divendres, 28 d’agost del 2015

Homilia del diumenge 30/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

SIGUEU  BONS, SI PODEU

                                               Sigueu bons, per poc que es pugui, em semblaria millor traducció. Frase atribuïda a sant Felip Neri, que va donar peu a una bona pel·lícula sobre la seva  vida i sobre l’acció revolucionària a través de l’anomenat Oratori, una mica com un Ateneu on si desenvolupaven diversitat d’accions, sobretot de cara als infants i al jovent. Amb ell i cia., sempre acompanyat com el flautista d’Hamelín va omplir Roma de música i de somriures. Fou una alenada de l’Esperit, d’una humanitat en plètora. Allí on es trobava Felip hi regnava de seguida el millor bon humor. Nascut a Florència, va portar als carrers de Roma l’aire sorneguer dels florentins, que segons tradició els hi és atribuït. Revolucionà els carrers i els camps dels environs de Roma omplint-los de música i cants i devocions que ell va promoure: per exemple: “La visita a les set basíliques”. Per on passava, sempre acompanyat de la mainada hi floria la primavera; aprofitava qualsevol ocasió per fer-los  catecisme no formal, que en diríem avui. Els seus aires jocosos, en el doble sentit de joc i de gaudi, l’acompanyaven sempre. Els feia cantar, feia música, organitzava jocs i sortides al camp, feia teatre, de tot, amb preclara creativitat, perquè estimava tothom i sabia fer brometes que enriolaven. Precursor de la Bona Vida. Tot menys pecar, els deia somrient. Precursor de tantes activitats que anirien prenent noms ara consagrats: Casal d’estiu, Esplai, Esports, Pelegrinatges. Tot servia per orientar-los cap a Déu. Era un bell exemplar d’homo ludens, un pedagog a l’evangèlica. Deixà petja en Congregacions i en parròquies on l’Oratori era el camp d’acció entre veres i bromes. Si m’ho permeteu ell era el bon olor i perfum de Crist en aquelles rues o “cal.les” que en deien aleshores, precisament en una Roma que era tot menys la ciutat “santa”.

                              
                 Visqué en ple segle XVI. Amb Trento a les espatlles i al cor. Tot el que ennoblia la mainada era objecte de les seves cures i del seu esperit organitzador. Tenia “àngel”, es diria avui, i ho semblava per més esparracat que pogués anar. Un sentit de l’humor que posava en tot el que feia, li feia l’honor. De seguida va crear tradicions i corrien acudits seus despertant somriures i gresca sana.

                                               Em direu, ¿quina relació hi ha entre la meva arrencada potser extemporània i l’orientació de la Litúrgia de la Paraula d’avui? Tota, us responc i passo a fer-ne un comentari. Compteu quantes vegades surt la paraula BO, BONDAT i similars i veureu que la “liaison” és ben clara. Sant Felip Neri fou una persona que irradiava BONDAT de la bona. Roma se’n feia llengües. Un home BO que transpirava BONDAT, excel·lent bon humor, que potser és “el que ens manca a mi” i a tu. Només una cita concisa: ¿Recordeu el títol de l’encíclica del Papa Francesc: “La Joia de l’Evangeli”. Doncs, això. La joia, el gaudi, la felicitat que comporta l’evangeli.

                                               Començo a buscar referències a la BONDAT

      -     En el Cant d’entrada que se sol saltar i substituir per un cant que moltes vegades            no té res a veure amb la litúrgia específica: “Vós sou indulgent i BO, ric en          l’amor per a tothom qui us invoca”.
-          En l’oració de la col·lecta ja fem l’asseveració de que “tot el que és BO ve de Vós”.
-          En el Deuteronomi, Moisès en nom de Déu els dóna els decrets i prescripcions i els reconvé: No afegiu res ni en tragueu res. Dels salms hi afegeixo jo: “Són camins de BONDAT els del Senyor”. “Si ho feu així tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents”. ¿Què vol dir això sinó que la BONDAT i l’Amor s’abraçaran? O bé allò que em repetit com a entrada-tornada del salm responsorial per tres diumenges seguits: “Tasteu i veureu que n’és de BO el  Senyor”.
-          En el salm responsorial d’avui se’ns especifica què és la BONDAT , dit a la manera pròpia del salm 14: “Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? I va explicitant com un esdevé Bo de Bo: el qui obra honradament; practica la justícia; diu la veritat tal com la pensa; quan parla no escampa calúmnies; mai no fa mal al proïsme, ni carrega a ningú res infamant, etc. En resum: “La BONDAT i l’Amor del Senyor duren per sempre, duren per sempre”

                                               Després Jaume torna a la idea bàsica de la litúrgia d’avui: “Tot el que rebem de BO, tot do perfecte, baixa del Pare dels estels” Acolliu la paraula plantada en vosaltres”. (Quina expressió tan bonica: “Déu planta llavors de BONDAT al cor de tothom; i ja s’insinua el què ens dirà després a l’evangeli: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món”.

                                               “Fets néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat”. Això pertany a l’aclamació abans de l’evangeli, amb l’Al·leluia.

