dissabte, 30 de juliol del 2011

Homilia del diumenge 31/07/2011 del P. Josep Mª Balcells

CÀRITAS TAMBÉ ETS TU

Em passa sovint que quan començo a pensar en l’enfocament de l’homilia del diumenge vinent, tot just estrenada la setmana, una volta llegides atentament les formulacions litúrgiques, no tan sols les lectures de les epístoles i de l’evangeli, subratllo el que em sembla que pot ser un eix transversal que pugui explicar i donar-hi un sentit global; dic un, perquè sempre hi ha una cruïlla de possibilitats obertes... Com que vaig rumiant–ho de quan en quan i m’ajuda a viure unes lectures que sé que em són per a mi, paraula viva de Déu i de l’Església, de cop i volta salta la inspiració i em poso a escriure, surti el que surti. Després ja hi entraré novament amb la llima i àdhuc pot ser que escrivint escrivint em vinguin idees noves que em poden portar a canviar els primers plans. Deixeu-me dir que no deixo ni deixaré de fer aquest exercici, perquè si més no em va molt bé per a mi mateix. Déu m’emparaula durant la setmana i no penso pas que sigui debades. Amb la deguda modèstia, naturalment.

El desencadenant d’avui és l’expressió de l’evangeli: “Veié una gran gentada i se’n compadí; i, en lloc de parlar-los com a mestre, el text posa a continuació: “i curava els malalts”. Aquesta compassió divina, després en el text, donarà ocasió a la multiplicació dels pans i dels peixos en un prodigi de confiança total d’Ell en el Pare, i induïda -de primer- davant de la perplexitat dels deixebles... No vull caure en la tòpica descripció de l’escena tan senzilla com ve narrada en l’evangeli. Vull anar per vies paral·leles. Vull posar de relleu la motivació dels fets. A veure si me’n surto...

Repesco al gran Isaïes que invita tothom a fer experiència de la prodigalitat de Déu: “Escolteu bé i tastareu cosa bona i us delectareu assaborint el bo i millor... Veniu a mi i us saciareu de vida. Tot això rubricat per un dels passatges més emotius de Pau, dient-los als romans, i en ells a nosaltres: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist? Res, res, a jutjar pel context. I fa una escalada del tot de tot per acabar dient: “Res no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, nostre Senyor ha demostrat com ens estima”. No hi ha cap mena de fissura en l’amor de Déu. Res. Tot s’ha d’entendre en passiva: perquè és Ell qui tant ens estima. No és previsible cap possibilitat d’allunyament, per part de nosaltres, pobres pecadors, i això per la definitiva prodigalitat i liberalitat de Déu. ¡Descansem en l’amor que Déu ens té! Com més afinem aquesta convicció més difícil es fa la temença d’un allunyament. És Déu el fiador i el guardià dels nostres pobrets amors. Déu porta el nostre amor-terrissa en les seves mans atentes, curoses. La nostra fragilitat es sostinguda amb fermesa en la contundència del seu amor per a cadascú. L’amor que ens té, ens ha tingut i el que ens tindrà. Paraula de Pau, Paraula de Déu. La meva força està precisament en la meva fragilitat, que mereix la plena atenció del meu Déu. Sigui Ell qui estimi activament. Jo deixo fer.

Però el tema agafa força tot subratllant que a tant d’amor incondicional que se’ns ofereix “sense pagar res”, per l’esplendorosa compassió de Déu, hi ha d’haver un retorn cap a tanta gent de la que hom s’ha de compadir. Imatges recents i colpidores: Els refugiats a Kènya. Sequera a la Banya d’Àfrica. Deu milions d’africans estan en perill de morir de gana. Els escorcolladors de les nostres escombraries; els desnonats, els oblidats, els menystinguts, les files de persones que fan cua a les entregues de les Càritas, a la nostra parròquia, posem per cas.

Dues lectures concordants: una, un article de José Antonio Pagola titulat “Testigos de Dios en la noche”, molt ponderat i punyent com sempre. Només vull fer referència a l’últim apartat amb aquesta lectura: “Bajar de la cruz a los crucificados” on llegeixo: “Si Dios és “Amor Crucificado” que se oculta en nuestro mal para salvar, en ningún lugar podremos rastrear mejor sus huellas que en el dolor y abandono, en la opresión y la humillación, allí donde la vida y la dignidad del ser humano está en peligro y bajo amenazas. Si Dios hace suyo el grito del “hombre doliente” (V. Frankl), en ningún lugar lo podemos escuchar mejor que en el grito de los crucificados”. I més endavant segueix en la que Pagola ha pres com a divisa del seu mestratge: “En medio del mundo posmoderno solo una Iglesia configurada por el Principio-Misericordia puede ser testigo del Misterio de Dios. Una Iglesia que interioriza el sufrimiento de los hombres y mujeres crucificados, que reacciona con misericordia y se compromete en erradicar o, al menos, aliviar en lo posible ese sufrimiento. No se trata solo de “hacer obras de misericordia” o cultivar sentimientos de compasión, sino de hacer de la misericordia el principio que configure la teología cristiana, la celebración, el anuncio misionero y una praxis orientada a erradicar en el mundo las causas del sufrimiento injusto”. Acaba fent al·lusió a un llibre que es preguntava a principis del segle XXI: “¿Qué es lo más importante para la Iglesia del dos mil?”. Y desgrana afirmacions d’una convergència esperançadora entre molts autors, diu ell: “La sensibilidad por el dolor ajeno” propia del monoteismo bíblico”. “La Iglesia ha de promover la compasión social y política en el mundo”. Frente a la tendencia a crear sistemas económicos, políticos, culturales y religiosos de exclusión, la Iglesia ha de decir un sí a la inclusión, al reconocimiento del otro, del extranjero, del excluído. Solo un Iglesia de los pobres que baja de la cruz a los pueblos crucificados hará presente a Dios en nuestro mundo. El mensaje cristiano ya no es creíble en el mundo posmoderno; solo tocará el corazón del hombre de hoy si ve la Iglesia “al servicio de la humanidad doliente y amenazada”.

