diumenge, 1 de gener de 2017

Homilia del diumenge 01/01/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA MARE  I  EL  FILLET…

Resultat d'imatges de evangeli mare de deu i fillet
                                               No us podeu pas imaginar com va prevaler a les Esglésies d’Orient la denominació de Maria com a Mare de Déu, la que ells en grec en deien la Theotókos, l’engendradora, la Mare de Déu, la Genetrix en àmbits occidentals. Així fora de context, tant geogràfic com de temps, arriba a costar d’entendre la seva significació.  Ara nosaltres també ens hi hem habituat i no ho trobem estrany. Com és possible que a una noia pobletana se la pogués anomenar Mare de Déu? Estem al segle Vè. Era als voltants de la meitat del segle i hi hagué tot un Concili per debatre aquesta qüestió que va remoure moltes de les Esglésies entre Antioquia i Constantinoble i dos dels seus líders Ciril i Nestori, amb implicacions de l’Emperador i de la seva casa, avui impensables... De fet tota la llevantada va concloure fixant el terme amb el qual designem avui en dia sense més escarafalls: Maria era la Mare, ni més ni menys que de Déu. Ja ho entenem avui sense suscitar  cap problemàtica. Maria portà al món el seu fill que era des de la mateixa concepció Déu i Home a la vegada. Maria es designada en la nostra pietat com l’Esposa de l’Esperit Sant. Així de senzill i així de misteriós. Com ho va viure Maria? No ho sabem. Lluc ens parla dels fets sense més. És el mateix Lluc qui ens diu que Maria rumiava tots els esdeveniments referents al seu fill, i queda en el secret de la seva intimíssima relació i comunió amb el seu fill –no es pot dir menys-, “fent-se” literalment en ella a mercè d’una gestació com una mare espera i somnia en el seu fill entranyat i “gestant-se”. D’un temps a aquesta part m’emociona entreveure la mare, Maria, “fent” biològicament el seu fillet, brodant un teixit humà incomparable, tant seu! Què devia sentir quan ja el notava movent-se, quan el va portar a llum, quan el va tenir per primera vegada entre els seus braços, bressant-lo amb tot el seu cor de mare novella..? No hi puc fer més: M’emociona i he de tancar els ulls, perquè aquests no em serveixen per a res. Les nostres nadales estan musicades amb una tendresa sempre nova, que ens arriba al cor. Quanta infantesa no amaguen aquestes dolcetes i tendres cançons!

                                               La tradició nostrada anomena a Maria com a Mare de Déu. Altres contrades li diuen  Verge. Jo em quedo amb la nostra tradició. La fa més propera a la nostra cultura. I té l’encant de barrejar la fe amb les nostres infanteses, ai!

                                               Avui, litúrgicament és la Solemnitat de la Mare de Déu, per damunt de la concurrència de ser l’Octava de Nadal, el Dia de la Pau, Cap d’any. Ens en gaudim de que es posi de relleu la maternitat de la Mare de Déu, sobretot perquè el Vaticà II va inserir el misteri de Maria en el misteri de l’Església i, per tant, en la història de la salvació. Els sants Pares (denominació dels escriptors sobretot dels primers segles del cristianisme) ja dibuixaven a la “nostra” Mare tant en relació amb el seu fill biològic com a la “generació” dels fills de Déu, àdhuc de tots els homes.  Essent el tema primordial del Vaticà II el del misteri de l’Església, s’escau ben bé que Ella sigui la primera del Poble de Déu en la fe. “Maria, mentre aquí baix és una imatge i un inici de l’Església, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per la Poble de Déu en marxa”.  A continuació, fa un elogi de les Esglésies Orientals de les quals sabem que tributen el degut amor a la Mare del Senyor i Salvador. Al qual concorren amb fervor i ardidesa”. Acaba amb una pregària perquè “intercedeixi prop del seu Fill fins que tots els pobles de la humanitat, tant els que tenen la sort de dir-se cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, perquè –diu- tinguin la felicitat d’aplegar-se  amb pau i concòrdia en un sol Poble de Déu, a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat”. Acaba, doncs, el capítol VIII del document sobre el Misteri de l’Església, encomanant-nos i posant-nos “Sota el vostre mantell ens emparem santa Mare de Déu, escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda”; precisament pregària que prové dels primers anys del cristianisme.

