divendres, 1 d’abril de 2016

Homilia del diumenge 03/04/2016 del P. Josep Mª Balcells

AI,  TOMÀS,  TOMÀS…!

                                               No és ben bé un blasme el títol: ¿qui sóc jo per fer retrets a ningú i menys en qüestions de FE? Ni blasme ni, tampoc, com volen agudament alguns, una mitja lloança, perquè –diuen- ens hi veiem molts “poc-creients” en el mirall dels teus dubtes, Tomàs. ¡Ens fas costat o te’n fem nosaltres!. I així prenem vistes de proximitat en tu i no pensem, distrets, en referència a nosaltres allò que és una falsa visió i, encara més gros, una pretesa convicció en 3D de nivell i tensió de l’espiritualitat de Resurrecció -no sé com dir-ho- de la nostra pobra, pobreta fe en la Resurrecció. ¡Com n’és de fàcil girar la mirada en un altre i carregar-li el mort! Diguem-ho clar: som eterns manobres i tan sols aprenents  de i en la FE en la Resurrecció, la del Crist i la nostra pròpia, i com ens en va de baldera per tots costats! Però o això o no hem entès res de res de la Vida del Mestre.

                                               Hem d’agrair a Joan, a qui hem seguit de prop aquests dies sants, la seva sinceritat per narrar-nos en continuïtat els dos episodis concatenats de l’evangeli d’avui.  La de Tomàs, el deixeble “difident” a les clares i obertament, davant de l’exaltació dels seus companys que exclamen: “Hem vist el Senyor!” i amb un to que li fereix l’oïda i que ell rebutja, i no accepta, ni pel contingut, ni per l’apassionament que hi posen. La resposta és ben dura:  “Si no li veig, si no li fico...”

                                               No és el racionalista, no, qui es mostra esquiu (el pobre anava dos cursos retardat en el coneixement profund de Jesús, el Mestre –anava ben fora d’osques  i negador del seu mestratge proper i repetitiu respecte a la Resurrecció-. Els altres companys no és que anessin molt millor; sí, potser un curs endarrerits, això sí, i com va costar Déu i ajuda, atansar-los a la veritat dels “Fets de la Resurrecció”. Però en trobar-se amb Tomàs ja portaven l’avantatge d’una setmana; havien après superficialment la lliçó de l’”Esdeveniment Sobirà”. Fet inèdit fins aleshores, incapaços de seguir la “volada de Resurrecció” del seu Mestre, després dels aspres passos encruelits passats en el seu Mestre, a qui estimen tot amb tot... La llista dels “repetidors” és llargueta i feixuga. Comencem pels deixebles de primera fila: El mateix Tomàs quan replica a les paraules de Jesús: “ “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu on jo estic.  I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta”: Fa Tomàs: ¡Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta! –Jesús li respon: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist”. Surt Felip i li diu: -“¡Senyor mostra’ns el Pare i no ens cal res més!”. ¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?  Pere, en un altre moment dens d’intimitat, Pere el que va en directa sempre, també li enveta així a Jesús: ¿Per què no puc seguir-vos ara? ¡Donaré per vós la vida! ¿Donaràs per mi la vida? T’ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades!

                                               Si a tots els de la “Colla” els va costar d’acceptar  ja l’empresonament del Mestre, amb quina consciència varen fugir -sí, fugir- de Getsemaní, per més que Jesús va demanar benvolent als seus capturadors que els deixessin anar de banda... Cert, es van desbandar. Recordeu el deix de decepció dels dos deixebles d’Emaús: “S’havia revelat com un  profeta poderós en obres i paraules davant Déu i el poble”. Jesús restà sol, sol... ¿O potser també ara hi resta? “Hi eres tu quan el duien a la creu. Oh, sovint quan penso això, tremolo, tremolo...”

                                               Ara jo em poso a la cua dels que no saben ben bé el què diuen, quan, sense retruc al cor, anem dient de cantarella en els credos de tants diumenges: “ressuscità el tercer dia d’entre els morts” Au i tira endavant... Professo o dic simplement el que toca? La llei fonamental de la litúrgia és que sàpiga i vulgui dir el que dic.

                                               Ai, ai i més ai! I com els hi va costar als deixebles ensinistrats com estaven pel mateix Jesús pels avançaments del que havia de passar; i si això ja els hi passa als testimonis directes, als qui encapçalen la llista dels aprenents de la fe en la resurrecció!, no és estrany que ens costi tant a nosaltres, que mantenim a voltes preguntes “difidents” de fiabilitat i de certesa i de confiança i de.... ¡Som Tomàs també nosaltres a les primeres de canvi!

                                               Però ara ve la segona part, la del canvi. Passada una setmana (“vuit dies més tard”); ho veieu, tal dia com avui, ens hi trobem tots al cenacle: Tomàs a primera fila al costat mateix de Jesús Ressuscitat, proper, proper per si l’ha de tocar: -“Si no li poso el dit al costat”..., i amb ell també hi som nosaltres, com a l’escola  posats a primera fila dels pupitres, perquè no ens distraguéssim. Tot a la vista, tot a tocar. “Tomás mira’m les mans, porta el dit. “No siguis tan incrèdul. Sigues creient”.  Tomàs i nosaltres al final capitulem amb fe rodona: Senyor meu i Déu meu!

                                               Posem a part, que ara bé la més grossa: “Per què m’has vist, has cregut?  Feliços els qui creuran sense haver vist” Aquests SOM –hauríem de ser- nosaltres. Ja va dir Jesús en la pregària de comiat (l’esplèndid capítol 17 de Joan, mai em cansaré de fer-hi referència explícita): “No prego solament per ells (els deixebles escollits, els apòstols) sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula” I més encara; us heu fixat que l’evangeli d’avui acaba amb un paràgraf que ja no té connexió directa amb els fets narrats? És bo que sapiguem que Joan amb aquest dos versets finals clou l’evangeli (en primeres instàncies; caldria una explicació que ara no ve al cas) i en dóna en paràgraf a part el seu sentit i finalitat. “Jesús va fer en presència dels deixebles (això era essencial com es dedueix del que dirà tot seguit) molts altres miracles que no trobareu aquí. Els que heu llegit aquí (i us recomano de fer-ho: llegir tot l’evangeli d’una tirada, vull dir tot enter, sense presses) han estat escrits perquè (finalitat,sentit) cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut,  tingueu vida en el seu nom”.

                                               ¡Aprenents de FE en la resurrecció!. Poc a poc. En el camí de la fe (¡és un procés!) hi ha moments de foscor, de temptació, de decandiment, de dubtes. Lògic, inevitable. Deia Romano Guardini que tenir fe és anar endavant sense esvair del tot els dubtes, però fent de la FE l’aposta fonamental de la nostra vida i de la nostra espiritualitat, malgrat –repeteixo- els dubtes que ens venen i se’n van. Apa, desperteu els que esteu mig endormiscats, que no n’hi prou amb Fe que tenim; fa falta deixar obertes les portes de l’esperit perquè l’Esperit Sant ens vagi conduint a una veritat més plena de i en la Resurrecció de Jesucrist i també de la nostra. ¡Senyor ja crec, sí; però augmenteu-me la FE! “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós. Si el dubte algun com ve, feu fort en la Fe...”

                                               Anem com sempre a la Col·lecta del dia per tal d’enriquir-nos:     “Oh Déu misericordiós, que amb el retorn anual de la festa de pasqua
  • Reanimeu la fe del vostre poble,
  • Augmenteu els dons de la vostra gràcia
A fi que tots comprenguem millor:
- quin baptisme ens ha purificat,
- quin Esperit ens ha regenerat,
- quina sang ens ha redimit”.

Dit això, copio aquests passos, per tal que engeguem un procés que com diu Teodor Suau en el seu comentari a Marc (“La tomba buida”, col·lecció Saurí), tot besllumant els punts d’horitzó que s’obren amb la Resurrecció estrenada, a punt de posar-nos en camí de resurrecció, compartint-la amb la de Jesús com ens alliçonava  Pau el dia de Pasqua: “Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”.

·         El pas de Tenir i del Poder al Do i al Servei.
·         El pas del Déu-Llei al Déu-Amor.
·         El pas de la Necessitat a la Gratuïtat
·         El pas de la Injustícia a la Solidaritat.
·         El pas de la Por a la Llibertat.
·         El pas de l’Opció per l’Amor sense límits a la Creu.
·         El pas de la Passivitat a l’Acció.
·         El pas de l’Autoafirmació al Seguiment.
·         El pas  de la Mort a la Vida.
·         El pas del Món Vell a la Nova Creació i a l’Home Nou.
Només de llegir-los pausadament ens vindran mil reflexions. Eh, ¿que sí? Doncs, ¡som-hi!
Diumenge II de Pasqua, 3 d’abril del 2016