dissabte, 30 d’abril del 2016

Homilia del diumenge 1 de maig del 2016 del P.Josep Mª Balcells

DEIXEM  PAS  A  L’ESPERIT

                                               L’Esperit Sant promès abans del retorn de Jesús al Pare, ens dóna la garantia d’una presència activa per tal de poder continuar sota el guiatge de l’Esperit la missió que va encetar Jesús i que ha deixat encomanada a l’Església que som tots nosaltres, amb la certesa de que anirem pels mateixos camins que foren els de Jesús. L’Esperit conformarà el missatge de Jesús implicant-nos-hi a nosaltres, a cadascú en particular. La missió evangelitzadora queda oberta fins a la fi de la humanitat. Sempre n’hi haurà un de nou i un que vol anar a més en l’evangelització. Serà tota la Trinitat a habitar en cadascú, segons promesa de Jesucrist, però l’Esperit Sant és el referent en aquesta nova era de gràcia. És el marmessor del testament de Jesús. I en serà el seu dinamitzador. Com a “animador” li tocarà posar ànima i vigoria als seus deixebles. Així s’expressa Joan: “El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu us farà recordar tot el que Jo us he dit i us ho farà entendre. Recordar i entendre.

                                               En un prefaci que m’agrada molt, diem, proclamant-ho: “Perquè en vós vivim, ens movem i som, i mentre estem  en aquesta terra, no solament rebem cada dia els dons de la vostra bondat, sinó que tenim la penyora de la vida eterna. Ara posseïm les primícies de l’Esperit que ressuscità Jesús d’entre els morts; per això confiem que perdurarà en nosaltres el misteri de mort i resurrecció que celebrem”.

                                               Ens farà recordar. Llegeixo en un text d’Italo Calvino: “La memòria veritablement només té sentit –per als individus, les col·lectivitats, les civilitzacions- si manté al mateix temps l’empremta del passat i el projecte de futur, si permet fer sense oblidar el que es volia fer, esdevenir sense deixar de ser, ser sense deixar d’esdevenir. Una altra manera d’advertir-nos sobre el perill del conformisme” L’Esperit a més ens farà anar a fons en el coneixement vivencial de la persona i del missatge de Jesús. Un coneixement d’experiència i experiències que el faran promotor, inspirador de la nostra espiritualitat cristiana. Diu Pau als efesis: “Heu estat segellats amb l’Esperit Sant promès que constitueix les arres de la nostra herència. És també en Ell que heu estat fets possessió seva, predestinats segons el designi d’aquell qui ho fa tot segon la decisió seva”.

                                               I a continuació Pau “pregarà  i no pararà de donar gràcies per vosaltres-(nosaltres) i de recordar-vos-(nos) en les meves oracions, perquè el Déu de Nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la Glòria , us doni un esperit de saviesa que us reveli l’autèntic coneixement d’Ell, i que il·lumini els ulls del vostres cors perquè sapigueu a quina esperança us ha cridat, quina riquesa de glòria us reserva a la seva herència entre els sants i quina immensa grandesa pren el seu poder envers nosaltres els creients, obrant amb aquella poderosa força amb que va obrar en el Crist quan el ressuscità d’entre els morts...”

                                               Ja celebrarem litúrgicament la irrupció de l’Esperit Sant el diumenge de Pentecosta, però ara confortats per les últimes voluntats de Jesús estem pre-gustant la presència i l’acció de l’Esperit que com alè i com a respiració del Cos de Crist oxigena d’evangeli totes les cèl·lules i es mostra viu i vivificant. Pulmons i Cor!

                                               Així pregarà Pau “perquè segons la riquesa de la seva glòria, us concedeixi de ser enfortits vigorosament en l’home interior, per mitjà del seu Esperit; que el Crist habiti per la fe en els nostres cors i que arrelats o fonamentats en la caritat puguem comprendre amb tots els sants quina és l’amplària i la llargària, l’altitud i la profunditat, conèixer, en una paraula, la caritat del Crist que sobrepuja tot coneixement perquè totalment plens , entreu a la plenitud de Déu”.(ef. 3, 16- 19)

                                               La seva partença-retorn no ens deixa orfes, ans a l’inrevés: ens deixa la pau, diferent de totes les altres. El comiat se’ns torna venturosament un romandre per sempre en nosaltres. “Si m’estimeu el Pare i Jo vindrem a conviure en vosaltres”. Tenim tota la Trinitat en nosaltres. Oh, meravella que ens sobrepassa de zero a infinit. I ens fa ser apòstols, testimonis vius de la Resurrecció de Jesús. Tot això ha canviat el nostre ser interior. Portadors de Déu. Theòfors! Afers de Déu en els meus afers. Qui ho pot entendre? Deu-me la fe dels meus pares, pot ser el que em manca a mi!

                                               M’imposo una parada al camí: En som conscients d’aquesta transformació feta per la presència de la Trinitat en nosaltres? L’Esperit el tenim oblidat, tot i ser el que a nom de Jesús serà el dinamitzador de tots i cadascun dels creients! Hi ha un buit en l’espiritualitat d’Occident, cosa que no passa de cap manera a l’Orient amb els nostres germans ortodoxes. Àdhuc ens ho recriminen, i fan bé; a veure si ens despertem. Joan i Pau ens seran els transmissors. També el Vaticà II. Potser ja ho havia aportat; mai serà de més, crec: “És, l’Esperit de la vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquest Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix). La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs”. “Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”.