I aquesta lectura em ve completada en la invitació que llegia en l’Ofici de Lectures on parlant Pau als de Corint els invitava a ser generosos amb el germans de Jerusalem que passaven penúries i que Pau es va comprometre a anar demanant per a ells l’esplendidesa als nous creients. ¡Quines paraules les de Pau!: “El sembrador mesquí té una collita mesquina, i el generós , la té generosa. Que cadascú doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima els qui donen amb alegria. Déu és poderós per a omplir-vos de favors i que tingueu sempre allò que necessiteu amb prou abundància per poder practicar tota mena d’obres bones. Diu l’Escriptura: “Reparteix el que té, ho dóna als pobres, la seva bondat consta per sempre”. El qui proveeix el sembrador de gra per a la sembra i de pa per a menjar també us proveirà a vosaltres de llavor, la multiplicarà, farà més abundants els fruits de la vostra bondat, i us enriquirà perquè pugueu ser molt generosos. Així fareu que molts donin gràcies a Déu pels dons que rebran a través vostre. Perquè aquest servei d’ajuda no contribueix només a satisfer les necessitats del poble sant; serà també una font abundant d’acció de gràcies a Déu. Després de veure la vostra conducta, ells glorificaran Déu per la dedicació amb que professeu l’Evangeli del Crist i per la GENEROSITAT amb què us sentiu solidaris entre vosaltres i amb tothom. Sempre que es reuneixin a pregar per vosaltres recordaran amb gran afecte la riquesa de gràcia amb que Déu us afavoreix. ¡Agraïm a Déu el seu do inefable!”. Se’m van il·luminar els ulls de la fe, en llegir-ho. Com si Pau ho hagués escrit pensant en vosaltres que ho llegireu ara. Pau a seguici del Mestre eixampla el seu cor compassiu i benigne, fidel en l’amor. El veig com a gerent –permeteu-me de dir-ho així- del Banc d’aliments i el promotor de la primera Càritas de totes les Càritas que després vindran i que arribaran a “casa vostra i al cor de tots vosaltres”. Tots som Càritas. “Ajudeu per a poder ajudar”. En una paraula: “Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu”. Fem com Jesús que té una mirada que abasta tota la gent necessitada i “se’n compadí”. I no és solament pel pa de cada dia; és altra vegada allò d’Isaïes: “Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”.

Fem que neixi la nostra pròpia “càritas” al bell mig del nostre cor. Compartim la generositat de Déu. “Destinats a ser imatges vives del seu Fill...”

Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol de 2011. Barcelona.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Homilia del diumenge 24/07/2011 del P. Josep Mª Balcells

PORTEM AQUEST TRESOR EN GERRES DE TERRISSA

Tercera presentació successiva, diumenge rere diumenge, de les paràboles sobre el misteri del Regne. Avui les paraules-clau són: tresor i perla de molt preu. El Regne, que és el denominador comú de totes les paràboles, a fi de comptes, sempre és una troballa, una descoberta que fem, d’un valor suprem. Aquí tresor i perla més que fina és la Fe en el Regne. ¿En la fe hi pot haver un crescendo, fins al punt que un bon dia se’ns presenti com si fos un valor nou, redescobert? Podem pensar en que, tot i tenir-ne, de fe, arriba un moment “d’il·luminació” en que ens meravellem del que trobem al fons del nostre viure, al qual encara no hi havíem tingut accés fins aleshores, com de sentiment viu, com d’impacte, com d’actitud primera-última del nostre sentir-nos cristians; allò pel qual hom descobreix amb sorpresa el que té, i és com vingut tot d’una i que porta a “desposseir-se” d’un mateix –“anà a vendre tot el que té”-, per deixar-se posseir pel que no havia valorat amb meravella fins aquell moment. Té la sensació de novetat del què (la fe) i del qui (Crist) que renova el sentit de la seva vida, a ell i a tot el que l’envolta. Tresor arribat com un cop de sort, perla d’un valor incomparable. Tresor i perla que són la Fe en el Regne. La fe és en Crist. El Regne és Crist. La vida és Crist. Així de viscut i experimentat...

