dissabte, 24 de setembre del 2011

Homilia del diumenge 25/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

¿REPTAR DÉU O RECONEIXEMENT PROPI?

¿Ho hem llegit bé? Déu a través del profeta recrimina: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor... ¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva, la que va desencaminada?” ¿On s’és vist? ¡Només faltava aquesta! ¡Com hi ha món! Retreure a Déu, allò mateix que és la nostra pròpia acusació. Quan van mal dades, tot és recriminar. Fer de Déu el nostre contradit. Com si Déu ens tingués oblidats. Com si es fes el sord a les nostres peticions. No hi valen excuses –i a més- de mal pagador. Cadascú ha de prendre a l’espatlla o al cor la seva pròpia responsabilitat. No paguen justos per pecadors. A més, quan les coses surten a punt de caramel tot són reconeixements i afalacs. Ai, però, quan les coses no ens venen de pinta, aleshores a esquitxar sigui qui sigui, o a fer el suec. Fins a arribar als retrets al mateix Déu. La cosa ve de lluny. Jeremies apostrofava: “Ho dic jo, el Senyor. El meu poble ha comès un doble mal: m’ha abandonat a mi, font d’aigua viva, i s’ha excavat cisternes esquerdades, que no retenen l’aigua”. O bé: “He escoltat atentament: és insostenible el seu parlar; ningú no es penedeix de la seva maldat ni es pregunta pel què ha fet. Tots continuen la seva cursa com cavalls llançats a la batalla”.

¿En què i qui va desencaminat en la seva manera d’obrar? Siguem sincers i honestos amb nosaltres mateixos. No hi ha pitjor mentida que el mentir-nos a nosaltres mateixos. És només qüestió de reconeixement, com li diu Déu a Ezequiel. “¿No és la vostra manera d’obrar i no la meva la que va desencaminada?” Pels “fets” propis serem reconeguts, no per la garleria. És el sí, però... Entre les paraules i els fets concrets hi ha d’haver un espai disponible de raonaments per posar les coses en ordre. La reflexió ens és necessària, si volen ser gent de seny i morals; perquè altrament si l’espontaneïtat ens portés a dir l’incongruent , el repensar-nos-hi, podria redreçar uns primers impulsos desviats. Ja ho deia el profeta des de temps endarrere: Anem malament, perquè hem perdut, si és que el teníem, l’hàbit de repensar, de reflexionar. S’ha posat de moda una mena d’espontaneïtat , filla del no-pensar. I, encara més, justificant-ho. En la vida pràctica tot adquireix el seu valor quan les decisions les hem passades pel filtre i la ponderació (=pesar i sospesar). Hem de saber fer de jutges del nostre viure, dels fets, motivacions, dels moviments que en diuen “primaris”. A la praxis de cada dia hi hem d’obrir sempre un petit, llarg o mitjà parèntesi per sospesar pros i contres, a l’estil ignasià del discerniment. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me”.

Vàrem perdre, potser per poc ús o poca sensibilitat, el què en dèiem “examen de consciència”. La capacitat de reveure, rebobinant, què, qui, com, on i en quines circumstàncies s’ha anat trenant el teixit del nostre viure quotidià. Fer una bona repassada del què hem fet, dit, pensat, sentit; veure les freqüències, les tendències, els propis ensopecs. Què ens ha rondat el cor... Parar una mica la màquina i refer el contingut, fer el que avui en diríem revisió de vida. Prendre consciència vol dir enfortir-la. És un conèixer-nos amb una mica de perspectiva, com si nosaltres no fóssim nosaltres; intentar de posar de relleu l’objectivitat dels fets, paraules, obres, fins i tot les omissions, partint de la més honesta sinceritat amb nosaltres mateixos. Es tracta de redreçar idealment el propi viure. Veure’n els cantells que són les nostres punxes de cara als altres. Anar més a fons en les nostres motivacions per pujar i per baixar...

Si poguéssim aconseguir de posar ordre en la pel·lícula del dia a dia, de ben segur que després de dir qualsevol inconveniència, ens posaríem més fàcilment en el bon camí d’esmenar torts i el nostre viure aniria traient brillantor, pes específic, qualitat; i si no ens precipitéssim, a risc de mossegar-nos la llengua, ens estalviaríem conteses verbals i males passades. Créixer, polir ens és necessari si volem viure trobant-nos bé dintre de la pròpia pell.

