divendres, 22 d’abril de 2016

Homilia del diumenge 24/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

“JO  FARÉ  QUE  TOT  SIGUI  NOU”

                                               L’evangeli d’avui en plena floració de la primavera pasqual forma part del nucli dur i més consistent de l’evangelista Joan. Em permeto ressaltar una vegada més que conté des del capítol 13 fins al 17 inclusiu. Perdoneu la meva insistència des de fa unes quantes setmanes. Seria bo recordar que anirem puntejant aquests capítols només en petits fragments fins a l’Ascensió. Vol dir que amb el d’avui i dos més entrarem en el que s’anomena el Discurs de Comiat abans de la Passió que ja vàrem llegir el Divendres Sant. Això ens permetrà llegir-los des d’una perspectiva de Resurrecció. Per als deixebles eren paraules de futur immediat però per a nosaltres les podem llegir i gaudir des d’un present històric que en diuen, és a dir com si succeís ara mateix, essent nosaltres coprotagonistes, talment com si Jesús se’ns acomiadés de nosaltres pensant en nosaltres. Una escena inèdita viscuda a la llum de la fe il·luminada. Hem passat de l’”Emmanuel” nadalenc al “Déu-que-és-amb-nosaltres” pasqual. Quin canvi d’ambient! Del Glòria a Déu a l’Al·leluia! Allí fou promesa, aquí realitat, ben cert, però en espera d’una plenitud inimaginable. Ara s’escau portar al cor la col·lecta d’aquest Dia del Senyor: “Oh Déu, vós ens heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills, mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna” que lliga esplèndidament amb la pregària de la carta als efesis que llegeixo cada dia abans d’anar a dormir (1, 3-14) En poso un petit fragment: “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.

                                               Anem als dos versets al final de l’evangeli d’avui, bo i ressaltant aquest Fillets que ens dirigeix Jesús en un to de màxima intimitat, no freqüent per això més estimable: “Us dono un manament nou: Tal com JO us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”...  Fem una pausa perquè, per les mateixes paraules de Jesús que segueixen, és com si ens ho demanessin: “Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

                                               No caldria dir res més. Tancar els ulls i obrir el cor i quedar-nos en un silenci profund i perllongat. Déu és aquí! ...Però subratllem algunes paraules: Un manament, que no és un manament, més aviat és una invitació. No té caire moral. Va molt més enllà. Només comptant amb la gràcia preventiva, acompanyant i resolutiva es pot pensar i actuar des de Déu, que ens omple del que és definició seva,  com ens ho assevera el mateix Joan: Déu és Amor, i ens fa partícips del que és i nosaltres esdevenim: fets i pastats novament a la seva imatge i semblança, a més de la de la Creació, ara passant per Jesús en la re-creació, en fer-nos fills, adquirim el do de poder respondre amb la nostra limitada capacitat de resposta al seu manament, com ho era pel mateix Jesús en la seva relació amorosa amb el Pare. Per això és nou: Només ara el podem estrenar invitats per Jesús, deixant-nos-ho com a testament, com a heretat, que deia Pau als efesis. Per veure-ho una mica millor cito el  capítol 15, que diu així: “Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res... “Com m’ha estimat el Pare, així us he estimat jo; persevereu en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, perseverareu en el meu amor, tal com jo he guardat els manaments del meu Pare i persevero en el seu amor”. Això no és ètica, és tota una altra cosa. Se’ns invita a viure en la dimensió en que vivia Jesús. I això és per gràcia, únicament per gràcia. Ho veieu com no és un manament, on la llibertat només és l’obertura, la disponibilitat a que Déu obri i treballi en nosaltres? Ni res més ni res menys de part nostra. ¿Ho veieu com és nou?

                                               Aquest amor no té qualificatius “nostres”. Tot plegat és entrar en l’àmbit de les relacions de Jesús amb el Pare i amb l’Esperit Sant. Estem en un altre món. El de les relacions trinitàries. Eh, que ens hi perdem? Doncs, perdem-nos-hi a pler!

                                               “Tal com Jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”. Qui és capaç de saber, de qualificar l’amor que Jesús ens té, ens ha tingut i ens tindrà? “Home só i humana és ma mesura”. No puc anar més enllà dels meus justos límits i se’m demana l’impossible. Tot és un joc de creure que l’impossible pot esdevenir possible, si hi ha un poder que ens ve de fora. Si el Ressuscitat ressuscita en mi allò que Déu ens doni. L’únic que pudem oferir és la d’obrir portes, perquè Déu se’ns possessioni i ens permeti fer allò que nosaltres de nosaltres mateixos no podem fer mai.   Estimar així temptativament és un misteri. I Déu és en el centre d’aquest misteri meravellós!

                                               Déu no demanaria si no es comprometés a fer accessible allò que ens depassa. Certament començant des de baix, des de la “mesura humana”. I cadascú té la seva. Cal, això sí, fer cada dia el joc diví de les portes obertes. “Facis en mi la vostra voluntat”, que vol dir segons el vostre amor.  I tot “per Ell, amb Ell i en Ell”. Ja s’ho farà venir bé que diem, dit amb esperança i amb el goig de l’esperança. Un està a l’espera activa: obrint mans, peus, cor, raó i una fe que pot traspassar muntanyes. Ja ho veieu: simbòlicament des-mesurada. Tot és do, tot és gràcia. I si visquéssim amb la certesa de que el Senyor obrarà obres grans, perquè qualsevol cosa que faci serà gran; perquè –d’això n’estem segurs, seguríssims- de nosaltres no podem fer més que coses petites. L’altra dia llegia que un va arribar a entendre allò tan “terrible” en el sentit no de por sinó de fora mida, políticament incorrecte dels inefables i impossibles sense llums especials vingudes de dalt: “Modos para venir al todo; modos de tener al todo; modos para no impedir al todo; indicio de que se tiene todo” de sant Joan de la Creu. Almenys ens hauríem d’atrevir a llegir-ho, sí almenys, tot i estar “a mil leguas” de pensar-ho com a llunyaníssim de nosaltres.  Atreviment que vol dir que quedarem fora de joc, però que algú hi haurà caminat. No neguem allò que no ens és accessible ara i aquí. Estic llegint darrerament un llibre de la Laia Ahumada que es titula “Espirituals sense religió” i allí s’hi respira un pòsit de camins humans que susciten admiració i meravella. Gent que està en actitud de recerca i d’intuïcions que ens fan pensar en les limitacions en que vivim els que hauríem de ser espirituals amb religió, vull dir, amb fe cristiana. Singularitats ells en admiració!; singularitats (¿pocs?) en nosaltres. Ells ens diuen que l’espiritualitat és connatural a la persona humana, a tota persona humana. Si fóssim més cercadors, si Jesús ens digués ara i aquí que no fem quedar malament l’amor amb que Déu ens estima, perquè en definitiva els nostres “amors” són –haurien de ser- fluència del seu. Ja ho deia l’altre dia: ¿Encara tenim por a l’amor?

                                               Com que no ens podem quedar de braços creuats anem a Pau als corintis i apa, comencem a caminar, que la gana ens vindrà caminant. Diu: “I encara us vull mostrar un camí més excel·lent: si  jo... si jo... però no tingués caritat, de res no em serviria. I ara la llista consabuda, sí consabuda, i fins on practicada?: “La caritat és pacient, és bondadosa, la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot  ho espera, tot ho suporta. La caritat no caducarà mai”. Afegim-hi unes consideracions de més avall: “Germans, no sigueu criatures en qüestió de seny; sigueu, sí, ben nens, quan es tracti de malícia, però en el seny sigueu homes fets”.

                                               Ja tenim feina entre mans, la feina de cada dia i si un dia ens ve la inspiració de Déu de desvetllar-nos el què és l’amor tal com Crist ens estima, llencem-nos-hi amb cos i ànima i Déu farà la resta, que és tot menys aquest puntet de llibertat oferta a Déu, necessària, però allò que diem, insuficient.

                                               Demano perdó per haver encetat aquest tema fonamental per tal de que no oblidem de que en la manera com ens estimem, judicaran si som deixebles del Crist. Potser s’expliquen algunes coses, ¿no?

                                               Anirem “furgant” sense por els dos propers diumenges. Potser que passem per davant llegint aquests quatre capítols de Joan, abans de l’Ascensió. Ai de mi, que parlo del que no faig. Gràcies per la tolerància no merescuda.
 Diumenge V de Pasqua. 24 d’abril del 2016.  Sabadell