                                               Senyor, més íntim que la meva interioritat! (s. Agustí);  quan despertarem a la realitat més clarament evangèlica: Presència, acció, sentit del viure a l’apostòlica, sensibilitat espiritual, experiència, missió. De l’Esperit ve l’espiritualitat que és una invitació permanent que ens fa l’Esperit. Ai, deixant-nos dirigir i acompanyar per la saviesa de l’Esperit Sant farà de nosaltres, al nostre torn, persones capacitades i dotades de les qualitats de ser també acompanyants del procés de l’espiritualitat cristiana. La prudència, la capacitat de comprensió, l’art d’expressar, la docilitat a l’Esperit farà que nosaltres, segons el papa Francesc ens exercitem en l’art d’escoltar que és més que sentir, ens obrirà el cor en la capacitat de fer-nos proximitat, sense la qual no existeix un veritablement trobament espiritual. L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·li de la tranquil·la condició d’espectadors... ens dóna una mirada que respectuosa i plena de compassió, però al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana. Tot això suposa anar poc a poc i ens dota d’una pedagogia que porti les persones , pas a pas, a la plena assimilació del misteri. (La joia de l’Evangeli) Ara potser és el moment de recordar la Col·lecta : Feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                                               Mai en tindrem prou del mestratge, de la inspiració, de les mocions de l’Esperit per tal de fer-nos testimoniatges vius i encomanadissos de l’acció pregona de Déu en nosaltres. Crec en l’Esperit Sant; crec que fa estada permanent en mi; crec que Ell vitalitza la meva vida interior; crec que em fa transcendir; crec que formem una unitat de comunió amb tots i amb tot; crec que a través de la Paraula em porta a l’Acció; crec en el silenci; crec en la contemplació; crec en la llum, en la bellesa, en la poesia, en la creativitat; crec en els desvetllaments; crec en les inspiracions; crec, espero i estimo; i oh vergonya! que encara sóc als inicis de deixar-me endur per les seves mocions. Crec que els cristians del segle XXI o serem espirituals, experimentadors de Déu o no serem. És el nostre torn, vull dir és el torn de l’Esperit. Així sia.

Diumenge VI de Pasqua, 1 de maig del 2016  Sabadell

divendres, 22 d’abril del 2016

Homilia del diumenge 24/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

“JO  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU”

                                               L’evangeli d’avui en plena floració de la primavera pasqual forma part del nucli dur i més consistent de l’evangelista Joan. Em permeto ressaltar una vegada més que conté des del capítol 13 fins al 17 inclusiu. Perdoneu la meva insistència des de fa unes quantes setmanes. Seria bo recordar que anirem puntejant aquests capítols només en petits fragments fins a l’Ascensió. Vol dir que amb el d’avui i dos més entrarem en el que s’anomena el Discurs de Comiat abans de la Passió que ja vàrem llegir el Divendres Sant. Això ens permetrà llegir-los des d’una perspectiva de Resurrecció. Per als deixebles eren paraules de futur immediat però per a nosaltres les podem llegir i gaudir des d’un present històric que en diuen, és a dir com si succeís ara mateix, essent nosaltres coprotagonistes, talment com si Jesús se’ns acomiadés de nosaltres pensant en nosaltres. Una escena inèdita viscuda a la llum de la fe il·luminada. Hem passat de l’”Emmanuel” nadalenc al “Déu-que-és-amb-nosaltres” pasqual. Quin canvi d’ambient! Del Glòria a Déu a l’Al·leluia! Allí fou promesa, aquí realitat, ben cert, però en espera d’una plenitud inimaginable. Ara s’escau portar al cor la col·lecta d’aquest Dia del Senyor: “Oh Déu, vós ens heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna” que lliga esplèndidament amb la pregària de la carta als efesis que llegeixo cada dia abans d’anar a dormir (1, 3-14) En poso un petit fragment: “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.

                                               Anem als dos versets al final de l’evangeli d’avui, bo i ressaltant aquest Fillets que ens dirigeix Jesús en un to de màxima intimitat, no freqüent per això més estimable: “Us dono un manament nou: Tal com JO us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”...  Fem una pausa perquè, per les mateixes paraules de Jesús que segueixen, és com si ens ho demanessin: “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

                                               No caldria dir res més. Tancar els ulls i obrir el cor i quedar-nos en un silenci profund i perllongat. Déu és aquí! ...Però subratllem algunes paraules: Un manament, que no és un manament, més aviat és una invitació. No té caire moral. Va molt més enllà. Només comptant amb la gràcia preventiva, acompanyant i resolutiva es pot pensar i actuar des de Déu, que ens omple del que és definició seva,  com ens ho assevera el mateix Joan: Déu és Amor, i ens fa partícips del que és i nosaltres esdevenim: fets i pastats novament a la seva imatge i semblança, a més de la de la Creació, ara passant per Jesús en la re-creació, en fer-nos fills, adquirim el do de poder respondre amb la nostra limitada capacitat de resposta al seu manament, com ho era pel mateix Jesús en la seva relació amorosa amb el Pare. Per això és nou: Només ara el podem estrenar invitats per Jesús, deixant-nos-ho com a testament, com a heretat, que deia Pau als efesis. Per veure-ho una mica millor cito el  capítol 15, que diu així: “Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res... “Com m’ha estimat el Pare, així us he estimat jo; persevereu en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor”. Això no és ètica, és tota una altra cosa. Se’ns invita a viure en la dimensió en que vivia Jesús. I això és per gràcia, únicament per gràcia. Ho veieu com no és un manament, on la llibertat només és l’obertura, la disponibilitat a que Déu obri i treballi en nosaltres? Ni res més ni res menys de part nostra. ¿Ho veieu com és nou?

                                               Aquest amor no té qualificatius “nostres”. Tot plegat és entrar en l’àmbit de les relacions de Jesús amb el Pare i amb l’Esperit Sant. Estem en un altre món. El de les relacions trinitàries. Eh, que ens hi perdem? Doncs, perdem-nos-hi a pler!

                                               “Tal com Jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Qui és capaç de saber, de qualificar l’amor que Jesús ens té, ens ha tingut i ens tindrà? “Home só i humana és ma mesura”. No puc anar més enllà dels meus justos límits i se’m demana l’impossible. Tot és un joc de creure que l’impossible pot esdevenir possible, si hi ha un poder que ens ve de fora. Si el Ressuscitat ressuscita en mi allò que Déu ens doni. L’únic que pudem oferir és la d’obrir portes, perquè Déu se’ns possessioni i ens permeti fer allò que nosaltres de nosaltres mateixos no podem fer mai.   Estimar així temptativament és un misteri. I Déu és en el centre d’aquest misteri meravellós!

                                               Déu no demanaria si no es comprometés a fer accessible allò que ens depassa. Certament començant des de baix, des de la “mesura humana”. I cadascú té la seva. Cal, això sí, fer cada dia el joc diví de les portes obertes. “Facis en mi la vostra voluntat”, que vol dir segons el vostre amor.  I tot “per Ell, amb Ell i en Ell”. Ja s’ho farà venir bé que diem, dit amb esperança i amb el goig de l’esperança. Un està a l’espera activa: obrint mans, peus, cor, raó i una fe que pot traspassar muntanyes. Ja ho veieu: simbòlicament des-mesurada. Tot és do, tot és gràcia. I si visquéssim amb la certesa de que el Senyor obrarà obres grans, perquè qualsevol cosa que faci serà gran; perquè –d’això n’estem segurs, seguríssims- de nosaltres no podem fer més que coses petites. L’altra dia llegia que un va arribar a entendre allò tan “terrible” en el sentit no de por sinó de fora mida, políticament incorrecte dels inefables i impossibles sense llums especials vingudes de dalt: “Modos para venir al todo; modos de tener al todo; modos para no impedir al todo; indicio de que se tiene todo” de sant Joan de la Creu. Almenys ens hauríem d’atrevir a llegir-ho, sí almenys, tot i estar “a mil leguas” de pensar-ho com a llunyaníssim de nosaltres.  Atreviment que vol dir que quedarem fora de joc, però que algú hi haurà caminat. No neguem allò que no ens és accessible ara i aquí. Estic llegint darrerament un llibre de la Laia Ahumada que es titula “Espirituals sense religió” i allí s’hi respira un pòsit de camins humans que susciten admiració i meravella. Gent que està en actitud de recerca i d’intuïcions que ens fan pensar en les limitacions en que vivim els que hauríem de ser espirituals amb religió, vull dir, amb fe cristiana. Singularitats ells en admiració!; singularitats (¿pocs?) en nosaltres. Ells ens diuen que l’espiritualitat és connatural a la persona humana, a tota persona humana. Si fóssim més cercadors, si Jesús ens digués ara i aquí que no fem quedar malament l’amor amb que Déu ens estima, perquè en definitiva els nostres “amors” són –haurien de ser- fluència del seu. Ja ho deia l’altre dia: ¿Encara tenim por a l’amor?

                                               Com que no ens podem quedar de braços creuats anem a Pau als corintis i apa, comencem a caminar, que la gana ens vindrà caminant. Diu: “I encara us vull mostrar un camí més excel·lent: si  jo... si jo... però no tingués caritat, de res no em serviria. I ara la llista consabuda, sí consabuda, i fins on practicada?: “La caritat és pacient, és bondadosa, la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot  ho espera, tot ho suporta. La caritat no caducarà mai”. Afegim-hi unes consideracions de més avall: “Germans, no sigueu criatures en qüestió de seny; sigueu, sí, ben nens, quan es tracti de malícia, però en el seny sigueu homes fets”.

                                               Ja tenim feina entre mans, la feina de cada dia i si un dia ens ve la inspiració de Déu de desvetllar-nos el què és l’amor tal com Crist ens estima, llencem-nos-hi amb cos i ànima i Déu farà la resta, que és tot menys aquest puntet de llibertat oferta a Déu, necessària, però allò que diem, insuficient.

                                               Demano perdó per haver encetat aquest tema fonamental per tal de que no oblidem de que en la manera com ens estimem, judicaran si som deixebles del Crist. Potser s’expliquen algunes coses, ¿no?

                                               Anirem “furgant” sense por els dos propers diumenges. Potser que passem per davant llegint aquests quatre capítols de Joan, abans de l’Ascensió. Ai de mi, que parlo del que no faig. Gràcies per la tolerància no merescuda.
 Diumenge V de Pasqua. 24 d’abril del 2016.  Sabadell

dissabte, 16 d’abril del 2016

Homilia del diumenge 17/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

VERS LA PASQUA TOTAL AMB EL GUIATGE DE JOAN

                                               Ja heu pogut comprovar que durant el cicle de Pasqua Joan ens fa de “mestre i guia”. Anant saltejant diverses “perícopes” del seu evangeli ens va portant a un aprofundiment de tot el seu llegat, que tothom diu que és dels més elaborats, de forma que d’ell se n’ha dit Joan, el teòleg. Avui ens atansa a la figura del Bon Pastor. Expressió que comporta la del Bon Ramat. Això ens portarà com de la mà a endinsar-nos en el misteri de l’Esglèsia que en paraules de Pau és el Cos Místic de Jesús, i que ens situarà en l’Esglèsia com a Misteri de la Comunió més estreta i, per tant, ens posarà el dit sobre les dificultats de saber-nos, de sentir-nos i d’assaborir la nostra vinculació amb Déu, u i tri, amb Jesús Ressuscitat i amb els germans creients i àdhuc amb tota la Humanitat, Creació i Atenció personalitzades per a tots i cadascun dels vivents. La fe pasqual pressuposa viure-la amb una forta espiritualitat comunitària.

Resultat d'imatges de jesus el bon pastor                                               Avui ens situem en el capítol 10, no des del principi, sinó ja ben endavant, just en els versets 27-30. A començament del capítol hi trobem l’al·legoria del Bon Pastor que era tan estimada de l’Església naixent amb la imatge d’un bell i jove pastor amb una ovelleta a l’espatlla, com es veu a les Catacombes. De l’expressió ben coneguda de “Jo sóc el Bon pastor: “Conec les meves ovelles i elles em coneixen a Mi”, intentem de connectar amb els versets d’avui: “Les meves ovelles RE-coneixen la meva veu. També jo les Re-conec i elles em segueixen”. Tot ben pasqual: Som comunitat, som Església juntament amb Crist: Som possessió amorosa de Déu. Fixeu-vos en la  predilecció que ens tenen Pare i Fill: que, essent U, ens volen portar a ser-ho també nosaltres amb Ells. Segueix Jesús: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans” Ni d’Ell, ni de les mans del Pare. Jo i el Pare som u”.  Fem ara un salt i anem al delicadíssim capítol 17 que és el del Comiat de Jesús dels “seus”, tendre, proper, sublim.  “Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres. Així com m’heu enviat al món, jo també els he enviat al món... Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mí per la seva paraula”. (Prega per nosaltres també; perquè sapiguem viure en el goig de la comunió i de la fraternitat)

                                               Estem de ple en el nucli més profund del que és la Pasqua, Total, n’hem dit. Tots hem RE-nascut amb Ell i tenim com encàrrec la seva missió: Expandir el Regne del Pare, que és l’Amor; i hi accedim a través d’una fe il·luminada. Tot això ens porta com de la mà a situar-nos en els dos primers capítols de la Constitució Conciliar sobre l’Església. Tots dos ens Re-enfocaran en el que som en el teixit global de l’Església. Ens els hauríem de saber, no dic de memòria, però sí de no passar dies sense refrescar-los, perquè en ells ens hi va el que som,  el que sentim, el que fem, el què enyorem... D’entrada els mateixos títols ja ens donen una visió ben distinta a com hauríem de viure la fe en profunditat: “El misteri de l’Església. El Poble de Déu. (Porten una càrrega molt forta de novetat -de temps mig oblidada a la pràctica).

                                               Heus ací els títols dels diferents sub-paràgrafs: “La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Missió i obra redemptora del Fill. L’Esperit santificador de l’Església. El missatge joiós i el Regne de Déu. L’Església, Cos Místic del Crist. L’Església visible i espiritual a la vegada”. Això pel que fa al primer capítol. Ara, en referència al segon: “La nova Aliança i un nou Poble. El sacerdoci comú i el seu exercici en els sagraments. El sentit de la fe i els carismes en el Poble cristià. Universalitat i catolicisme de l’únic Poble de Déu. Els fidels catòlics. Vincles amb els cristians no catòlics. Els no cristians. El caràcter missioner de l’Església”. Pràcticament tenim condensats els aspectes més identitaris del que és l’Església. Després vindran aspectes més de tipus de governança, de la constitució jeràrquica. Posarà de relleu el papers primordials dels laics, ben pasquals i referits al Regne (l’apostolat propi, la vertadera participació de la mateixa missió salvífica de l’Església amb les especificitats de la consagració del món i del testimoniatge de la seva vida i acció múltiples: família, afers temporals, presència en els mons socials, en el sanejament de les estructures socio-econòmiques, culturals, de la cura de la natura, de la convivència, de la lluita contra el mal...) Tanco amb la referència als laics, per la fonamental importància que el Vaticà II els hi confereix: “Tot laic ha de ser, davant del món, un testimoni de la resurrecció i de la vida del nostre Senyor Jesús i un signe del Déu viu. Tots plegats, i cadascun per la part que li toca, han d’alimentar el món amb fruits espirituals i difondre-hi aquell esperit de què estan animats aquells pobres, humils i pacificadors que el Senyor en el seu evangeli va proclamar benaurats. Dit amb un sol mot, “Allò que és l’ànima en el cos, això han de ser en el món els cristians”. A posta em paro davant del capítol sobre “La vocació universal a la Santedat dins de l’Església. Només em permeto d’incloure l’últim paràgraf: “Així, doncs, tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, tots per ordenar rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món, fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura d’aquest món passa”. Cridats, un a un, a la fe, només serem Salvats en comunió entre tots” (sant Agustí). ¡Cal no perdre mai el sentit comunitari de la fe! ¿Voleu dir que no arrosseguem un tipus de fe massa individualista? Obrim-nos sens descans a la Comunió.

                                               Complementem-ho amb unes paraules de Francesc tretes de l’”Alegria de l’Evangeli”: Alternant entre “no” i “sí” a les temptacions dels agents pastorals, entrem ara de ple en el SÍ a les relacions noves que genera Jesucrist: “Sentim el desafiament de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, d’abraçar-nos, de donar suport, de participar que pot convertir-se en una veritable experiència de fraternitat, en una caravana solidària, en un  sant pelegrinatge. D’aquesta manera, les majors possibilitats de comunicació es traduiran en més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots. ¡Si poguéssim seguir aquest camí, seria una cosa tan bona, tan saludable, tan alliberadora, tan esperançadora! Sortir de si mateix per unir-se als altres fa bé. Tancar-se en si mateix és tastar l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció egoista que fem”. “Molts miren d’escapar dels altres cap a la privacitat còmoda o al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense ossos i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant, l’Evangeli ens invita a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física que ens interpel·la, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un  cos a cos. La veritable Fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa...Si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau, al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats  per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”. En les nostres societats individualista creix l’estima per diverses formes de “espiritulitat del benestar sense comunitat, per una “teologia de la prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista. Aquest capítol acaba així: “Són (SOM) cridats a donar testimoni d’una pertinença evangelitzadora de manera sempre nova. “No ens deixem robar la comunitat”.

                                                Cloguem amb les constatacions que venen de les lectures de la litúrgia d’avui. Al principi les diferents comunitats s’anaven constituint a l’entorn de la Resurrecció: “Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió”... “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. “El qui seu al tron de Déu els protegirà amb la seva presència. L’Anyell els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” D’aquí que en la col·lecta preguem: “Oh Déu, conduïu-nos al goig del vostre Regne i feu que la feblesa del vostre Ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu Pastor”. Sempre, sempre en bones mans! I més encara: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra redempció esdevingui per a nosaltres causa de goig etern. I arrodonint-ho: “Senyor, vetlleu com a Bon Pastor sobre el vostre Poble i conduïu a les prades eternes les ovelles redimides per la sang del vostre Fill”. Amén. Sóc Poble. Em dec als altres. Els altres es deuen a mi. Som sempre Plural!
  Diumenge IV de Pasqua, 17 d’abril del 2016 Sabadell
              

                                               Post Scriptum: De la litúrgia d’avui dissabte no puc deixar de citar-vos en línea del que s’ha dit  sobre la dimensió comunitària, tret fonamental de tota espiritualitat verament cristiana: “En aquells dies, l’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria, Així creixia, s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant”.  No hem podia deixar perdre aquesta joia, dita de les primeres comunitats cristianes, segellades per la vivència de la RESURRECCIÓ.  Ara ja estic satisfet. Aneu-vos-en en pau. Al·leluia!

divendres, 8 d’abril del 2016

Homilia del diumenge 10/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA  ÉS  LA  PRIMAVERA   DE  L’ESPERIT

                                               La Pasqua de Resurrecció, la Pasqua Florida que en diuen, s’escau en aquest temps de “resurrecció” de la Natura; però tot plegat és curull de ressonàncies molt més i més profundes: Estem en temps del RE- que és un prefixe que re-fa tantes coses, tantes flors, tantes actituds, tantes trobades “noves” –no diguem en termes cristians- amb el Crist Re-novat. ¡Tant de bo poguéssim posar aquest RE- davant de coses i persones que nosaltres estimem i que passant grans del rosari primaveral ens agradaria que anessin creixent pas a pas, poc a poc, sense castells de foc que de sobte ens meravellen, però que immediatament després fan sentor de fum, només de fum... Pasqua és la primavera de l’Esperit. Santa paraula!

                                               Ja coneixem el Crist, però a cada Pasqua se’ns ofereix una nova oportunitat de RE-conèixer-lo de bell nou. Després de la mutació, de la metamorfosi gloriosa en què el Jesús, Mestre i Amic de sempre, se’ns manifesta resplendent i sense “espantar-nos” (“creien que veien un fantasma”, és una altra escena de Jesús ressuscitat (Lluc 24, 26-43); sinó, ben a l’inrevés, de meravellar-nos de poder-lo RE-trobar, essent Ell mateix, Aquell a qui en vida temporal hem seguit i a qui hem estimat, ara el RE-trobem transfigurat, nou, ¡excessiu!. I ens diu que no ens espantem, ben al contrari, que ens meravellem en Ell, i això perquè també vosaltres, aneu RE-generant-vos (Recordeu la conversa de Jesús amb Nicodem: “Hem de tornar a néixer de dalt” (Jn 3, 1-21); perquè RE-comencem aquesta vida nova que Ell ens encomana i ens RE-comana que la fem  créixer; que la visquem amb una FE més RE-flectint, més irradiant, més testimonial, que és la gran paraula dels Fets dels apòstols.

                                               Comencem amb la invitació tan senzilla de Jesús per les coses petites, quotidianes: “Veniu a esmorzar!”. Ens torna a invitar a taula improvisada. Ens hi RE-torna i ens hi RE-fa per la participació en la seva RE-surrecció. I no ho oblidem mai: en la de Jesús hi va explícita la nostra (segons Pau als colossencs). Ja ens advertia Isaïes quan ens deia que el passat, passat estava.  ¿No us adoneu que hi ha quelcom de RE-novació en vistes? Estem empeltats en el cep de Jesucrist (Jn 15). Som sarments en crisàlide, esperant de RE-néixer, de RE-trobar-nos nous amb ales de papallona per volar i volar... “Aneu i prediqueu”.

                                               “Amb quin goig us exalço, Senyor! Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi; ajudeu-me, Senyor. Heu mudat en joia les meves penes. Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. Al cel de l’Apocalipsi “miríades de miríades d’àngels” han transmutat el Glòria nadalenc: “Glòria a Déu a dalt del cel i Pau als homes que Déu estima”. Gaudiu de la nova versió, la pasqual: “l’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Podríem passar, una per una, aquestes pedres precioses. Guardeu-vos de pensar que són aproximadament sinònims. ¡Ei, que tenen vida i significació pròpies! Per favor, intenteu de pensar-les pausadament, tal com vàrem aprendre de fer-ho amb les corresponents del “Glòria” nadalenc. N’hem fet esment moltes vegades: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies. I tot: per la vostra immensa glòria” Veieu el significat pasqual que té el seu rerefons... Repic de campanetes pasquals que els escolans esperen amb candeletes, repicadissa a gust en retrobar-nos amb el “Glòria” després del mutisme quaresmal. Per damunt de tot, doncs, el GOIG PASQUAL. Anem com sempre a la col·lecta, delitem-nos-hi: “Oh Déu,  que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit, que els que ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança del goig etern”.

                                               Entrem ara a l’evangeli (recordeu que és el capítol darrer, de Joan, el 21) No sé si el proclamarem tot sencer. Almenys la primera part de ben segur: “Jesús encara s’aparegué als deixebles vora el llac de Tiberíades”. En trobem set, de deixebles. Almenys cinc amb el seu nom: Pere que comanda una barca, Tomàs (ara ja som amics d’ell, després del seu “Senyor meu i Déu meu”!) (¿Ho sabíeu que va evangelitzar la part baixa de la Índia i encara hi ha ben desenvolupada avui dia la seva llavor evangelitzadora? Ens traiem el barret!). Segueixen Natanael, Jaume i Joan i dos deixebles més. Tots ¡en retirada!. Després de la desbandada tornen al seu treball d’abans, com si en la seva vida no haguessin conviscut amb el Mestre que els va lliurar a mans la seva missió, la missió del Regne. Fan de pescadors, ¡oh, i quan poc ha durat l’exultació de les aparicions. (Estem centrats, cal no oblidar-ho, en les tres que narra només Joan. Ho diu explícitament).

                                               Surten a pescar. Pere arrossega els altres: “Me’n vaig a pescar”. Nit infructuosa. Res de res. Al clarejar Jesús d’incògnit s’apareix a tocar del llac. Els diu: “Nois, ¿no teniu res per a menjar? Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu. Dit i fet: ¡A rebentar de peixos! Joan que hi veu més que els altres li diu a Pere: ¡És el Senyor! ¡Correm-hi tots! En retornar a platja veieren un foc a terra amb peix i pa coent-se. Porteu-ne dels pescats i farem la repartidora...

                                               Companys (etimològicament: compartir el pa), retrobats, “repescats”. Era la tercera aparició segons Joan. D’altres, als sinòptics, n’afegeixen de noves, aparicions. Recordem que a la primera trobada de Pere amb Jesús aquest li diu. “Vine amb mi. Et faré pescador d’homes”. Ara és ben bé el RE-començament de la missió que els traspassa. Ell ja ha fet la seva feina, ara els tocarà a ells. La Resurrecció marca en dos la vida d’aquells homes un tant rudes i més aviat difícils d’entendre la crida, la missió i l’enviament de Jesús. Aquesta és la definitiva...

                                               Potser que penséssim també en nosaltres. Hem RE-viscut aquests dies la RE-surrecció de Crist i ¿la nostra conjuntament amb la de Crist? Agafo novament l’exhortació del papa Francesc i la refresco i li dono una connotació pasqual: “En l’Exhortació “la Joia de l’Evangeli” ens diu : “Vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora, marcada per aquesta Joia (pasqual), i indicar camins per a la marxa de l’Església en el pròxims anys. (Va firmada ja en el 2003, que se’ns va allunyant sense ni adonar-nos-en. Estem al 2016 ¡Ep!...). Segueix: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a RE-novar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans... Ningú no podrà treure’ns la dignitat  que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens permet d’aixecar al cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. NO FUGIM DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚS, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.

                                               Deixem-nos RE-trobar per Crist, per Pere o pels Deixebles que conviuen amb nosaltres. D’ells, veïns nostres, hem rebut per testimoni la llavor de la Resurrecció. Déu és qui dona l’increment i fa Re-vifar l’experiència de la Resurrecció. Caminem a tall de nous ressuscitats per do de Déu, agraïts i en confiança, que ens portarà a un renovat creixement de la fe, l’esperança i l’amor teologals, que és dir molt, més del que creiem, segur. Déu hi està més compromès que nosaltres

                                               És primavera pasqual. Les quatre estacions de Vivaldi. Mentre gaudim de la música en pau pasqual que s’obri la crisàlide i volem com papallones noves, de flor en flor: nèctar i pol·linització. Just. Nèctar: la joia; Pol·linització: l’evangeli. “Voleu, voleu”.

Diumenge tercer de Pasqua, 10 d’abril del 2016   Sabadell

divendres, 1 d’abril del 2016

Homilia del diumenge 03/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

AI,  TOMÀS,  TOMÀS…!

                                               No és ben bé un blasme el títol: ¿qui sóc jo per fer retrets a ningú i menys en qüestions de FE? Ni blasme ni, tampoc, com volen agudament alguns, una mitja lloança, perquè –diuen- ens hi veiem molts “poc-creients” en el mirall dels teus dubtes, Tomàs. ¡Ens fas costat o te’n fem nosaltres!. I així prenem vistes de proximitat en tu i no pensem, distrets, en referència a nosaltres allò que és una falsa visió i, encara més gros, una pretesa convicció en 3D de nivell i tensió de l’espiritualitat de Resurrecció -no sé com dir-ho- de la nostra pobra, pobreta fe en la Resurrecció. ¡Com n’és de fàcil girar la mirada en un altre i carregar-li el mort! Diguem-ho clar: som eterns manobres i tan sols aprenents  de i en la FE en la Resurrecció, la del Crist i la nostra pròpia, i com ens en va de baldera per tots costats! Però o això o no hem entès res de res de la Vida del Mestre.

                                               Hem d’agrair a Joan, a qui hem seguit de prop aquests dies sants, la seva sinceritat per narrar-nos en continuïtat els dos episodis concatenats de l’evangeli d’avui.  La de Tomàs, el deixeble “difident” a les clares i obertament, davant de l’exaltació dels seus companys que exclamen: “Hem vist el Senyor!” i amb un to que li fereix l’oïda i que ell rebutja, i no accepta, ni pel contingut, ni per l’apassionament que hi posen. La resposta és ben dura:  “Si no li veig, si no li fico...”

                                               No és el racionalista, no, qui es mostra esquiu (el pobre anava dos cursos retardat en el coneixement profund de Jesús, el Mestre –anava ben fora d’osques  i negador del seu mestratge proper i repetitiu respecte a la Resurrecció-. Els altres companys no és que anessin molt millor; sí, potser un curs endarrerits, això sí, i com va costar Déu i ajuda, atansar-los a la veritat dels “Fets de la Resurrecció”. Però en trobar-se amb Tomàs ja portaven l’avantatge d’una setmana; havien après superficialment la lliçó de l’”Esdeveniment Sobirà”. Fet inèdit fins aleshores, incapaços de seguir la “volada de Resurrecció” del seu Mestre, després dels aspres passos encruelits passats en el seu Mestre, a qui estimen tot amb tot... La llista dels “repetidors” és llargueta i feixuga. Comencem pels deixebles de primera fila: El mateix Tomàs quan replica a les paraules de Jesús: “ “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu on jo estic.  I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta”: Fa Tomàs: ¡Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta! –Jesús li respon: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist”. Surt Felip i li diu: -“¡Senyor mostra’ns el Pare i no ens cal res més!”. ¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?  Pere, en un altre moment dens d’intimitat, Pere el que va en directa sempre, també li enveta així a Jesús: ¿Per què no puc seguir-vos ara? ¡Donaré per vós la vida! ¿Donaràs per mi la vida? T’ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades!

                                               Si a tots els de la “Colla” els va costar d’acceptar  ja l’empresonament del Mestre, amb quina consciència varen fugir -sí, fugir- de Getsemaní, per més que Jesús va demanar benvolent als seus capturadors que els deixessin anar de banda... Cert, es van desbandar. Recordeu el deix de decepció dels dos deixebles d’Emaús: “S’havia revelat com un  profeta poderós en obres i paraules davant Déu i el poble”. Jesús restà sol, sol... ¿O potser també ara hi resta? “Hi eres tu quan el duien a la creu. Oh, sovint quan penso això, tremolo, tremolo...”

