diumenge, 10 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 03/07/2011 del P. Josep Mª Balcells



SER SENZILL

Sí, ser senzill, però... segons l’evangeli. De fet, hi ha diverses maneres de ser-ne. És un tema, el de la senzillesa, que em tempta molt, però que a la vegada em fa por, precisament perquè no és fàcil d’entendre-la com ens ho deixa entreveure l’evangeli d’avui. En l’home d’ara-i-aquí els trets prevalents no van justament en línea amb l’evangeli; més aviat, dit en una expressió de manual: avui primeja més l’”ego” (per entendre-ho, llegiu més bé “egoisme”) que no pas el “jo”. Aquest és el brou ambiental. No resultarà pas fàcil voler fer-ho entendre diversament.

Massa gent “conqueridora”, made-self-man, ¿es diu o es deia?- confon simplicitat o “senzillesa” amb beneiteria. Aquests, els beneitons, -pensen els “altres”- són gent de cap empenta, gent àtona, gent que s’acomoda, que té una fluixa o poca autoestima i que va passant per la vida sense “notorietat”, sense tenir criteris “forts”. Es creuen –¡creguts que són ells!- que porten les regnes del futur, que la terra els és pròpia. Pas a la “piconadora” que tot i tots els aplana... De senzills res de res.

L’evangeli va per tot un altre camí; està a les antípodes, de fet.

Em sedueix aquest passatge de Mateu: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne, que heu amagat als savis i entesos”. Jo el trobo clau per entendre l’evangeli com a forma de vida. Lliga amb el que dèiem el diumenge passat sobre el què és la saviesa de Déu en contraposició a la saviesa que busquen i se’n deleixen els grecs com a suprema aspiració. “De fet –diu Pau- als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és d’aquest món ni dels qui el dominen, que han de ser destituïts, sinó la saviesa amagada en el designi de Déu: des d’abans dels temps ell l’havia destinada a ser la nostra glòria”. No m’allargo, feu-ho vosaltres són els primers capítols de la Primera Carta als de Corint. Amb tot, he de tornar a insistir al què ens diu el Dr. Dyer en la seva pel·lícula “El cambio”, que descobreix l’imperi amagat de l’”ego” de qui diu que sempre demana més, que valora sobretot el que fa, que està pendent de la imatge de si que vol mantenir i engrandir davant la gent, de que s’aïlla i altres... El nostre mestre d’antany deia: “Y se hincha el perro”.

Estem a la XIV setmana de durant l’any, explanació tot ell de la narració de Mateu que vàrem deixar penjada per donar pas al cicle Pasqual, acompanyat de la Pentecosta, la Trinitat, Corpus: Els “tres mil” de la nostra litúrgia, per dir-ho d’alguna manera... Ara reprenem Mateu, després que vàrem puntejar el Sermó de la Muntanya. Jo ho recordo pla bé. Faig aquesta referència perquè aquests tres capítols, del 5 al 7, venen a ser com l’espina dorsal del viure cristià i són com el teló de fons del que s’anirà perfilant com el capteniment i configuració del que lloa Crist quan emocionadament es dirigeix al Pare tot donant-li gràcies per haver obert la revelació que els fa tanmateix senzills per entendre i viure els misteris del Regne. Evidentment que no és cosa de ser bones persones; per això no faria falta tota una revelació. Deu ser quelcom que excedeix un plantejament merament humà, tan sols. Per això l’expressió senzills ha de tenir un contingut que va molt més enllà d’un humanisme que de fet inclou alguna manera de ser senzills, però que ho sobrepassa i de molt... En el seminari, quan estudiàvem teologies se’ns deia que “la gràcia pressuposa la naturalesa” i també que “la naturalesa no fa salts”. Principis que ens porten a dir que la senzillesa evangèlica té com a base una senzillesa humana, i que al llarg d’un camí i procés fets la porta fins als llindars de la revelació i l’obre a viure-la amb un referent clar que és el mateix Crist que se’ns presentarà en l’evangeli d’avui com a benèvol i humil de cor i que en Ell reposarem. Que, d’altra banda, consona amb aquests salms responsorials tan ben lligats amb el tema principal de la litúrgia del dia, el nostre d’avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat. Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat Ell els redreça”.

