Homilia del diumenge 26/07/2020

LA SAVIESA  CRISTIANA

                                               De l’Èxode hem après la moral de l’AT que conforma el que seria la saviesa jueva. Bé podríem fer referència, en aquest sentit, als llibres que responen a aquest apel·latiu, anomenats sapiencials. Citaríem en primer lloc el que porta el títol explícit de “Saviesa”, gairebé coetani a l’inici de l’era cristiana, datat entre els anys 50 – 30 abans de Crist. L’autor viu en un ambient pagà, escrit però per un jueu, reformula els criteris sobre la felicitat, segons les normes que es deduïen del Decàleg (primera lectura). Jesús en el Sermó de la Muntanya, sense negar-los, els aprofundirà amb aquell “Se us ha dit, Jo us dic”, portant els manaments a interpretacions noves, més profundes i més plenes de densitat i de sentit... Aquí rau la saviesa cristiana! Atenció!

                                               Pau entra de ple (en la segona lectura) en la confrontació que fan tant jueus com pagans; ambdós demanen prodigis i saviesa, que en Crist en  Creu suposen escàndol per als jueus i absurd per als grecs.  ¡Què n’és de difícil de saber entreveure l’entrellat de la saviesa cristiana, que inclou l’aparent contradicció de la passió i mort de Jesús. El concepte evangèlic de saviesa serà difícil de concebre’l àdhuc per als mateixos apòstols, que només se’n faran sabedors i experimentadors quan l’Esperit Sant els obrirà els ulls de la fe. Encara avui ens costa tant i també ens hi entrebanquem  nosaltres. Això dóna raó a l’expressió de Jesús, preconcebuda després d’anys de veure com anava la comprensió de les “seves coses”, comentant al final del relat de l’evangeli, com no ho feia massa sovint, veient la incredulitat dels mestres de la Llei que se senten més que ofesos, indignats, en dir Jesús que ja poden destruir el santuari (el Temple de la seva vida) que li donarà un final inesperat i no entès per ells: la novetat sempre nova de la seva resurrecció. El Temple (la Torà) serà reemplaçada pel temple de la seva Persona. Afegim-hi aquestes frases d’incredulitat de Jesús respecte a la dels seus interlocutors (jueus, els mateixos dotze, i -amb espai- per a encabir-nos-hi també nosaltres). Escoltem aquestes paraules que sonen en boca de Jesús estranyes i no deixem d’aplicar-nos-les:  Jesús, malgrat que veieren miracles “no confiava en ells, perquè els coneixia. Ell sabia prou què hi ha a l’interior de l’home...”. Dur, molt dur!

Diuen que el fil de l’evolució es detura, de moment, en els “homo sapiens”. Res més lluny de la realitat. És saviesa, des de Sòcrates, que “no sabem (de sapere, sapiència) que no sabem” i menys en les coses de l’esperit . I quan arribem a descobrir-ho, aleshores comencem a atènyer  el grau més alt de saviesa humana, que es condensa en això: en el fet de “saber que no sabem”. Eudald Carbonell que ha fet arqueologia humana, ha escrit que “Encara no som humans” I qui pensa i sent una mica en profunditat arriba a dir que en els aspectes més humans (els valors o virtuts) estem en un procés invers d’anar a menys.  Ens estem deshumanitzant! En Joan Rigol en l’escrit: “Reptes dels cristians en la societat d’avui” contraposa els avenços científics i sobretot els tecnològics a una pèrdua del valors humans. I en fa un seguit:

·        L’actual crisi econòmica ha generalitzat encara més un sentiment d’inseguretat i de por al futur personal, fills, en part, del nostre progrés material. ¿A quin preu?

·        L’immediatisme: voler-ho tot a tota costa; passar-s’ho el més bé possible, oblidant però els qui no tenen el necessari (els “30 minuts” últims, que encongien l’ànima amb les escenes reals d’aquests un de cada quatre de nens que viuen en la pobresa i la fam).

·        L’economisme: que de persones o ciutadans ens transmuten en productors (això els que tenen el privilegi de poder treballar) i en consumidors (els que s’ho poden permetre, oblidant els altres, gent pobra, ¡pobra gent!”).

