diumenge, 16 d’agost de 2015

Homilia del diumenge 16/08/2015 del P. Josep Mª Balcells

HIMNE  A  LA  VIDA

                                               L’evangeli d’avui és com el clímax de la proposta que fa Jesús als seus deixebles, empalmant amb la multiplicació dels pans i peixos, bo i donant-los a capir que no fou Moisès qui els donà el pa en el desert (el mannà), sinó que fou el Pare del cel qui els el va donar... Jesús s’identificà com el pa baixat i ell serà, en el seu lliurament sacrificial, en vida i mort, sobretot a la Creu, qui es convertirà en el pa que donarà vida per sempre, a través de l’oferiment de la seva persona (Cos) i la seva Vida (Sang). Avui a l’evangeli, sense nomenar-la directament, es parlarà de l’Eucaristia. Sembla i tot que hi ha l’expressió que utilitzaven en la comunitat de Joan, que no era l’apòstol Joan sinó la pervivència de la seva narració dels fets de la vida de Jesús. Quan s’escriu aquest evangeli que segueix un fil narratiu ben diferent dels altres tres evangelistes anomenats sinòptics perquè venen a ser escrits des d’una òptica similar. Joan ja coneix els sinòptics segueix un altre esquema. Només cal veure què diu al final , que el seu evangeli ha estat escrit per tal de confirmar en la fe dels deixebles de quarta generació. Així acaba Joan: “Molts d’altres miracles féu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no estan escrits en aquest llibre; aquests han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu nom”.


                                               Cal recordar que aquest evangeli s’escriu, l’últim, després de la desfeta del poble jueu l’any 70 en que els romans enderrocant el Temple van donar el cop mortal a tot el que significava aquesta institució cabdal. Amb una més de les dispersions. Jesús ve a donar continuïtat amb el seu sacrifici a la Pasqua, ara la cristiana, que substitueix els ritus de l’antiga, establers en el Pentateuc, que es repetien com a memorial de l’alliberament d’Egipte, i que reunia les famílies per prendre l’anyell sacrificat. Jesús d’una vegada i per sempre serà l’”Anyell de Déu que lleva el pecat del món”. Nova i eterna Aliança: “Preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu Cos, entregat per vosaltres”. “Preneu i beveu tots, que aquest és el calze de la meva sang, sang de l’Aliança Nova i Eterna vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats. Feu això, que és el meu memorial”. Jesús empalma amb l’AT, però superant-lo de molt, infinitament. No serà la reiteració antiga, sinó la sublimació en un sol i únic sacrifici o lliurament de la seva persona al projecte novell del seu Pare.

                                               Joan fou testimoni visual de primera i singular elecció com a “notari testificador” de les profecies i actuacions de Jesús en vida humana. És un dels tres que poden testimoniar “de visu”: de la Transfiguració que havien de tenir en secret fins després de la Resurrecció; de les enigmàtiques i profètiques paraules que digué davant del Temple: “Destruïu- lo i jo el reedificaré en tres dies”; de l’agònica pregària de Jesús a Getsemaní, quan es posa a disposició del Pare per acomplir la missió de la Redempció, per deixar establert definitivament el Regne del Pare, que vol salvar la humanitat sencera. Misteri d’amor i, en conseqüència, de la Fe. Sobretot quan celebra la nova i substitutiva Pasqua en el Darrer Sopar amb els deixebles íntims. Entrega vital i total al Pare, en Cos (persona) i Sang (vida). Aquest serà per sempre més el Pa de vida, aliment de vida eterna, “i Jo el ressuscitaré el darrer dia”. Entrem en el Misteri de Crist vivent i vivificador! ¿Com és possible si és compatrici nostre i en coneixem la parentela? ¿Com s’ho pot fer “aquest” (despectius!) per donar-nos la seva carn per menjar? Jesús és l’incomprès, està ben clar. Ell mateix adverteix que ningú va a Ell si el Pare no l’atreu... Tot és qüestió de Fe amorosa que és do baixat del cel i al temps un abandó a un Déu Pare de qui no coneixen per amor, ni qui és, ni quines són les seves accions i el seu Projecte d’instaurar  un Regne universal i etern: “Regne de veritat i de Vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de  justícia, d’amor i de pau”. Justament havia dit Joan: “Havent estimat de sempre els seus, amb l’Eucaristia, els estimà fins a l’extrem”. Reconeixem que, àdhuc en la Fe, ens hi perdem! Déu transcendeix la nostra Fe, sempre pobreta, amb l’esplendor de la seva Persona: “Jo sóc el que sóc”. Senyor meu i Déu meu! No anem de cap manera més enllà...! Silenci i abandó. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria!”. Som fills de tan gran Pare, de tan proper Fill i de tan íntim Esperit Sant. “Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’univers. El cel i la terra són plens de la vostra Glòria. Hosanna a dalt del cel. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel”.  Aquest himne està manllevat del que es canta perennement en la litúrgia del cel.

