Homilia del diumenge 30/09/2018

QUI  NO  ESTÀ  EN CONTRA  ESTÀ EN  MI.

                                               Les lectures d’avui ens permeten entrar de ple en un tema de plena actualitat, donat el pluralisme ambiental. Avui cada dia ens juguem la convivència en tants aspectes que els tenim a peu de carrer i en els mitjans. Una manera encertada és no caure en racismes i populismes tantes vegades disfressats i de difícil reconeixement, també pel sentit contrari, és a dir: pel relativisme que en voler casar la complexitat un es desarrela de les conviccions per mor que d’una pretesa convivència es deixen de banda valors constitutius de la pròpia identitat o estil de vida.

                                               Quina sortida té aquest tombant cultural nostre? Sens dubte cal aprendre a practicar un respecte bàsic amb totes les persones, sense prejutjar fets, maneres o usos. Això sí, cal tenir la sensata capacitat de discerniment per tal d’individuar què és essencial i què és secundari. La bonhomia congenial de Joan XXIII va dir una veritat de sentit comú com per desarmar bel·ligeràncies que ens puguin apartar de la pau en el conviure: “Les coses que ens uneixen són més que les divideixen”

                                               Les que ens divideixen moltes són fruit dels usos pretèrits que ens encallen en actituds que bé podríem tenir per obsoletes i pròpies d’altres temps més reculats.

                                               Tinc a mans un document fruit d’una elaboració conjunta entre luterans i catòlics acordat en ocasió del cinquè centenari de la Reforma protestant. Els caires vius de les discussions a que va donar lloc aquesta escissió, avui mirades amb els ulls dels historiadors d’ara, constatem que són moltes de tipus cultural, polític, socio-econòmics i no tant religiosos –sense negar-los aquests, amb tot. Tot el que es mira amb ulls històrics ens dóna un marge prou ampli per promoure un atansament fratern. Ja és significatiu el mateix títol del document: “Del conflicte a la Comunió”.Tant més quan la paraula clau del Vaticà II és precisament la de la Comunió, de la qual se’n va fer bon ressò el papa Joan Pau II, en el document fet en ocasió del nou mil·lenni, on parla de l’espiritualitat de la comunió i on  diu a les clares: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la Comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”. Avui també el papa Francesc posa l’accent en fer uns distincions entre afirmacions de fe i altres que són de segona categoria, i que hi ha precisament una jerarquia de valors i que les coses essencials no són tantes com per no poder compartir amplis àmbits de pensament i d’acció.  Comença per una cita de sant Tomàs d’Aquino que “destacava que els preceptes donats per Crist i els apòstols al Poble de Déu són poquíssims. Citant sant Agustí advertia que els preceptes afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se  amb moderació “per no fer més feixuga la vida dels fidels i convertir la nostra religió  en un esclavatge, quan “la misericòrdia de Déu volgué que fos lliure”. Aquest advertiment , fet uns quants segles enrere, té una tremenda actualitat. Hauria de ser un dels criteris a considerar a l’hora de pensar una reforma de l’Església i de la seva predicació que permeti realment arribar a tothom”. Havia dit antecedentment que “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa fe, però “algunes són més importants, perquè expressen més directament del cor de l’Evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar que “hi ha un ordre o jerarquia en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església i fins i tot per a l’ensenyament moral” (La joia de l’evangeli (n. 43 i 36).

                                               L’expressió de Jesús que ens reporta l’evangeli d’avui és prou il·luminadora com per permetre, àdhuc, urgir un ampli àmbit de concordances sobretot en el viure que ni de bon tros debat grans principis sinó opcions de usual convivència. La frase esclaridora és: “Qui no està contra nosaltres, és amb nosaltres”.

                                               En un àmbit pretesament democràtic hauríem de proposar-nos viure “en justícia i pau”. Justícia per la predilecció evangèlica envers els més pobres, i Pau per “guiar els nostres passos per camins de pau”. Sintonies clares del magisteri dels darrers papes.

                                               Hauríem de saber llegir allò que afegeix Jesús en la segona part de l’evangeli d’avui en relació amb l’escàndol dels petits i desvalguts. Ben categòric i ben gràfic és Jesús en referència als controvertits de la justícia i de la pau: “Més els valdria que se’ls posés una mola d’ase al coll i els llencessin al mar”. I encara més gràfic: tallar–se peus i buidar-se ulls abans de ser motius d’escàndol. Atenció que tot això va amb nosaltres per les desigualtats que ens rodegen sense ni immutar-nos. Una llagrimeta davant de la televisió, fugaç com totes les imatges que no les tenim per viscudes, ai i com en som d’insolidaris...!

                                               El reclam d’avui té molt a veure amb les actituds de no-violència proposades i viscudes en pròpia pell per Gandhis, Mandeles, M. Luter King i altres...

                                               Avui socialment: ens ho diu taxativament el papa Francesc: “No a una economia de l’exclusió” on s’expressa dolgudament: “Hem iniciat una cultura del “descart”, que a més, és promoguda. Ja no es tracta del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està fora. Els exclosos no són “explotats” sinó “rebuigs, sobrants”. Avui també en el camp educatiu es parla d’escoles “inclusives”, perquè els condicionants de l’exclusió comencen molt aviat, ja a les escoles. L’amor inclou antecedentment la justícia.

                                               Hi ha un compromís, almenys a nivell de propostes del papa Francesc, de “visualització” del que significa l’estil de vida cristiana, fins al punt de demanar-nos la mateixa santedat (“Alegreu-vos-en i celebreu-ho”!) en el nostre viure quotidià, dient-nos que és “missió” que no podem desvirtuar en un viure més allunyat de la consonància amb la saba de l’evangeli. Avui se’ns invita a ser molt pragmàtics i feiners en el dia a dia. I aquí hi convergeixen moltes aportacions de tot tipus en les que ens hi podem sentir ben germans en un món plural com el nostre. Escandalitzar seria viure l’evangeli amb un estil mediocre, llangorós... Un món plural ens porta a conviure en tot un esplet de convergències en el bé comú, que és el fonament de qualsevol vida social digna.

 

                                               Encara s’hi podria afegir el gran desig de Moisès davant de les intemperàncies del seu ajudant Josué: Estàs gelós de mi? Tant de bo el poble tingués el do de profecia i que el Senyor donés a tot el poble el seu Esperit” O bé també l’arrencada de la col·lecta aplicada al nostre viure i desviure: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra gràcia com quan perdoneu i us compadiu...”

Diumenge XXVI de durant l’any, 30 de setembre del 2018.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/09/2018

“SIES”  SERVIT

                                               La paraula clau de l’evangeli d’avui és la de servir, amb la particularitat de com Jesús la diu –millor seria dir-ne proclamar- per l’èmfasi que  hi posa per la forma podríem dir solemne en què la proclama. S’asseu, en senyal de magisteri. Convoca els dotze i comença amb el condicional si... que utilitza en moments de màxim relleu: “Si algú vol ser el primer ha de ser el darrer i el servidor de tots”. I per accentuar la importància del que els ha manifestat, prenent en braços un infant i amb insistència particular els diu: “qui acull un infant perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i en definitiva, al Pare que m’ha enviat”.

                                               Tota aquesta escena ve donada perquè no volen admetre els “seus” que la vida del Mestre –com ell afirmava més d’una vegada- havia de patir mort a mans del responsables del poble. És el propi evangelista que diu com admirant-se sornaguerament: “Ells no entenien què volia dir”, tot i afegint-hi que “no gosaven fer-li preguntes”. Aquest evangeli és complet i clarament significatiu de les actituds, la de Jesús, ben explícita i la temorenca dels deixebles. L’evangeli condensat, vaja!

                                               Hem d’anar a un altre moment molt important de la vida de Jesús per arrodonir el gran missatge que avui la litúrgia posa a la nostra consideració. Em refereixo a quan Jesús aplega els seus en vigílies del desenllaç tràgic de la seva vida. “Tenint-los a taula...” Deixem que ens ho expliqui Joan: “...Jesús sabent que el Pare li havia posat tot a les seves mans i sabent que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola... i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida...” I la lliçó, recapituladora m’atreviria a dir: “Enteneu això que us he fet?. Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple, perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ben asseguro: el criat no és més important que l’amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica”.

                                               Noteu que la paraula servent etimològicament ve de serf que vol dir esclau. De passada recordeu que Maria en el Magníficat proclama la petitesa de la serventa (del Senyor). Com quadren la petitesa i ser serventa!

