diumenge, 31 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 31/07/2016 DEL P. Josep Mª Balcells

EN  VA
                                               Avui anem de tema recorrent; més, dels essencials: trobar el punt d’equilibri en la relació nostra amb les coses,  les persones i en l’ús que en fem en el tram tram de cada dia. Perquè és molt clar que ens podem definir: “som com vivim”. A més té la particularitat de que aquest és un terreny on actuem a plena inconsciència. N’estem com “possessionats”.  És ja un “estil de vida”, en el que -en la majoria de nosaltres- poca reflexió hi gastem: vivim, i prou. Som, en l’ànima, uns petit-burgesos, sense faltar a  ningú, ei! Ho dic de mi mateix, religiós. Els pobres volen ser rics, els rics volen ser més rics, i nosaltres volem que no ens desestabilitzin dels nostres costums d’ús i de consum; atenció que no parlo de “l’isme” corresponent. Que hi ha aquí molta ideologia amagada, més, insospitada; parlo dels que la situació econòmica passada no ens ha afectat massa o gens a taula, per dir-ho barroerament. Cert que hi ha “vanitats” àdhuc en aquells que tenim -oh dolça mediocritat!- el que estem habituats a tenir, sense  exageració però. Com si vivíssim en una certa somnolència en relació al mode de viure dels “perifèrics” que,  a aquests, sí els ha afectat, i molt, a pams vista...

                                               Parlar, pensar sobretot d’austeritat, allò que és diu austeritat viscuda, ens ha pogut passar per alt, sense una reflexió personal. Seguim en una continguda apetència d’igual o de més, discreta això sí, sense que ens hagi fet trontollar l’esquema de viure i de sentir. Deixem per un moment els pobres i els rics. D’això ja en parlaran OCEDE, Càritas i Informes de Foessa i nosaltres també quan convingui... Pensem-nos a nivell de classe mitja-baixa o abaixada un xic més, però sense massa convulsions: vull dir que no s’ha notat ni poc ni molt de la manera, àdhuc diria continguda, del nostre viure de sempre. Ens podem permetre el luxe de passar per alt l’austeritat probablement no experimentada?

                                               Hi ha una opacitat de visió en els que no ens ha faltat res del que ens era habitual; però això no pot quedar aquí. Deixo de banda per un moment el sentit social que puguem tenir i que ens ha disparat a més d’un comentari de bla, bla, bla o d’un posar la mà a la bossa discretament (lleixis: càritas...) Posem-nos a la pista de l’evangeli i mirem d’interpretar d’alguna manera el què ens dirà per vergonya l’al·leluia d’aquest diumenge: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”. No cal que hi posem signes admiratius per fer més discreta la invitació-proclamació-consell vangèlic, què sé jo? Com ens va, si la tenim, l’espiritualitat de la pobresa, crua i nua, aquella de sant Francesc que davant les reticències del seu pare al viure del seu fill, aquest li dóna àdhuc els vestits que portava? Deixem-ho això, que ja hi hem convingut a posar sordines als discursos que no sabem fer, a les de grans volades: que el capitalisme que si tal o que si qual, o bé el tren de vida que porten els “desferros”. ¡Què tren de vida, un miserable carretonet fet de “desperdicis” o bé d’un carro de compra de desdibuixada procedència! Res, res, anem a casa, obrim-nos a nosaltres mateixos , seiem-nos en el lloc normal de cada dia, butaca eh!, allà on veiem la televisió!, sense segones... i encetem una reflexió personal i intransferible sobre com vivim avui i com vivíem ahir durant les patacades i “estisorades” de que se’n parla...amb perdó- i com viurem demà si no hi arriben les onades de la reflexió iniciada, si no posem mínimament alguna sentor clara d’evangeli...

                                               ¿Què hi diu l’evangeli a tot plegat? ¿Com ens veiem com a persones de fe en les nostres maneres de viure, i dic maneres perquè em sembla que així dites manifestem millor una deficient presa de posicions? Som fills dels nostres costums:  bons, regulars per regulats, menys bons o deficients. Aquí hi juga el plat a taula i el món dels desitjos, de les aspiracions, del què ens permetem fer a la “francesilla”, com si ens ho volguéssim amagar àdhuc a nosaltres mateixos; les temptacions –el “picar” que en diem, ara genèricament- en què solem caure sense massa soroll, que tenen aquesta manera de ser i de fer, no ens enganyem! Quin camí podem seguir per fer una reflexió que essent ben nostra, irrefutable als nostres propis ulls, trasllueixi en poc o més, el que som, tal com vivim i som en relació a l’ús de tot: persones, coses, cosificacions, fets i desitjos... Això sí que siguin mínimament lectura d’evangeli. Podem seguir el que ens diuen els textos de l’Eucaristia d’avui. Comencem per l’arrencada bruta, bruta del Cohelet: No et dic res! Ens ha deixat ben buits, que això vol dir vanitat. Buits, o buidats, potser seria més punyent. Posem només allò de “vanitat i més vanitat”. Excloguem-nos de l’absolut: TOT ho és, de vanitat! Oidà: no serà massa? I hi posa tot un reguitzell de substantius -poc substantius a poc que ho considerem!-: “dissort, esforç, neguit, desfici, penes, no descans...” Em quedat ben mal parats! Si això és la vida sumada la nostra ens surt una resta amb tot plegat, què farem?. Potser seria millor no posar-hi tant d’ànima a allò que fem i patim. Més estoics, no pot ser. Primer advertiment.

