De les flors pasquals als fruits granats de Pentecosta (II)
(Tenia escrita una primera part que per imperícia meva se m’ha fos, amb el perill de que no la pugui rescatar. Perdoneu aquest meu inveterat no-saber...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge i setmana V de Pasqua. 28 d’abril del 2024 Sabadell
REALMENT EL SENYOR HA RESSUSCITAT
Al·leluia.
Ho hem dit, més, proclamat durant aquests tres diumenges, a partir del dia gloriós
de Pasqua de Resurrecció. Aquest “realment” el repetim perquè el “fet” insòlit, primordial ens el rediem un
i altra vegada perquè il·lumini la nostra fe
i ens permeti de pensar i sentir que és determinant per veure-ho tot amb una
visió englobant, perquè en la seva resurrecció,
alliçonats per Pau, ens hi va també misteriosament la nostra pròpia
resurrecció, oh misteri de nova vida! Justament ens és com un nou
naixement. Jesús ressuscitant obre una nova època en la història i propicia una
nova espiritualitat, ens dóna una missió i propòsit i sentit dens en el nostre
viure i conviure. Hi ha un lligam inextricable entre Ell i cadascú de
nosaltres. Som ressuscitats!, tot i que les aparences no ratifiquin aquest
fet transcendental en la nostra persona i en la nostra situació en el món del
dia a dia! Aquests dos “fets” enllaçats han estat motiu de certificació primer
en els apòstols i primers creients amb les narracions de les aparicions-epifanies que feu Jesús per
convèncer-los de que qui se’ls “apareixia” era el mateix Jesús amb qui havien
conviscut, del qual se sentien com a deixebles, el mateix però diferent, divinament
diferent, revolucionament transcendit, com a iniciador d’un Regne de Déu on l’amor en els seus destriables
aspectes obriria pas a una vida renovada, que destacaria per la dimensió
comunitària, per junts lloar Déu, iniciar una civilització de fraternitat,
de justícia, de pau i d’un goig inestroncable que portaria benestar,
benaurança, pics de felicitat compartida, combregada de tan fonda... També ens
hi han acompanyat les diferents manifestacions-proclamacions de Pere, ben canviat, audaç podria dir. Recordeu
les proclames davant del sanedrí, dels grans del poble, també davant
d’auditoris amplis que portarien a la fe a tantes persones. Entre tant,la
Paraula es difonia, personalitzada i en llavis de Pere, Pau, Joan, Esteve,
Felip i altres...
Tot
això es feia present en petites comunitats on la fe en la resurrecció
era el fet determinant i era el goig de plantejar-se un viure renovat, pristí,
nou, tots eren “aprenents i testimonis de resurrecció!” L’Esperit Sant de Déu
obrava meravelles i monitoritzava l’esperit dels creients i els portava a
intuïcions noves, denses, meravelloses. Sabem que no podem idealitzar aquests
primers nuclis de l’Església naixent, però tampoc no els hi podem treure l’aura
de novetat i de fermesa de fe, esperança i un amor a l’estil de la cascada
d’epítets que ens canta Pau en dir-nos que “el qui estima és pacient, és
bondadós; el que estima no té enveja, no
és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no
s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat, tot ho excusa,
tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta!”
