Homilia del diumenge 29/12/2019

“NOVA”  VISITA  A  LA  CASA  DE  NATZARET

                                               “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és “l’escola de l’evangeli”. En ella, primer hi aprenem a /veure, a /escoltar, a /meditar, a /capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en a imitar-lo.

                                               Aquí, certament, percebem la /raó i el /camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els /llocs, els /temps, els /costums, la /conversa, els /ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per manifestar-se en el món. Aquí tot té la seva /veu, tot té la seva /significació.

                                               Precisament aquí (i ara), en aquesta escola, ens adonem per què  ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina, les lliçons de l’evangeli.

                                              Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida al costat de Maria, per poder entendre la veritat de Déu!

                                               Però hi som només com a transeünts, i ens veiem forçats a abandonar el desig de dur a terme el propòsit, no acomplert mai del tot, de conèixer l’Evangeli en aquesta casa. Tanmateix no en marxarem tan de pressa que no donem, com si fos d’amagat, unes breus monicions des d’aquesta casa de Natzaret.

                                               Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci, Tant de bo que rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que valen l’adequada /formació, l’/estudi, la /meditació, l’/ordre personal i íntim de vida, i l’/oració que, en el seu secret, és vista només per Déu!

                                               Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi /qué és la família, /què és la seva comunió d’amor, /què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com és, de dolça, /la institució de la família, que no hi ha res que la pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva /comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                                               Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora, del treball humà, volem a formar aquí la dignitat del treball d’una manera tal que l’experimentem tothom; volem recordar, precisament en aquesta teulada, que el treball no és un fi per ell mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò que hom anomena aspecte econòmic, sinó també d’aquelles altres coses per a les quals s’adreça a un fi preclar; aquí volem anunciar la salvació dels obrers de tot el món, i proposar-los un gran model, llur germà diví, profeta de totes les causes justes concernents a ells: ens referim a Crist, Senyor nostre”.

                                               I a les envistes de la Muntanya de les benaurances que és a tocar de Natzaret va seguir Pau VI fent aquestes consideracions adients, referides a les Benaurances, síntesi i vèrtex de la predicació evangèlica:

            - Benaurats nosaltres, si pobres d’esperit, sabem deslliurar-nos de la confiança en els econòmics i posar els nostres desigs primers en els béns espirituals i religiosos i si respectem i estimem els pobres com a grans imatges de Crist.

            - Benaurats nosaltres, si educats en la mansuetud dels forts, sabem renunciar al trist poder de l’odi i de la venjança i conèixer la saviesa de preferir al temor de les armes amb la generositat del perdó, l’aliança de la llibertat i del treball, la conquesta de la veritat i de la Pau.

            - Benaurats nosaltres, si no fem de l’egoisme el criteri directriu de la vida i del plaer la finalitat, sinó que sabem descobrir en la sobrietat una energia, en el dolor una font de redempció i en el sacrifici el vèrtex de la grandesa.

            - Benaurats nosaltres, si preferim ser abans menystinguts que opressors, si tenim fam d’una justícia cada vegada més gran.

            - Benaurats nosaltres, si pel Regne de Déu, en el temps i més enllà del temps, sabem perdonar, lluitar i servir, sofrir i estimar.

No en quedarem pas decebuts per sempre”.

                                               De l’al·locució de Pau VI a la casa de Natzaret, el 5 de gener del 1964. (Ve de repàs, que mai està de més.)

Per saber-ne més: “El silenci en temps de soroll”  Erling Kagge. Ed. 62

                              “L’art de saber escoltar”. Fr. Torralba. Ed Pagès

                              “L’art d’estimar” d’Erich Fromm. Ed. 62

                              “Biografia del silenci”. Pablo d’Ors

P.Josep Mª Balcells

Diumenge de La Sagrada Família, 29 de desembre del 2019

Homilia del NADAL 2019

ELS  QUATRE  HIMNES  EVANGÈLICS (3)

                                               Enmig d’un luxe de variades lectures i de col·lectes diferenciades, des del dia 17 d’aquest mes, hem fet una “pujada” espiritual vers el Nadal i ara, el tenim ja, amb tremolor, entre les mans; i és tanta la novedosa sorpresa, àdhuc paradoxa, per més que cada any fem aquesta joiosa caminada que en diem Advent, Vinguda, Adveniment a fi de rememoritzar un misteri que ens sobrepassa, tot i que intentem posar-nos a considerar-lo i a reviure’l. Total enmig de tot: Esbalaïment! Ja ens ho advertia sant Agustí: “aquells que creuen que han entès el misteri, és que no han entès res”. I, ben pensat, si Déu no ens quedés sempre com a misteri insondable, és que Déu veritablement no seria Déu. Deixem, doncs, que Déu ens sorprengui, això voldrà dir que anem per bon camí. I com més alta sigui la sorpresa, major serà l’atansament al Déu “diferent”. Nadal és el niu de totes les sorpreses! Un Déu que es fa home, perquè l’home es pugui anar fent Déu. Misteri de l’Encarnació, oh Déu! Em recordo -una cosa en porta a una altra- de la pregària que feu Jesús al retorn dels deixebles enviats a desembrossar els camins per on hi passaria després Ell mateix en persona: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat tot això (=els secrets del Regne) que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Això faríem bé de posar-ho com un recordatori permanent al fons del celatge dels nostres Pessebres. Maria ens hi fa el repic: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Qui millor que Maria per abismar-nos en el secret, en la intimitat de la coneixença del seu Fill, petit, petit fet accessible als dies de Nadal com una preciosa guspira de Vida creixent! Ai, res més!

