dissabte, 28 de novembre del 2015

Homilia del diumenge 29/11/2015 del P. Josep Mª Balcells

ADVENT: “UNA ESGLÉSIA EN MARXA”

                                               L’expressió amb la que obro de nou el cicle litúrgic d’enguany és la invitació explícita que ens fa el papa Francesc en la seva exhortació “La joia de l’Evangeli”. Des de bon començament el papa posa la confiança en la resposta positiva que voldria suscitar en tota l’Església, començant per “baix”, que resulta que és ben bé per “dalt”, si fem atenció al què va dir el Concili Vaticà quan ens definia a tots, tots, com a Poble de Déu. Efectivament diu: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament... Aquest poble messiànic té per Cap el Crist. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti... Així, encara que aparegui com un petit ramat, és amb tot el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món, talment la llum del món, la sal”. És Déu qui ha convocat aquest aplec dels qui esguarden amb la fe cap a Jesús, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i l’ha constituït Església, a fi que sigui per a tots i cada un sagrament visible d’aquesta unitat salutífera. Cridada a estendre’s per totes bandes, entra a formar part de la història humana, mentre, per altra banda, transcendeix temps i fronteres nacionals a la vegada... I caminant resti l’esposa digna del seu Senyor i no deixi de renovellar-se a si mateixa sota l’impuls de l’Esperit Sant, fins que per la creu arribi a la llum que no coneix la posta” Aquest és el nostre carnet d’identitat com a seguidors de Jesucrist, enviats a viure la joia de l’evangeli, primer nosaltres, cadascun; i després a testimoniar-lo que és tant com a evangelitzar. Em cremen les entranyes pel vostre zel, ai de mi si no evangelitzés!


                                               En la dita exhortació el papa, parlant molt a prop del cor de tots nosaltres diu: “Vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per la joia, indicant camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys. Insistirà a continuació a fer-nos una crida personal: “invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. Insisteix: “En la Paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de “sortida” que Déu vol provocar en els creients”... “No ignoro que avui els documents no desvetllen el mateix interès que en altres èpoques, i són ràpidament oblidats. No obstant això, destaco que el que miraré d’expressar aquí té un sentit programàtic i conseqüències importants. Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió pastoral missionera que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una “simple administració”. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió”... Afegirà: “El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist”: “Tota la renovació de l’Església consisteix essencialment en l’augment de la fidelitat a la seva vocació... Crist crida l’Església pelegrina cap a una perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, en quant institució humana i terrenal, té sempre necessitat”.

                                   Nou paràgraf: Una improrrogable renovació eclesial

Ara ens parlarà amb el cor a la mà. Quanta intensitat en el desig!: “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual, més que per a l’autopreservació. La reforma de les estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre’s en aquest sentit: procurar que totes elles es tornin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat. Com deia Joan Pau II als bisbes d’Oceania, “que tota renovació en el si de l’Església ha de tendir a la missió com a objectiu per no caure presa d’una mena d’introversió eclesial”.

                                   Potser ja n’hi ha prou per veure com podríem encetar aquest nou Advent. En definitiva, Crist serà permanentment la nostra referència aquests dies del cicle nadalenc. Veurem amb estupor com Déu es fa present i visible en la Persona de Jesús. Lloarem Déu per la seva inefable manera de fer-se home, amic, mestre. Veurem com descobrim una imatge propera, tan i tan humana que no tindrem necessitat de “miraclets”, ni del fàcil pietisme, ben propici aquests dies. El papa Francesc ens parla de la Joia de l’Evangeli. Apa, a il·luminar la nostra cara a fer de precursors amb un somriure net, nascut de la relació íntima amb Jesús. Aquesta és l’evangelització pròpia dels Nadals. Perquè n’hi ha d’haver més dels que ens pensem, de Nadals, al bell mig del nostre cor. Que ningú no ens prengui la meravella de sentir-nos “criats, redimits, fets cristians, fills de Déu”. Que visquem les alegries de les celebracions familiars. Que els menuts se sentin estimats, que els pares sentin la pater-mater-nitat com el do més gran i la responsabilitat de “creadors” per haver donat i seguir donant vida, amor, esperança, goig. En cada membre de la família hi ha la presència i l’acció de l’Esperit Sant, patró íntim i acompanyant de la creixença de tots. Ell és l’alè, el vertader promotor d’un estil de vida d’alta qualitat humano-divina. Sabeu què diu el papa Francesc de la família?: “Vull destacar la importància central de la família, perquè “és l’àmbit on la vida, do de Déu, pot ser acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples atacs a què està exposada, i pot desenvolupar-se segons les exigències d’un autèntic creixement humà. Contra l’anomenada cultura de la mort, la família constitueix la seu de la cultura de la vida. En la família es conreen els primers hàbits d’amor i cura de la vida, com ara l’ús correcte de les coses, l’ordre i la netedat, el respecte a l’ecosistema local i la protecció de tots els éssers creats. La família és el lloc de la formació integral, on es despleguen els distints aspectes, íntimament relacionats entre ells, de la maduració personal. En la família s’aprèn a demanar permís sense fer vassalls, a dir “gràcies” com a expressió d’una sentida valoració de les coses que rebem, a dominar l’agressivitat o la voracitat, i a demanar perdó quan fem algun dany. Aquests petits gestos de sincera cortesia ajuden a construir una cultura de la vida compartida i del respecte al que ens envolta”.(Està parlant en un context de l’educació i l’espiritualitat ecològica)