M’agrada
posar coronació del viure ressuscitat amb l’aclamació que solem expressar
després de la consagració de les nostres eucaristies amb to emfàtic: “Proclameu
el misteri de la FE// Anunciem la
vostra mort/ Confessem la vostra resurrecció/ Esperem el vostre retorn, Senyor
Jesús”. O bé: “Heus aquí el sagrament de
la nostra Fe // “Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest calze/
Anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O encara:
“Aclameu el misteri de la Redempció.// Salvador del món, salveu-nos,/ Vós que
ens heu alliberat/ Per la vostra creu i
la vostra Resurrecció”. Pasqua resta permanentment oberta per gaudir-la, per
encomanar-la amb un “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que
estima el Senyor, us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem
gràcies per la vostra immensa gràcia... (fins: ...Perquè Vós sou l’únic Sant,
Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’esperit Sant, en la
Glòria de Déu Pare. Amén”. I m’ho repetiré la de vegades en els meus precs
personals. No vull perdre la sentor primaveral pròpia d’una espiritualitat
profundament evangèlica, perquè cada dia i cada moment els veig i vull viure’ls
en sintonia pasqual i, per tant de resurreccions menudes però persistents: que
em siguin una major naixença. Al·leluia Perdura eternament el vostre amor”
D’ençà
del diumenge d’avui, IV de Pasqua, encetarem uns diumenges il·luminats per unes
grans al·legories, narracions simbòliques,
unes com paràboles en les que mirarem de sentir-nos adherits. lligats, abduïts
per significacions que arrelen profundament i ens fan viure un estret vincle,
lligam, amb el símbol, concretament avui amb Jesucrist en la figura, imatge,
significacions del Bon Pastor que
ens faran viure relacions íntimes amb Jesús Ressuscitat com a Pastor, con a
guardià, com a mentor, com a “curador” de les nostres vides, persones, deixebles,
seguidors, amants de l’Amat, aquell que està radicat profundament en
l’existència, propòsit, missió, vocació, camí, veritat i vida de la nostra
vida. Ell és (hauria de ser, desitjo que sigui!) el meu Mestre, confident, amic
i amat, el tot u del meu viure: Oh, si ho anés essent mica a mica, fent
descobertes cada vegada més il·lusionants; oh, i quins transfons més
trasbalsadors, més inèdits, impensables! El text de l’evangeli d’avui tot i dir
tant!, sempre és queda curt: “El bon Pastor dóna la vida per les seves ovelles”. “Tal com el Pare em coneix i jo
conec el Pare, jo reconec (el terme és hebreu i diu l’indicible: conèixer es
estimar en puresa, densitat, abast, endinsament...) les meves ovelles. I
elles em reconeixen a Mi, i dono la vida per elles: aquesta és la missió que he
rebut del Pare”. No puc deixar de recordar el pla salvífic contingut en
l’himne que ens ha guiat des de fa dies, tots, els pasquals: “Beneït sigui
el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb
tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell
abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per
amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola
decisió, que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu
Estimat...” No segueixo perquè de gust
arribaria fins al final (podeu fer-ho vosaltres, si us és plaent. Ef. 1, 3-14)
A tot això que és tan magnificent podem atansar-nos amb delicadesa i respecte
perquè són paraules que les hauríem de llegir amb ànima i esperit prosternats i
escoltar trastornats, embadalits –no n’hi ha per menys! Llegim sense paladejar
paraula per paraula: amb Déu Pare, amb Crist, amb l’Esperit. No anem amb
presses; assaborim, gustem paraula rere paraula-: “Mireu quina proba
d’amor ens ha donat el Pare. Déu ens
reconeix com a fills seus, i ho som... Sí, estimats: ara ja som fills de
Déu, però encara no s’ha manifestat
com serem; sabem que quan es
manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”.
Silenci i contemplació. Això, la paràbola, l’al·legoria de Jesús ressuscitat
com al definitivament millor, exquisit, estimat Pastor de les nostres vides”.
No
me’n ser estar de donar-vos el gust de tastar aquesta pregària sobre les
ofrenes que haurem fet de les nostres vides, junt amb l’ofrena mateixa del Bon
Pastor: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable, que prové dels misteris
pasquals: que l’actualització contínua de la nostra Redempció, esdevingui per a
nosaltres causa del goig etern”.
Només
per a pregustació, un tast només: pel diumenge proper ens espera una altra
sublim al·legoria: “El cep i les sarments”. El cep és Jesús i nosaltres les
sarments. “Qui està en Mi i Jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense Mi no
podríeu fer res”. Diumenge següent i hi escoltarem un altre dels pilars
pasquals: “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;
Ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant!, que ha enviat el seu Fill com a
víctima propiciatòria pels nostres pecats”. “Així nosaltres hem conegut l’amor
que Déu ens té, i hi hem cregut. Déu és AMOR; el qui viu en l’amor està en Déu
i Déu està en ell”.
Hem de convenir que el temps pasqual és d’una riquesa que hauria de suscitar en nosaltres un estat d’ànima i d’esperit trastocats i plens de la millor adhesió a Crist Ressuscitat!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge IV de
Pasqua, 21 abril 2024 Sabadell
COM DESITJAVA MENJAR AMB VOSALTRES
Avui, cedeixo la paraula a dos papes que un se’ls estima com a imatges veres de Jesucrist Ressuscitat, que ens convoquen al Misteri de l’Eucaristia que és el do pasqual més preuat. Són uns números del Document de Francesc Desiderio desideravi (“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest Sopar Pasqual abans de la meva Passió”) adreçat a nosaltres, destinataris indomiciliats(!).