                                               Ara jo em poso a la cua dels que no saben ben bé el què diuen, quan, sense retruc al cor, anem dient de cantarella en els credos de tants diumenges: “ressuscità el tercer dia d’entre els morts” Au i tira endavant... Professo o dic simplement el que toca? La llei fonamental de la litúrgia és que sàpiga i vulgui dir el que dic.

                                               Ai, ai i més ai! I com els hi va costar als deixebles ensinistrats com estaven pel mateix Jesús pels avançaments del que havia de passar; i si això ja els hi passa als testimonis directes, als qui encapçalen la llista dels aprenents de la fe en la resurrecció!, no és estrany que ens costi tant a nosaltres, que mantenim a voltes preguntes “difidents” de fiabilitat i de certesa i de confiança i de.... ¡Som Tomàs també nosaltres a les primeres de canvi!

                                               Però ara ve la segona part, la del canvi. Passada una setmana (“vuit dies més tard”); ho veieu, tal dia com avui, ens hi trobem tots al cenacle: Tomàs a primera fila al costat mateix de Jesús Ressuscitat, proper, proper per si l’ha de tocar: -“Si no li poso el dit al costat”..., i amb ell també hi som nosaltres, com a l’escola  posats a primera fila dels pupitres, perquè no ens distraguéssim. Tot a la vista, tot a tocar. “Tomás mira’m les mans, porta el dit. “No siguis tan incrèdul. Sigues creient”.  Tomàs i nosaltres al final capitulem amb fe rodona: Senyor meu i Déu meu!

                                               Posem a part, que ara bé la més grossa: “Per què m’has vist, has cregut?  Feliços els qui creuran sense haver vist” Aquests SOM –hauríem de ser- nosaltres. Ja va dir Jesús en la pregària de comiat (l’esplèndid capítol 17 de Joan, mai em cansaré de fer-hi referència explícita): “No prego solament per ells (els deixebles escollits, els apòstols) sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula” I més encara; us heu fixat que l’evangeli d’avui acaba amb un paràgraf que ja no té connexió directa amb els fets narrats? És bo que sapiguem que Joan amb aquest dos versets finals clou l’evangeli (en primeres instàncies; caldria una explicació que ara no ve al cas) i en dóna en paràgraf a part el seu sentit i finalitat. “Jesús va fer en presència dels deixebles (això era essencial com es dedueix del que dirà tot seguit) molts altres miracles que no trobareu aquí. Els que heu llegit aquí (i us recomano de fer-ho: llegir tot l’evangeli d’una tirada, vull dir tot enter, sense presses) han estat escrits perquè (finalitat,sentit) cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut,  tingueu vida en el seu nom”.

                                               ¡Aprenents de FE en la resurrecció!. Poc a poc. En el camí de la fe (¡és un procés!) hi ha moments de foscor, de temptació, de decandiment, de dubtes. Lògic, inevitable. Deia Romano Guardini que tenir fe és anar endavant sense esvair del tot els dubtes, però fent de la FE l’aposta fonamental de la nostra vida i de la nostra espiritualitat, malgrat –repeteixo- els dubtes que ens venen i se’n van. Apa, desperteu els que esteu mig endormiscats, que no n’hi prou amb Fe que tenim; fa falta deixar obertes les portes de l’esperit perquè l’Esperit Sant ens vagi conduint a una veritat més plena de i en la Resurrecció de Jesucrist i també de la nostra. ¡Senyor ja crec, sí; però augmenteu-me la FE! “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós. Si el dubte algun com ve, feu fort en la Fe...”

                                               Anem com sempre a la Col·lecta del dia per tal d’enriquir-nos:     “Oh Déu misericordiós, que amb el retorn anual de la festa de pasqua
  • Reanimeu la fe del vostre poble,
  • Augmenteu els dons de la vostra gràcia
A fi que tots comprenguem millor:
- quin baptisme ens ha purificat,
- quin Esperit ens ha regenerat,
- quina sang ens ha redimit”.

Dit això, copio aquests passos, per tal que engeguem un procés que com diu Teodor Suau en el seu comentari a Marc (“La tomba buida”, col·lecció Saurí), tot besllumant els punts d’horitzó que s’obren amb la Resurrecció estrenada, a punt de posar-nos en camí de resurrecció, compartint-la amb la de Jesús com ens alliçonava  Pau el dia de Pasqua: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”.

·         El pas de Tenir i del Poder al Do i al Servei.
·         El pas del Déu-Llei al Déu-Amor.
·         El pas de la Necessitat a la Gratuïtat
·         El pas de la Injustícia a la Solidaritat.
·         El pas de la Por a la Llibertat.
·         El pas de l’Opció per l’Amor sense límits a la Creu.
·         El pas de la Passivitat a l’Acció.
·         El pas de l’Autoafirmació al Seguiment.
·         El pas  de la Mort a la Vida.
·         El pas del Món Vell a la Nova Creació i a l’Home Nou.
Només de llegir-los pausadament ens vindran mil reflexions. Eh, ¿que sí? Doncs, ¡som-hi!
Diumenge II de Pasqua, 3 d’abril del 2016