La reflexió no ens ha de portar a angoixar-nos, ben al revés. Només podem esmenar el que reconeixem que no va a l’hora, allò que podríem millorar. I no tan sols davant dels altres –potser més costerut- sinó i sobretot davant de nosaltres mateixos. No per narcisisme, que no té dita, sinó per veure allò que els altres veuen de nosaltres i que nosaltres no ho veiem per lleugeresa o bé per falta de contrastació. Allò de les finestres de Johary. L’altre cantó de la nostra lluna, el nostre cantó cec. Estaríem més atents, quan algú ens fes un comentari o bé una reconvenció. No ho tiraríem a mala voluntat, sinó a l’objectivitat de la mirada aliena... ¿N’heu fet alguna experiència d’escoltar algú que ens fa un comentari sobre nosaltres, que de moment àdhuc ens pot sorprendre, però que després si ho anem reflexionant des de les ganes de pensar si l’altre tindrà raó o no, resulta que ens fa veure la lluna pel cantó fosc. És allò de la motxilla davant o darrere.

És estimulant llegir la segona lectura. Pau ens posa Jesucrist com a referent. I ho referma dient: “Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist. I ara ens detallarà punt per punt el que ens recomana: fortalesa d’ànima, amor que consola, dons de l’Esperit, afecte entranyable i de compassió, units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. ¿Se li ha anat la mà a Pau o és que nosaltres som cecs? Ja veieu que no té pèrdua. Això de sentir per dins com sentia el mateix Jesús és formalment impossible, però, ¿no sentiu una mena de pessigolleig, quan ho llegim i ho tornem a llegir? ¡Què més voldríem que poder entrar en la intimitat de Jesús. Una mostra d’aquesta la tenim en l’evangeli de Joan en els capítols densos, entranyables, que són com el seu “testament espiritual”, els capítols del 13 fins al 17 tots inclusius.

Tornem a l’epístola als cristians de Filips. A becades llegim-los poc a poc. Tros a trosset. Tanquem els ulls i imagineu-vos que aneu confrontant cada expressió, primer en Crist i a continuació en la pròpia consciència. Com clarifica, com motiva, com ens fa entreveure el vestíbul del misteri... El retret de Jesús és prou fort perquè dels fariseus es podria passar a qualsevol de nosaltres, si no ens penedim ni volem creure les invitacions de Jesús: “Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen davant cap al Regne de Déu”. Què ràpidament en tenim prou amb ser bones persones. L’evangeli, els sentiments de Jesús, tenen un altra coloració, una riquesa divina... Senyor, heu topat amb gent de poca sensibilitat. Som taujans, ¿sabem què vol dir finesse d’esprit? Que vingui Pascal i que ens ho expliqui.

Anem llegint poc a poc totes les invitacions de Pau, fent que amarin el nostre esperit. Amb pausa i retenint-ho tot punt per punt. Això ens donarà pau i renovats estímuls. ¡Tant de bo no passin debades aquestes invitacions paulines!

Rectifiquem, si cal, i després d’un no poc pensat, anem a la vinya com ens demana el pare de la paràbola. Rectificar –diem- és de savis. “No, però, sí”. Ens guanyem la maduresa en el tram-tram de la vida domèstica i de cada dia. No hi ha millor grandesa que ser grans en les coses petites, les de cada dia. Aquí ho verifiquem tot, a partir de les petites-grandeses del dia a dia. Evangelitzem el dia a dia, aquí està la grandesa del viure evangèlic. S’imposa “revisitar-nos” al tombar del dia...

Senyor, dóna’ns lucidesa per veure, saviesa per judicar i fermesa per actuar. Gràcies per veure, judicar i actuar més d’acord amb l’evangeli i mirant de copsar els sentiments de Crist.

