divendres, 30 de gener del 2015

Homilia del diumenge 01/02/2015 del P. Josep Mª Balcells

RESSONS VIUS DE LA PROCLAMA SOBRE EL REGNE

                                               Com que les primeres paraules que va dir solemnement Jesús de Natzaret i venen consignats en aquest primer capítol de Marc, em comprometo a posar-les com encapçalament a tots els comentaris als evangelis fins a començar la Quaresma. És important no oblidar-ho, perquè en definitiva marquen una constant en tots els evangelis i a més s’enquadren perfectament en la invitació que ens fa el papa Francesc amb LA JOIA DE L’EVANGELI. Som-hi!: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

                                               L’evangeli d’avui ens mostra Jesús ensenyant. Marc utilitza aquest verb ensenyar disset vegades. Aquesta és la primera i la reporta Marc per descriure la reacció que provoca en els seus coetanis, àdhuc coterranis perquè centra la seva acció evangelitzadora a Galilea i més concretament a Cafarnaum, diguem-ne com li agrada dir-ne Francesc, “l’hospital de campanya”. Marc el presenta com a rabbí o Mestre, però nota la diferència que noten els oients amb els mestres de la Llei, que repeteixen el que han après a les escoles rabíniques. Ell, consigna Marc, parla amb autoritat i asseguren els que l’escolten a la sinagoga que és una “doctrina nova i amb autoritat”. Llàstima que Marc no consigni en què consisteix la novetat. Tot això els té com admirats i sorpresos. Mai ningú havia parlat com ho feia Ell. També la meravella prové de les curacions que efectua, amb l’agreujant de fer-les a la sinagoga. Dues conseqüències se’n deriven: una l’estupefacció dels oients i de l’altra les suspicàcies de la gent de Jerusalem que de bon principi li segueixen els passos i se’ls trobarà entre els seus contradictors. Ja a penes començat l’evangeli de Marc el posaran en entredit i buscaran la manera de perdre’l. Li retreuen que mengi amb els pecadors i els publicans, que els deixebles seus no dejunen com ho fan els deixebles de Joan i els dels fariseus, la inobservança dels dissabtes i fer curacions a les sinagogues... Al capítol segon ja hi ha un consell entre fariseus i herodians i diu Marc que “prengueren una decisió contra ell sobre la manera de perdre’l”. Mentrestant, de seguida, a través del boca a boca, aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea”. No pot parar els curats, els vol fer silenciar, perquè no el reconeguin com al Messies, per mor que no l’identifiquin amb el concepte de Messies conqueridor, com un Rei que ha de foragitar els romans. Eren temps aquells de molta exaltació messiànica i Ell proposa un “silenci messiànic” que s’en diu, en espera de que pugui donar la versió plena i autèntica del projecte de Déu Pare...

                                               Ara és l’hora, però sense presses, per poder fer tot un procés de coneixement de què diu i com ho diu, aclarint, com escriu Benet XVI, tres pressupòsits: “la imatge de Déu, com a Pare ple d’amor per a tota la humanitat; la imatge consegüent de l’home: “Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del Pare i del seu amor, “manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima”: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement  sinó en el misteri del Verb encarnat” “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Donat que Crist va morir per tots i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant  ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut Déu, d’associar-se al misteri pasqual. Continua el papa:  “i del seu camí: “patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. Hem anat puntejant les paraules de Benet XVI amb complementacions del número 22 de la “Constitució de l’Església en el món d’avui” del Vaticà II, que il·lumina el pensament de Benet XVI. “Tal és i tan gran el misteri  de l’home, que per als creients  és il·luminat per la Revelació cristiana.

                                               Jesús era caut als inicis de la seva predicació perquè podien donar una interpretació errada, d’una manera simple, les profunditats del seu misteri. Tot evangelitzador ha de tenir en compte el nivell de percepció dels seus oients. Quantes vegades es diu als evangelis: “Qui tingui oïdes per oir, que escolti”.

                                               Jesús suscitava preguntes. Els tenia sospesos en l’admiració: entre els interrogants (¿?) i les admiracions o interjeccions (¡!). “¿Què vol dir això?”. Jesús fa entrada en la quotidianitat del seu poble. No busca ocasions; les aprofita, el què li dóna més autoritat, en comparació amb els altres mestres de la Llei. S’estranyaven, quedaven intrigats: doctrina nova, de més alta volada i al mateix temps planera d’entendre. Doctrina que venia corroborada pels seus poders taumatúrgics. Veurem a continuació en aquesta narració que se n’ha dit una jornada sencera de la seva vida i missió: Després de l’ensenyament a la sinagoga i de l’alliberament de l’esperit de l’home posseït, va a casa de Pere on cura la seva sogra. “Cap al vespre un cop post el sol, li dugueren tots els malalts i endimoniats i tota la població es trobava aplegada davant de la porta. Va curar molts malalts de diverses malalties; expulsà molts dimonis, i no els deixava parlar; perquè el coneixien. Li deien “el Sant de Déu”.  De bon matí quan encara era fosc, es va llevar, va sortir i se n’anà en un lloc desert i allí pregava”. Un dia ple ple.

                                               Tenim aquí la gran figura de Jesús el primer evangelitzador: Tant que Ell mateix esdevindrà l’evangeli en persona. “El trobament amb una Persona, Crist, esdevé un “esdeveniment” que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (centrada en el propi ego). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?” (“La joia de l’evangeli”). En Jesús tenim el propòsit de la proclama: “El REGNE de Déu és a prop”. Tenim conjuntament el binomi: evangelitzats i evangelitzadors. Ens passa com als primers oients de la Paraula de Déu, feta l’Home Perfecte. Ens fem les mateixes preguntes que ells: “Què vol dir això?”: Ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen”. Afegirà Francesc: “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”. “Crist és l’Evangeli “etern” i és el mateix ahir i avui i sempre, però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”(Pau).

                                               Jesús és “el primer  i el més gran evangelitzador” (Pau VI) En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb ell i impulsar-nos amb la força del seu Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir , la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota  la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu qui fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la Joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ena ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot.
                                              
                                               El fet de barrejar-nos amb els primers oients de Jesús ens ha portat a redescobrir-nos com a evangelitzats i invitats a evangelitzar. Donem-ne gràcies!

                        Diumenge IV de durant l’any, 1 de febrer del 2015.  Sabadell       

divendres, 23 de gener del 2015

Homilia del diumenge 25/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS OBRE, EL PRIMER, “LA JOIA DE L’EVANGELI”

                                               Recordem el fil narratiu de l’evangeli de Marc tot just encetat aquests diumenges. Obre Marc el seu escrit amb aquestes paraules que seran com la condensació de tot el seu evangeli: “Començament de la Bona Nova de Jesucrist, Fill de Déu” A continuació reporta la citació d’Isaïes, que anirà ressonant en aquest primer capítol. Fa la presentació del Baptista i, en aquestes, es presenta Jesús per ser batejat, i hi ha la gran manifestació de Déu Pare que l’autentifica per a la seva missió: “Ets el meu Fill, l’Estimat: En tu m’he complagut”. Es retira d’immediat al desert, endut per l’Esperit Sant i ens diu molt breument que hi passa quaranta dies i hi és temptat pel diable i servit pels àngels; així de sintètic. Comença la seva missió a Galilea i posa com a centre operatiu a Cafarnaum. Sabedor que Herodes ha empresonat Joan Baptista, comença el seu pelegrinatge per les seves terres. Aquí empalmem amb l’evangeli d’avui. Diu -per deia-, i així compartim coprotagonisme: només així hem de llegir l’evangeli, fent-lo propi i sentim-nos prop del que succeeix. No són històries passades, narrades, sinó conviscudes, personalitzades: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona NovaL’evangeli de Marc continua amb la crida primerenca dels quatre deixebles; de pescadors de peixos els farà pescadors d’homes. ¿Què podrien entendre, aleshores? Però tanmateix el segueixen, deixant-ho tot. “Veniu amb mi”; “i se n’anaren amb Ell”. Deixem per un altra ocasió parlar sobre la crida-vocació dels primers deixebles. Hi ha moltes lliçons a desentranyar. La pròpia, fem-hi una mica d’atenció. Jesús segueix cridant. Tu, que hi dius?

                                               Reflexionem sobre la proclama solemne que fa Jesús, desgranant-la mot per mot, o frase per frase:

                                               Ha arribat l’hora: És temps de plenitud, són temps messiànics que superen de llarg, ben llarg, les expectatives del poble. La declaració ha de suscitar frisances de compliment. Déu considera madura la història per enviar el seu Fill, que és el do inefable i sorprenent, i el major de tots els miracles: la seva presència humana -pel que veuen- i divina pel que intuiran alguns més tard. Hauran de fer tot un llarg procés d’identificació de la persona de Jesús, que només per gratuïta revelació arribaran a capir el misteri d’una presència de Déu que fa costat al poble que estima i que serà el punt d’ensopec discriminatori entre els seguidors i els que no sabran veure, a ulls humans, només que una persona controvertida... S’escau de parlar d’una manera implícita, de saber veure en “els signes del temps” una presència joiosa d’un Déu insospitadament visible i present entre la gent del poble, que també és el seu. Des que Déu irromp en la gran Història i en la petita història de cadascú de nosaltres, hem de tenir “antenes”, per obtenir consciència de que quelcom d’inaudit, d’inèdit que diria el nostre germà Balducci, com si hi hagués una possible revelació o desvelació del que significa d’important, ineludiblement sacsejador, de “l’hora” que vivim,  i que ens aporta una riquesa que ens és oferta d’una manera personal. “Com si” fos ara mateix i aquí, sense anar més lluny ni esperar la manifestació final... Això ens invita a “atrapar” el temps fugisser i entrar en l’atmosfera de Déu que se’ns vol manifestar. Al final de la seva vida Jesús es lamentarà que bona part del seu poble, sobretot dels “representatius”, no el van “capir” en la seva “hora”. Invitació al carpe diem evangèlic. Ara és l’hora! Després, potser serà massa tard. Això ens invita a estar atents a fer lectures lúcides, afinades del que vivim, que sempre porta una carga de fons que ni sospitem... La figura d’aquest món passa, a voltes inadvertidament. Recollim aquest “com si” tan suggerent de Pau que ens alerta de que hi ha una urgència temporal i personal de donar resposta cabal. Per ben cinc vegades repeteix Pau aquest consigna d’aprofitar l’ocasió, l’oportunitat. Deixeu-me dir que ja en tinc un xic d’experiència. Cal ser audaç per aplicar el “com si” com una anticipació de quelcom que sabem que vindrà o que actuant així ho farem venir, farem present “anticipadament” el que sembla futur. Això ens fa fer lectures de la realitat que la promouen abans no succeeixin els fets. Capacitat d’anticipació, de previsió del futur, atret, diria, per la capacitat d’endevinar, de veure i viure ja en present amb ulls profètics i mans que busquen al fons del sac del secret dels temps que vivim...

                                               El Regne de Déu és a prop: Marc parla fins a quinze vegades del Regne de Déu. En Jesús es confirma que el Regne ja és arribat però sense connotacions de caire polític i temporals. Perquè el poble i àdhuc els propis deixebles hauran de fer un procés d’intimitat amb el Mestre per saber que Ell predica el Regnat del Pare que estima tots els homes i de tota condició, un Regne universal. Defuig les temptatives de proclamar-lo Rei, després de la multiplicació dels pans... Tota la vida de Jesús és l’intent d’anar aclarint què és el Regne a través de les paràboles i els signes o miracles. L’accés es farà responent a les invitacions que d’una manera particular s’obren a la seva sensibilitat de poble de Déu, però a través d’un aprofundiment de la moral i de l’espiritualitat, personificades en Ell mateix. Regne, ja començat, però cridat a plenitud en un món nou i una terra nova. Ressuscitat i glorificat, els apòstols l’identifiquen amb la persona del Mestre. Arribaran a predicar que l’evangeli és Jesús o bé Jesús és l’evangeli. Tothom té crida personal per entrar en l’àmbit del Regne. Jesús dirà: “Veniu i seguiu-me”. “Jo sóc el camí, la veritat i la Vida”.

                                               Convertiu-vos: Frase que hem sentit freqüentment i que li hem donat resposta moral, una mica perquè la tenim massa centrada litúrgicament en la Quaresma. Convertir-se vol indicar girar-se cap a Jesús, tenir-lo com a referent i actor de la nostra vida. “Ser com Ell”. Assemblar-s’hi. Seguir-lo de prop. Identificar-nos amb Ell. Obrim el parenostre: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”, complementat per “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. El diem en nom de Jesús; Jesús el diu amb nosaltres. “¿No creus que Jo estic en el Pare i el Pare està en mi?” “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. “Qui m’estima, guardarà la meva paraula: el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Jesús és el programa, deia Joan Pau II. Les benaurances són la síntesi del que va viure i predicar Jesús. Pau digué: “Tingueu els mateixos sentiments de Jesús”. Qui resa i viu per Crist, amb Ell i en Ell ja és en el cercle íntim dels que són fills de Déu. La moral del cristià és una conseqüència, no una finalitat.

  Creieu en la Bona Nova: La fe és la que venç el món. Sense fe, tot es rebaixa de to. L’evangeli és motiu de fe. Si volem entendre i sobretot viure`l només tenim un accés garantit: la fe. Passem massa de pressa a veure quines són les virtuts que ens són més dretureres per tal de poder-nos dir que som cristians. Comença Benet XVI la seva Encíclica Deus caritas est: “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (de I Jn 4,16) aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. En l’amor, en l’evangeli o en la Bona Nova només hi podem creure, fent un acte de fe i de plena confiança. Segueix el papa Francesc en La joia de l’evangeli: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts... Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant”. Continueu, sisplau, vosaltres mateixos... Paraula de Francesc.
                                            


                        Diumenge III de durant l’any, 25 de gener del 2015.  Sabadell

dissabte, 17 de gener del 2015

Homilia del diumenge 18/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

I  DEL  NOTRE  BAPTISME, ¿QUÈ?

                                               Potser podreu trobar estrany que després de la plena manifestació de la Trinitat en el Baptisme de Jesús, celebrat diumenge passat, ara jo hi torni una altra vegada, aquest cop referit al nostre baptisme llunyà, ¿potser allunyat?

                                               ¿Ens n’hem fet conscients de les implicacions que el fet comporta o bé “allò” (em fa pena al·ludir-hi amb aquesta expressió tan poc significativa) queda en la boirina com un ritus inicial mig borrós i oblidat en la llunyania inconscient de la poca, escassa edat?...

                                               I pensar que hi havia de per mig un compromís que hauria de ser determinant en la nostra vida de Fe posterior. De fet renaixíem a una Nova Vida; se’ns donava a llum altra vegada amb una referència explícita a Jesús, l’Ungit i a l’Església poble d’Ungits. El nostre compromís, aleshores subrogat, quedava deixat a cura dels nostres pares i/o padrins.

                                               El bateig de Jesús com Pau ens l’explica és el misteri de compartir passió, mort i resurrecció amb i en Jesucrist. A nosaltres se’ns pot aplicar justament, d’una faisó adoptiva però, les paraules que es van sentir en sorgir Jesús de les aigües del Jordà: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu em complac”. ¡Som fills de Déu; convé no oblidar-ho mai!


                                               Amb el baptisme comencem, primer a càrrec i responsabilitat dels “nostres”, tot un camí o procés d’iniciació cristiana. Expressió que malauradament no fem servir gairebé gens, i que està vinculada a la sacramentalització, no sempre ni molt menys a l’evangelització.  Quants “batejats” es perden, no pel transcurs del camí, si no ja gairebé a penes començat, si no hi ha algú amatent a fer-nos veure que, batejats “per, amb i en Crist, i degut al misteri gairebé inefable de la nostra inserció al Cos Místic, som una Generació Nova, com un “Néixer a la Gràcia”. Si un no ha anat despertant-se, deixondint-se i obrint-se a fer, amb iniciativa i responsabilitats pròpies, el camí i procés o s’ha aturat o bé ni tan sols ha començat en tot allò que té d’iniciació, ¡estem fora via..!  El camí s’ha d’iniciar de ben menuts. Els pares o padrins hi tenen molt a veure. ¡I tant! Si ells fallen tot el procés perilla. L’excusa podria ser la poca edat i captació de coses que ens i els sobrepassen als menuts. Els infants tenen però, una sensibilitat oberta a la transcendència i a la pietat. Els calen mestres que visquin allò que volen transmetre, més aviat a partir del cor que no del pensar, evidentment. ¿On queda la paternitat espiritual dels pares o padrins, altra volta subrogada a mestres i catequistes, per incompliments?
                                              
                                               Després vindrà, si ve, la primera confessió i comunió que queda com encerclada en la preparació pràctica d’aquests sagraments (sobretot ritus, manera de comportar-se, altres minúcies tòxiques, de les quals no en vull parlar...) Passada aquesta etapa (!), el procés (si n’hi ha hagut) queda truncat, sotmès per a la major part dels “batejats” a transcorre per un gran túnel (el de les absències i dels refredaments) que té en el millor dels casos una sortida, escassa quantitativament, efectuada en la confirmació. Els altres -no oblidem la seva condició de “batejats”- segueixen fent via pel túnel a les fosques, del que no en sortiran mai més o quasi, perduts com a cristians en creixença, ¡com seria de desitjar! Tres passos que no desemboquen en una maduresa de fe i d’acció, acords amb la presumpta fe, on s’han acomplert uns passos de sacramentalització, però jo em pregunto si simultàniament hi ha hagut una evangelització creixent, a ritme i desenvolupament de consciència, corresponents a edat i condicions. Certament que utilitzem paraules d’ample espectre que un no sap si ens responen a les actituds evangèliques corresponents. Només pot haver-hi comunió, si s’ha experimentat qui és, què és, on i quan Jesús és el referent fonamentador de la pròpia FE. ¡Ens ve gran l’expressió comunió a petits i grans!

                                               I confirmació ¿de què? ¿com? ¿i amb quina consciència de fe i de compromís en la mateixa fe?  I després, ¿què?  Quants interrogants no queden surant en les tantes vegades despulles de la nostra evangelització. Batejats, ¿només?

                                               Sacramentalització i evangelització haurien d’anar acompassades. Hi ha el perill subjacent en molta sacramentalització, que pot derivar simplement en un ritus, mancat o quasi, de l’il·luminació de les virtuts teologals que haurien de florir en els “dos manaments que són un”: “Estimaràs Déu i els Germans, també estimaràs: la natura, la cultura i la vida, per damunt de tu mateix; i cercaràs i pregaràs i trucaràs a la Porta de tots els Sentits que conflueixen en un Jesús, fet experiència progressiva i totalitzant. No confonguem mai religiositat amb fe explícita i cultivada amb experiències en el dia a dia... Cal insistir en aquesta distinció, netament. A voltes creiem que tenim fe, quan només és religiositat...

                                               ¡Ai que més ai! Hem de confessar que el destí de tota l’anomenada Iniciació cristiana hauria de portar i de ser igual que el capçal de l’evangeli de Marc: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli del Regne”. Aquí haurien de confluir tots els sacraments. Tanmateix no els veiem com un procés vers la plenitud de la fe, esperonada per la caritat. Hem equivocat el camí o bé, bo i caminant, ens hem desorientat i hem trossejat el continuum en tres moments rituals desconnectats, més sacramentals, puntuals, sense la radical relació progressiva i enfortida per la descoberta de l’Evangeli que s’hi amaga i s’hi revela. S’ha d’acabar tot el procés en la conversió, no tant moral com cristològica, en la persona de Jesucrist, vist i viscut com a Déu i Senyor nostre dels “qui n’ha pres possessió, en els qui s’ha complagut, dels qui ha cridat bondadosament, i ha pres per la mà, i que ha configurat i destinat a ser aliança del poble” (Isaïes).

                                               Tinc a mà dos títols ben significatius: “Catecumenat del poble” (camí de fe d’un poble de batejats) i l’altre: “De massa a poble de Déu”. A aquests s’hi pot afegir: “A la recerca de sentit” (camí de fe dels petits grups). La meva acrescuda convicció és que hauríem de recomençar la nostra pobra evangelització a partir dels adults. I que això no es pot fer sense la base humano-cristiana d’un grup on créixer evangèlicament. He comprovat que els “batejats” s’han mantingut ferms en la fe al llarg dels temps, gairebé només aquells que ja des de joves s’han obert a compartir vida i fe en petits grups. I que encara persisteixen amb ganes d’anar enfortint la fe a compàs de les crides humanes i eclesials, a les quals donen crèdit i compromisos.

                                               Quin mal ens ha fet el ¿viure? escairat, a penes gairebé res més que amb una moral més de l’AT que no pas del NT., més de l’Èxode que no pas del Sermó de la Muntanya. Tota la vida cristiana, sobretot la dels adults, té les seves arrels més fondes en el baptisme, rebut com a do i gràcia de les gràcies. ¡Estem però on estem..!

                                               ¿Com podríem desencallar un procés que s’ha embullat només, només apuntat a la nostra consciència? ¡La solució la veig en refer la iniciació cristiana de bell nou amb un catecumenat o aprofundiment de la fe del nostre baptisme! Catecumenat de grans, d’adults; aquest és el plantejament que han posat en marxa molts grups eclesials. O som místics, experimentadors de la fe o no som cristians, en aquest segle XXI; ¿com  es poden aguantar a peu ferm els embats de tota mena: indiferència, consumisme, practicants de misses de quan en quan? Hem de ser seriosos en tot, sobretot en qüestions de fe. Rastregeu, si no, els textos de la missa d’avui i veureu com surt sovint l’Esperit Sant en el qual hem estat batejats: “¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¡El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit! No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? ¿No sabeu que no sou vostres? Déu us ha adquirit a un preu molt alt! Afegeix al prefaci propi d’avui: “Perquè, per Crist Senyor nostre, ens conduïu al coneixement de la veritat, a fi que units amb el lligam d’un sol baptisme i d’una sola fe, esdevinguem el seu Cos. Per Ell heu donat a tots els pobles l’Esperit Sant que habita en els vostres fills, omple i governa tota l’Església, és font admirable de la diversitat dels dons i creador de la unitat”. Acabo amb la col·lecta: “Déu omnipotent i etern que voleu reunir els vostres fills dispersos, mantenint-los en la unitat; mireu el ramat del vostre Fill; que la integritat de la fe i els lligams de la caritat uneixin els qui han estat consagrats per un mateix Baptisme.

                                Diumenge II de durant l’any, 18 de gener del 2015.  Sabadell

diumenge, 11 de gener del 2015

Homilia del diumenge 11/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

BATEJATS, COM JESÚS, EN L’ESPERIT SANT I EN PODER

                                               Aquest diumenge té dues façanes. Una, que mira endarrere i que completa el cicle nadalenc, per això ens acompanyen un dia més les narracions profètiques d’Isaïes centrades en la figura del Messies i que en fa la presentació a distància, però amb una riquesa de continguts i de poesia, i n’exalta l’arribada de present. Només cal llegir l’inici de la primera lectura: “Això diu el Senyor: “Aquí teniu el meu servent  de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en Ell el meu Esperit”. Se’n farà ressò, d’Isaïes, citant-lo expressament l’evangeli. Consonància plena, paraula per paraula. Profecia i realitat gairebé superposades.

                                               L’altra façana és precisament el començament de la vida  pública i missió de Jesús, que coincideix amb l’inici de l’evangeli de Marc, que serà el nostre acompanyant durant aquest any litúrgic, que en realitat ja havíem inaugurat amb l’Advent, Nadal, Epifania, Bateig de Jesús, que és com el gran pòrtic de la glòria situant darrere una segona portalada, per a donar entrada a tots els diumenges que en diem de durant l’any, amb la particularitat que aquest diumenge que estem celebrant, complementació i final del temps de Nadal, també computa com a primer diumenge “de durant l’any”. Aquest diumenge actua de final i de principi d’una altra etapa litúrgiques. Donarà entrada a la vida de missió de Jesús, de la qual Jesús humanament en pren solemne i filial consciència.

                                               També el Baptisme de Jesús de mans de Joan Baptista fa de conclusió de les manifestacions o epifanies del cicle de Nadal, sense que Marc faci cap al·lusió als evangelis de la infància; i al mateix temps farà de la inauguració del pelegrinatge de Jesús com a anunciador públic del Regne del Pare.  Marc obre la seva narració, dient: “Comença (el seu) l’evangeli (anomenant-lo així per primera vegada) de Jesús, el Messies, Fill de Déu”, i segueix a continuació, després de citar Isaïes, amb la narració del Baptisme de Jesús, tot advertint aquest que ell ha batejat només amb aigua; Ell, en canvi, us batejarà amb l’Esperit Sant”. En l’evangeli acotat d’avui es diu que “a l’instant, quan Jesús sortia de l’aigua, veié (Ell només) que el cel s’esquinçava (senyal enlluernadora d’una gran manifestació) i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a Ell, i es va sentir una Veu des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Rèplica del Gènesi, una remodelació del món i de la humanitat. Serà  l’Aliança nova i definitiva

                                               Es presenta Jesús, sense més, vingut de Natzaret, com empalmant amb els silenciosos trenta anys primers de la seva vida, inaugurant amb aquest gest, amb aquesta actitud sorprenent de tal manera i fins al punt que Joan Baptista no vol accedir de primeres a batejar-lo, però Jesús l’insta a fer-ho i li diu que ja ho entendrà més endavant.

                                               Aquelles paraules són inaugurals per a posar en marxa pública missatger i missatge, autentificant-lo a Ell mateix ( i en Ell també a nosaltres) i a tot l’evangeli: és a dir, fets i paraules, vida i missió, sentit de la seva irrupció en la Història. Aquesta presentació paterna abasta tots els temps i tots els llocs que foren, són i seran on Jesús predicarà el Regne del seu Pare Amorós. El seu Pare en aquesta manifestació no pot ser més explícit, més humà, i naturalment més diví, (això va sense dir-ho).

                                               Entrem en la significació de cada expressió usada pel Pare:

                                               “Ets el meu Fill”. Sentir això directament de la veu del Pare, de l’Abbà, li dóna al Fill de l’home certificacions que encara que dirigides avui a Ell personalment, faran el goig dels qui seran cridats a ser  fills en el seu Fill. Així es consagraran les nostres relacions amb el Pare del cel i donaran sentit i gust a tots els parenostres que desgranarem al llarg de tot el curs de l’any litúrgic i també de tota la nostra vida! Quin bo que dóna sentir del Pare en Jesús la seva paternitat que fa família, que fa niu, que fa calor, escalforeta de foc a terra, que dóna el goig de saber-nos dir per Jesús “el meu Pare i el vostre Pare”. De cop i volta se m’obren els sentits del “Testament” de Jesús a nosaltres, on parla d’una calidesa, d’una comunió, d’una unció, a res comparable.. Ai, els  preciosos capítols del 14 al 17 de l’evangeli de Joan, on el Pare  és la  suprema referència! Com a identificació (“Tomàs, no creus que Jo estic en el Pare i el Pare està en Mi? ”. “Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Jo ho faré, així el Pare serà glorificat en el Fill”. “Aquell dia coneixereu que Jo estic  en el meu Pare, i vosaltres en Mi, i Jo en vosaltres”. “El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda: i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i Jo també l’estimaré i em manifestaré a Ell” ( manifestaré = epifania).

                                               Segueix la veu del Pare: Ets... el meu estimat: “Tal com el Pare m’estima, també Jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos  en el meu amor: si guardeu els meus manaments (Sermó de la Muntanya!), us mantindreu en el meu amor, tal com Jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor”.

                                               “En tu m’he complagut”. Déu Pare es manifesta Pare en el seu Fill Unigènit.  Quin diàleg s’entreveu..!  Les relacions del Pare amb el seu Fill, després ompliran d’intimitat totes les nits passades en pregària-relació-obertura del cor de Jesús al Cor del Pare. “Déu és Amor”. Jesús és Amor. Això marca una complaença mútua, que es fa extensiva a tots nosaltres, si guardem una estreta relació  amb el Fill, impulsats per l’amor  i l’unció de l’Esperit Sant. Estem a les portes del misteri trinitari, cristològic, pneumatològic i eclesial.

                                               Avui, rememorem el nostre baptisme en el de Jesús. Tenim la manifestació a la punta dels dits i del cor. “A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del Pare. Passatge sublim de la Trinitat i nosaltres, i de nosaltres en Crist: “Sóc Jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat  la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que durarà per sempre... Això us demano: que us estimeu els uns als altres. Estimeu com Jo us he estimat. Em complac en vosaltres”.

                                               Si us entenguéssim cada cop més! Si portéssim al cor aquest bateig de Jesús i en el seu se’ns obrissin els cels per entendre el nostre. No, no esperem al Dissabte Sant per confirmar la nostra Aliança, i fer que aquesta la tinguem per Nova (renovada permanentment) i per Eterna (definitiva), servida amb amor fidel.

                                               Quin acabament de Nadal així, avui i ara. En realitat tot el que un ha viscut ho porta sempre amb i en ell! I quin recomençament amb Jesús! Deixebles!

                                               Diumenge vinent (Diumenge II de durant l’any) anirem juntament amb Jesús al desert, acompanyant-lo en les seves temptacions, que en realitat són les nostres pròpies. El desert, tot i la seva aspresa, de bell començament és gràcia, és lluita, és silenci que cura i apaivaga les passions i les concupiscències. És identificació amb Jesús,  és pregària amb el Pare: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Aquest himne tan nadalenc, tant de sempre...

                                               L’enyorança del desembre passat i un xic de gener (Advent-Nadal, allargat a Epifania i al Baptisme de Jesús) ens porta un regust d’haver entrat unes passes tant sols en el misteri de l’encarnació; ens dóna el goig de poder viure com a do, dia a dia (tant de bo!) al llarg, ample i profund el misteri de Jesús adult, compartint missió. Somio, prenc per realitat el desig sincer de viure-ho així, així, així! El record ens sigui estímul per caminar de manera nova, oh si fos possible! Adéu, dies memorables en la nostra migradesa! Que Déu hi posi el seu amor; no desitjo res més! Adéu, adéu.

            Festivitat del Baptisme del Senyor, diumenge 11 de gener del 2015. Sabadell                            

dimarts, 6 de gener del 2015

Homilia de l'Epifania del 06/01/2015

VENIU  I  ADOREM-LO

                                               Epifania vol dir manifestació gloriosa, com una mena de revelació. És el terme final d’un pelegrinatge, que, partint d’una descoberta d’una estrella i posats sota el seu guiatge, foren (som) conduïts els savis-mags (i nosaltres) després de moltes peripècies (com sol passar, com quan un entra en un indret fosc, on és fàcil desorientar-se), una volta desapareix l’estel que ens guiava i entrem en el desconcert i anem cercant i preguntant a d’altres, on és el camí que ens portarà a rendir finalment el nostre propòsit acomplert, i deixem endarrere aquells que sembla que saben el camí però no es mouen del “sofà”? I recordem aquelles paraules de Jesús recriminant els mestres de la Llei que “diuen i no fan” (tan freqüent en mestres, metges i pares. Bé deixem-ho; incoherents ho som tots)

                                               De cop i volta, torna a brillar l’estrella, companya de viatge, quan ja pensàvem que  no la retrobaríem més, recuperant la gran alegria de durant el llarg viatge. En tot camí a seguir,  cal no perdre mai l’esperança. Un núvol només, fugitiu, no ens ha de treure permanentment l’alegria de poder anar altra vegada en la bona direcció. És de savis indagar, orientar-se sense perdre l’esma.

                                               Jo veig en la narració de Lluc com una mena de pelegrinatge de per vida en busca del més gran sentit, viatge que fem des que naixem, nosaltres i cadascú amb la seva pròpia estrella, fins a arribar a contemplar “cara a cara la vostra Glòria” (Col·lecta). Cadascú té el seu petit planeta i en ell la seva flor que un mima, perquè és el símbol de la nostra fe, que a voltes no valorem excessivament i això ens porta a cercar el que ja tenim en esplendorosa formosor, i anem a “conèixer món” pensant que trobarem el què ja hem perdut. Quants Petits Prínceps retornen a casa, després de cercar fora, allò que tenim dins...

                                               Cal partir sempre d’una recerca i d’una descoberta inicial que ens posa en moviment vers la utopia d’allò que no coneixem, però que intuïm que és plenitud, i que el cor se’ns hi envà. Epifania és l’alegoria d’un viatge per trobar Déu com a plenitud personal i encara molt més, perquè ateny a altres pelegrins que foren, són i seran. De la intuïció primera que ens posa en marxa, des d’una estrella que ens és com la brúixola que ens orienta i encamina, fins a arribar amb la fe depurada a base de moltes contrarietats viscudes, moltes des de dins de nosaltres mateixos, altres dels ensopecs  propis del viure de cada dia, i dels frecs que ens inciten a fer perdre la il·lusió de caminar en cerca i recerca permanents. “Amb la perseverança guanyarem les vostres vides”.

                                               Tot, a la fi de la nostra anada, ens porta a l’estupefacció de descobrir que és en la petitesa d’un Déu amagat en un infant i en la fe en Ell rebuda com a do, que tenim el goig inefable de prosternar-nos a terra, bo i presentant-li el nostre homenatge, que val tant com a adorar-lo, i fer-li els presents, obertes les arquetes, d’or, encens i mirra. Vista la meravella de la grandesa en la petitesa només per do de la fe, hom torna al país de partença per un altre camí. Tornada, cantant les grandeses del Senyor, que aleshores les coses i esdeveniments ja es veuen com no es veien abans. Amb els ulls “brillants i plens de joia” descobrim la fraternitat universal i una natura que la reveiem ara exultant i exaltant. Com un paradís besllumat en el cada dia. Un món nou i una terra nova, on, vivint senzillament, podem gaudir  del que veiem i del que sentim, canviats, magnificats després de veure “el noi de la Mare”, que tot i essent  tan petitó, ja domina el món”.

                                               Fixem-nos ara en el punt central del relat que es conté en aquestes sòbries paraules: “es prosternaren i li presentaren el seu homenatge”, és a dir l’adoraren, per tant el van reconèixer com a Senyor i Déu.

                                               Adorar no és un ritus, un gest; és una actitud molt pregona de reconeixement que Déu és Déu i que nosaltres som ben poca cosa, un no res, una nonada que diu Teresa de Jesús. Reconèixer-lo com a Creador, i a nosaltres com a simples criatures; a Ell  com a l’únic necessari i a nosaltres com a contingents (podríem  no ser); a Ell com a Absolut i a nosaltres com prescindibles, com un puntet de res dins de l’univers. Em ve al pensament allò que narra Joan a l’inici de la passió, a Getsemaní. A l’hort quan Jesús els pregunta: a qui busqueu?: A Jesús de Natzaret; i ell els respon: “Sóc Jo” (llegeixi’s “Jo sóc”, com a Moisès a la bardissa) i cauen per terra com espantats, atemorits. Seria incongruent narrar-ho així, si no hi ha per part del narrador el fet de que intuïren que ell era Déu. Com el manifesta d’aquesta manera com a Rei i Senyor en tota la passió fins a la mort. Una passió d’un Home Déu, ben diferent dels sinòptics.


                                               Durant aquest temps de Nadal ens ha acompanyat fins avui amb drets propis del temps litúrgic el Càntic del Glòria, on hi fem glosses a continuació de la refilada dels àngels als pastors: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra Pau als homes que estima el Senyor: Us lloem (expressió de lloança). Us beneïm (us declarem beneït, feliç, font de felicitat). Us adorem (únic Déu Creador, Redemptor, Santificador). Us glorifiquem (us exalcem, pel poder absolut). Us donem gràcies (us reconeixem no per que sou bo amb nosaltres, sinó perquè ho sou per natura i essència, perquè sou tres vegades Sant). Reconeixem que és una glòria i una gràcia conèixer-vos, reconèixer-vos com a Déu únic i Senyor de les nostres vides. A nosaltres ens toca cantar les vostres meravelles, com féu Maria i així ens ajuntem a la nostra Mare, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Hosanna és l’expressió més cabal per deixar lliure el nostre esperit per adorar-vos amb tots els gestos que expressen aquesta actitud que hauria de ser-nos permanent. Tapant-nos els ulls davant la vostra Majestat,  prosternar-nos, agenollar-nos, aixecar-nos i abaixar el cap en el Glòria Patri, sentir-nos no res, sentir la vostra estremidora -de goig- proximitat, fascinats en sentir-nos envaïts de Vós. Silenciosos i expectants per la vostra paraula, amb la necessitat de besar-vos en rebre-us en l’Eucaristia, portar la mà a la boca amb estupefacció (ad os = adorar), braços estesos com en el parenostre. Amb les mans esteses, indicant ofrena, salutació, súplica. “Les mans obertes davant Vós, Senyor”. “Al nom de Jesús tot genoll s’ha de flectar”, com fa l’apòstol Tomàs en reconèixer-vos com a Jesús Ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”. “El Pare buscar adoradors en esperit i veritat”, li diu a la samaritana i en ella a nosaltres.

                                               Què poc que adorem, què poc sentim la grandesa de Déu! A vegades em dic a mi mateix: Si Déu, veritablement és Déu, com l’hauríem de tractar? Teresa de Jesús el tractava de Majestat i això no l’impedia de creure que pregar era tractar-lo com a amic, com el millor amic. L’hem fet tant nostre, tan proper que hem perdut aquell tracte deferent, amorós, que ajunta suaument el Deus tremens amb el Deus ple d’amor. Potser que llegíssim el Càntic dels Càntics per entendre com l’hem de viure aquest Déu, profundament adorable. Cada invocació hauria de ser una glorificació. Quan els diumenges anirem resant el Glòria, faríem bé de fer-ho com els àngels, de fer-ho com els sants, i com els que estan en possessió de Déu en el cel. No sé com dir-ho. Estimar és adorar, adorar és estimar. M’agafa enyorança d’haver de deixar aquests dies de Nadal- Epifania..! Diria i diria el Glòria com un mantra, fins a fer-lo com una nova naturalesa.

                                   “Oh Déu, que amb el guiatge d’una estrella heu revelat el vostre Unigènit als pobles no creients; conduïu-nos als que ja us coneixem per la fe, a contemplar cara a cara la vostra excelsa Glòria”. (Col·lecta de l’Epifania)  Laus Deo.

                                    Epifania del Senyor, 6 de gener del 2015.   Sabadell

diumenge, 4 de gener del 2015

Homilia del diumenge 04/01/2015 del P. Josep Mª Balcells

NADAL  COM  A  MISTERI

                                               Passades les Festes Nadalenques que apleguen la família extensa, i abans de fer una bona recalada en la festa-joia dels infants per Reis, ara encara se’ns dóna l’oportunitat de fer en la calma pròpia d’aquests dies que ens manquen per engegar la màquina laboral que ho aplana tot o gairebé, encara –dic- tenim la gràcia oferta per l’Esperit Sant que aquests dies està molt actiu, ¿o no?) de fer una capbussada en el que més pregonament significa Nadal com a misteri, reclam sempre obert per a una visió més nítida humano-divina de Nadal. Hem estat massa atrafegats – i és una sort poder-hi estar en família: les coses humanes són tan divines, quan són ben enfocades amb visió de fe!-.  Nadal en la contemplació i el silenci ens diuen de Déu coses inèdites, insospitades, que fan bona l’expressió de Rahner: “Els cristians del segle XXI, o seran místics o no seran”. Hem explicat manta vegada el què significa aquí la paraula mística, en el sentit d’experimentada, de feta molt nostra, molt endins. Sense el profund recolliment del nostre esperit, ritmant amb l’Esperit, sense les interferències del Nadal més profà, àdhuc religiós, però sense entrar en el secret de la interioritat des de la perspectiva de la FE: interferències poden ser, sense menystenir-les, cada cosa entesa en el seu context: colors vius, confettis, músiques de tota mena, nadales vociferades per altaveus cridaners fora de context i altres reclams de TV i dels aparadors de les vies principals, quan Nadal es malmet convertit en una enganyifa consumisme i ¡a veure qui n’estrena una de més xic...!Tornem al nostre propòsit: entrar a fons en el misteri de Nadal: Què és Nadal per a Déu Pare? Què és per a Déu Fill, Jesús, Fill d’home i Fill primogènit del Pare i de Maria? Què és Nadal per a l’Esperit Sant? Què és finalment per a l’Església i què podria ser per cadascú dels cristians? Prenent tot sencer el Capítol primer de la Carta als Efesis ja veiem que Déu Pare tenia un projecte, un designi, no menys que una revelació, que vol dir quelcom inaccessible per raonaments, per elevacions espirituals a nivell només humà. Res, el tenia ben guardat com qui té un tresor que el vol descobrir i fer-ne participants, arribada l’hora que el Pare tenia prefixada, hora de la plenitud dels temps com se’ns ha dit moltes vegades en la litúrgia d’aquests dies nadalencs, temps que són els nostres, convé no oblidar-ho perquè en som els beneficiats en primera persona, ¡això cadascú! Déu estima tothom per igual, això sí, amb complaences ben notòries pels més necessitats;  i tots som els afavorits per aquest designi: “Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part  en l’herència, ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En ell vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès, l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria. Ja sabeu què vol dir aquesta expressió tan profunda... Pregunteu-ho a la Beata Isabel de la Trinitat, carmelita descalça que en va fer d’ella el lema de la seva vida!

                                               En aquest himne cristològic que ja s’usava molt probablement en els primers temps en la litúrgia dels seguidors de Jesús, i que tenim dret a personalitzar-la, perquè és el pensament i la vocació que tots tenim en Crist. Sempre hem estat en el pensament i en la voluntat del Pare de “beneïr-nos en Crist en tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. Més encara: “Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim...”. Aquestes paraules les he meditat moltes vegades i m’han omplert sempre d’un gust i perfum de Déu que m’han enamorat... Sento dintre meu el degoteig del salm 62: “Tu ets el meu Déu, Senyor; tot jo et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua... Quan des del llit et recordo, passo les nits pensant en tu, perquè tu m’has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales. La meva ànima s’ha enamorat de tu, em sosté la teva mà”. (He anat rastrejant en la Bíblia els salms buscant el salm de referència, i he fet una repassada en ziga-zaga, perquè no sabia a quin salm corresponia). Els he anat rellegint, ara aquí ara allà, i m’ha resultat una joiosa experiència, perquè anava llegint a glopets trossets de salms i m’he embadalit; ho he trobat com un descans i una crida suau de Déu. Us ho recomano. Fer-ho us omplirà el cor de goig. Vés per on he descobert una manera de pregar senzilla i perfumada de Déu! Quan parlo de misteri, parlo d’això i d’altres coses, que cadascú podrà anar descobrint...

                                               La fe no té parió, és tota una altra cosa. Veus amb els ulls del cor coses invisibles. Ho he dit moltes vegades. M’agraden, em tenen corprès les coses invisibles, molt més que les visibles ¡i són tantes!; encara que amb una mirada de fe veus també les coses naturals o visibles d’una altra manera. És allò d’en Vinyoli: “Entre ser poeta o simplement viure hi ha una bella possibilitat que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant”. Segueix comentant l’amic R. Tant el text d’un pròleg en prosa de Vinyoli com els fragments en vers tenen uns ressons romàntics que més endavant Vinyoli anirà depurant. En el cas concret dels versos, el poeta , enmig de referències al Nadal, hi va repetint la tornada “es perden els meus passos en la neu”, qui sap si evocant de lluny el caminant solitari protagonista dels lieder d’Un viatge d’hivern de Schubert. Escrits en un moment de trànsit entre una espiritualitat profunda i una crisi religiosa, Vinyoli hi expressa el misteri del Nadal en el to greu i alhora sobri que li era propi i que li va atorgar una de les veus més personals i rotundes del país”. (Viure poèticament Josep Maria Ripoll)

                                               Entrarem en el misteri en expectació  d’una saviesa que encara no tenim. Anirem de sorpresa en sorpresa, per poc que ens disposem a acollir Jesús en el seu “primer misteri” que se’ns ofereix en l’encarnació, paraula que no m’agrada gaire, encara que l’entenc per a senyalar de manera expressiva la presència visible, corporal, anímica, espiritual de Jesús, que s’amaga al temps que es manifesta en els plecs d’un cosset de Nadó en bolquers, on es deixa veure gairebé només un rostre plàcid, bell, bell, com són totes les carones dels nounats. Déu fet Home. Aquí cal posar el goig de saber qui és, com és, per a què és. S’obre l’escriny i nosaltres ens atansem a aquest mirall que reflecteix la imatge del Nadó, i oh meravella! se’ns hi fa  una superposició de plans. Veient-lo a Ell, ens veiem a nosaltres, i descobrim que hi ha una semblança recobrada com a homes nous que som precisament per l’encarnació, una semblança que ens aproxima a Ell i també una dissemblança que va molt endins, tant com Déu és proper i llunyà a la vegada. “L’Església, en el Vaticà II ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix temps revela a l’home el sentit de la seva pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home... Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”... Amb raó podem pensar que el destí de la humanitat futura es troba en les mans d’aquells qui poden donar a les generacions que han de venir raons de viure i d’esperar. En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam,en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes”. (Del document sobre l’Església en el món d’avui)

                                               Avui, les lectures s’han de convertir en lectio divina. Diuen tant: podrien dir més si l’Esperit mogués la nostra ànima... Recollim el repte de Pau que tot cantant les excel·lències del Pare que ens va beneint en seu Fill, Nostre Senyor, Jesucrist. Beneeix el Pare de qui provenen fe-esperança-amor, virtuts parentals que fa brotar en la nostra carn tota una plètora de dons espirituals. Pau en el seu enyor dels qui mantenen profunda la seva estimació a Jesús, demana per a tothom que en cerca la vivència “al Pare gloriós que us (ens) concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell”. Demanant-li també “que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades, l’heretat que Ell us dóna entre els sants”. Tot això queda corroborat en el Pròleg de sant Joan, on podem entreveure els misteris de Déu, quan crea i re-crea en Jesucrist, que a tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu, nascuts de Déu mateix”. Tot amb tot, el misteri persisteix obert, i les seves pregoneses són in al·licient per a aquells qui creuen i besllumen que ens quedem a les portes del misteri. “Misteri de la Vida” que per sempre serà “la Llum dels homes”, llum que resplendeix en la foscor, però la foscor no la pot ofegar”. Santifiqueu el món amb la vostra glòria i manifesteu-vos a tots els pobles, amb l’esclat de la vostra llum. (de la Col·lecta de la Missa d’avui).

                                               PREC DE NADAL

                                          Mira com vinc per la nit
                                        del meu poble, del món, sense cants
                                        ni ja somnis, ben buides les mans:
                                        et porto sols el meu gran crit.

                                        Infant que dorms, no l’has sentit?
                                       Desperta amb mi, guia’m la por
                                       de caminat, aquest dolor
                                       d’uns ulls de cec dintre la nit.

                                                           Salvador Espriu

            Diumenge II després de Nadal, 4 de gener del 2015.   Sabadell

divendres, 2 de gener del 2015