COM DESITJAVA MENJAR AMB VOSALTRES
Avui, cedeixo la paraula a dos papes que un se’ls estima com a imatges veres de Jesucrist Ressuscitat, que ens convoquen al Misteri de l’Eucaristia que és el do pasqual més preuat. Són uns números del Document de Francesc Desiderio desideravi (“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest Sopar Pasqual abans de la meva Passió”) adreçat a nosaltres, destinataris indomiciliats(!).
“Si manqués l’admiració pel misteri pasqual que es fa present en la concreció dels signes sagramentals, podríem córrer el risc de ser realment impermeables a l’oceà de gràcia que inunda cada celebració. Ni n’hi ha prou amb els esforços, encara que lloables, per a una millor qualitat de la celebració, ni una crida a la interioritat: fins i tot, aquesta corre el risc de quedar reduïda a una subjectivitat buida, si no acull la revelació del misteri cristià. La trobada amb Déu no és fruit d’una individual recerca interior, sinó que és un esdeveniment regalat: podem trobar Déu pel fet de l’Encarnació que, a l’últim Sopar, arriba a l’extrem de voler ser menjat per nosaltres. Com se’ns pot escapar lamentablement la fascinació per la bellesa d’aquest do?”(n. 24)
“Quan dic admiració davant del misteri pasqual no em refereixo en absolut al que, em sembla, es vol expressar amb la vaga expressió “sentit del misteri”: a vegades, entre les suposades acusacions contra la reforma litúrgica hi ha la d’haver-lo –es diu- eliminat de la celebració. L’admiració de la que parlo no és una espècie de desorientació davant d’una realitat fosca o un ritu enigmàtic, sinó que és, al contrari, l’admiració davant del fet que el pla salvífic de Déu ens hagi estat revelat en la Pasqua (cf. Ef 1, 3-14) l’eficàcia del qual continua arribant-nos en la celebració dels misteris, és a dir, dels sagraments. Tot i això, continua sent cert que la plenitud de la revelació té, en comparació amb la nostra finitud humana, un excés que ens transcendeixi que tindrà el seu compliment al final dels temps, quan torni el Senyor. Si l’admiració és veritable no hi ha cap risc que no es percebi l’alteritat de la presència de Déu, fins i tot a la proximitat que l’Encarnació ha volgut. Si La reforma hagués eliminat aquest “sentit del misteri”, més que una acusació seria un mèrit. La bellesa, com la veritat, sempre genera admiració i quan es refereix al misteri de Déu, condueix a l’adoració (n. 25)
L’admiració és part essencial de l’acció litúrgica perquè és l’actitud de qui sap que està davant la peculiaritat dels gestos simbòlics; és la meravella de qui experimenta la força del símbol, que no consisteix en referir-se a un concepte abstracte, sinó a contenir en la seva concreció, el que significa. (n 26)
LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ SERIOSA I VITAL
Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental: ¿com es pot recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica? La reforma del Concili té aquest objectiu, El repte és molt exigent, perquè l’home modern –no a totes les cultures de la mateixa manera- ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, que és una característica essencial de l’acte litúrgic. (n. 27)
“La postmodernitat -en la que l’home se sent encara més perdut, sense referències de cap tipus, desproveït de valors, perquè s’han tornat indiferents, orfe de tot, en una fragmentació en la que sembla impossible un horitzó de sentit- continua carregant amb l’herència pesada que ens va deixar l’època anterior, feta d’individualisme i subjectivisme , així com per un espiritualisme abstracte que contradiu la naturalesa mateixa de l’home, esperit encarnat i, per tant, en si mateix capaç d’acció i comprensió simbòlica (. 28)
L’Església reunida en el Concili ha volgut confrontar-se amb la realitat de la modernitat, reafirmant la seva consciència de ser sagrament de Crist (Lumen Gentium), posant-se a l’escolta atenta de la Paraula de Déu (Dei Verbum) i reconeixent com a pròpies (les joies i les esperances (Gaudium et Spes) dels homes d’avui. Les grans Constitucions conciliars són inseparables, i no és casualitat que aquesta única gran reflexió del concili Ecumènic –la més alta expressió de la sinodalitat de l’Església, de la riquesa de la qual estic cridat a ser, amb tots vosaltres custodi -hagi començat amb la reflexió sobre la Litúrgia (sacrosanctum Concilium) .(n. 29)
“Concloent la segona sessió del Concili (4 de desembre de 1963 sant Pau VI s’expressava així:: “Amb tot, la discussió laboriosa i complicada no ha estat pas sense fruits, ja que un dels temes, el primer que fou examinat, i en cert sentit, el més eminent de tots, pel seu valor intrínsec i per la seva importància per a la vida de l’Església -volem dir la Sagrada Litúrgia- ha assolit el seu feliç acabament i avui per nosaltres ha estat promulgat solemnement. Ple de goig per aquest resultat el nostre esperit exulta. A més, descobrim en aquest punt l’ordre en l’escala de valors i els deures ha estat observat: *que a Déu se li ha de reservar el primer lloc; *que la Litúrgia és la font primera d’aquest intercanvi diví pel qual se’ns comunica la vida divina, *l’escola primera de la nostra vida espiritual, *el do primer que podem fer al poble cristià, que está unit a nosaltres per la fe i la pregària. *La litúrgia, finalment, és la invitació primera feta a tots els homes perquè facin saltar la seva llengua muda en pregària santa i venerable perquè sentin la força immensa, inefable, regeneradora continguda en el fet de cantar les lloances de Déu i les esperances dels homes, per Jesucrist i en l’Esperit Sant (n. 30) Si la litúrgia és “el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” comprenem bé el que està en joc en la qüestió litúrgica”.(n. 31)