“Si manqués l’admiració pel misteri pasqual que es fa present en la concreció dels signes sagramentals, podríem córrer el risc de ser realment impermeables a l’oceà de gràcia que inunda cada celebració. Ni n’hi ha prou amb els esforços, encara que lloables, per a una millor qualitat de la celebració, ni una crida a la interioritat: fins i tot, aquesta corre el risc de quedar reduïda a una subjectivitat buida, si no acull la revelació del misteri cristià. La trobada amb Déu no és fruit d’una individual recerca interior, sinó que és un esdeveniment regalat: podem trobar Déu pel fet de l’Encarnació que, a l’últim Sopar, arriba a l’extrem de voler ser menjat per nosaltres. Com se’ns pot escapar lamentablement la fascinació per la bellesa d’aquest do?”(n. 24)
“Quan dic admiració davant del misteri pasqual no em refereixo en absolut al que, em sembla, es vol expressar amb la vaga expressió “sentit del misteri”: a vegades, entre les suposades acusacions contra la reforma litúrgica hi ha la d’haver-lo –es diu- eliminat de la celebració. L’admiració de la que parlo no és una espècie de desorientació davant d’una realitat fosca o un ritu enigmàtic, sinó que és, al contrari, l’admiració davant del fet que el pla salvífic de Déu ens hagi estat revelat en la Pasqua (cf. Ef 1, 3-14) l’eficàcia del qual continua arribant-nos en la celebració dels misteris, és a dir, dels sagraments. Tot i això, continua sent cert que la plenitud de la revelació té, en comparació amb la nostra finitud humana, un excés que ens transcendeixi que tindrà el seu compliment al final dels temps, quan torni el Senyor. Si l’admiració és veritable no hi ha cap risc que no es percebi l’alteritat de la presència de Déu, fins i tot a la proximitat que l’Encarnació ha volgut. Si La reforma hagués eliminat aquest “sentit del misteri”, més que una acusació seria un mèrit. La bellesa, com la veritat, sempre genera admiració i quan es refereix al misteri de Déu, condueix a l’adoració (n. 25)
L’admiració és part essencial de l’acció litúrgica perquè és l’actitud de qui sap que està davant la peculiaritat dels gestos simbòlics; és la meravella de qui experimenta la força del símbol, que no consisteix en referir-se a un concepte abstracte, sinó a contenir en la seva concreció, el que significa. (n 26)
LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ SERIOSA I VITAL
Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental: ¿com es pot recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica? La reforma del Concili té aquest objectiu, El repte és molt exigent, perquè l’home modern –no a totes les cultures de la mateixa manera- ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, que és una característica essencial de l’acte litúrgic. (n. 27)
“La postmodernitat -en la que l’home se sent encara més perdut, sense referències de cap tipus, desproveït de valors, perquè s’han tornat indiferents, orfe de tot, en una fragmentació en la que sembla impossible un horitzó de sentit- continua carregant amb l’herència pesada que ens va deixar l’època anterior, feta d’individualisme i subjectivisme , així com per un espiritualisme abstracte que contradiu la naturalesa mateixa de l’home, esperit encarnat i, per tant, en si mateix capaç d’acció i comprensió simbòlica (. 28)
L’Església reunida en el Concili ha volgut confrontar-se amb la realitat de la modernitat, reafirmant la seva consciència de ser sagrament de Crist (Lumen Gentium), posant-se a l’escolta atenta de la Paraula de Déu (Dei Verbum) i reconeixent com a pròpies (les joies i les esperances (Gaudium et Spes) dels homes d’avui. Les grans Constitucions conciliars són inseparables, i no és casualitat que aquesta única gran reflexió del concili Ecumènic –la més alta expressió de la sinodalitat de l’Església, de la riquesa de la qual estic cridat a ser, amb tots vosaltres custodi -hagi començat amb la reflexió sobre la Litúrgia (sacrosanctum Concilium) .(n. 29)