Apuntem algunes particularitats de l’experiència de fe viscuda com a única, excepcional: La sorpresa inesperada, la presa de consciència d’haver fet la descoberta insòlita, una joia desbordada, incontenible, la decisió de desvaloritzar o relativitzar tota l’experiència anterior. Es podria ben dir que és com una nova naixença (una “major naixença”: intuïció maragalliana, però en l’aquí, no en l’allà, que “se’ns pugui dar”). Un com experimentar en viu i personalment el quid de la conversa de Jesús amb Nicodem. Podem renéixer, malgrat les malfiances de Nicodem i nostres... “Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt”. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb qui neix de l’Esperit”

Il·luminació, fer-se conscient d’una valoració nova, com d’un despertar, com un néixer de dalt, com d’haver fet una meravellosa descoberta, com una sensibilitat desconeguda fins aquell moment. Un cop d’intensitat de llum al cor.

L’home, el pagès, el mercader no valen pel què busquen, sinó pel què “troben”. No hi ha mai proporció entre cercar i trobar. Fortuït, millor: gratuït és el trobar. El fet inesperat dóna un to d’anar més enllà de tota recerca. Tens la sensació de “gràcia donada”, de do baixat del cel, però que et restava amagat, desconegut en el “mercat” dels valors. Quan s’esdevé aquest cop de gràcia ens trobem amb un trontoll dels esquemes. L’escala de valors viscuts fins aquell moment s’ha remogut, tot ha pres una òptica nova. Inèdita en el sentit de mai viscuda, de sacsejada dels fonaments vitals.

Hi ha un canvi en l’axiologia, l’escala de valors. Donem valor nou a tot, a partir del valor nou descobert. Axiologia pràctica, a nivell d’experiència del viure quotidià.

El Regne de Déu, el “designi secret” de Déu, com l’anomena Pau és el que se’ns ha des-velat en Jesucrist, en persona i missatge. Es focalitza en Ell com a únic referent. Alfa i omega. Principi i fi. (No paraules, sinó “pàgines viscudes” de sobte...)

Pau va fer aquest trasbalsament de valors, quan camí de Damasc va “topar” amb el tresor i la perla més fina, en circumstàncies més aviat adverses, contradictòries, es podria dir. “Jo sóc Jesús a qui tu persegueixes”. Desconcert, enlluernament, encegament per la vivesa de l’experiència, i docilitat com a resposta. “Se’t dirà el què has de fer”. Pau farà de Crist el seu únic tresor, la seva joia única, la seva vida. “No sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi”. Des d’aleshores aquesta serà la seva saviesa (“Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell”); serà la saviesa de Déu, in-comparable, única. I posarà, en conseqüència, tot el seu viure a disposició de la “trovalla” i en farà missió, conscient, però, que la porta ell -i tots- en gerres de terrissa. Respecte, doncs, delicadesa i consciència de fragilitat. Evangelitzar, donar a conèixer vitalment aquest “valor” suprem que és tant un goig com una vocació i missió. “Ai de mi si no evangelitzés”.

Baixem ara als graons on nosaltres vivim la nostra potser petita fe. ¡Com ens és de necessari tenir aquesta potenciació del valor dels valors: la FE. Ens manca aquest punt d’il·luminació de la fe, que ens la transformi en, no un tresor, sinó en el tresor; no en una perla fina sinó en la perla incontrastable, única.

Mentre fe i vida no facin conjunció, el ple total, sempre quedarà tot plegat com una il·lusió, com un mancada utopia. Deia Rilke traduït per Vinyoli: “Visc la meva vida en cercles creixents / que s’estenen sobre les coses”. La fe és (ai, hauria de ser, podria ser) una vida que obre cercles creixents i que ho abasta tot: persones, esdeveniments, coses, sentit... L’acte de fe és dinàmic, posa en marxa, no és precisament estàtic (un fet aïllat), és vectorial (inclou magnitud i direcció). La fe que globalitza el viure, el sentir, el gaudir i que s’estén a tot i per tot arreu. ¡Senyor, augmenta’ns la fe, puja’ns-la a un nivell nou d’experiència! Creure és crear, és obrir una perspectiva nova..., “és saviesa i penetració que tenim” (Carta als efesis).

Salomó accedí a la saviesa suprema perquè circumscrigué la seva petició al Senyor, obert a que digui ell què vol, què prefereix per poder governar el poble de Déu: demana la gràcia de saber escoltar per ser just, per poder destriar el bé del mal. Demana discerniment per saber escoltar i fer justícia. I Déu complagut de la petició li dóna un “a més a més” que narrativament és comparable a allò de Jesús en el Sermó de la Muntanya: “Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol o la seva justícia i tot això (poseu-hi el necessari) us ho donarà de més a més”.

A la segona lectura hi ha explicitat tot el tresor del Regne del Pare, concernent a cadascú: “Destinats a ser imatges vives del seu Fill, cridats, fets justos i glorificats” (Paraula de Déu).

Una paràbola és una invitació a aprofundir en el misteri del Regne. No tothom està en la disposició adequada per entendre-viure allò a que invita Jesús. Hi ha tot un escalat entre la llavor que es perd , la que progressivament s’ofega i, d’entre la que cau en bon terreny, hi ha tot un ventall de fruitar, des del poc al cent per cent...

No puc deixar de pensar en Maslow (“La amplitud potencial de la naturaleza humana”). A la punta suprema de la seva “piràmide de la percepció i vivència dels valors”, ell posa les necessitats de tipus espirituals, transcendents que, per una traducció legítima, seria per a nosaltres la Fe en el Regne. Maslow parla dels valors de l’ésser (com a descripcions del món tal i com es percep en les experiències-cimals, les Peak-experiences), que són moments singulars, passatgers d’autorrealització, moments d’èxtasi que no poden comprar-se; en les que un és “sorprès per la joia”; són imprevisibles; són benefactors, fan bé a un mateix i als que estan al nostre envolt; són perdurables; “es donen en les persones autorrealitzades que s’avancen a escoltar les pròpies veus, que prenen responsabilitats, que són honestos amb ells i amb els altres, que treballen de valent; que descobreixen qui són i què són no solament en relació a la seva missió en la vida, sinó també a través de les “menudències” del dia a dia”. Són moments de fascinació, de concentració, d’absorció. Són els millors moments de l’ésser humà, moments de clarividència, de saber viure en felicitat, moments d’èxtasi, d’embadaliment, del goig més pur”. Quan s’esdevenen aquests moments fora de l’habitual es produeix com un replantejament, un posar a zero però a un nivell més enlaire, i les coses semblen noves noves. Reestrenades. És com el moment de sorpresa per la trobada del tresor, com la novetat d’haver descobert la peça única, impagable. Aquests cops de pujada de nivell vivencial es poden propiciar posant condicions necessàries, mai -amb tot- suficients. Són cops de gràcia. Perdoneu que retorni a la pel·lícula “El cambio” on es poden visionar aquests moments, per bé que un no sap el per què, ni el quan, ni el com venen. Que la fe viva en el Regne de Déu tant de bo avui pogués ser el moment precís de trobar el tresor o la descoberta de la joia de les nostres joies. Preguem-ho conjuntament. Visquem personalment la lletra i la música de les paràboles d’avui.

Diumenge XVII de durant l’any, 24 de juliol de 2011 Barcelona

dilluns, 18 de juliol del 2011

Homilia del diumenge 17/07/2011 del P.Josep Mª Balcells

SENSE TÍTOL

La paràbola d’avui ens retrata de forma personalitzada d’allò més bé i amb precisió, cas de fer-ne una lectura inhabitual a la que ens dicta la mera literalitat del text. Aquest ens diu que en el camp del món sempre hi trobem irremissiblement el “mal” barrejat amb el “bé”. El cop de resposta espontània dels mossos és insensata. “¿Voleu que anem a arrencar el jull?” L’amo, la veu de la sensatesa, els diu: “Deixeu-los créixer junts”. A l’hora de la sega ja farem les paus. Espigat el mal es diferencia d’un tot a tot del bé. Tot és qüestió d’espera. El temps de la maduració donarà a cada cosa la seva cara. Ja més endavant donaré una explicació diversa tot i que no desdirà res de l’explicació que en dóna el mateix Jesús. És complementària ¡i molt!

Ho hem sentit tantes i tantes vegades que ja no trobem estrany que convisquin en veïnatge el bé i el mal. Amb la idea afegida que aquest dualisme fa que el bo sigui més bo i el dolent més dolent, per contrast. Com si fossin dos mons separats, nascuts uns per al bé i altres –malauradament- per al mal. Aquesta divisió maniquea (esquerra - dreta, bo –dolent, bé – mal) si li canviem la fesomia, amb una petita llicència que va més enllà de com va sortir de llavis de Jesús i d’anar dirigida a una concepció ancestral de la vida com un joc de lladres i policies, posada –dic- aquesta bipolaritat en una mateixa persona, ens dóna un trasbalsament i ofec, tal com ens dicta l’experiència personal. Estem sotmesos a una duplicitat vital; en una mateixa persona mal conviuen el bé i el mal. Guerra permanentment oberta, que no hem d’esperar pas l’hora de la sega definitiva, perquè aleshores el jull es pot haver menjat, ofegant-lo, el blat. S’ha d’anar “arrencant” el mal tot just apunti, com deien els mossos. Aquesta, paradoxalment, és la sensatesa fonamental. “La vida de l’home és milícia”, ens adverteix el Llibre Sagrat. I a fe que és una milícia, a voltes agònica, perquè l’avidesa del mal és sorruda i cal tenir-la a ratlla. I com més amunt és el Jo d’una consciència i veu ètiques, més descobreixes l’arrelam profús del mal en tu mateix; vas prenent més forta i viva consciència del que no deuries fer u ometre, i al·lucines amb la mandra existencial que sents i et fa... ¿No és això, pregunto?

En porto, a tall d’exemple de primer ordre, les constatacions existencials de Pau. Caldria rellegir calmosament els dos capítols – set i vuit- de la Carta als Romans: “Sabem que la Llei és espiritual; però jo sóc terrenal i estic venut com a esclau al pecat. No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. Si faig, doncs , allò que no vull, reconec que la Llei és bona; però aleshores no sóc jo qui actua així , sinó el pecat que habita dintre meu. Sé que el bé no habita dintre meu, és a dir, que sóc feble. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria. Sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m’agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner. És la llei del pecat que porto dintre meu. ¡Que en sóc de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? ¡Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre! Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu, però, home feble com sóc, serveixo alhora la llei del pecat.

