diumenge, 17 de juliol de 2016

Homilia del diumenge 17/07/2016 del P. Josep M. Balcells

BETÀNIA, “CASA”  DELS  AMICS

                                               Avui ens hem de centrar en la virtut per excel·lència a l’Orient: l’hospitalitat, obrir casa i amb els braços ben oberts també, manifestant-hi l’acolliment. Ens ho demanen els textos tant del Gènesi com de l’Evangeli.

                                               Aquesta característica va traspassar fronteres, o millor, si voleu, era pròpia dels temps passats, arreu, quan la gent no tenia facilitats en els desplaçaments, sabedors de que no és negava mai a ningú, venint –això sí- en so de pau, un moment de repòs i un vas d’aigua, a voltes menja i tot, i ja a l’extrem de la generositat àdhuc estada per passar-hi la nit.
                                               A casa nostra, a les masies ja quedava indicada aquesta capacitat, oferiment i bona entesa amb un, dos o tres xiprers, que donaven aquest reclam a pelegrins, viatgers o rodamóns. Sabien, aquests, que serien ben atesos, segons possibilitats, indicats en el nombre de xiprers. En minvar la ruralia i les cases de pagès i en irrompre l’home “urbanita”, donades les maneres de viure tan diferents, ha vingut a menys l’hospitalitat i l’acolliment. La gent s’ha acostumat a malviure en espais reduïts, amuntegats, deixant mig òrfena la capacitat i el valor de l’acolliment.
                                               Tot amb tot, avui arran de les lectures de la Missa estic per dir que l’acolliment és l’actitud definitiva que sintetitza tota la Bíblia  que regalima acolliment. Veurem a l’evangeli aquesta imatge de plenitud humana de Jesús: Jesús tenia amics, era acollit i al mateix temps acollia. Betània ha esdevingut com una paràbola de l’amistat. Jesús tenia, en els tres germans Marta, Llàtzer i Maria i casa seva, un bon lloc de repòs, lloc de comunió, àdhuc lloc de “refugi” (distant poc de Jerusalem, amb anades i vingudes podia fer-hi estada, que li permetia ser i no ser a Jerusalem).
                                               Acollir per a mi és una de les paraules-clau, i sobretot el corresponent capteniment, com un punt neuràlgic d’entesa del misteri de l’evangeli: tant a nivell humà com diví. Déu acull, si no acollís no seria Déu. Nosaltres estem pastats a imatge i semblança de Déu. La vocació de fills venturosament se’ns fa fraternitat.

                                               Ja només encetar Joan el proemi del seu evangeli tot el misteri de l’Encarnació queda com sintetitzat en aquesta frase tan gràfica i tant a l’abast de tothom: “Vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Però a tots el qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu Nom”. Vingué, l’acolliren, el reberen, els qui creuen (fe i amor). Déu s’apropa i s’ofereix... Sempre delicat, sense forçar, obert, magnànim amb tothom. Acollidor, donant-se. Pare-Mare!

                                               Si donem una ullada al diccionari de sinònims, l’acolliment pren tota una plètora d’irisacions que donen interpretació a la vinguda de Crist: acollir, rebre, acceptar, admetre, albergar, emparar. També els consegüents substantius: acolliment, rebuda, benvinguda, hospitalitat, cordialitat, afabilitat, escalf, caliu, foc, llar, “casa”.

                                               Els topònims bíblics que comencen per Bet- indiquen “casa”, llar. “Vingué a casa seva, als “seus”: proximitat, convivència, estar i trobar-s’hi bé. Déu Emmanuel: “Jo estaré amb i en vosaltres cada dia...” “El Regne de  Déu és a prop; més encara “ja és present” i ens és ofert.

                                               Tota l’acció de Déu concentrada en un oferiment i un acolliment. Actiu i passiu: donar i rebre; rebre i donar. Déu és la suprema mesura del capteniment humà sobretot en Jesús, diví també, sens altre...

                                               Viure i conviure “a l’evangèlica” suposa el misteri de l’acolliment. Ho trobarem de per tot: “Qui us acull a vosaltres, m’acull a Mi; qui m’acull a Mi, acull a Qui m’ha enviat”. “Qui acull un infant a Mi m’acull”. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant ens són oferts, si sabem i volem acollir-los. El Regne de Déu ens és ofert. Totes les obres de misericòrdia tenen com a referència de fons a Jesús, tant sabent-ho com ignorant-ho. La porta d’accés a Déu és l’acolliment. Atenció al capítol 25 de Mateu que ens en mostra el secret... Tots els “altres” hi són compresos; més, tot l’altre, el món, les coses. Acolliment passiu –que és més actiu que no sembla- que el propi acolliment actiu. Donador magnànim, superlatiu, a generositat no el guanya ningú. Quina paraula més màgica: generós, donador de vida.

                                               Són les “visites inesperades”. Déu, l’Altre i en els altres es fa present. És el misteri de “trobar-nos”, sempre amb una càrrega de l’imprevist...

                                               Si un fa l’experiència primordial de saber-se estimat (acollit) sense reserves, serà capaç d’estimar (acollir). És la traducció de la frase evangèlica: “Tot allò que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament”. Això, tant és vàlid a nivell merament humà com sobretot diví. Dic “sentir-se”, a nivell experiencial.

                                               Voldria arribar al cercle més íntim en la parella-matrimoni i en la família: Quantes vegades estem en l’estimar en el “ja ho donem per sobreentès”. La família ha de fer explícit que és un permanent vaivé de donació-acolliment, això és l’amor viu. Trobo en “L’alegria de l’amor” un número que m’ha enamorat. Recomano la lectura “autoreferenciada” Hi llegeixo: “En la família “és necessari fer servir tres paraules. Voldria repetir-ho. Tres paraules: permís (o sisplau), gràcies, perdó. Tres paraules clau. “Quan en una família un no és entremetedor i demana permís (o diu “sisplau”), quan en una família un no és egoista i aprèn a dir “gràcies”, i quan en una família un s’adona que ha fet una cosa mal feta i sap demanar “perdó”, en aquesta família hi ha pau i hi ha alegria”. No siguem mesquins en l’ús d’aquestes paraules, siguem generosos per a repetir-les dia a dia, “perquè alguns silencis pesen, fins i tot en la família, entre marit i muller, entre pares i fills, entre germans”. En canvi, les paraules adequades, dites en el moment just, protegeixen i alimenten l’amor dia rere dia”.

                                               “Tot això es realitza en un camí de permanent creixença. Aquesta forma tan particular d’amor, que és el matrimoni és cridada a una constant maduració... L’amor que no creix comença a córrer riscs, i només podem créixer responent a la gràcia divina amb més actes d’afecte, més freqüents, més intensos, més generosos, més tendres, més alegres... El do de l’amor diví  que es vessa en els esposos és al mateix temps una crida a un constant desenvolupament d’aquest regal de la gràcia”.

                                               Tres paraules, tres actituds vitals: una meravella! Apa, som-hi. Apuntem-nos-hi: “carpe diem!.  Què en són de profundes, àdhuc miraculoses! Gràcies, Francesc, gràcies. Ja queda dit: Capítol IV: “L’Amor en el matrimoni”. Podeu començar per aquest capítol. Expressa d’una forma molt planera, aguda i penetrant com som alhora acollits i acollidors. Així sigui.
Diumenge XVI de durant l’any, 17 de juliol del 2016.   Sabadell