                                               La frase més interessant, al meu parer, i que és com un resum del que ens ha anat dient Joan, al llarg d’aquests darrers diumenges, on Crist es presenta definitivament com el Pa viu (i vivificant) identificat amb la seva Persona. Cal advertir que sense una Fe fervent no la podrem capir i gaudir, com els passa als dubtosos seguidors cercant avantatges materials, i als contradictors, els “jueus”, amb la càrrega negativa que hi posa Joan. Atenció. Cal saber llegir aquestes expressions de reafirmació, de voler dir: ¡compte que és molt important el que us diré!. Noteu: “Més encara”, “us ho dic amb tota veritat”, “ben cert”. La frase il·luminadora és aquesta: A Mi m’ha enviat el Pare que viu, Jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi.  Aquest és, sens dubte per a mi, el gran Himne a la Vida en tots els aspectes, àdhuc en els més insospitats. Des de la vida que ens van donar els nostres pares, tot un “brodat” al si matern, com diuen els salms; la que la fem créixer pas a pas, estimant-la com el primer do baixat del cel en nosaltres i fomentant-la en fraternitat en la natura i en els altres. Ara s’hi escau el Càntic de les criatures: “Lloat sigueu, oh Senyor nostre...” Aprofito per cridar l’atenció a les reflexions del papa Francesc: nn. 10-  12 de la seva darrera encíclica, acaba així aquests paràgrafs: “El món és quelcom més que un problema a resoldre. És un misteri joiós que contemplem amb jubilosa lloança”. Seguim muntanya amunt de la Vida cada vegada més encimbellada: la llibertat creixent en la vida, les ignoràncies i els entrebancs que ens la poleixen, la fortalesa necessària per tal d’anar aconseguint els millors sentits que entranya la vida emergent, el goig i la fatiga de la vida interrelacional, la vida de pensar, de dir i de fer; la vida i salut mental, emocional, social, cultural, espiritual, evangèlica, eucarística, els assajos ara i aquí de vida ressuscitada. Saber-nos fills del Tot, germans de tot el que és creatural, pares de la nostra creativitat... Oh, tot és vida, ho saben els que l’estimen arreu... feliços ells!

                                               “Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor. ¿Qui és l’home que estima la vida, que vol viure temps i fruir de benestar?”. “La saviesa ens diu: “Veniu a menjar el meu pa i beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu i avançareu pel camí del coneixement”. “Qui menja la meva carn (recordeu la paràbola del cep i les sarments. “Sense Mi no podeu res”) i beu la meva sang (el fruit de la vinya, la gràcia de la vida) està en Mi i jo en ell, diu el Senyor”.

                                               També com sempre ho expressa molt bé la col·lecta: Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”.

                                               Sant Pau també ens exhorta: “Germans, fixeu-vos bé com viviu... Deixeu que us ompli l’Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres amb salms, himnes i càntics espirituals, canteu al Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tota Déu Pare, en nom de Jesucrist, el nostre Senyor”. Diu Francesc: “Caminem cantant. Que les nostres lluites i la nostra preocupació no ens prenguin el goig de l’esperança”.

                                               I també i “encara més”, quantes vegades surt a l’evangeli d’avui l’expressió: vida, viu o similars! Jo en compto dotze.  Cloc deixant a cadascú que doni gràcies per les vides que Déu ens ha donat i ens segueix sostenint-les: la vida que com en un brollador va regalimant de plat en plat com en una fontana; vida que ens sadolla, refresca, anima, alimenta i ens dóna ales per els transcendents i la meravella de totes les meravelles: L’EUCARISTIA, que és Ell, tot Ell, i ens és gràcia, esperança ferma i amor ardent, que ens omple d’oli com en un gresolet que ens il·lumina i ens obre a la fruïció de Déu. Tot és vida, ja ho hem dit; tot esdevé la presència de Déu Pare creador i de Crist Ressuscitat i la guia creadora de l’Esperit Sant. “Jesús diu: “La vida sóc que desfà en creu la mort: el qui vingui i mori amb Mi, ja per sempre més viurà. Hem menjat el Pa del cel, aliment de vida eterna”

                        Diumenge XX de durant l’any, 16 d’agost  del 2015.   Sabadell