diumenge, 30 de desembre del 2018

Homilia del 30/12/2018 i 01/01/2019


“L’AMOR  QUE  ENS  TÉ”

                                               Avui que he de parlar sobre la família començo amb el cor ple d’un sentiment agredolç. Agror: em pesen aquestes parelles que perden el nord del seu compromís, se’n desentenen i “ho deixen córrer”. Quina expressió tan feridora, per bé que humana, aquest “deixar-ho córrer”... Tantes estadístiques a l’alça de ruptures que van fent un mal pòsit! Només ho puc veure amb els ulls entelats. Em dol de veritat, Déu n’és testimoni: per a tots dos, cadascú envoltat de raons que no conclouen; i encara molt més per als fills,  cas  que en tinguin i, sobretot, si són petits. Dos drames o més que s’envolten de la major discreció i privacitat –ningú no desfà un propòsit vital sense dolor, llevat de que hi hagi, d’entremig, una frivolitat o altres motius inconfessables per part d’algun o de tots dos dels partners. Dolçor pensant en els que porten el seu compromís amb la lleugeresa del jou compartit que dóna l’amor mutu. Aquí va el meu desig, més que de que tingueu sort, un auguri de que camineu -mà a la mà- i que sapigueu recosir els estrips que el frec quotidià pugui comportar. Que no us manquin mai les ganes de posar en el viure i -sobretot en el conviure- el cor, la raó, el sentit altruista i creatiu i mans a l’obra en equip, que suposa bastir una parella, pujar uns plançons i poder gaudir veient que tots van convergint amb estima al clos familiar, i que com a edificació sempre creixent i adequant-la al moment present a un treballós manteniment, àdhuc tenint cura dels detalls que porten al “ben viure i conviure”, amatents a les mínimes sorpreses de fluixesa o d’estancament que s’han de sobreactuar, en pic descobertes. Bé val tota una vida donada, la vida de parella i de família!

Imatge relacionada                                               Veieu que no he citat encara l’expressió matrimoni, no per manca de ganes, però com sigui que és un ideal al que difícilment s’hi posa esment i atenció, donada la indiferència o fredor ambiental per les expressions resoludament cristianes, m’abstinc de parlar-ne així, sense pensar-m’ho amb un xic de prudència . No és el mateix una parella que un matrimoni. Aquest és parella, revestida i configurada d’una dotació particular, en la què Déu hi està compromès d’una manera i  intensitat particulars. Es tracta d’un sagrament específic, vosaltres en sou tanmateix els ministres. Déu comparteix un amor “singular”, “únic”; no n’hi haurà a vista i consideració de Déu cap altre d’igual. Estem bastits a imatge i semblança de Déu. Sabem què vol dir això? Déu en crear, distingeix, som “obra d’autor”, sempre i tots!

                                                Vaig al Vaticà II i hi manllevo aquesta aproximació: “El Crist Senyor, ha escampat l’abundor de les seves benediccions damunt d’aquest amor tan ric d’aspectes, brollat de la caritat divina i estructurat sobre el model de la seva unió amb l’Església. Perquè així com Déu va anar a l’encontre del seu poble amb una aliança d’amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels Homes, Espòs al mateix temps de l’Església, surt a l’encontre dels esposos  cristians a través del sagrament del matrimoni. Després fa estada amb ells, perquè, tal com Ell va estimar l’Església i es va lliurar a ella, així també els esposos, a través del seu do mutu, puguin estimar-se l’un a l’altre fidelment, per sempre. L’autèntic amor conjugal és sublimat al pla diví i sostingut i enriquit per la força redemptora del Crist i l’acció salvífica de l’Església, a fi que els esposos puguin ser conduïts eficaçment fins a Déu, i rebre ajut i reconfort en el seu ofici de pare i mare. És per això que els esposos cristians són enfortits, podríem dir consagrats , per un sagrament exprés amb vista als deures i a la dignitat del seu estat. Complint llavors la seva funció conjugal i familiar  amb la força d’aquest sagrament, i plens d’aquell Esperit del Crist que amara de fe, esperança i caritat tota la seva vida, progressen més i més devers la seva perfecció personal i la santificació mútua, i així, tots dos plegats, donen glòria a Déu” (L’Església en el món d’avui: número 48)

                                               Hi afegiríem també aquest incís del Catecisme de l’Església catòlica:” Déu, que ha creat l’home per amor, també l’ha cridat a l’amor, vocació fonamental i  innata de tot ésser humà. Perquè l’home fou creat a imatge i semblança de Déu que és Amor. Havent-lo Déu creat home i dona, l’amor mutu entre ells esdevé una imatge de l’amor absolut i indefectible amb què Déu estima la humanitat. És bo, molt bo, als ulls del Creador”.

                                                Déu, per tant, beneeix i comparteix un amor, que, com a experiència vital, ha de créixer; si no, es va llanguint i fins i tot pot perir. Déu ha posat totes les expectatives en el seu creixement i maduració; i -a més- aporta “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), de les quals n’hem de ser coneixedors i conscients, perquè en la mateixa presa de consciència hi brolla sempre la gràcia pròpia d’un amor concret i volgut per Jesús. Tasca finíssima, sempre atents, perquè el sagrament s’actua i vigoritza cada quan hi ha un nou acte d’amor, per petit que sigui. No és un sagrament que es rep tant sols una vegada a l’inici de les noces, sinó que actua cada vegada que hi ha un signe, constatació, visibilitat, credibilitat constatable per ambdós, per la família i, a més, transcendint a l’entorn vagin on vagin, facin el que facin. Testimoni públic i evangèlic, avui necessari, àdhuc urgent de l’Espiritualitat Comunió! Cada gest d’amor pren el valor  de símbol o de metàfora en les seves més quotidianes expressions. Esteu reblerts de gràcia, i potser no n’éreu ben conscients!. “Déu és per nosaltres un refugi i un castell...”(salm i cant).

                                               Manifestar un amor a través de petits gestos, de paraules i/o mirades bescanviades, manifesten l’amor constituent que pren forma de perdó, de gratitud, de festa, de presències -àdhuc silencioses- que l’altre les nota i en gaudeix. L’amor està fet de la petita comunicació tant verbal com no-verbal que fa gojosa i agradable la presència activa, volguda de l’altre. Allí hi nia l’acció benvolent de Déu Pare, del seu Fill i de l’Esperit Sant. Tots tres hi són, en tenim garantia en l’evangeli. Allí Déu s’hi fa present i proactiu, a goig de qui posa el gest i a goig de qui el rep i comparteix. Quina riquesa teniu, en vestes d’estar còmodes per casa... Ser-hi, quin goig!

                                               Saber donar, saber rebre, saber compartir vida i amor. Aquí Déu s’hi troba i ho ennobleix tot. No perdem de vista que la relació amb Jesús, més clar aquests dies nadalencs on l’encarnació de La Paraula feta home, es configura a traves d’esponsalicis. Ho dic de Jesús i l’Església i de vosaltres tots dos!

