ESPURNES D’ UNA RENOVADA HUMANITAT
Any litúrgic enllà, Advent endavant, fem camí –pelegrins que som, en definitiva- portats per l’esperança, aquella esperança que salva, que ens cura i que no defrauda mai, perquè està sostinguda sobre la ROCA, que és CRIST. ¿Què n’és de solemne i magnífica aquesta “Obertura” musical de la proclamació de l’Evangeli de Marc! Cada paraula té a pleret densitats de Paraula de Déu i del Senyor: ¡Posem-nos-hi, amb tot el cor i amb tanta fe i més!
COMENÇA: d’inici, d’obrir pàgina; per tant, de novetat i de sorpreses. És com el nou Gènesi, el del Nou Testament, una Creació nova, la Re-generació, el nou naixement, el néixer de dalt; el Regne de Déu que s’obre pas i que ja és amb nosaltres (Emmanuel); l’Esperit Sant que cova novament les aigües primordials, que infla les veles del nostre esperit, per obrir camí, noves senderes enmig del desert (La crida renouera d’Isaïes, “Puja en una muntanya ben alta missatger que anuncies a Sió la Bona nova!” Tu que portes bones noves a Jerusalem, ¡alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por!”)
L’EVANGELI: - Les Paraules-Acció que el Mestre ens adreça i que ens modelen com a deixebles, Ell que ens admet al “Camí”, denominació primigènia dels cristians, abans de ser-ne anomenats així, més tard. ( Fets 11, 26 ) Som, per tant, des dels inicis, caminantes no hay camino... (Machado).
- La “Il.·luminació” que ens obre cor i ment per viure “el camí, la veritat i la vida”. Tot un foc diví, un caliu que dóna llum, calor, poesia al viure de cada dia. Confieu-vos-hi, també jo, ¡del tot!
DE JESÚS: El misteri fundant i fonamental que en diem ENCARNACIÓ, paraula aquesta un xic desdibuixada que no deixa entreveure el seu fons sense fons: la humanització creixent, en Jesús, de tota Humanitat. Déu fet home en tot, llevat del pecat; perquè l’home, tot home, es faci cada vegada més com Déu, tot i la nostra flaca condició de pecadors. Jesús de Natzaret, a qui podem tocar, veure, estimar amb el nostre cor humà. Jesús, Amic i Rabbuni.. (El nom que li dóna la Magdalena quan el descobreix ressuscitat, nom-crit d’intimitat i de reconeixement)
El MESSIES: Tota la bateria de prediccions profètiques sobre el Messies que havia de venir s’han acomplert en Jesús de Natzaret, veritable Déu i veritable Home. Un Messies diferent, inaudit, de tant esperat inesperat; que desfà tota sistematització, tota possible ideologia, a les quals hi estem tan i tan avesats. Sorprenent fins a l’escàndol, misteriosament humà, divinament accessible. Tangible. Qui acull un infant en nom meu, m’acull a Mi... ¡Beneïts, benaurats!
FILL DE DÉU: No sols fill de Déu en minúscula (que per gràcia d’Ell en som nosaltres, per bé que no ho activem, sinó goteta a goteta en el dia a dia, que són aquests els nostres camps de batalletes...) Sinó FILL DE DÉU, ¡així tal com sona! Misteri Trinitari. Misteri de comunió i de comunicació. ¡Com hi hem sortit guanyant! Tres imatges vives de Déu: Un Pare que ens estima ¡en-tra-nya-ble-ment!; un Fill que ens permet de ser fills en Ell; ¡delícia, si ho vísquéssim!; i un Esperit Sant que ho omple tot de gràcia, de presència, d’acció i de les motivacions més fondes pel viure amb sentit i pel goig de viure.
¿Som-hi? Posem-nos en marxa: any litúrgic endavant, Advent ben apamat, Any Sant que ho obri tot a les meravelles que Ell farà de ben segur en ¡cadascú!
“Senyor us esperem, / i aquesta esperança ens és vida;/ vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia. / ¡Us esperem, Senyor! ¡Us esperem, Senyor!” Visquem plens d’esperança / que el Senyor és a prop.
I ara donem pas a LES ESPURNES D’UNA RENOVADA HUMANITAT, sota el cobricel de la benaurada ESPERANÇA.