                                               En Pau hi ha la contraposició de mort a vida i la invitació al seguiment de les experiències vitals en el sentit més de desposseïment que en el de “posseir”, verb més llefiscós, més fort que el simple “tenir”. En definitiva, contraposició de “l’home  antic”, del que se’ns invita a anar-nos-en despullant, mentre que se’ns fa una petició ferma a anar-nos “revestint de l’home nou”, a imatge de Jesús que ens recrea. Jesús és el final del trajecte intuït, on el que compte és Crit, expressió plena del que és la vida. Acabarà dient-nos que Crist ho és tot i és de tots. Pau sempre ens deixa muts, volgués Déu que no fos inactius...

                                               Anem a pescar a altres ribes. Passem a l’evangeli. No quedarem millor parats: aquells que volen “assegurar” la pròpia vida, malament ho tenen, perquè ja ens adverteixen que de tota ambició de posseir riqueses, no hi empreses d’assegurances possibles que ens salvin del fracàs. De la paràbola podem sortir-ne, ni que sigui d’esquitllentes, ben retratats, tot i fent una acomodació reductiva, o bé no ens hi voldríem veure’ns retratats: mentida que ens podem fer a nosaltres mateixos. “Reposa, menja,  beu, diverteix-te”. A l’hora de la factura, perquè tot es paga -ja ho diem: “a fi de comptes”- farem la suma que resulta, oh, males matemàtiques, resta i molt mala resta: ¿Què n’has fet de la teva vida? Au, ves seguint fent-te preguntes, però surt de la paràbola i entra a casa com hem quedat fa una estona. Anem sumant, i  “tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà? Teu, no. Ho diu taxativament a continuació. “Així passa amb tothom qui “reuneix” –és expressiva i transcendent aquesta col·lecció que pretenem fer; “tresors” – una altra de ben bona!-; “per a ell mateix” –ja ha posat el dit a la plaga!-; i no es fa “ric als ulls de Déu”. La que faltava! Final de trajecte. Tot ve de Déu, passa per Déu i s’encamina cap a Déu. Millor i més abreujat no es pot dir. I millor no es pot viure, si  no seguint el revers del que en allò que ha citat, que és el món nostre del cada dia. Res de l’altre món, però ben del “nostre”, aquest.

                                               Com que segons l’esquema clàssic del Veure- Jutjar i –Actuar, el Veure l’hem de posar cadascú -així s’espera, aquest és el supòsit- ens hem passat ja directament al Jutjar, naturalment segons la Paraula de Déu (el referent),  ¡I ben repicada que ens ha sortit! Ara tornem a casa pròpia i,  sense presses, intentem passar a l’Actuar. Amb tot, ja ens diu  el Sr. Legaut en els seus llibres -“otrora”, en altres temps- molt llegits:  “Res és real al defora dels processos”. Actuar, actuar...? Només seria començar un procés. No hi ha per fer-se il·lusions, més enllà del “real”, i aquest, potser és per canviar. Cadascú s’ho sap.

                                               Voldria posar una bibliografia mínima:

  • Tenir o ser” de Fromm.(1981) D’ell conservo una paraula que m’ha quedat per sempre: “avidesa”, entre moltes altres coses. És el seu testament. L’últim escrit seu.
  • Menos és más” de Francine Jay. (2016) Visió “minimalista” de la vida. Un nou moviment social que ens invita a treure coses, desitjos, consum sostenible, el que es diu consum, quasi zero. En el “matís” hi ha la veritat, la bondat i la bellesa del viure. L’autora ja ens diu: “La felicitat ve del que fem, no del que tenim”. El moviment té nom anglès, no podia ser d’altra manera. Streamline que vol dir “racionalitzar”, “optimitzar”, mantenir sota control: Cases, espais, vida i un munt de coses, vaja.
  • Itinerari” Marcel Legaut (2007) Professor universitari passat a pagès per trobar-hi el què de l’evangeli. Una iniciativa fora d’ús, llargament explicada en els seus llibres.
  • La joia de l’evangeli” papa Francesc (2013) No me’l descuido, eh!  
  • Autobiografia”. (la pròpia vida resumida en les línies força) (2016)  No vendible.

            Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol del 2016.   Sabadell

diumenge, 24 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 24/07/2016 del P. Josep Mª Balcells

US  DONO  GRÀCIES,  PARE

                                               En la litúrgia de vespres ens ve a airejar de perfum olorós aquesta pregària: “Que pugi com l’encens, Senyor, el meu prec davant vostre”. Avui totes les  lectures de l’Eucaristia tenen aquest encant. Són com un pebeter que enlaira cel amunt mirades, veus i precs vers el Déu que és la glòria de tots els éssers.  Ja en l’AT hi havia en el Temple l’altar dels perfums que, sempre encès, omplia els recintes sagrats de la presència del Déu viu i vivificador en les aromàtiques volutes, com a senyal de les pregàries del poble de Déu.