He volgut posar fil per randa aquest passatge cèlebre en que l’exhortació de Pau pren ressonàncies molt personals. Diu allò que sent i que ha experimentat com a lluita constant sense sortir-se’n. En el capítol vuitè presenta la que ell anomena la vida en l’Esperit. A vosaltres deixo el goig de llegir-lo i aplicar-lo a vosaltres a ple dret, en Jesucrist. No som,doncs, en definitiva, esclaus del mal; Jesús per la fe en Ell ens n’allibera. Mantinguem ferma aquesta confiança integral. A la fi, el BÉ venç el mal.

El mal té cos i forma de pecat, de desajustament moral, d’inconseqüència a nivell de consciència; no el podrem fer desaparèixer, si no el combatem amb l’acció precisa de l’Esperit, en pic apunti a la consciència. Això és viure, combat espiritual permanent. Ja ens ho deixava aclarit, pres des d’una volada que engloba tota mena de mal, en Miquel Estradé en el seu llibre titulat contenciosament EL MAL: PROBLEMA I MISTERI.

Confesso que m’havia temptat fer al·lusió directa a la desconcertant obra de Stevenson. “El cas misteriós del Dr. Jekill i Mr. Hide”, fins al punt d’haver posat provisionalment aquest títol: L’enigmàtic cas de Mr. Jull. Noteu el canvi de cognoms, de Mr. Hide passaria a Mr. Jull. Havia escollit Jull en comptes de Cogula, per què el canvi em feia més patxoca i introduïa aquest toc de misteri d’aquesta aparent novel·la negra que quan la vaig llegir per primera vegada em vaig quedar molt “tocat”. Hi veia una al·legoria del que ens ha dit Pau, portat insospitadament a una novel·la que és més que negra... No sabria com qualificar-la. Llegiu-la, llegiu-la; no us defraudarà, no, a fe.

No puc deixar de comentar-vos-ho amb la sorpresa sempre oberta. Us dic: Quan una persona gran es confessa, se la sent dir amb freqüència: “Jo sóc gran, i no “faig” pecats”. Noteu tres coses. Ser gran sembla que porta a una certa immunitat respecte al mal. “No “faig” pecats”. ¿Quina mena de cosificació, de fets concrets, ¿És que no compten les actituds? Pecats. ¿és que no hi ha mancances a la tercera edat, i no n’hi ha de pròpies? A tants anys... ¿hem arribat venturosament a la impecabilitat?

Ja es veu que hem perdut la pugnacitat –a mort- descrita per Stevenson. ¿Misteri o problema? Ambdues coses.

Poso punt i final a la mena de “paràbola” reportada per Hans Küng en un llibre que acabem de “repassar” (dialogat) en grup. El llibre és “Lo que yo creo” de l’editorial Trotta. Mal i bé conviuen però ho han de fer adversament. Convé que el bé creixi i que el mal (posat sota qualsevol forma: moral, sofrença, neguits, tensions) disminueixi. Pau ens en dóna la porta de sortida (del mal) i d’entrada (en el bé): “Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort”.

I acabo amb els records de Küng. “Ja des de petit vaig entendre que cadascú ha de carregar la creu que se li assigna. La meva mare em va contar la història d’una persona que estava descontenta d’això. Com que estava descontenta amb la creu que li havien imposat, un àngel la va portar a un gran magatzem de creus, i la va invitar a escollir-ne una de nova. Però unes li semblaven massa pesades, altres massa lleugeres. Després d’una prolongada indecisió en trobà una d’entremig, que li semblava que podia correspondre’s amb les seves forces. “Has escollit precisament la teva creu, li digué l’àngel. D’ara en endavant porta-la amb paciència”.

“Qui tingui orelles que escolti” i que Jesús em perdoni per haver donat una altra explicació diferent de la seva.

Diumenge XVI de durant l’any, 17 de juliol de 2011. Barcelona

diumenge, 10 de juliol del 2011

Homilia del diumenge 10/07/2011 del P. Josep Mª Balcells

AL PRINCIPI FOU LA PARAULA

“…I La Paraula era Déu. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si de Déu és qui l’ha revelat”. I sabem –ens ho va recordar el diumenge passat- que els senzills s’obren a la revelació dels misteris del Regne. Donem un pas més. Primer cal parlar esquemàticament de l’estructura de l’evangeli de Mateu. Són cinc les grans instruccions les que fan l’entramat del seu evangeli. La primera correspon al Sermó de la Muntanya (cap. 5-7) on es presenta la santedat del Regne –o la justícia entesa com a sinònim de la santedat, de la nova ètica del Mestre-. Segona. Els heralds o predicadors del Regne (cap. 10). Tercera, i és la d’avui: Els misteris del Regne, expressats en paràboles (cap 13). Quart: els fills del Regne (cap 18). Cinquè: La crisi que marcarà el pas del Regne ocult actual al Regne manifestat al final dels temps (cap 24-25).