Gaudium et spes = goig i esperança. Goig perquè hi ha esperança de la bona, teologal o esperança com a manifestació del goig del Déu compartit.
Més goig i esperança: Són aquestes les paraules que encapçalen el document conciliar, la “Constitució Pastoral sobre l’Església i el món d’avui”: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” “És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”... “En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el Sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes, que respongui a la seva vocació”.
Carpe diem, deia el clàssic: Aprofita l’oportunitat del dia a dia. En llenguatge evangèlic diem: carpe gratiam, carpe kairós: ¡Atent a la gràcia que passa! “Si sabessis el do de Déu..”. Allò tan recorregut dels signes dels temps...
Parents propers de l’esperança: La paciència llarga llarga, l’aguant, la parresia: saber fer front a les adversitats o contradiccions dels altres amb valentia. Avui se’n diu “resiliència”= la frustració davant d’un fracàs i la seva coratjosa resposta; saber fer front a les contrarietats.
Tenint clar on va el propi viure: Saber-ne la direcció i sentit concrets, en cada moment, sovint almenys; seguint la pista, “el camí que feu Jesús”.
No transcurar cap “moció” envers el bé possible.
Apujar, afinar el to vital: No deixar que la cançó de l’enfadós emboiri el flux vital. Ja ho diem i es freqüent en el cantar a les nostres esglésies: “Hem baixat el to. Desafinem...
Superar la corba descendent provant d’aixecar l’ànim i l’ànima. Animats i animadors a la vegada.
Sostenir el viure amb frescor o amb fervor.
L’esperança és tot el contrari de la desídia, de l’avorriment, del barrip barrap.
Despertar, entrar en la lucidesa, en la petita meravella del cada dia. A cada alba renascuts.
Som administradors, no amos del propi viure. Ens n’hem de demanar comptes a nosaltres mateixos.
“Canta i xiula en les dificultats”, deien els escoltes. No et deixis portar pel cansament: Els cansats fan la feina, si fan “el ple” en les motivacions refrescades.
“Aixeca’t i camina”, “No tingueu por”. “Coratge”. “Jo estaré amb vosaltres” ¡Evangeli pur!
El camí de tornada d’Emaús: ¿Per què aneu tan tristos? ¡”Hem vist el Senyor”!
Esperança i joia van de tronc sempre. Si l’una afluixa, l’altra acompassa el pas. Si una s’estimula, l’altra creix, arrossega, venç. Totes dues a l’hora
El “realisme” (llegeixi’s pessimisme) ens podria portar a desistir. Ens faria tristos vagabunds. “L’esperança ens fa caminar”, alegrois, decidits, estimulats.
Llach diu: Fe no és esperar”. Benet XVI diu el contrari, i té raó des de l’evangeli: “La fe és esperança”. Totes dues són virtuts (=forces) teologals: les dóna Déu a qui les demana. Péguy, l’inefable Péguy: en “El pòrtic del misteri de la segona virtut” (l’esperança). Enaltidora lectura; dóna forces per “saber lluitar”.
“El missatge cristià no era només informatiu sinó performatiu . Això significa que l’Evangeli no és només una comunicació de coses que cal saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvi de vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera, se li ha donat una vida nova.” (Benet XVI: Salvats en esperança). “Senyor, no ens deixis, t’ho demanem... Dóna’ns un cor nou perquè et vegem. El cel ja aquí a pessiguets...
Diumenge Segon d’Advent, 6 de desembre de 2009. 2010 anys de l’Encarnació. Any sant parroquial. Barcelona.
Una altra versió de l’ESPERANÇA, des d’una perspectiva humanista, sense la brillantor de la fe, però ben bonica, ben esculpida:
SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc, la vida
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí Pol
També sant Agustí ens hi vol dir la seva. Escoltem-lo:
“Aquí a la terra el lloem en l’esperança, en el cel el lloarem en la realitat; aquí el lloem en ruta, allà el lloarem ja en la pàtria.
Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants; canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. ¿Què vol dir “caminar”? Progressa, progressa en el bé. L’apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu camines si progresses en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina.”
Any litúrgic enllà, Advent endavant, fem camí –pelegrins que som, en definitiva- portats per l’esperança, aquella esperança que salva, que ens cura i que no defrauda mai, perquè està sostinguda sobre la ROCA, que és CRIST. ¿Què n’és de solemne i magnífica aquesta “Obertura” musical de la proclamació de l’Evangeli de Marc! Cada paraula té a pleret densitats de Paraula de Déu i del Senyor: ¡Posem-nos-hi, amb tot el cor i amb tanta fe i més!
COMENÇA: d’inici, d’obrir pàgina; per tant, de novetat i de sorpreses. És com el nou Gènesi, el del Nou Testament, una Creació nova, la Re-generació, el nou naixement, el néixer de dalt; el Regne de Déu que s’obre pas i que ja és amb nosaltres (Emmanuel); l’Esperit Sant que cova novament les aigües primordials, que infla les veles del nostre esperit, per obrir camí, noves senderes enmig del desert (La crida renouera d’Isaïes, “Puja en una muntanya ben alta missatger que anuncies a Sió la Bona nova!” Tu que portes bones noves a Jerusalem, ¡alça ben fort el teu crit, alça’l ben fort, no tinguis por!”)
L’EVANGELI: - Les Paraules-Acció que el Mestre ens adreça i que ens modelen com a deixebles, Ell que ens admet al “Camí”, denominació primigènia dels cristians, abans de ser-ne anomenats així, més tard. ( Fets 11, 26 ) Som, per tant, des dels inicis, caminantes no hay camino... (Machado).
- La “Il.·luminació” que ens obre cor i ment per viure “el camí, la veritat i la vida”. Tot un foc diví, un caliu que dóna llum, calor, poesia al viure de cada dia. Confieu-vos-hi, també jo, ¡del tot!
DE JESÚS: El misteri fundant i fonamental que en diem ENCARNACIÓ, paraula aquesta un xic desdibuixada que no deixa entreveure el seu fons sense fons: la humanització creixent, en Jesús, de tota Humanitat. Déu fet home en tot, llevat del pecat; perquè l’home, tot home, es faci cada vegada més com Déu, tot i la nostra flaca condició de pecadors. Jesús de Natzaret, a qui podem tocar, veure, estimar amb el nostre cor humà. Jesús, Amic i Rabbuni.. (El nom que li dóna la Magdalena quan el descobreix ressuscitat, nom-crit d’intimitat i de reconeixement)
El MESSIES: Tota la bateria de prediccions profètiques sobre el Messies que havia de venir s’han acomplert en Jesús de Natzaret, veritable Déu i veritable Home. Un Messies diferent, inaudit, de tant esperat inesperat; que desfà tota sistematització, tota possible ideologia, a les quals hi estem tan i tan avesats. Sorprenent fins a l’escàndol, misteriosament humà, divinament accessible. Tangible. Qui acull un infant en nom meu, m’acull a Mi... ¡Beneïts, benaurats!
FILL DE DÉU: No sols fill de Déu en minúscula (que per gràcia d’Ell en som nosaltres, per bé que no ho activem, sinó goteta a goteta en el dia a dia, que són aquests els nostres camps de batalletes...) Sinó FILL DE DÉU, ¡així tal com sona! Misteri Trinitari. Misteri de comunió i de comunicació. ¡Com hi hem sortit guanyant! Tres imatges vives de Déu: Un Pare que ens estima ¡en-tra-nya-ble-ment!; un Fill que ens permet de ser fills en Ell; ¡delícia, si ho vísquéssim!; i un Esperit Sant que ho omple tot de gràcia, de presència, d’acció i de les motivacions més fondes pel viure amb sentit i pel goig de viure.
¿Som-hi? Posem-nos en marxa: any litúrgic endavant, Advent ben apamat, Any Sant que ho obri tot a les meravelles que Ell farà de ben segur en ¡cadascú!
“Senyor us esperem, / i aquesta esperança ens és vida;/ vós sou per al mortal / la llum, la sendera i la guia. / ¡Us esperem, Senyor! ¡Us esperem, Senyor!” Visquem plens d’esperança / que el Senyor és a prop.
I ara donem pas a LES ESPURNES D’UNA RENOVADA HUMANITAT, sota el cobricel de la benaurada ESPERANÇA.