                                               Entrem ben orientats a la lliçó de l’evangeli: Els fariseus (nets per fora... recordeu com acaba la frase de Jesús, recriminant-los, dita en un altre context) Se li retreu a ell com a Mestre que alguns del seus deixebles menjaven  amb les mans, no brutes, sinó –figureu-vos l’expressió: ¡impures!, trencant el ritual, la tradició-. La higiene es descobreix segles després. Ara hi ha en joc altres conceptes. Moltes tradicions, moltes pràctiques que obrien a la rutina les purificacions, tal i com havien transmès de part dels ancians.

                                               Jesús entra a fons en el que és la BONDAT. Demana que se l’interpreti degudament el què els dirà, que és ben fort: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el contamina”: no hi ha coses i menges impures. Se sent com a soroll de fons: vasos, gerros, atuells... És des de dins,  és a dir, des del cor de l’home que surt la contaminació. I hi posa una llista que resta oberta i a la qual hi podríem posar allò que ens surt com a flatulència, com a mals olors. ¡Contaminació!, expressió ben significativa. Enverinem l’ambient. No sols som dolents, sinó que emmetzinem l’ambient i mai sabrem fins on arriben les conseqüències del que exhalem. Fem pudor que arriba als altres, i tant... Acabem bé: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu i el faran veure en els seus capteniments. Perfum o pudor. Contaminacions morals. Són Maldats contraposades a Bondats. Moralina, per dir-ho a l’antiga: Des-contaminem els nostres cors, fem bogada sovint, no fem mala olor. Ja deia Jesús que quan dejunem posem-nos colònia i perfums. Cor net i endavant!

                                               Ens cal invocar avui el sant de la gresca evangèlica, Sant Felip Neri; i si un dia anem a Roma no deixem de passar per la Chiesa Nova que fou quarter de la santa BONHOMIA que podria ser ben bé coetani nostre avui que no riem pas gaire i que més aviat hi ha terrabastalls cinèfils i televisius que ens malegen el cor i que ens creen addiccions al despropòsit i que contaminen les nostres llars i els nostres carrers. ¡Els ulls en contradicció amb la boca! Les al·lusions a Sant Francesc i a Santa Teresa no estan de més; tot el contrari. Més riure, més somriure, més BONDAT en la mirada i en les nostres empaties. Recordo el que diu Francesc: “encara és possible la “tendresa”. També des de dins podem i han de sortir les BONDATS. Doneu-me un home o dona BONS  i no necessito res més. A descontaminar, a descontaminar. Rentem el cor i la llengua, fem cara riallera. “Apa, somriu que Déu t’estima” Gràcies, Francesc, amic per sempre. Amén

                        Diumenge XXII de durant l’any, 30 d’agost del 2015.  Sabadell                            

dissabte, 22 d’agost del 2015

Homilia del diumenge 23/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  RUPTURA

                                               Poc ens podíem pensar que aquest text de Joan (tot el capítol sisè), que es fa més dens per moments i que suposa una revelació in crescendo de la persona de Jesús, poc ens podíem pensar –dic- que acabaria amb una “gran ruptura” entre els deixebles de Jesús. Jesús, en efecte, a través dels darrers diumenges ens ha portat com de la mà a la revelació progressiva i total de la seva persona.

                                viu, i Jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengeu a mi, viureu gràcies a mi”. I afegeix com a comble per destacar que ha anat a un nivell i terreny que només per fe, i fe resolutiva es pot admetre la gran afirmació. Ho confirma per l’estupor que suscita i l’escàndol que promou. Ho reafirma amb la contundència que brolla d’aquestes expressions habituals en ell quan en moments clau de la seva vida o “revelacions” concretes que determinativament usa: “Us ho dic amb tota veritat”: Si no mengeu la meva carn (persona) i no beveu la meva sang (la vida lliurada amb el sacrifici últim; ara velada...) no podeu tenir vida eterna... i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Això és massa; ¿podem pensar que Jesús s’ha excedit en avançar aquestes revelacions..? Recordeu que l’escena aquí reportada tenia com a punt de mira i audiència pròpiament els jueus, és a dir, la plana major de les autoritats religioses, que sempre estan sotjant el què diu i fa el Mestre per tenir arguments en la seva contra. Murmuren entre ells i avancen un ¡com s’ho pot fer, aquest! (noteu el sentit despectiu en “aquest”, dirigit al Mestre). No hi entren; no hi poden entrar de cap de les maneres. Estan presos per la seva ideologia, pel sentir comú del seu poble. Els prejudicis els tanquen a qualsevol novetat no regulada per les normes i costums establers d’anys i anys. Callen i desapareixen d’escena, com era de preveure. Només podrien sospitar-ho tan sols si estiguessin oberts al do de la fe que el Pare no nega a ningú, si va amb obertura de cor. No faran ara, com més tard, un enfrontament radical. No és encara l’hora... ja vindrà més tard i de forma tràgica. Tot és fruit d’estratègia!
               Tot va començar amb la multiplicació dels pans, que d’entrada va suscitar l’eufòria entre aquella multitud d’oients, que en el miracle que van experimentar personalment va desencadenar la convicció fervent de que tenien davant per davant el mateix “Messies” i que amb una espontaneïtat sorollosa volien intentar de proclamar-lo Rei, i que Jesús defuig una vegada més, perquè l’entenien només com a promesa de grans accions i de que els podria resoldre les imperioses necessitats materials, com es pot deduir de l’expressió que li fan, feta a ras de cobdícia de que no els manqués mai més el sosteniment quotidià: “Senyor, doneu-nos sempre “d’aquest pa”, ben diferent del mannà, que el Senyor, no Moisès, els va donar al desert. Jesús, per contra, es presenta com a pa de vida espiritual. La fe dels oients seria la garantia d’aquesta oferta. “Encara més”, Jesús s’identifica amb el pa baixat del cel. Recordeu l’expressió més enigmàtica: “A mi m’ha enviat el Pare que