                                               L’expressió més cabal de l’amor és el qui es posa a disposició activa amb els semblants, amb tots àdhuc els més petits. D’home a home amb tot el respecte tots som iguals.

                                               Jesús en la passió Joan ens diu que Jesús havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem. És ben bé inconcebible l’extrem de l’amor de Jesús; potser ho podríem mig entendre perquè és dit de l’Eucaristia, que és la participació en la mort i resurrecció de Jesús. Si ell que és Mestre i Senyor, què hem de fer nosaltres ben alliçonats per la seva entrega i havent-nos deixat el seu capteniment i testament rubricant l’actitud de donar-se sens mesura. Ara tenen més plenitud les seves últimes paraules:”Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres”. I conclou: “Tothom coneixerà que sous deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres”.

                                               Essent així les propostes i recomanacions del nostre Mestre, serà bo que fem esment de les característiques del servei que ens acomuna els uns als altres. No us espanteu. Aneu llegint poc a poc. Us identificareu en algún tret...:

                        - mantenir ferma i incommovible la convicció de la radical dignitat de tots aquells a qui devem servir.                                  

                        - estar atents a tots. Veure’ls de prop, són “proïsme”, “pròxims” a la evangèlica.

                        - no prejutjar ningú, àdhuc per les falses aparences.

                        - mirar tothom amb simpatia volguda.

                        - mirar tothom als ulls, sobretot d’aquells a qui parlem

                        - estar promptes, no per obligació.

                        - pre-venir, passar davant, intuir les seves necessitats.

                        - donar temps per endavant, atenent-los.

                        - saber dialogar, i fer-ho sense suficiències. No voler tenir raó ni ser uns buscarraons.

                        - saber donar la mà; això és un art. Per com donem la mà s’intueix la disponibilitat i l’afecte.

                        - no pensar que no em toca a mi; sinó avançar-me.

                        - donar amb escreix, superant el mínim degut.

                        - ser gratuït; donar pel goig de donar.

                        - no guardar rancors, per petits que siguin.

                        - anar més enllà del que és degut, del que a mi em pogués semblar.

                        - ser generós en el donar.

                        - saber rebre qualsevol cosa no pensant que a mi m’era degut.

                        - donar amb cortesia, amb espontaneïtat, tant amb els de casa com als fora.

                        - saber sorprendre per haver donat amb afecte manifest.

                        - donar amb el somriure als llavis.

                        - donar amb humor fi.

                        - ser instrument de pau en el tracte.

                        - saber perdonar.

                        - no negar la paraula, ostensiblement.

                        - encomanar discretament la joia.

                        - saludar sempre

                        - dir una paraula o un gest d’afecte discret.

                        - saber posar-se en la pell de l’altre; ser empàtic.

                        - ser bondadós i de bon tracte.

                        - no fer pagar als altres els nostres estats d’ànim negatius.

                        - no perdre de vista la nostra petitesa convicta i mantinguda.

                        - saber ser digne de l’hospitalitat que se’ns ofereix.

                        - tenir present la paràbola del bon samarità.

                        - què es diu? No oblidar-ho mai: donar gràcies per tot el que es rep.

                        - saber conviure sobretot a casa, on els frecs podem ser més freqüents.

                        - no escapolir-se de les pròpies responsabilitats, assumides.

                        - tenir la “quotidianitat” com a test del ser servicial.

                        - ser humans, tanmateix, i sempre.

                        - aixecar-se, cedir el seient, quan algú el necessita.

                        - no tinguis ningú per foraster i menys per enemic: racismes i  similars...

                        - acollir és el gran sinònim de servir: ho diu l’evangeli, clar i net.

                        - no-violents per convicció.

                        - el dret privilegia al dèbil.

                        - fes “voluntariat”, enrola’t.

                        - consolar, plorar amb els qui ploren

                        - practicar obres de misericòrdia, espirituals, materials, de tota mena.

                        - no disparis amb bala, fes que del canó en brolli una flor.

                        - no maltractis l’ambient, no tiris res per terra, recicla

                        - participa, dóna una mà tant a qui te la demana com si no.

            Només tenint-ne tres de positius ja estem pel bon camí. Servidor de vosté!