Gaudium et spes = goig i esperança. Goig perquè hi ha esperança de la bona, teologal o esperança com a manifestació del goig del Déu compartit.
Més goig i esperança: Són aquestes les paraules que encapçalen el document conciliar, la “Constitució Pastoral sobre l’Església i el món d’avui”: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” “És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”... “En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el Sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes, que respongui a la seva vocació”.
Carpe diem, deia el clàssic: Aprofita l’oportunitat del dia a dia. En llenguatge evangèlic diem: carpe gratiam, carpe kairós: ¡Atent a la gràcia que passa! “Si sabessis el do de Déu..”. Allò tan recorregut dels signes dels temps...
Parents propers de l’esperança: La paciència llarga llarga, l’aguant, la parresia: saber fer front a les adversitats o contradiccions dels altres amb valentia. Avui se’n diu “resiliència”= la frustració davant d’un fracàs i la seva coratjosa resposta; saber fer front a les contrarietats.
Tenint clar on va el propi viure: Saber-ne la direcció i sentit concrets, en cada moment, sovint almenys; seguint la pista, “el camí que feu Jesús”.
No transcurar cap “moció” envers el bé possible.
Apujar, afinar el to vital: No deixar que la cançó de l’enfadós emboiri el flux vital. Ja ho diem i es freqüent en el cantar a les nostres esglésies: “Hem baixat el to. Desafinem...
Superar la corba descendent provant d’aixecar l’ànim i l’ànima. Animats i animadors a la vegada.
Sostenir el viure amb frescor o amb fervor.
L’esperança és tot el contrari de la desídia, de l’avorriment, del barrip barrap.
Despertar, entrar en la lucidesa, en la petita meravella del cada dia. A cada alba renascuts.
Som administradors, no amos del propi viure. Ens n’hem de demanar comptes a nosaltres mateixos.
“Canta i xiula en les dificultats”, deien els escoltes. No et deixis portar pel cansament: Els cansats fan la feina, si fan “el ple” en les motivacions refrescades.
“Aixeca’t i camina”, “No tingueu por”. “Coratge”. “Jo estaré amb vosaltres” ¡Evangeli pur!
El camí de tornada d’Emaús: ¿Per què aneu tan tristos? ¡”Hem vist el Senyor”!
Esperança i joia van de tronc sempre. Si l’una afluixa, l’altra acompassa el pas. Si una s’estimula, l’altra creix, arrossega, venç. Totes dues a l’hora
El “realisme” (llegeixi’s pessimisme) ens podria portar a desistir. Ens faria tristos vagabunds. “L’esperança ens fa caminar”, alegrois, decidits, estimulats.
Llach diu: Fe no és esperar”. Benet XVI diu el contrari, i té raó des de l’evangeli: “La fe és esperança”. Totes dues són virtuts (=forces) teologals: les dóna Déu a qui les demana. Péguy, l’inefable Péguy: en “El pòrtic del misteri de la segona virtut” (l’esperança). Enaltidora lectura; dóna forces per “saber lluitar”.
“El missatge cristià no era només informatiu sinó performatiu . Això significa que l’Evangeli no és només una comunicació de coses que cal saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvi de vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera, se li ha donat una vida nova.” (Benet XVI: Salvats en esperança). “Senyor, no ens deixis, t’ho demanem... Dóna’ns un cor nou perquè et vegem. El cel ja aquí a pessiguets...
Diumenge Segon d’Advent, 6 de desembre de 2009. 2010 anys de l’Encarnació. Any sant parroquial. Barcelona.
Una altra versió de l’ESPERANÇA, des d’una perspectiva humanista, sense la brillantor de la fe, però ben bonica, ben esculpida:
SOLSTICI
Reconduïm-la a poc a poc, la vida
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Miquel Martí Pol
També sant Agustí ens hi vol dir la seva. Escoltem-lo:
“Aquí a la terra el lloem en l’esperança, en el cel el lloarem en la realitat; aquí el lloem en ruta, allà el lloarem ja en la pàtria.
Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants; canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. ¿Què vol dir “caminar”? Progressa, progressa en el bé. L’apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu camines si progresses en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada