dissabte, 6 de febrer de 2016

Homilia del diumenge 07/02/2016 del P. Josep Mª Balcells

TRES  EN  LÍNIA: HARMÒNICS  BÍBLICS

                                               Sempre acostumen a sintonitzar la primera lectura amb l’evangeli. Avui tenim una sorprenent singularitat. Són les tres lectures les que fan harmonia bíblica. Mirem de veure-ho detalladament. Les tres lectures subratllen en tres personatges la seva disponibilitat al que Déu manifesti envers el seu present i futur, això malgrat el reconeixement i la proclamació de la seva indignitat (també ho fem nosaltres, siguem-ne conscients o no, abans de la comunió eucarística: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima!). Serà la gràcia la que obrirà un nou curs a la Paraula de Déu, que és allò més important dels passatges bíblics que avui ens mostren una coherència total. Sentir, escoltar, acollir, gaudir com un do de “tota aquesta saviesa i penetració que tenim” en meravellar-nos de la Paraula de Déu que ressona molt endins, com vinguda de la profunditat del misteri...

                                               És Déu mateix qui purifica (Isaïes), qui elegeix (Pau) qui preconitza com a capdavanter d’una tasca “encomanada” (Pere). Dirà Pau explícitament que tots els elegits tenen una mateixa causa: ser pregoners de la Paraula de Déu, (“Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollireu”): “Tant si sóc jo, com si són ells, això és tot el que prediquem. I això és el que vosaltres feu cregut”.

                                               Sempre hi ha de base la consciència de la indignitat davant de tan alta comesa (ser “pescadors d’homes”, en el sentit d’obrir a aquestes persones els seus cors a Déu qui crida. Així s’expressen tots ells: Isaïes: (“Ai de mi, no podré parlar, jo que sóc un home de llavis impurs”). També és l’actitud de Pau: (“Jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu”). I Pere: (“Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”).

                                               Quina és la intervenció inicial de Déu en ells, talment que dels tres en fa uns enviats: Isaïes: (“Em tocà els llavis amb aquella brasa”). Pau: (“Finalment el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi”). Pere: (“calaren les xarxes. Així que ho feren , agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven”)

                                               Hi ha una disponibilitat prompta, tot i que saben que es tasca que els sobrepassa. Isaïes: (“Aquí em teniu: envieu-m’hi”). Pau: “Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu”). Pere: (“Ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”).

                                               En l’àmbit de la fe que posa en marxa l’enviament a compartir la gràcia de l’evangelització vol dir esdevenir pregoners, a la nostra manera. Sempre es donen aquests elements en tota crida, en tota vocació: d’una part, la iniciativa sempre parteix de Déu, cosa que suposa un canvi interior sense el qual la crida, el voler de Déu, no trobaria ressò. Isaïes: (“El teu pecat ha estat perdonat”). Pau: (“Per gràcia de Déu sóc el que sóc”). Pere: (“Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que Vós ho dieu calaré les xarxes”).

                                               A dia d’avui, aquesta litúrgia torna a mobilitzar l’Església, la petita Església que som cadascun de nosaltres, els creients. Sentim com Francesc, fent-se ressò del Vaticà II i dels moments de gràcia que són els nostres, crida a obrir-nos a la urgència d’una renovada Evangelització. Primer crida els pregoners: si no hi ha molt de calatge -“tira mar endins”- en la nostra fe viscuda, ¿creieu que hi haurà sacsejada evangelitzadora en l’Església? Sembla utòpic, també els hi podia semblar a Isaïes, Pau i Pere abans que la veu i l’acció de Déu es posés en marxa! ¿Què pregonarem (pregonar vol dir: alçar la veu, fer de nunci, fer una proclama) si no sabem què, com i a qui anem enviats? En dues paraules. Evangeli nostre, Evangelització vostra. Tots ens hem de fer com uns Isaïes, Pau o Pere, quan es re-inauguren els temps del Regne, que són els nostres. No en tingueu cap dubte. “El Regne és a prop, enmig nostre”. El Regne de l’Amor del Pare, fet Mirall de vida en el Fill i sota la xardor de l’Esperit que fecunda de gràcia bo i obrint de bat a bat els nostres cors.

                                               No patiu per saber què hem de fer, dir, viure, compartir. Temin full de ruta: Evangelis amarats, puntejats, subratllats i admirats; i traducció pràctica a l’avui: “La joia de l’Evangeli”. Amb això, a fons, no necessitem res més; el què falta se’ns donarà d’escreix: “Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia, i tot us serà donat de més a més”.

                                               Dèiem el diumenge passat; bo serà recordar-ho: “La vocació cristiana implica com a tal la vocació a l’apostolat... Els laics tenen el dret i el deure de fer apostolat, a causa de la seva unió amb Crist, el Cap. Efectivament, el seu Baptisme els ha empeltat en el Cos Místic de Crist, i la seva Confirmació els ha afermat amb la força de l’Esperit, per això esdevenen qualificats per a l’apostolat, pel mateix Senyor... Aquest apostolat és viscut en la fe, l’esperança i la caritat que l’Esperit vessa en el cor de tot membre de l’Església... Exerceixen concretament el seu apostolat, lliurant-se a l’evangelització i santificació dels homes; semblantment quan s’esforcen a penetrar d’esperit evangèlic l’ordre temporal i malden pel seu progrés, fins al punt que la seva activitat, en aquest camp, és clarament un testimoni de Crist i coopera a la salvació de l’home. Com que allò que específica la condició de laics és aquesta existència que menen al mig del món i de les coses temporals, són cridats per Déu a acomplir el seu apostolat en el món. A la manera de llevat, gràcies al vigor de la seva vida cristiana”. (És ¡Paraula del Concili Vaticà II!).

                                               M’agradaria concretar el tema que ens han ofert les lectures d’aquest diumenge, sobretot en vista a l’entrada en el temps de Quaresma que és com Déu ens planteja un canvi de tendència o de to en la nostra vida. De qui viu la seva fe en un poc o no gaire, passar a més; de qui ja va pels camins del més (plus ignacià) passar a millor (que és el que ens diu Pau: “I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent. Mentrestant subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat: totes aquestes tres; però la més gran de totes és la caritat”).

                                               Primera proposta –mes aviat re-proposta, una vegada més-Amb el llibret Paraula i Vida 2016 o similars: cada dia una lectura “angelada” de l’evangeli de cada dia. Fins que esdevingui un hàbit ben refermat (Lloat, sigui Déu!).

                                               Segona proposta: Durant el temps de Quaresma llegir, rellegir, fer “lectura divina” de l’Exhortació apostòlica del papa Francesc La joia de l’evangeli. ¡què preciós, quin petit miracle fer-ho en diàleg, almenys entre dos!

                                               Que tingueu una activa Quaresma diferent i que la diferència la marquin aquestes dues propostes que tant de cor us faig avui! Gràcies.

                                               I si en lloc de tres en línia fossin quatre, cinc o sis...! Bingo!


                        Diumenge IV de durant l’any, 7 de febrer del 2016.  Sabadell