divendres, 15 de novembre de 2013

Homilia del diumenge 17/11/2013 del P. Josep Mª Balcells

AIXÍ  A  LA  TERRA  COM  ES  FA  EN  EL  CEL

                                               Recordeu que ja us vaig transcriure el títol del setè capítol de la Constitució sobre l’Església. Diu així –ho repeteixo tot gaudint-­lo: “Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel. Així hauria acabat el document i era previst en un principi com a capítol conclusiu , però finalment hi varen posar un darrer i posterior  capítol: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església” Passo a explicar-vos el perquè d’aquests dos finals. Té una explicació molt interessant: els pares conciliars estaven dividits. Uns volien un document a part per tractar el tema singular de la Mare de Déu. Altres –¡i la van encertar de ple!- el veien més com a capítol final del document sobre l’Església. La van emmarcar a Maria dins del misteri de Crist, el seu Fill amb una fidelitat exímia com només pot fer-ho una mare, i única com a deixeble per la seva fe, lloada per Elisabet. I també dins del misteri de l’Església, fent-ne la dona prototípica de fe, d’esperança -i no diguem- d’amor, que la va associar a la missió de tots dos, Crist i l’Església, el seu Cos místic, que és una de sola i la mateixa missió: fer propera, íntima la persona de Crist, el seu Fill, i de la seva missió per arribar a tots, creients i no creients, a tots els humans, tots fills de Déu i de Maria que coopera al seu engendrament fins a l’eclosió d’una filiació- fraternitat, essent punt i pont d’enllaç entre Déu i la Humanitat i com conclou el que definitivament serà el capítol vuitè, proclamant-la Mare de l’Església i “senyera d’esperança ferma i de consol per la poble de Déu en marxa”.

                                               Tornem al capítol setè que signaríem tot ell com “la Història de la Salvació” viscuda litúrgicament, acompanyant-nos entre la Vida i Missió de Jesús, el Mestre i la vida i missió dels creients, els seus seguidors, de l’Església, en una paraula, i eixamplant aquest àmbit perquè hi càpiguen tots els humans i l’home concret dels quals no ens hem de sentir mai aliens, els cristians. “Res del que és humà me’n sento aliè”, que deia el clàssic...

                                               Estem a les acaballes de l’any litúrgic i seria interessant fer-ne una lectura que d’alguna manera és l’acabament del document com hem dit abans. Punt d’enllaç entre el cel i la terra.

                                               Voldria posar-vos el desenvolupament del document sencer perquè valoréssim ensems el text conciliar, l’any litúrgic i el procés que hem fet nosaltres durant tot un any, d’una Església en marxa. La marxa l’hauríem d’haver fet nosaltres pas a pas, des de l’Advent, preparació per viure l’Encarnació de Jesús, passant per la seva Vida Pública amb els seus ensenyaments, alternant-se evangelista per evangelista. Aquest any Lluc, l’altre, el següent, amb Mateu, passant pel punt culminant de Passió, Mort i Resurrecció, vinguda de l’Esperit Sant, ànima animadora de l’Església en marxa. Això ho fem seguint la trama de l’any litúrgic, que ara acabarem, passant de la terra al cel, Ell i nosaltres, quan sigui l’hora. Tot té la traça d’un naixement (el de Jesús, la seva entrada en la història humana, la nostra en concret), més el creixement i adultesa de Jesús en nosaltres (el llibre: “Adults en Crist”, que llegíem als anys seixanta); la identificació en mort i nova vida de Jesús, el Crist i de tots nosaltres fins a l’obertura del Cel per participar, a l’hora de la nostra mort-nou naixement, de l’entronització de Crist, Anyell lliurat per la salvació del pecat i de la mort (Apocalipsi 14, 1-7; i 19, 1-16; 21, 1-27; 22, 1-5); participació del convit del cel, prefigurat en l’Eucaristia a la terra. Amb raó, deia: de l’Eucaristia, sobretot dominical, a la del Cel. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”. Unides les litúrgies de cel i terra. Això és  el contingut del capítol setè: “Crist, assegut a la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa... Per la fe som instruïts també sobre el sentit de la nostra vida temporal, mentre amb l’esperança dels béns futurs portem a terme l’obra del Pare que ens ha confiat en aquest món i realitzem la nostra salvació. Units, doncs, al Crist dins l’Església i segellats amb l’Esperit Sant, “que constitueix les arres de la nostra herència”, som anomenats fills de Déu, i, de fet, ho som, però encara no hem estat manifestats en plena glòria, en la qual serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Tenint, doncs, per cert que “els sofriments del temps present no són proporcionats a la glòria que s’ha de revelar en nosaltres”, plens de fe “estem en expectació de la benaurada esperança i de la manifestació de la glòria del Gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” que transformarà el nostre cos per fer-lo conforme al seu cos gloriós” i que vindrà “a ser glorificat en els seus sants i admirat en tots aquells qui hauran cregut”. “Tots els qui són del Crist, que tenen el seu Esperit, formen una sola Església i estan els uns als altres estretament units en Ell. Així, doncs, la unió dels qui encara són en aquest món amb els germans que s’han adormit en la pau del Crist no és de cap manera interrompuda, al contrari, segons la fe constant de l’Església, s’enforteix amb la comunicació dels béns espirituals. Perquè, pel fet que els benaurats estan més íntimament units al Crist, consoliden  tota l’Església en la santedat amb més eficàcia, ennobleixen el culte que ella, aquí a la terra, dóna a Déu i contribueixen de moltes maneres a la seva més extensa edificació. En efecte, com que han estat rebuts a la pàtria i viuen a la presència del Senyor, per Ell, amb Ell i en Ell no paren d’intercedir per nosaltres prop del Pare... La seva sol·licitud de germans ajuda molt la nostra feblesa”. “Perquè així com la comunió cristiana entre els homes viadors ens duu més a prop del Crist, així el consorci amb els sants ens uneix amb el Crist, del qual brolla, com de la seva Font o Cap, tota la gràcia i vida del mateix poble de Déu. Aquesta nostra unió amb l’Església celestial es realitza d’una manera nobilíssima pricipalment quan a la sagrada litúrgia on la virtut de l’Esperit Sant obra damunt nostre per mitjà dels signes sagramentals, celebrem la lloança de la Majestat divina, compartint una mateixa joia tots. Així, és en celebrar el sacrifici eucarístic que té lloc la nostra més gran unió amb el culte de l’Església celestial... En efecte, tots els qui som fills de Déu i formem una sola família en el Crist, en unir-nos en un mateix amor mutu i en una mateixa lloança a la Trinitat santíssima, corresponem a la profunda vocació de l’Església i en un tast anticipat participem de la litúrgia de la glòria eterna”.

                                               Ja perdonareu que tot plegat hagi constituït en un oferir-vos una lectura del document sobre l’Església que uneix cel i terra. Hem arribat a trobar el sentit de tota mort, sense les temences i pors que procedeixen més d’un plantejament no cristià, més aviat pagà on tot s’acaba, quan per contra per a l’evangeli en la mort es dóna la plenitud de sentit de la nostra vida, essent la mort –com deia Margall- una major i millor naixença. Cal reevangelitzar la mort, tenir-ne el sentit que es manifesta en Pau quan diu que morir seria per a ell tot un guany, però que si és per servir als germans està disposat a quedar-se en vida en bé d’ells. També sant Ambròs diu: “El Senyor acceptà la mort, perquè cessés la culpa; i, perquè el final de la naturalesa no tornés a ser la mort, ens ha estat donada la resurrecció dels morts. La culpa s’ha d’esvair en la mort i la naturalesa s’ha de perpetuar per mitjà de la resurrecció. Aquesta mort és el trànsit  de totes les coses. I a tu et cal estar en trànsit perpetu: trànsit de corrupció a incorrupció, de mortalitat a immortalitat, de les pertorbacions a la tranquil·litat. El nom de la mort no t’ha d’inquietar, ans t’has de gaudir dels beneficis d’una bona mort. Perquè , ¿què és la mort sinó una sepultura dels vicis i una resurrecció de les virtuts”. I Gregori Nazianzè diu de i “per al seu germà traspassat, primícia de la nostra partença cap a Vós. I acolliu-nos també a nosaltres quan ens sigui l’hora, tal com heu governat en aquest món la nostra vida en quant fou governable; acolliu-nos certament disposats, però no pertorbats per la por,... joiosos perquè ens atansem amb prestesa a aquella vida benaurada i eterna, que és la que ens dóna Jesucrist Senyor nostre”...Llegiu el salm 102 i tindreu la serenor i confiança plena en el Senyor que és el que la fe ens ofereix en aquests moments de traspàs a una vida plena i lligant terra i cel: tot el que hem estimat a la terra i el que som estimats al cel. Comunió dels sants “així a la terra com es fa en el cel”.

                        Diumenge XXXIII de durant l’any, 17 de novembre del 2013  Sabadell