dissabte, 4 de desembre de 2010

Homilia del diumenge 06/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


AQUELL QUE ÉS, FOU I VE

Aquesta frase la trobem repetida en l’Apocalipsi, últim llibre del NT. que ens presenta el futur com una irrupció dels cels nous i la terra nova. Allò que és indefinible, perquè obre a una visió nova de la història, quan de fet ja no existirà la història, i s’obrirà pas a una nova realitat, digueu-ne creació nova , re-generació, tornar a començar, assegurant el futur de Déu en el nostre. Tot això pren inici a partir de la vinguda (aquell que ve, dèiem), vinguda de Déu en Jesucrist, vinguda i presència que mai acabarem d’entendre, perquè és el misteri nuclear de tota fe, naturalment evangèlica. Tot l’altre són aproximacions, figuracions, metàfores: Jo me l’imagino com una espiral helicoidal a l’entorn de Crist com a vèrtex, centre, nucli, irradiació, plenitud de sentit i de vida. Tots nosaltres estem orbitant en la galaxia Jesucrist. D’Ell rebem cohesió, llum i força, moviment; en fi, com diu Pau: “En Ell vivim, ens movem i som”. (Que cadascú segons les seves experiències de Jesús, Alfa i Omega, principi i fi de tot i de tots, se’n faci el personal comentari del què significa: vida en Ell, moviment en i per Ell, ser en Ell)

Tot això a doble mesura: d’una part, aquesta minsa, petitona, limitada, iterada experiència en cadascú de nosaltres, i d’altra part, aquesta sensació de pregonesa sense fi, anava a dir, vertígen, que tot seduïnt-nos amb aquesta presència i acció d’un Déu inaccesible i im-mens (=sense mesura), ens deixa encisats i joiosament “perduts”. Guanyats i perduts, ben bé.

L’ Advent i el Nadal ens posen en sintonia amb el fet –esdeveniment, millor, expressió més rica, que és el fet que Déu en crist posa en marxa, que té antecedents (l’AT.), però sobretot conseqüents, que obren seqüència-; esdeveniment d’altíssima significació, total, de la peripêcia humana, i còsmica també (Pau en dóna raó). Que ens afecta al viu, vivísim; que no ho “mirem” només esbalaïts, sinò que ens en sentim del tot copartícips. Jesús no ve –s’esedevé- ¿i qui ho podria explicar, si ens depassa des de dins, des de la vivència i no com a obra d’art o de natura per “contemplar”. ¡No embadalits, esbalaïts!

De Jesús en bona hora d’intuïció algú en va dir que és “l’Home per als altres”, per a nosaltres, un a un… Qui creu és invitat a viure en un altre món, en el món nou de que parlen sovint les Escriptures, el Llibre. Ara pregustacions il·luminadores. Però el gust de Déu és sempre el mateix…

Maragall, traduïnt a Goethe en el seu poema “Déu i Món” ens endinsa en el misteri de l’ENCARNACIÓ, que serà des d’ara el pern sobre el qual descansaran tots els misteris, narrats, endevinats, “embastats” en el NT., deixant més enllà de l’Apocalipsi, una última plana per escriure-la a dues mans: “l’Esperit que hi ha en nosaltres” i cadascú, coautors de la pròpia peripecia humano-divina.

“Eugeni Trias a El pensament de joan Maragall ha situat el poeta com un home preocupat per resoldre la incidència de l’infinit en el finit, de l’eternitat en el temps i, en definitiva, de Déu en el món. Maragall cercava en la seva poesia i en les seves reflexions espirituals una suma d’indicis superadorsd’aquesta oposició de temps i eternitat” això només es pot fer, no intuïció, sinó realitat palpable en jesucrist, Déu i Home vertaders, en la seva encarnació, “permanent” d’alguna manera. Un dia hi haurem d’entrar en aquest tema seductor: l’encarnació en acte, permanent…

Fixem-nos quin terme més material, més proper, més nostre que utilitzem (carn de la nostra carn, sang de la nostra sang): carn, sarx en grec. Ha pres carn, s’ha fet home, fet un de nosaltres, visibilitat, tangibilitat. Carn no en oposició a esperit. Avui diríem s’ha fet persona. Joan en donarà una versió humaníssima: “us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida”.

Deixem la paraula als dos poetes, estremim-nos:
“¿Què fóra un Déu que sols de fora estant
mogués la Creació en tots sentits?
Un Déu fent ballar el món al cap dels dits.
De Déu és moure el món de dins estant,
essent-ne el contingut i el continent
i força i esperit; i que tot quant
se mou i alena i viu el fa present.
¿Com? ¿Quan? ¿A on? Els déus no en diuen res.
Tu atén-te al com i no preguntis més.
Si vols avençar sempre en l’infinit,
recorre tots els àmbits del finit.
I si del tot la porta vols desclosa,
cerca’l sempre en la més petita cosa”.

L’expressió encarnació m’enamora i ensems em descol·loca, em fa disparar ressorts únics. La infinita grandesa en la petitona petitesa. ¿Com és possible que Déu sigui home; i ¿més incomparable i incomprensible que l’home pugui ser Déu? No és la tormentosa mitologia grega de traspassar als déus totes les febleses humanes… ¡Jesús, Senyor, és tota una altra cosa! Dir que Déu s’ha fet home és l’última paraula de qualsevol humanisme positiu, enaltidor. És feliç l’expressió de Leonardo Boff: “Jesús era tan humà, tan humà que només podia ser Déu·”.

Emmanuel. Déu en i amb nosaltres. El Vaticà II en uns paràgrafs definitius han posat de relleu qui és Jesucrist i què és per a nosaltres. En el document “L’Església en el món d’avui, en el número 22, titolat “Crist l’home nou diu aquestes meravelles: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altísima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació.

Ell és la imatge del Déu invisible (col 1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat… Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit.

El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre els germans, rep les “primícies de l’Esperit” (Rom 8, 23), amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” (Ef. 1, 14), tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos” (Rom 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitat Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els nostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres (Rom 8, 11). Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança….

Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va resucitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

Diumenge II d’Advent, 5 de desembre de 2010. Barcelona