El desllorigador de tot plegat el trobem al capítol 18 del mateix Mateu: “En aquella ocasió els deixebles preguntaren a Jesús: ¿Qui és el més important en el Regne del cel? Jesús va cridar un infant, el posà enmig d’ells i digué: -Us ho ben asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a Mi”. Per obviar interpretacions que es quedarien a mig camí en nota a peu de pàgina a la BIC se’ns diu: “Jesús proposa l’infant com a model, no per la seva innocència o pel seu comportament, sinó perquè es troba en una situació de feblesa i dependència i ha de confiar en una altra persona. L’infant accepta allò que li és ofert; també el deixeble ha d’acceptar el do del Regne que Déu li fa”.

L’evangeli subratlla sempre la pobresa d’esperit, la simplicitat, la senzillesa, la puresa de cor, l’humilitat, el saber acollir, la confiança. Tot allò oposat a l’exercici del poder. La senzillesa viu autènticament el seu “jo” sense enguixats postissos, la pedra nua sense afegitons. No és fàcil ser senzills com els coloms. Cal afegir-hi la “murrieria” de la serp. És un joc d’equilibris que ens permet estar dempeus. Cal aprendre les lliçons de tanta marrada, el “poliment” de la pedra: allò de Martí Pol: “Reconduïm-la (la vida) pel discretíssim/ camí del fer i desfer de cada dia,/ pel gorg dels anys que ens correspon de viure.”

¿Com em dibuixo la senzillesa evangèlica? Preterir tot el que és accessori, anar a la nou de les coses, deixar la pallofa. Buidar per poder omplir. Anar per la vida amb el ulls positius. Saber que a fi de comptes tot és a fi de bé. Viure la vida serena, no anar adelerats i fora de nosaltres. Senyorejar el dia a dia, sense expectatives massa altes per a mi. “Acontentar-se” (= gaudir) amb el que un és, fa, viu. Tot això sense minvar en la “tensió” vital, gens enfarfegada, sense gairebé esforç, com si ens sortís de dins amb un grau plaent d’espontaneïtat. No m’agradaria trair les vivències de la senzillesa evangèlica. Si ho trobeu poc profund atribuïu-m’ho a mi, perquè no en sé més, però no deixeu de pensar que la senzillesa evangèlica és un autèntic do i revelació de Déu.

Darrerament ha sortit el número 174 dels Quaderns de Cristianisme i Justícia amb aquest títol: “Ja hi vaig, Senyor”. Contemplatius en la relació” de Gz. Faus “on potser es troben els tresors més grans d’una vida configurada per la fe i el seguiment de Jesucrist”. D’això en diu “el profundament humà”, el més enllà en humanitat que es fa visible, admirable i creïble en els senzills de l’evangeli. Nova versió que empalma amb els anawim de l’AT. Sintetitza les característiques o actituds de fons dels contemplatius en la relació: a) el respecte a la persona de tot altre. El seu rostre com a interpel·lació , una crida al respecte, a l’ajuda, a la comunió. Essent el rostre el més distintiu de la persona; b) l’acolliment simbolitzat en el somriure, en un tarannà benhumorat; c) una actitud de proximitat fraterna i igualitària davant de tots els germans (fills de Déu) que trobaré en el meu camí de cada dia. Tenint en compte el consell de Pau. “considerar els altres superiors a vosaltres mateixos”; i d) com a conseqüència, la capacitat d’escolta que desarma, que ens posa ànima a ànima, que enriqueix l’altre i també un mateix, perquè la comunicació vera ens porta a la comunió i tota comunió és riquesa mútua. Allò que diu conclusivament Gz. Faus: Ara es tracta d’una autoafirmació “per afegitó, no pretesa, ni tan sols assaborida egoistament com a tal: simplement rebuda en percebre que no necessitem més”. Us deixo; siguem senzills, demanem-ho com el do més preciós de Déu.

Diumenge XIV de durant l’any, 3 de juliol de 2011 Barcelona