                                               Però encara hi ha més, com es de constatar en aquest evangeli que agafa uns tons de tragèdia com veurem a continuació. Comença “la gran ruptura” dels deixebles, d’aquells que havia alliçonat al llarg del seguiment de l’itinerari missioner del Mestre, en què proposava el Regne del seu Pare. ¡L’abandonen! Ho diu l’evangeli explícitament i reiterada de molts dels qui l’havien seguit fins aleshores... No són precisament els “jueus”, sinó els seus mateixos seguidors. Diu també, sense amagar el “desfalc”, que foren molts els que el deixaren... ¡Havia de ser tan dolorós per a Jesús aquesta desfeta d’entre els seus “deixebles”! Tot i conèixer el cor de cada cadascú d’ells, no deixa de ser com una “derrota” de Jesús, veure com el deixen i no el reconeixen com a Mestre i Messies, segons els ho havia revelat al llarg de tantes paràboles, de tants fets extraordinaris. Es trencava de cop la possible intimitat  amb Ell. Abans de la consumació de la “desfeta”, encara els dirà: “¿”Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans?”. I afegeix contraposant l’Esperit, amb majúscula, a la carn, és a dir, la Fe en contraposició al coneixement i visió només a ras d’allò material. Aquesta visió carnal, només a ulls superficials, no serveix de res, en front de l’Esperit. Es posa de manifest la incapacitat d’entrar en el misteri del Déu humanat. “Les paraules” (revelacions) que us acabo de fer són determinants per a conèixer més a fons qui és qui us parla, “aquestes paraules són Esperit i són Vida”. La porta d’entrada per veure i viure a un nivell incomparable, és la Fe que alguns de vosaltres no teniu. Per això reafirma “que ningú pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do (de la Fe). Ho diu dels qui l’havien seguit fins aleshores, amb una gran recança al cor.

                                               Repeteix Joan, com a compartint el cor immensament adolorit, allò que havia dit al començament: “després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven amb Ell. ¡Tanta devia ser la decepció de Jesús que es dirigeix als “dotze” i els fa la pregunta punyent!: ¿Vosaltres-també-em-voleu-deixar? Quina tristesa no suposa aquesta pregunta amb aquest “també”.

                                               Respon Pere: Senyor (afirmació de Fe!), ¿a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. Proclamació de fe en les paraules i, en conseqüència, en la persona. La fe posa en clar que per a ells no hi ha cap alternativa. I encara diu més Pere: “Nosaltres hem “cregut” (cosa que no han fet els altres, jueus i deixebles fins aleshores) i “sabem” que sou el Sant de Déu”.

                                               En la resposta de Pere en nom dels dotze hi ha continguda una gran proclamació de Fe. Avui, nosaltres, hauríem de posar tot el cor, tot el nostre sentiment, tota la nostra pleníssima confiança en Jesucrist i en les seves propostes, en  fer una esplendorosa proclamació-aclamació de la nostra FE, tot i sabent que és petita com un gra de mostassa i que hem de demanar al Senyor que ens l’afermi i la consolidi perquè la Fe és la porta de conèixer i estimar Jesús, endinsant-nos en el seu misteri i en el nostre i sense ignorar que la fe ateny la persona en totes les seves perspectives i és com una irradiació que va més enllà de nosaltres. Creure és estimar, creure és esperar, creure és la base de tot l’evangeli. Aterro amb el papa Francesc: “L’evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física que interpel·la amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable Fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de sí mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa” Aquí carn és sinònim d’humanitat en el sentit més dens.

                                               Francesc anirà sembrant al llarg de la seva invitació a tenir cura de la casa comuna, a nosaltres els cristians, homes i dones de Fe a fer nostres les seves crides a trobar el sentit humà i diví de tot el creat. Així anirà desgranant els secrets de l’evangeli fent-nos cocreadors de tot el que Déu ha creat per amor i només per amor. Sintetitza bona part dels seus pensaments en diversos capítols que acaben així:
  • No ens deixem robar l’entusiasme missioner.
  • No ens deixem robar la joia evangelitzadora.
  • No ens deixem robar l’esperança.
  • No ens deixem robar la comunitat.
  • No ens deixem robar l’Evangeli.
  • No ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern.
  • No ens deixem robar la força missionera.

                                               “Jo crec en Vós, bon Déu, / jo crec en Vós, / vivent misteriós / ben a prop meu. / Si el dubte algun cop ve / feu-me fort en la Fe. / Jo crec en Vós, bon Déu, / jo crec en Vós.