“Tornem de nou al Cenacle de Jerusalem: al matí de Pentecosta va néixer l’Església, cèl·lula inicial de la nova humanitat. Només la comunitat d’homes i dones reconciliats, perquè han estat perdonats; vius perquè Ell és viu; veritables, perquè estan habitats per l’Esperit de la Veritat pot obrir l’angost espai de l’individualisme espiritual” (n.32)
“Es la comunitat de Pentecosta la que pot partir el PA de la certesa que el Senyor és viu, ressuscitat d’entre els morts, present amb la seva paraula, els seus gestos, amb l’ofrena del seu Cos i de la seva Sang. Des d’aquell moment, la celebració es converteix en el lloc privilegiat, no l’únic, de la trobada amb Ell. Sabem que, només gràcies a aquesta trobada, l’home arriba a ser plenament home. Només l’Església de Pentecosta pot concebre l’home com a persona, obert a una relació plena amb Déu amb la creació i amb els germans. (n. 33)
“Sense formació litúrgica, “les reformes en el ritu i en el text no serviran de gaire”. Formació per a la litúrgia i formació des de la litúrgia. El primer està en funció del segon, que és essencial. (n. 34)
-. Cada dia és pasqua per als
creients en Jesucrist.
-. Res ni millor que viure l’esperit
pasqual, que és viure l’Esperit Sant en cadascú. Conscients, contemplatius, “actius
per, amb i en Ell”.
-. En l’Eucaristia sempre tot es fa
en plural (sacerdots i fidels, àdhuc els de tota la rodonesa ecumènica de
l’Església) que per Jesucrist ens dirigim al Pare i Creador de tot. Tot en tot
i en tots.
-. Qui oficia sempre és Crist;
(nosaltres sacerdot i poble sant ho fem en representació. Aquí hi està la
meravella de l’Eucaristia.
-. Son atrets a l’Eucaristia; més
que un manament és una invitació personal, hi som cridats i amorosament
empesos. És un banquet, que preludia el banquet del cel
-. És el major acte d’Acció de Gràcies
per tots els dons rebuts. “Sigueu agraïts”.
-. La Missa és el catalitzador de
tota la vida de l’Església. Tot hi porta com a finalitat i tot hi en
flueix com a do i regal: tot gratuït.
-. La Missa és l’avantsala de la
glòria i hi percebem una consonància estreta, amorosa amb els “nostres” que són
pregats i són ensems intercessors. Glòria a Déu al cel i pau a la terra a tots
els que Déu estima. No vol que de deixebles no se’n perdi cap: preguem-ho i agraïm-ho!
-. Som ciutadans del cel: allí hi
serem benvinguts i ben acollits! La casa comuna del Pare de tots els fills
estimats.
-.Portem la presència de Déu, que
habita en els nostres cors a tota cosa per petita que pugui semblar: per a Déu
no ho és mai: tot té pes i densitat per a Déu.
-. Missa no preparada, mimada, és
malaguanyada. És com una “ofensa” a Déu (!) que ens hi invita. S’ha de tenir
decòrum, elegància, distinció: som davant Déu, no res menyns!. Santa Teresa en
parla de Majestat, sempre serà Pare i Mare a la vegada. Respecte, consideració
afectuosa, sense por, però sempre delicats, amorosos.) És Trobada, Esdeveniment,
és memorial, és Relació d’Amic a Amat.
-.l’eucaristia ha d’il·luminar el
nostre viure i conviure. “Au, pren l’Alè
(=l’Esperit Sant, que ens fa renéixer a cada moment que ens som conscients.)/
Canta la Vida (nova)/ canta la teva FE
(benaurats els qui creuran sense haver vist. Al·leluia!/ canta de cor (i coralment)/ llança
la crida (evangelització, el Regne de Déu, l’amor fratern)/ canta la bona sort (l’haver cregut, la
fe do de Déu i col·laboració nostra)/ ves
pel camí del Sol, el Sol del benedictus: “Perquè ens estima, ens visitarà
un Sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a les fosques, a les
ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”,/ en l’enyorança guarda esperança (estem
salvats en esperança; esperança en la gràcia de Jesucrist que ens dóna
fortalesa i coratge)./ tot serà nou si vols (Déu ho renova tot, en ell
fiem el nostre viure rejovenit, renovat).
-.No combreguem, en realitat som
“combregats” per Crist. Una comunió inversemblant, però substancial. Som
con-formats a imatge i semblança seva. Oh misteri!
-. El viure cristià és primer
primaveral -pasqua florida (amb les
flors que esdevindran els fruits de l’Esperit Sant: amor. goig, pau,...,
després tardoral, pasqua granada: Amor, més amor, tot amor i en
l’amor tot i totes les coses!
-. Germanes i germans, aneu-vos-en
en pau, Al·leluia, Al·leluia
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge III de Pasqua, junt a la setmana, del 14 al 20 d’abril del 2024 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada