dissabte, 24 d’abril de 2010

Homilia del diumenge 25/04/2010 del P. Josep Mª Balcells


SABER CONVIURE, TRET PASQUAL

Després de l’impacte que m’ha produït la lectura del llibre “Un arco iris en la noche” de Dominique Lapierre, que narra amb detenció i amb una tensió continguda tot el procés de l’apartheid a Sudàfrica, em reafirmo en què el gran repte d’avui és el de la convivència, el saber trobar l’arrel de la dignitat i del respecte, si no de la promoció, de tota persona humana, més enllà de qualsevol condició de llengua, raça, religió, sexe i tantes coses més. On campa tota mena de violència no podem pretendre de poder conviure. Estem en una societat convulsa: més aviat propensos ambientalment a la dialèctica de la por, del poder, de la mentida i del diner com sigui...., d’altra part: migracions, poques expectatives de treball digne, delinqüència, malestar difús. Els cristians ens hauríem de plantejar evangèlicament quines haurien de ser les nostres aportacions concretes i específiques per posar oli, bona entesa, pau, en definitiva, en l’entramat social, “començant pels més propers” (Casaldàliga). Saber viure per poder saber conviure i, també conseqüentment, amb la bona convivència poder incrementar al seu torn, la qualitat del viure. Cal no oblidar que som interdependents constitutivament: tot resulta interactiu. Avui vivim més a prop els uns dels altres i si no vigilem els frecs possibles i tan reals, en comptes d’una treballada convivència ens podem trobar en un infern, donant la raó a Sartre. Per tant, estem en un punt de reflexió humana i cristiana decisiu. Parlem sovint de la cohesió social, de trobar motius d’entesa. La decantada socialització ha de ser un aprenentatge permanent, sempre inconclús.

Ens hem de “salvar”, ja per imperatius humans (després en parlarem des de la perspectiva de fe) Hem de conviure “en la diversitat”, cada vegada més accentuada. Que la diferència ens sigui un enriquiment. Recordo que a Itàlia en la sala dels jutjats apareixia al frontispici aquest lema: “Tothom és igual davant la llei”. La diversitat es recolza, o no hi ha tal, en la igualtat del tracte legal i jurídic. Iguals en dignitat, en drets universals; i diferents com a persones concretes, psicològicament, espiritualment. Conjugar aquestes dues actituds –igualtat i diversitat- és el gran desafiament; actituds que, lluny d’oposar-se, es complementen i es potencien.

L’informe de la comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI per a la UNESCO escriu els quatre pilars de l’educació per avui, a saber: Aprendre a conèixer, Aprendre a fer, Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres i Aprendre a ser. Es presenta com una novetat que ha pres cada vegada més relleu i transcendència l’aprendre a conviure, per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes. Diu: “Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l’educació en l’actualitat. El món d’ara és massa sovint un món de violència que contradiu l’esperança que alguns havien posat en el progrés de la humanitat. La història humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l’extraordinari potencial d’autodestrucció, creat per la humanitat durant el segle XX. L’opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l’educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. ¿És possible concebre una educació que permeti evitar els conflictes o resoldre’ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats? La idea d’ensenyar la no-violència a l’escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt àrdua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les dels del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres”. No cal seguir: ¡Sudàfrica i l’apartheid! ¡Casa nostra mateix!

I ara passem als imperatius evangèlics: Diu l’evangeli d’avui: “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. No es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Ningú no les podrà arrancar de les mans del Pare”. I afirmació conclusiva: “El Pare i Jo som u”. En un altre lloc s’explicita encara més: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”. Som de Déu i Déu ens valora a tots “més que tot”.

Després en la segona lectura s’obren els batents del cel i hi veiem una multitud gran, simbòlica: “de tota nacionalitat, raça, pobles i llengües. El qui seu els protegirà amb la seva presència”. I a l’evangeli: “Jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”. Ja tenim revisitada la figura del Bon Pastor, que s’anomena Príncep de la Pau. Que ens la dóna, dient que és diferent de la que el món dóna; la seva pau és diàleg, comunicació, respecte, estímul, comunió: La comunió amb el Sant, de la qual en derivarà la capacitat d’una convivència fraternal, de saber projectar i fer conjuntament. Ho dirà l’Informe Delors, ja citat, descobrint noves perspectives educatives: “Passar de la comunitat local a una societat mundial”; “De la cohesió social a la participació democràtica”; “Del creixement econòmic al desenvolupament humà”.

Per tal de no perdre’ns en grans volades jo havia previst aterratges més propers, àdhuc domèstics. La concreció, la realitat és el que mana en la vida. Es comença per l’”aquí” per poder arribar més “enllà”. Agafo i invito a agafar el capítol: “Vetllar per la qualitat dels vincles” del llibre “El sentit de la vida” de Francesc Torralba.

La Pasqua és relació. Relació amb Déu Pare, amb el Crist, amb nosaltres mateixos, amb els altres, àdhuc amb la natura. Tot i tots formem un U. Units en la Vida i la Resurrecció. Vivim, com es diu avui, “en xarxa”. Tenim arrels comunes, el diàleg ens és l’única forma de viure i de conviure. La pau és l’Arc Iris, com deia Mandela, que uneix pobles i races, mentalitats diverses. És bonica la metàfora: l’única sortida airosa al desgavell és la unió i comunió. ¡Oh, fraternitat tan sospirada, feta d’iguals i de diferents a la vegada!

La Pasqua o és comunitària o no ho és. Pasqua és el superlligam dels nostres lligams. Establir vincles de qualitat, vetllar per més vida en els lligams afectius, en l’invisible que ens entrellaça. Som el que són les nostres relacions: si hi poso vida, la dono; si rebent-la la retorno, enriquint els altres, m’enriqueixo jo mateix. Donar és rebre i rebre és poder donar de sobrepuig. Tot depèn de la qualitat. I la qualitat ¿com l’advertim? ¿com la trobem, la creem?

El que dota de sentit a la vida “és una amistat, una relació de benvolença i d’intimitat compartida. Saber que pots confiar en algú (Algú), que hi ha algú (Algú) en el món disposat a escoltar-te, tenir la convicció que algú (Algú) vol el teu bé i que en la més remota de les distàncies, pensa en tu, dota, per si mateix, la vida de sentit. Pasqua és el Sentit ulterior dels sentits de la vida. Hi ha hagut una irrupció de vida que no té fàcil qualificació, si no és experimentada. Igual que el viure, és el conviure, ¡oh Comunió transfigurada en Crist Ressuscitat i oh Comunió dels sants! Hem anat més enllà de tot ordre de convivència: aquesta no és simplement ètica per als cristians; és amor, és teologal: Déu que és amor en nosaltres i a través de nosaltres. ¡Tant de bo que descobríssim la Pasqua en el secret i el misteri de Déu! No ens la perdem, la Pasqua, aquesta d’enguany, en tota la seva pregonesa; seria una pèrdua gran, una nova oportunitat malbaratada. Anem més enllà dels estereotips; una Pasqua nova ens espera, ens sorprendrà. Si no hi ha sorpresa, no hi ha novetat...

Recordem allò que ens diu Lluc a la primera lectura: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant. No hi ha millor felicitat que la que brolla d’una fe que es dóna en la confiança, que encomana l’alegria del que sap, rep, sent i viu. No sé posar punt i final, irreductiblement em surt punt i seguit... No hi ha més: seguiu vosaltres. “Què n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor”.

Diumenge IV de Pasqua, 25 d’abril de 2010, any sant. Barcelona