Diumenge XXVI de durant l’any, dia 25 de setembre de 2001 Barcelona

dissabte, 17 de setembre del 2011

Homilia del diumenge 18/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

DÉU ÉS DESCONCERTANT

Si el Déu en qui vivim, ens movem i som –el de la nostra intimitat més íntima- no ens desconcerta sovint, és que no és el Déu de Jesucrist. Convé refrescar les nostres vivències de Déu a partir de com vivia Jesucrist i de com presentava el Regne de Déu. Un Déu “domesticat”, fet en tot igual que nosaltres, llevat de la seva “divinitat”, un Déu que no ens inquieta, que no ens sorprèn, poc té a veure amb l’evangeli. Cal fer aquest advertiment sobretot en aquesta ocasió, perquè precisament l’evangeli d’avui ha fet córrer molta tinta. El desconcert i la subsegüent murmuració dels jornalers de primera hora, d’aquells que l’amo de la vinya va aparaular per un denari, troben “injust” que ells, decebuts, rebin el mateix que els de l’última hora. Fan comparacions –¡i qui no les faria, siguem sincers!- amb la lògica de tocar de peus a terra. Fan les matemàtiques de la “justícia, diguem-ne, distributiva”. Una simple regla de tres: Si una hora dels tocatardans els ha valgut un denari, a nosaltres escarrassos que hi hem esmerçat dotze -hores- dotze, suportant el pes i la calorada de tota la jornada, l’equis ens ha de sumar tants denaris com hores treballades. Lògic, amb lògica mercantil. Es troben amb l’amo els representants “sindicals”(!) i l’amo els desconcerta encara més que pel fet pel qual reclamen, per la resposta que els dóna sobretot. ¿No vàrem quedar amb vosaltres a denari per jornada? És això el que us he pagat i moltes gràcies pel treball fet. Sóc “just”; així vàrem quedar. Als de l’última tongada , per raons ben meves, vull donar-los, no igual, sinó un jornal que no es pot mesurar per raons de “justícia” –summum jus, summa injuria: portar la justícia fins al cap damunt, porta a situacions perilloses-. A veure: ¿no sóc lliure de fer el que vulgui a casa meva? I a continuació la doble motivació de fons: Vosaltres feu comparacions. I aquestes són sempre perilloses i porten a valoracions dispars i també a sembrar enveges que enemisten; i, a part, ¿no puc ser generós amb qui vulgui? Aquest és el punt neuràlgic que queda ben subratllat amb la “sentència” que clou la paràbola i que ja havia posat Mateu abans de la paràbola. La repetició, abans i després, vol remarcar la dita de Jesús: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers”. Aquesta frase subverteix els valors “tradicionals”. De una qüestió aparentment de justícia passem a un plantejament de “caritat” en el sentit més profund. La caritat inclou la justícia però va molt més enllà. Una justícia no oberta a la caritat es torna restrictiva i promou discòrdies. Ja ho veiem a l’evangeli d’avui. Intentem d’entrar més enllà de la narració evangèlica. Moltes coses hi podem intuir.

En primer lloc, sembla que la paràbola va dirigida als fariseus. Bona gent, si voleu, però ells són els eterns paradigmes de la “justícia”, no tan sols en si, sinó comparativament. Tant a tant. Meritocràcia. Guanyat a pols. Recordeu la paràbola del fariseu i el bon samarità. “Jo no sóc com aquest samarità; jo faig, jo dic, jo compleixo. “Jo us dic que si no sou més justos que els mestres de la Llei i que els fariseus, no entrareu al Regne de Déu”. I no tan sols això, sinó que els arriba a dir per a confusió total: “Us asseguro que els pecadors i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu” Més fort ja no es pot dir. Mireu on pot portar exagerar la justícia personal. Arriba un a fer-se el perfecte i a exigir d’acord amb un cor endurit”.

Parlem ara, si us plau, de l’Amo i de les seves reaccions i preferències. Estiguem oberts a tot desconcert. “Els vostres pensaments i camins no són els meus”, els d’aquest Déu que es presentat i viscut per Jesucrist com a Pare, i en dóna el més sublim tast en la paràbola del Pare del fill pròdig. Amb això, ja hi podríem fer parada i fonda; i entendre que la nostra relació amb Déu, per part d’Ell, va sempre pels camins de la desmesura. Ell sempre ens porta l’avantatge de ser qui porta la iniciativa. Qui som nosaltres, pobrets, per tractar de tu a tu amb Déu des d’una visió mercantil. Déu no és un botiguer (amb perdó). Em dones, et dono, i en paus. Déu és per definició la Generositat en Persona. Ell ens “genera” contínuament. Ens dóna la vida i la porta a excelsitud per la Gràcia. Som agraciats. Maria és la plena de gràcia. L’acció de Déu és sobiranament lliure i no pot ser pas d’una altra manera. Té les seves mesures i les seves desmesures. Déu és esplèndid i nosaltres vivim en el núvol de la gràcia permanent. Si tot és gràcia, ¡no ens deuen res des de dalt! Tot va a dojo. Sembla que com més necessitats, més agraïts, Déu s’hi dóna amb més Cor. L’evangeli porta a una contravaloració de moltes coses. Déu és subversiu en el sentit més autèntic i més literal de la paraula. Per això deixàvem clar i net en començar que si no ens desconcerta és que tenim un “deuet” de pa sucat amb oli...