“Concloent la segona sessió del Concili (4 de desembre de 1963 sant Pau VI s’expressava així:: “Amb tot, la discussió laboriosa i complicada no ha estat pas sense fruits, ja que un dels temes, el primer que fou examinat, i en cert sentit, el més eminent de tots, pel seu valor intrínsec i per la seva importància per a la vida de l’Església -volem dir la Sagrada Litúrgia- ha assolit el seu feliç acabament i avui per nosaltres ha estat promulgat solemnement. Ple de goig per aquest resultat el nostre esperit exulta. A més, descobrim en aquest punt l’ordre en l’escala de valors i els deures ha estat observat: *que a Déu se li ha de reservar el primer lloc; *que la Litúrgia és la font primera d’aquest intercanvi diví pel qual se’ns comunica la vida divina, *l’escola primera de la nostra vida espiritual, *el do primer que podem fer al poble cristià, que está unit a nosaltres per la fe i la pregària. *La litúrgia, finalment, és la invitació primera feta a tots els homes perquè facin saltar la seva llengua muda en pregària santa i venerable perquè sentin la força immensa, inefable, regeneradora continguda en el fet de cantar les lloances de Déu i les esperances dels homes, per Jesucrist i en l’Esperit Sant (n. 30) Si la litúrgia és “el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” comprenem bé el que està en joc en la qüestió litúrgica”.(n. 31)
“Tornem de nou al Cenacle de Jerusalem: al matí de Pentecosta va néixer l’Església, cèl·lula inicial de la nova humanitat. Només la comunitat d’homes i dones reconciliats, perquè han estat perdonats; vius perquè Ell és viu; veritables, perquè estan habitats per l’Esperit de la Veritat pot obrir l’angost espai de l’individualisme espiritual” (n.32)
“Es la comunitat de Pentecosta la que pot partir el PA de la certesa que el Senyor és viu, ressuscitat d’entre els morts, present amb la seva paraula, els seus gestos, amb l’ofrena del seu Cos i de la seva Sang. Des d’aquell moment, la celebració es converteix en el lloc privilegiat, no l’únic, de la trobada amb Ell. Sabem que, només gràcies a aquesta trobada, l’home arriba a ser plenament home. Només l’Església de Pentecosta pot concebre l’home com a persona, obert a una relació plena amb Déu amb la creació i amb els germans. (n. 33)
“Sense formació litúrgica, “les reformes en el ritu i en el text no serviran de gaire”. Formació per a la litúrgia i formació des de la litúrgia. El primer està en funció del segon, que és essencial. (n. 34)
-. Cada dia és pasqua per als
creients en Jesucrist.
-. Res ni millor que viure l’esperit
pasqual, que és viure l’Esperit Sant en cadascú. Conscients, contemplatius, “actius
per, amb i en Ell”.
-. En l’Eucaristia sempre tot es fa
en plural (sacerdots i fidels, àdhuc els de tota la rodonesa ecumènica de
l’Església) que per Jesucrist ens dirigim al Pare i Creador de tot. Tot en tot
i en tots.
-. Qui oficia sempre és Crist;
(nosaltres sacerdot i poble sant ho fem en representació. Aquí hi està la
meravella de l’Eucaristia.
-. Son atrets a l’Eucaristia; més
que un manament és una invitació personal, hi som cridats i amorosament
empesos. És un banquet, que preludia el banquet del cel
-. És el major acte d’Acció de Gràcies
per tots els dons rebuts. “Sigueu agraïts”.
-. La Missa és el catalitzador de
tota la vida de l’Església. Tot hi porta com a finalitat i tot hi en
flueix com a do i regal: tot gratuït.
-. La Missa és l’avantsala de la
glòria i hi percebem una consonància estreta, amorosa amb els “nostres” que són
pregats i són ensems intercessors. Glòria a Déu al cel i pau a la terra a tots
els que Déu estima. No vol que de deixebles no se’n perdi cap: preguem-ho i agraïm-ho!
-. Som ciutadans del cel: allí hi
serem benvinguts i ben acollits! La casa comuna del Pare de tots els fills
estimats.
-.Portem la presència de Déu, que
habita en els nostres cors a tota cosa per petita que pugui semblar: per a Déu
no ho és mai: tot té pes i densitat per a Déu.
-. Missa no preparada, mimada, és
malaguanyada. És com una “ofensa” a Déu (!) que ens hi invita. S’ha de tenir
decòrum, elegància, distinció: som davant Déu, no res menyns!. Santa Teresa en
parla de Majestat, sempre serà Pare i Mare a la vegada. Respecte, consideració
afectuosa, sense por, però sempre delicats, amorosos.) És Trobada, Esdeveniment,
és memorial, és Relació d’Amic a Amat.