                                   Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2015.  Sabadell

diumenge, 16 d’agost del 2015

Homilia del diumenge 16/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

HIMNE  A  LA  VIDA

                                               L’evangeli d’avui és com el clímax de la proposta que fa Jesús als seus deixebles, empalmant amb la multiplicació dels pans i peixos, bo i donant-los a capir que no fou Moisès qui els donà el pa en el desert (el mannà), sinó que fou el Pare del cel qui els el va donar... Jesús s’identificà com el pa baixat i ell serà, en el seu lliurament sacrificial, en vida i mort, sobretot a la Creu, qui es convertirà en el pa que donarà vida per sempre, a través de l’oferiment de la seva persona (Cos) i la seva Vida (Sang). Avui a l’evangeli, sense nomenar-la directament, es parlarà de l’Eucaristia. Sembla i tot que hi ha l’expressió que utilitzaven en la comunitat de Joan, que no era l’apòstol Joan sinó la pervivència de la seva narració dels fets de la vida de Jesús. Quan s’escriu aquest evangeli que segueix un fil narratiu ben diferent dels altres tres evangelistes anomenats sinòptics perquè venen a ser escrits des d’una òptica similar. Joan ja coneix els sinòptics segueix un altre esquema. Només cal veure què diu al final , que el seu evangeli ha estat escrit per tal de confirmar en la fe dels deixebles de quarta generació. Així acaba Joan: “Molts d’altres miracles féu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no estan escrits en aquest llibre; aquests han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu nom”.


                                               Cal recordar que aquest evangeli s’escriu, l’últim, després de la desfeta del poble jueu l’any 70 en que els romans enderrocant el Temple van donar el cop mortal a tot el que significava aquesta institució cabdal. Amb una més de les dispersions. Jesús ve a donar continuïtat amb el seu sacrifici a la Pasqua, ara la cristiana, que substitueix els ritus de l’antiga, establers en el Pentateuc, que es repetien com a memorial de l’alliberament d’Egipte, i que reunia les famílies per prendre l’anyell sacrificat. Jesús d’una vegada i per sempre serà l’”Anyell de Déu que lleva el pecat del món”. Nova i eterna Aliança: “Preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu Cos, entregat per vosaltres”. “Preneu i beveu tots, que aquest és el calze de la meva sang, sang de l’Aliança Nova i Eterna vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats. Feu això, que és el meu memorial”. Jesús empalma amb l’AT, però superant-lo de molt, infinitament. No serà la reiteració antiga, sinó la sublimació en un sol i únic sacrifici o lliurament de la seva persona al projecte novell del seu Pare.

                                               Joan fou testimoni visual de primera i singular elecció com a “notari testificador” de les profecies i actuacions de Jesús en vida humana. És un dels tres que poden testimoniar “de visu”: de la Transfiguració que havien de tenir en secret fins després de la Resurrecció; de les enigmàtiques i profètiques paraules que digué davant del Temple: “Destruïu- lo i jo el reedificaré en tres dies”; de l’agònica pregària de Jesús a Getsemaní, quan es posa a disposició del Pare per acomplir la missió de la Redempció, per deixar establert definitivament el Regne del Pare, que vol salvar la humanitat sencera. Misteri d’amor i, en conseqüència, de la Fe. Sobretot quan celebra la nova i substitutiva Pasqua en el Darrer Sopar amb els deixebles íntims. Entrega vital i total al Pare, en Cos (persona) i Sang (vida). Aquest serà per sempre més el Pa de vida, aliment de vida eterna, “i Jo el ressuscitaré el darrer dia”. Entrem en el Misteri de Crist vivent i vivificador! ¿Com és possible si és compatrici nostre i en coneixem la parentela? ¿Com s’ho pot fer “aquest” (despectius!) per donar-nos la seva carn per menjar? Jesús és l’incomprès, està ben clar. Ell mateix adverteix que ningú va a Ell si el Pare no l’atreu... Tot és qüestió de Fe amorosa que és do baixat del cel i al temps un abandó a un Déu Pare de qui no coneixen per amor, ni qui és, ni quines són les seves accions i el seu Projecte d’instaurar  un Regne universal i etern: “Regne de veritat i de Vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de  justícia, d’amor i de pau”. Justament havia dit Joan: “Havent estimat de sempre els seus, amb l’Eucaristia, els estimà fins a l’extrem”. Reconeixem que, àdhuc en la Fe, ens hi perdem! Déu transcendeix la nostra Fe, sempre pobreta, amb l’esplendor de la seva Persona: “Jo sóc el que sóc”. Senyor meu i Déu meu! No anem de cap manera més enllà...! Silenci i abandó. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria!”. Som fills de tan gran Pare, de tan proper Fill i de tan íntim Esperit Sant. “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers. El cel i la terra són plens de la vostra Glòria. Hosanna a dalt del cel. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel”.  Aquest himne està manllevat del que es canta perennement en la litúrgia del cel.