 Diumenge XXV de durant l’any, 23 de setembre del 2018.   Sabadell

Homilia del diumenge 16/09/2018

SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB  MI…

                                               És difícil sostraure’t a la idea de que després en tornant de vacances encetem un nou curs com la quitxalla; curs nou que nosaltres l’anomenarem curs pastoral. En començar, doncs, el nou curs, el primer que hem de fer és notar el seu sentit de continuum  que ens suggereix; és a dir que hi ha un abans i un  després enllaçats; no hi ha present sense un correlat de passat. Així teixirem la vida –que en definitiva és la nostra assignatura de sempre- posant fermesa en els peus en la realitat del dia a dia, valorant cada passa i apuntant vers uns valors que volem fer nostres; valors que ens demanaran una resposta a Crist i a l’evangeli. La pregunta permanent que ens hem de fer respon a la que ens fa Jesús en un insistent avui: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” No es tracta de donar una resposta de catecisme. La resposta com la de Pere suposa un acte de fe. Ja li ho adverteix Jesús: no ets tu sinó el Pare que t’ho ha revelat. Després d’un acte de fe segueix la manifestació de que el pensament de Déu respecte d’Ell i, subsidiàriament nostre, és una invitació a acompanyar-lo D’aquí que destaqui entre tot l’evangeli d’avui aquesta proclama: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Després especificarà que això suposarà oferir la vida per Ell i per l’Evangeli, i això suposarà guanyar-la i més encara, salvar-la.

                                               Mirem d’entendre a què ens crida Jesús. Ens ho respon el papa Francesc en la seva exhortació “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és, ni més ni menys, que una invitació a la santedat. No us espanteu que ell ens conduirà a entendre-ho simplement d’una manera accessible, sense, però, no rebaixar el to i nivell. No ens demana res que sigui impossible, donant per benentès que la gràcia hi contribuirà en tot i per tot. Ens diu, en consonància amb el Vaticà II, que en parlar de l’Església -en el capítol VI- ens esperona a fer-nos conscients de “La vocació universal a la santedat dins l’Església”. Francesc ens diu: “El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible “. “El meu humil objectiu –ens dirà Francesc- és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor”.

                                               Anirem seguint el mestratge del papa Francesc, per això us demano que adquiriu el seu text: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, perquè l’anirem puntejant pas per pas. El que ha de quedar ben clar és la “determinada determinació” que deia Teresa de ser obsequiosos a la veu paternal de Francesc. “La santedat és el rostre més bonic de l’Església. Però fins i tot fora de l’Església catòlica i en molts àmbits diferents, l’Esperit suscita “signes de la seva presència, que ajuden els mateixos deixebles de Crist.

                                               “Cada un pel seu camí”, diu el Vaticà II. Llavors no es tracta de descoratjar-se quan  hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell, i no es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”. “Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per a donar-ho tot, per a créixer  cap aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta”. “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba. Aquesta santedat a què el Senyor et crida anirà creixent amb petits gestos. La missió de cadascú té el seu sentit més ple en Crist i només s’entén des d’ell. En el fons la santedat és viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se sobretot a la mort i resurrecció del Senyor, d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell”.

                                               Anant a demanar el que ens diu Jesús a l’evangeli d’avui, ens presenta tres aspectes fonamentals:

                                              

                                               Negar-se a si mateix: Pot semblar paradoxal amb el clàssic “conèixe’t tu mateix” o bé l’expropiar la pròpia vida. Desfer-se dels pensaments, desitjos, somnis, ambicions personals de fer-se un mateix; abdicar de la pròpia voluntat i d’una omnímode llibertat. Fer créixer el jo altruista en detriment dels nostres egos inflats, ser conscients dels propis límits i limitacions; saber que sóc només una creatura que ha de desbrossar tants intents excessius de ser, d’estar, de fer. No hi pot haver dos amors al mateix temps: o s’exalta l’un i es deixa de cantó l’altre: l’amor de Déu o l’amor del propi ego, o anirem donant voltes i més voltes a la sínia... Però com costa de pensar-ho, de desitjar-ho, de viure-ho! Fins que no entenguem –vivint-ho- l’experiència d’expropiació del nostre voler en obsequi a l’amor de Jesús i al seu evangeli no anirem pel camí del seguiment. Qui vulgui “salvar la seva vida la perdrà, però qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”.

                                              

                                               Que prengui la seva creu: I com defugim el sofriment! El miratge de que la felicitat exclou la creu ens incapacita per donar passos ferms en el seguiment de Jesús. Aquesta sensibilitat determinatment evangèlica de prendre la contradicció, la pesantor de vida en tants moments; de no reconèixer que Jesús és qui en definitiva ens salva i guareix dels nostres mancaments, cansaments i això precisament en la seva passió, en l’obediència a la missió encomanada pel Pare. Havent estimat els seus els estimà fins a l’extrem, lliurant la seva vida per tots nosaltres: passió i mort salvadores, redemptores. Aquests són els pensaments de Déu i no els nostres. Ens adverteix Jesús en Pere.

                                              

                                               Que m’acompanyi: Cal no perdre-ho mai de vista. Ell ens porta; ell ens posa ben a prop, amb els seus íntims. Ja hauríem d’haver perdut la noció d’anar per la vida fent el propi i exclusiu camí. El camí es fa sostenible quan el fem acompanyant-nos. No demana que fem el nostre camí, sinó que el fem en la seva companyia. Què diferent que és anar acompanyat i acompanyant. “Que Jesús vingui sempre amb mi tot al llarg del meu viatge; que Jesús vingui sempre amb mi. En les penes, en la lluita, en l’angoixa, vull que Jesús vingui sempre amb mi”

Diumenge XXIV de durant l’any, 16 de setembre del 2018    Sabadell

Homilia del diumenge 09/09/2018

SOC  MENJAR  D’ADULTS…

                                               Sant Agustí completa la seva frase il·luminadora que ja vam reportar la setmana passada: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”. Aquesta frase d’Agustí treta de la seva experiència de novell convers a Jesús lliga amb aquestes paraules de sant Pau que hem llegit als textos de l’Eucaristia d’aquesta setmana. “Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes plens de l’Esperit, sinó com a homes nascuts de poc a la vida cristiana. La doctrina que us vaig donar era llet i no menjar sòlid. El menjar sòlid no l’hauríeu assimilat, ni ara no podríeu fer, perquè teniu mires encara massa humanes”. No us ho creureu però entre els cristians encara hi ha massa infantilisme, massa raquitisme en la fe. Ens ha mancat una immersió en l’evangeli sense glosses, evangeli al viu. Ja havia dit el mateix Pau unes línies més endavant: “Ningú no coneix Déu sinó l’Esperit que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit. El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit de Déu, només ho podria penetrar amb els ulls de l’Esperit. Els qui són plens de l’Esperit ho penetren tot, mentre que a ells ningú no els pot comprendre... Però nosaltres tenim el sentit de Crist”. Altres vegades en dirà la ciència (saviesa) de Crist o bé tenir els mateixos sentiments de Crist. Ara bé, fou el mateix Crist qui a les darreries de la seva vida mortal deia als seus íntims. Ens traslladem al capítol 16 de Joan (oh goig!) quan els parla de l’Esperit que els enviaria un cop mort: “Encara tinc  moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà a la veritat sencera”. Tot obra de l’Esperit. Ell modela, configura, fa obra d’autor en cadascú de nosaltres. És una nova creació, la de veritat, la definitiva a ulls humans i divins: evangeli, sense més.

                                               No ens han ensenyat a esdevenir com uns infants segons els patrons evangèlics. He posat a posta esdevenir i no ser. Són coses molt diferents. Esdevenir vol dir transcorre tot un procés, un progrés (que vol dir pujar graons d’una escala costeruda. Mai un replà serà només que un replà. Poder descansar una mica i reemprendre la marxa escales amunt). La senzillesa n’és la marca i denominació d’origen. No creure’ns més que ningú, De tothom n’hem d’aprendre la petita lliçó que, si mirem bé, hi hem de veure tanta positivitat... Obrim la motxilla i buidem, buidem-nos de nosaltres mateixos. Per cada andròmina que traiem ens alleugerirem el pes. Mirem dins a veure si trobem el granet d’or de la nostra generositat (Tagore dixit)

                                               Repassem l’evangeli d’avui: Jesús ens posa a part, a vista de només nosaltres mateixos i –atenció: sempre mira al cel- sospira i ens diu a cau d’orella: “Efatà” que vol dir: “Obre’t”. De cop i volta se li obriren les orelles i se li destravar la llengua i parlava  perfectament. Sant Agustí ja ens digué la setmana passada que també ell ho experimentà: “Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir  i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i, m’ha arborat la vostra Pau”.

                                               Escoltem –és el gran secret-; atansem-nos-hi ben a prop, somriem-los-hi.  A qui? Als necessitats; donem-los-hi la mà, aixequem-los, potser no s’aguanten. Que es trobin acollits, que prenguin confiança. Atents, sense discriminar ningú (segona lectura d’avui); en tot cas donar preferència als que més ho necessiten, donar afecte als qui ho necessiten més que el poc pa que es mengen. Quan parla Déu al seu poble se li adreça així: Shemà Israel Escolta, Israel! Isaïes en parla avui a la primera lectura. També ho deia el profeta Jeremies: “vindran dies, diu l’oracle del Senyor que pactaré  amb el casal de Judà una aliança nova. L’aliança que pactaré després d’aquells dies amb el Casal d’Israel serà aquest: “Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors”. Deixem que el Senyor actuï com vulgui, deixa’l fer que serà per a bé. L’acció del Senyor la tenim al salm responsorial d’avui. Quin devessall de verbs d’acció. Quin transsumpte del que ha dit a la primera lectura. Esgranant verbs i més verbs. La lletania de tots els benifets. Fem-ne una proclamació de la nostra fe, dient-los un a un. En el fons no fem més del que diu la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.

                                               És el papa sant Gregori el Gran qui ens confirma en la nostra raquítica creixença espiritual, quan diu: “Però la fe dels homes ignorats (cal entendre-ho en les coses de l’Esperit) és ronsera per creure el que no veu i per esperar el que desconeix.”. Ara es posa l’atenció a l’interior d’un mateix on habita el foc de l’Esperit. Pau en dirà beguda que embriaga i que ens dóna un cor de nens, de poetes o bé de nens poetes... Ja ho hem sentit moltes vegades: “El cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Ser místic vol dir entrar en l’experiència de Crist al fons del cor. I anar descobrint que la veritat de Déu no la trobarem si no tenim una atenció bolcada al fons del cor, si no sabem veure la vida quotidiana amb ulls de senzillesa, de bondat i de compromís a respectar-ho tot el que sigui respectable, a tractar-ho tot amb delicadesa. Ve ben pautat amb allò que Pau en dirà els fruits de l’Esperit Sant. Ho hem citat moltes vegades perquè són un estil de viure a cabalitat: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa i Domini d’un mateix...” “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. L’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. El qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell ha decidit cridar, perquè Ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatges del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els qui havia destinat, també els ha cridat; i els que ha cridat, també els ha fet justos; i els qui ha fer justos, també els glorifica”. (Paraula de Déu!) Escoltar la veu fina, com un mormoleig, la veu de l’Esperit.

                                               Ens afanyem, en el millor dels casos per correspondre a l’amor que Déu ens té. Però siguem fiats. Sé -deia Pau- de qui m’he confiat. Ell és el primer interessat en fer-nos viure com a fills d’adopció. Mans obertes i entomar la gràcia amorosa de Déu, el nostre Pare. Tot és qüestió de confiança. Serà Ell qui ens donarà la mà i ens dirà a “tots els alarmats: Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia; és ell mateix qui us ve a salvar”.

                                               Teresa del Nen Jesús es va inventar allò de l’ascensor  espiritual per pujar cap el Cor de Déu. En va saber com pocs. La seva infància espiritual és de les flors més belles del conreu de Déu. Posar-nos a les seves mans i que Ell disposi. Direu, direu el que voldreu, però ella va saber robar el cor del cor de Déu. I deia que des del cel encara aniria bolcant sobre la terra pètals de flors”. Què lluny estem i ens sentim de les seves aspiracions fetes pregària tal dia com el 8 de setembre del 1890, dia de la seva professió com a carmelita descalça a Lisieux: “Que la teva voluntat es faci en mi perfectament, que arribi al lloc que has passat davant meu a preparar-me... Perdona’m si dic coses que no cal dir, només vull alegrar-te i consolar-te”. Va escriure que al final havia trobat la seva vocació, la meva vocació és l’amor. Vaig comprendre que l’amor comprèn totes les vocacions, que l’amor ho és tot, que l’amor abraça tots els temps, tots els llocs, en una paraula, l’amor és etern. El meu camí és confiança i amor. Ai, Déu, i què lluny estem d’aquesta senzillesa i d’aquesta confiança! Avui, volem ser nosaltres i només nosaltres: ego va, ego vé! Com se’n riuria de nosaltres Simone Weil, una altra de les grans. Anirem insistint en obrir camí de santedat, sí, sí, santedat. No us en rieu per sota el nas. Cal entendre bé les coses.  El papa Francesc ens ha escrit una exhortació.  “Gaudete et exultate”, explicant de què va la “jugada”. Ja ho posarem a les nostres mans.  En parlarem pròximament.

