divendres, 25 de desembre del 2009

Homilia del diumenge 27/12/2009 del P. Josep Mª Balcells


L’ ESGLÉSIA “DOMESTICADA”


No penseu malament. No anirem pels carrils de la crítica de i a l’Església, a la qual, per desgràcia, hi som massa propensos. No sabem el mal que ens fem. L’autoestima com a cristians en queda malmesa, encara que no ens ho creguem de bones a primeres. Ser crítics no vol dir ser despietats ni mofetes. Aquest devastador posar en ridícul les institucions, a la llarga tots ho pagarem car.(Apa, apa, anem rient les pallassades de “Polònia” i altres per l’estil..) Tant més amb els qui tenim el goig i el deure d’estimar-los..., perquè a fi de comptes som nosaltres mateixos.

Surto, doncs, de les roderes i vent que no bufi les veles... He posat “domesticada” poèticament, no sols domèstica com diu el Vaticà II de la família. L’al·lusió que hi he posat és la del Petit Príncep, quan ell que és un preguntaire de marca, tot ho vol saber, li demana a la Guineu que li expliqui de vol dir “domesticar”
-És una cosa molt oblidada –digué la Guineu- Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí –digué la Guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a cent mil d’altres. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu, sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic en el món. Jo seré per a tu única en el món.
- Què s’ha de fer?
- S’ha de ser molt pacient...
- Calen ritus...
- Què és un ritu?
- També és una cosa massa oblidada – digué la Guineu-. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres, una hora diferent de les altres hores”.

...I ara anem a la poesia de la vida, de la mà de la lectura de Pau als cristians de Colosses. En aquesta lectura hi ha tot un seguit d’actituds que són les que humanitzen les relacions dins d’una família. En el fons, ¿què és la família sinó la creació de lligams dels més forts, si s’han creat des d’un bon principi i que són forts i duradors? N’explicitaré algunes d’aquestes relacions, vertaderament lligams d’or, sense cap intenció de ser exhaustiu, tot i que pressento que se me’n va ja la mà... No tot es pot tenir, però sí suposo que un grapadet; no fa falta res més. Fem la passarel·la:

Estar a casa. Que t’hi trobin.
Que quan hi estiguis omplis amb la teva presència tots els qui hi són o hi venen.
Que tots siguem acollidors. Calidesa en rebre, saludar, unes paraules de benvinguda, amb uns signes càlid: besar, dir una expressió afectuosa.
Que els “teus” s’hi trobin bé, enfàticament com a casa “seva”.
No fer sorolls innecessaris.
Que el somriure el mantinguem com més millor.
Que siguem comunicatius: dir el què hem fet, com ens ha anat. No quan ens vingui de gust; sinó com un “dret” dels altres i un goig nostre.
Que sapiguem escoltar tothom, àdhuc els que ens semblin intempestius en el moment concret. No tenir presses per escoltar.
Que no ens enclaustrem en les nostres coses. Posar sempre ponts i derruir muralles, per petites que semblin. No marquem massa “territoris”.
Saber respectar els moments “sagrats” de cadascú.
Ser un barret de rialles. Estar de fàcil humor. Saber engrescar, motivar.
Ser positius, veure el cantó bo de les situacions.
No ser gemegaires, no fàcils per a la crítica i la murmuració.
Les penes petites s’han de saber beure en privat; de les “grosses” se n’han de saber fer confidències.
No perdre l’asimetria en les relacions. Cadascú el seu paper.
Ordre en les pròpies coses i respectar el dels altres.
Saber posar tocs de sensibilitat i saber-ho ponderar i lloar: flors, plantes, petits indicis de bellesa. La iniciació a allò bell es fa sobretot a casa.
Que es puguin visualitzar les “coses” que valorem: treballs escolars, records que plauen, petits signes, detalls.
Ser més delicats a casa del que ho solem ser a fora.
Seguir les normes de convivència establertes. No dispensar-s’hi fàcilment.
“Ser” a les hores de família. Quan ens reunim per poder estar junts: àpats, visites, sortides, reunions establertes..
Ser delicats. Endevinar estats d’ànim. Respectar-los o ajudar-los a treure.
Brindar col·laboracions no establertes. Avançar-se.
Ser agraïts, com més millor i en les coses petites, domèstiques.
Demanar les coses amb un “sisplau” embolcallant.
Ser optimistes, tirar per bé les coses.
Trobar moments on l’empatia porta a una comunicació desitjada, no demanada, agraïda.
No discutir; cedir la raó, no interrompre en el diàleg.
Pensar amorosament en els altres, àdhuc quan no hi són.
Donar petites sorpreses; que els altres se sentin valorats.
Serens, malgrat els malgrats...
No imposar-nos en situacions de convivència: tele, música.
Establir moments de silenci, i respectar-los. Músiques sobreres, ràdios a tot-i-plé. Moderar decibelis.
Pensar si amb allò que faig o en com ho faig puc molestar els altres.
No “pessigar” fora d’hora, desordenadament: cuina, nevera.
No fer coses d’amagatotis. Ser transparents. Però respectar la intimitat, la privacitat d’allò que ho és de natural.
No confondre l’estar a casa amb l’estar-per-casa, on el altres m’han d’aguantar. Saber ser, estar, fer amb els matisos que es corresponguin.
Saber oblidar, saber perdonar. No ser rancorós. No fer pagar insatisfaccions amb “morros” o amb silencis tallants.
No perdre l’espontaneïtat, però sempre educada.
El “bé comú” demana sacrificar-se quan toca o quan un ho sap veure o millor, preveure.
Estimar com a actitud sostinguda.
Xarxa oberta de trucades, de recordar esdeveniments, efemèrides.
Regalar petits detalls.
Tots són els “meus”, no possessivament, sinó per a donar-los-hi el millor de mi mateix.
Arribar a la tendresa discreta i a la comunió serena.
Valorar les coses petites, el quotidià..
Aguantar i agrair que se m’aguanti quan sóc feixuc.
En la malaltia bolcar-hi més afecte.

No cal tenir-ne més de deu. Ja és un gran resultat. No capficar-s’hi.
Bon Nadal i Bona família.

Diumenge de la Sagrada Família, 27 de desembre de 2009. Barcelona


PER UN NADAL ÚNIC (del P. Josep Mª Balcells)


Únic, cadascú el seu o el que Déu vulgui, millor. Si no hi intervé Déu, no hi ha joc.

Cada Nadal hauria de ser diferent, perquè la litúrgia no solament ens permet d’actualitzar el primer Nadal, de reviure’l, sinó que cadascú de nosaltres hi és present, s’hi fa present des de la seva singularitat i, a més, perquè només el “present” és qui li pot donar la coloració pròpia de “l’ara i aquí”. Ja hem arribat a Sants! Ho repeteixo per enèsima vegada, però amb convicció renovada: Jo crec en la unicitat de cadascú , i no sols, també en la unicitat del moment propi i divers que porta el viure d’allò que en Torralba en diu “l’ara ple”, antídot contra l’avorriment; i molt més... Situem-nos-hi així.

Com que el Nadal és l’atansament interior al misteri –misteri d’un Déu fet un de nosaltres- aquesta visió o percepció del misteri dóna per a molt, sense transgredir àmbits impropis que sempre ens transcendiran... Les vibracions del misteri de Jesús fan ressonar, com si fossin harmònics, el misteri que també som nosaltres mateixos. ¡quin Nadal més únic, si nosaltres ens hi acostéssim amb la consciència de ser únics i de que també és única aquesta experiència sempre nova de revisitar el propi Nadal. En definitiva, tot o és únic o no és res. Si el nostre Nadal d’enguany no va més enllà del tòpic ambiental, dels records dels Nadals passats, del Nadal estandarditzat (poseu-hi tot el tipisme, àdhuc el cristià que hem anat forjant), i que tot plegat no vagi més enllà, ¿n’estarem contents d’aquests Nadals que sols revenen experiències dolces de la nostra infantesa? Ja el tenim prefabricat i és com si féssim sortir del racó, de la calaixera que guarda, any rere any, totes les galanors i penjolls, les figuretes del pessebre de sempre... ¿Fins a quin punt en aquesta dolçor fada d’una poesia sobreafegida, d’un rebossat, quin Nadal s’hi amaga? ¿És aquest el Nadal que voldria viure aquest any? Hauríem de fer pedagogia preventiva per no incidir en “més del mateix...”

