diumenge, 10 de juliol de 2011

Homilia del diumenge 10/07/2011 del P. Josep Mª Balcells

AL PRINCIPI FOU LA PARAULA

“…I La Paraula era Déu. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres. A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si de Déu és qui l’ha revelat”. I sabem –ens ho va recordar el diumenge passat- que els senzills s’obren a la revelació dels misteris del Regne. Donem un pas més. Primer cal parlar esquemàticament de l’estructura de l’evangeli de Mateu. Són cinc les grans instruccions les que fan l’entramat del seu evangeli. La primera correspon al Sermó de la Muntanya (cap. 5-7) on es presenta la santedat del Regne –o la justícia entesa com a sinònim de la santedat, de la nova ètica del Mestre-. Segona. Els heralds o predicadors del Regne (cap. 10). Tercera, i és la d’avui: Els misteris del Regne, expressats en paràboles (cap 13). Quart: els fills del Regne (cap 18). Cinquè: La crisi que marcarà el pas del Regne ocult actual al Regne manifestat al final dels temps (cap 24-25).

És important, ja centrats en l’evangeli d’avui, que inaugura tot un seguit de paràboles del Regne, que presenten Jesús com el veien els seus contemporanis: com a Mestre o Rabbí. Tal i com diuen els entesos, el Mestre utilitzant aquest gènere de les paràboles tan impactant no vol donar doctrina, “no vol donar idees, sinó –notem-ho- vol actualitzar el sentit últim de la seva mateixa figura de Mestre i sobretot el sentit del destí i de com accedir al nucli del seu missatge: proclamar el Regne de Déu. La forma amagada i senzilla del designi de Déu: en la humilitat profunda, desvirtuant les expectatives messiàniques en la forma distorsionada com havia quallat en el seu poble. No deixen de ser enigmàtiques, i no tothom les poden entendre, ni tan sols els mateixos deixebles, d’aquí que hauran de demanar explicacions, que d’altra banda no es donaran als “savis i entesos”, els fariseus (capítol 12), a qui se’ls escapa la Persona i el Missatge del Mestre, com s’evidencia justament abans de reportar les paràboles. Atenció que les paràboles d’aquest capítol 13 tenen una gran coherència: són el nucli dels misteris del Regne, ja ho hem dit. Entrem ja en la narració evangèlica d’avui: Té dues parts o millor tres, ja que l’explicació de la paràbola que li demanen els deixebles, habitualment s’omet per no allargar-nos...La primera és com una introducció a totes les set paràboles.

No sé si us passa sovint que en fer una relectura, ni que només sigui d’una frase, de cop i volta t’adones de coses que abans no hi havies parat esment. Això ens passa –potser- perquè llegim massa de pressa, com qui no llegeix bo i llegint, com que ja ho sabem –ens diem sense dir-nos-ho- no hi parem atenció, no deixem que allò llegit desvetlli ressons i connexions. Qui llegeix com fent un estudi veurà amb gran sorpresa que se l’il·luminen els textos i hi veu més enllà del què diuen estrictament les paraules. Hi ha pels lectors atents a cada moment una descoberta a punt d’esbadellar-se. A vegades intel·lectualment, de continguts; altres, descobreixes el per què l’autor ha dit i com ho ha expressat en aquest moment; altres, perquè et submergeixes en aquell toc poètic que transfigura la frase. La paraula sempre és viva, i més, la Paraula de Déu. ¡Ai, si llegíssim deixats portar per l’aura del qui, per què i com escriu l’autor i també per la pròpia aura de lectors avesats! ¡Ai, i com seria un goig renovat i enriquidor la lectura! Sempre parlo de tres lectures consecutives, per fer-ho amb precisió i amb goig nou, sorpresiu... Deixem-ho, deixem-ho.

Avui -perdoneu la ingenuïtat, perquè és la ingenuïtat del no-saber- m’he adonat amb meravella que el començament d’aquest evangeli s’obre pas amb una solemnitat discreta, semblant al començament del Sermó de la Muntanya. D’aquest en podríem ben bé dir-ne El Sermó de la Barca. Que no ens passés per alt aquest exordi. Simula que Jesús està assegut vora el llac. ¿Què hi feia? ¿Potser estava embadalit contemplant les onades que es rendien, una a una, vora els peus? Poc va durar aquest espai de contemplació. Veient que una gernació s’atansava freturosa de paraula i de curacions, té un cop de “geni”. Ell que sí, puja a una barca varada prop de la platja, s’hi assegué com qui es disposa a “mestrejar”, assegut al setial... I “els parlava llargament en paràboles”. Contrasteu amb el començament del Sermó de la Muntanya: “En veure les multituds, Jesús, s’assegué, i se li atansaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient”. Atenció també a com es clouen els discursos o grans instruccions. Després del Sermó de la Muntanya: “Quan hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la llei”. Quan hagué acabat de dir aquestes paràboles, se’n va anar d’aquell indret. Arribà al seu poble i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien: -¿D’on li vénen aquesta saviesa i aquests miracles que fa? Aquí: “Quan hagué acabat de dir aquestes paràboles, se’n va anar d’aquell indret. Anar a la sinagoga. Ells se n’estranyaven i deien. –D’on li venen aquesta saviesa i aquests miracles que fa? Hem notat el paral·lelisme entre els finals d’aquestes dues instruccions. Igual es podria dir de les altres tres restants.

La PARAULA, vehicle d’entrar als misteris del Regne. La paraula de Déu és viva i tallant, ens diu Pau. ¿Com fer-ne l’experiència? Estem en un dels nuclis més importants per la transmissió i la vivència de la fe. Ser i a fons “oients de la Paraula”. Diu benet XVI: “Desitjo revaloritzar la Paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació, desitjant al mateix temps que sigui cada vegada més el cor de tota l’activitat de l’Església” I insistirà: “No hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir novament a l’home d’avui l’accés a Déu, al Déu que parla i ens comunica el seu amor a fi que tinguem vida abundant. En efecte, l’Església es fonamenta sobre la Paraula de Déu, neix i viu d’ella. Al llarg de tota la seva història, el poble de Déu ha trobat sempre en ella la seva força, i la comunitat eclesial creix també avui en l’escolta, en la celebració i en l’estudi de la Paraula de Déu”. “A l’església es venera la Sagrada Escriptura. Per bé que la fe cristiana no és una “religió del Llibre”, el cristianisme és la “religió de la paraula de Déu”, no d’una paraula escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu”. “Ara, la Paraula de Déu no tan sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret” “la Paraula en Crist no s’expressa principalment a través d’un discurs amb conceptes i normes. Aquí ens trobem davant per davant de la persona mateixa de Jesús. La seva història única i singular és la paraula definitiva que Déu diu a la humanitat. Així s’entén per què “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’Encontre amb un esdeveniment , amb una persona que dóna un nou horitzó a la vida i, per tant, una orientació definitiva”. L’Escriptura, doncs, ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida i viscuda com a Paraula de Déu”.

“Cal destacar la intrínseca relació entre comunicació de la Paraula de Déu i el testimoni cristià. D’això depèn la credibilitat de l’anunci . D’una part es necessita la Paraula que comuniqui tot el què el Senyor mateix ens ha dit. D’altra, és indispensable que, amb el testimoni, es doni credibilitat a aquesta Paraula, per tal que no aparegui com una bella filosofia u utopia, sinó més bé com quelcom que es pot viure i que fa viure. Aquesta reciprocitat entre Paraula i Testimoni torna a reflectir la manera com Déu s’ha comunicat a través de l’encarnació del seu Verb. La Paraula de Déu arriba als homes “per l’encontre amb testimonis que la fan present i viva”. D’una forma particular les noves generacions necessiten ser introduïdes a la Paraula de Déu, mitjançant l’encontre i el testimoni autèntic de l’adult, l’influx positiu dels amics i la gran família de la comunitat eclesial”... En aquesta circularitat entre testomoni i Paraula podem comprendre les afirmacions del papa Pau VI en l’Exhortació Evangelii nuntiandi. “La nostra responsabilitat no es limita a suggerir al món valors compartits; fa falta que s’arribi a l’anunci explícit de la Paraula de Déu. “La Bona Nova proclamada pel testimoni, haurà de ser, doncs, tard o d’hora, proclamada per la paraula de vida. No hi ha evangelització veritable, mentre no s’anuncïi el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el Regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu”. Acaba Benet XVI el seu document “La paraula de Déu”: “Desitjo una vegada més exhortar a tothom a esforçar-se per tenir cada vegada més familiaritat amb la Sagrada Escriptura. Mai hem d’oblidar que el fonament de tota espiritualitat cristiana autèntica i viva és la Paraula de Déu anunciada, acollida, celebrada i meditada en l’Església”.

“Un sembrador va sortir a sembrar... Qui tingui orelles, que escolti.

Diumenge XV de durant l’any, 12 de juliol de 2011 Barcelona