                                               La frase més interessant, al meu parer, i que és com un resum del que ens ha anat dient Joan, al llarg d’aquests darrers diumenges, on Crist es presenta definitivament com el Pa viu (i vivificant) identificat amb la seva Persona. Cal advertir que sense una Fe fervent no la podrem capir i gaudir, com els passa als dubtosos seguidors cercant avantatges materials, i als contradictors, els “jueus”, amb la càrrega negativa que hi posa Joan. Atenció. Cal saber llegir aquestes expressions de reafirmació, de voler dir: ¡compte que és molt important el que us diré!. Noteu: “Més encara”, “us ho dic amb tota veritat”, “ben cert”. La frase il·luminadora és aquesta: A Mi m’ha enviat el Pare que viu, Jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi.  Aquest és, sens dubte per a mi, el gran Himne a la Vida en tots els aspectes, àdhuc en els més insospitats. Des de la vida que ens van donar els nostres pares, tot un “brodat” al si matern, com diuen els salms; la que la fem créixer pas a pas, estimant-la com el primer do baixat del cel en nosaltres i fomentant-la en fraternitat en la natura i en els altres. Ara s’hi escau el Càntic de les criatures: “Lloat sigueu, oh Senyor nostre...” Aprofito per cridar l’atenció a les reflexions del papa Francesc: nn. 10-  12 de la seva darrera encíclica, acaba així aquests paràgrafs: “El món és quelcom més que un problema a resoldre. És un misteri joiós que contemplem amb jubilosa lloança”. Seguim muntanya amunt de la Vida cada vegada més encimbellada: la llibertat creixent en la vida, les ignoràncies i els entrebancs que ens la poleixen, la fortalesa necessària per tal d’anar aconseguint els millors sentits que entranya la vida emergent, el goig i la fatiga de la vida interrelacional, la vida de pensar, de dir i de fer; la vida i salut mental, emocional, social, cultural, espiritual, evangèlica, eucarística, els assajos ara i aquí de vida ressuscitada. Saber-nos fills del Tot, germans de tot el que és creatural, pares de la nostra creativitat... Oh, tot és vida, ho saben els que l’estimen arreu... feliços ells!

                                               “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor. ¿Qui és l’home que estima la vida, que vol viure temps i fruir de benestar?”. “La saviesa ens diu: “Veniu a menjar el meu pa i beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu i avançareu pel camí del coneixement”. “Qui menja la meva carn (recordeu la paràbola del cep i les sarments. “Sense Mi no podeu res”) i beu la meva sang (el fruit de la vinya, la gràcia de la vida) està en Mi i jo en ell, diu el Senyor”.

                                               També com sempre ho expressa molt bé la col·lecta: Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”.

                                               Sant Pau també ens exhorta: “Germans, fixeu-vos bé com viviu... Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, canteu al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tota Déu Pare, en nom de Jesucrist, el nostre Senyor”. Diu Francesc: “Caminem cantant. Que les nostres lluites i la nostra preocupació no ens prenguin el goig de l’esperança”.

                                               I també i “encara més”, quantes vegades surt a l’evangeli d’avui l’expressió: vida, viu o similars! Jo en compto dotze.  Cloc deixant a cadascú que doni gràcies per les vides que Déu ens ha donat i ens segueix sostenint-les: la vida que com en un brollador va regalimant de plat en plat com en una fontana; vida que ens sadolla, refresca, anima, alimenta i ens dóna ales per els transcendents i la meravella de totes les meravelles: L’EUCARISTIA, que és Ell, tot Ell, i ens és gràcia, esperança ferma i amor ardent, que ens omple d’oli com en un gresolet que ens il·lumina i ens obre a la fruïció de Déu. Tot és vida, ja ho hem dit; tot esdevé la presència de Déu Pare creador i de Crist Ressuscitat i la guia creadora de l’Esperit Sant. “Jesús diu: “La vida sóc que desfà en creu la mort: el qui vingui i mori amb Mi, ja per sempre més viurà. Hem menjat el Pa del cel, aliment de vida eterna”

                        Diumenge XX de durant l’any, 16 d’agost  del 2015.   Sabadell

dissabte, 8 d’agost del 2015

Homilia del diumenge 09/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

UN  PAS  MÉS,  ENDINS

                    A la sinagoga de Cafarnaum, entre la gent que “buscava” Jesús i que demanava senyals, és a dir miracles, per a satisfer les seves necessitats quotidianes, simbolitzades en el pa que, meravellats, varen veure com es multiplicava a les mans del Mestre i  que havien distribuït els deixebles més propers, ja varen ser il·lustrats de que no fou Moisès qui els va donar el pa baixat del cel, sinó el nou Moisès, és a dir, el mateix Jesús. Acaba aquest diàleg després de manifestar, encara en la mateixa línia que els havia portat a anar en recerca de Jesús: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”, amb l’afirmació desconcertant per a ells del que els respon Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la vida, afegint-hi “els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”.  No han entès res, sempre cercant avantatges materials. Anirem de desconcert en desconcert... Jesús, ho vàrem dir, alça el to en la resposta. Queden atrapats en els seus desigs materials; no saben alçar el cor, en són presoners. Malaguanyats!