Resultat d'imatges de pare nostre català                                               Avui predomina en l’àmbit de les lectures de la Paraula de Déu la pregària bàsica –el Parenostre- que dóna identitat cristiana als que sovint la posen als seus llavis i al cor. A instàncies dels deixebles de Jesús ens va ensenyar a resar, dirigint-nos al Pare, “seu i nostre”. És de notar que la nostra pregària identitària, a guisa de la que Joan donà als seus seguidors està, segons el relat de Lluc, en relació i connexió amb la mateixa oració que acabava de fer Jesús, quan ens va fer aquest regal. No s’explicita però l’escena ens hi invita a creure-ho: “Jesús pregava en un indret”. A més, tenim constància per altres passatges dels evangelis en què la pregària de Jesús anava dirigida al Déu com a Pare, amb el terme inclús que usaven els infants en dirigir-se a llurs pares; Abbà. Si bé en l’AT no és gens freqüent la denominació de Déu com a Pare, no deixa de tenir, quan s’esdevé, una qualificació de to maternal. Ja en el NT la cosa difereix qualitativament: als evangelis el terme Pare apareix 170 vegades. Així comptabilitzades: Marc: 4; Lluc: 15; Mateu: 42 i Joan: 109. La mateixa freqüència segons els evangelistes dóna com a suport el fet de la utilització litúrgica del terme com a base històrica. Ja a coronament del primer segle era usual la denominació de Déu com a Pare. Això es veu particularment en Pau que utilitza l’expressió Pare, sobretot en salutacions, pregàries de petició i d’acció de gràcies. Això fa que la manera de fer en la litúrgia fa de precedent de la mateixa fe. Lex orandi, lex credenti. És un creixement cordial i afectiu de la pregària la que fa subratllar la vivència de la paternitat de Déu. És realment bonic veure com en els dinamismes de la vivència de Déu com a Pare compti també amb el flux de la mateixa pràctica habitual en les reunions o assemblees dels primers deixebles. Per això, Joan és un evangeli que és sobretot per a pregar. El relat és per ell mateix oració. Quina visió més profunda de com la Paraula de Déu és també paraula d’homes! Quin esperó més gran i autèntic per pregar (escoltar, bo i pregant-la, no sols oint-la!) tota la Paraula de Déu, i més quan som invitats a llegir-la! És ben curiós que quan els evangelis són escrits en grec es manté l’expressió aramea d’Abbà. Vol dir que era invocació freqüent i estimada pels seguidors d’arreu. És allò de conservar les mateixes expressions aramees de Jesús en vida. Quan Jesús anomena a Déu com a Pare ens revela quin és el cor de la seva relació amb Ell. Abbà no significa solament la confiança amb la que Jesús viu aquesta relació; aquest Abbà conté al mateix temps el do total del Fill que es lliura al Pare en obediència de cor, feta disponibilitat sempre oberta. Al dir del que millor ha estudiat el nom de Déu com a Pare, Joachim Jeremias en la seva obra: ABBÀ, El mensaje central del Nuevo Testamento, ho copio amb les seves mateixes paraules: “De fet, el parenostre resumeix en poques paraules el cor de la predicació de Jesús. En entregar el parenostre als deixebles, Jesús transmeté el poder de dir com Ell: Abbà. Això  significa que els feia partícips de la seva relació amb Déu. Agafant el text suggestiu de Pau als gàlates: La prova de que sou fills és que Déu envià al nostre interior l’Esperit del seu Fill, que crida: Abbà! Pare”. “Mentre que cridem: Abbà! Pare!, l’Esperit (de Déu) li assegura al  nostre esperit que som fills de Déu” (Complementa, la Carta als romans). Anoteu que sempre posa crit, el de l’Esperit, el parenostre és més expressió de Déu (l’Esperit) que no nostra. Cal no perdre mai aquesta connexió radical. Aquest el seu valor fonamental. Déu home prega Déu Pare! Fills en el Fill ens adrecem al Pare, seu, i per participació volguda, també nostre. D’entendre això el nostre “parenostre” seria tota una altra cosa!

                                               Es una gràcia i un do permanent poder participar en la mateixa oració de Jesús, dirigida al Pare amb una confiança tan endinsada, tan personal, tan responent a la missió que el Pare li va encomanar. En Ell –en Jesús- es dóna a plena totalitat el reconeixement com a Pare de tot i de tots: santificada sigui, doncs, la seva persona, el seu Nom. Tots els usats són verbs evocadors i de reconeixement: que sigui honorat el vostre nom, i sempre, amb el nom de Pare; que vingui, (que arribi) al cor de tots el seu Regne d’Amor i de misericòrdia; que es faci el voler amorós de Déu envers nosaltres, un per un.

                                               L’evangeli en propi, l’evangelització, tant de bo!, ens porti a saber-nos, a sentir-nos, a gaudir en el seu Regnat en menut i en concret. Estimats, aprenents d’estimació en conseqüència i, apa, a estimar també nosaltres, “com Jo!”. Això és l’evangelització que fou vida i missió de Jesús i ara és la glòria de l’Església, reenviats una i altra vegada, ara pel papa Francesc, en qui ens emmirallem perquè vingui, vagi venint dia a dia, acció a acció aquest Regne, que és Servei. ¿Encara no hem llegit “La joia de l’evangeli”? ¿I podem dir un munt de vegades innocuament el Parenostre? ¿Com podrem ser, segons Pau, “lloança de la seva glòria”, si no posem la mà a l’arada i ens disposem a seguir-lo “sense papers”? En el sentit literal de l’expressió. Papers llegits!

                                               La tercera petició –autopetició també!-: que es faci el voler amorós del Pare, petició absent en Lluc, però sí present en Mateu que és d’on hem pres i après la lletra i la música del cor del parenostre que ens han transmès, ai temps eren temps!, quan érem petits... Fer-se la voluntat no suposa normalment passar per moments delicats, que també –recordem la pregària a Getsemaní-; però la voluntat és l’expressió del que és l’amor, la sintonia de voler a l’uníson allò millor per a tothom. És harmonia, una gran esplèndida música.

                                               Aquesta és la mirada nostra envers Déu que ho ha d’omplir tot amb la seva presència i acció de Pare, creador i artista, Bondat, Bellesa, Veritat i Comunió de cel i terra.

                                               Després encaminem la nostra “Pregària universal”, és a dir no exclusiva, sinó tot el contrari. El que demanem és de tots i per a tots. Té la seva dinàmica interna. Preguem perquè tot el que és humà sigui ofert a tota persona: dignitat, germanor, drets fonamentals, simbolitzats en el pa que voldríem que fos llescat per a tota la família dels humans.

                                               Demanarem perdó per a nosaltres i, reconciliats a tots els vents de l’Esperit, aleshores podrem perdonar també nosaltres. Punt aquest ben bàsic per una convivència de fills d’una extensa família que no exclou ningú. Així la vida es converteix en una lluita debel·ladora de tot mal. No demanem res més del què feu  el mateix Jesús, entrant en totes les perifèries... Fer prevaler el “Bé comú” en tot i per tot.

                                               Tot el que a l’evangeli  d’avui segueix no és res més que una invitació a passar de l’oració verbal -oracions en podríem dir- a “la pregària del cor” o al cor de la pregària. Un buscar dalerós, un  demanar indigent, un trucar esperançat. Un saber que Déu és en i per a nosaltres sempre a primera fila o com a teló de fons de tota peripècia humana. La pròpia i la de tots.

                                               Reblant això que ens hem dit –tant de bo!-, ho veig reflectit i bé -millor seria difícil de dir-ho- en la col·lecta d’avui. A cadascú les seves “santes manies”:     “Oh Déu, origen de tot bé, font de tota santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu misericordiós amb nosaltres, perquè, guiats i governats per Vós, de tal manera usem dels béns temporals, que no perdem els eterns”. (Això demana un bon, un clamorós Amén. Recordeu el crit que hi posa l’Esperit! Això, això).
Diumenge XVII de durant l’any, 24 de juliol del 2016.    Sabadell

diumenge, 17 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 17/07/2016 del P. Josep M. Balcells

BETÀNIA, “CASA”  DELS  AMICS

                                               Avui ens hem de centrar en la virtut per excel·lència a l’Orient: l’hospitalitat, obrir casa i amb els braços ben oberts també, manifestant-hi l’acolliment. Ens ho demanen els textos tant del Gènesi com de l’Evangeli.

                                               Aquesta característica va traspassar fronteres, o millor, si voleu, era pròpia dels temps passats, arreu, quan la gent no tenia facilitats en els desplaçaments, sabedors de que no és negava mai a ningú, venint –això sí- en so de pau, un moment de repòs i un vas d’aigua, a voltes menja i tot, i ja a l’extrem de la generositat àdhuc estada per passar-hi la nit.
                                               A casa nostra, a les masies ja quedava indicada aquesta capacitat, oferiment i bona entesa amb un, dos o tres xiprers, que donaven aquest reclam a pelegrins, viatgers o rodamóns. Sabien, aquests, que serien ben atesos, segons possibilitats, indicats en el nombre de xiprers. En minvar la ruralia i les cases de pagès i en irrompre l’home “urbanita”, donades les maneres de viure tan diferents, ha vingut a menys l’hospitalitat i l’acolliment. La gent s’ha acostumat a malviure en espais reduïts, amuntegats, deixant mig òrfena la capacitat i el valor de l’acolliment.
                                               Tot amb tot, avui arran de les lectures de la Missa estic per dir que l’acolliment és l’actitud definitiva que sintetitza tota la Bíblia  que regalima acolliment. Veurem a l’evangeli aquesta imatge de plenitud humana de Jesús: Jesús tenia amics, era acollit i al mateix temps acollia. Betània ha esdevingut com una paràbola de l’amistat. Jesús tenia, en els tres germans Marta, Llàtzer i Maria i casa seva, un bon lloc de repòs, lloc de comunió, àdhuc lloc de “refugi” (distant poc de Jerusalem, amb anades i vingudes podia fer-hi estada, que li permetia ser i no ser a Jerusalem).
                                               Acollir per a mi és una de les paraules-clau, i sobretot el corresponent capteniment, com un punt neuràlgic d’entesa del misteri de l’evangeli: tant a nivell humà com diví. Déu acull, si no acollís no seria Déu. Nosaltres estem pastats a imatge i semblança de Déu. La vocació de fills venturosament se’ns fa fraternitat.

                                               Ja només encetar Joan el proemi del seu evangeli tot el misteri de l’Encarnació queda com sintetitzat en aquesta frase tan gràfica i tant a l’abast de tothom: “Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Però a tots el qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu Nom”. Vingué, l’acolliren, el reberen, els qui creuen (fe i amor). Déu s’apropa i s’ofereix... Sempre delicat, sense forçar, obert, magnànim amb tothom. Acollidor, donant-se. Pare-Mare!

                                               Si donem una ullada al diccionari de sinònims, l’acolliment pren tota una plètora d’irisacions que donen interpretació a la vinguda de Crist: acollir, rebre, acceptar, admetre, albergar, emparar. També els consegüents substantius: acolliment, rebuda, benvinguda, hospitalitat, cordialitat, afabilitat, escalf, caliu, foc, llar, “casa”.

                                               Els topònims bíblics que comencen per Bet- indiquen “casa”, llar. “Vingué a casa seva, als “seus”: proximitat, convivència, estar i trobar-s’hi bé. Déu Emmanuel: “Jo estaré amb i en vosaltres cada dia...” “El Regne de  Déu és a prop; més encara “ja és present” i ens és ofert.

                                               Tota l’acció de Déu concentrada en un oferiment i un acolliment. Actiu i passiu: donar i rebre; rebre i donar. Déu és la suprema mesura del capteniment humà sobretot en Jesús, diví també, sens altre...

                                               Viure i conviure “a l’evangèlica” suposa el misteri de l’acolliment. Ho trobarem de per tot: “Qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi; qui m’acull a Mi, acull a Qui m’ha enviat”. “Qui acull un infant a Mi m’acull”. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant ens són oferts, si sabem i volem acollir-los. El Regne de Déu ens és ofert. Totes les obres de misericòrdia tenen com a referència de fons a Jesús, tant sabent-ho com ignorant-ho. La porta d’accés a Déu és l’acolliment. Atenció al capítol 25 de Mateu que ens en mostra el secret... Tots els “altres” hi són compresos; més, tot l’altre, el món, les coses. Acolliment passiu –que és més actiu que no sembla- que el propi acolliment actiu. Donador magnànim, superlatiu, a generositat no el guanya ningú. Quina paraula més màgica: generós, donador de vida.

                                               Són les “visites inesperades”. Déu, l’Altre i en els altres es fa present. És el misteri de “trobar-nos”, sempre amb una càrrega de l’imprevist...

                                               Si un fa l’experiència primordial de saber-se estimat (acollit) sense reserves, serà capaç d’estimar (acollir). És la traducció de la frase evangèlica: “Tot allò que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament”. Això, tant és vàlid a nivell merament humà com sobretot diví. Dic “sentir-se”, a nivell experiencial.

                                               Voldria arribar al cercle més íntim en la parella-matrimoni i en la família: Quantes vegades estem en l’estimar en el “ja ho donem per sobreentès”. La família ha de fer explícit que és un permanent vaivé de donació-acolliment, això és l’amor viu. Trobo en “L’alegria de l’amor” un número que m’ha enamorat. Recomano la lectura “autoreferenciada” Hi llegeixo: “En la família “és necessari fer servir tres paraules. Voldria repetir-ho. Tres paraules: permís (o sisplau), gràcies, perdó. Tres paraules clau. “Quan en una família un no és entremetedor i demana permís (o diu “sisplau”), quan en una família un no és egoista i aprèn a dir “gràcies”, i quan en una família un s’adona que ha fet una cosa mal feta i sap demanar “perdó”, en aquesta família hi ha pau i hi ha alegria”. No siguem mesquins en l’ús d’aquestes paraules, siguem generosos per a repetir-les dia a dia, “perquè alguns silencis pesen, fins i tot en la família, entre marit i muller, entre pares i fills, entre germans”. En canvi, les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia”.

                                               “Tot això es realitza en un camí de permanent creixença. Aquesta forma tan particular d’amor, que és el matrimoni és cridada a una constant maduració... L’amor que no creix comença a córrer riscs, i només podem créixer responent a la gràcia divina amb més actes d’afecte, més freqüents, més intensos, més generosos, més tendres, més alegres... El do de l’amor diví  que es vessa en els esposos és al mateix temps una crida a un constant desenvolupament d’aquest regal de la gràcia”.

                                               Tres paraules, tres actituds vitals: una meravella! Apa, som-hi. Apuntem-nos-hi: “carpe diem!.  Què en són de profundes, àdhuc miraculoses! Gràcies, Francesc, gràcies. Ja queda dit: Capítol IV: “L’Amor en el matrimoni”. Podeu començar per aquest capítol. Expressa d’una forma molt planera, aguda i penetrant com som alhora acollits i acollidors. Així sigui.
Diumenge XVI de durant l’any, 17 de juliol del 2016.   Sabadell

dissabte, 9 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 10/07/2016 del P. Josep Mª Balcells

UNA  ESGLÉSIA  SAMARITANA

                                               Aquesta expressió, que pot sobtar de bones a primeres, es va formular a l’América Llatina en relació sobretot amb els professors de la Universitat Catòlica de l’Amèrica Llatina, UCLA, i després ha pres volada i ara marca tota l’orientació de la qual ben bé hem de dir que el papa Francesc n’és el més insistent portaveu.

                                               La paràbola evangèlica a que fa referència, precisament la d’aquest diumenge, és una paràbola singular. Només la reporta Lluc, que és l’evangelista de les paràboles. La seva entranyable singularitat és per la concentració que hi ha entre el millor de l’AT i el Nou. Va a l’essencial: l’amor del Pare actuat en la vida i obres de Jesucrist. En ella també és singularitat aquest deix d’ironia: Serà un Mestre de la Llei que vol “posar a prova” Jesús per ben dues vegades. En primer lloc, demanant-li per allò més important i més dreturer per “aconseguir la vida eterna”. No ens ha de sorprendre aquesta expressió veterotestamentària: “aconseguir, atènyer, guanyar”, com si tot fos una qüestió de “fer-ho i rebre-la com a premi d’un viure ètic, del compliment de la Llei. Nosaltres mateixos, poc evangelitzats, més moralizats, abans en dèiem: obtenir el passaport per accedir al cel. Poc ens deia això de “la vida eterna”, fora d’un “no s’acabarà mai”. Res de qualitatiu; només: sí o no; entrar o no entrar. Res de Pau, de moment, ni res de la Carta als Gàlates, que hem pogut seguir punt per punt aquests darrers diumenges, que ens n’ha donat una ben altra visió i experiència: salvats per la Fe, per gràcia, “guanyada pel mateix Jesucrist”, no obra de les nostres operoses mans.

                                               Nova “trampa” per quedar airós el mestre de la llei, després d’una autoresposta, a l’estil socràtic: serà ell mateix que li fa la pregunta, el mateix que li respondrà... “I per a mi, ¿qui són els altres?”. Jesús emprèn la resposta anant molt més enllà d’una pregunta que inicialment es fa només per “autojustificar-se”.

                                               Sorpresa, gran sorpresa per part del mestre de la llei: Jesús enceta una excel·lent paràbola: Passen davant un innominat accidentat, malmès per uns lladres, tres persones ben clarament tipificables, pel que genèricament s’entén per un sacerdot, un levita i, oh sorpresa!: per un samarità, amb una contrastant actitud davant d’aquesta situació d’emergència d’un malferit. No sabem res de la identitat de l’home nafrat. No és moment per demanar-li el “carnet d’identitat”. El que prima davant de tot és auxiliar-lo, atendre’l. La caritat no té preferències o les té totes. Sempre és la figura del Crist a qui assistim. L’evangeli ens dirà que són els pobres, els nens, els necessitats els preferits.

                                               Passen un darrere l’altre: un sacerdot (el veu, no el mira i passa de llarg, guanyant l’altra banda del camí.) Explícita desatenció també pel levita: ¿tenien pressa, no volien quedar impurificats? Ves a saber com es justifiquen l’un i l’altre per seguir camí enllà. Se’ns fa estrany pensar quins motius esgrimeixen en les seves consciències per no atendre’l...

                                               Baixava pel mateix camí ¡un samarità! L’interlocutor de Jesús, ¿què començaria a pensar veient la ironia, el contrast en el tracte? Vegeu com van de densos els verbs “samaritans”, si m’ho deixeu dir d’’aquesta manera: “se’l trobà, el veié, se’n compadí, , s’hi acostà. Li amorosí les ferides, l’embenà, el pujà a la seva cavalcadura, el dugué a l’hostal, se n’ocupà, l’endemà -també té el seu valor en dir-ho-donà dues monedes de plata a l’hostaler, no li escatimis el que necessiti i jo en tornant ja et rescabalaré del que hi hagis posat de més...

                                               La pregunta que li fa Jesús perquè sigui ell qui judiqui els capteniments és d’excel·lència. ¿Quin d’aquests tres et sembla que va veure (diu veure!) l’altre? I en connexió amb el manament “a qui hem d’estimar” També la resposta del mestre interpel·lat és excel·lent: “El qui es va compadir d’ell”. No pot escapolir-se de dir implícitament que era el samarità. S’acaba la paràbola amb un paral·lel a com havia conclòs la primera part: “Fes-ho així i viuràs, fes tu igual”. Sense més comentaris. Van per dins en tot cas...

                                               Lluc, metge havia de ser,  hi descriu amb una professionalitat, deixeu-m’ho dir, de metge vocacional. Els verbs es descabdellen amb significació pròpia:
  • Només arribar el veié. També el van veure els altres dos. Ell el va voler “veure”. Parà atenció. Reacció espontània, de galeno i més. De germà, a la evangèlica.
  • Veure’l i compadir-se’n va ser el mateix. Interessat des del cor. Com-padir-se vol dir sintonitzar, vol dir puc fer quelcom per ell? El sent “germà”. No puc deixar de notar que aquí ens hi podríem recolzar portats per l’any de la misericòrdia, de l’amor, l’afecte i la tendresa.
  • S’hi acostà. Té una significació nova, congruent amb el fet de com-padir-se’n. No es constatació geogràfica, se’l fa proïsme, no sols proper. El vol atendre com si d’ell depengués a partir d’ara. No és el mateix proper que proïsme, és clar.
  • Li amoroseix les ferides. Quina paraula tan bonica! per l’arrel es torna “preuada”
  • Amb els desinfectats populars. No té res més adequat. Oli i vi, serà vi i oli,dic jo.
  • L’embenà. Primeres cures, provisionals. Amb mà d’entès.
  • El munta, a l’ase, suposo. No pot fer res millor. Temps eren temps, naturalment.
  • Ai, les fugues dels “accidentadors”. També dels que passen i se’n desentenen...
  • Portat a l’hostal (tinguem present la gran virtut d’aquells pobles: l’hospitalitat.
  • Veu els primers passos,  veu que comença a reprendre. L’endemà, no s’ha de tenir presses, paga l’hostaler i li deixa dit –generositat sobre generositat- que no estalviï res i que en tornar ja li’n rescabalarà les cures de més.

                                               Una Església samaritana, ara s’entén millor. La nostra vocació és de fer el bé a qui sigui. Avui el temor fa que ens esmunyim de parar-nos, d’atendre, sabem que moltes hores en poden dependre per afegitons col·laterals. Amb tot, això explica la volguda i benvolguda opció preferencial pels pobres. “Per a l’Església –diu Francesc- l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Déu els atorga la “seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència divina té conseqüències en la vida de la fe de tots els cristians, cridats a tenir “els mateixos sentiments de Jesucrist”. Inspirada en ella, l’Església va fer una opció pels pobres entesa com una “forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l’Església”... Conclou el papa Francesc. “Per això vull una Església pobra i per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos”. Hauríem d’anar als números 198- 200 de “La Joia de l’Evangeli”. Allí bat el cor de Francesc i voldria encomanar-nos aquesta vivència que li és pròpia. Això vol dir ser un “creient” i un “practicant” i un “experimentador” de l’Església Samaritana.

                                               Aquesta paràbola del(s) Bon(s) Samarita(ns) és de les més preuades de totes. Amb una sintonia admirable amb l’Església que ha renascut en les perifèries. “Es necessari que tots ens deixem evangelitzar pels pobres. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvífica de les seves vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.
Diumenge XV de durant l’any, 10 de juliol del 2016.  Sabadell

dissabte, 2 de juliol del 2016

Homilia del diumenge 03/07/2016 del P. Josep Mª Balcells

“OLOR  D’EVANGELI”

                                               Jesús diu avui i sempre: “Aneu. Jo us envio”. El missatge ja venia en continuïtat des del diumenge anterior. Aquest desfici del Mestre que es posa de manifest d’una manera ben explícita: “Cridats (tots) per a ser enviats”. La motivació ben clara: “Portar l’anunci de la Bona Notícia (eu-angelion) de que el Pare vol fer partícip tothom del seu Regne. De bones a primeres com qui mostra, afectuosament, i ens dóna un regal: Ho dic amb una expressió que té dies, d’un company que jove, jove va ser cridat a gaudir del Regne: “Apa, somriu que Déu t’estima”.

                                               Ha florit l’evangeli i el seu perfum primaveral omple i embriaga tota l’Assemblea parroquial. Estem ben bé de festa. De per tot arreu es respira a tots pulmons “l’olor de l’evangeli”. “Jo decantaré cap a l’Església -la que el Vaticà II defineix com a “misteri” trinitari- decantaré cap a cadascú dels destinataris del Regne, cap a tu que llegeixes, cap a mi que t’ho vull fer assaborir, “com un riu, la pau i el benestar. Sereu consolats... La mà del Senyor se us farà conèixer” (Isaïes)

                                               L’evangeli d’avui és el que més bé representa el desig de Jesús de posar tota l’Església en actitud d’evangelitzar tothom. En estat permanent de “missió”.

                                               Sentim-nos-hi concernits en primera persona. Voldria inserir aquí les paraules que venen de Pau VI, la cosa ja té anys i anys, del 1975, en la potser oblidada Evangelii Nuntiandi: “La presentació del missatge evangèlic no constitueix per a l’Església quelcom de caire facultatiu, està de per mig el deure que li és propi, per manament del Senyor en relació a que els homes creguin i se salvin. Sí, aquest missatge és necessari. És únic. Per res podria ser reemplaçat. No admet indiferència, ni sincretisme, ni arranjaments. Representa la bellesa de la Revelació. Porta en seguici una saviesa que no és d’aquest món. És capaç de suscitar de per si mateix la fe, una fe que té el seu fonament en la potència de Déu. És la veritat. Mereix que l’apòstol li dediqui tot el seu temps, totes les seves energies i que, si és necessari, li consagri la seva pròpia vida”.