 

                                               És ben curiós que els primers cridats a homenatjar el Nadó fossin els senzills pastors. Al Pessebre s’hi va cridats, invitats. Ens ho deia sant Pau aquest diumenge passat. Deia: “Entre els “obedients a la fe” hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat”. Als cristians de Roma, els ho deia. Nosaltres podem dir-nos-ho i repetir-nos-ho: “Estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats”. Als pastors fou un àngel, a nosaltres és la fe la que ens crida i guia. No deixem de ser-ne de pastors, perquè precisament per ser pastors foren cridats; els tinguts com a últims d’un poble que malauradament establia i encara estableix un escalat de reconeixements socials i culturals, ells a baix, a l’últim graó... Veniu, ja que hem sentit de ser cridats; veniu i feu allò millor que s’escau a vosaltres: adorar. I és ben bé a aquí, on volia arribar per poder prendre punt i seguit d’una crida feta per un àngel. Així ens ho narra Lluc: “Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué: “No tingueu por. Us anuncio una Bona Nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui us ha nascut el Salvador que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora”. I de sobte, s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu, cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que estima el Senyor”. I així es donà el to i l’entrada al que esdevindrà de seguida, secundat per la primera Església,  el que serà l’himne evangèlico-eclesial tant a to i mesura del misteri de Nadal. Aquest himne la litúrgia el canta els diumenges i festes principals de l’Any Litúrgic. Entrem-hi amb el goig, que bé li escau. Cantem i trobem-hi joiosos tants i tants ressons:

  - Donar “honor i glòria” és proclamar l’excelsitud de Déu.

  - La Glòria és exclusiva de Déu.

  - La glòria és l’estatge de Déu.

  - La glòria és l’indicador de la presència de Déu. És el vestit de Déu. El núvol que en el desert cobria l’Arca de l’Aliança, els feia llum de nit i cobria les xardors de dia.

  - Enaltir la glòria és el reconeixement del poder de Déu. La glòria és l’atribut propi i visible de Déu.

  - La glòria es fa present en les accions meravelloses que Déu fa en favor del seu poble.

  - Els israelites honoraven el Déu únic. “Shemà Israel” és la pregària que encara fan els jueus matí i vespre. Tenen aquest sentit les filactèries i els mezuzà a les entrades de les seves cases encara avui dia.

  - Els salms abunden en termes com: beneir, adorar, lloar, donar culte a Déu només.

  - Jesús usà aquest verset del Deuteronomi 6, 13 per allunyar el temptador: “Adora el Senyor, el teu Déu; dóna culte a Ell tot sol”. Ens ho reporta Mt 4, 10

  - En les epístoles sobretot de Pau hi trobem expressions com: “Glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé”. “Privats de la glòria de Déu pels pecats”. “No sabeu que no sou vostres. Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos”. “I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir de l’Esperit”.   “Així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu que brilla en el rostre de Crist”.

  - Les fórmules litúrgiques Al·leluia (=Lloat sigui Déu); Amén (=Fidelitat de Déu i la fe en Déu) “en Jesucrist totes les promeses de Déu han trobat un “Sí”, i per això, gràcies a Ell diem  “amén” a Déu i li donem glòria” (2 Cor 1, 20)

  - En la conclusió del cànon de la Missa expressem solemnement: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”.

  - El salm 136, anomenat el gran Hallel que es recitava en els sagrats moments de la litúrgia dels israelites: “Enaltiu el Senyor , què n’és de bo! Amb la tornada: Perdura eternament el seu amor”.

  - És l’Esperit Sant que promou els vertaders adoradors en esperit i veritat, més enllà dels temples.

  - “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’Ell a Déu Pare”.

  - L’himne del Glòria conté uns incisos que són un seguit d’expressions que són l’expressió del primer manament. Jesús resumeix els deures de l’home envers Déu, així: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cos, amb tota la teva ànima i amb tot el teu esperit”. Això respon immediatament a la crida solemne: “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor tot sol” (Dt 6, 4).

  - “El Déu únic i veritable revela, en primer lloc, la seva glòria a Israel. La revelació de la vocació i de la veritat de l’home va lligada amb la revelació de Déu. L’home té la vocació de manifestar Déu amb la seva activitat d’acord amb la seva creació “a imatge i semblança de Déu”.

  - En l’himne del Glòria es subratllen les actituds fonamentals de tot creient: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”.  

  - “Déu es fa conèixer recordant la seva acció omnipotent, benèvola i alliberadora: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, de la casa de l’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. No en facis cap escultura, ni cap imatge de res del que hi ha a dalt del cel , a baix a la terra, o a les aigües de sota la terra”. La primera paraula conté el primer manament de la Llei: “Adora el Senyor, el teu Déu, i dóna-li culte (Deuteronomi 6, 13-14) La primera crida i l’exigència justa de Déu           és que l’home l’aculli i l’adori”. (del Catecisme de l’Església catòlica)

  - La major glòria de l’home és adorar i servir el Senyor. Ignasi ho proclamà en el lema de la Companyia. A.M.D.G.

P. Josep Mª Balcells 

Solemnitat del Nadal del Senyor, 25 de desembre del 2019.  Sabadell                                                    

Homilia del diumenge 22/12/2019

ELS  QUATRE  HIMNES  EVANGÈLICS (2)

                                               Ja ens ho advertia només començar l’Eucaristia del diumenge passat: “Gaudiu, estigueu alegres!; el motiu: el Senyor és a prop! Aquesta setmana litúrgica està oferint textos ancestrals, col·lectes, un entremesclat dels evangelis de Mateu i de Lluc que festegen, in crescendo, la proximitat de la vinguda i trobada amb Jesús, (=Déu que salva!). Des del dimarts, 17 de desembre s’accentua aquesta frisança per la proximitat de la nostra Redempció. Durant tot el temps d’Advent ja ens hem familiaritzat amb l’expressió:veniu, repetida una i altra vegada, a tal punt que n’hauríem d’anar aixecant el to i la vibració, si la fe ens en donés la preuada experiència. El goig desmotivat pot caure en la in-significància. Caldrà fer un esforç de represa de les vivències d’una esperança que es desclou en goig i tendresa. Déu s’ha fet humà, petit, accessible! No ens hi perdem en repeticions sense cor, que esmussen el sentit pregon de les coses de Déu. Magnalia Dei. Les gestes glorioses fetes a nivells d’intimitat, de proximitat endinsada, de presència sentida, experimentada. Calleu veus humanes, que ens habiti el silenci. Veniu adoradors expectants! Aquest Nadal hauria de ser un Nadal diferent, estremit. Pura contemplació. Ja ho subratllarà la col·lecta d’aquest diumenge: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia, i feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la Resurrecció”. Ara prenen cos i densitat els acabaments de les pregàries litúrgiques. Per, Amb, En Ell us sigui donada l’Honor i la Glòria. La litúrgia s’hauria de fer en exultança i amb un esperit obert a les clarícies d’un Déu que es dona, que és Amor donat, perquè és propi de la seva essència: donar, donar, sense esperar-ne el tribut d’una reconeguda acció de gràcies... Amb Déu sempre farem curt.

                                               Als evangelistes Mateu i Lluc els som deutors de les aproximacions rendides de les pàgines més tendres de la revelació, de la paraula que vibra d’Esperit. Quina llàstima no tenir davant totes les col·lectes d’aquests dies, les antífones de la Oh! que donen entrada solemne al Cant del Magníficat. Sentir el Nadal! Fer-nos-el propi, ben nostre, covat al cor, per després irradiar-lo en el viure de cada dia. Tant de bo tinguéssim la tendresa de sant Francesc que, anys ha, feu l’experiència de tenir als seus braços la lleugeresa del nadó, inaugurant el costum de fer els pessebres. Se’n diu pessebre, lloc de la menjadora dels animalons. Un Déu que es deixa menjar, oh grandesa, que mai sabrem comprendre! Precisament un altre Francesc, papa i germà gran de tota la fillada de Jesús avui, n’ha fet l’elogi invitant a fer i ser els pessebres vivents que enamorin els nens d’avui, que han de ser els seus testimonis anys a venir... Que la fe se’ls avivi i lluï per sempre! Nova fornada de testimonis d’un Déu que s’ha fet petit, tant petit, que es deixa àdhuc gronxar per mans maldestres.

                                               La unció de l’Esperit acompanya la narració de la Visita que feu Maria a la seva parenta Elisabet. Quin devessall de tendresa envolta aquest diàleg de dues mares que se’n senten  meravellades del que Déu obra en les seves entranyes!  La fe pren volada a partir de la mateixa conversa: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut!” Quin goig tenir fe! Augmenteu-nos-la i doneu-la als qui encara no en gaudeixen. No, no és una fugida en fals, no; és el tot del nostre viure sobrepujat per dignació divina! Nadal per les seves ressonàncies d’infants és el camí fàcil i conduent a fer l’afirmació de la nostra més excelsa expressió: Crec. Saber-se petit obre el cor a intuïcions sobiranes. D’aquest bescanvi de dues dones privilegiades en sortirà el Càntic del Magnificat del qual n’hem de fer les lloances amb l’avinença de totes dues:

 - El Magnificat neix de la unció de l’Esperit que experimenten Maria i Elisabet.

  - És el cant de lloança i d’agraïment d’una Mare que es va torbar amb un anunci desmesurat, inefable. Només per fe es pot donar un assentiment que sobresurt i excedeix de tota possible “humana mesura”.

  - Magnificar, lloar la grandesa de Déu, excels, altíssim. Celebrar amb entusiasme, prorrompent d’exultació. No són paraules humanes, són revelació que l’Esperit fa sorgir de les entranyes visitades ja pel Déu salvador. Parla Maria o bé és el mateix Déu que parla per ella i en ella.

  - Té un precedent il·lustre en el càntic d’Anna quan rep la certesa de que serà mare fecunda que infantarà el gran Jutge d’Israel, Samuel (I Sam 2, 1- 10) És tan gran el do rebut que consagrarà el seu fill al servei del Senyor. Comproveu-ne el paral·lelisme encantador.

  - Déu mira, mira estimant, la mirada de Déu és diferent de totes les mirades humanes; mira entranyablement. Maria se’n fa ressò amorós. Perquè se sent petita, senzilla, Déu l’ha exalçat. La humilitat és una conseqüència de la grandesa de Déu. Un, ponderant l’excelsitud de Déu, es veu tendrament petit, un no res. Petitesa estimada, agraïda.

  - Ens profetitza a tots els seus fills, de generació en generació: tots li direm benaurada.

  - Li direm a ella el mateix que li digué Elisabet: “Benaurada tu, perquè has cregut!

  - Les benaurances donen el to magnífic de tot l’esplet dels seus fills.

  - Maria és més benaurada per la fe, àdhuc que per ser mare. (sant Agustí)

  - D’ençà de Maria no sabem ja destriar la fe de l’amor i l’amor de la fe.

  - L’amor fidel és la fermesa de la fe en Déu. Tots els salms en van plens. Pau i Joan ho declaren amb reconeixement. Fidel ve de fe, una fe constant, sostinguda, mai deixarà de costat la misericòrdia de Déu envers els que anomenarà també fills en el seu Fill.

  - La santedat de Déu a l’evangeli no allunya; al contrari, acull misericordiosament els qui creuen en Ell i això per generacions i generacions sense fi.

  - Els quatre verbs de l’acció de Déu: dispersa, derroca, exalta i omple de béns espirituals. Fa espirituals aquells que en Ell confien. Els fruits de l’amor als humils es manifesta en les seves obres: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Tot do excels de Déu!

  - Déu és Déu dels humils i senzills, dels pobres en l’esperit, dels “anawin”.

  - En Déu les promeses i benediccions són presència, protecció del seu poble i dels qui en Ell s’hi emparen.

  - Abraham va ser beneït en ell i en tota la seva descendència per sempre.

  - Maria és filla de Sió i Déu segellà les benediccions que ara, per la presència de l’Esperit, es difonen per tota l’Església i la podem proclamar Mare nostra.

  - És el primer cant de la història inicial de l’Església i és la motivació essencial pel gran Misteri de l’Encarnació. Misteri que irradia a tota la humanitat. El Fill recapitula tot el creat i recrea, per l’assistència i acció de l’Esperit, els humils i els de cor senzill. “Veniu a mi: que Jo sóc benèvol i humil de cor; i en Mi trobareu repòs. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera.

  - que el “Glòria” que clou totes les nostres pregàries sigui també un cant de lloança i d’acció de gràcies per tot el Misteri d’Advent i de Nadal..

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent, 22 de desembre del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 15/12/2019

                                   ELS  QUATRE  HIMNES  EVANGÈLICS

                                               L’evangeli de Lluc en els dos primers capítols, juntament amb els dos primers del de Mateu, conformen els que s’anomenen “Els evangelis de la infància”. En ells s’articulen els himnes evangèlics que obtindran un lloc privilegiat en la litúrgia, bé sigui en l’Eucaristia, bé en la “Pregària de les Hores” dit Breviari també.

                                               Intentaré glossar-los en aquestes homilies que pretenen fer de corona d’Advent en aquest cicle de NADAL. D’acord amb les litúrgies eucarístiques d’aquests dies els tractaré segons aquest ordre. Primer: el Benedictus, seguidament el Magnificat, el Glòria coincidint amb Nadal, per passar finalment amb el Nunc Dimittis que és el Càntic de Simeó, a celebrar el dia 2 de febrer, Festa de la Presentació de Jesús.                                    

                                               En aquest diumenge III d’Advent, tot ell enfocat en la figura de Joan Baptista, em centraré en les vicissituds dels inicis de l’Anunciació i de la seva Naixença, que comportaran uns fets singulars ocorreguts en la persona del pare de Joan, Zacaries, que els trobareu en Lluc: en els versets 1, 5-25 i reblats en els 1, 57-80.

                                               D’acord amb l’evangeli d’avui, Jesús fa l’elogi de la gran figura del Baptista. Contextualitzem-la: Joan envia, des de la presó, uns emissaris a Jesús, amb l’intent de clarificació de si era o no el Messies profetitzat i esperat. Jesús contesta al seu requeriment, citant un passatge d’Isaies. El text no deixa de ser ambigu, perquè dona a entendre que és el Messies, sí, però amb unes característiques que són, paradoxalment, ben altres de les expectatives que corrien entre els coetanis de Jesús... D’aquí la perplexitat de Joan. Després que se’n tornaren els emissaris, Jesús fa el gran elogi de la figura de Joan, afirmant que bé el podrien tenir pel profeta Elies, que havia d’aparèixer, com a precursor del propi Messies. Tot i la importància única de Joan, això era no res per als adherits a la predicació del Regne de Déu, promoguda per Jesús. Hem de tirar, no obstant, endarrere per veure els primers dies de l’anunciació i naixença del fill de Zacaries.

                                               Ens trobem al Temple de Jerusalem i Zacaries hi era com a sacerdot i oficiant. En aquestes, se li apareix un àngel, el mateix de l’Anunciació a Maria i li pronostica que Elisabet i ell tindran un fill. Ell es va torbar i es va espantar i en definitiva va dubtar. De resultes, es va quedar mut. Podeu seguir la narració de Lluc en 1, 5-25. Cal insistir en les paraules augurals de l’àngel: un gran goig en tindreu; molts s’alegraran del seu naixement; serà gran als ulls de Déu; quedarà ple de l’Esperit Sant ja abans de nàixer; anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies; prepararà per al Senyor un poble ben disposat. 

                                               I ara assistirem al seu naixement i a la circumcisió de Joan (nom =Yahvé va fer gràcia o favor). Podeu seguir-ho a Lluc 1, 57-80). A l’hora de posar-li el nom i no posant-se d’acord, li pregunten al seu pare, el qual, confirmant el nom que li donava Elisabet, va  assentir –escrivint-lo en unes tauletes- que s’havia de dir Joan, contra la tradició de que havia de portar el nom del seu pare. Immediatament amb exultació Zacaries prorromp amb el càntic de lloança, que pren nom i títol de la primera paraula que profereix: Benedictus, Beneït sigui el Senyor, Déu d’Isreal! Cal advertir que de les grans figures de l’Antic Testament se’n narren els dos fets cabdals de la seva vida que ve precedida de l’Anunci de que per privilegi en les velleses podran tenir un fill que transfigurarà l’esterilitat de llurs mares. I en ressalten els destins futurs, guerrers o profètics. Són senyals de predestinació. Normalment hauran de portar una vida diferent d’acord amb la seva vocació i destí particulars.

                                               Abans d’entrar a donar explicacions dels himnes evangèlics serà bo que parlem també de que tots tres formen part de l’anomenat Ofici Diví o també Llibre de les Hores. Llibre de la pregària oficial o pública que orna “tot el curs del dia i de la nit consagrat per la lloança a Déu”. “Jesús, Summe Sacerdot de la Nova i Eterna Aliança s’incardina la comunitat universal dels homes, i se l’associa en el cant d’aquest himne diví de lloança. Aquest ministeri sacerdotal exercit permanentment per Jesús i per tota l’Església i del qual participem tots els batejats, en funció del caràcter que se’ns imprimeix, i que dóna participació en el sacerdoci comú, que és un ministeri que dota els consagrats fins al punt d’esdevenir una casa sacerdotal i un sacerdoci sant per tal que, en tota acció de l’home cristià ofereixin sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell que els ha creat”. “Que tots els deixebles de Crist, bo i perseverant en l’oració i lloant Déu, s’ofereixin com a víctimes vivents, santes i agradables a Déu i concorrin em l’oferiment de l’Eucaristia, en virtut del seu Sacerdoci Reial, que l’exerceixin en la recepció dels sagraments, en la pregària i acció de gràcies, amb el testimoniatge de la seva vida, amb l’abnegació i amb un amor eficaç”. “Participant en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i ells mateixos amb Ell, i així tant en l’oblació com per la sagrada comunió, tots fan el seu propi paper en l’acció litúrgica. Semblantment per aquest ministeri sacerdotal comú l’Església, que alaba Déu sense parar, i prega per la salvació de tot el món, ho exerceix també amb el rés de l’Ofici diví”.

                                               “Tots els que exerceixen aquest sagrat ministeri, sacerdots i laics, resaran amb més fervor la Lloança de les Hores, com més vivament siguin conscients que han de o poden observar la indicació de sant Pau: “Pregueu sense parar”; només Déu pot donar eficàcia i creixença a la tasca que executen, perquè Ell digué: “Sense mi no podeu res”. Perquè els membres de l’Església compleixin millor i amb més perfecció l’Ofici diví s’exhorta a tots els qui resen aquesta oració pública de l’Església que és font de pietat i aliment de l’oració personal que, en resar-lo, el seu esperit con-cordi amb la seva veu; per aconseguir això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms”.  Segons la venerable tradició de tota l’Església, les Laudes, com a pregària matinal, i les Vespres, com a oració vespertina, són els dos pols de l’Ofici diari; han de ser tingudes com a hores principals”. Aquests paràgrafs han estat trets de les Constitucions sobre l’Església i de la Sagrada Litúrgia.

                                               Centrats, doncs, en l’Himne de les Laudes passarem a explicitar-ne les seves fondàries, centrant-nos en els versets ja al·ludits, en Lc 1, 57-80.

  - La benedicció de Zacaries, portat per l’Esperit profetitza doblement: pel compliment de la benedicció-profecia en les paraules de l’àngel en la seva anunciació; i per la missió profètica del seu fill el qual serà profeta de l’Altíssim.

  - Seràs precursor, el que vaticina profèticament la vinguda immediata del Messies.

  - La benedicció és: pregària, resposta de Déu o a Déu, acció de gràcies, confessió, cant.

  - Som beneits amb tota mena de benediccions espirituals recapitulades en Crist. Ef 1,3

  - A la fi (Ap 1, 12)  hi haurà una florescència: “benedicció, glòria, poder, acció de gràcies”.

  - Benedicció és la proclamada pel poble a l’entrada de Jesús a Jerusalem: “Hosanna”.

  - Benedicció d’Elisabet a Maria, ambdues gestants: “beneit el fruit del teu ventre”.

  - Es beneeix amb paraules i amb gestos (fent la creu o imposants les mans).

  - Visitar i beneir al mateix temps.

  - Hem de revaluar la benedicció final de la Missa. És sempre solemne, dita al final de l’Eucaristia. Vol dir entre altres coses: que faci fruits, que dignifica la vida a seguir...

  - L’Esperit Sant és l’última promesa-profecia que ens fa Jesús, abans del retorn al Pare: vindrà el do diví, totes les benediccions van incloses en el do de l’Esperit.

  - Els fruits de la vinguda permanent de l’Esperit són: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” Ga 5, 22-23.

  - La benedicció en i de Jesús ens vindrà com a Salvador, Redemptor, Alliberador.

  - Jesús serà el Profeta definitiu. Vindrà, ens visitarà i en redimirà.

  - “Sense por”, és bandejada la por de Déu: inclou una nova imatge de Déu, patrocinada per l’acció misericordiosa de Jesús, que ens diu que Déu és el Pare de la paràbola del fill pròdig i que té un amor preferencial i entranyable per als més necessitats, els més pobres i senzills. “Veniu a mi i jo us alleujaré, perquè jo sóc benèvol i humil de cor i en mi trobareu el repòs. Mt 11, 28-30.

  - Li donarem culte no sols en els temples, sinó com adoradors en esperit i veritat.

  - Jesús és redemptor ja des dels inicis de la seva vida i en la seva missió.

  - Perdonar els pecats vol dir la sobreabundància de gràcia que ofega els pecats.

  - Jesús serà el Sol (diu-menge= dia del Senyor) que ens il·luminarà en les nostres foscors. Es dirà Llum del món.

  - Es presentarà com a “amor fidel”, a pesar de les nostres in-fidelitats.

  - La pau és l’acció i el regal principal del messianisme de Jesús. És el Princep de la Pau. Benaurats els pacificadors o instruments de la Pau. “Guiar els nostres passos per camins de pau”.

 - L’himne vol dir que és un cant de joia. Es canta en la litúrgia, segons possibilitats.

 - Són rememoracions de les gestes de la història i del poble d’Israel.

 -  Es fa referència explícita a les promeses fetes a Abraham, pare en la fe del poble d’Israel i també, com a continuïtat, de l’Església mateixa.

 - Menció també de David com a Rei i de la seva descendència que arriba fins a Jesús.

 - La benedicció afecta més directament al ser que al tenir. En això hi ha un canvi notable entre les benediccions en l’AT i les que ens ofereix el NT, vinculades directament als dons de l’Esperit que ens han estat donades o bé per a agrair-les.

 - Sovint vinculades al canvi de nom: d’Abram a Abraham= pare de multituds.

- Beneir Déu és sempre una exaltació de Déu per un reconeixement i, per tant, per una acció de gràcies.

 - L’Eucaristia és tota ella complexivament una Acció de Gràcies per la vida i per la fe i perquè hem estat redimits, invitats a una nova vida que ja l’encetem en el decurs de la celebració eucarística. Aquesta hauria de ser la nostra més entranyada actitud. Hauríem de preparar el nostre esperit per lloar, beneir i adorar Déu per damunt de tot: no sols pels beneficis que ens ha donat i ens segueix donant, sinó perquè el primer manament és estimar Déu, amb tots els tots, reconeguts i agraïts.

 - Veniu beneïts a posseir el Regne que el Pare ens té preparat des de la creació del món.

 - D’acord amb el Vaticà II s’invita a celebrar l’Ofici diví als laics en les Laudes, Vespres i Completes. Seran veu i pregària de valor eclesial en la seva dimensió més comunitària i per tant inestimable. Així posarem en valor la nostra dimensió sacerdotal en els sacerdoci comú a tots els batejats; dimensió de la qual no es té massa consciència i és un malbaratament de gràcies per a tota la comunitat de batejats i també en dimensió universal.

 - Fem-nos més conscients de la participació sacerdotal en les nostres Eucaristies, font primordial de gràcies abundoses i amb destinació a tot el creat. Quin valor que tenim pel que som! Fem-nos conscients de la conformació amb i en Crist pel baptisme! Som més del que creiem. Honorar-ho, donant gràcies ennoblirà el nostre viure.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III d’Advent, 15 de desembre del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 08/12/2019

EL  MISTERI  DE  L’ENCARNACIÓ  DE  DÉU I MARIA

                                               Tot just encetat el temps d’Advent que ja se’ns posa davant de la nostra consideració filial la Festivitat senyorejadora de la Concepció Immaculada de Santa Maria, Verge,  a qui Cantem aquesta antífona –encara ens sonen molt endins de la nostra pietat en el cant gregorià d’allà temps: “Alma Redemptoris Mater”- avui més entenedora: “Mare Santa del Redemptor, porta del cel sempre oberta, estrella del mar, socorreu el Poble caigut, que vol aixecar-se de les seves culpes. Vós que rebéreu la salutació de Gabriel, i, Verge sempre, infantàreu el vostre Creador, per un miracle que tota la natura admira, tingueu pietat de nosaltres”. Aquesta festa tan popular d’ençà de segles i segles ens ofereix una entrada discreta en el vertader MISTERI DE NADAL.

                                               No el Nadal dels carrers il·luminats que fan l’ullet amb les seves clarícies i els cants nostrats a les daleroses multituds a fer una de les despeses més importants de tot l’any.

                                               No és tan sols el dels Nadals íntims, normalment lligats amb per a molts amb el perfumat i enciser ambient dels nostres records d’infants, sobrepujats per a aquells que vàrem tenir una família que servava tradicions de fe i que posàvem els pessebres mil vegades retocats, la molsa i el riu, i els Reis que anaven pas a pas avançant cap a l’Establia. Aquí que cadascú hi posi una estela dels seus records...

                                               És, sobretot, el primer misteri més divinament humà de la nostra FE, enclòs en els dos credos usuals: (Crec...”I en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre, el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria Verge...) i també en el Símbol de Nicea-Constantinoble: “El qual per nosaltres els homes i per la nostra Salvació davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i i es feu Home...”

                                               Tot i que no hi mencionem directament el Misteri de l’Encarnació, bé el podem veure inclòs en la proclamació que fem just després de la Consagració del Pa i del Vi; tot un vertader acte d’implicació personal i comunitària en els misteris eclesials de Crist. A una veu solemne el sacerdot ens invita: Proclameu el misteri de la FE: i, en resposta joiosa, diem: Anunciem la vostra mort. Confessem la vostra Resurrecció. Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús. Síntesi condensada de tots els misteris inclosos en aquesta resposta que fem en plural, a nom no tan sols nostre, sinó de tota l’Assemblea. Ai, si tinguéssim, si sentíssim aquest plural en la nostra vivència de la Fe, extensible per tot! L’Església és sempre el Nou Poble de Déu, recreat precisament a partir del primer i origen de tots els misteris que deriven de l’Encarnació!

