitzacions i menys en materialitzacions; són ,en tot cas, coses d’infants. Del cel no podem dir res més encertat: “Sigui’m la mort una millor naixença”. La poesia diu més, intueix més que les deficients explicacions... De fet, podríem traslladar també la pregunta del com a la Resurrecció de Jesús. Al final de tot, en el millor dels casos, acabarem dient: “Senyor meu i Déu meu” i Crist hi afegirà: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. ¡Que som nosaltres, els feliços! Diu el comentari a aquest pas la Bíblia interconfessional: “Aquesta benaurança que s’adreça als creients que no han conegut Jesús mentre vivia entre els homes, és la justificació més profunda de l’evangeli. Vol ser un testimoni que condueixi a la fe els qui no han vist Jesús”. Deixem-ho així, avui, com a primera síntesi. Ja hi tornarem un altre dia:

· El fet de creure en la resurrecció de Crist i nostra és determinant, dóna aquell punt de discriminació entre els cristians i els que no ho són. Fem-nos-hi forts, demanem una fe augmentada, ferma, lluminosa, esbandida de dubtes...

· La resurrecció no pot entendre’s com una nova etapa existencial aquí a baix, amb paràmetres materials (ni reencarnació, ni restauració del paradís terrenal, com creuen els testimonis de Jehovà)

· L’afirmació de la Resurrecció de Crist ja ens dóna la vivència inicial de la nostra resurrecció total que ens espera: són ulls, cor, mans, peus, sentiments nous. El cel comença aquí a la terra. És la pasqua. ¡Cada dia és Pasqua!

· Si som destinats a resurrecció cal anar-ne pujant els graons ara i aquí. Som fills i heralds de resurreccions (en plural): continguts, però creixents. Una mica més transformats, configurats en Crist, en el dia a dia. ¡Tenim penyora!

· Vives en el seu llibre “Creure el Credo” parla del sentit de continuïtat (serem els mateixos) i de discontinuïtat (serem diferents, ara com ara inexplicablement diferents) Marta ¿ho creus? ¡Som molts i tants, a creure-hi!

Diumenge XXXII de durant l’any, 7 de novembre de 2010 Barcelona

Homilia del 31/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet www.focnou.cat, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

Diumenge XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Homilia del diumenge 24/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet http://www.focnou.cat/, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

iumengeD XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona