diumenge, 31 de desembre de 2017

Homilia del diumenge 31/12/2017 del P. Josep Mª Blacells

PUJAR “BASTIDA” NOMÉS O EDIFICAR UNA FAMÍLIA

                                               Retocar façana, remodelar-la, fer que no caigui en petits o més grans crostons... No és aquest el meu propòsit, ni els meus sentiments respecte de la Família. Ho veureu de seguida. Començo, per tant, bo i fent una proclama en veu casolana que és la que toca: Us envejo! Així tal com sona! Si sabeu portar amb decòrum el procés d’anar edificant aquesta institució del cor que és la família... No sé pas perquè la vituperen tant –seran ells!- avui en dia, si al meu entendre, és l’arrel bàsica de l’existència humana. Ho dic des de l’encoratjament i amb la convicció de saber, per experiència –col·lateral en part- però per pàgines viscudes i compartides: en primer lloc, per la família que he tingut i que tinc, a Déu gràcies; per la meva vida d’educador i d’acompanyant, que m’ha permès de posar-me al servei de la promoció i consolidació de les famílies, en equips de pares, relació tutorial amb tantes mares dels nostres alumnes petits a l’escola, Escoles de Pares de llarg recorregut –poseu-hi quaranta i més anys, poca broma!-; equips de matrimonis; oh, convivències familiars de Pineta i arreu; altres convivències de tota mena; i un tracte que sempre he volgut que fos senzill, empàtic, plaent per als altres en la mateixa mesura que ho era per a mi. I ara la diré grossa: comparativament parlant veig que la família que camina de veritat, a nivell de procés i de progrés, és tant o més vàlida que la vida religiosa, portada en el comú dels que la professem. Sí, ja sé les belles paraules que solem teixir els religiosos, teories a part, que resulten inflades. Utopies somiades que queden mancades per la realitat que acostumem a viure -no acuso ningú, més aviat em dolc de mi mateix-. Per què no et casaves?, em podeu dir. La crida anava per altres viaranys. La ponderació em ve no de teories respecte a la família, que amb aquest Papa, Francesc, les tinc joiosament a l’abast, ara que en faig les lloances: Sínodes sobre la família, també la gran exhortació de Francesc L’alegria de l’amor, ja sabeu llegida gairebé exclusivament, per veure com s’obria la institució matrimonial i familiar en casos delicats, tractats amb la serenor i l’audàcia que la humanitat i el sagrament bé es mereixien... L’exhortació –no perdem aquest sentit d’atansament al cor i amb la misericòrdia a punt de vessar-se com a ungüent perfumat- és molt més!; i tant!. Inicia un camí de proximitat i de tendresa remarcables. No debades es diu de la família que és una Església domèstica!

                                               El matrimoni –no ho oblidem mai que té en el seu haver tot un sagrament de vida, que no té la vida religiosa. I casar-se –gaudiu dels significats plurals que té l’expressió-; casar, unir, fer u de molts aspectes; casar-se, dic, amb una sola persona amb un amor més concret i real i més íntim, i ineludible en el sentit millor de la paraula, té més fàcil volada que fer-ho comunitàriament en una “fraternitat”... Jo ja m’hi trobo bé en la meva vocació i hi recerco creixents transcendències...
Imatge relacionada 
                                               Tot és qüestió de circumstanciar el context de cadascú. El de la parella, que neix amb l’aventura-risc d’anar aconseguint la vitalitat i el consens de vida diària amb una persona, en la qual un haurà de centrar inicialment vida i “miracles”. És, en síntesi, compartir vida, intimitat, quotidianitat; apunta a un horitzó comú, aparellar jous i somnis a la vegada. Coordinar processos: viure i conviure. Anar trenant existències i sota un mateix sostre. Si no es creix i es desviu l’un per l’altre hi ha el perill i el risc de que els dos vagin descendint de to i estil en les petiteses que ornen la quotidianitat. Si un personalment deixa de créixer com a persona això repercutirà en la parella (que serà sempre el punt fundant i refundant de la família). Una volta entrenats dualment a conviure en el goig  de l’amor xic, detallista; - cada detall mostrat amb amor val per tot un dia, cal ser-hi atents! Valorar el que l’altre valora. Voler “casar” –de casa, d’unir!- actituds, pensars i sentirs, fet això en llibertat, que té present l’altre, que té el dret de ser (dignitat reconeguda) i de ser diferent. I “encimentat” el conviure en atenta comunió. Així, amb aquesta base sempre incrementada de dignitat, de tendresa, de perdó, d’agraïments mutus, aleshores bolcar l’afecte presencial en el miracle i la meravella dels fills en creixença, apersonant-los, acompanyant-los a peu de vida, no perdent passada, essent-hi presents, i obrint-los als quatre punts de l’horitzó social, ètic, cultural. Parlant-los-hi, una i mil vegades, començant ja de petits, creant actituds dialogals, interessant-vos per llur vida, propiciant sintonies existencials, no perdent-los abans que ja vagin amb papers personals per la vida...