És important, ja centrats en l’evangeli d’avui, que inaugura tot un seguit de paràboles del Regne, que presenten Jesús com el veien els seus contemporanis: com a Mestre o Rabbí. Tal i com diuen els entesos, el Mestre utilitzant aquest gènere de les paràboles tan impactant no vol donar doctrina, “no vol donar idees, sinó –notem-ho- vol actualitzar el sentit últim de la seva mateixa figura de Mestre i sobretot el sentit del destí i de com accedir al nucli del seu missatge: proclamar el Regne de Déu. La forma amagada i senzilla del designi de Déu: en la humilitat profunda, desvirtuant les expectatives messiàniques en la forma distorsionada com havia quallat en el seu poble. No deixen de ser enigmàtiques, i no tothom les poden entendre, ni tan sols els mateixos deixebles, d’aquí que hauran de demanar explicacions, que d’altra banda no es donaran als “savis i entesos”, els fariseus (capítol 12), a qui se’ls escapa la Persona i el Missatge del Mestre, com s’evidencia justament abans de reportar les paràboles. Atenció que les paràboles d’aquest capítol 13 tenen una gran coherència: són el nucli dels misteris del Regne, ja ho hem dit. Entrem ja en la narració evangèlica d’avui: Té dues parts o millor tres, ja que l’explicació de la paràbola que li demanen els deixebles, habitualment s’omet per no allargar-nos...La primera és com una introducció a totes les set paràboles.

No sé si us passa sovint que en fer una relectura, ni que només sigui d’una frase, de cop i volta t’adones de coses que abans no hi havies parat esment. Això ens passa –potser- perquè llegim massa de pressa, com qui no llegeix bo i llegint, com que ja ho sabem –ens diem sense dir-nos-ho- no hi parem atenció, no deixem que allò llegit desvetlli ressons i connexions. Qui llegeix com fent un estudi veurà amb gran sorpresa que se l’il·luminen els textos i hi veu més enllà del què diuen estrictament les paraules. Hi ha pels lectors atents a cada moment una descoberta a punt d’esbadellar-se. A vegades intel·lectualment, de continguts; altres, descobreixes el per què l’autor ha dit i com ho ha expressat en aquest moment; altres, perquè et submergeixes en aquell toc poètic que transfigura la frase. La paraula sempre és viva, i més, la Paraula de Déu. ¡Ai, si llegíssim deixats portar per l’aura del qui, per què i com escriu l’autor i també per la pròpia aura de lectors avesats! ¡Ai, i com seria un goig renovat i enriquidor la lectura! Sempre parlo de tres lectures consecutives, per fer-ho amb precisió i amb goig nou, sorpresiu... Deixem-ho, deixem-ho.

Avui -perdoneu la ingenuïtat, perquè és la ingenuïtat del no-saber- m’he adonat amb meravella que el començament d’aquest evangeli s’obre pas amb una solemnitat discreta, semblant al començament del Sermó de la Muntanya. D’aquest en podríem ben bé dir-ne El Sermó de la Barca. Que no ens passés per alt aquest exordi. Simula que Jesús està assegut vora el llac. ¿Què hi feia? ¿Potser estava embadalit contemplant les onades que es rendien, una a una, vora els peus? Poc va durar aquest espai de contemplació. Veient que una gernació s’atansava freturosa de paraula i de curacions, té un cop de “geni”. Ell que sí, puja a una barca varada prop de la platja, s’hi assegué com qui es disposa a “mestrejar”, assegut al setial... I “els parlava llargament en paràboles”. Contrasteu amb el començament del Sermó de la Muntanya: “En veure les multituds, Jesús, s’assegué, i se li atansaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient”. Atenció també a com es clouen els discursos o grans instruccions. Després del Sermó de la Muntanya: “Quan hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la llei”. Quan hagué acabat de dir aquestes paràboles, se’n va anar d’aquell indret. Arribà al seu poble i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien: -¿D’on li vénen aquesta saviesa i aquests miracles que fa? Aquí: “Quan hagué acabat de dir aquestes paràboles, se’n va anar d’aquell indret. Anar a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien. –D’on li venen aquesta saviesa i aquests miracles que fa? Hem notat el paral·lelisme entre els finals d’aquestes dues instruccions. Igual es podria dir de les altres tres restants.

La PARAULA, vehicle d’entrar als misteris del Regne. La paraula de Déu és viva i tallant, ens diu Pau. ¿Com fer-ne l’experiència? Estem en un dels nuclis més importants per la transmissió i la vivència de la fe. Ser i a fons “oients de la Paraula”. Diu benet XVI: “Desitjo revaloritzar la Paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació, desitjant al mateix temps que sigui cada vegada més el cor de tota l’activitat de l’Església” I insistirà: “No hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir novament a l’home d’avui l’accés a Déu, al Déu que parla i ens comunica el seu amor a fi que tinguem vida abundant. En efecte, l’Església es fonamenta sobre la Paraula de Déu, neix i viu d’ella. Al llarg de tota la seva història, el poble de Déu ha trobat sempre en ella la seva força, i la comunitat eclesial creix també avui en l’escolta, en la celebració i en l’estudi de la Paraula de Déu”. “A l’església es venera la Sagrada Escriptura. Per bé que la fe cristiana no és una “religió del Llibre”, el cristianisme és la “religió de la paraula de Déu”, no d’una paraula escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu”. “Ara, la Paraula de Déu no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret” “la Paraula en Crist no s’expressa principalment a través d’un discurs amb conceptes i normes. Aquí ens trobem davant per davant de la persona mateixa de Jesús. La seva història única i singular és la paraula definitiva que Déu diu a la humanitat. Així s’entén per què “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’Encontre amb un esdeveniment , amb una persona que dóna un nou horitzó a la vida i, per tant, una orientació definitiva”. L’Escriptura, doncs, ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida i viscuda com a Paraula de Déu”.