                                               Avui posem el “calderò musical” a la Setmana de l’Octava de Nadal. Hem allargat el goig del naixement de Crist i ens ha pres per reemprendre jolius el camí. La Festa de la Sagrada Família amb l’evangeli d’avui engloba tot el viure a Natzaret de una trentena d’anys en la més simplicíssima quotidianitat.  Seria bo que poséssim a la nostra consideració de cristians adults en la fe el fet lluminós “que ens va penetrant i resplendint en les nostres obres (col.lecta de la missa de l’alba de Nadal) i que sap tancar-obrir portes a les debilitats i les sublimitats d’un amor, que, -Joan que en va saber tant d’amor que li va valer la denominació de deixeble estimat de Jesús i custodi fiable de la seva Mare, Maria!- ens dirà que l’amor tot i essent el del principi, sí que “és nou, tant en Jesucrist i en nosaltres” (és l’amor de l’Encarnació en Maria i en l’Església) i és la penyora nadalenca que ens emportem via enllà. Bona Ruta pels viaranys d’un nou any amb la promesa que ens fem de no passar del cicle nadalenc, sense assaborir la primera epístola de Joan, que ens ha acompanyat durant sobretot aquest joiosa octava de Nadal.
Pilar casteller de dos i de tres i potser de més! Un símbol ben nostre. Un dia us enfilareu amb folre i manilla i l’eixerit enxaneta a dalt  aixecant  el  braç i  baixant rabent com un esquirol. Cada família una colla de castellers, oidà!
P. Josep Mª Balcells.
Setmana de l’Octava de Nadal que inclou el dia primer de gener, solemnitat de la Mare de Déu: 30 de desembre de 2018 i el dia 1 de gener del 2019.  Sabadell

dissabte, 22 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 23/12/2018


I  LA  PARUALA  ES  VA  FER  HOME

Resultat d'imatges de l'anunciació                                               La devoció a Maria, Mare de Déu i de l’Església ha anat passant per fluctuacions. Moments en què ho omplia tot: “Les Glòries de Maria, definicions d’excepcionalitat, santuaris arreu, pelegrinatges, mesos de Maria, fusions afectives de les maternitats pròpies i les celestials, vehiculacions de puresa amb la Puríssima, i més que se’n podrien trobar, a poc que ens poséssim a pouar en els nostres records d’infantesa...

                                               Ara, just després del Vaticà II, estem en un “momentum” marià –uso aquesta expressió per usar-la fora d’àmbits segrestats per la política, per donar a entenent la nova volada de represa de la devoció a Maria. Partim de l’encert del Concili de no posar-la com una flor a part, sinó ben profundament vinculada a l’Església, més encara a tots els humans. En afecte, se’ns diu que “la Verge Maria, arran de l’Anunciació de l’àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos (sant Agustí ho explica) i així feu present de la Vida al món”. És reconeguda i honorada per l’Església com a autèntica Mare de Déu Redemptor, fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe i en la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant l’honra com a Mare amantíssima  amb el més filial afecte”. “Un de sol és el nostre Redemptor, conformement a les paraules de l’Apòstol: “Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’Home Crist Jesús, el qual es donà a si mateix en rescat per tots” (I Tm 2, 5-6). Maria exerceix “una funció subsidiària i l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador”. “És per això que a l’empara de la Mare de Déu els fidels es refugien suplicants en tots els seus perills i necessitats”. (D’una de les pregàries més antigues a la Mare de Déu. Segle IV).

                                               L’ocasió, ara a l’Advent i al Nadal, és magnífica. Sota el guiatge bíblico-litúrgic aquesta darrera setmana Maria ocupa un lloc privilegiat. Dia a dia hem anat desgranant les aportacions sumades de Mateu i de  Lluc (l’evangeli de la Infància que se’n diu), que ens han portat a reviure als moments inicials de la manifestació del designi, amagat per temps i ara donat a conèixer en Maria: primer, anunciat i predit pels profetes, després en  l’Anunciació del fet extraordinari de que a una persona se li fa l’honor i la corresponsabilitat d’oferir niu i de portar a llum una persona que és al mateix temps Déu i Home, fet inimaginable, mai oït. Avui en l’Eucaristia ho celebrem, precedit d’una setmana tendrament mariana.

                                               Maria, esdevé la figura i espill d’una espera de nou mesos, el primer i més gran Advent que s’ha viscut mai. És “l’entranyament” –per dir-ho així- d’un Déu esdevingut Encontre, meravella de comunió i de bona esperança i que ens portarà a tots al goig inefable d’una naixença per a tots i cadascun de nosaltres, fets així fills  de Déu i germà nostre per sempre més. “Per Jesús ens ve la Vida, exultem germans!”. Amb raó diu el papa Francesc: “no em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               En un dels prefacis d’Advent proclamem com a síntesi dels esdeveniments dels què fem memòria afectuosa: “Aquell que anunciaren els oracles  dels profetes, aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge, el que Joan proclamà com el que havia de venir i el mostrà ja present enmig del homes, és Ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per al Misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança”. “Beneït el qui ve en nom del Senyor.

                                               Repassant les lectures d’aquesta setmana, anem des del Gènesi en que ja s’albira una rèplica a Eva en la persona de Maria i veiem que l’Aliança amb la humanitat a través de la genealogia ens certifica que entronquem amb els pares des d’Abraham fins a Josep, espòs de Maria que, segons la cultura dels  hebreus, donarà enllaç amb tot el poble descendent de David. “Reviurem” aquell passatge ple d’una suau i tendra escenografia quan Déu demana “permís” per fer possible aquest enllaç entre la divinitat i la humanitat per sempre més. Emparentant-nos amb Déu d’una manera tan humana i tan nostra, que farà exclamar a Maria i -en ella- a tots nosaltres: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. La seva parenta Elisabeth farà el millor elogi de Maria: ·”Feliç tu que has cregut!” És en aquest ambient deliciós que dues dones excel·lents han estat “visitades” per la presència irradiant del Déu íntim, més que proper. Quin gran Advent que viuen totes dues. Ens faran obsequi dels beneïts de les seves entranyes. I serà Nadal, el Nadal de sempre i dels més Viscuts en carn pròpia. “Joia en el món, Jesús és nat: oh terra, el teu Senyor rep amb amor i amb humilitat, i canta a sa llaor”.

                                               Fem corranda amb tantes col·lectes precioses d’aquests darrers dies i disposem-nos a viure amb exultança, que és precisament  l’expressió més adequada per celebrar el misteri de l’Encarnació, principi i fi de la nostra fe, oh Mare de Déu de l’Esperança!, festa que hem celebrat aquesta setmana privilegiada: “Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i veritat”. (dimecres)

                                               “Oh Déu, per l’anunci de l’Àngel, la Verge Immaculada rebé en el seu si la vostra Paraula inefable i, plena de l’Esperit Sant, va ser transformada en temple de la divinitat, feu que, seguint el seu exemple, siguem capaços d’obeir amb senzillesa la vostra voluntat”. (dijous)

                                               “Escolteu, Senyor, les pregàries del vostre poble, feu que els qui s’alegren per la vinguda del vostre Fill, fet home com nosaltres, obtinguin el premi de la vida eterna, quan torni en la seva glòria”. (divendres)

                                               I finalment la col·lecta del diumenge, avui mateix: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”.