                                               De l’etapa de sistematització del que preteníem en les Escoles de Pares: prevèiem fases successives i que ben prompte s’encavalcaven, emperò mai confonent-se. Tot començava per un procés d’esdevenir persona, madurands tots dos, atenció al gerundi que demana acció permanent!; després saber conviure en parella no descurant-ho mai, perquè o és procés o no és res. No descurant-ho mai, la parella, ni quan un es troba immers en tantes tasques importants i  ineludibles: criança dels fills, treball, cultura, oci, transcendència, -fe, i tant!, qui la té per do- pujar la casa, administrant-la, i fent-la cada dia més amable i estimable, saber fer-se companyia, amb presències significatives, sovintejades. Viure la família. El concepte de llar ha de perviure més enllà de la utilitat obvia. Saber estar-hi, i trobar-se bé a casa, respectant llocs, presències, silencis i companyies. Fer, en fi, bona la “sortida”dels fills a la societat que ens envolta i posar-hi ulls i tendresa, convicció i servei. Que “el context esdevingui text”, per “conversar-lo”, per implicació, per responsabilitat.

                                               Del saber viure amb “lluita i espera”, del no doblegar-se  en circumstàncies adverses. El jo no naufraga amb el “nosaltres”, sinó que l’enriqueix i l’ennobleix. Que mai res caigui en el descart, Tot té la seva influència . I tot el que es dóna, té un retorn. És plenificador descobrir l’arrel de l'agraïment; en tot donar, “donar-se” (l’amor, segons Fromm). No tenir compte a part, tot a disposició discrecional.

                                               No puc deixar  de pensar en allò que ja ho hauré glossat més d’una vegada, però que ho trobo el gran fruit madur de l’accessibilitat del Vaticà II a peu de carrer, a peu de tot allò domèstic (=domus, casa, llar, fer domèstic, de casa). Abans de fer la cita, us demano perdó per demanar-vos a vosaltres allò que jo no dono en el meu àmbit propi. Se m’ha anat la mà... Només en tenir-ne ganes i desig, ja heu entrat en la ruta sana. Tranquils, però encoratjats! Mireu-vos i feu-vos un petó. Gràcies.

                                               Espiritualitat de comunió:  “Fer de l’Esglèsia la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni començat fa dies i dies, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món. Què significa això en concret?... Cal promoure  una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos Místic, i, per tant, com “un que em pertany”, saber compartir les seves joies i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament. En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant les càrregues els uns als altres” (Ga 6, 2), i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges” (De la Carta apostòlica: “A l’inici del Nou Mil·lenni, núm. 43) Famílies, famílies de famílies, en vosaltres poso els millors auguris i una estimació ben concreta i ben diversificada. Spou allò millor que s’ha esdevingut en la meva vida. Gràcies, moltes, moltíssimes.
Diumenge de la Sagrada Família, 31 de desembre del 2017.  Sabadell