                                               Com que l’evangelització té un clar esperit comunitari en parlarem diumenge que ve, però us voldria avançar que parlarem del llibre Tornar a Jesús, amb el subtítol: Vers la renovació de les parròquies i comunitats. De José Antonio PAGOLA que és el llibre-precursor d’un altre llibre que s’intitula “Grupos de Jesús” del mateix autor. Ambdós de moltíssim interès en relació a l’evangelització en petites comunitats. Amb goig en parlarem aviat. És essencial per a la fe el sentit comunitari!

                                               No veieu com s’atansa l’Advent? Un Advent de gràcia i de glòria a Déu a dalt del cel i d’una pau serena, magnífica per a tots els homes que Déu estima, més enllà de tota ponderació. Tot anirà venint. Sigueu feliços. És la millor manera de preparar-nos pel Nadal de l’Any de la Misericòrdia. Ja hi anirem entrant, benaurats tots, fills i filles de Déu, sense exclusió de ningú, ho dic de part de Déu! Nosaltres farem el què podrem, la gràcia preventiva per endavant!


                                   Diumenge I d’Advent, 29 de novembre de 2015. Sabadell                                    

dissabte, 21 de novembre del 2015

Homilia del diumenge 22/11/2015 del P. Josep Mª Balcells

PER  ELL, AMB  ELL  I  EN  ELL

                                               Festassa de Crist Rei, millor diríem, celebració íntima dels pelegrins,  que han fet camí amb Jesucrit i amb altres caminants que ens hem acompanyat i que ara cansats, però renovellats internament, arribem al final de trajecte de l’any litúrgic. (Benvinguts, gent caminadora en seguici del Mestre!)


                                                El papa Francesc, lloat sigui Déu!, parla moltes vegades de l’autoreferencialitat de l’home modern. Distorsió, com una casa de pagès! M’explico: posar-nos a nosaltres mateixos com a únic referent; això ja ve de lluny, del Renaixement: “l’home, mesura de totes les coses”. El melic del món, sobretot del meu món, sóc jo mateix. Ep,  noi, no n’hi ha per tant! Narcisisme, ser com uns “Prometeus” -hem robat, il·lusos, el foc sagrat dels Olimps, ens hem cregut déus, deuets de pa sucat amb oli: Som obra de les nostres mans, així hem sortit “d’arrugats”! “Nosaltres som nosaltres”(?) (Apa. Qui ho diria?) i ningú no hi ha que rumbegi tant, fora de mi! El cuquet que som se’ns ha esvalotat. Asseu-te i descansa, noi, que bé que ho necessites! Per al cristià el punt absolut de referència és Crist Ressuscitat que irradia i que és, “en Ell vivim, ens movem i som”. Una mica més de sentit del ridícul, toquem de peus a terra, deixem les caretes, els rols! Posem-nos a sol ponent i diguem: Senyor, et lloem, et beneïm, t’adorem, et glorifiquem i et donem gràcies, (ara bé allò que és bo  i preferent, tot això ho fem només): per la vostra immensa glòria.  D’aquí prové tot, ¿voleu que ho rematem?: “Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet (grec) i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui ÉS, el qui ERA i el qui HA DE VENIR, el Déu de l’univers” (Paraula de Déu). “El Verb es féu home i hem vist la seva glòria”. Avui no és la Transfiguració amb el teló de fons de la Passió.  L’acabament de la vida mortal de Jesucrist és la seva Glorificació: “Pare, ha arribat l’hora; glorifiqueu el vostre Fill a fi que el vostre Fill us glorifiqui, segons el poder que li heu donat sobre tot home, perquè doni la vida eterna a tots els qui li heu donat. I això és la vida eterna: que us coneguin a Vós, únic Déu veritable, i el qui heu enviat, Jesús , el Messies. Jo us he glorificat a la terra duent a terme l’obra que m’heu donat a acomplir. I ara, Pare, glorifiqueu-me Vós al costat vostre amb aquella glòria que al costat vostre tenia abans  que el món existís. He manifestat el vostre nom als homes que m’heu donat del món. El Déu Pare de nostre Senyor, Jesucrist, que ens ha “creat, redimit, fets cristians” i que estima tothom, dic, tothom entranyablement). Eren vostres i me’ls heu donats. I han guardat la vostra paraula. Ara saben que tot el que m’heu donat, ve de Vós, perquè els he donat les paraules que m’havíeu donat, i ells han admès veritablement que he sortit de Vós i han cregut que Vós m’heu enviat. Jo prego per ells; no prego pas pel món (per a Joan= el mal), sinó pels qui m’heu donat, perquè són vostres; i tot allò que és meu és vostre, i allò que és vostre és meu, i sóc glorificat en ells... Pare sant, conserveu-los en el vostre Nom (nom, vol dir Persona), els qui m’heu donat, perquè siguin U com nosaltres”...