“Cal destacar la intrínseca relació entre comunicació de la Paraula de Déu i el testimoni cristià. D’això depèn la credibilitat de l’anunci . D’una part es necessita la Paraula que comuniqui tot el què el Senyor mateix ens ha dit. D’altra, és indispensable que, amb el testimoni, es doni credibilitat a aquesta Paraula, per tal que no aparegui com una bella filosofia u utopia, sinó més bé com quelcom que es pot viure i que fa viure. Aquesta reciprocitat entre Paraula i Testimoni torna a reflectir la manera com Déu s’ha comunicat a través de l’encarnació del seu Verb. La Paraula de Déu arriba als homes “per l’encontre amb testimonis que la fan present i viva”. D’una forma particular les noves generacions necessiten ser introduïdes a la Paraula de Déu, mitjançant l’encontre i el testimoni autèntic de l’adult, l’influx positiu dels amics i la gran família de la comunitat eclesial”... En aquesta circularitat entre testomoni i Paraula podem comprendre les afirmacions del papa Pau VI en l’Exhortació Evangelii nuntiandi. “La nostra responsabilitat no es limita a suggerir al món valors compartits; fa falta que s’arribi a l’anunci explícit de la Paraula de Déu. “La Bona Nova proclamada pel testimoni, haurà de ser, doncs, tard o d’hora, proclamada per la paraula de vida. No hi ha evangelització veritable, mentre no s’anuncïi el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el Regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu”. Acaba Benet XVI el seu document “La paraula de Déu”: “Desitjo una vegada més exhortar a tothom a esforçar-se per tenir cada vegada més familiaritat amb la Sagrada Escriptura. Mai hem d’oblidar que el fonament de tota espiritualitat cristiana autèntica i viva és la Paraula de Déu anunciada, acollida, celebrada i meditada en l’Església”.

“Un sembrador va sortir a sembrar... Qui tingui orelles, que escolti.

Diumenge XV de durant l’any, 12 de juliol de 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 03/07/2011 del P. Josep Mª Balcells



SER SENZILL

Sí, ser senzill, però... segons l’evangeli. De fet, hi ha diverses maneres de ser-ne. És un tema, el de la senzillesa, que em tempta molt, però que a la vegada em fa por, precisament perquè no és fàcil d’entendre-la com ens ho deixa entreveure l’evangeli d’avui. En l’home d’ara-i-aquí els trets prevalents no van justament en línea amb l’evangeli; més aviat, dit en una expressió de manual: avui primeja més l’”ego” (per entendre-ho, llegiu més bé “egoisme”) que no pas el “jo”. Aquest és el brou ambiental. No resultarà pas fàcil voler fer-ho entendre diversament.

Massa gent “conqueridora”, made-self-man, ¿es diu o es deia?- confon simplicitat o “senzillesa” amb beneiteria. Aquests, els beneitons, -pensen els “altres”- són gent de cap empenta, gent àtona, gent que s’acomoda, que té una fluixa o poca autoestima i que va passant per la vida sense “notorietat”, sense tenir criteris “forts”. Es creuen –¡creguts que són ells!- que porten les regnes del futur, que la terra els és pròpia. Pas a la “piconadora” que tot i tots els aplana... De senzills res de res.

L’evangeli va per tot un altre camí; està a les antípodes, de fet.

Em sedueix aquest passatge de Mateu: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne, que heu amagat als savis i entesos”. Jo el trobo clau per entendre l’evangeli com a forma de vida. Lliga amb el que dèiem el diumenge passat sobre el què és la saviesa de Déu en contraposició a la saviesa que busquen i se’n deleixen els grecs com a suprema aspiració. “De fet –diu Pau- als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és d’aquest món ni dels qui el dominen, que han de ser destituïts, sinó la saviesa amagada en el designi de Déu: des d’abans dels temps ell l’havia destinada a ser la nostra glòria”. No m’allargo, feu-ho vosaltres són els primers capítols de la Primera Carta als de Corint. Amb tot, he de tornar a insistir al què ens diu el Dr. Dyer en la seva pel·lícula “El cambio”, que descobreix l’imperi amagat de l’”ego” de qui diu que sempre demana més, que valora sobretot el que fa, que està pendent de la imatge de si que vol mantenir i engrandir davant la gent, de que s’aïlla i altres... El nostre mestre d’antany deia: “Y se hincha el perro”.