-.l’eucaristia ha d’il·luminar el
nostre viure i conviure. “Au, pren l’Alè
(=l’Esperit Sant, que ens fa renéixer a cada moment que ens som conscients.)/
Canta la Vida (nova)/ canta la teva FE
(benaurats els qui creuran sense haver vist. Al·leluia!/ canta de cor (i coralment)/ llança
la crida (evangelització, el Regne de Déu, l’amor fratern)/ canta la bona sort (l’haver cregut, la
fe do de Déu i col·laboració nostra)/ ves
pel camí del Sol, el Sol del benedictus: “Perquè ens estima, ens visitarà
un Sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a les fosques, a les
ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”,/ en l’enyorança guarda esperança (estem
salvats en esperança; esperança en la gràcia de Jesucrist que ens dóna
fortalesa i coratge)./ tot serà nou si vols (Déu ho renova tot, en ell
fiem el nostre viure rejovenit, renovat).
-.No combreguem, en realitat som
“combregats” per Crist. Una comunió inversemblant, però substancial. Som
con-formats a imatge i semblança seva. Oh misteri!
-. El viure cristià és primer
primaveral -pasqua florida (amb les
flors que esdevindran els fruits de l’Esperit Sant: amor. goig, pau,...,
després tardoral, pasqua granada: Amor, més amor, tot amor i en
l’amor tot i totes les coses!
-. Germanes i germans, aneu-vos-en
en pau, Al·leluia, Al·leluia
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de Pasqua, junt a la setmana, del 14 al 20 d’abril del 2024 Sabadell
PROCLAMEM EL MISTERI DE LA FE
Arrodonit
ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament
Pasqua Granada pels seus fruits de santedat (Ga 5,22-23), amb la irrupció de
l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i
acció del mateix Jesucrist maldaran per portar a terme la missió encomanada pel
Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la
humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de Crist. En ella la
humanitat és redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el
Fill i, en conseqüència, cridats a viure una fraternitat o amistat social com
ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta
segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de
l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la
nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el
cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou
Testament. Festa, aquesta, celebrada el diumenge passat, a la que hi sumarem un
altre misteri propi del cristianisme és a dir, la celebració específica
del sagrament de l’Eucaristia,
misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en
la litúrgia la seva expressió més singular. Aquests dos misteris fonamenten la riquesa de la nostra vida de
cristians.
El
concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de
ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia
va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i es
publicà el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La
litúrgia és el cim al qual tendeix
l’acció de l’Església, i a la vegada, la font
d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els
qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin
Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar
del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com
de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels
homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi,
totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb,
fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà
la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà
la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la
seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici
de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies
eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen,
el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que
l’invoca com a Senyor seu i per ella
dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia
és considerada com l’exercici del sacerdoci
de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és
causa de la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui
el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.
En
el capítol II que porta per títol: El sacrosant misteri de l’Eucaristia ens diu:
“El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el
sacrifici eucarístic del seu Cos i
Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la
Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església,
un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal
d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es
rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la
glòria futura”.
Tenim
ja delineat tot el que significa l’Eucaristia,
i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada
diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa
del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de
ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria
i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.
Una
vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment
de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions
per al millor ús de les nostres celebracions:
.-
Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en
començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.
.-
És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.
.-
El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.
.-
Hem d’aconseguir que les paraules que es
diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les
.-
És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil
.-
És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes
nostres.
.-
Cal donar valor preferencial a les lectures, tingudes com a Paraula de Déu.
.-
El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.
.-
Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.
.-
La meva participació és important; la meva la poso jo o hi serà mancant.
.-
Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,
.-
Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.
.-
El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta, prega dues vegades.
.-
No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,
.-
La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa.
.-
Els gestos han de ser vius; han de ser
pregària: doxologies, senyar-se.
.-
Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.
.-
Els moments de silencis són per intensificar la pregària.
.-
La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per
l’esforç de sintonia.
.-
Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.
.-
És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.
.-
Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa
serà reeixida en funció de tots; és assemblea, és comunitat, és comunió.
.-
No espectadors, entrats en “l’acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.
.-
Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.
.-
La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne
el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica
la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.
.-
Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig
compartit i que duri, i que es noti...
.-
Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.
.-
Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on
els hi haurem de trobar.
.-
La necessitat de preparar les lectures: Paraula i Vida o bé La Missa de cada
dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar
anticipadament.
.-
S’ha d’entrar en el sentit dels salms. Sol ser la resposta a la lectura
anterior.
.-
La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la
vida. És la nostra postcomunió
.-
En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la
Missa.
.-
Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora, per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria
o un “mantra”.
.-
Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.
.-
Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.
Proclamem
el misteri de la fe: Anunciem
la vostra Mort.
Confessem la vostra
Resurrecció.
Esperem el vostre Retorn,
Senyor Jesús.
P. Josep Mª Balcells.
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022 Sabadell