                        Ara, en aquest evangeli, continuació del del diumenge anterior, ara surten en escena i es converteixen en coprotagonistes, noteu bé, els jueus (els del sistema, per dir-ho en paraules d’ara). Per a Joan aquests són els que protagonitzaran a cada escena nova la confrontació que in crescendo el portaran a Jesús –no acceptat, per no reconegut, com es presentarà cada vegada amb més profunditat- i que requerirà una fe per a la qual no estan preparats, massa agafats com estan en la mentalitat pròpia del poble jueu, que se sent privilegiat perquè Déu els ha parlat de moltes maneres i que no podien sospitar de cap manera que ara era el mateix Fill de Déu que encarnant-se es converteix en Paraula divina..

                        Es troben ben perduts ja en l’afirmació amb que fineix el diumenge passat. Sorgeix entre ells la discussió, el dubte; més, la consideració de blasfèmia de que no pot ser ni tan sols el Messies, el consideren un farsant o un boig, atribuint-se prerrogatives divines i, estant discutint entre ells, Jesús els invitarà a donar àdhuc un pas més, endins. Comença així, posant-los en evidència quan li surten, dient-li: “¿Com és possible que digui això, si d’Ell en coneixem tota la seva família? I ara ens surt amb això de que és el pa baixat del cel! ¡Quan lluny estaven de sospitar qui era Jesús i què vol dir que és Pa. (ho poso en majúscula perquè som també nosaltres qui estem en el rerefons d’aquesta escena que és de revelació; entenedora per a nosaltres que hauria de ser, creients com som, i fora de la comprensió dels oients de l’evangeli proclamat avui). No els ho podem recriminar a ells, però sí a nosaltres que ja hem donat els dos passos que deia Jesús: “venir a Mi i creure en Mi”. ¡Quan lluny es trobaven de tenir ulls i cor per admetre l’Encarnació! Cosa inaudita, àdhuc blasfema, per a l’ortodòxia jueva..

                        Jesús dóna un pas més de revelació en relació a la seva persona: respon a l’afirmació de que és Ell, només Ell, la seva persona, qui ha baixat del cel i és l’únic Pa que dóna vida i vida continuadament i per sempre. ¿Què podien entendre de tot el que deia Jesús en el discurs o revelació de que Ell és el qui el Pare que viu i, més, que és font de la Vida i ha enviat el seu Fill que ens dóna la seva Vida i ens transmet la revelació d’un misteri com no n’havien vist i oït mai. Sempre posarà com a tràmit la FE que ens la dóna el mateix Pare. “Tots seran ensenyats pel Pare”. Tots els qui acullen el seu ensenyament a través de la Paraula feta “carn”, feta home, tots aquests que són els “aprenents” del Pare, aquests aniran a Jesús Mestre del Cel, perquè l’únic que ha vist el Pare és Ell, i hi afegirà en una altra ocasió “i aquells a qui el Fill els ho voldrà “revelar”. A partir d’aquí s’obren perspectives noves, inaudites, úniques... Som nosaltres, aquests!

                        Anar a Jesús vol dir deixar-se portar cap a Ell (recordeu allò que ens deia l’altre diumenge: “Busqueu” sense prejudicis, ni obcecadament, “i trobareu”) Jesús es deixa trobar. Diu el papa Francesc: “A  qui s’arrisca, sigui qui sigui, a anar amb cor obert a Jesús, “quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts”. Els jueus no escolten, contrasten amb els seus dogmes, amb les seves lliçons apreses, no poden anar més enllà de qualsevol expectativa nova. Naturalment, no podran entendre la novetat del que diu Jesús: tenen una paret que impedeix escoltar, només raonen a través de la seva tradició. “Ningú no pot venir a Mi si el Pare no l’atreu”. És a dir: si no es deixa atreure, perquè Déu-Pare, en Jesús, està sempre obert a acollir tothom. Veient-lo a Ell podem veure el mateix Pare, que per això ha vingut: per aplegar en un sol poble nou, tan vast com la mateixa humanitat. Després fa la gran afirmació: “Us ho dic amb tota veritat: Els qui creuen tenen Vida Eterna. JO SÓC EL PA VIU QUE DÓNA LA VIDA”. Contraposa el pa  baixat del cel, el dels pares, i el que dóna Ell a través de la fe, que és ella mateixa un do baixat del cel. Ara amb el Nou Pa s’obre un nou Èxode amb el nou Moisès que és l’Emissari, l’Enviat de Déu Pare, Ell en persona, serà l’”aliment de vida eterna” “Jesús diu: Jo sóc el Pa que del cel ha davallat: el qui mengi d’aquest pa, romandrà en el meu amor”. Aquesta és la novetat d’aquest diumenge: El pa que davalla del cel és el mateix Jesús “vivent i misteriós”.