                                                Podeu seguir vosaltres, perquè ho trec del capítol 17 de l’evangeli de sant Joan. Ens hem d’avesar a llegir directament de les fonts. Fer-ne un hàbit de cada dia. Ara promociono el llibret de Paraula i Vida 2016, l’evangeli que es proclama en la litúrgia de cada dia i un petit comentari, aquest any d’una extraordinària figura de l’Església, el Card. Ravassi, un gran biblista i un home obert a la bellesa, que ha admirat la Sagrada Família, un humanista cristià, vaja! Ajudeu-me a difondre’l, aquest llibret, així sentirem i farem sentir la “Joia de l’Evangeli”. Cada dia en començar a obrir-nos al goig de nou viure i del -tornem a dir-ho-: el nou conviure. Llegeixes l’evangeli del dia un parell de vegades. Ho rumies. Què et diu concretament?  Que es noti que et sona a nou, i amb un somrís als llavis. Llegir la plana corresponent. Pensar el què diu i el què em diu a mi. Agafar una petita frase i fer que ens il·lumini el dia i, som-hi! en el nom de Déu. Coratge i endavant. I bon dia per aquí i per allí i que es deixondin els de prop i els de lluny. Per tots hi ha un record i una mà. Misericòrdia i no sacrificis, vol Déu.

                                               Us proposo que entrats ja en l’any jubilar (=de jubilar, jovialitat, alegria, pau, justícia i un poquet d’amor, si n’hi ha en el nostre cor, donant fe i esperança al papa Francesc que ens parla al cor, dient: “Tota evangelització està fundada en la Paraula de Déu, escoltant-la, meditant-la, vivint-la, celebrant-la, testimoniant-la. Les Sagrades Escriptures són font de l’evangelització. Per tant, fa falta formar-se contínuament en l’escolta de la Paraula. L’Església no evangelitza si no es deixa contínuament evangelitzar. És indispensable que la Paraula de Déu sigui més el cor de tota l’activitat eclesial La paraula de Déu escoltada i celebrada sobretot en l’eucaristia alimenta i renova interiorment els cristians i els fa capaços d’un autèntic testimoniatge evangèlic en la vida quotidiana... L’evangelització requereix la familiaritat amb la Paraula de Déu i això exigeix a les diòcesis, parròquies i a totes les agrupacions catòliques, proposar un estudi seriós i perseverant  de la Bíblia, com també promoure‘n  la lectura orant personal i comunitària”  I no oblidem –això no ho oblida mai el papa- que dels pobres pobres, d’ells és el Regne del Cel, que el puguin començar aquest, ara i aquí, a través nostre, lloat sigui Déu! El Jubileu de la misericòrdia: siguem-ne, de misericordiosos, com el Pare ho és entranyablement ! Bona ruta a tots els ardits caminants, que el vostre camí sigui el de l’encontre amb Jesús pelegrí anònim, com amb els deixebles d’Emmaús.

                                               Una altra proposta per a tot l’any de la misericòrdia. Primer sentir-la nosaltres de part del Déu que ens és Pare i Mare i que ens fa de la seva família: ara ja som fills i filles de Déu, però la cosa s’anirà fent gran i més gran..! i escampar-la arreu. És la Bona Notícia, no ho oblidem pas mai! El que has rebut gratuïtament, dóna-ho gratuïtament, també tu. Mantinguem-nos en acció de gràcies permanentment. I ara especifico la proposta: Resar cada dia aquest himne de la carta als efesis (poseu-hi: carta a...el vostre lloc, el vostre nom, casa vostra, família, amics i coneguts) Molt poc a poc. Donar valor de pregària a tot el què diem: El títol és el d’aquest escrit: Per Ell, amb ell i en Ell. Aquesta darrera expressió surt un munt de vegades. És una gran benedicció al Pare i a Jesucrist. A semblança de les benediccions que feien a la pregària els jueus: una al Déu creador i una altra a Déu per haver elegit a Israel i per haver-se’ls revelat en la Torà, per amor. Incloc la primera; diu així: “Tu ens estimes, Senyor Déu nostre amb un amor inefable. En la teva gran i sobreabundant misericòrdia, vas tenir pietat de nosaltres. Pare nostre, Rei nostre, per causa del nostres pares que varen confiar en Tu i als quals ensenyares les lleis en la Torà, tingueu pietat de nosaltres i ensenyeu-nos”. Després de la segona benedicció venia la gran oració dels jueus  anomanada “Shemà Israel”. S’hi podria posar el Glòria a continuació, Bé, de vosaltres depèn amb llibertat, cadascú sigui sempre lliure de posar-se en contacte viu amb Déu...

                                               La nostra pregària “Beneït sigui” en la pregària del llibre de les hores hi surt unes quinze vegades, indicació de la veneració que té l’Església d’aquest himne de benedicció. Faríem bé d’entonar-lo abans d’obrir la pàgina corresponent al dia i fer-ne els primers minuts de lloança i d’agraïment a Déu per la vida que ens segueix oferint i per la fe que il·lumina, l’esperança que ens fa forts i tenaços en el bé que fem i per la sensibilitat amorosa i tendra que fa la petita misericòrdia d’obertura a tots, primer als “domèstics”, vol dir als de casa i família i després arreu, areu...                                                 

                                               Heus ací aquesta pregària de Benedicció:

                                               “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, / que ens ha beneït En Crist / amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. / Ens escollí en Ell abans de crear el món, / perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. // Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist / segons la benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. //  En Ell, per la seva sang, hem obtingut la Redempció / el perdó dels nostres pecats. //  La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. // Ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim, / ens ha fet conèixer ell seu designi secret, / la decisió benèvola que havia promès / per executar-la en la plenitud dels temps: // ha volgut unir en el Crist totes les coses, / tant les del cel com les de la terra.// En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; / ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. // Volia que fóssim lloança de la seva glòria / nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. // En Ell vosaltres vau escoltar la Paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. //  En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. // I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, / quan ens redimirà plenament com a possessió seva / i farà que siguem lloança de la seva glòria. /// (EFESIS 1, 3-14)
                       
                                               Podria complementar els versets que segueixen a la Carta:

                                               “Per això ens diu a la carta , també jo, d’ençà  que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús i de la vostra caritat envers tots els sants, / no paro de donar gràcies per vosaltres i de recordar-vos en les meves oracions / perquè el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria / us doni un esperit de saviesa que us reveli l’autèntic coneixement d’Ell, / i que il·lumini els ulls del vostre cor / perquè  sapigueu a quina esperança us ha cridat, quina riquesa de glòria us reserva a la seva herència entre el sants, / i quina immensa grandesa pren el seu poder envers nosaltres, els creients, obrant amb aquella força amb què va obrar en el Crist / quan el ressuscità d’entre els morts / i el féu seure a la seva dreta al cel, / per damunt de tot nom que es pugui pronunciar / no sols al món present, sinó també en el futur; // tot ha esta sotmès sota els seus peus, i a Ell, / que està damunt de tot, l’ha donat com a Cap a l’Església, que és el seu Cos, / la plenitud d’aquell qui és la plenitud total de tot. Carta als efesis (1, 15- 23).

                                   “Evangelitzar, diu Francesc, és fer present en el món el Regne de Déu. Però cap definició parcial o fragmentària no reflecteix la realitat rica, complexa i dinàmica que comporta l’evangelització, si no és amb el risc d’empobrir-la i àdhuc mutilar-la” (Pau VI). En el cor mateix de l’Evangeli hi ha la vida comunitària i el compromís amb els altres. Per això mateix “el servei de la caritat és també una dimensió constitutiva de la missió de l’Església i expressió irrenunciable de la seva essència. (Benet XVI).  Així com l’església és missionera per naturalesa, brota ineduliblement d’aquesta naturalesa la caritat efectiva amb el proïsme, la compassió que comprèn, assisteix i promou”.


              Diumenge de Jesús, Crist Rei de tot el món, final de l’any litúrgic, 22 de novembre de l’any de gràcia del 2015.  Sabadell

dilluns, 16 de novembre del 2015

Homilia del diumenge 15/11/2015 del P. Josep Mª Balcells

“L’ARA I AQUÍ” DEL REGNE DEL PARE

                                               Estem a les acaballes de l’any litúrgic. Acabarem i tornarem a començar. És una visió cíclica a la que hi estem acostumats, però la visió bíblica de la història de la salvació és d’un “continuum”, pròpiament, d’un procés en creixença, per això proclamar l’ara i aquí del Regne és el que vertaderament “toca”. Això està clar o ho hauria d’estar per “gent de missa” (perdoneu, no hi ha cap mena d’ironia). Només havent llegit Marc, evangelista, que ens ha acompanyat durant tota l’anyada litúrgica, tot d’una tirada, no com ho hem fet, a la litúrgia amb el fragmentarisme, àdhuc en la visió actual que tenim (com ho constata i promou el papa Francesc): “Atès que tot està íntimament relacionat... proposo una ecologia integral que incorpori clarament les dimensions humanes i socials, sense la qual ens mancarà una visió completa i a fons del que és el món global”. Insisteixo en una lectura reposada i íntegra de l’evangeli de Marc abans de confiar-nos a Lluc en el nostre proper viatge litúrgic. Això es fa imprescindible per saber i sentir a Marc, com de guia a semblança de Beatriu, que acompanyà Dant a veure i viure el cel, destravant de cop el cor i la ment. ¡Què poc que ens comuniquem  sobre les vivències de la fe, de l’esperança i de l’amor –que naturalment les tres virtuts teologals demanen intimitat!- Fe no expressada és probablement fe minsa o asfixiada...

                                               Avui l’evangeli ens adverteix que del “com” de les “darreries” no en sabem res. És el discurs escatològic –és a dir del final dels temps-. Dic, afortunadament, perquè seria –en tenim llarga tradició que va de generació en degeneració (!)- com una apreciació feta a imatge i semblança dels nostres desigs o de les nostres “sublimacions”, preses en la literalitat dels textos. Ja ho han dit i ens ho retreuen els que contradiuen les nostres pobres imaginacions. Subconscient i imaginari estrafet, fora! També ells han de respectar un “com” que ens depassa a ells i a nosaltres. És massa fàcil dir que no hi ha “com”; allà ells amb la seva insuficient suficiència. Com que degut al misteri del “com” que engloba el quan i on, se’n van i neguen el “què”. Massa fàcil, amics no-creients, massa fàcil. Ja en tornarem a parlar amb més espai per fer-hi un diàleg, quan s’escaigui... Ara recordo una entrevista del papa Francesc amb Scalfari, fundador i director de la Repubblica: Així canviarà l’Església. La podreu trobar a Documents d’Església núm. 1041. És un bell model entre la fe respectuosa i el respecte a la fe, per bé que no es comparteixi. N’hi ha més, de diàlegs, entre creients i no-creients. Porto aquí el record d’haver llegit fructuosament amb un grup “Amb Déu o sense”. Quaranta cartes creuades entre Torralba i Villatoro, i una altra més: “El monjo i la psicoanalista” de Marie Balmary. I Umberto Ecco, i molts més, encara...

                                               Els fariseus que eren agnòstics en algun sentit(!), negadors de la resurrecció, i que no podien entendre a Jesús, predicant el Regne del Pare. Eixuts d’amor, s’agafaven a fer les preguntes d’escàpols: “¿quan vindria el Regne de Déu?”. Ells i nosaltres, almenys alguns,, també fem similar pregunta; i Jesús els (ens) respon amb el què i el primer quan: “El Regne de Déu ja és enmig vostre”, àdhuc dins.  ¿Ja ho sentim bé? S’adreça també a tots nosaltres. El què i el per a què ja ens l’ha dit i predicat a bastament. El “com”, al qual estaven acostumats a pensar, segons la cultura del temps, escatològica; i a nosaltres, ensenyats en la literalitat dels textos. ¿Com i quan acabarem amb tot això? El “Com” demana espectacle, televidents com som; que tot entri pels ulls i emotivament, amb il·lustracions –perdoneu- de manga, com de ciència ficció. Així con-figurem l’in-configurable! Jesús es manifesta així, bo i restant importància al com i al quan: “Ara, el dia i l’hora (finals), ningú no en sap res, ni tan sols els àngels, ni el Fill; només ho sap el Pare”. Aquest Pare-Mare, als braços del qual, com un nen a la falda de sa mare, ens recollim confiats, tranquils i somiant per tal de que el Regne de tal Pare s’expansioni, sigui conegut i viscut en l’ara i l’aquí de cadascú. Em ve a la memòria un novel·lista que es diu Carrère que ha escrit tot un llibràs (de gros que és), titulat precisament “El Regne”. No us el recomano, si abans no aclarim algunes idees bàsiques:

                                                Marc vol centrar l’atenció dels “seus” creients originals, primers, per a qui escriu, i utilitza idees que eren comuns al seu temps, de les quals nosaltres ens n’hem de desfer, perquè ens porten a la confusió. Hem de treure i alleugerir tramoia. Ens hem de centrar en el moment històric nostre i, sense tremendismes i trontolls tel·lúrics, intentar viure la quotidianitat de la nostra fe, vivint el Regne del Pare que és de “justícia, amor i pau”. I ple d’un exercici quotidià de misericòrdia, com dirà Mateu en el seu cèlebre capítol 25, 31-46, on Jesús s’identifica amb els que serveixen als que “ho han de menester” que dèiem abans. La cosa va per llarg. Hi ha feina per a temps llargs. I serà el futur-futur d’una manera que no podem ni sospitar, sense res de teatralitat, només a nivell de consciència i de visió cara a cara amb Déu. (Pausa de reflexió, que hem canviat de xip, atenció!) “Serem examinats d’amor”. I com diu Casaldàliga en un poema preciós: davant de Déu obriré el cor i aniran sortint noms i noms de persones estimades! Així serà al final, és allò que diu Margall: “sigui’m la mort una millor naixença”. I ho serà, ve certificada pel mateix Jesús: “les meves paraules no passaran”. Ja sant Pau va advertir als vagarosos dels inicis del cristianisme que, com que pensaven que el “retorn” de Jesús glorificat seria d’immediat, s’autoexculpaven de que ja no calia treballar i guanyar-se el pa del Regne; i no feien més que anar destorbant la serietat del viure i conviure evangèlics en el dia a dia... L’atenció s’havia de posar en discernir els “signes dels temps” on es revela i s’amaga la presència actual, vivencial de Jesús. Deliciós joc d’amagatall...de “quan érem feliços”. Aquí “retorna” una i altra vegada Jesús, Ell mateix o en els “seus”.

                                               Ara i aquí, amics, ara i aquí, en el lloc i responsabilitats pròpies hem de fangar, sembrar, recollir i, feta ja la feina, esperar a tornar a començar la roda del temps. “Els treballa i els dies”. Anar cansats a dormir, després de acotxar els menuts, per dir-ho amb dues miques de sensibilitat humana; això: hu-ma-na, sobretot.

                                               El Regne del Pare és “desvelació” que vol dir apocalíptic (en el sentit literal del grec). Desvelació o revelació del que és el misteri desembolicat, per dir-ho així, per Jesucrist, missió i missioner principal de tota evangelització: “Déu és Amor”, l’Amor per a tothom, sense exclusions de cap mena, i personalitzant. Tu, jo, l’altre, que té nom propi i que és estimat com s’estima un fill. Déu és el Tot per a tots. “Solo Dios basta”, de Teresa de Jesús.

                                               La tramoia, els decorats, deixem-los perquè l’escena del “retorn” queda teatralitzada a peu de carrer, vestits de carrer, sense endiumenjaments, on la vida i l’alegria passa per a tu i per a mi, per a tots, sense fils de músiques celestials. A peu d’obra, arromangats i feiners... “Veniu i veureu”.

                                               A mi m’impressiona més l’íntima veritat de que el Regne s’està des-velant en el centre de la meva vida de cada dia. Diu Francesc: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Crist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada  pel Senyor”  (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja l’esperava amb els braços oberts”. (La joia de l’evangeli)


            Diumenge XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del 2015.  Sabadell

divendres, 6 de novembre del 2015

Homilia del diumenge 08/11/2015 del P. Josep Mª Balcells

UN “REFILET” EN LA CANTATA DE LA PRIMERA BENAURANÇA

                                               “Tots aquells que estimen ser pobres entraran al Regne del cel” hem cantat no fa més cosa d’una setmana en l’eucaristia del dia de Tots Sants. I avui se’ns posa a consideració la paradoxa en l’evangeli que toca. Contraposició flagrant entre els “devoradors de viudes” que ostentosament fan el bé a toc de trompetes i clarins i l’escena mig amagada i observada per Jesús i amb xiuxiueig, cridant l’atenció dels seus més propers: “Mireu, mireu la velleta. Ella que sí, com qui no vol fer les coses a vista de ningú, mig d’amagatotis, tira a la caixeta dues peces de les més xiques. Paradoxes que es donen a la vida! El que té dóna escarransidament del que li sobra –i de molt!- i la pobra viuda dóna generosament, àdhuc d’allò que li manca. Jesús posa de relleu que hi ha als ulls de la fe unes altres valoracions de les matemàtiques “exactes”. Comença amb la solemnitat usual en Ell quan ha de dir veritats sucoses de l’evangeli: “Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia”. Cal observar que així acaba Jesús. com una cirereta en el pastís, tota la seva estada en el Temple després de manifestes controvèrsies amb la gent que hi traficava, havia blasmat la gent propera als sacerdots i als fariseus. Quin tomb  i quin “pinyol” en aquest lied a la primera benaurança!

                                               Anem més a fons; cal recordar que a les velles prescripcions de la Llei del desert ja tenien drets preferencials “els estrangers, les viudes i els orfes”. “Només de fer al·lusió als estrangers no puc deixar de pensar en les fileres d’emigrants, asilables (?), que en corrues a la desesperada s’afileren interminables per camins desconeguts i interceptats, ai las!, fugint del fons sense fons de les guerres més incivils, mai patides, concentrats en tendes ominoses no tenint més futur que un present agre. Perdoneu la digressió, però el cor i les retines no es poden cloure. La Bíblia ja ho tenia previst i el text diu: “No oblideu que vosaltres heu estat estrangers, també”.

                                               Concentrem-nos ara en el cas de les viudes,  sempre a risc, elles, d’abandonaments socials i econòmics en aquelles cultures patriarcals. En tenim un exemple en la primera lectura on el profeta “força” un llarg miracle de fer, gairebé del no res. que unes gerres no cessin de fer de font inesgotable de farina i d’oli! Anem al Deuteronomi i allí a la Llei de Moisès es prescriu la protecció dels febles. “Quan seguis el teu camp, si hi oblides una garba, no hi tornis per recollir-la. Que sigui per als forasters, per als orfes i les viudes; així Jahvè , el teu Déu, beneirà tot el treball de les teves mans”. Isaïes, dirigint-se a elles, les viudes, dirà personalitzant: “No et recordaràs més de l’oprobi  de la teva viduïtat, sí, com una dona postergada i que s’enyora, Jahvé t’ha cridat. ¿Qui repudia la dona de quan era jove?, diu el teu Déu”. A l’evangeli tenim la paràbola del trucar, una i altra vegada, a la porta del jutge que no li volia fer justícia, pel fet de ser una viuda i, com a tal, dues vegades pobra, socialment i sense recursos dineraris. Als Fets dels Apòstols els hel·lenistes es queixaven als hebreus perquè les seves viudes eren desateses en la distribució diària de les almoines. Això donà lloc a la institució dels set diaques perquè deien els dotze: “No està bé que nosaltres deixem la paraula de Déu per dedicar-nos a distribuir almoines a les taules”. La situació de les viudes en aquells temps ers d’una extrema precarietat. Per això el salm diu: “el Senyor manté les viudes i els orfes i capgira els camins dels injustos”.