·        La banalitat: devoradors d’espectacle (ai, quanta gasòfia ens corromp l’esperit!; les “males companyies virtuals”; gaudir primer que pensar...)

·        La política , salvant allò minvat que s’ha de salvar, bo i reconeixent la noblesa d’uns quants. ¡Quin panorama, Déu meu! Quin desafecte per la política!

·        L’oci com a escapisme, alimentant “neures”. ¡Quina saviesa que es gasta, avui dia!

                                               ¿No ens ha passat pel cap i pel cor, a voltes, que ens hi trobem incòmodes amb moltes situacions d’avui dia? Hi ha un cert escepticisme rampant i el desig de retrobar una via nova, humana i no diguem evangèlica cap a la humanització, potenciada pels reclams de l’evangeli.

                                               Moltes vegades no som gaire millors que els nostres contemporanis, però en moments de lucidesa evangèlica somiem en altres motivacions i en la recerca de nous sentits del nostre viure i conviure. Som moments esperançats!

                                               ¿No hem experimentat sovint la nostra feblesa humana i cristiana? “Escolteu la nostra humil confessió. Ens sentim afeixugats per la nostra consciència i demanem accés a viure més sàviament: que ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia” (Col·lecta).

                                               Desvetlla’t, tu que fas una becaina massa llarga i satisfeta! Obriu-nos els ulls a noves clarícies per viure modestament i contingudament més propers a la saviesa. Obrim el resclosit del nostre ambient i deixem entrar els raigs de saber sentir, d’amarar-nos-en del que pugui rescatar aquests llocs foscos omplint-los de la llum de l’evangeli. Avui es porta la “llibertat” com un dret no com un deure!

                                               Recordem la invitació (en aparença absurda, àdhuc escandalosa) de Crist que puja cap a Jerusalem on sap, a l’avançada, que les “coses” aniran de mal borràs i que es dispersaran els íntims per por d’acompanyar el Mestre de la Saviesa Divina. ¿Què farem nosaltres? No gallegem que encara seria pitjor, com li va succeir a tot un Pere! Avancem aquestes lliçons de saviesa del Crist, per tal de que la nostra quaresma s’encari finalment vers la Pasqua, punt final d’una vida de passió d’un Jesucrist no entès pels seus i blasmat pels altres. No convertim las casa de Déu en cova de lladres i demanem a Déu, que tot ho sap perquè tot ho estima, que ens doni llum i sal en el nostre viure, perquè ens regali la “saviesa del cor” que no la donen els anys, sinó la creixent consonància amb la saviesa de Jesús i del seu evangeli. A notar que Francesc ens diu que a l’evangeli pur i simple s’hi adiu sempre el goig, fruit de l’Esperit Sant.

                                               La nostra destinació en el pelegrinatge del viure és la felicitat en Jesucrist, acceptant la reiterada invitació que ens fa: “Si algú (si tu, jo) vol (-eu) venir amb mi, que et neguis a tu mateix” (ai, els egos!); que cada dia, no dia per altre (“passar per barrancs tenebrosos i no tenir por”; tenir-ho present sobretot quan la vida “pica”); prengui (vagi intentant-ho de mica en mica), la seva creu (símbol de les càrregues feixugues, mai però tan aclaparadores com les del Mestre); Vine (en un atansament progressiu fins a arribar a l’amistat i la familiaritat amb Jesús); i segueix-me  (a les verdes... i també a les madures). Senyor desvetlleu els nostres sentits i feu el miracle de saber-vos seguir amb fortalesa sempre, i amb goig, quan sigui possible...

 

                                               Recollim el desig de Pere Casaldàliga de fer realitat “la humanització de la humanitat, a partir dels propers”. Per als llegidors faríeu bé de llegir “La saviesa d’un pobre” sobre certs passatges de la vida de sant Francesc. Siguem savis savi(s). És tota una altra vida: Benaurats de les benaurances, oidà!

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge III de quaresma, 8 de març del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/07/2020

HEU  REVELAT  ALS  SENZILLS  ELS  MISTERIS  DEL  REGNE

                                               Joiosament, encara estem sota aquest epígraf per poder entendre els misteris del Regne, cas que siguem senzills! El tenim com encapçalament de l’evangeli d’avui, la paràbola del jull barrejat amb el gra de blat. És el verset que explicita com hem d’entendre l’evangeli. Això ens portarà a una lectura -des de Crist- del que significa l’home madur en els aspectes bàsics de moralitat i com ens hem de veure afrontant el tema del bé i del mal en la doble dimensió: personal i social. La nostra saviesa o és cristiana o no serà la nostra. N’hi ha de múltiples, segons siguin els fonaments sobre els què se sostenen els seus criteris ètics. És en Crist que el nostre creixement i maduresa ens ha de donar les característiques de persona èticament evolucionada. Ja durant la setmana anterior hem pregat així: “Oh Déu que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. La nostra saviesa, el nostre creixement ètic té totes les connotacions de tenir per a referent la manera de viure i de conviure de Crist. Crist ens el presenta l’evangelista com a “camí, veritat i vida”. Haurem d’atansar-nos a Crist que per a ensenyar-los amb la convivència (“a estar amb Ell”) en va fer a alguns deixebles sempre presencials i testimonis vivents de com es relacionava amb Déu-Pare i amb els qui se li atansaven sota l’influx i sota la meravella, proclamada com a única i com a norma de vida, de fer i de sentir i -diguem-ho-: d’estimar.

                                               També ens hi invita la col·lecta d’avui: “Sigueu propici als vostres servents. I doneu-nos abundosament els dons de la gràcia; perquè fervents en la fe, en l’esperança ien la caritat, perseverem fidels en la guarda dels vostres manaments”.

                                               Tot això em porta a dibuixar el concepte de persona que ens ha lliurat el concili Vaticà II en un dels documents que per la seva importància se’n diuen Constitució: Sobre l’Església en el món d’avui: “Què en pensa l’Església de l’home? “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”. “La sagrada Escriptura ensenya que l’home fou creat “a imatge de Déu”, capaç de conèixer i d’estimar el seu Creador, constituït per Ell senyor sobre totes les criatures terrenals, perquè les governés i en fes ús, tot glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home sol, ja que des del començament “els va crear mascle i femella”. L’associació dels quals va constituir la primera forma d’una comunió de persones. L’home per la seva íntima natura és un ésser social, i sense relacions amb d’altres no pot viure ni desplegar les seves qualitats. L’home, constituït per Déu en estat de justícia, per persuasió del Maligne, ja des del començament de la història, va abusar de la seva llibertat, alçant-se contra Déu i volent atènyer el seu fi fora de Déu. Es descobreix inclinat també al mal i submergit en infinitat de mals, que no poden provenir del seu Creador bo. Negant-se sovint a reconèixer Déu com a principi seu, ha trencat també l’ordenació deguda al seu fi últim i alhora tot el seu ordenament envers ell mateix, envers els altres homes i envers totes les coses creades. L’home està dividit en si mateix. Per això tota la vida dels homes, individual o col·lectiva, es manifesta com una lluita, i per cert dramàtica, entre el bé i el mal, entre la llum i les tenebres. Més encara, l’home es veu incapaç de resistir eficaçment per si mateix els atacs del mal, talment que cadascú se sent com lligat amb cadenes. Però el Senyor mateix va venir per alliberar i enfortir l’home, renovant-lo interiorment. El pecat empetiteix l’home, allunyant-lo de la consecució la seva plenitud. A la llum d’aquesta Revelació la vocació sublim i la misèria profunda que els homes experimenten troben la seva última explicació. La natura intel·lectual de la persona humana es perfecciona i s’ha de perfeccionar per la saviesa, que atreu suaument la ment de l’home a la recerca de l’amor d’allò que és ver i bo. Imbuït d’ella, l’home és portat a les coses invisibles per mitjà de les visibles. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dona a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu l’invita sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal. L’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat. La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba  tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme. Però l’home no pot donar-se al bé si no és lliurement. Aquesta llibertat, els nostres contemporanis la consideren de gran importància i l’exalten amb entusiasme i amb raó. Amb tot, sovint la fomenten de mala manera, com una llicència de poder fer qualsevol cosa, mentre “agradi”, encara que sigui dolenta. L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler “deixar l’home a les mans del seu consell”, a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. L’home obté una gran dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns. La llibertat de l’home, ferida pel pecat, no pot fer plenament activa aquesta ordenació a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu.

                                    “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació. Ell és la imatge el Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes. Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb sí mateix i entre nosaltres, i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascú de nosaltres pot dir amb l’apòstol: el Fill de Déu “em va estimar i es va donar  a si mateix per mi”. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple, perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Donat que Crist va morir per tots (Rom 8, 32) i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit : Abbà, Pare”.

                                               “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participem en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians podem ser “imitadors de Déu com a fills estimats, i comportar-se en caritat (Ef 5, 1), bo i conformant els seus pensaments, les seves paraules i les seves accions als mateixos “sentiments que tingué Jesucrist” i seguint els seus exemples”. (Catecisme de l’Església Catòlica, núm 1694) La vida del cristià és fonamentalment una lluita contra el mal, ja sigui dins seu amb les passions i temptacions, ja sigui en favor de la justícia, contra les desigualtats, en favor de la pau i en l’exercici de la no-violència, i amb actituds de benvolença i de misericòrdia. Posa bé, on hi hagi mal; dona valor primordial a la civilització de l’amor, de la gratuïtat i del perdó i de l’accció de gràcies a la “gràcia”, per la qual “vivim, ens movem i som”. I tot per Crist, en Ell i amb Ell”. No oblidem que en el Parenostre conscients de la nostra debilitat i poquesa preguem: “No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/07/2020

LA  “MEVA”  PARÀBOLA  DINS  LA  GRAN   PARÀBOLA

                                               “La paràbola del Sembrador”. Estem davant d’una narració moltes vegades escoltada, llegida, sentida predicar, en la què fàcilment agermanem escenari, narrador i la cosa narrada. És una escena que evocant l’imaginari de qualsevol dels oients, cadascú el viu imaginativament fent lleva d’escenes vistes potser viscudes en moments de la nostra infància... Ens és fàcil fer el salt a significacions més elevades. Fàcil és la identificació entre sembrador, llavor i l’última  veritat de tot plegat. “S’assembla a...” és el denominador comú de totes les paràboles. És el Regne de Déu que s’obre pas en el cor dels oients. Cadascú en farà la interpretació d’acord amb la vivència de Déu que té en aquell moment.

                                               Per a nosaltres ja entrenats a aquesta mena de relat ens serà fàcil de reconèixer que el Sembrador paradigmàtic o el vertader predicador més enllà de qui el pugui representar és i serà sempre Jesús. La llavor que fa voleiar és la seva Paraula (i tot Ell en ella) i el camp sóc jo mateix. L’eficàcia de la sembra està en els “condicionants” que actuen com a braços i mans acollidors per personalitzar l’”apetibilitat” de la terra que pot agombolar la sement, aquest misteriós tresor de vida...

                                               No seguiré les eventualitats narrades al fil de l’acció de sembrar. Jo em veuré centrat en les circumstancies personals que actuen com a concrets “condicionants” per a l’èxit del propòsit de qui escampa la llavor. La fertilitat està condicionada per la terra que acull. Gairebé es podria dir que un pot condicionar l’eficàcia mateixa de la germinació. Fins que qualsevol gra de blat no hagi fet el seu procés vital, no es pot assegurar un feliç resultat de vida, de qualitat de vida.

                                               Cadascú fa el “propi relat” dins de les coordenades del “relat global”. Quant de gra es perd pel camí evolutiu: terra, humitat, sol, serena, vent i més elements que propicien un desenvolupament reeixit! El propi relat dibuixa una pròpia i personal paràbola dins de la gran paràbola.

                                               Condicionants per a la Paraula de Déu: anunci concret del Regne de Déu que es pot obrir pas  en un mateix. On se sembra? Com s’acull? Com fa el procés de creixement? Què hi poso? Què no hi podré posar per la situació en què m’arriba o no m’arriba la Paraula?

                                               On trobo la Paraula? Jo sé que no sempre estic en mode “acollidor”. Lamentablement he de confessar que estic absent en molts i molts moments... Ja Isaïes es lamentava de l’habitual in-sensibilitat. “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls”. Allò d’Ezequiel: d’un cor de pedra el substituiré per un cor de carn, vivent, acollidor. O allò del salm 41: “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per Vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré veure Déu cara a cara?”.

                                               Posar el cor a sensibilitat creixent i volent. Si no hi ha una determinada determinació de “parar” la terra, l’humus del cor, tot serà en va. Quanta llavor es perd, perquè no arriba a quallar el seu procés generatiu! Cal sortir com a camp estès al pas del sembrador. Tot s’ha de mobilitzar. Hi ha d’haver un fecund “encontre” entre llavor i sí que acull. Les “pre-disposicions” semblen tan necessàries com la pròpia llavor. Disponibilitat: confluència entre temps de sembra i terreny disposat a acollir. L’acolliment no ha de ser únicament en el moment de la sembra, sinó durant el procés generatiu. És un acolliment permanent. Aquí ja se’ns han trencat els límits inicials del relat evangèlic. Ara és l’estil de vida, és la determinació de romandre oberts a la Paraula de Déu. No és sols el moment de rebre; és el Momentum de gràcia, portada endavant fins i tant no hi hagi fruit sereny, acomplert. Seria acompanyar el fil del moment, fer-lo perdurable, sostingut.

                                               Moments de Paraula:

            - Silenciar els sorolls que ens envolten. Insonoritzar l’ambient on em trobo.

            - Pacificar el cor. Treure’n sentiments o emocions negatius. Estar en pau, res més.

            - Estovar el terreny del cor, esterrossar-lo, aplanar, esponjar, permeabilitzar-lo.

            - Cercar quietud exterior, i fer-la entrar “jo endins”. Aquietament: “dejéme y olvidéme”.

            - Deixar uns moments de no fer res, tenint-ne consciència. No moltes coses, sinó la qualitat del fer

            - Tancar suaument els ulls, mantenint-los així uns moments distesos.

            - Respirar compassadament: inspiracions i expiracions llargues, no forçades.

            - Sentir la pròpia presència. Fer-ne actes sostinguts.

            - Estar on estàs, ser-hi a fondo. Empatitzar fàcilment.

            - Prendre a les mans “a bíblia oberta” un passatge on t’hi trobis bé: un salm, una pregària senzilla. I brodar-la una i altra vegada, sense presses, no per aprendre, sinó per descansar-t’hi. Repetició sense més, espaiadament.

            - Mirar endins i deixar-te mirar per Déu. Visites per “estar només”.

            - Memoritzar un passatge ungit i repetir-lo espaiadament. Curt, fàcilment repetitiu.

            - Pensar en la bellesa d’un paisatge, d’una flor, d’un celatge: deixar que si t’hi endormisquin o se n’arborin els ulls.

            - Cerca sorprendre’t en la bonesa que veus o imagines. Embadaliment.

            - Imagina que et fas trobadís amb Jesús en persona, ara i aquí. I que parleu de la sembra de la Paraula en tu: de les dificultats de mantenir-te “emparaulat”, ungit de l’Esperit Sant que habita en tu.

            - Contemplatius en l’acció. Valorar més els moments de pregària. Com “ser” més que fer i fer i fer. Desproporció entre “allò únic necessari” i allò simplement necessari (Maria i Marta a Betània).

            - Confiança, confiança, confiança: és l’únic que demana el Senyor. “Només que toqués la punta de la borla, curaria”. Un petit gest i un miracle sentit només per a tu.

            - Sempre i en tot donar gràcies per tot allò rebut i per allò a rebre que és més.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge 15 de durant l’any, 12 de juliol del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 05/07/2020

PREGÀRIA:  BENEDICCIÓ  I  ACCIÓ  DE  GRÀCIES

                                               Aquest passatge evangèlic d’avui em té robat el cor, que acostumem a dir. És la mateixa sensació de trobar-m’hi bé cada vegada que hi recalo. És la pregària de Jesús davant el retorn de la missió dels setanta dos deixebles que, havent fet la primera experiència d’evangelització, s’apleguen a l’entorn de Jesús per fer-lo partícip de les incidències d’aquella experiència memorable en el conjunt ple de vida de les acollides, dels rebuigs de què n’han fet acopi. Un fàcilment s’imagina el bullici i els comentaris contrastants que es comunicaven els uns i els altres. Bo de bo d’imaginar-ho!  Dintre d’aquest ambient en un moment de pausa, s’alça la pregària de Jesús. Moment de silenci. Els corprèn la figura de Jesús orant i la recordaran durant temps i temps, oralment i després consignada en els evangelis, sia el de Mateu sia el de Lluc. Aixecant els ulls al cel pren una capteniment joiós, radiant. Comença al estil com ho feien els hebreus amb l’expressió usual: berakhà =bendició. “Us enalteixo, us dono lloances, us dono gràcies”. La seva pregària va dirigida al seu Pare, en reconeixement per tot el que han pogut experimentar tot aquell tropell benamat dels seus deixebles. Vol donar plenitud de sentit a tota la variada experiència de primera evangelització. Més enllà de la peripècia singular hi ha una constatació fonamental: tot acolliment receptiu del missatge no es degut a la clara intel·ligència del receptor, sinó do de la benvolença de Déu, Pare. És Ell, en definitiva, qui els ha donat la capacitació d’entendre el missatge, també les invitacions que se’n deriven i el dolç misteri de saber que Déu estima i que ho fa de persona a persona... Jesús parla de la capacitació d’entesa, i en dirà revelació, accés a un secret. No és qüestió de saviesa i d’entesos, no és una teoria, ni un discurs a què un té possibilitat de comprensió. L’entrada en el misteri està reservada als senzills de cor. Ai, i quina sintonia hi perceben els senzills! Una cosa s’ha fet palesa i és que la revelació s’obre de senzill a senzill. I és do i és gràcia. D’aquí que Jesús en dona la vertadera transmissió. L’evangelitzador serà instrument del que se’n servirà el Pare per obrir el cor a un acolliment i a una vivència només possibles a partir de dues senzilleses que es compenetren i que obren pas a una revelació, paraula que va destinada als profetes, que parlen en nom i amb paraules arcanes de revelació. D’aquí deriva el to exultant d’acció de gràcies al Pare. “Sí, Pare”. És a Ell a qui s’ha de donar gràcies, perquè només és Ell qui fa possible aquesta revelació. Serà pel teu ben voler; així us ha plagut. La revelació sobrepassa el que la promou. I és meravella tant en l’evangelitzador com en l’evangelitzat. Saber-ho, sentir-ho suscita l’exultació d’ambdós! Lluc, en narrar-ho, comença: “Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué”:

                                               Anem encara més a fons. Jesús fa una proclamació més fonamental i fonamentadora. La revelació és tant del Pare com del mateix Fill. Ens trobem aquí amb una expressió freqüent en l’evangeli de Joan. “Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu... Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. I ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. El Pare i jo som u”. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres”. En definitiva: és per grat i per benvolença del Pare que tota relació profunda entre Déu i l’home senzill es fa a través del Fill, que coneix el Pare en el seu misteri. El Pare i el Fill es coneixen i es reconeixen. Hi ha entre ells plena intimitat i plena comunió. El Fill donarà a conèixer el misteri del Pare i el seu. No em digueu que això no sigui un regal de revelació!

                                               I una última inclusió. Què bé que sona en el íntim del cor aquesta invitació en l’àmbit dels afectes del cor: “Veniu a mi”. Som atrets més per la filigrana cordial que no pas per “entendre” elucubracions, discursos sobre la relació de Déu amb els “seus”. De primer antuvi, ja percebem que saber-se, sentir-se, gaudir-se  com a fills és la base per entendre aquest joliu “veniu” en el més endins del cor. És la quotidianitat en la relació amb Jesús, més que en el mestre que dicta lliçons. És la invitació a entrar en la seva familiaritat, el saber del cor, del ser i de l’estar en Déu.

                                               Quina delicadesa, la de Jesucrist, que ens ofereix un recer, un descans del cor, juntament amb Ell! Quina sensibilitat la de Jesús que sap que portem al cor els neguits, les fatigues, les pesantors habituals... Del que sant Agustí en dirà les inquietuds, els desficis fins i tant no els he posat definitivament en Déu que no hi ha la serenor i la pau. “El vostre millor servidor és el qui no vol escoltar de Vós el que voldria, sinó que vol fer el que de vós ha escoltat”. “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova, us he estimat ben tard! I vós éreu dintre i jo fora, i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vos éreu en mi, però jo no era en vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que si Vós no existíssiu no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat, i ara pateixo fam i set. M’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau. Quan m’hagi adherit totalment a vós ja no patiré dolors ni treballs; la meva ànima viurà plena de Vós”. Vós sou repòs, descans. Puc posar-hi plena confiança. Em faig ressò del salma 144, llegit avui: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat. Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat, Ell els redreça”. Fa una proposta: feu-vos deixebles meus. No us espanteu. Parlarà de jou, del seu jou que haurem de compartir. Perquè el jou és sempre per a dos. Ell compassarà el seu pas al nostre i això donarà lleugeresa  al nostre caminar en companyia.

                                               Una vegada més he de reconèixer que és una pregària feta a la nostra mida. És Ell qui regula pesos a compartir. Si és així que Ell es digna a fer més comportable i més lleugera la càrrega, bé podré alleugerir el meu pas de si un xic ronser. Compartir jou, quina excel·lència! Tenir Jesús per company de camí, quina suavitat i qui alleugeriment!

                                               Quina sintonia hi trobo entre la senzillesa i la benaurança sobre les nets de cor! Amb aquells que han purificat la visió. Que n’han tret les adherències que l’entelen. Parlar de senzillesa és parlar de transparència. D’aquells que no amaguen res, perquè transpiren simplicitat. Es parla dels ulls de la fe. Tenen una limpidesa que no engavanya el bell mirar. El cor enfoca la realitat i la veu nua en la seva simplicitat. Són ulls que parlen de persona a persona. Que van precedits d’una suau afabilitat. Fan presència. Acollidors, d’allò més. No és gens estrany que de la benaurança dels nets de cor en diguin que veuen Déu. Traspassen tots els vels que invisibilitzen la presència de Déu.

                                               Llegia a La Contra de fa una dies que “el grau màxim de la intel·ligència és la bondat”. Ho crec fermament. L’evangeli en puritat és patrimoni de les persones bondadoses, amb les quals estableixes automàticament una relació de proximitat. T’hi sents bé, només per gràcia de la sola presència. Hi descobreixes acolliment, et facilita proximitat. Saps que hi és, que et respecta, que crea lligams tot seguit, espontàniament. És privilegi de pocs. Encomanen el goig de viure sense cap artificiositat. Directes, cordials. Suscitem franquesa, t’hi trobes a plaer. Et dona la sintonia de sentiments i de pensaments. No és gens estrany que siguin els millors evangelitzadors, perquè porten “unció de paraula”. El seu pensar i dir inviten a transcendència. Per això transparenten Déu. Un Déu estimat i estimable. Sospito que  un llibre darrerament premiat deu contenir un gruix d’humanitat que pot servir d’introducció a les intimitats i ultimitats dels seus lectors. Llegir aquest llibre: El mapa dels afectes de Ana Merino estimo que deu ser com una introducció a la benaurança del viure. Per l’entrevista “entreveig” que pot ser com un regal Premi Nadal 2020. Ja m’ho direu. Tant de bo l’encertem jo per recomanar-lo i tu per gaudir-lo.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV de durant l’any, 5 de juliol del 2020.  Sabadell