Estem a la XIV setmana de durant l’any, explanació tot ell de la narració de Mateu que vàrem deixar penjada per donar pas al cicle Pasqual, acompanyat de la Pentecosta, la Trinitat, Corpus: Els “tres mil” de la nostra litúrgia, per dir-ho d’alguna manera... Ara reprenem Mateu, després que vàrem puntejar el Sermó de la Muntanya. Jo ho recordo pla bé. Faig aquesta referència perquè aquests tres capítols, del 5 al 7, venen a ser com l’espina dorsal del viure cristià i són com el teló de fons del que s’anirà perfilant com el capteniment i configuració del que lloa Crist quan emocionadament es dirigeix al Pare tot donant-li gràcies per haver obert la revelació que els fa tanmateix senzills per entendre i viure els misteris del Regne. Evidentment que no és cosa de ser bones persones; per això no faria falta tota una revelació. Deu ser quelcom que excedeix un plantejament merament humà, tan sols. Per això l’expressió senzills ha de tenir un contingut que va molt més enllà d’un humanisme que de fet inclou alguna manera de ser senzills, però que ho sobrepassa i de molt... En el seminari, quan estudiàvem teologies se’ns deia que “la gràcia pressuposa la naturalesa” i també que “la naturalesa no fa salts”. Principis que ens porten a dir que la senzillesa evangèlica té com a base una senzillesa humana, i que al llarg d’un camí i procés fets la porta fins als llindars de la revelació i l’obre a viure-la amb un referent clar que és el mateix Crist que se’ns presentarà en l’evangeli d’avui com a benèvol i humil de cor i que en Ell reposarem. Que, d’altra banda, consona amb aquests salms responsorials tan ben lligats amb el tema principal de la litúrgia del dia, el nostre d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat. Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat Ell els redreça”.

El desllorigador de tot plegat el trobem al capítol 18 del mateix Mateu: “En aquella ocasió els deixebles preguntaren a Jesús: ¿Qui és el més important en el Regne del cel? Jesús va cridar un infant, el posà enmig d’ells i digué: -Us ho ben asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a Mi”. Per obviar interpretacions que es quedarien a mig camí en nota a peu de pàgina a la BIC se’ns diu: “Jesús proposa l’infant com a model, no per la seva innocència o pel seu comportament, sinó perquè es troba en una situació de feblesa i dependència i ha de confiar en una altra persona. L’infant accepta allò que li és ofert; també el deixeble ha d’acceptar el do del Regne que Déu li fa”.

L’evangeli subratlla sempre la pobresa d’esperit, la simplicitat, la senzillesa, la puresa de cor, l’humilitat, el saber acollir, la confiança. Tot allò oposat a l’exercici del poder. La senzillesa viu autènticament el seu “jo” sense enguixats postissos, la pedra nua sense afegitons. No és fàcil ser senzills com els coloms. Cal afegir-hi la “murrieria” de la serp. És un joc d’equilibris que ens permet estar dempeus. Cal aprendre les lliçons de tanta marrada, el “poliment” de la pedra: allò de Martí Pol: “Reconduïm-la (la vida) pel discretíssim/ camí del fer i desfer de cada dia,/ pel gorg dels anys que ens correspon de viure.”

¿Com em dibuixo la senzillesa evangèlica? Preterir tot el que és accessori, anar a la nou de les coses, deixar la pallofa. Buidar per poder omplir. Anar per la vida amb el ulls positius. Saber que a fi de comptes tot és a fi de bé. Viure la vida serena, no anar adelerats i fora de nosaltres. Senyorejar el dia a dia, sense expectatives massa altes per a mi. “Acontentar-se” (= gaudir) amb el que un és, fa, viu. Tot això sense minvar en la “tensió” vital, gens enfarfegada, sense gairebé esforç, com si ens sortís de dins amb un grau plaent d’espontaneïtat. No m’agradaria trair les vivències de la senzillesa evangèlica. Si ho trobeu poc profund atribuïu-m’ho a mi, perquè no en sé més, però no deixeu de pensar que la senzillesa evangèlica és un autèntic do i revelació de Déu.

Darrerament ha sortit el número 174 dels Quaderns de Cristianisme i Justícia amb aquest títol: “Ja hi vaig, Senyor”. Contemplatius en la relació” de Gz. Faus “on potser es troben els tresors més grans d’una vida configurada per la fe i el seguiment de Jesucrist”. D’això en diu “el profundament humà”, el més enllà en humanitat que es fa visible, admirable i creïble en els senzills de l’evangeli. Nova versió que empalma amb els anawim de l’AT. Sintetitza les característiques o actituds de fons dels contemplatius en la relació: a) el respecte a la persona de tot altre. El seu rostre com a interpel·lació , una crida al respecte, a l’ajuda, a la comunió. Essent el rostre el més distintiu de la persona; b) l’acolliment simbolitzat en el somriure, en un tarannà benhumorat; c) una actitud de proximitat fraterna i igualitària davant de tots els germans (fills de Déu) que trobaré en el meu camí de cada dia. Tenint en compte el consell de Pau. “considerar els altres superiors a vosaltres mateixos”; i d) com a conseqüència, la capacitat d’escolta que desarma, que ens posa ànima a ànima, que enriqueix l’altre i també un mateix, perquè la comunicació vera ens porta a la comunió i tota comunió és riquesa mútua. Allò que diu conclusivament Gz. Faus: Ara es tracta d’una autoafirmació “per afegitó, no pretesa, ni tan sols assaborida egoistament com a tal: simplement rebuda en percebre que no necessitem més”. Us deixo; siguem senzills, demanem-ho com el do més preciós de Déu.

Diumenge XIV de durant l’any, 3 de juliol de 2011 Barcelona