                                               Marc en l’evangeli que hem llegit ara, a diferència del de Lluc, a la primera benaurança ho diu així: Benaurats els pobres “en l’esperit”. En la interpretació ens hi detindrem, perquè per a mi aquesta benaurança en versió de Marc ens obre el camí d’enfocar el que de més intens té el missatge evangèlic. Hi parlarem d’espiritualitat. L’atenció preferent als pobres del papa Francesc són el alçaprem per aixecar amunt tot el bo i millor dels evangelis. La pobresa en diners és una injustícia i un problema social a resoldre, però si entrem de ple en el que significa i comporta el seguiment de Jesús, pobre per excel·lència, que “no té on reposar el seu cap”, no podem oblidar què diu al jove que volia “anar més enllà”: “Vols ser més perfecte?: Ves, ven el que tens, ho dones als pobres, i després vine i segueix-me”. No, ser pobre, sinó fer-se pobre, cosa molt diferent! Es diu en l’esperit perquè és cosa de l’Esperit arribar en un procés continuat a fer-se pobre i a viure i conviure amb els pobres. La pobresa espanta a qualsevol, però si la llegim amb ulls tant de l’AT com del NT hi veiem la vivència de la gent a ras de terra, els anomenats anawim, que eren “la resta d’Israel”, la gent fidel, senzilla, els marginats del seu temps, però que eren profundament religiosos, que només tenien i sentien a Déu com a únic valedor. I no perdem de vista que seran benaurats en vida perquè “d’ells és el Regne del cel”, cosa que no es diu a cap de les segones parts de cada benaurança. Això és assimilable al “deixeu que els nens s’atansin a Mi, perquè d’ells és el Regne dels cels! Benaurats més que tots!  La viuda religiosa, sorprenentment generosa, que posa la vida sencera en mans de Déu, en donar el que li “és necessari per viure”, és model per a nosaltres i figura dels temps de Jesús i d’abans i tot. No juguem a ser sensibles de escassa tirada!. Aquí hi ha el secret de les preferències de Jesús i del Pare: la viuda s’emporta l’essència de l’evangeli, benaurada ella! I ara anem a veure què diu el papa Francesc per a sorpresa –permanent- dels cristians aburgesats que som molts i molts de nosaltres, en una migdiada allargassada que ens té insensibles a les crides de “matxaca” de Francesc en el cada dia a les homilies de Santa Marta i no diguem als esclaridors escrits: “Lloat sigueu” i a “La joia de l’evangeli”. Per centrar-nos al capítol Quart d’aquest darrer que el presenta com a indicadora, com a programa, “per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Hi llegim: “El lloc privilegiat dels pobres en el Poble de Déu”. Diu: “El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins Ell mateix “es va fer pobre”. Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres... Amb ells es va identificar:”Tenia fam i em donàreu menjar”, i ensenyà que la misericòrdia envers ells és la clau del cel. Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Déu els atorga “la seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència divina té conseqüències en la vida de fe de tots els cristians, cridats a tenir “els mateixos sentiments de Jesucrist”. Inspirada en ella, l’Església ve fer una opció pels pobres entesa com una “forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l’Església. Aquesta opció –ensenyava Benet XVI- “està implícita en la fe cristològica en aquell Déu que s’ha fet pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa”. Per això vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus propis dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització ha de reconèixer la força salvífica de les seves vides i posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los. A interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.

                                               “El nostre compromís no consisteix exclusivament  en accions i programes de promoció i assistència; el que l’Esperit mobilitza no és un desbordament activista, sinó abans que res una atenció posada en l’altre, “considerant-lo com un amb si mateix. Aquesta atenció amant és l’inici d’una veritable preocupació per la seva persona, a parirt de la qual desitjo buscar efectivament el seu bé. Això implica valorar el pobre en la seva bondat pròpia, en la seva forma de ser, amb la seva cultura, amb la seva manera de viure la fe...” No puc seguir; feu-ho vosaltres. M’escandalitzo de mi mateix. Quines fuetades a com acollir els pobres, el POBRE amb qui s’identifica. Què fort! Mireu on ens ha portat la viudeta generosa. Com la devia mirar Jesús! La mirada de Jesús cura, sana, ennobleix tot el que mira. Ei, segueix mirant...! Tant de bo trobéssim la mirada que ens cerca amorosament! Quina gran lliçó!  Per favor, llegiu, sisplau, LA JOIA DE  L’EVANGELI. Us –ens- hi espera Jesús, la viuda, els pobres i ¡oh fortuna! també el mateix Francesc!


                        Diumenge XXXII de durant l’any, 8 de novembre del 2015  Sabadell