                                               Missatge i missatger fan una sola cosa.  Jesús va fer madurar en el cor dels seus deixebles la convicció de que  l’amor del Pare  s’expandeix,  omple  omple,
una vegada ha pres de veritat en cadascun dels que enviarà després i arreu a fer l’experiència de ser portadors de l’amor de Déu Pare. Déu és aquí, el seu Regne no tan sols és a prop vostre, sinó ben i ben a dins nostre. “Tots sou una sola cosa en Jesucrist”. “Crist viu en mi i la vida que ara visc la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi”. “Deixeu-vos guiar per l’Esperit” (Pau als gàlates).

                                               No podem tenir millor ocasió i oportunitat de dir-vos “Preneu i llegiu”. Jo us poso virtualment a mans  (tant de bo ho pogués fe de veritat!) L’Exhoració Apostòlica el papa Francesc: La joia de l’evangeli. La tinc de fa temps a la vista a la taula-escriptori, i ja ho sabeu que de tant en tant deixo anar algun paràgraf per incitar-vos a llegir-la. M’he pres l’encàrrec de fer de ressonador del seu missatge i m’he pres etimològicament el fet de que és una exhortació (petició vehement i insistent) de forma que susciti la passió de que tota l’Església quedi “embarassada” d’evangeli i de que s’esperi el seu part com un do i benedicció per a tothom. “L’únic que val és que hàgiu estat creats de nou”, com diu Pau a l’epístola als gàlates. Us adoneu que l’hem seguit, l’epístola, durant cinc diumenges seguits? Recordeu que us vaig dir que seria un do de Déu que féssiu l’experiència de llegir-la -bo i pregant-la- tota sencera en continuïtat, donat que avui en llegirem l’últim tros. Ho heu fet? Com us ha anat?  Jo us felicito! Som homes i dones de lectura divina de la Paraula de Déu. Porto a record allò de Jesús: “Més benaurats aquells que escolten la Paraula de Déu i la posem en pràctica”. Que se us encomani aquesta santa dèria! De ben segur que en sortirem apòstols-enviats tots i comunicadors de la Bona Nova (Bona, excel·lent, sucosa, agradable, treta de forn de poc, apetitosa, sana, mediterrània...) (Nova, notícia, dada, anunci, succés, esdeveniment, primícia, comunicació...)

                                               Li passo la paraula al benaurat Francesc, (que Déu ens el guardi sempre més; i gràcies, moltes gràcies): “No ignoro que avui els documents no desvetllen el mateix interès que en altres èpoques, i són ràpidament oblidats. No obstant això destaco que el que miraré d’expressar aquí té un sentit programàtic i conseqüències importants. Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una simple administració. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”.

                                               Pau VI va invitar a ampliar la crida a la renovació, per tal d’expressar amb força que no s’adreça  als individus aïllats, sinó a l’Església sencera. Recordem aquest memorable text que no ha perdut la seva força interpel·ladora: “L’Església ha d’aprofundir en la consciència d’ella mateixa, ha de meditar sobre el misteri que li és propi. D’aquesta il·luminada i activa consciència brota un espontani desig de comparar la imatge ideal de l’Església –tal com Crist la veié, la volgué i l’estimà com a Esposa seva, santa i immaculada i el rostre real que avui l’Església presenta. Brota, per tant, un anhel generós i quasi impacient de renovació, és a dir, d’esmena dels defectes que denuncia i reflecteix la consciència, a tall d’examen interior, davant el mirall del model que Crist ens deixà d’Ell mateix”.

                                               El Concili Vaticà II va presentar la conversió eclesial com l’obertura a una permanent reforma de si per fidelitat a Jesucrist: “Tota la renovació de l’Església consisteix essencialment en l’augment de la fidelitat a la seva vocació. Crist crida l’Església pelegrina  cap a una perenne reforma de la qual l’Església mateixa en quant institució humana i terrenal té sempre necessitat”.

                                               Hi ha estructures eclesials que poden arribar a condicionar un dinamisme evangelitzador; igualment les bones estructures serveixen  quan hi ha una vida que les anima, les sosté i les jutja. Sense vida nova i autèntic esperit evangèlic, sense “fidelitat de l’Església a la pròpia vocació” qualsevol estructura nova es corromp en poc temps.

                                               Com vibra el papa Francesc! “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació”.

                                               Ja tenim les coordenades sobre les quals Francesc ens crida íntimament a donar resposta amb la nostra vida. Notem ben bé:

  • Programàticament: vol dir que el tema serà el sant i senya de tot el pontificat a tots els terminis: curt, mitjà i llarg.
  • Necessària una conversió pastoral global i local
  • Sense evangelització personal no n’hi haurà de més llarg abast.
  • No és una qüestió de moral; en tot cas en serà una conseqüència. Allò que compta és abans que res: “la fe que es fa activa per la caritat”. “La principalitat de la llei nova està en la gràcia de l’Esperit que es manifesta en la fe que obra en l’amor. Per això explica que quant a l’actuació exterior, la misericòrdia és la més gran de les virtuts.
  • Desplaçament vers les perifèries de tot tipus, cap a “nous àmbits socioculturals”.
  • Centralitat absoluta: Jesucrist per al Pare empesos per l’Esperit.

Cal més claredat, per sostenir més joiosa decisió?: evangelitzats per evangelitzar
 Diumenge XIV de durant l’any, 3 de juliol del 2016.  Sabadell