Déu no està subjecte a les lògiques humanes. Queden superades, no contradites. Té el dret més que constitucional de ser lliurement humà, tant que en la seva intensitat mateixa s’hi trasllueix la seva divinitat. En Déu no hi valen les mesures quantitatives. Ell és qualitativament diferent. Ell no obra, ell fa gestes. “El Totpoderós ha fet en mi meravelles”. Aquesta hauria de ser la percepció habitual en els seus fills.

L’enveja és tristoia, fa mal primer a qui la té, corseca. No et deixa viure perquè es fonamenta en la comparació i un se sent marcat per la sensació d’injustícia. En tenim l’exemple més punyent en el germà gran del fill pròdig. ¡Com l’ha d’atendre el Pare que és tant i tant generós!; i el fill ho porta malament, per egocèntric i es mostra un fill amb cor d’esclau. Aquest és el seu pobre raonament. Ens torna mesquins, l’enveja. “El que estima no és envejós” Nosaltres podem ser esclaus de visions estretes, tancades. Déu és magnànim. Jesucrist sempre ens invita a assemblar-nos al Pare. “Sigueu misericordiosos com ho és el meu Pare del Cel”. “No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”. Els que més ho necessiten són els de l’hora undècima. “Què feu desvagats? És que ningú no ens ha llogat”. Tots som jornalers. Ens donen més del que mereixem, perquè Déu fa les mesures complertes, desconcertants. I Jesús ens invita a ser fills del Pare misericordiós: “Doneu i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats”.

Algunes constatacions:
· Som cridats a feinejar; valorem el treball petit de cada dia.
· Som assalariats, no tant dels homes, com de Déu que és un bon pagador, que diem en català.
· Ens paguen generosament, mes enllà de qualsevol mereixement.
· Déu és sobreabundant, generós com Ell sol.
· Tot és gràcia, hem de ser sempre agraïts. Valorar-ho tot i a tothom. L’agraïment és font de joia, la millor.
· Ens hem d’assemblar al Pare nostre del cel en ser generosos.
· No hem de ser envejosos ni en les coses materials, ni en els de l’esperit. No comparem, no hi ha cosa pitjor, ens fa roïns.
· Pensem més en els deures que en els drets. I amb goig.
· El nostre deure fonamental és estimar el germans. S. Pau ho diu.
· Obrim-nos a les obres de misericòrdia. Descobrint-ne de noves.
· Receptivitat fina als dons que se’ns fan de continu. Déu i els altres, comencem per valorar els dons que ens fem mutúament.
· Donem amb les mesures amples, sobreeixides. La gràcia del saber donar.
· Agraïm el do de la vida i més encara el do de la fe.
· De Maria en diem “Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”.
· Benaurats els misericordiosos, els compassius, Déu se’n compadirà.

Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre de 2011. Barcelona

dissabte, 10 de setembre del 2011

Homilia del diumenge 11/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LES MATEMÀTIQUES DE DÉU: SETANTA VEGADES SET

El perdó, ¡que n’és de difícil d’entendre’l i, sobretot, de viure’l! Les coses estan molt complicades, al meu parer, i haurem de donar un retomb de doctrina, que penso que ho pot posar en termes una mica més aclaridors. Intentem-ho.