                                               Vàrem dir que faríem un comentari del llibret de Leonardo Boff i ho faré molt sintèticament. Emperò, ja d’entrada em sobte que l’original en portuguès en lloc de Nadal com comença el títol hi posa “Encarnació : la humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Jo prefereixo la de l’original, perquè em sembla més en consonància amb la denominació ja emprada al segle Vè. Que fou el de les grans controvèrsies per afinar més el sentit de la Theotókos.  Teològicament i espiritualment més sucós. Boff ens parlarà de la jovialitat de Déu. Un Déu que ens alegra, que ens fa sentir emparats i “emmarats”, com a casa i com de casa!

                                               Dues parts del llibre -que es complementen perquè una és causa de l’altra i viceversa: Déu té un projecte (Pau en dirà un designi) i és “fer-se home”. El Fill assumí un home concret, Jesús de Natzaret, un home jueu, d’un temps i una cultura concretes. Què significa la humanitat de Déu per a nosaltres? Dirà Boff: “La humanitat de Déu en Jesús significa la presència incondicionada i irreversible de Déu en el món. Significa el lliurament total i amorós de Déu a l’home. El Fill és això: la manifestació i concreció del projecte de Déu que implica, en la vessant temps, assumir l’home, fer-se altre, sense deixar de ser qui era, en la eternitat. És un misteri del de comunicació. L’home és la comunicació de Déu a la creació. I Jesús és la comunicació plena de Déu a l’home. L’encarnació del Fill no es limita a la santa humanitat de Jesús. D’una manera misteriosa, abasta tots els homes. En el projecte de Déu, cada home ha estat concebut amb, en, per i per al Fill. Tots som fills en el Fill. Quan Ell va entrar en la història, va recapitular tots els homes en la seva humanitat. Així tots som germans de Crist. Cada persona humana representa, en el temps, un aspecte del Fill etern. Crist té una dimensió còsmica. El Nadal no és la festa de la nostra història humana; no és una festa privativa dels cristians, sinó extensiva a tots els homes. En tots i cadascun d’ells el Fill de Déu és continua fent-se germà nostre”.

                                               El mateix projecte de Déu de cara a l’home és “fer-se” Déu. Ens posem aquesta pregunta a nosaltres mateixos. Qui és l’home? Ja hem viscut suficientment per saber de la nostra petitesa d’una banda i també de la nostra aspiració a la grandesa d’esperit; una fantasia, una utopia, esdevenir Déu... “L’encarnació defineix la manera com Déu es fa condescendent amb l’home: Déu respecta tot el que és humà –naturalesa i història-, excloent el pecat. El voler-ser-home de Déu possibilita, de fet, el voler-ser-Déu de l’home. Divinitzant l’home, Déu fa l’home més humà, plenament humà. Humanitzant-se, Déu es fa més Déu-per-a-nosaltres”. Jesucrist, és l’encontre de Déu i de l’home”. Déu és el major filàntrop. Déu ha posat en l’home un valor que el traduïm per ser “fet a imatge i semblança” de Déu. “L’home és una paràbola de Déu. Ell reprodueix a petita i analògica escala l’efusió i la comunicabilitat de Déu envers l’altre. L’experiència cristiana dóna testimoni que Déu és amor. L’Amor de Déu no és de necessitat sinó d’extrema sobreabundància. La humanitat de Jesús és la humanitat de Déu. En ella es sensibilitza el seu Amor envers els homes. Amor gratuït, respectuós, enamorat. Jesucrist realitza el projecte de Déu de fer-se home i, alhora, consuma el projecte de l’home de fer-se Déu”. Aquest intercanvi meravellós constitueix el misteri de l’encarnació, misteri de la humanització de Déu i de la divinització de l’home. Què bé que si escauen aquelles paraules de Pau que hem sentit aquests dies. Tant de bo ressonessin ben al fons del nostre ésser!: “Estimats: s’ha manifestat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes, i ens ensenya a viure  en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti  la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un Poble ben seu, apassionat per fer el bé” (Pau a Titus 2, 11-14)
Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener del 2017.  Sabadell