                                               Mai he pogut pregar amb més fe i esperança aquestes col·lectes que anuncien, proclamen, i es gaudeixen en l’encarnació de Jesús i en tots els que ens honorem de festejar aquesta Vinguda, aquesta Visita que voldríem que no es desfés mai i de la qual voldríem ser-ne pregoners en vida, experiència i amor. Justament el divendres es pot prendre com a primera lectura un bell passatge del Càntic dels Càntics que amb veu del més profund del cor enamorat de Déu ens festeja, oh paradoxa!: “Deixa’m veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, que la teva veu és dolça i la teva cara bonica”. Dit això, no queda res més que el silenci acollidor, entendrit, sospès...

                        Setmana antecedent i diumenge darrer de d’un Advent renovellat i que fruitarà en un Nadal proper, proper, que ja ens embolcalla... Bones Festes, bona nova que cada any és com si florís per primera vegada. Acompanya’ns, arrela fort en tots els cristians, sobretot per donar-ne testimoni i portar la vera alegria, la que Jesús ens encomanà. A Ell sigui donada la glòria per sempre. Al·leluia. 17 -24 fèries privilegiades d’Advent. Que el del 2018 sigui ple d’amor,  goig i pau.

P. Josep Mª Balcells - Sabadell                                              

diumenge, 16 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 16/12/2018


EXULTA!  EXULTA  ISRAEL!

                                               Aquesta cançó vibrant l’haurem cantat més d’una i més encara aquests dies d’Advent. Té el seu misteri o la seva màgia. Endinsem-nos-hi.

Resultat d'imatges de exulta israel                                               Us heu fixat –ben segur que sí- que el gènere profètic és essencialment poètic. És exaltant! No els podem llegir, els profetes, com si fos un relat pla, simplement narratiu. Sempre s’excedeixen. Diu allò que vol dir, però usa expressions magnificants. Llegia no fa gaire que “al principi fou la metàfora”, que vol dir que la realitat és sempre vista emotivament. I que la traïció, davant d’una realitat embarassada sempre de misteri, seria no tenir uns ulls que no sabessin llegir-la amb un cor de poeta, en el sentit més pregonament humà d’aquesta expressió. La realitat cantada –sí, cantada!- pels profetes té ressonàncies bé líriques, bé èpiques. I, ai!, avui aquestes maneres de dir ens són molt alienes. Hem perdut la capacitat de llegir la realitat fonda a través de termes com són: alliberament, el retorn de l’exili, de promeses de Déu acomplertes, la possessió culminant de desitjos que van més enllà dels paràmetres del tocar i comptar, del més o menys, de constatacions fredes, eixorques d’un i un fan dos.

                                               Aquests dies també els feiners a més dels diumenges Isaíes, Baruc, Sofonies ens sorprenen amb expressions vibrants, radiants, exaltants, exultants com són: “Crida, aclama, alegra’t, celebra-ho. Treu-te els vestits de dol. El Senyor ve, no tinguis por, exclama’t, vesteix-te de festa, posa’t per diadema la glòria de l’Etern”; serrats que s’aplanen, rius que planegen pels deserts, fruiterars perennes... Ens sobten aquestes aclamacions, aquest dibuix d’una realitat desbordada, fora límits de constriccions; veus alades que s’envolen líricament o bé amb retrunys de gestes excelses, que les vivim al viu i són promeses acomplertes, són meravelles mai somiades. Només és poden llegir com a descripcions de paisatges interiors, sempre marcats per la sorpresa i la possessió entranyable, que la tenim dins i que prorromp amb expressions que les sentim com ben nostres, gairebé com a exclusivament nostres i que esclaten dins de la nostra poquesa: “Jo sóc el teu Déu, et dono la mà, no tinguis por: jo t’ajudo, pobret cuquet meu...”

                                               És en aquests termes irradiants en què es presenta una vinguda anhelada, sorprenent, un encontre amb un Déu fet a mida que no mesura humana, que et pren i et porta a una experiència de possessió mútua, de comunió, d’un “no saber sabido...” Direu que m’he begut l’enteniment. I us diré que possiblement deu ser veritat. Que veig el que no hi ha. Però també pot ser que sí que jo ho veig i que em faig creus de que tu no ho vegis, perquè la veritat s’ha transcendit a ella mateixa i dóna veus i visions que amaguen un misteri que ens fa l’ullet. I que ser-hi, hi són radicalment.

                                               Amb aquests pressupòsits per davant, avui us voldria parlar del goig, d’aquest goig diferent, un goig que esclata cor endins, que no es pot comprar ni vendre, que és infós, donat sense preu, perquè és impagable, que té les seves arrels en un cor a cor amb Déu, que per fer-se estimar ha pres “veu i rostre” humà, d’un Déu que només es pot veure-viure des del misteri, des d’una presència-potència que la sents endins, entranyada –aquesta seria la paraula: estem “embarassats de Déu” com un nuvieig que fa contenir la paraula, perquè és inefable. Maria va viure el Nadal en un Advent de nou mesos, esperant poder veure amb els seus ulls de Mare única d’un Fill únic. Donar a llum d’una nova versió de Déu, del Déu Emmanuel, del Déu en més que amb nosaltres. L’Advent és Nadal i el Nadal és sempre Advent. Mai l’experiència s’esgota en ella mateixa. Sempre en Déu hi ha un més i millor. Mai passem del llindar de la porta del misteri. Veieu com els primers misteris de Madonna Verge i Mare de Déu són sempre misteris de GOIG.  En Maria les alegries de la maternitat queden transfigurades per un goig, fruit de l’Esperit Sant, l’ombra del qual permanentment era en Maria: maternitat com atribut per sempre per a Maria i en ella i per ella en nosaltres. El Nadal de Maria és el Nadal de l’Esglèsia. Núpcies i invitats a un Canà per sempre. “Feu el que Ell us digui!  “Quedéme y olvidéme, / El rostro recliné sobre el Amado./ Cesó todo y dejéme, dejando mi cuidado, / entre las azucenas olvidado. Aquesta estrofa no la va comentar mai sant Joan de la Creu. És una llàstima perquè ara per Nadal ens ajudaria a donar profund sentit a la nostra adoració al Fill de Maria...

                                               Diumenge Gaudete. Quantes vegades surt la paraula lluminosa en les seves infinites varietats: goig, alegria, content, joia, aclamació, exultació, júbil, gaudi, gaubança, entusiasme. De la Col·lecta en endavant trobem en  aquesta súplica: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill, concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i celebrar-les amb el goig de l’Esperit”. Sofonies s’obre amb un “Crida de goig. Aclama. Alegra’t i celebreu-ho de tot cor. El teu Déu el tens a dins, com a Salvador; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec. S’ajunta a la festa el salm responsorial: “Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació”. Sant Pau irromp amb un “Germans, viviu sempre contents; ho repeteixo, viviu contents... El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. I el mateix Joan Baptista posa la cirereta al pastís: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava la Bona Nova.

                                               Els últims papes, han parlat molt sobre la joia, valgui la citació dels documents bàsics de Francesc: La joia de l’Evangeli, Laudato síi,  L’alegria de l’amor i recentment amb Gaudete et exultate: Alegreu-voos-en i celebreu-ho.    Les primeres paraules que enceten la primera Exhortació Apostòlica: Evangelii Gaudium són aquestes: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesús sempre neix i reneix la joia”. Des del primer moment diu amb èmfasi: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. Afegeix: “Omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enimg de tu, et renova amb el seu amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé. No et privis de passar un bon dia. Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules”. “Us he dit aquestes coses perquè  la meva joia estigui en vosaltres, i la vostra joia sigui completa” (Jn 15, 11) Sentenciarà Francesc: “La nostra joia cristiana beu de la font del seu cor sobreabundant... Després de parlar de com vivien els primers cristians, acaba dient: “Per què no entrar també nosaltres en aquest riu de joia?  “La joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat dels deixebles és una joia missionera. Aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà”.

                                               No puc acabar de cap altra manera: La JOIA és un fruit de l’Esperit Sant. I va de bracet amb els altres dons, uns suposen els altres i , la veritat, units fan goig de valent: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. (Ga 5, 22- 23a, 25)

P. Josep Mª Balcells 
Setmana III d’Advent, 16 – 22 de desembre del 2019.  Sabadell

                                              

dissabte, 8 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 09/12/2018


VEUS  PROFÈTIQUES  QUE VENEN  DE  LLUNY

                                               La Veu de Déu transmesa a través d’un enfilall de profetes cobreix pràcticament tot el curs de la peripècia històrica del Poble de Déu. Profeta ve del grec amb la significació de dir, predir, pronosticar, revelar, sempre en nom de Déu, essent el seu oracle, la seva mateixa paraula. Pressuposa una crida i vocació especials. Ningú pot pretendre de ser-ho, a menys de caure en reprovació, a fi d’evitar falsos profetes, que també n’hi hagueren. Dura prova era ser profeta, perquè foren perseguits sovint molts d’ells... No sempre eren acollides les seves diatribes, a voltes ben dures. Les seves funcions eren múltiples: anunciar un futur on Déu i la seva paraula serien acollits, com a promesa de plenitud; donar a conèixer aspectes de Déu més purificats; denunciar tot allò que desdiu d’un poble que té Déu com a conductor i guia i que té l’oïda presta al clamor dels desvalguts i atropellats; pronosticar malvestats per la infidelitat de poble. Isaïes ho sintetitza en aquests verbs: demolir, edificar, plantar.

                                               Dia rere dia, aniran fent acte de presència en les lectures de la Litúrgia de la Paraula de Déu, be a l’Eucaristia, bé a Matines (oració nocturna de l’Ofici Diví) tot un seguit de profetes del poble de Déu que, després d’una sequera històrica finalitzarà amb l’aparició del profeta Joan, el Baptista, última baula d’una sèrie de profetes que anunciaren la vinguda del Messies. Lluc en l’evangeli d’avui el presentarà d’una forma solemne a la manera dels grans personatges de la Bíblia, enquadrant-lo històricament en temps, moments i llocs precisos. Gran fou la commoció religiosa del poble en temps coetanis a la vinguda del veritable Messies, fins al punt que l’interrogaren a ell, si ho era o no. La presentació de Lluc es fa sota la predicció del profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor”. En Joan, fill de Zacaries es configura i congria tota aquella sèrie de missatgers que Déu havia prodigat com a “paraula i presència” obrant i conduint el poble per viaranys de justícia i de pau.

                                               Una bona invitació la tenim ara, a l’inici de l’Advent, per fer una lectura contínua de tot Isaïes, veient en la seva vida i missió profètica una bona manera de centrar la nostra preparació per la vinguda del Messies, Jesús de Natzaret, que serà el vertader i Gran Profeta, que parlarà directament com a Déu i com a home a la vegada. En un moment “ple d’entusiasme de l’Esperit Sant Jesús digué: “Feliços els ulls que poden veure això que vosaltres podeu veure. Us asseguro que molts profetes i reis volien veure-ho i sentir-ho, però no pogueren”.

                                               Córrer a l’encontre del Crist”. Aquesta és la meta de la nostra ruta, del nostre pelegrinatge aquests dies d’Advent. És un retorn com podem llegir i gaudir-ho en aquest salm responsorial el 25. Ja ho deia el poeta: “el conèixer és un reconèixer”. El camí que hem re-emprès una vegada més en aquest Advent és un camí que en les seves ziga-zagues va enlairant-se i així obrint-se a noves perspectives. És un camí en espiral helicoïdal –valgui l’expressió-, on en pujar cim amunt passes per una cota més alta del lloc on eres abans, que et dóna horitzons nous, mai repetits, sempre més oberts, més diàfans. Que el re-“coneixement d’aquell que és la vostra saviesa ens faci participar de la seva vida”.(Col·lecta) Hem de fer per manera que no ens ensonyi la repetició, traient aquell punt de novetat per a les persones despertes, que gaudeixen trobant motius nous, d’aprofundiment i de meravella. “És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”.

                                               Aquest re-encontre a ulls de la fe, ens ha de donar la certesa i seguretat, com ho diu Pau als filipencs: “Que Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”. I quina és aquesta obra començada en nosaltres? Ho diu el mateix Pau: “Que el nostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, què sapigueu apreciar els valors autèntics fins a arribar al dia de Crist”.

Imatge relacionada
                                               Cadascú de nosaltres, en la peculiar situació en què es trobi ara mateix, té començada una obra d’espiritulitat. Siguem ben conscients de que “ser cristià” és una obra d’artesania, on Déu hi juga el paper primordial i ens assegura la gràcia de ser-ne col·laboradors. Nosaltres el que hem de fer solament és “obrir pas a la ruta, aplanant el camí” perquè Ell es manifesti. Bé podem dir: “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega”. Tenim assegurada la presència i el poder de transformació de part de Jesús que ens ha lliurat el seu Esperit Sant, que té poder de fer-nos profetes també a nosaltres, perquè sapiguem anunciar, denunciar tota mena d’injustícia, donar a conèixer al Pare, mitjançant l’acció de Jesús en les nostres vides. Tot com ho expressa Pau en aquesta carta afectuosa i confirmadora de l’acció de Déu, “a glòria i lloança de Déu”.

                                               “Al principi fou la Paraula”, i benaurats aquells que no solament l’escolten, sinó que amb paciència la porten al tram tram de la quotidianitat. Per a aquells que no s’hi vegin en cor de, posant la Bíblia a les seves mans i escometent la lectura del profeta Isaïes, facin almenys una lectura (divina) de l’epístola de Pau als filipencs, tenint en compte que tornarà a acompanyar-nos també a la segona lectura del proper diumenge. Seria feliç d’anar empenyent suaument a llegir directament aquestes cartes que són molt senzilles i profundes a  la vegada. Seria una preparació immediata a la vinguda del Fill de l’home. Seria un Nadal ben repicat i aniríem obrint experiències directes de la Paraula. No oblideu que aquest és un dels projectes d’aquest nou curs pastoral. El papa Benet XVI ara fa vuit anys ens dirigia una Exhortació Apostòlica Postsinodal sobre la “Paraula del Senyor”. Seria interessant que poguéssim endinsar-nos-hi sabent que Jesús té Ell -i només Ell- “paraules de vida eterna” i, per tant, “no hi ha prioritat més gran que el fet d’obrir de nou l’home d’avui a tenir accés a Déu, al Déu que parla al cor i que ens comunica el seu amor, a fi que tinguem vida abundosa (cf. Jn 10, 10). “Revaloritzar la paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació”, és el desig més fervent del papa Benet, “i que sigui cada vegada més el cor de tota l’activitat de l’Església”, “per això la Paraula ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida, meditada, contemplada, portada al cor i als llavis”. “Recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment  de la nostra familiaritat  amb la Paraula divina”. Acaba amb aquesta recomanació: “Que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare, fet Home. Ell està al principi i a la fi, i tot es manté en Ell (Col 1, 17). Fem silenci per a escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per tal que Ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, tingui estada, visqui i ens parli al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i es rejoveneix sempre, gràcies a la Paraula del Senyor que roman en nosaltres permanentment. I nosaltres podem també entrar així en el gran diàleg nupcial amb que es clou la Sagrada Escriptura: “L`’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine”. I qui ho senti, que digui: “Vine”... Diu el qui dóna testimoni de tot això: “Sí, vine de seguida”. Amén! Vine Senyor, Jesús” (Ap 22, 17.20)

                                               El Benedictus podria ser avui la reflexió que ens introduiria en la figura de Joan: “I a tu, infant, el diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu”.

P. Josep Mª Balcells
Setmana II d’Advent, diumenge, 9 de desembre del 2018.  Sabadell

dissabte, 1 de desembre del 2018

US DEMANO QUE AVANCEU ENCARA MÉS 
 Bona recomanació, la de Pau, als llindars del nou Advent. Som als inicis de tota una gran anyada litúrgica i ens convé disposar-nos de la millor manera possible a emprendre un nou pelegrinatge, sota l’ideal sempre creixent de viure i compartir el misteri pasqual en tots els aspectes -que són tants!- per atansar-nos al misteri de l’Encarnació, que és alfa i omega de tots els recorreguts espirituals a que som invitats, des que posem els peus en l’Advent. En alguns passatges de l’AT. s’hi llegeixen aquestes expressions: Coratge i endavant! Coratge que ens serà necessari, si volem fer una ruta litúrgico-espiritual que comporti un bon pes i valor de novetat. “Heus ací que faig noves totes les coses”, llegim a la Paraula de Déu. Bandegem, per tant rutines i maneres mimètiques de fer... Fem ben fet, allò a què se’ns invita. Encetar nou curs pastoral i preveure què és el que se’ns proposa, i afinar l’esperit per fer il•lusionats el tram de camí com feren els deixebles d’Emaús, que es deixaren alliçonar pel Mestre, d’incògnit, tot fent via, malgrat que se n’adonaren més tard que és ¡tanta veritat! allò que clausura l’evangeli de Mateu: “Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Llegim en la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II: “La Santa Mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví. Explica tot el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Assaborint així els misteris de la Redempció, obre els fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”. “En el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns dóna la plenitud del culte diví. Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada Passió, Resurrecció i Ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual “morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la vida”. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”. La litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa de la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos Místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic integrament”. Per això, tota la celebració litúrgica, com a obra del Crist i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada i l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església”. Enriquits i motivats per aquestes paraules tan solemnes ens disposem a donar els primers passos en aquest nou curs pastoral, vertader any de gràcia i de innombrables gràcies. Disposem-nos a glorificar Jesús, Redemptor en el nostre viure ardit i agraït. Ara farem unes consideracions sobre els propòsits possibles per a aquest Any Nou: - Defugiu el sentit rutinari d’un “dejà vue”. Comencem-ho tot de bell nou , renovem-nos, doncs, primer nosaltres i les nostres accions a gloria del Pare de nostre Senyor Jesucrist. I després testimoniem joiosament. - Cal tenir present que no són únicament els diumenges el que són obra litúrgica. Hem de considerar també com formant part de l’any litúrgic tots els dies feiners. - Posarem com a base de les nostres reflexions de tots els dies dos instruments bàsics. Poden ser les lectures: o bé “La Missa de cada dia” o “Paraula i vida” o similars. - Ens iniciarem en els rudiments de la Lectio Divina: reflexió sobre la Paraula de Déu, enriquint-la amb els comentaris oportuns, en la contemplació i en propostes de vida en el quefer quotidià. Dedicar-hi uns minuts. Memoritzem alguna frase motivadora. - La finalitat permanent serà aprofundir l’experiència de comunió amb el Crist. - Intentarem seguir les perícopes que toquen a partir del mateix llibre de la Bíblia, mirant d’enquadrar les lectures en els seus contextos. En l’abans i el després. - Quan es facin lectures seguides –lectura contínua se’n diu-. Mirarem de fer-ne una lectura de tot el passatge en la globalitat de la que forma part. Capítol i versets. - L’evangeli o és místic (experiència vital) o no és l’evangeli. Se l’ha de pregar i viure resoludament, tot el que l’Esperit ens dugui a comprendre amb el cor. - Mirarem d’aprofundir el relat de l’evangeli propi d’aquest any: és el de Lluc. - L’eucaristia no és el Record de la Vida de Jesús, sinó l’Actualització en la concreció de la nostra vida diària. La podem viure en comunió. - Seria de lloar que poguéssim seguir l’ofici diví, remarquem Laudes o Vespres. - Advent és el desig fervent de “que Jesús vingui sempre en mi, al llarg del meu viatge”. Sóc un “vell pelegrí que vaig fent via, com foraster arreu del món...” - Veniu i exulta són les grans paraules de la vostra vinguda, oh Emmanuel- Déu amb nosaltres! Per Ell, amb Ell i en Ell tot honor i glòria a Vós, Pare. I goig de íntim de possessió. “Tinc set de Vós, Senyor”. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes”. - Aquests dies els hem de viure sumits en l’evangeli de la tendresa, que fent-nos més humans ens anirà fent més divins. “Humanitzar-nos a partir dels més propers”. - Prendrem com a llibre de text “La Joia de l’Evangeli”, tornant una vegada més a la que és l’assignatura programàtica del pontificat del papa Francesc. - L’actitud que privilegiarem serà la del sentit comunitari. L’Eucaristia és l’Assemblea del “poble de batejats”. Intensificarem tots els signes que ho propiciin: saludar, acollir, donar la pau, unes paraules de benvinguda; a tothom, que s’hi trobin bé al costat nostre. Fer més pinya, anant endavant en els seients a l’església. - Donar atenció també a la segona lectura: 1er. Diumenge: I Tessalònica. Sencera. És la primera que va escriure Pau. Respira novetat i entusiasme: amb la revelació “directa” de Jesús i l’enriquiment de la primera oralitat: encara vivien testimonis oculars. 2 i 3 diumenge: La dels filepesos. Tota sencera. - La col•lecta: ja ho diu l’expressió, suposa la pregària personal a la que hi afegim la veu de l’Església orant. Sempre carregada de sentit profund. Mediteu-la! - La primera lectura d’aquests diumenges d’Advent és dels profetes. Aniria bé una immersió en el gran profeta Isaïes. És el gran poeta-profeta líric de tot l’AT. - Tindrem el cor posat en el misteri de l’Encarnació aquest mes de desembre, sobretot. Déu que es presenta en la historia humana total, però en cada una en particular. Destacar que Déu en Jesús té veu i rostre. Ens és amable, que vol dir digne d’estimació. - Si el pessebre no és vivent , no és pessebre. Som figures del pessebre essencial. -Goig d’acollir a partir dels més propers. La fe té un vessant fortament domèstic. De fet de la família se’n diu “església domèstica”. Aquí sobretot s’ha de viure l’evangelització activa i passiva. Seran més vàlids els testimonis d’acció que les paraules. Els fruits de l’Esperit Sant a través dels quals ens podran ben identificar: Això és gra fort: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Mireu com s’estimen”, deien dels primers cristians. - La salvació és la vida de la gràcia de Déu operant en nosaltres. Tot és gràcia. - Maria, mare de Déu i mare nostra, feu-nos deixebles a imitació de la vostra Fe. - “Cantem, germans”. Que la música ens faci sentir ben endins la lletra que hi cantem. Qui canta, dues vegades prega (sant Agustí) - Estiguem atents a “sentir” el que les nostres llengües reciten. L’Eucaristia és essencialment pregària que fem al Pare, per mitjà de Crist. Sense comunió no hi ha pregària. Tota l’Eucaristia és un “Per nostre Senyor Jesucrist”. D’aquí el valor suprem. - “Que l’esperança sigui la nostra alegria”(Jeremies)
P. Josep Mª Balcells
Primera setmana d’Advent, 2 de desembre del 1918. Sabadell

dissabte, 24 de novembre del 2018

Homilia del diumenge 25/11/2018


PANTOCRÀTOR

Resultat d'imatges de pantocrator boi taull                                               Començar amb aquesta expressió, no gens habitual, ens porta de la mà a la figura majestàtica que fronteja a l’absis de l’església de sant Climent de Taull a la nostra pirinenca vall de Boí. Pel Pirineu hi ha un esplet d’esglésies i esglesioles d’un característic romànic nostrat que ens meravella, vestigi d’una fe arrelada en aquelles muntanyes que ens són un goig i relíquies preuadíssimes. He pres aquesta imatge perquè la trobo plenament adient a la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Sabem, perquè al mateix evangeli d’avui narrat amb una finor incomparable per Joan, que Jesús és un Rei no assimilable a cap monarca hagut i per haver. El presenta d’una forma, que explícitament n’hem dit majestàtica, per dir i no dir que és Rei i que no ho és a la nostra visió que tenim de reialesa. Estem en una figuració del més enllà, però en mancar-nos paraules, ho expressem amb tocs solemnials de les coses i persones d’aquí. No en tenim cap més possibilitat. Déu és l’Altre sempre.

                                               Destaquem de la imatge alguns trets clarament significatius: Tot centrat en una mirada profunda que sembla sortir en relleu del rostre i de tota la figura, contornejada per una mena d’el·lipse que els entesos en diuen -a la italiana- màndorla, que vol dir ametlla i que inclou el món,  més encara tot l’univers al seu voltant. Allò que Panikkar en dirà intuició cosmoteàndrica que ajunta en una paraula que ell mateix ha fornit, indicant la inclusió de cosmos o univers, de Déu i d’antropos o home. Tots ells, formant una unitat indissociable, que té com a figura referencial a Jesucrist,  com ens dirà Joan a la segona lectura: “Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat, el Sobirà dels reis de la terra”. Assegut, símbol de reialesa, sense corona, beneint amb la mà dreta a l’usança bizantina amb els dos dits, portant el llibre dels evangelis on s’hi pot llegir: “Jo sóc la llum del món”. A cada costat a nivell del rostre hi ha les primeres lletres de l’abecedari grec: alfa i omega que donen entenent que Jesús és el principi i la fi de tot l’existent, Senyor de la història.  També és el mateix Joan qui ens alliçona, dient solemnement: “Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.  Intueixo també que aquesta imatge de Jesús Rei donarà pas a les magnífiques Majestats amb Jesús a la creu i portant una corona reial en comptes de la d’espines. Totes dues figures, ben nostres, i que ens endinsen en una reialesa tan diferent, que no té parió possible en termes humans.

                                               Avui posem punt i final al pelegrinatge de tot l’Any Litúrgic. Prenem peu també dels misteris del Rosari que hem anat meditant i celebrant: els misteris de Goig (amb la joia del Nadal), els misteris de la Llum a través dels diumenges de tot l’any, atresorant els ensenyaments lluminosos del Mestre i tot ell coronat pels misteris de Dolor i de Glòria amb un misteri pasqual, integral i integrador. Resum de tota una vida d’un Déu fet Home, encarnat en la història i més enllà de la mateixa història humana, elevada aquesta amb una vocació divina, incoant el “Regne de Déu, universal i etern, Regne de veritat i de vida; Regna de santedat i de gràcia; Regne de  justícia, d’amor i de Pau”. Ja la Col·lecta, com sempre, ens obre un portell de revelació: “Oh Déu, clement i benigne, Vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers; feu que tota la creació, alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. Això ens recorda l’Himne cristològic de la carta als efesis que jo voldria tenir-lo com l’himne a Crist Rei, perquè el veig amb consonància plena amb la solemnitat que celebrem; himne que canta el misteri dels plans de Salvació, de salut a tots els nivells. Designi amorós portat a terme, arribada la plenitud dels temps, de recapitular en Crist totes les coses, sense excepció, segellats com estem des del Baptisme amb el segell de l’Esperit Sant promès, segell que ens són les arres de l’herència “que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Us el recomano: Ef 1, 3-14).

                                               La figura del Crist Majestat, com l’anomena Teresa de Jesús en els seus escrits, és la visibilitat, més, la tangibilitat de Déu, que de tant apropar-se s’ha fet germà nostre i “per Ell, amb Ell i en Ell” tenim accés a Déu  i l’anomenem Pare i ens hi sentim verament fills en el Fill. De fet és el que hem intentat de mantenir viu i actiu durant tot l’any, assignatura fonamental de tots els coneixements  i aprenentatges que hem privilegiat durant tota l’anyada. Que no és altre que el que Pau, entre precs i constatacions i lloances, posa a la consideració i resum per a nosaltres de tot el curs seguit –és de desitjar que amb profit!-: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre el sants, i quina és la grandesa immensa  del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el CRIST, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota els seus peus (Salm 8, 7) i a Ell, Cap de tot, l’ha fet cap de l’Església que és el seu Cos, la Plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. Com podeu ben veure i comprovar no he fet més que seguir amb el primer capítol d’aquesta epístola, cor de Pau, cor de Crist. Amén.

                                               Què més hauria de dir, sinó que acabéssim de llegir-la enterament, una i altra vegada, perquè és la carta que Pau ens va escriure per a nosaltres i encara més, en ocasió d’aquesta Diada final d’aquest Any, que hauria de ser cabdal i el gran tema d’aquest nostre curs d’evangelització?

                                                En tot cas, podríem concloure donant el màxim de sentit al moment de l’elevació, després de la consagració del pa i del vi, quan, en la meravella del misteri que se’ns ha obrat a ulls de la fe, a instàncies del sacerdot celebrant ens invita a Proclamar el misteri de la Fe:
                                                - Anunciem la vostra mort;
                                                - Confessem la vostra Resurrecció;
                                                - Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

                                                O bé al moure’ns a Aclamar el Misteri de la Fe,                                                                             responem:
                                                 - Salvador del món, salveu-nos,
                                                 - Vós que ens heu alliberat
                                                 - Per la vostra creu i la vostra Resurrecció. 

                                                O bé, en la resposta a la testificació solemne de la Fe:
                                                   Aclameu el misteri de la Fe:
                                                 - Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest
                                                           Calze,
                                                 - Anunciem la vostra mort,
                                                 - Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
 P. Josep Mª Balcells
 Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de                                             
 novembre del 2018  Sabadell

dissabte, 17 de novembre del 2018

Homilia del diumenge 18/11/2018


“AMB  DÉU  O  SENSE”

                                               Queden escassament deu dies per posar punt i final al nostre pelegrinatge pel vast any litúrgic. Penso que seria de profit intentar donar-li una mirada amb perspectiva global, per tal de fer una mena de balanç –en un altre moment n’havíem dit exàmens- del nostre viure amb el propòsit de fer vida evangèlica, amb més o menys matisos personals, certament. Aquestes repassades va bé de fer-les de quan en quan. Com que posar-nos-hi en fred, ens podria costar un xic, us proposo una manera de fer que ens podria facilitar el camí. La idea –us sóc clar- m’ha vingut perquè en un grup de diàleg hem pres com a base llegir i comentar el llibre del títol mateix que encapçalen aquestes reflexions (“Amb Déu o sense”). És un carteig entre dues persones de gran crèdit intel·lectual i humanista, Torralba i Montoro, sobre intercanvi de parers en molts aspectes de la vida -diguem-ne- interior, donat que creuen ambdós en la transcendència de l’existència, evidentment des de visions diferents, tot i que coincideixen a voltes.

                                               Nosaltres podem ser un tercer interlocutor possible. Això es produeix ja en tota mena de lectura i lectors interessats. El gènere epistolar ho facilita. No són a intercanviar dues maneres de veure, sinó tres. Jo puc, doncs, confrontar-m’hi. Em faciliten temes i punts de vista, i hi puc assentir o dissentir o bé posar-hi els meus matisos. Com que la conversa que posen en joc porta a obrir intimitats en referència al Déu possible o no, ens poden donar pauta ben bé per pensar en els temes que susciten. Del seu pensar puc passar molt bé a escatir els propis pensaments i parers, respecte dels punts que proposen o susciten. Per altra part, només seguint l’Índex temàtic del llibre, veig que s’obren perspectives tan àmplies que hi poden ser compreses les meves pròpies. Per això, fent el punt al seguit de temes que intercanvien, hi trobaré els seus parers i jo mateix hi podré dir la meva... Així, obriré pas a una reflexió de gran abast que em permetrà de fer la revisió molt pròpia d’un final de “curs pastoral”, del qual n’hem parlat darrerament...

                                               Aquests dies de fi de “curs litúrgic” venen empesos per un  gènere literari, l’apocalíptic, que ens ve massa ample i el trobem excessivament orientat sobre les “ultimitats” -mort, presentació davant Déu, judici- massa tancades, però, amb una visió de temença i no pas de misericòrdia, que és a la que ens ha orientat vivament el papa, Francesc. No que no ens sentim pecadors, no, ben poca cosa!, però Jesús ens ha ofert la dimensió de l’amor incommensurable de Déu “que vol - explícitament- salvar tots els homes”. Aquesta és l’esperança ferma en la què fonamentem el final feliç de curs i de vida, que és la que es dedueix i transparenta en tota la vida i missatge de Jesús.

                                               Serà molt més il·luminador i profitós, crec, acompanyar aquests mestres en les seves presentacions múltiples sobre el diví i l’humà, que no pas encallar-nos en centrar-nos en les nostres defallences i desorientacions o bé en les nostres  ai, “migdiades” espirituals. No ha de ser un d’aquests malaguanyats “exàmens de consciència” a l’ús... Per tal d’ajudar-nos, només us poso els subtítols del penúltim capítol del llibre al qual he fet al·lusió darrerament tantes vegades, “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, que porta per modest títol “Algunes notes de la santedat en el món actual”. Crec que són actituds bàsiques amb les quals poder entrar a reflexionar sobre el nostre viure i conviure, des d’una perspectiva evangèlica. Són aguant, paciència i mansuetud; alegria i sentit de l’humor; audàcia i fervor; en comunitat; en pregària constant.  Amb aquestes actituds al sarró podem iniciar aquest camí iniciàtic amb el llibre de referència que us proposava. Ja veureu com ens en serà d’enriquidor!

                                               Potser ens reconfortarà l’esperit, en contraposició als obscurs i trasbalsadors termes de la narració apocalíptica, posar els textos bàsics que fan ferma i vivaç la nostra fe en Jesucrist, Senyor nostre, de mans de sant Pau a les epístoles que hem seguit darrerament, com són la dels efesis i la dels filipencs:

            - “I l’Esperit és la penyora de l’heretat, que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.

            - “En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

            - “Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran, que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats. Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb Ell i ens ha entronitzat dalt al cel juntament amb Ell”.

            - “Que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”.

            - “Renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”.

            - “Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist”.

            - “Perquè sapigueu discernir allò que més us convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia, que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu”.

            - “Perquè per a mi viure és Crist, i morir m’és un guany; però, si continuo vivint, podré fer un treball profitós”.

            - “Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la paraula de vida. Així, el dia que vindrà el Crist podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va”.

            - “Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts”.

            - “Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què Ell sotmetrà a si mateix tot l’univers”.

                                               En tenia preparades també de l’epístola als de Coloses, però ja crec que queda prou i ben dibuixat allò que en diem les darreres preguntes, o millor, les darreres respostes que ens posem aquests dies finals del curs pastoral.

                                               Transcrivint aquests punts lluminosos de Pau, el meu esperit gaudia molt més que amb la narració apocalíptica que poca cosa ens diu a nosaltres, ja curats d’espant, només seguint el dia a dia d’aquest nostre món, lacerat i romput pels mils descosits de tanta guerra, que la perden tots, els que les promouen i els que les pateixen. Això dia sí, dia també, desventuradament.

                                               Us desitjo que us atreviu a fer una lectura en paral·lel d’aquesta obra proposada, que tant i tant fa pensar, almenys a mi. Bona lectura!

P. Josep Mª Balcells 
Diumenge XXXIII de durant l’any, 18 de novembre del 2018  Sabadell

dissabte, 10 de novembre del 2018

Homilia del diumenge 11/11/2018


DÉU  HA  MIRAT  LA  MEVA  PETITESA…

                                               No puc fer-hi més; em retorna una i altra vegada aquest passatge de l’evangelista sant Lluc (10, 21), després del retorn de les “pràctiques” d’evangelització dels setanta dos deixebles (símbol dels “primerencs aprenents” de fer d’evangelitzadors, com som nosaltres?). Jesús en aquesta pregària d’acció de gràcies i en reconeixement de l’obra que han anat fent, bo i ponderant les meravelles obrades davant de l’estupefacció dels prematurs sembradors de les llavors del Regne, s’enlaira cels amunt i exclama: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills els secrets del Regne que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Noteu aquests termes fonamentals: revelar:=donar a conèixer experimentalment en el dia a dia; senzills:=oh grandesa dels humils, dels petits!; els misteris, els secrets:=allò que s’obre al cor dels lúcids, allò que resta amagat, perquè “és do seu”; del Regne:=que és la missió dels que ens anomenem cristians: conèixer, reconèixer, agrair, viure, sobretot viure-ho i encomanar-ho.

Resultat d'imatges de jesus y la viejecita                                                Dit i proclamat això, passarem al tema bàsic que es dedueix de les lectures d’avui. Avui, el protagonisme el tenen dues dones que són mirall d’allò que té de més exquisit l’evangeli. Primer: la mare que estant a les últimes, a requeriment del profeta Elies, a qui no coneix però a qui dóna crèdit admirable, i li dóna els aliments necessaris de tota necessitat per al seu fill i per a ella mateixa... Superlativa  generositat, premiant la confiança en les paraules del profeta de que no els mancaran mai més farina i oli des d’aleshores enllà. Segon: la velleta admirable que ofereix allò que necessita per a viure, oblidant-se d’ella mateixa per honorar el seu Déu. Escena d’or en la penombra del Temple, però a ulls plens d’amor de Jesús, invitant als seus deixebles a entendrir-se davant d’aquesta escena única de totes totes.... Una de les escenes més entranyables de tot l’evangeli !

                                               Tot plegat, això m’ha fet pensar en aquest número 12 del document recent del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, on fa l’elogi de les dones per la seva sensibilitat en captar el perfum de l’evangeli viscut.  Diu així: “Dins les formes variades de santedat, vull destacar que el geni femení també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser més relegades, l’Esperit Sant suscità santes la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església. Podem esmentar sant Hildegarda de Bingen, santa Brígida, santa Caterina de Siena, santa Teresa d’Àvila o santa Teresa de Lisieux. Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que, cada una de la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge”. No és pas una concessió efectista del papa. Sabem bé que aquest és el seu pensament ben manifest. Jo hi estic molt i molt d’acord! Què ens passaria a l’Església si un dia perdéssim la presència i acció callada de les dones i la seva sensibilitat pels valors espirituals? Podríem afegir a la llista, i tant!, moltes persones estimades de la nostra pròpia coneixença. Algunes ben properes. Lloat sigui Déu!

                                               En un altre moment, el papa Francesc, en el mateix document (números 144, 145) ens diu bo i recomanant-nos-ho de fer: “Recordem com Jesús invitava els seus deixebles a prestar atenció als detalls. El petit detall que s’estava acabant el vi en una festa. El petit detall que faltava una ovella. El  petit detall de la viuda que va oferir dues monedetes. El petit detall de tenir oli de reserva per a les llànties per si el nuvi trigava. El petit detall de demanar als seus deixebles que miressin quants pans tenien. El petit detall de tenir un foguet preparat i un peix a la graella mentre esperava els deixebles de bon matí. La comunitat que preserva els petits detalls de l’amor en què els membres es cuiden els uns als altres i constitueixen un espai obert i evangelitzador, és lloc de la presència del Ressuscitat que la va santificant segons el projecte del Pare”. Posa una nota a peu de pàgina que m’entusiasma: “Especialment recordo les tres paraules clau: “si us plau, gràcies, perdó”, perquè “les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia”. A vegades, per un do de l’amor del Senyor, enmig d’aquests petits detalls ens són regalades consoladores experiències de Déu”.

                                               Existeix una pedagogia-aprenentage de les coses, dels fets petits, dels detallets -en diu el papa- que comporten un món de meravelles:
            - l’amor petit de cada dia no necessita admiradors.
            - que la teva mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra.
            - tot acte de generositat, per mica que sigui, és un cant a la vida.
            - donar buscant l’anonimat és “obra d’autor”, admirable per a un mateix.
            - fer una senzilla pregària tancat en un lloc discret és cosa memorable.
            - només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú. (Joan XXIII)
            - només per avui faré una cosa que no desitjo fer. (Joan XXIII)
            - només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no criticaré ningú, no pretendré disciplinar ningú, sinó a mi mateix.(ídem)
            - només per avui tractaré de viure al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.(ídem)
            - intentaré sorprendre’m a mi mateix, fent l’inesperat.
            - “esforça’t en el teu quefer, com si de cada detall que pensis, de cada paraula que diguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis depengués la salvació de la humanitat; perquè en depèn, creu-ho! (Maragall)
            - “también entre pucheros anda Dios (Teresa de Jesús)
            - la millor mesura és la discreta desmesura.
            - no guanyaràs mai a Déu en generositat.
            - posa el teu esforç en donar un pas més, quan creguis que no pots més...
            - defuig els focus, els primers plans, els selfis, l’instagram,  altres fatuïtats.
            - allò poc però amb amor té un valor inestimable.
            - allò petit és bell. Beautiful!
            - donar sense esperar retorn. Quina grandesa!
            - allò quotidià i domèstic té un preu incalculable.
            - donar gràcies magnifica allò que reps.
            - ves per la vida meravellant-te, seràs feliç i en faràs.
            - el petit saber no ocupa lloc. Atent, atansa’t a persones, coses. Present!
            - suma, no restis; si pots, multiplica.
            - avui es fia, demà també! Les petites confiances obren el cor dels altres.
            - si no us feu com uns infants no entrareu en el Regne del Pare.
            - la maternitat és una qualitat de l’esperit: donar vida generosament, a doll. Les mares omplen la llar del seu bon fer. La confiança bessa del cor de la mare. Inoblidable.
            - posa’t en mans de Déu, hi sentiràs confort. Amor només es paga amb amor.
            - dona deu venir de dòmina, perquè madonna és la senyora. Se n’és en el fer dolç
            - Maria és la dona que més ha donat. “Ha fet meravelles, veient la meva petitesa.
            - un i un no fan dos en les matemàtiques de Déu, sinó fan: nosaltres, un poble.
            - en els petits acabats està la bellesa
            - val més una interjecció, un signe d’admiració que un d’interrogació.
            - l’amor a la saviesa (filo-sofia) val més que el posseir; val més ser que tenir.
            - no pretenc grandeses ni coses massa altes per a mi (salm)
            - finesa d’esperit obliga.
            - el que has rebut gratuïtament, dóna-ho gratuïtament.
            - els fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix.
            - sigueu persones de bon tracte. Perfuma la presència arreu. Que quan no hi siguis present notin la teva absència.

P. Jpsep Mª Balcells 
Diumenge XXXII de durant l’any, 11 de novembre del 2018.  Sabadell