                         Tinc la sensació de que el de menys són els interlocutors de l’evangeli i tinc, més que sospita, la sensació de que ens parla a nosaltres els que llegeixin o sentin, del temps i llocs que siguin. És la novetat de l’evangeli de Joan que és sempre nou, on i amb qui sigui. Sabem que tot l’evangeli de Joan recerca la professió admirada de fe en Jesús. Aquest evangeli a diferència del altres, els anomenats sinòptics, més que una narració de fets el que pretén és que nosaltres, prefigurats en els deixebles de la comunitat de Joan, estiguem promptes a donar una adhesió plena, tant com sapiguem donar-la, bo i sabent que en definitiva és Déu Pare qui ens obre el cor per donar cabuda a la FE, sabent que és Jesús a qui donem assentiment i -tastant-lo-  així veurem “què n’és de bo el Senyor”. Ell és PA que es dóna amb tota la seva Persona. Sempre ens deixa amb el cor sedejant un i altre encontres nous, perquè cadascun d’ells és aliment de vida eterna, però viscuda en la quotidianitat. Pare, Fill i Esperit Sant sadollen el nostre desig d’anar més endins, de descobrir noves interioritats del cor de Jesús, on hi és present el Pare i l’Esperit Sant. Ara potser és el moment precís de fer menció de la Carta als efesis, que ens acompanya tots aquests diumenges. “No entristiu l’Esperit Sant, del que se’ns ha dit que és beguda també: Estem “marcats”, tatuats per dins per tal “de reconèixer-nos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injuries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist”. Aquests són els fruits de la nostra adhesió de fe i de seguiment de Crist. Així podem contrastar si les nostres eucaristies són el ver aliment de la nostra vida i espiritualitat.

                                    Deixem que sigui Pau qui arrodoneixi aquest evangeli de Jesús, ver aliment de Vida Eterna: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare. Viviu estimant com el Crist ens estimà”. I prenent peu de la col·lecta: “Feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem (per do) d’entrar en l’heretatge promès”.                                                                                                                                                                                                               
                                    A posta he deixat l’última afirmació de l’evangeli d’avui, perquè serà objecte de la presentació d’un “més encara” amb que enllaçarà les descobertes d’avui amb les més endinsades del diumenge vinent.  De pas en pas potser arribarem al nucli eucarístic i evangèlic de la nostra vida i espiritualitat. Per tant, altra vegada us diem: Continuarà...


           Diumenge XIX de durant l’any, 9 d’agost del 2015   Sabadell

dissabte, 1 d’agost del 2015

Homilia del diumenge 02/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

BUSQUEU  I  TROBAREU

                                               L’Evangeli d’avui queda ben emmarcat amb aquesta actitud de la “búsqueda” que manifesten les persones que el dia anterior havien fet la meravellosa experiència d’haver estat saciats, a cor que vols, amb l’inesperada multiplicació dels pans i peixos. Això suscita en ells una inquietud desficiosa per tal de saber on és el Mestre i d’atansar-s’hi per rebre beneficis similars al rebut, sense prèvia petició, per només la sol·licitud misericordiosa de Jesús. Es podria ben bé inscriure’s tota l’escena en aquella dita de Jesús: “Demaneu i us serà donat; busqueu i trobareu; truqueu i us obriran. Reforçada per la repetició que suposa certesa, confiança quan diu a continuació: “Que tot aquell que demana, rep; a qui cerca troba; i a qui truca li obren”.

                                               Busqueu. A efectes del fet tan extraordinari del què es van beneficiar d’un pa abundós i gratuït, es posarà en marxa literalment una escena de recerca del Mestre que no troben com creien esperar al mateix lloc dels “fets” del captard del dia anterior. Per pura  intuïció s’embarquen posant proa cap a Cafarnaum, que saben que és quarter i punt de trobada possible de Jesús i dels seus deixebles. Dit i fet. “Quan el trobaren el primer que li pregunten en un diàleg “sorprenent”, perquè es van intercanviant preguntes i respostes amb la divina traça de Jesús d’anar alçant el to, fent-los pujar en una escala de nous sentits que els portarà a expressions inoïdes fins aleshores i que darrerament els emmenaran fins a l’avantsala de proclamar-los el do de l’Eucaristia. Però anem per parts, i entrem en la més que dialèctica conversa que es tenen ells (els cercadors) i Jesús que els va desconcertant a cada nou tret. Partim del fet no acomplert de proclamar rei a Jesús, indicant amb això la pretensió que el reconeixien com a Messies, però per dir-ho amb poques paraules, a l’antiga, segons la tradició d’un Rei que els trauria d’esclavatges. La figura de Moisès estarà present en el vaivé de preguntes; i no deixeu de veure-hi també alguns paral·lelismes amb la conversa de Jesús amb la samaritana. Al principi no es mouen, ells i la samaritana, més que per interessos materials. Subvenir a la requesta de pa o d’aigua de manera permanent i sense esforç.

