dissabte, 16 d’abril de 2016

Homilia del diumenge 17/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

VERS LA PASQUA TOTAL AMB EL GUIATGE DE JOAN

                                               Ja heu pogut comprovar que durant el cicle de Pasqua Joan ens fa de “mestre i guia”. Anant saltejant diverses “perícopes” del seu evangeli ens va portant a un aprofundiment de tot el seu llegat, que tothom diu que és dels més elaborats, de forma que d’ell se n’ha dit Joan, el teòleg. Avui ens atansa a la figura del Bon Pastor. Expressió que comporta la del Bon Ramat. Això ens portarà com de la mà a endinsar-nos en el misteri de l’Esglèsia que en paraules de Pau és el Cos Místic de Jesús, i que ens situarà en l’Esglèsia com a Misteri de la Comunió més estreta i, per tant, ens posarà el dit sobre les dificultats de saber-nos, de sentir-nos i d’assaborir la nostra vinculació amb Déu, u i tri, amb Jesús Ressuscitat i amb els germans creients i àdhuc amb tota la Humanitat, Creació i Atenció personalitzades per a tots i cadascun dels vivents. La fe pasqual pressuposa viure-la amb una forta espiritualitat comunitària.

Resultat d'imatges de jesus el bon pastor                                               Avui ens situem en el capítol 10, no des del principi, sinó ja ben endavant, just en els versets 27-30. A començament del capítol hi trobem l’al·legoria del Bon Pastor que era tan estimada de l’Església naixent amb la imatge d’un bell i jove pastor amb una ovelleta a l’espatlla, com es veu a les Catacombes. De l’expressió ben coneguda de “Jo sóc el Bon pastor: “Conec les meves ovelles i elles em coneixen a Mi”, intentem de connectar amb els versets d’avui: “Les meves ovelles RE-coneixen la meva veu. També jo les Re-conec i elles em segueixen”. Tot ben pasqual: Som comunitat, som Església juntament amb Crist: Som possessió amorosa de Déu. Fixeu-vos en la  predilecció que ens tenen Pare i Fill: que, essent U, ens volen portar a ser-ho també nosaltres amb Ells. Segueix Jesús: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans” Ni d’Ell, ni de les mans del Pare. Jo i el Pare som u”.  Fem ara un salt i anem al delicadíssim capítol 17 que és el del Comiat de Jesús dels “seus”, tendre, proper, sublim.  “Pare Sant, conserveu-los en el vostre nom, els qui m’heu donat, perquè siguin u com nosaltres. Així com m’heu enviat al món, jo també els he enviat al món... Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mí per la seva paraula”. (Prega per nosaltres també; perquè sapiguem viure en el goig de la comunió i de la fraternitat)

                                               Estem de ple en el nucli més profund del que és la Pasqua, Total, n’hem dit. Tots hem RE-nascut amb Ell i tenim com encàrrec la seva missió: Expandir el Regne del Pare, que és l’Amor; i hi accedim a través d’una fe il·luminada. Tot això ens porta com de la mà a situar-nos en els dos primers capítols de la Constitució Conciliar sobre l’Església. Tots dos ens Re-enfocaran en el que som en el teixit global de l’Església. Ens els hauríem de saber, no dic de memòria, però sí de no passar dies sense refrescar-los, perquè en ells ens hi va el que som,  el que sentim, el que fem, el què enyorem... D’entrada els mateixos títols ja ens donen una visió ben distinta a com hauríem de viure la fe en profunditat: “El misteri de l’Església. El Poble de Déu. (Porten una càrrega molt forta de novetat -de temps mig oblidada a la pràctica).

