dissabte, 10 de setembre de 2011

Homilia del diumenge 11/09/2011 del P. Josep Mª Balcells

LES MATEMÀTIQUES DE DÉU: SETANTA VEGADES SET

El perdó, ¡que n’és de difícil d’entendre’l i, sobretot, de viure’l! Les coses estan molt complicades, al meu parer, i haurem de donar un retomb de doctrina, que penso que ho pot posar en termes una mica més aclaridors. Intentem-ho.

Hem magnificat el pecat. Comencem per aquí. Els darrers papes han insistit en que s’ha perdut el sentit del pecat. Potser sí, no ho nego. Però jo sospito que una errada pedagògica ens ha portat a exagerar el domini del mal, en contraposició a un desitjable eixamplament dels àmbits del bé. Podríem dir que hem empetitit l’àmbit del bé. Com si, en una concepció maniquea, el Déu del Mal tenallés el Déu del Bé. Sí, ja ho sabem i ho proclamem: només hi ha un sol Déu, i és el Déu de l’Amor. Sant Pau no deixa de proclamar-ho ara i adès i li dóna el sentit prioritari del “secret amagat” per segles i que en Jesucrist s’ha revelat així: Déu és Pare, Déu és Amor, Déu és “la Bondat personificada”, que diem en català. Jesús és enviat per a proclamar el Regne de Déu, que és un Regne de participació del Déu de Jesucrist, un Déu que salva, que ens dóna una nova identitat, un Déu compromès en la lluita pel bé, compartint així la definició que es dóna Déu de si mateix: tot misericòrdia, compassió, abraçada, el Bé en nosaltres i a partir de nosaltres. Si Ell és perdó, nosaltres també hem de ser perdó, perquè hem estat perdonats, alliberats de nosaltres mateixos i compromesos en l’alliberament de tot mal... Amb tot, seguint Pau, és més important que el pecat la gràcia que de continu va vessant Déu en les nostres actituds i que constitueix l’entramat operatiu de la nostra identitat, com una segona naturalesa, renascuts a la gràcia i per la gràcia. “El cristià creu que aquesta renovació i potenciació de l’home són l’obra que Déu està disposat a fer en ell i amb ell. Amb la Gràcia comencen les diferències entre el cristià i els humanismes. El cristià creu que l’home és pecador, però –malgrat això- és perfectible. En aquest “malgrat això” hi ha tot l’espai regenerador de la Gràcia, que és tan gran i en expansió com el mateix Déu i que li permet d’anar pujant de grau en grau, de gràcia en gràcia. Dirà Gz. Faus que la potenciació i renovació de tot l’humà és ni més ni menys que una potenciació fins al diví. La màxima humanització s’esdevé en la divinització. En Jesucrist hem sigut re-creats novament i en plenitud, a imatge i semblança d’Ell mateix. L’Home Nou re-nova la creació i l’estatus de l’home. La gràcia no pot ser assimilada a “una cosa o objecte, sinó a una presència personal de nosaltres amb Déu, però produïda en nosaltres pel mateix Déu (semblantment a com l’amor pot produir –en donar-se- la relació amorosa de resposta) la gràcia no és quelcom fabricat separadament i després lliurat a l’home, sinó que la Gràcia és allò que deixa l’home canviat en novetat”. ¡Re-creats! Tot el misteri de la nostra relació amb Déu és entendre i gaudir en saber que Ell ha pres –i segueix prenent- la iniciativa de gràcia a cada “ara” nostre, sabedors que ens estima –en present- i que ens podem estintolar ferms en aquesta gràcia, en aquest do permanent. “El do de Déu és el mateix Déu”. Oh, la Gràcia de Déu en nosaltres.

¿Que hi ha Mal en el món? Clar i contundent, sí. “El mal: Misteri i Problema”, que dirà Estradé. “Com a problema ens cal buscar-hi camins de solució; com a misteri cal que ens esforcem per trobar-hi un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient,esforçat i ple d’esperança” Hem de capgirar el binomi “PECAT – gràcia”. Ens ho havien malvenut. Comencem, doncs, a l’inrevés: per GRÀCIA – pecat. Que és com està establert pel Déu de totes les iniciatives... Molt clar i dolorós a la vegada: que som dèbils, trencadissos, contradictoris; bé sabem que el mal ens envolta i ens surt incongruentment de dins. Ens han fet veure, amb tot, que estem “empecatats”; i no obstant la gran veritat és que estem en “estat de gràcia”, agraciats sempre, almenys, potencialment. És la gràcia la que sobreabunda, per damunt de tot pecat. ¿Creiem en l’amor, no el que tenim, sinó el que podem tenir per l’esplendidesa de Déu, per gràcia assistencial (pre-, ara, pro-), o bé creiem més a fons en el desamor? ¿Qui venç en nosaltres? Jo he pensat que arribem a donar més consistència, més “realitat” al desamor que no pas a l’amor. Ens manca una fe radical en la força d’estimar, tot i saber que estem estimats amb força i pel poder de Déu. La nostra vivència de la relació Déu amb nosaltres, i de nosaltres amb Déu, ha de ser esperançada, pacient, laboriosa. L’amor de Déu no mor mai. recolzem-nos-hi amb força. Foragitem els pessimismes. L’amor de Déu DONAT i DONANT és optimista, ennobleix i estimula com ho fa tota pedagogia assertiva, que fa créixer. Amb recança ho he de repetir: ens van parlar excessivament del pecat. De tant fer-ho, ens n’ha quedat aquest deix, ens ha desmotivat, desesmat, des-orientat. Posem per davant, per damunt la GRÀCIA, les meravelles a que estem cridats –¡veureu coses més grans!- i veurem com refem el fil de la relació, de l’entesa amb el Déu de Jesucrist que és el “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Ell et perdona les culpes... i et sacia d’amor entranyable”. Aquest és el Déu de Jesucrist, el vàlid, no el que sotja, que judica; ¡massa infern i poc cel! Tot es fa evident en el dia a dia, és l’amor concret. Al final serem judicats per l’amor que haurem pujat amunt dia a dia. Li fem més obsequi a Déu pel seu amor incondicional que no pas reconeixent els nostres pecats. És més una qüestió d’actituds que no pas un reguitzell d’actes. És més una actitud de contrició, que dèiem abans, que no pas dels llistats de les nostres pobretes confessions. ¿Creiem, de veritat, en la força de l’amor que Déu ens té? ¿O l’amor ens canvia o bé ens creiem que a força de braços podrem amnistiar-nos? Els voluntarismes acaben sempre en decepcions. No ens en sortim tot sols...

Hem de fer un bon “dissabte” de les actituds bàsiques per sentir-nos sota l’empara de l’evangeli, que si aquest no és entusiasmador, perd no solament volada, sinó que el podem arribar a viure com un esclavatge moral. No facis, no diguis, no pensis... Déu només pot ser positiu. És propi de Déu “entusiasmar-nos”, literalment.

No es nega res. Només és la prevalència d’un món sobre un altre. No es pot comparar el pecat, el nostre pobre pecat, amb la gràcia, ¡la nostra gràcia! Som pecadors; gràcies a Déu, perdonats. No li fem la desatenció de valorar més el fet de ser pecadors que el fet meravellós de ser i saber-nos perdonats, a l’estil del Pare del fill pròdig. El quadre de Rembrandt diu més que mil explicacions. Entra per la vista...

Tot, i molt ben dit, ho planteja Gz. Faus en el seu llibre Proyecto de hermano (Visión creyente del hombre) De bon principi va tenir els seus dubtes sobre com l’havia de titular. De fet el que més s’hi esqueia era Proyecto de hijo. Ho explica: Aquest títol a més de ser convertible amb l’altre, el final, subratlla allò medular i específicament cristià de la visió creient de l’home. L’home és germà perquè és fill de Déu. Va preferir el que ha quedat, perquè és un títol clarament crític i contrastant de l’anterior, ja que en la recerca de la realització devers la fraternitat, pot l’home portar a terme i fer creïble la seva veritat com a “projecte de fill”. D’altra banda “projecte de germà” és un títol que tal i com l’entén un creient implica necessàriament el projecte de fill i, a més, perquè -en definitiva- no som germans -ai, las-, però podem i estem cridats a ser-ho. Sant Agustí diu: “L’amor a Déu és primer en ordre de precepte, però l’amor al germà és primer en ordre a l’acció. En conseqüència –segueix- estima el teu proïsme i tracta de veure dins teu d’on neix aquest amor. Allí és on trobaràs Déu en la mesura del possible. Comença estimant el teu proïsme; reparteix el teu pa amb l’afamat, obre la teva casa a qui no té aixopluc, vesteix el despullat...”

Plantejades les coses d’aquesta forma em cal dir que l’amor i el perdó són dues cares d’una mateixa moneda. Tant tindràs d’amor, tant seràs perdonat i perdonaràs. L’amor és un projecte de per vida i de vida en qualitat. I perdonar és l’exercici més humà i diví que podem aspirar a viure en la quotidianitat. Dependrà de la sensibilitat humana i evangèlica que tinguem que trobarem el camí de la pacificació universal, primer del nostre petit món i dels móns circumstants. El perdó és tant vocació com ho és l’estimar. “Molt se li ha perdonat, perquè molt ha estimat”. Pau fa la lletania de l’amor. ¿No es pot calcar amb la lletania del perdó? “No em sento aliè de res que sigui humà” (Terenci). De la llei de la jungla (avui hi ha molta jungla encara pels nostres viaranys) es va passar a la llei del Talió, i d’aquesta que era una superació del salvatgisme, ara hem d’establir la moral de la fraternitat, sense la qual no hi ha ni igualtat, ni llibertat. Som cridats a donar la mà, al somriure, i a l’abraçada, a mossegar-nos la llengua quan convingui... No hi ha més moral a l’evangeli que l’estimar i el perdonar. ¿Què és l’amor?, es pregunta Fromm i diu: donar I explica el donar així: “En l’acte mateix de donar experimento la meva força, la meva riquesa, el meu poder. Aquesta experiència de vitalitat i de potència exaltades m’omplen de goig. La meva pròpia experiència és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat. En l’esfera de les coses materials, donar significa ésser ric. No és ric qui molt té, sinó qui dóna molt... L’esfera més important del donar no és, tot i això, la de les coses materials, sinó que radica en el camp específicament humà. ¿Què dóna una persona a una altra? Dóna d’ella mateixa, de la cosa més preciosa que té, de la seva vida. No significa necessàriament que sacrifiqui la seva vida per l’altra, sinó que dóna el que hi ha de viu en ell: dóna de la seva joia, del seu interès, de la seva comprensió, del seu coneixement, del seu humor, de la seva tristesa –de totes les expressions i manifestacions- del que hi ha de viu en ell. En donar d’aquesta manera, enriqueix l’altra persona, realça el sentiment de la vida de l’altra en exaltar el propi. No dóna pensant rebre. Donar ja és una joia immensa. En donar, però, no pot deixar de portar a la vida alguna cosa a l’altra persona i això que neix a la vida queda reflectit a la vegada en qui dóna: quan veritablement dóna, no pot deixar de rebre el que ha donat. Donar implica fer de l’altra persona un donador, i totes dues comparteixen el goig del que han creat”. A penes cal destacar el fet que la capacitat d’estimar en el sentit de donar depèn del desenvolupament del caràcter de la persona. Això pressuposa l’assoliment d’una orientació predominantment “productiva” -en el sentit positiu que li dóna Fromm. En aquesta orientació la persona ha vençut la dependència, l’omnipotència narcisista, el desig d’explotar els altres o d’amuntegar, i ha adquirit fe en els seus propis poders humans i coratge per a confiar en la seva capacitat per a aconseguir els fins que es proposa. En el mateix grau en què li manquen aquestes qualitats, té por de donar-se i, per tant d’estimar”.

Em direu arribant aquí que m’he equivocat de tema. Avui el que volia comentar és el del perdó, cert. No ho he oblidat de cap manera. Amor i perdó són bessons. No es pot tenir l’un sense tenir l’altre. ¿Us heu fixat en que l’arrel de les dues actituds és literalment la mateixa? En Coromines m’ha portat de l’una a l’altra. Per-donar. És donar amb el prefix per- de plenitud, és estimar en plenitud. Jo m’apuntaria més a recórrer preferentment el projecte quotidià de perdonar, perquè no està tan grapejat com el de l’amor. Ja ho deia el mateix Fromm: “El malentès més freqüent consisteix a suposar que donar significa “renunciar” a alguna cosa, privar-se de quelcom; en un mot, sacrificar-se. La persona que no ha desenvolupat el seu caràcter més enllà de l’estadi corresponent a l’orientació receptiva, explotativa, amuntegadora, o mercantil, experimenta d’aquesta manera l’acció de donar”. ¡Quanta feina, quanta feina no ens queda per fer: per estimar i per perdonar!

Jo, pecador, confesso que la gràcia de Déu en mi pot més que el meu pecat. No sóc jo a dir-ho, és el mateix Pau qui ho diu: “Sóc el que sóc per la gràcia de Déu, ella no ha estat pas vana en mi. Ho confesso jo també modestament, perquè ho crec i així ho espero. Gràcies per poder donar gràcies...

Diumenge XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2011 Barcelona