Justament avui acabo de rebre aquesta pregària d’en Renau. Fa així: “Aquests dies de Nadal seran diferents. No estic disposat a que el soroll, els altaveus comercials i els nervis acaparin el meu cervell i el meu cor. Prou! N’estic cansat d’un altre Nadal convencional, cridaner, formalista i de ja , je, ji... acompanyats d’un llarg avorriment interior”.

“Ja va sent hora de viure el Nadal com crec sincerament que l’he de viure. No pot ser que des de fora ens empenyin a passar per un forat en el que quasi tot són interessos econòmics i ganes de quedar bé”.

“Espero obrir una mena de pessebre interior, en el profund de mi mateix. I en el silenci de la nit adorar-te, Senyor, tenir temps per escoltar com crema el foc a terra, com xiula el vent pels forats de la teulada, i com en humilitat, pobresa i amor vas venir al nostre món. Espero trobar-te amb la meva mirada, escoltar el batec del teu viure i entendre el que ens diu la Paraula amb aquesta narració de Betlem”.

Anem, doncs, endins, anem més endins, perdem-nos en allò que ens deia en Bennàssar: “Fer possible allò impossible, creure l’increïble, esperar l’imprevisible i estimar els qui no es fan estimar”. Ens quedem curts sovint, per manca d’ambició de profunditat. Déu ha de ser sorprenent; si no ho és, malfiem d’Ell i de nosaltres. El retret que em faig més sovint és el de la superficialitat, aquesta capacitat de banalitat que ens assetja tan i tan sovint. El misteri, i Déu ho és pel cantó que el vulguis veure, bé es mereix un “misteriós” respecte. Abans dèiem que les coses santes s’han de tractar santament. Hem de cercar més transcendència en les menudeses del cada dia. Si perdem allò que en Panniker n’anomena la tercera dimensió, tot el que veiem queda circumscrit al llarg i ample, superfície en definitiva. A la vida ens falten aquests cops de gràcia, de kairós, d’il·luminacions que esquincen el nostre cel i que ens permetin de veure allò mai vist. Ho explica abastament la novel·la, ara de moda: “L’elegància de l’eriçó” Aquella noieta surrealista (!) que fa unes disquisicions impròpies de la seva edat, però tan sorprenents en si mateixes. Com quan parlen tant ella com la “cultíssima” portera de l’accés a l’eternitat, a la intemporalitat d’una forma sublim. L’eternitat aquest invisible que mirem” o allò tan inversemblant en veu d’una noia, però d’una justesa que fa esborronar: “Jo mirant caure aquella tija i aquell capoll, he tingut la intuïció de l’essència de la Bellesa en una mil·lèsima de segon. Si, jo, una criatura de dotze anys i mig, he tingut aquesta sort inaudita perquè, aquest matí, es donaven totes les condicions: ment buida, casa tranquil·la, roses boniques, caiguda d’un capoll. I per això he pensat en Ronsard, sense comprendre-ho gaire al principi: perquè és una qüestió de temps i de roses. Perquè el que és bell és el que copses quan passa. És la configuració efímera de les coses en el moment en què en veus al mateix temps la bellesa i la mort. Ai, ai, ai, he pensat, ¿Això vol dir que així és com cal menar la vida? ¿Sempre en equilibri entre la bellesa i la mort, el moviment i la seva desaparició? Potser estar viu és això: atrapar instants que moren”.

Tot plegat em fa pensar, i molt, en el Cant Espiritual de Maragall: ... Jo que voldria / aturar tants moments de cada dia/ per fê’ls eterns a dintre del meu cor!...

Perdoneu la gosadia: Jo reivindico el Déu de la Bellesa, el Déu Bellesa, el Déu Glòria. El Déu Bella Notícia. El Glòria a Déu a dalt del cel! Tan propi d’aquests dies de Nadal. El Déu misteri, misteri de Nadal.

Tornem-hi: Nadal no és embolcallar-se en el record o la reviviscència de la nostra infantesa, per bonica que hagi estat. Ens hi quedaríem atrapats. Podríem fer –¡atenció!- un Nadal sense Nadal. ¿No és això que pretenen tantes persones, sense ser-ne massa conscients...? ¿Com hi posarem aquell punt de gràcia, aquell anar més lluny, més enllà dels propis records o somnis? “¿Què li darem al Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo?” Ell, segur, vol més del que li donem. És aquell arrencar a plorar perquè no es veu entès, de Salvat-Papasseit...:

“Demà posats a taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som –
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos es posarà a plorar”.



O bé allò de Pere Quart: “Hi hagué un primer pessebre
obscur i cautelós,
d’anunci restringit
a una dotzena de pastors
i a tres exòtics especialistes.

I avui ja ho diu tothom:
si l’infant nasqué trist
és que llegia la història de demà.

I seguirem l’home les guerres de costum,
però resta la fe petita
com un pessebre al passadís.



O bé allò altre de Martí Pol: “De res a poc,
i sempre amb el vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som;
més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
En què els sorolls ofeguen les paraules...
I via fora,
Que tot està per fer i tot és possible”.



Molt probablement no m’he sabut explicar. Almenys jo em descalço, perquè el misteri, el MISTERI DE NADAL s’ha de venerar rostre en terra i amb l’exaltació en el cor. Tinguem en pau el Nadal que ens mereixem i que Déu hi faci més que nosaltres.

Diada de Nadal, misteri de Déu i de la Humanitat. 24 i 25 de desembre de 2009.
Passem la Porta Santa, la del Portal de Betlem. Any Sant i Jubilar nostre.
Queda obert el nostre Any Jubilar: “Glòria a Déu a dalt del cel
I a la terra pau als homes que Déu estima”.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Homilia del diumenge 20-12-2009 del P. Josep Mª Balcells


MARIA, PELEGRINA AMB NOSALTRES...


Parlar de la Mare de Déu és sempre tot un goig i, a més, entranyable, quan amb cor senzill de fills ens dirigim directament a ella. No hi ha Advent sense Maria. No hi ha pelegrinatge que Maria no en sigui ensems companya de camí i meta. En aquest diumenge tan proper al Nadal ens “emparem sota el sostre o el mantell” de la Mare i li fem les anticipacions d’un Nadal maternal, profundament sentit, familiar. La festa d’avui és com si li féssim els “compliments, les felicitacions i els auguris nadalencs”. ¡Què més propi que enviar-li a Ella i al seu Fill la millor felicitació que tinguem disponible! Aquesta, justifica totes les altres. Sense aquesta, ¿Què són les altres?

Avui ens la presenta Lluc com a model acabat de pelegrinatge el pas ferm –canta i camina- “se n’anà decididament a la Muntanya”, diu el text sagrat, per fer els primers compliments de maternitat a la seva parenta. Totes dues han estat introduïdes per gràcia en el misteri del “perquè per a Déu no hi ha res impossible”. I la salutació de tornada d’Elisabet es condensa en aquest festiu i exultant: ”¡Feliç tu que has cregut!”. Estem en el més endinsat àmbit de la fe. Només es pelegrina des de la fe. Pelegrinar no és simplement viatjar, és visitar, que és molt i molt diferent...

Totes les missives (documents, cartes, exhortacions,...) que ens venen dels papes i adlàteres, totes fan sempre “el pinyol musical”, siguin del tema que siguin, al final dels seus escrits, amb una al·lusió plaent i plena de lloances a la Mare de Déu. N’adjuntaré dels Documents que fan referència a l’Any Sant (i així ens les farem del “nostre any jubilar: 2010). Aquest, com anem puntejant darrerament, està al caure (Per aquest Nadal l’inaugurarem, ¿recordeu?)

Així s’expressava Joan Pau II en oficialitzar el Jubileu de l’any 2000. La seva veu la fem nostra: “La joia jubilar no seria completa, si la mirada no es dirigís a aquella que, en l’obediència plena al Pare, engendrà per a nosaltres en la carn el Fill de Déu. A Betlem a Maria “se li van complir els dies per a infantar” i plena de l’Esperit Sant donà a llum el Primogènit de la Nova Creació. Cridada a esdevenir Mare de Déu, Maria visqué plenament la seva maternitat des del dia de la seva concepció virginal i la culminà al Calvari al peu de la Creu. Allí, per un do admirable de Crist, esdevingué també Mare de l’Església, bo i indicant a tothom el camí que duu al Fill”.

“Dona del silenci i de l’escolta, dòcil a les mans del Pare, la Verge Maria és invocada per totes les generacions com a ”benaurada”, perquè va saber reconèixer les meravelles que l’Esperit Sant obrà en ella. Mai no es cansaran els pobles d’invocar la Mare de la misericòrdia, sota la protecció de la qual trobaran sempre refugi. Que ella, que amb el seu fill Jesús i el seu espòs Josep pelegrinà vers el temple sant de Déu, protegeixi el camí de tots els pelegrins aquest any jubilar. Que intercedeixi amb especial intensitat a favor del poble cristià (que pelegrina en aquesta parròquia) durant els propers mesos, per tal que obtingui abundosament gràcia i misericòrdia, tot exultant pels dos mil deu anys transcorreguts des del naixement del Salvador”.

“Que l’Església (parroquial) lloï el Pare en l’Esperit Sant pel do de la salvació en Crist el Senyor, ara i sempre”.

I ja que ens honorem amb les paraules de Joan Pau II, recordem les que va escriure, tot i resseguint els anys preparatoris -¿recordeu ara fa quinze anys..?)- dedicats successivament a les tres persones de la Trinitat Santa: I comencem com va indicar ell mateix per l’any de JESUCRIST: “ Maria santíssima, que estarà present de manera, per dir-ho així “obliqua” al llarg de tota aquesta preparació, serà contemplada en el misteri de la seva Maternitat divina. ¡En el seu si el Verb es va fer carn! L’afirmació de la centralitat del Crist no pot ser, per tant, separada del reconeixement del paper acomplert per la seva Santíssima Mare. El seu culte, encara que valuós, de cap manera no ha de treure res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic mitjancer”. Maria, dedicada constantment al seu diví Fill, és proposada a tots els cristians com a model de fe viscuda. “L’Església, meditant piadosament sobre ella i contemplant-la a la llum del Verb fet home, penetra amb veneració més endins del misteri de l’Encarnació i es va configurant més i més al seu Espòs”.

En relació a la preparació respecte a l’any de l‘ESPERIT SANT, el papa deia: ”Maria, que va concebre el Verb encarnat per obra de l’Esperit Sant i que es va deixà portar després en tota la seva vida per la seva acció interior, serà contemplada i imitada al llarg d’aquest any sobretot com la dona dòcil a la veu de l’Esperit, dona del silenci, de l’escolta i de l’esperança, que va saber acollir com Abraham la voluntat de Déu “esperant contra tota esperança”. Va portar a la seva plena expressió l’anhel dels pobres del Senyor i resplendeix com a model per als qui confien de tot cor en les promeses de Déu”.

I com a colofó d’aquesta preparació tan minuciosa, en l’any del PARE, el darrer dels tres, diu: “En aquest ampli programa, Maria Santíssima, filla predilecta del Pare, es presenta davant de la mirada dels creients com a exemple perfecte d’amor, tant a Déu com al proïsme. Com afirma ella mateixa en el càntic del Magníficat, “el Totpoderós, el nom del qual és sant, ha obrat en ella meravelles”. El Pare elegí Maria per a una missió única en la història de la salvació: ser Mare del Salvador esperat. La Verge va respondre a la crida de Déu amb una disponibilitat plena: “Heus ací l’esclava del Senyor”. La seva maternitat iniciada a Natzaret i viscuda en plenitud a Jerusalem vora la Creu, serà percebuda com una afectuosa i insistent invitació, destinada a tots els fills de Déu a tornar a la casa del Pare escoltant la seva veu materna: “Feu allò que us digui”.

Rubrica, ja, en acabar aquest document: “Confio aquesta tasca (de tota la Parròquia en Jubileu) a la materna intercessió de Maria, Mare del Redemptor. Ella, Mare del bell amor, serà per als cristians que s’encaminen vers el Jubileu del 2010 l’Estel que guiï amb seguretat a l’encontre del Senyor. Que l’humil noia de Natzaret, que fa dos mil deu anys va oferir al món el Verb encarnat, orienti avui la humanitat vers aquell que és “la llum veritable, que il·lumina tot home” (En espera del tercer mil·lenni 1994)

Encara vull arrodonir la cosa, si m’ho permeteu, citant un llarg escrit de Joan Pau II sobre La Benaurada Verge Maria en la vida de l’Església PELEGRINA (de l’any marià del 1987), diu: “Si volem meditar sobre les paraules de l’àngel: “Alegra’t, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”, i especialment sobre l’expressió” plena de gràcia”, en podem trobar una verificació significativa precisament en el passatge de la Carta als Efesis (1, 3-14) -que nosaltres hem pres com a pregària bàsica del nostre any sant-. Si després de l’anunci del missatger celestial, la Verge de Natzaret és anomenada també “beneïda entre les dones”, això s’explica per aquella benedicció de la qual “Déu Pare” ens ha omplert “a dalt del cel en el Crist”. És una “benedicció espiritual”, que es refereix a tothom, i comporta la plenitud i la universalitat (“tota benedicció”), que brolla de l’amor que, en l’Esperit Sant, uneix al Pare el Fill consubstancial. Al mateix temps, és una benedicció vessada per obra de Jesucrist en la història de l’home des del començament fins al final. Amb tot, aquesta benedicció es refereix a Maria d’una manera especial i excepcional; en efecte, fou saludada per Elisabet com a beneïda entre les dones”.

Tal com afirma el Concili: ”Maria, havent entrat íntimament en la història de salvació..., mentre és predicada i honorada, atreu els creients vers el seu Fill i el seu sacrifici, i vers l’amor del Pare”. Per tant en certa manera la fe de Maria, sobre la base del testimoniatge apostòlic de l’Església, sense parar esdevé la fe del poble de Déu en marxa: de les persones i de les comunitats, dels ambients i de les assemblees i, finalment dels diferents grups que hi ha a l’Església. És una fe que es transmet al mateix temps, mitjançant el coneixement i el cor. S’adquireix o es torna a adquirir mitjançant la pregària. Per tant, “també en la seva activitat apostòlica amb raó l’Església mira vers aquella que engendrà el Crist, concebut per l’Esperit Sant i nascut de la Verge, precisament per tal que l’Església neixi i creixi també en el cor dels fidels”. (Vaticà II)

Darrerament, sovint, ens n’anem d’osques i de límits. Em sap greu, però com que aquests diumenges d’Advent són els fonaments del nostre any sant parroquial, em permeto allargar-me una mica. Acabo amb un cop ¿d’arrabatament poètic?: ¿Per què no assagem de fer les nostres pròpies, personals LLETANIES? Seria un excel·lent exercici de cantar “amoretes” a la nostra Mare. Ella, embadalida; nosaltres juganers plens de gustet al cor. Començo jo i ja continuareu vosaltres.

Mare de l’amor més gran. pregueu per nosaltres
Mare, plena de gràcia i beneïda entre les dones.
Mare de l’Emmanuel (Déu és amb tu).
Dona del silenci , de l’escolta i de l’esperança.
Mare de la misericòrdia.
Maria, passamà de les nostres febleses, anant escales de la vida amunt.
Maria, ulls tan misericordiosos girats envers nosaltres.
Maria, alba creixent d’estrelles coronada.
Maria, dels catalans sempre sereu princesa.
Filla de Déu Pare, Mare de Déu Fill, Esposa de l’Esperit Sant.
Maria, la primera deixeble, la primera cristiana.
Maria, la dona oberta i oferta a la Paraula.
Beneïda: dona entre les dones, mare entre les mares.
Noia del Poble, Maria.
Maria, Estrella de l’esperança.
Maria del SÍ, disponibilitat plena i total: “Heus ací l’esclava del Senyor”.
Maria, primavera,/la flor primera/ que el món espera.
Maria, Rosa d’abril, Morena de la Serra...
Oh, Maria, mare mia, salvadora del mortal...
Mira l’estrella, invoca Maria...
Maria, amb vostre nom comença nostra història...
Mística Font de l’aigua de la Vida.
Maria, ara i a l’hora de la nostra mort...
Benaurada tu, que has cregut, Maria.
Maria, pelegrina amb nosaltres

Diumenge IV d’Advent, dia 20 de desembre del 2009. Pòrtic del nostre Any Sant. Barcelona


divendres, 11 de desembre del 2009

Homilia diumenge 13/12/2009 del P. Josep Mª Balcells


ANY SANT, JUBILAR, SI ENS SEGUIU...


Ja posats a la proposta de fer d’aquest any litúrgic un any Sant i Jubilar volem obrir-lo amb il·lusió a qui ens vulgui seguir, bé a tots els nostres parroquians i, en el millor i desitjat dels casos, bé a la que en podríem dir, si m’ho permeteu, la Parròquia VIRTUAL de Sant Josep de Calassanç. Amb el vostre permís tàcit, doncs, ens posem en moviment. “Canta i camina” ens deia sant Agustí. Això volem fer: caminar tot l’any, fent-lo sant i jubilar (¡canta!) ¡I camina! Camina vol dir segons ell: ¡progressa! Una cosa ajuda l‘altra.

No són pretensions infatuades, sinó la “imaginació pastoral” que ens demanava Joan Pau II com a ressò, precisament després d’acabar l’Any Sant de 2000. Deia: “Si volíem reconduir al nucli essencial la gran herència que ens deixa el Jubileu, no dubtaria a concretar-lo en la contemplació del rostre de Crist: contemplat en les seves coordenades històriques i en el seu misteri, acollit en la seva múltiple presència en l’Església i en el món, confessat com a sentit de la història i llum del nostre camí. Ara, hem de tirar endavant, “hem de tirar llac endins”...Les experiències viscudes han de suscitar en nosaltres un dinamisme nou, empenyent-nos a emprar l’entusiasme experimentat en iniciatives concretes; hem d’emprendre una eficaç programació pastoral postjubilar... N’hem de treure un renovat impuls en la vida cristiana, fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí... Ens espera, doncs, una apassionant tasca de renaixement pastoral. Una obra que ens implica a tots... És el moment de proposar /de nou /a tothom /amb convicció /la “Santedat”, aquest /“ALT GRAU” /de la vida cristiana /ORDINÁRIA... Caminem amb esperança. Un nou mil·lenni s’obre davant l’Església com un immens oceà en el qual cal aventurar-se, comptant amb l’ajut de Crist. El Fill de Déu, que s’encarnà fa dos mil (deu) anys per amor a l’home, acompleix també avui la seva obra. Hem de tenir ulls penetrants per veure-la, i sobretot un cor gran per a esdevenir-ne nosaltres mateixos instruments” (Cita de trossos de la Carta Apostòlica “A l’inici del Nou Mil·lenni datat a principis de l’any 2001)

Estem a la tercera setmana d’Advent i em plau saludar-vos com ho fa de bon començament la litúrgia del dia, amb aquestes paraules insistents de Pau: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. El senyor és a prop”. Ja ho vàrem dir la setmana passada: GOIG I ESPERANÇA És el gran binomi, el motor de tot l’Advent i tot Camí de trobament i de retrobament amb el Senyor. També aquestes dues actituds vitals ens serviran per donar els primers passos per endinsar-nos en el que és l’esperit del nostre Any Sant i Jubilar, en el qual no farem ni res més ni res menys que entrar en la ciència del Crist, com diu Pau. Ciència com a experiència del MISTERI DE L’ENCARNACIÓ; del fet que Déu ha pres la “condició humana”, enaltint-la en una nova vocació que ens ha de fer al temps més humanament divins i més divinament humans. Misteri nostre. ¿què sabem de les potencialitats pròpies? Tinc consciència d’haver-ho ja dit. Repetir és, per a mi, pedagogia.

Vaig calendari avall en el passat proper fins a trobar la font més viva del nostre Any Sant, sota el guiatge de la Carta Apostòlica de Joan Pau II: Per preparar el Jubileu de l’any 2000, signada el novembre de 1994. Nosaltres correm les anyades i hi posem 2010. ¡I tan feliços i motivats! Ara, no podíem preparar-ho amb més temps, perquè, si ja ara és tot un risc el fet de proposar-ho; d’haver-ho fet amb més antelació s’hagués llegit com una més que esbojarrada proposta. Però ara, es llegirà amb sordina.... ¡això espero!

“L’Any Sant té una llarga història en el poble d’Israel. Era l’any sabàtic (que se celebrava cada set anys, d’aquí en ve el nom). Era un temps dedicat de manera particular a Déu, durant el qual es deixava reposar la terra, eren alliberats els esclaus i es feia la remissió dels deutes”. ¡Com n’és d’escaient per als nostres propòsits i per a l’ara que “crema tant” en els aspectes socials! “L’any jubilar havia de tornar la igualtat entre tots els fills d’Israel”. Era un toc clamorós al poble per recordar als rics que els esclaus, igual que ells, podien reivindicar els seus drets. Les raons de fons eren que “només a Déu, com a creador, corresponia la senyoria sobre tota la Creació i particularment sobre la terra. “Les riqueses de la creació calia considerar-les un bé comú a tota la humanitat. Era, qui posseïa, només un administrador. L’any jubilar havia de servir per restablir la justícia social”. Ha estat el papa Joan Pau II qui ens ha promogut el que ell n’anomena la cultura de la solidaritat i de la cooperació. Veiem que tot quadra. I diria que avui amb molta més intensitat i tot. Un Any Sant no és una deriva espiritualista, sinó un any de crítica al sistema econòmic i social i als nostres raonaments i mecanismes de defensa sobre la propietat privada personal, tenint en compte i en fort relleu l’atenció als desvalguts i oprimits, sense presentar les coses enganyosament vistosetes amb un envelop de ¡regal nadalenc..! Tot el contrari; i per aquesta via pensem conduir els nostres projectes i atencions jubilars. Comprenc que això ens pot fer tirar endarrere en aquest món nostre neoliberal. L’Any Sant l’hem d’assumir en totes les seves conseqüències socials, a més de les personals.

Reprenem expressions de la butlla de Joan Pau II EL MISTERI DE L’ENCARNACIÓ, quan declara PROCLAMAT l’Any Sant i fixada la data d’OBERTURA SOLEMNE pel dia de Nadal. També nosaltres en la nostra concreta petitesa, però no amb menys fervor, volem que comenci la nit de NADAL d’aquest any de 2009 i ho farem proclamant l’himne de Pau als Efesis, que serà l’oració preferida durant tot l’Any Sant. Exposarem els Evangelis a l’església en senyal d’adhesió a la PARAULA del Senyor. El nostre GLÒRIA, “expressió litúrgica particular del temps de Nadal serà el cor palpitant del nostre Any sant, que introduirà en la nostra vida l’abundància dels dons de l’Esperit, per a una nova evangelització”, començant per nosaltres.”.

“Aquest període introdueix tota la nostra parròquia en un nou període de gràcia i de missió”. “L’Any Sant ha de ser un cant de lloança únic i ininterromput per a la Trinitat”. “És com una invitació a una festa nupcial: aplegar en festa cercant cadascú els motius per a trobar-se o per, millor, retrobar-nos i per gaudir en trobar-nos persones que comparteixen moltes i moltes coses en comú”: la Comunió, la comunicació, la fraternitat i la vida comunitària. “Recuperar el sentit de remissió de tota màcula de pecat”. “Veient en l’Any Sant una ocasió, en què se sent amb més intensitat la crida de Jesús a la conversió joiosa. Des de tota la parròquia s’alçarà un himne de lloança i d’agraïment al Pare, que en el seu incomparable amor ens ha concedit en Crist ser ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu (Ef 2, 19). “L’Any Sant posarà clarament de relleu la redempció acomplerta per Jesucrist, mitjançant la seva mort i la seva resurrecció. Ningú després d’aquesta mort, no pot ser separat de l’amor de Déu”. “Salvats gràcies a la seva vida” (Joan Pau II dixit).

Bé, em sembla que ja podem estar ben motivats per posar-nos en marxa: ens hi acompanyaran els poetes: León Felipe en ROMERO SOLO

Ser en la vida ROMERO
ROMERO sólo que cruza
siempre por caminos nuevos;
ser en la vida
ROMERO,
sin más oficio, sin otro nombre
y sin pueblo...
Ser en la vida
ROMERO... ROMERO... sólo ROMERO.
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...
Pasar por todo una vez,
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Que no se acostumbre el pie
a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa,
ni la rosa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos
los versos.

La mano ociosa es quien tiene
más fino el tacto de los dedos,
decía Hamlet a Horacio,
viendo
cómo cavaba una fosa
y cantaba al mismo tiempo
Un sepulturero.
No sabiendo los oficios
los haremos con respeto-.
Para enterrar
a los muertos como debemos
cualquiera sirve, cualquiera...
menos un sepulturero.
Un dia todos sabemos hacer justicia;
tan bien como el rey hebreo la hizo
Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo...
Que no hagan callo las cosas
ni en el alma ni en el cuerpo...

Pasar por todo una vez
una vez sólo y ligero, ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
Poetas, nunca cantemos la vida
de un mismo pueblo,
ni la flor de un sólo huerto...
Que sean todos los pueblos y todos los huertos
NUESTROS.


ÍTACA (Kavafis, Carles Riba, Lluís Llach)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que el teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com t’hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
I quan haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre, molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes..

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan haureu guanyat
tingueu ben present de no aturar-vos,
tingueu ben present de no aturar-vos.

Diumenge III d’Advent, 13 de desembre de 2009. Barcelona





resum de l'acta del Consell Parroquial del 03/12/2009

La primera part de la reunió la fem tots junts i, després de la lectura d’un text que ens porta a reflexionar, comencem repassant les dates més properes d’aquest desembre i del curs.
Confirmem la preparació dels actes generals importants: la 1a. Trobada Parroquial serà el proper divendres 11 de desembre i la prepararà la coral “L’Arpa”. De l’organització de la Pujada del Pessebre se’n responsabilitzen l’esplai Sant Josep de Calassanç. La preparació del Fòrum serà a càrrec del Jove Calassanç Teatre i l’Aplec Pasqual l’organitzaran l’agrupament Escolta Rudyard Kipling. Es recorda que encara queda Loteria de Nadal per vendre i tots hem de fer un esforç perquè surti tota ja que és una bona font d’ingressos per l’economia parroquial.
Sobre els gegants de Pineta, l’actual responsable M Rosa Gavaldà ens informa que, des de Colònies Jordi Turull, ens han demanat el “Tano i l’Estiveta” i en “Cisco i Pineta” que són les dos parelles propietat seva i ens han informat que al col·legi dels escolapis de Sant Antoni tenen un lloc on guardar-los i una colla de geganters perquè puguin sortir a ballar quan hi hagi ocasió, juntament amb els gegants de Sant Antoni. La M Rosa Gavaldà farà un escrit on s’expliqui aquest traspàs i així quedi constància oficial en els arxius de la parròquia.
Hauríem de fer més difusió del llibre “Paraula i Vida” i de “La Missa de cada dia” sobretot dir-ho a les reunions dels grups parroquials.
Referent a la Campanya de Càritas durant l’Advent, en Jordi Viura informa que el divendres 18 de desembre es farà una recollida d’aliments extra, al supermercat “Condis” del carrer de Còrsega, ja està organitzada la gent que ho farà i es cobrirà l’horari de matí i tarda. El diumenge 13 es podrà recollir a l’església el sobre de Càritas Diocesana per la col·lecta extraordinària que es farà diumenge 20. També el mateix diumenge 13, es donarà a mà, a la sortida de les misses, un fulletó per promocionar la recollida intensiva d’aliments a la parròquia per la campanya de Nadal. Al casal es farà la recollida acostumada els dies 14, 15, 16, 17 i 18, de 18 a 21h. A l’acolliment del casal trobareu el full on podreu apuntar-vos els grups i persones que puguin cobrir aquest horari.
La celebració comunitària de la Penitència, serà el dilluns 21, a l’església parroquial i els horaris seran a les 18 i les 20h del vespre.
Celebrarem l’Advent amb un recés que serà diumenge 13, al casal, de 10 a 2/4 d’1, i el tema serà: “La maduresa humana i cristiana”.
Es farà la missa del “Pollet” a l’església, a les 20 h del dia 24. A les 23h, també a l’església, es farà la “Missa del gall” i a l’acabar, les “restolines” al casal. El dia de Nadal, les misses seran com els diumenges (no hi haurà missa a les 20h).
El P. Balcells ens informa que el sr. Francesc Busquets, que és organista de la parròquia de Sant Ignasi, s’ha ofert per ensenyar a tocar l’orgue de l’església a totes aquelles persones que ho vulguin aprofitar. Digueu-ho al casal o a l’església.
El P. Josep M Balcells ens anuncia la celebració de l’Any Sant Parroquial, començar-lo el dia de Nadal d’enguany i acabar-lo el Nadal del 2010. El P. Balcells ho anirà publicant i predicant en la seva homilia dominical i, a més, proposarà diverses actuacions a dur a terme.
“100 preguntas sobre la Biblia de Maccise”, és un llibre molt senzill que respon amb molta claredat a les preguntes més sinceres i populars sobre els fets que explica la Bíblia. Podem fer-ne difusió a la gent de la parròquia i entre els diferents grups.
El P. Balcells ens dóna un full escrit per l’abat de Poblet, P. Josep Alegre, que forma part d’uns testimonis escrits i publicats fa uns anys, de com han de ser els cristians del s. XXI. Ens en facilitarà més i s’aniran repartint cada diumenge.
Una notícia que s’ha publicat darrerament sobre “La Llei de culte” és, senzillament, una regularització de les noves construccions de temples per tal que s’ajustin a la normativa arquitectònica de seguretat que està vigent.
Ja tenim “blog” a internet: http://calassans1976.blogspot.com
Fins aquí un extens resum del que va ser l’últim Consell Parroquial.
La secretària del Consell: M Rosa Cases

diumenge, 6 de desembre del 2009

Homilia del diumenge 6-12-2009 del P. Josep Mª Balcells


ESPURNES D’ UNA RENOVADA HUMANITAT


Any litúrgic enllà, Advent endavant, fem camí –pelegrins que som, en definitiva- portats per l’esperança, aquella esperança que salva, que ens cura i que no defrauda mai, perquè està sostinguda sobre la ROCA, que és CRIST. ¿Què n’és de solemne i magnífica aquesta “Obertura” musical de la proclamació de l’Evangeli de Marc! Cada paraula té a pleret densitats de Paraula de Déu i del Senyor: ¡Posem-nos-hi, amb tot el cor i amb tanta fe i més!

COMENÇA: d’inici, d’obrir pàgina; per tant, de novetat i de sorpreses. És com el nou Gènesi, el del Nou Testament, una Creació nova, la Re-generació, el nou naixement, el néixer de dalt; el Regne de Déu que s’obre pas i que ja és amb nosaltres (Emmanuel); l’Esperit Sant que cova novament les aigües primordials, que infla les veles del nostre esperit, per obrir camí, noves senderes enmig del desert (La crida renouera d’Isaïes, “Puja en una muntanya ben alta missatger que anuncies a Sió la Bona nova!” Tu que portes bones noves a Jerusalem, ¡alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por!”)

L’EVANGELI: - Les Paraules-Acció que el Mestre ens adreça i que ens modelen com a deixebles, Ell que ens admet al “Camí”, denominació primigènia dels cristians, abans de ser-ne anomenats així, més tard. ( Fets 11, 26 ) Som, per tant, des dels inicis, caminantes no hay camino... (Machado).
- La “Il.·luminació” que ens obre cor i ment per viure “el camí, la veritat i la vida”. Tot un foc diví, un caliu que dóna llum, calor, poesia al viure de cada dia. Confieu-vos-hi, també jo, ¡del tot!

DE JESÚS: El misteri fundant i fonamental que en diem ENCARNACIÓ, paraula aquesta un xic desdibuixada que no deixa entreveure el seu fons sense fons: la humanització creixent, en Jesús, de tota Humanitat. Déu fet home en tot, llevat del pecat; perquè l’home, tot home, es faci cada vegada més com Déu, tot i la nostra flaca condició de pecadors. Jesús de Natzaret, a qui podem tocar, veure, estimar amb el nostre cor humà. Jesús, Amic i Rabbuni.. (El nom que li dóna la Magdalena quan el descobreix ressuscitat, nom-crit d’intimitat i de reconeixement)

El MESSIES: Tota la bateria de prediccions profètiques sobre el Messies que havia de venir s’han acomplert en Jesús de Natzaret, veritable Déu i veritable Home. Un Messies diferent, inaudit, de tant esperat inesperat; que desfà tota sistematització, tota possible ideologia, a les quals hi estem tan i tan avesats. Sorprenent fins a l’escàndol, misteriosament humà, divinament accessible. Tangible. Qui acull un infant en nom meu, m’acull a Mi... ¡Beneïts, benaurats!

FILL DE DÉU: No sols fill de Déu en minúscula (que per gràcia d’Ell en som nosaltres, per bé que no ho activem, sinó goteta a goteta en el dia a dia, que són aquests els nostres camps de batalletes...) Sinó FILL DE DÉU, ¡així tal com sona! Misteri Trinitari. Misteri de comunió i de comunicació. ¡Com hi hem sortit guanyant! Tres imatges vives de Déu: Un Pare que ens estima ¡en-tra-nya-ble-ment!; un Fill que ens permet de ser fills en Ell; ¡delícia, si ho vísquéssim!; i un Esperit Sant que ho omple tot de gràcia, de presència, d’acció i de les motivacions més fondes pel viure amb sentit i pel goig de viure.

¿Som-hi? Posem-nos en marxa: any litúrgic endavant, Advent ben apamat, Any Sant que ho obri tot a les meravelles que Ell farà de ben segur en ¡cadascú!

“Senyor us esperem, / i aquesta esperança ens és vida;/ vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia. / ¡Us esperem, Senyor! ¡Us esperem, Senyor!” Visquem plens d’esperança / que el Senyor és a prop.

I ara donem pas a LES ESPURNES D’UNA RENOVADA HUMANITAT, sota el cobricel de la benaurada ESPERANÇA.

Gaudium et spes = goig i esperança. Goig perquè hi ha esperança de la bona, teologal o esperança com a manifestació del goig del Déu compartit.
Més goig i esperança: Són aquestes les paraules que encapçalen el document conciliar, la “Constitució Pastoral sobre l’Església i el món d’avui”: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” “És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”... “En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el Sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes, que respongui a la seva vocació”.
Carpe diem, deia el clàssic: Aprofita l’oportunitat del dia a dia. En llenguatge evangèlic diem: carpe gratiam, carpe kairós: ¡Atent a la gràcia que passa! “Si sabessis el do de Déu..”. Allò tan recorregut dels signes dels temps...
Parents propers de l’esperança: La paciència llarga llarga, l’aguant, la parresia: saber fer front a les adversitats o contradiccions dels altres amb valentia. Avui se’n diu “resiliència”= la frustració davant d’un fracàs i la seva coratjosa resposta; saber fer front a les contrarietats.
Tenint clar on va el propi viure: Saber-ne la direcció i sentit concrets, en cada moment, sovint almenys; seguint la pista, “el camí que feu Jesús”.
No transcurar cap “moció” envers el bé possible.
Apujar, afinar el to vital: No deixar que la cançó de l’enfadós emboiri el flux vital. Ja ho diem i es freqüent en el cantar a les nostres esglésies: “Hem baixat el to. Desafinem...
Superar la corba descendent provant d’aixecar l’ànim i l’ànima. Animats i animadors a la vegada.
Sostenir el viure amb frescor o amb fervor.
L’esperança és tot el contrari de la desídia, de l’avorriment, del barrip barrap.
Despertar, entrar en la lucidesa, en la petita meravella del cada dia. A cada alba renascuts.
Som administradors, no amos del propi viure. Ens n’hem de demanar comptes a nosaltres mateixos.
“Canta i xiula en les dificultats”, deien els escoltes. No et deixis portar pel cansament: Els cansats fan la feina, si fan “el ple” en les motivacions refrescades.
“Aixeca’t i camina”, “No tingueu por”. “Coratge”. “Jo estaré amb vosaltres” ¡Evangeli pur!
El camí de tornada d’Emaús: ¿Per què aneu tan tristos? ¡”Hem vist el Senyor”!
Esperança i joia van de tronc sempre. Si l’una afluixa, l’altra acompassa el pas. Si una s’estimula, l’altra creix, arrossega, venç. Totes dues a l’hora
El “realisme” (llegeixi’s pessimisme) ens podria portar a desistir. Ens faria tristos vagabunds. “L’esperança ens fa caminar”, alegrois, decidits, estimulats.
Llach diu: Fe no és esperar”. Benet XVI diu el contrari, i té raó des de l’evangeli: “La fe és esperança”. Totes dues són virtuts (=forces) teologals: les dóna Déu a qui les demana. Péguy, l’inefable Péguy: en “El pòrtic del misteri de la segona virtut” (l’esperança). Enaltidora lectura; dóna forces per “saber lluitar”.
“El missatge cristià no era només informatiu sinó performatiu . Això significa que l’Evangeli no és només una comunicació de coses que cal saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvi de vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera, se li ha donat una vida nova.” (Benet XVI: Salvats en esperança). “Senyor, no ens deixis, t’ho demanem... Dóna’ns un cor nou perquè et vegem. El cel ja aquí a pessiguets...

Diumenge Segon d’Advent, 6 de desembre de 2009. 2010 anys de l’Encarnació. Any sant parroquial. Barcelona.

Una altra versió de l’ESPERANÇA, des d’una perspectiva humanista, sense la brillantor de la fe, però ben bonica, ben esculpida:

SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc, la vida
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí Pol



També sant Agustí ens hi vol dir la seva. Escoltem-lo:

“Aquí a la terra el lloem en l’esperança, en el cel el lloarem en la realitat; aquí el lloem en ruta, allà el lloarem ja en la pàtria.
Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants; canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. ¿Què vol dir “caminar”? Progressa, progressa en el bé. L’apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu camines si progresses en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina.”


dimecres, 2 de desembre del 2009

CALENDARI PEL CURS 2009-2010

PARRÒQUIA ARXIPRESTAT


DESEMBRE
1 al 20 Taller d’Art, exposició col·lectiva al Centre
Cívic Matas i Ramís, c/ Feliu Codina,20 (Horta)
3 dijous, a les 9 vespre, Consell parroquial
9 dimecres, a les 9 del vespre, reunió del grup de Càritas
11 divendres, a les 9 del vespre, al casal. 1a Trobada General de Grups Parroquials
12 dissabte, Agrup. Esc. Rudyard Kipling, trobada de pares
12 dissabte, Concert de Nadal de la Coral “L’Arpa” 12 Reunió preveres St. Pere Cla.
14 dilluns, a les 4,30 tarda, reunió grup de pastoral de la salut
15/12/2009 al 21/1/2010 Exposició del Pessebre del
Taller d’Art al vestíbul del casal
19 Festival Nadal Esplai Sant Josep de Calassanç
20 Pujada del Pessebre, Esplai, Escoltes, Teatre
La llum de la Pau
27-30 Agrup. Escolta campaments d’hivern
26 i 27 el Jove Calassanç Teatre: “Els Pastorets”
28 dilluns, a les 9 del vespre, al casal: “grup bíblic”.

GENER 2010
7 dijous, a les 9 del vespre, Consell Pastoral
12 dimarts, a les 9 del vespre, Comissió Casal 18-23 II Set. Bíblica (St. J Bosco)
22 Pregària Unió Esglésies “
28 Consell Pastoral: St. Martí


FEBRER
2 dimarts, a les 9 del vespre, Comissió Casal
4 dijous, a les 9 del vespre Consell Pastoral 27 Reunió Prev. St. Martí
5-6-7 / “34è FÒRUM CONTRA FAM”
12 divendres, a les 9 del vespre, al casal, 2a Trobada General de Grups Parroquials
28 diumenge, el Jove CT representa: “El llibre de la selva”

MARÇ
4 dijous, a les 9 del vespre, Consell Parroquial
7 diumenge, a les 6, Jove CT: “El diari d’Anna Frank”
21 diumenge, a les 6, el Jove CT: “Dansa d’Agost”
27-31 Agrup. Escol. Campaments de primavera 25 Consell Past. St Ignasi

ABRIL
4 Diumenge de Pasqua
9 divendres, a les 9 del vespre, 3a Trobada General de Grups Parroquials
11 Pasqua dels batejats
13 dimarts, a les 9 del vespre, comissió Casal
15 dijous, a les 9 del vespre, Consell Pastoral 24 Reunió Prev. St. Ignasi
25 / “34è APLEC PASQUAL”

MAIG
1, dissabte, a les 10 del vespre, el Jove CT, amb l’obra “Mahábharata”
4, dimarts, a les 9 del vespre Comissió de Casal
6 dijous, a les 9 Consell Pastoral
8-9 Agrupament E.R.K., excursió d’agrupament
9 diumenge, Pasqua del malalt
9 diumenge, el Jove CT, representarà: “Contes d’així-Fou-Com” i
“T’he enxampat, Caputxeta”
7, 8 i 9 activitats 40è aniversari Esplai Sant Josep de Calassanç
15, dissabte, a les 1o h., el Jove CT, amb l’obra: “Mujeres de arena”
15 I 16 Excursió Esplai 3er trimestre
23 diumente, el Jove CT, a les 6h, amb l’obra: “El jorobado de Notre-Dame”
30 diumenge, a les 6 tarda, el Jove CT, amb l’obre “Els amics de’n Peter”
23 Pregària Ecumènica
23 Pentecosta
27 Consell Past. St. J. Cal.
31 Sortida de preveres

JUNY
3 dijous, a les 9 del vespre ASSEMBLEA PARROQUIAL
5 platja fi de curs Esplai
7 al 21 Exposició de Fi de Curs del
Taller d’Art , al vestíbul delcasal 26 Reunió Prev. St. J. Calas.
19 Concert de Final de Curs de la Coral “L’Arpa”
Cloenda curs pastoral 19 sortida Consell Pastoral Arxiprestal
JULIOL
Agrupament Escolta Rudyard Kipling.... campaments d’estiu
Esplai Sant Josep de Calassanç .......... colonies

Barcelona, 1 de desembre de 2009

Acta Consell Pastoral del 12-11-2009

Assistents: Rector: P. JM Balcells, P. Josep M Beltran, P. Antoni Marcet, Jordi Viura, Pilar Villagrassa, Montserrat Bigas, Artur Gonzàlez, i M Rosa Cases: secretària del Consell. Excusen la seva assistència: P. Quim Querol, Felipe Garcia.
Es desenvolupa la reunió seguint l’ordre del Dia establert amb els següents punts:
ORDRE DEL DIA
1. Pregària. El P. Josep M Balcells ens llegeix un text abans de començar la reunió.
2. Acta de la reunió del consell Parroquial. El P. Balcells ens distribueix, juntament amb l’ordre del Dia del Consell Pastoral d’avui, l’acta de la reunió de la Comissió de Casal del proppassat 3 de novembre. A partir d’avui s’incorpora al Consell Pastoral el P. Antoni Marcet que s’ha fet càrrec dels grups de catequesi parroquial de 2n nivell.
3. Els objectius d’aquest any 2009– 010: 1. Educar educant-se. 2. “Càritas és cosa de tots”. 3. Crida al voluntariat. Referent als objectius d’aquest curs, el nostre rector exposa que, com a parròquia escolàpia que som, hem de tenir uns objectius educatius generals. Els grups d’esplai, escoltes i JCT teatre, ens diran quins són els objectius educatius generals que treballaran aquest curs amb els nois/noies dels respectius grups. Per aquest motius, les tres trobades generals extraordinàries que seran dinamitzades per grups parroquials es basaran en aquests objectius. Es comprometen a preparar-les “Càritas parroquial” (Jordi Viura), Equips de matrimonis (Artur Gonzàlez), i La Coral (el P. Balcells els ho dirà).El P. Marcet ens informa que ell porta aquest curs els grups de catequesi de 2n curs que aquest any faran la Primera Comunió i que estan preparant fer misses familiars adequades i participades pels nens i nenes que venen a la catequesi. Començaran el dissabte 12 de desembre.
4. Els objectius diocesans: ¿què fer? Fulletons. La formació bíblica és fonamental i ja hi ha un grup que funciona a la parròquia, caldria fer-ne més difusió i que s’incrementés la participació de la comunitat. També és interessant animar a la gent de la parròquia a que ens doni el correu electrònic i així poder enviar-los les “notícies parroquials” per tal que estiguin assabentats de totes les activitats que es fan i hi puguin participar.
5. Preparar el nou any litúrgic: Preparar l’Advent. Presentar l’evangelista del nou cicle: Lluc. ¿Com han de ser els cristians del segle XXI?. Mitjans audiovisuals a l’església? Difusió de Paraula i Vida. La Missa de cada dia. Educació litúrgica. De cara al temps d’advent en l’ornamentació de l’església es farà la corona d’advent i també es passarà el power point de les Benetes cada diumenge d’advent. Ja estan a disposició de la gent els llibrets “Paraula i Vida” del proper any, valen 3€ i es posaran a disposició de la gent a l’església i al casal perquè tothom els pugui adquirir.
6. ¿Com incentivar Càritas parroquial?. En Jordi Viura diu que la Comissió de Càritas parroquial necessita gent per ajudar a nivell intern, ja que el matrimoni Martí-Cartes aquest curs no hi poden anar. En canvi hi ha un grup nombrós de persones que porten la distribució dels ajuts de menjar pera la gent que ho demana i l’assistenta social ho autoritza. També volen organitzar quatre recollides d’aliments extres anuals a les portes d’alguns supermercats –als que evidentment es demanarà permís- i per això caldrà ajut de gent de la parròquia. La primera serà el proper desembre. Es fa la proposta de, durant les misses del cap de setmana a l’església, fer l’ofrena dels cistells que hi ha a l’entrada i posar-los al peu de l’altar. També durant l’Advent donar propaganda a mà i incloure-la també al full parroquial de la “Campanya permanent d’aliments de Càritas Parroquial”.
7. Festa Major de la Parròquia: Projectes i suggeriments. Començarà dijous 26, amb el cinefòrum que cada mes anima el P. Sadurtí Tudela amb la projecció d’una pel•lícula que tingui un tema educatiu. El divendres dia 27, patrocini de Sant Josep de Calassanç, a les 8 del vespre es farà la missa a l’església parroquial. A continuació la Coral “L’Arpa” farà un breu concert i com a cloenda es farà una xocolatada. Els grups de catequesi també faran alguna activitat especial. En Jordi Viura proposa aprofitar aquesta ocasió per a distribuir el tríptic groc de càritas parroquial demanant l’aportació d’aliments al banc de la parròquia. També es demana que es treguin els gegantons a l’atri de l’església per fer més festa.
8. ALTRES. Segons varen quedar a la reunió de la Comissió de Casal, els joves de l’Esplai se n’encarregaran de la dinamització de la Pujada del Pessebre, el Jove Calassanç Teatre del 34è Fòrum contra la Fam, i els Escoltes del 34è Aplec Pasqual.

El proper Consell serà Parroquial (pastoral i casal junts) i tindrà lloc el proper dijous 3 de desembre, puntualment a les 9 del vespre al casal.
Sense més temes a tractar s’acaba la reunió a les 22,45 del dia dotze de novembre de dos mil nou.

El Rector El Pres. del Consell Parroquial SecretàriaP. Josep M Balcells Jordi Viura M Rosa Cases

diumenge, 29 de novembre del 2009

ENCETEM “EL” RENOVAT CAMÍ DE L’ESPERANÇA

Homilia diumenge 29/11/2009 del P. Josep Mª Balcells

Comença el “nostre” Advent. (Aquest any ens llencem a una idea ¿esbojarrada?) Ens posem en marxa i en comunió, pelegrins de la vida. I ho fem solemnement. Ara fa onze anys justament Joan Pau II a principis d’Advent, dia per dia com ara, encetava la preparació de l’Any Sant amb un document que es titulava: EL MISTERI DE L’ENCARNACIÓ. El fem nostre amb una casolana solemnitat per llescar el pa del nostre Advent d’enguany: “Amb la mirada fixa en el misteri de l’encarnació del Fill de Déu, l’Església es prepara per pelegrinar per la vida i pel nostre món una vegada més en la seva originalitat (Tot és nou; tot està per fer i tot és possible) i en les ganes de trobar el to evangèlic del nostre ara i aquí. Mai com ara no sentim el deure de fer propi el cant de lloança i d’acció de gràcies de l’Apòstol: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió... Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1, 3-5, 9-10).
D’aquestes paraules es dedueix evidentment que la història de la salvació té en Crist el seu punt culminant i el seu significat suprem. En Ell tots hem rebut “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), i hem merescut la reconciliació amb el Pare.
El naixement de Jesús a Betlem no és un fet que es pugui relegar al passat. En efecte, davant d’Ell se situa tota la història humana: el nostre avui i el futur del món són il•luminats per la seva presència. Ell és “el qui viu” (Ap 1, 18), “el qui és, el qui era i el qui ve” (Ap 1, 4) Davant d’ell s’ha d’agenollar tothom al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua ha de proclamar que ell és el Senyor (CF. Fl 2, 10-11). En trobar Crist, tothom descobreix el misteri de la pròpia vida.
Jesús és la veritable novetat que supera totes les expectatives de la humanitat i així serà per sempre, a través de la successió de les diverses èpoques històriques. L’encarnació del Fill de Déu i la salvació que ha obrat amb la seva mort i la seva resurrecció són el veritable criteri per a jutjar tot el projecte que mira de fer més humana la vida de l’home.
El temps (litúrgic de l’Advent) ens introdueix en el sòlid llenguatge que la pedagogia divina de la salvació usa per impulsar l’home a la conversió i la penitència, principi i camí de la seva rehabilitació i condició per a recuperar allò que amb les soles forces no podria assolir: l’amistat amb Déu, la seva gràcia i la vida sobrenatural, l’única en la qual es poden resoldre les aspiracions més profundes del cor humà.
En el Concili l’Església ha pres consciència més viva del seu propi misteri i de la missió apostòlica que el Senyor li encomanà. Aquesta consciència compromet la comunitat dels creients a viure en el món sabent que han de ser “llevat i ànima de la societat humana, que ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu. Per correspondre eficaçment a aquest compromís ha de romandre unida i créixer en la seva vida de comunió.
L’Església, en anunciar Jesús de Natzaret, Déu veritable i Home perfecte, obre a cada ésser la perspectiva de ser “divinitzat” i, per tant, d’esdevenir així més home”. Aquest és l’únic mitjà pel qual el món pot descobrir l’alta vocació a què és cridat i dur-la a terme en la salvació realitzada per Déu”. “En celebrar l’encarnació, tenim la mirada fita en el misteri de la Trinitat. Jesús de Natzaret, revelador del Pare, ha satisfet el desig amagat al cor de cada home de conèixer Déu. Allò que la creació conservava imprès en ella mateixa com a segell de la mà creadora de Déu i allò que els antics profetes havies anunciat com a promesa, obté la seva manifestació definitiva en la revelació de Jesucrit.
Jesús revela el rostre de Déu Pare “compassiu i misericordiós” (Jm 5, 11), i amb la tramesa de l’Esperit Sant manifesta el misteri d’amor de la Trinitat. És l’Esperit de Crist el qui actua en l’Església i en la història: cal escoltar-lo per tal de copsar els nous signes dels temps i fer que l’espera del retorn del Senyor glorificat sigui cada vegada més viva en el cor dels creients.
Que la mirada estigui fita en el futur. El Pare misericordiós no té en compte els pecats dels qui ens hem penedit de debò (Is 38, 17) Ell fa ara quelcom nou i, en l’amor que perdona, anticipa el cel nou i la terra nova. Que s’enrobusteixi, doncs, la fe, que creixi l’esperança i esdevingui cada vegada més activa la caritat, per a un renovat compromís de testimoniatge cristià en el nostre món d’ara i aquí.
Un signe de la misericòrdia de Déu, avui especialment necessari, és el de la caritat, que ens obre els ulls a les necessitats dels qui viuen en la pobresa i la marginació. És una situació que avui afecta grans àrees de la societat i cobreix amb la seva ombra de mort pobles sencers. El gènere humà es troba davant formes d’esclavitud noves i més subtils que les conegudes en el passat, i la llibertat continua essent per a massa persones una paraula buida de contingut.
Així mateix, cal crear una nova cultura de solidaritat i de cooperació, en la qual tots especialment els rics assumeixin llur responsabilitat en un model d’economia al servei de cada persona. No s’ha de retardar el temps en què el pobre Llàtzer pugui asseure’s amb el ric per compartir el mateix banquet, sense veure’s obligat a alimentar-se del que cau de la taula. (cf . Lc 16, 19-31). L’extrema pobresa és font de violències, de rancúnies i d’escàndols. Posar-hi remei és una obra de justícia i, doncs, de pau.
El nostre Jubileu parroquial (tot aquest any litúrgic coincident amb el 2010, als deu anys de l’any sant del 2000) és una nova crida a la conversió del cor, mitjançant un canvi de vida. Recorda a tothom que no s’ha de donar un valor absolut ni als béns de la terra, perquè no són Déu, ni al domini o la pretensió del domini per part de l’home, perquè la terra pertany a Déu i només a Ell: “És meva, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters” (Lv 25, 23).
La nostra joia jubilar (parroquial) no seria completa, si la mirada no es dirigís a aquella que, en obediència plena al Pare, engendrà per a nosaltres en la carn el Fill de Déu. Ella va donar a llum el Primogènit de la nova creació. Esdevingué també Mare de l’Església, bo i indicant a tothom el camí que duu al Fill. Dona del silenci i de l’escolta, dòcil a les mans del Pare, la Verge Maria és invocada per totes les generacions com a “benaurada”, perquè va saber reconèixer les meravelles que l’Esperit Sant obrà en ella. Que intercedeixi amb especial intensitat a favor del poble de Déu de la nostra parròquia durant els propers mesos, per tal que obtingui abundosament gràcia i misericòrdia, tot exultant pels dos mil deu anys transcorreguts des del naixement del Salvador.
Que l’Església que peregrina en la nostra parròquia lloï Déu Pare en l’Esperit Sant pel do de la salvació en Crit el Senyor, ara i per sempre.
Donat a Barcelona, a la parròquia de sant Josep de Calassanç, el vint-i-nou de novembre, diumenge I d’Advent, de l’any del Senyor dos mil nou.
POSSIBLES ACCIONS PER TAL D’ENDEGAR EL MEU ANY SANT
(A tall de suggeriments. Cadascú n’espigola els que vol o els que pot)
• Fer alguna “peregrinació” a un lloc d’interès religiós (Montserrat, Núria).
• Usar diàriament el llibre “Paraula i Vida” (Edit. Claret)
• Usar diàriament el llibre “La Missa de cada dia”. (Edit. Claret)
• Tenir uns minuts diaris d’oració o de contemplació.
• Visitar persones grans, malalts, residents.
• Fer de quan en quan ofrenes a través de Càritas.
• Oferir-se per a algun voluntariat ocasional o periòdic.
• Estudiar l’evangeli de Sant Lluc.(Riera)
• Llegir 100 preguntes sobre la Bíblia de Brown o bé de Maccise.
• Participar en algun grup cultural o religiós. (No quedar-se a casa).
• Enviar e-mails a persones conegudes o soles o bé telefonar-los-hi. De quan en quan.
Fer un estudi dels veïns de la pròpia escala o dels encontorns per veure quins estan sols o necessiten ajuda. Atendre’ls o bé dir-ho a Càritas parroquial.
• Llegir el diari no sols com a notícies sinó algun article de fons.
• Llegir algun llibre d’interès i comentar-lo amb un grupet d’amics.
• Fer sistemàticament alguna xerradeta en entrar o sortir de l’església: fomentar el sentit comunitari, acollir i escoltar qui ho necessita..
• Llegir conjuntament algun escrit/article en parella, entre pares i fills.
• Anar a veure una pel•lícula o veure-la per TV i comentar-la conjuntament.
• “Estar més amb”... la parella, família, amics.
• Llegir l’actualitat religiosa: alguna revista (p.e.: Foc Nou, Vida nueva, Catalunya cristiana, altres...)
• Llegir “Monges” de Laia Ahumada, Els dimarts amb Morrie: El cavaller de l’armadura rovellada, El sentit de la vida, El retorn del fill pròdig o altres similars.
• Intercanviar articles, ppt, escrits d’interès amb familiars o amics.
• Sortir a passejar amb persones de qualitat humana o acompanyar persones grans o més o menys impedides.
• Descansar, relaxar-se uns minuts (fent-ho sistemàticament)
• Anar a gaudir de la naturalesa. No lluny, sinó com més a prop possible.
• Veure pel•lícules de riure.
• Fer-se preguntes i fer-les a qui ens pot suggerir maneres de veure diferents.
• Fer hàbits nous, adequats a la pròpia edat.
• Deshabituar-se de petis “encadenaments”.
(digueu-ne de noves i continuarem amb la col•laboració de tothom qui vulgui. Em de ser creatius en tot el què es pugui)