 Diumenge XXIII de durant l’any, 9 de setembre del 2018 Sabadell

Homilia del diumenge 02/09/2018 del P. Josep MªBalcells

EL  COR  DEL  COR...

                                               És l’equivalent al pinyol de la fruita dolça. Allí és on hi ha la vida. Bé que ens mengem la polpa deliciosa, perquè a la vida hi ha la dolçor i la mel d’allò que, per més bonic, és efímer. Bon profit i que vagi de gust! Però, tot amb tot, deixeu-me entrar en el pinyol de la vida, allò que sustenta el color i la dolcesa. Res, allò que deixem, allò que aparentment és deixalla... Deixeu-me fer algunes consideracions sobre el pinyol nu i dur, ara pres com suggestiu símbol i metàfora de la vida interior.

                                               Avui, totes les lectures de la Missa, precioses com tots els diumenges! Tot polpa endins. Potser la paraula que avui més si escau, més que potser altres vegades, és que des de tots cantons hi trobem una invitació a anar a l’estrat sempre misteriós de la realitat que ens sembla que –vista- ja la coneixem, diria com d’una fruita apetitosa que la tastem i gaudim sense més ni més. Acabo de llegir aquests dies de calma i serenor que al de sota de la realitat plana hi ha tot uns substrats de realitats més fondes, com si fossin capes de realitats superposades, que l’una a l’altra donen entrada a la de més avall. M’ho va dir “Simone Weil: el silenci de Déu”. Enamorat perdut, quina vigoria de pensament, quina capacitat d’anar sempre més enllà! Us poso l’autor, per si algú pica: Josep Otón. Per a paladars que com deia sant Agustí: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs”. Què frívols que arribem a ser; de tot pensem que ho sabem gairebé tot. Niciesa de principiants... Torno a la cita implícita. La realitat, i què és la realitat? A la linealitat (l’home unidireccional potser?) de la ullada desatenta, a penes sabem veure-li la superfície, que és un nou i més aprofundit, més que de veure, de mirar. I la mirada, si intentem anar-hi encara més a fons, se’ns obre a allò que en diem el context (con-text), la meravella de la tridimensionalitat que lluu veritats noves. De la superfície passem al volum. Tot pren cos. Hi ha aire, contorns, ombres, la vida és més viva, vista així. Em sembla haver dit alguna i més vegades que “mai arribem al fons de res”. És convicció plena. I encara més: què sabem de la imaginació, de la creativitat, dels simbolismes, de les paràboles, dels somnis, de les utopies (u-topies!)que deixen de ser-ho quan a les coses, persones i esdeveniments els hi sabem trobar el “lloc” i la “situació” propis. Topos=lloc.

                                               Anant encara més endins del “pinyol”, arribem al teixit inconsútil on tot és part (partícula, à-tom) d’un nou tot. La indescriptible unitat del cosmos, que vol dir bellesa d’unitat! A l’evangeli no hi és gens aliè. Encara estem a les beceroles del què significa el misteri del Cos Místic. Saber i experimentar. Oidà! A aquesta profunditat arribem al vestíbul del misteri. Tot ho és, de misteri: inefabilitat, invitació, perdre’ns-hi. I quan truques amb suau insistència hi trobes uns braços invitant a una abraçada, que et meravella, que et desassossega i trobes l’Amor i esbalaït et dius per dins, com vaig llegir fa poc a l’Empar Moliner, que s’esplaiava: “què costa ser ateu! Uau! Déu és dins i jo no ho sabia... Tornem a Agustí en el paràgraf més intens que mai més no va saber reescriure: “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar  en el meu interior guiat per Vós, i ho vaig poder fer, perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblant, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament, i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes, No estava sobre la meva ment com l’oli sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi, perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum.

                                               “Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat estimada! Vós sou el meu Déu, per Vós sospiro dia i nit, i, quan us Vaig conèixer per primera vegada, vós em prenguéreu perquè jo no veiés que existia el que jo havia de veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi.

                                               I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses,  es convertís en llet per a la debilitat nostra.

                                               Vaig trigar a estimar-vos! Oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre meu i jo fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava en Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra Pau”.  La citació és llarga, però s’ho mereix. Posem-nos-hi al bany maria...

                                               Hem arribat a un punt en què realitat i veritat conflueixen en una mateixa unitat. Ho dèiem amb el símbol del pinyol.

                                               Ara a poc a poc entrem en la col·lecta. No en podrem sortir i serà ventura, (“oh dichosa ventura,/ a oscuras y en celada/ estando ya mi casa sosegada”), perquè ens hi té el cor del cor robat: “Déu omnipotent, tot el que és bo ve de Vós; sembreu en els nostres cors l’amor del vostre nom, aviveu-lo amb l’esperit de pietat i guardeu-lo sol·lícitament”.

                                               Deuteronomi:  Com regalimen aquestes paraules de la font més pura. Moisès no fa més que transmetre-les al dictat de Déu. Anoto les paraules-clau: escolta: (invitació més que imperatiu); us ensenyo (“sereu instruïts per Déu, Esperit Sant”); complir (omplir fins dalt, a trabocar); guardar (verb que usa Jesús com si fos un joiell); tot el que rebem de BO, tot do perfecte prové (la mà estesa, la nostra, i omplerta a doll per les mans de Déu). Ara, al començament de la primera lectura, avui en acabar-la. Siguem perspicaços. Ja tenim el desllorigador de la realitat fonda de les persones, les coses, els esdeveniments. Ara i avui (aquí): amb empatia, lucidesa, tendresa.

                                               Segona lectura: “Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat (llegeixi’s Fe), perquè fóssim (ser, esdevenir) com el primer fruit (recordeu el cor del cor, el pinyol...) de tot el que ha creat: (ens ha fet passar davant de tot i de tots. Amor creador preferencial. I ho diu de tu i de tu...  Acolliu ( no és impositiu, és amable invitació, “amb docilitat (deixant obrar a Déu que serà ell qui arrodonirà la seva obra d’autor). Torno endarrere: “Si... (sempre amb el condicional per obrir camí)... ho feu així tothom us tindrà per assenyats (seny i rauxa, catalans!) i per molt intel·ligents. Sense ni adonar-nos-en hem entrat en el Regne de Déu (que ja hi és en vosaltres). Poseu-ho en pràctica, feu-ne cabal experiència. Substrats endins fins a arribar al misteri del que som, tenim i valem. Amor donat, i... retornat i regraciat.

                                               Aquest salm responsorial és com una cataracta de verbs que saltironegen de graó en graó: obra, practica, diu, no escampa, no fa mal, ni carrega, compten poc, honra i aprecia, no fia, no es ven. Qui obra així mai no caurà, podrà estar-se a casa vostra”. O dit sintéticament: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu (arriba joiosament al pinyol de l’evangeli: ajudeu (tot és bo i lloable, per petit que sigui l’ajut); orfes i viudes: els marginats de sempre, desemparats. En les seves necessitats: ahir visionant els sis milions de palestins que foren expulsats de les seves terres des de fa acumulativament setanta anys: tres generacions d’exili: inhumanitat; ai, ara cosa semblant amb les migracions i els racismes de casa vostra casa nostra! Necessitats, peremptorietats, i un tal X, traient-los l’ajut que se’ls donava des de fa tants anys com exili. Infame restitució! Sortirà a la TV ens esgarrifarem i... passarem full. Avui els problemes ja no són de caritat, sinó de justícia. I remata Pau: i guardeu-vos nets de la malícia del món. Estem enverinats. Quina expressió: guardeu-vos, per salut física, mental, social i espiritual. La desigualtat a la base sense base de la piràmide social...

                                               No faig cap comentari de l’evangeli. Torna a sortir el cor del cor. Evangèlics no de llavis sinó de cor. No rituals, sense esperit, per complir. Hem buidat de contingut tantes paraules, expressions que haurien de ser la nostra força i estem rasos, sense polpa ni pinyol. Nova invitació a la vida interior, a la pregària del cor, a estar a major consciència a tot el que fem, atenció als detalls, a l’acabat, que en diuen. Sense espiritualitat no som res, per de-gradació, anem baixant de graó en graó... I acabo tornant a Agustí: Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs.

Diumenge XXII de durant l’any, 2 de setembre del 2018.  Sabadell