                                               Heus ací els títols dels diferents sub-paràgrafs: “La voluntat del Pare sobre la salvació universal. Missió i obra redemptora del Fill. L’Esperit santificador de l’Església. El missatge joiós i el Regne de Déu. L’Església, Cos Místic del Crist. L’Església visible i espiritual a la vegada”. Això pel que fa al primer capítol. Ara, en referència al segon: “La nova Aliança i un nou Poble. El sacerdoci comú i el seu exercici en els sagraments. El sentit de la fe i els carismes en el Poble cristià. Universalitat i catolicisme de l’únic Poble de Déu. Els fidels catòlics. Vincles amb els cristians no catòlics. Els no cristians. El caràcter missioner de l’Església”. Pràcticament tenim condensats els aspectes més identitaris del que és l’Església. Després vindran aspectes més de tipus de governança, de la constitució jeràrquica. Posarà de relleu el papers primordials dels laics, ben pasquals i referits al Regne (l’apostolat propi, la vertadera participació de la mateixa missió salvífica de l’Església amb les especificitats de la consagració del món i del testimoniatge de la seva vida i acció múltiples: família, afers temporals, presència en els mons socials, en el sanejament de les estructures socio-econòmiques, culturals, de la cura de la natura, de la convivència, de la lluita contra el mal...) Tanco amb la referència als laics, per la fonamental importància que el Vaticà II els hi confereix: “Tot laic ha de ser, davant del món, un testimoni de la resurrecció i de la vida del nostre Senyor Jesús i un signe del Déu viu. Tots plegats, i cadascun per la part que li toca, han d’alimentar el món amb fruits espirituals i difondre-hi aquell esperit de què estan animats aquells pobres, humils i pacificadors que el Senyor en el seu evangeli va proclamar benaurats. Dit amb un sol mot, “Allò que és l’ànima en el cos, això han de ser en el món els cristians”. A posta em paro davant del capítol sobre “La vocació universal a la Santedat dins de l’Església. Només em permeto d’incloure l’últim paràgraf: “Així, doncs, tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, tots per ordenar rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món, fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura d’aquest món passa”. Cridats, un a un, a la fe, només serem Salvats en comunió entre tots” (sant Agustí). ¡Cal no perdre mai el sentit comunitari de la fe! ¿Voleu dir que no arrosseguem un tipus de fe massa individualista? Obrim-nos sens descans a la Comunió.

                                               Complementem-ho amb unes paraules de Francesc tretes de l’”Alegria de l’Evangeli”: Alternant entre “no” i “sí” a les temptacions dels agents pastorals, entrem ara de ple en el SÍ a les relacions noves que genera Jesucrist: “Sentim el desafiament de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, d’abraçar-nos, de donar suport, de participar que pot convertir-se en una veritable experiència de fraternitat, en una caravana solidària, en un  sant pelegrinatge. D’aquesta manera, les majors possibilitats de comunicació es traduiran en més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots. ¡Si poguéssim seguir aquest camí, seria una cosa tan bona, tan saludable, tan alliberadora, tan esperançadora! Sortir de si mateix per unir-se als altres fa bé. Tancar-se en si mateix és tastar l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció egoista que fem”. “Molts miren d’escapar dels altres cap a la privacitat còmoda o al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense ossos i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant, l’Evangeli ens invita a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física que ens interpel·la, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un  cos a cos. La veritable Fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa...Si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau, al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats  per propostes que no humanitzen ni donen glòria a Déu”. En les nostres societats individualista creix l’estima per diverses formes de “espiritulitat del benestar sense comunitat, per una “teologia de la prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista. Aquest capítol acaba així: “Són (SOM) cridats a donar testimoni d’una pertinença evangelitzadora de manera sempre nova. “No ens deixem robar la comunitat”.

                                                Cloguem amb les constatacions que venen de les lectures de la litúrgia d’avui. Al principi les diferents comunitats s’anaven constituint a l’entorn de la Resurrecció: “Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe. La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió”... “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant”. “El qui seu al tron de Déu els protegirà amb la seva presència. L’Anyell els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” D’aquí que en la col·lecta preguem: “Oh Déu, conduïu-nos al goig del vostre Regne i feu que la feblesa del vostre Ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu Pastor”. Sempre, sempre en bones mans! I més encara: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra redempció esdevingui per a nosaltres causa de goig etern. I arrodonint-ho: “Senyor, vetlleu com a Bon Pastor sobre el vostre Poble i conduïu a les prades eternes les ovelles redimides per la sang del vostre Fill”. Amén. Sóc Poble. Em dec als altres. Els altres es deuen a mi. Som sempre Plural!
  Diumenge IV de Pasqua, 17 d’abril del 2016 Sabadell
              

                                               Post Scriptum: De la litúrgia d’avui dissabte no puc deixar de citar-vos en línea del que s’ha dit  sobre la dimensió comunitària, tret fonamental de tota espiritualitat verament cristiana: “En aquells dies, l’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria, Així creixia, s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant”.  No hem podia deixar perdre aquesta joia, dita de les primeres comunitats cristianes, segellades per la vivència de la RESURRECCIÓ.  Ara ja estic satisfet. Aneu-vos-en en pau. Al·leluia!