Hem magnificat el pecat. Comencem per aquí. Els darrers papes han insistit en que s’ha perdut el sentit del pecat. Potser sí, no ho nego. Però jo sospito que una errada pedagògica ens ha portat a exagerar el domini del mal, en contraposició a un desitjable eixamplament dels àmbits del bé. Podríem dir que hem empetitit l’àmbit del bé. Com si, en una concepció maniquea, el Déu del Mal tenallés el Déu del Bé. Sí, ja ho sabem i ho proclamem: només hi ha un sol Déu, i és el Déu de l’Amor. Sant Pau no deixa de proclamar-ho ara i adès i li dóna el sentit prioritari del “secret amagat” per segles i que en Jesucrist s’ha revelat així: Déu és Pare, Déu és Amor, Déu és “la Bondat personificada”, que diem en català. Jesús és enviat per a proclamar el Regne de Déu, que és un Regne de participació del Déu de Jesucrist, un Déu que salva, que ens dóna una nova identitat, un Déu compromès en la lluita pel bé, compartint així la definició que es dóna Déu de si mateix: tot misericòrdia, compassió, abraçada, el Bé en nosaltres i a partir de nosaltres. Si Ell és perdó, nosaltres també hem de ser perdó, perquè hem estat perdonats, alliberats de nosaltres mateixos i compromesos en l’alliberament de tot mal... Amb tot, seguint Pau, és més important que el pecat la gràcia que de continu va vessant Déu en les nostres actituds i que constitueix l’entramat operatiu de la nostra identitat, com una segona naturalesa, renascuts a la gràcia i per la gràcia. “El cristià creu que aquesta renovació i potenciació de l’home són l’obra que Déu està disposat a fer en ell i amb ell. Amb la Gràcia comencen les diferències entre el cristià i els humanismes. El cristià creu que l’home és pecador, però –malgrat això- és perfectible. En aquest “malgrat això” hi ha tot l’espai regenerador de la Gràcia, que és tan gran i en expansió com el mateix Déu i que li permet d’anar pujant de grau en grau, de gràcia en gràcia. Dirà Gz. Faus que la potenciació i renovació de tot l’humà és ni més ni menys que una potenciació fins al diví. La màxima humanització s’esdevé en la divinització. En Jesucrist hem sigut re-creats novament i en plenitud, a imatge i semblança d’Ell mateix. L’Home Nou re-nova la creació i l’estatus de l’home. La gràcia no pot ser assimilada a “una cosa o objecte, sinó a una presència personal de nosaltres amb Déu, però produïda en nosaltres pel mateix Déu (semblantment a com l’amor pot produir –en donar-se- la relació amorosa de resposta) la gràcia no és quelcom fabricat separadament i després lliurat a l’home, sinó que la Gràcia és allò que deixa l’home canviat en novetat”. ¡Re-creats! Tot el misteri de la nostra relació amb Déu és entendre i gaudir en saber que Ell ha pres –i segueix prenent- la iniciativa de gràcia a cada “ara” nostre, sabedors que ens estima –en present- i que ens podem estintolar ferms en aquesta gràcia, en aquest do permanent. “El do de Déu és el mateix Déu”. Oh, la Gràcia de Déu en nosaltres.

¿Que hi ha Mal en el món? Clar i contundent, sí. “El mal: Misteri i Problema”, que dirà Estradé. “Com a problema ens cal buscar-hi camins de solució; com a misteri cal que ens esforcem per trobar-hi un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient,esforçat i ple d’esperança” Hem de capgirar el binomi “PECAT – gràcia”. Ens ho havien malvenut. Comencem, doncs, a l’inrevés: per GRÀCIA – pecat. Que és com està establert pel Déu de totes les iniciatives... Molt clar i dolorós a la vegada: que som dèbils, trencadissos, contradictoris; bé sabem que el mal ens envolta i ens surt incongruentment de dins. Ens han fet veure, amb tot, que estem “empecatats”; i no obstant la gran veritat és que estem en “estat de gràcia”, agraciats sempre, almenys, potencialment. És la gràcia la que sobreabunda, per damunt de tot pecat. ¿Creiem en l’amor, no el que tenim, sinó el que podem tenir per l’esplendidesa de Déu, per gràcia assistencial (pre-, ara, pro-), o bé creiem més a fons en el desamor? ¿Qui venç en nosaltres? Jo he pensat que arribem a donar més consistència, més “realitat” al desamor que no pas a l’amor. Ens manca una fe radical en la força d’estimar, tot i saber que estem estimats amb força i pel poder de Déu. La nostra vivència de la relació Déu amb nosaltres, i de nosaltres amb Déu, ha de ser esperançada, pacient, laboriosa. L’amor de Déu no mor mai. recolzem-nos-hi amb força. Foragitem els pessimismes. L’amor de Déu DONAT i DONANT és optimista, ennobleix i estimula com ho fa tota pedagogia assertiva, que fa créixer. Amb recança ho he de repetir: ens van parlar excessivament del pecat. De tant fer-ho, ens n’ha quedat aquest deix, ens ha desmotivat, desesmat, des-orientat. Posem per davant, per damunt la GRÀCIA, les meravelles a que estem cridats –¡veureu coses més grans!- i veurem com refem el fil de la relació, de l’entesa amb el Déu de Jesucrist que és el “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Ell et perdona les culpes... i et sacia d’amor entranyable”. Aquest és el Déu de Jesucrist, el vàlid, no el que sotja, que judica; ¡massa infern i poc cel! Tot es fa evident en el dia a dia, és l’amor concret. Al final serem judicats per l’amor que haurem pujat amunt dia a dia. Li fem més obsequi a Déu pel seu amor incondicional que no pas reconeixent els nostres pecats. És més una qüestió d’actituds que no pas un reguitzell d’actes. És més una actitud de contrició, que dèiem abans, que no pas dels llistats de les nostres pobretes confessions. ¿Creiem, de veritat, en la força de l’amor que Déu ens té? ¿O l’amor ens canvia o bé ens creiem que a força de braços podrem amnistiar-nos? Els voluntarismes acaben sempre en decepcions. No ens en sortim tot sols...