                                               La Solemnitat, doncs, de la Concepció Immaculada de Santa Maria, Verge ens atansa amb una tremolor serena a l’Anunciació, és a dir al moment de la revelació que li fa l’Àngel Gabriel, demanant a Maria el seu consentiment per a poder esdevenir “Mare de Déu, tot i romanent ensems Verge” a la vegada. Mai serem capaços de copsar ni les beceroles que entranya el misteri de l’Encarnació. De fet, comptem el temps i la mateixa història a partir de la concepció virginal i maternal de Jesús en les entranyes d’una joveneta de poble, Maria... La pàgina de l’evangelista Lluc (1, 26-38) és d’una finor fora de qualsevol ponderació. Déu demana consentiment per obrar “meravelles” en Maria. Ella fa unes discretes, però fermes preguntes de com s’ha d’esdevenir aquest fet singular i únic en tota la història de la Humanitat. Ella vol romandre verge, no “coneix” el seu espòs. La resposta tot i aclaridora teixeix intuïcions en el misteri dels misteris. Se li dona la garantia de que “l’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et “cobrirà” amb la seva “ombra”, per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. Perplexitat: “a Déu res li és impossible”. Quina Fe la de Maria!, Fe que lloà la seva parenta Elisabet: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà”. Maria, encinta, portarà en les seves entranyes benaurades el “Tany de Jessè, el Rebrot de David; en Ell es compleixen superlativament les promeses a un Poble que al llarg de segles esperarà la Vinguda –desconcertant- del Messies, ben bé que d’una manera inversemblant; i és poc dir-ho així. En Maria tenim el Pessebre vivent i ella viu per a nosaltres, tots els sabedors per FE i els que l’ignoren... No es estrany aquesta docta ignorància, perquè tot plegat és el Primer dels Misteris de l’atansament de Déu a tota persona i a tota la Història, que esdevé més que història, car abasta “temps i segles” i tot es replanteja des de la perspectiva de l’ENCARNACIÓ. El silenci ha d’agombolar els nostres cors i, amb la gràcia que Déu ens do, així anirem teixint fils i fils en la dolçor d’“el núvol del no saber...” (un llibre molt interessant pels que volen “avantatjar-se”): amb aquest títol. Anònim anglès del s.XIV  Clas. Crist. n 29

                                               Posats ja, immersos en l’aura del Proto-Nadal, podríem agafar un llibret de Leonardo Boff que varen titular “Nadal, la Humanitat i la Jovialitat del nostre Déu”, de la Claret.  No digueren Encarnació, en comptes de Nadal, com de fet és el títol en portuguès. A mi m’hi abelleix més el títol de l’original per la seva pregonesa i la invitació que ens fa a donar ales a l’esperit, o millor, a l’Esperit, ben present en aquest Misteri de tots els Misteris a penes besllumats... L’obreta té tres capítols: “El projecte de Déu: fer-se home”. “El projecte de l’home: fer-se Déu”. “Jesucrist, encontre de Déu i de l’home”. Aquest darrer comença amb una reflexió que en realitat és una pregària nadalenca. “El Nadal esperona la nostra reflexió o l’eleva a l’espai del Gran misteri, on s’opera l’Encarnació de Déu i la divinització de l’home. “La Paraula de Déu es va fer home...” i l’home esdevé Fill de Déu. En aquesta afirmació hi ha el súmmum del que podem dir respecte de Déu i de l’home. El Nen que jeu en el pessebre, dins una aurèola de candidesa i rusticitat, guarda la clau del Gran Misteri. En Ell, Déu i l’home es troben a cor obert, de bat a bat, en una immediatesa indissoluble. Aquest misteri no ens pot esborronar, malgrat la seva pregonesa; ens entusiasma de tal manera que, ignorant la tristesa de la nostra  limitació, ens rendim, emocionats, d’admiració a la filantropia de Déu”. Dirà tot brodant el seu sentir, més que el seu pensar: “El Nadal ens forneix la clau per desxifrar el misteri més pregon de l‘existència. Els homes, atribolats, preguntaven: Per què el dolor?, per què la humiliació?, per què tantes mesquineses?, per què el sofriment injust dels justos?... Els homes interpel·laven Déu. I Déu callava. Els homes maldaven per culpar Déu del fracàs de la història..., però cap resposta feia emmudir els interrogants eriçats en el cor de l’home. Ara, aquest Nadal, Déu parla. I l’home calla. Escolta, astorat, la notícia d’aquesta follia divina i humana: Déu fet home, Déu nat en un pessebre... La resposta de Déu al sofriment de l’home és aquesta: Déu s’humilia... Ja no estem desvalguts en la nostra soledat: Déu és amb nosaltres... Els solitaris se senten solidaris. La raó guarda silenci i parla el cor. Narra la història d’un Déu que es fa in-fant –un nen que no parla, ni pregunta, ni respon: però és un Nen que està enmig nostre, i la seva presència és la resposta definitiva”.

                                               Maria és més gran per la seva FE que per ser Mare (Sant Agustí). “Un sol és el nostre Mitjancer d’acord amb les paraules de Pau: “Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Crist Jesús, el qual es donà a si mateix en rescat per tots” (I Tim. 2, 5-6). Ara bé, el paper maternal de Maria envers els homes no enfosqueix ni disminueix en cap sentit aquesta única mitjanceria del Crist, sinó que en demostra l’eficàcia...” “Aquesta funció subordinada de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador” (del concili Vaticà II). “Ave Maria Puríssima!”.

P. Josep Mª Balcells. 

Solemnitat de la Immaculada Concepció, 8 de desembre del 2019.  Sabadell