                                               Fem atenció al desenvolupament del diàleg, perquè en les preguntes que li fan a Jesús, ell anirà enlairant successivament el sentit de les respostes.
Vegem-ho: Comencen ells amb l’estranyesa de no haver-lo trobat al lloc dels fets.  Li diuen: “Mestre, quan (amb un com implícit) heu vingut aquí”. Jesús no respondrà gairebé mai a la pregunta de forma directa. Ho fa solemnement amb aquesta expressió que utilitza en moments d’èmfasi: “Us ho dic amb tota veritat”: “Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist” (que en Joan percebre’ls així com a signes és porta d’entrada de la fe, que ells ara no tenen...) El busquen per motivacions interessades. ( Recordeu la petició primera de la samaritana: doneu-me sempre  d’aquesta aigua perquè no hagi de venir a pouar-la cada dia). Ells el mateix. Jesús aixeca la visió de les coses i afegeix: “No heu de treballar (en el sentit bíblic o del Gènesi d’haver d’escarrassar-se per guanyar el pa de cada dia, un pa perible, per un menjar que es fa malbé. Eleva el to del que afirma a continuació: Busqueu, treballeu “pel menjar que es conserva sempre i dóna vida eterna”. Perplexitat en els oients. Això sona a nou. I rebla Jesús amb nou desconcert d’ells: “Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: Ell és el qui Déu, el Pare -novetat respecte a Déu com a Pare- ha marcat amb el seu segell personal” (menció implícita de l’Esperit Sant). Ells entenen que Jesús es presenta com a Messies. Saben que han de col·laborar d’alguna manera i fan la pregunta a aquest nivell: “Què hem de fer per obrar com Déu vol?” Han entès que hi ha qui els donarà resposta a les seves recerques, val a dir Déu mateix. Jesús dóna un pas més en profunditat: El que Déu demana és que cregueu en aquell que Déu ha enviat”. Estan oberts a la messianitat del Mestre. Però com sempre posen per davant una confirmació, ara ja directament a ell. “Quin senyal visible (tot a tocar d’immediatesa) ens dones que ens convenci (tot com un repte que li fan) Tiren de tradició. Aporten, ja que es tracta encara de donar-los pa, de la figura de Moisès al desert quan els donà el mannà. Com si diguessin: És que per ventura ets més que Moisès? Jesús els rebat: “No és Moisès sinó el meu Pare qui ara us dóna el pa baixat del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món”. Segueixen amb la visió d’una messianitat terrena, no transcendent i retornen a la petició com abans. “Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa! Jesús es presenta com qui, en la seva persona, els donarà el pa de vida.  I afegirà. “els qui venen a mi no passaran fam (de vida), els qui creuen en mi no tindran mai més set”, seran assaciats. A ben segur que no el van entendre. Joan utilitza aquests dos verbs freqüents i plens d’un sentit amagat: venir a mi i creure en mi. Aquest “JO SÓC”, a la força els ha de sorprendre. Només potser nosaltres el podem entendre. Només si hi ha, en l’entremig, una continuada experiència de fe que ens ho avala.

                                               La fe ens porta a buscar-lo i a trobar-lo com a Pa de Vida. Encara no ha sortit a la conversa l’al·lusió a l’Eucaristia, però ja s’insinua que hi ha un viure més alt, més intens, més assaciador i que porta a plenitud. Deixem-los a ells perduts per i en les immersions que els fa Jesús. Quedem-nos en el sentit de recerca que ells han manifestat, tot i que els queda curt de sentit.  Apliquem-nos l’expressió de Jesús en el desert que hem llegit abans de proclamar l’evangeli d’avui: “L’home no viu només de pa; viu de tota Paraula que surt de la boca de Déu”. M’he permès a to amb l’evangeli de posar en majúscula la Paraula, personificant-la amb goig i agraïment amb Jesús.

                                               Volia fer en començar un llarg excursus sobre l’actitud de “buscar”, que em sembla de les més humanes i plenes que hi ha. En definitiva que som els humans sinó “cercadors” en tots els sentits humans possibles: raó, ciència, història, antropologia, sentit de la vida, experiències d’interrelació, psicologia, sociologia, sentit de la natura, de la fe, de la divinitat... Posar-se a buscar i mantenir-s’hi és encetar un camí que descobreix permanents panoràmiques d’aquí i del més enllà. Ho us ho deixo a les vostres interioritzacions. Ho diu molt consís Jesús: “JO SÓC EL PA DE VIDA. Tot queda inclòs en aquesta afirmació cabdal. Aquí vindran a raure en definitiva totes les recerques en curs. Si mantenim la dignitat de ser humans ens podem dir “recercadors”.

                                                Hem de dir, en força als evangelis que aniran venint en successius diumenges fins a l’eclosió de la presentació evangèlica de l’Eucaristia, com es deia abans en els blocs de calendari: “Continuarà”. Anirem pujant el to del diàleg de Jesús amb ells i amb nosaltres i demanarem de copsar en profunditat el sentit, el lloc, la sublimitat del que és i ha de ser exponencialment l’Eucaristia en la nostra vida i experiència de cristians. Serà un do que en sortim d’aquesta “catequesi oberta” cada vegada més entusiasmats i més sadollats de l’Eucaristia. De fet no admet només el singular –Eucaristia- i tots els plurals –eucaristies- són de disminució, de to abaixat, de malmetre el do per excel·lència que ens ha deixat en custòdia i comunió el Crist Ressuscitat. Encertadament diu Pau amb èmfasi als efesis: “El Crist tal com vosaltres heu après, com us l’han predicat? No us han ensenyat la veritat de Jesús? Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure... Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar! Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva”.


                        Diumenge XVIII de durant l’any, 2 d’agost de 2015  Sabadell