Hem de fer un bon “dissabte” de les actituds bàsiques per sentir-nos sota l’empara de l’evangeli, que si aquest no és entusiasmador, perd no solament volada, sinó que el podem arribar a viure com un esclavatge moral. No facis, no diguis, no pensis... Déu només pot ser positiu. És propi de Déu “entusiasmar-nos”, literalment.

No es nega res. Només és la prevalència d’un món sobre un altre. No es pot comparar el pecat, el nostre pobre pecat, amb la gràcia, ¡la nostra gràcia! Som pecadors; gràcies a Déu, perdonats. No li fem la desatenció de valorar més el fet de ser pecadors que el fet meravellós de ser i saber-nos perdonats, a l’estil del Pare del fill pròdig. El quadre de Rembrandt diu més que mil explicacions. Entra per la vista...

Tot, i molt ben dit, ho planteja Gz. Faus en el seu llibre Proyecto de hermano (Visión creyente del hombre) De bon principi va tenir els seus dubtes sobre com l’havia de titular. De fet el que més s’hi esqueia era Proyecto de hijo. Ho explica: Aquest títol a més de ser convertible amb l’altre, el final, subratlla allò medular i específicament cristià de la visió creient de l’home. L’home és germà perquè és fill de Déu. Va preferir el que ha quedat, perquè és un títol clarament crític i contrastant de l’anterior, ja que en la recerca de la realització devers la fraternitat, pot l’home portar a terme i fer creïble la seva veritat com a “projecte de fill”. D’altra banda “projecte de germà” és un títol que tal i com l’entén un creient implica necessàriament el projecte de fill i, a més, perquè -en definitiva- no som germans -ai, las-, però podem i estem cridats a ser-ho. Sant Agustí diu: “L’amor a Déu és primer en ordre de precepte, però l’amor al germà és primer en ordre a l’acció. En conseqüència –segueix- estima el teu proïsme i tracta de veure dins teu d’on neix aquest amor. Allí és on trobaràs Déu en la mesura del possible. Comença estimant el teu proïsme; reparteix el teu pa amb l’afamat, obre la teva casa a qui no té aixopluc, vesteix el despullat...”

Plantejades les coses d’aquesta forma em cal dir que l’amor i el perdó són dues cares d’una mateixa moneda. Tant tindràs d’amor, tant seràs perdonat i perdonaràs. L’amor és un projecte de per vida i de vida en qualitat. I perdonar és l’exercici més humà i diví que podem aspirar a viure en la quotidianitat. Dependrà de la sensibilitat humana i evangèlica que tinguem que trobarem el camí de la pacificació universal, primer del nostre petit món i dels móns circumstants. El perdó és tant vocació com ho és l’estimar. “Molt se li ha perdonat, perquè molt ha estimat”. Pau fa la lletania de l’amor. ¿No es pot calcar amb la lletania del perdó? “No em sento aliè de res que sigui humà” (Terenci). De la llei de la jungla (avui hi ha molta jungla encara pels nostres viaranys) es va passar a la llei del Talió, i d’aquesta que era una superació del salvatgisme, ara hem d’establir la moral de la fraternitat, sense la qual no hi ha ni igualtat, ni llibertat. Som cridats a donar la mà, al somriure, i a l’abraçada, a mossegar-nos la llengua quan convingui... No hi ha més moral a l’evangeli que l’estimar i el perdonar. ¿Què és l’amor?, es pregunta Fromm i diu: donar I explica el donar així: “En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència exaltades m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat. En l’esfera de les coses materials, donar significa ésser ric. No és ric qui molt té, sinó qui dóna molt... L’esfera més important del donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions- del que hi ha de viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa a l’altra persona i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat”. A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva” -en el sentit positiu que li dóna Fromm. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. En el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant d’estimar”.

Em direu arribant aquí que m’he equivocat de tema. Avui el que volia comentar és el del perdó, cert. No ho he oblidat de cap manera. Amor i perdó són bessons. No es pot tenir l’un sense tenir l’altre. ¿Us heu fixat en que l’arrel de les dues actituds és literalment la mateixa? En Coromines m’ha portat de l’una a l’altra. Per-donar. És donar amb el prefix per- de plenitud, és estimar en plenitud. Jo m’apuntaria més a recórrer preferentment el projecte quotidià de perdonar, perquè no està tan grapejat com el de l’amor. Ja ho deia el mateix Fromm: “El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, privar-se de quelcom; en un mot, sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa, amuntegadora, o mercantil, experimenta d’aquesta manera l’acció de donar”. ¡Quanta feina, quanta feina no ens queda per fer: per estimar i per perdonar!

Jo, pecador, confesso que la gràcia de Déu en mi pot més que el meu pecat. No sóc jo a dir-ho, és el mateix Pau qui ho diu: “Sóc el que sóc per la gràcia de Déu, ella no ha estat pas vana en mi. Ho confesso jo també modestament, perquè ho crec i així ho espero. Gràcies per poder donar gràcies...

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2011 Barcelona

dissabte, 3 de setembre del 2011

Homilia del diumenge 04/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LA COMUNIÓ COM A CAMÍ D’ESPIRITUALITAT EVANGÈLICA

“La “Comunió dels sants” és l’Església”. Ho afirma el Catecisme de l’Església Catòlica, n. 946. N’és la definició des de la perspectiva de l’evangeli i de Pau. No és un afegit ni una conseqüència. Quan en el Credo ho proclamem, en realitat, estem fent un dels actes de fe més grans, perquè la imatge paulina conté totes les virtualitats de la persona del Crist Ressuscitat, del seu missatge sobre el Regne i el Poble de Déu. Així ho podem llegir en el Vaticà II: “Tots els homes són cridats a formar part del nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic Poble s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu, que va crear al començament una sola natura humana i resolgué de reunir plegats els seus fills que estaven dispersos. A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi , encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill que és Senyor i infon la vida, i que, per a tota l’Església i per a tots i cadascun dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries... Formen un Reialme de caràcter no pas terrenal, sinó espiritual. Efectivament, cada un dels creients escampats pel món està en comunió amb els altres en l’Esperit Sant... Cada una de les parts es beneficien d’aquesta mútua comunicació de tots i d’aquest esforç comú a la plenitud dins la unitat. Hi ha els vincles d’íntima comunió quant als béns espirituals. Tots els membres del Poble de Déu són cridats a la comunicació de béns. “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Recordeu que santa Teresa de l’Infant Jesús volia ser el cor de la Comunió dels sants i es volia passar tot el cel enviant flors a la terra. Més convicció i més ben dit no hi trobo comparació possible...

Tornem al principi. Tot és comunió. Real, encara que no directament visible. És el dinamisme de base; és la configuració vital que és radicalment interdependència, que és circulació d’energia (gràcia) que és el que compacta la unitat de tots en tot i en el Tot. Pau ho exemplifica amb la visió d’un Cos vivificat per Crist, que n’és el Cap i alenat per l’Esperit Sant, que n’és l’Ànima. A dir el ver: Jo no em pertanyo, no sóc un de més en un grup preexistent. He estat pensat en funció del conjunt, sóc un òrgan en el teixit global. Sóc necessari, no sóc sobrer: sóc únic dins de tothom que també són i se senten únics. Amb aportacions degudes que “o sumo o bé resto”. És dóna la unitat en la més meravellosa pluralitat. Tots ens devem els uns als altres. M’agrada la metàfora que usa Mounier anomenant la comunitat com a “Persona de persones”. És el Cos Místic en el Crist Total. Jesucrist n’és el Cap, el tot en els que són in-corporats en Ell. Jesúcrist és el Tot en tots, sense que cadascú no perdi la qualitat de persona, singular, entera.

No és una concepció “romàntica”, per somiar-hi de quan en quan. És la Realitat real i cabal de la qual només en podem tenir consciència operosa, quan en els graons de l’escala cap a Déu hem aconseguit superar les primeres etapes d’empirisme , de veure perquè ho toco i ho percebo... Ja ho he dit que tot això es dóna només en un àmbit de fe, de transcendència. És un altre món desconcertant, en el món que ens circumscriu. Hi ha lligams , hi ha teixit, hi ha “sistema”, hi ha circulació, hi ha un vaivé que és permanent, malgrat que no ens ho hagin dit i que no en tinguem enlairada consciència. Sento com si m’haguessin estafat, deixant-ne les concepcions a ras d’infants. M’han pres la fe viscuda en la Comunió dels sants. ¿Us passa també alguna cosa de semblant? No perdem temps en forçar per entrar-hi. Ens hi va molt, el tot de la fe.

Fa temps que vaig donant-li voltes a la misteriosa paraula consciència. Per dir-ho sintèticament: en la consciència hi ha graus en la capacitat d’adonar-nos-en , de viure-la més intensament. I això no només en comprensió més il·luminada. Hi ha també graons de canvi de dimensió o canvi de pla (Bucay) . És com diu Panniker: descobrir la tercera dimensió, el transcendent de les coses, esdeveniments i de les persones. És com una pujada de tensió existencial que et fa veure-ho tot en una nova perspectiva. Parlant en “cristià” és com una visió –sostinguda- de FE. Veus tot el mateix, però amb una perspectiva nova. És com una il·luminació, com un despertar, on les coses quotidianes prenen relleu i vivor nova de trinca... LA COMUNIÓ DELS SANTS. ¡La meravella per a estrenar per a tants cristians! És il·lusionant, de veritat.

És a partir d’aquesta perspectiva que voldria parlar de les lectures d’avui que trobo tan suggestives i que no les hem de veure amb els ulls de sempre, rebaixades de to. No són moralitats; ens situem en coordenades noves, antropològiques. Voldria parlar d’allò que s’ha ponderat com a l’eix bàsic del Vaticà II: l’espiritualitat de Comunió. Veure’m evangèlicament actiu d’una altra manera; veure els altres com si no em fossin aliens. Ja no em moc en vies morals, sinó existencials. Surten conceptes que els revisito com a nous i imprescindibles: “Estimar és tota la Llei i és tot l’evangeli”; l’altre no és tant l’altre, sinó com a formant part de mi mateix; advertir suaument és profecia; no puc trampejar-me ni trampejar l’altre.”No quedeu a deure res a ningú. L’únic deute ha de ser l’estimar-vos els uns als altres”. La correcció fraterna tan eclipsada. Amb aquell colofó tan revelador: “Us asseguro que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, JO SÓC enmig d’ells”. Tinc a mà el llibre “Jo i Tu” de Martin Buber: “El meu Tu m’afecta com Jo l’afecto a ell... Vivim les nostres vides inescrutablement inclosos en la fluent vida mútua de l’univers. Els sentiments habiten en l’home; l’home habita en l’amor. No hi ha metàfora en això: és la realitat. L’amor no és un sentiment que s’adhereix al Jo de manera que el Tu sigui un “contingut” o objecte; l’amor està entre el Jo i el tu. Qui no sàpiga això i no ho sàpiga amb tot el seu ésser, no coneix l’amor, encara que atribueixi l’amor als sentiments que experimenta, que gaudeix i que expressa. L’amor és una acció còsmica. Per a qui habita en l’amor i contempla en l’amor, els homes s’alliberen de tot el que els barreja en la confusió universal, bons i malvats, savis o necis, bells o no-bells, tots, un després de l’altre es tornen reals als seus ulls, es tornen altres tants Tu, això és, éssers alliberats, concrets, únics; se’ls veu cara a cara. D’una manera meravellosa sorgeix de tant en tant una presència exclusiva. Aleshores puc ajudar, curar, educar, enlairar, alliberar. L’amor és la responsabilitat d’un Jo per un Tu. En això consisteix la igualtat entre els que s’estimen, igualtat que no resideix en un sentiment, sigui quin sigui, igualtat que va del més petit al més gran, del més joiós, del més protegit, d’aquell la vida del qual es troba inclosa en la d’un ésser estimat, fins a aquell que tota la seva vida està clavat sobre la creu d’aquest món perquè demana i exigeix això tan tremend: estimar tots els homes”.

Fa temps que em guia aquest paràgraf de la Carta de Joan Pau II “A l’inici del mil·lenni”: “Espiritualitat de Comunió significa capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com un que em pertany per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: do per a mi, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la Comunió és saber donar espai al germà, portant “les càrregues els uns dels altres, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. Un món nou, el de l’ESPIRITUALITAT DE LA COMUNIÓ. ¡Què lluny i que a prop aquest viure el centre de l’evangeli! Crec en la Comunió dels sants. Feu que per la FE hi vegi amb més claredat, amb més convicció, amb més tot...

Diumenge XXIII de durant l’any, 4 de setembre de 2011. Barcelona