divendres, 3 de febrer de 2017

Homilia del diumenge 05/02/2017 del P. Josep Mª Balcells


L’ESPERIT  DE  L’EVANGELI

                                               Seguim, tal i com vàrem dir, la sèrie de “la Simfonia de l’Evangeli retrobat (2). Amb un punt i seguit, continua el Sermó de la Muntanya en un to de constatació, semblant al de les Benaurances, dient que igual que els qui vivien aquelles actituds se’ls considerava “Benaurats”, també ho seran els qui són simbòlicament com la sal en els aliments, en el sentit de donar gust, de preservar-l’ho allí on estan i conviuen. Cal notar que no diu simplement sou sal, sinó amb l’article –la sal- que els defineix i els exalça; amb l’advertiment, per contra, de que si perden aquestes virtualitats de donar gust i de ser curadors de l’ambient on estan, aleshores no sols són com si no hi fossin; pitjor encara, perquè emmetzinarien. Dit en síntesi: o humanitzaran activament o deshumanitzaran, per contra, també activament, responsablement. Curiosament, no parla d’absència de sal, sinó de perdre virtuts-força, expressat significativament com a tornar-se insípida. És allò que els antics –dispenseu el llatí, aquí indispensable, perquè la frase ha esdevingut un tòpic colpidor: corruptio optimi, pessima. On es posa de relleu que més enllà de només l’absència, àdhuc es dóna, ai!, la corrupció. La dita popular, per altre cantó, encomia la bona transformació de les coses senzilles (el pa amb la sal): amb tu comparteixo allò de bo i millor meu, el “pa i la sal”; així seria com llegir: tots dos elements junts suposen la millor companyonia” i menjar amb gust es transfigura en convit.

                                               Com que la referència és als deixebles de l’evangeli –en plural: “vosaltres”- sou, com el llevat en la massa que la fermenta i dóna esponjositat al pa i el fa menjívol, agradable i gustós, així la pèrdua del gust evangèlic farà insípida i nècia -aquesta seria la traducció literal, en  contraposició de sàvia- la convivència del pa i la sal compartits. Estaria en línea amb aquella frase que diu: “Qui ha posat la mà a l’arada i torna cap endarrere, no és digne de ser el meu deixeble”. Això  i més...

                                               El simbolisme de la llum és el més universal en totes les savieses humanes, i en el NT sobretot. Jesús s’autoanomena: “Jo sóc la Llum”, personificant-la, aquesta, en un arc-iris de significacions; tan fort i plural és el seu simbolisme. Aquí la correspondència entre Ell, Jesús, la llum del món i amb -millor en “vosaltres”, (els deixebles)- dóna entenent una vinculació més que simbòlica, misteriosa, ja que si un cristià és llum ho és per reflectir espiritualment la llum del Crist. No som mai “generadors” de llum, sinó només “reflectors”. Lluna no pas Sol. Cal no perdre-ho mai de vista! Ressonàncies pasquals:  benedicció del Ciri Pasqual, seguici pasqual (processó) darrere de la llum del Crist, llum del cor personalment (“tinc una llum al cor”) i llum de les nacions, de tota la humanitat. El cel, descrit a l’Apocalipsi, no fa falta que ningú ni res l’il·lumini, perquè “no hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol; el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles”. I també: “De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. “Perquè allí les seves portes no es tancaran en tot el dia, perquè allí, de nits no n’hi haurà”. Ja des del Gènesi, en la primera, l’inaugural Creació, de cop i volta, meravellosament se separaran la llum de les tenebres. “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu donà a la llum el nom de dia, i a les tenebres el nom de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer” . Aprendrem després que les tenebres no són més que l’abscència de llum. No hi ha dos poders. Fou una expressió simbòlica, dintre del mite de la Creació. Convé saber-ho.

                                               El miracle, el misteri de la llum! La llum fa possible veure totes les coses, les concretitza, les il·lumina, mai tan ben dit. Déu és com un artista que -en crear- gaudeix i dóna forma a totes les coses, des de les menudes, menudíssimes, els misteris de les quals s’aniran descobrint, història enllà, com si Déu invités els humans a co-crear, en descobrir-les d’alguna manera, a mesura que les va fent, en permanent present; i també les coses profundes i amagades en la immensitat que sobrepassa totes les transcendències... Sabem que la veritat, la bondat i la bellesa s’agermanen en tota creatura al cel i a l’univers. És Déu qui crea i s’hi recrea en tot ésser vivent, des de la pedra, els arbres, els animalons i els essers vivents i allò que se’ns defuig...; l’home en tot cas és el petit aprenentet al seu obrador. La Creació és l’himne lluminós que no serà donat mai en exclusiva a cap poeta ni creador humà. Tot el creat porta la signatura de Déu, com dient-ne, en sóc l’autor.  Sols Déu n’és el Poeta; i, si entenem la simfònica de l’univers com un fer-se permanentment, Déu n’és el Director, l’únic Poeta; no n’hi ha d’altre (en grec poesis vol dir crear). Poetes, profetes i creadors, són tots de la nissaga de Déu, inspirats per Ell. No us oblideu que tots som fills estimats de Déu; que potser se n’esperen obres més excelses que les nostres petitones, de poc volada creativa... Quan ho fem, la mà del Pare aixopluga la nostra, inexperta i tremolosa. Fes, apa, dibuixa, escriu-me una frase amable!. “Mans, mans, mans a les mans...”.

                                               La LLUM (variacions en la paleta creadora de Déu)

  • Irradia, reflecteix la llum amb rajos imperceptibles. És verb transitiu: dóna llum.
  • Desvela, descobreix, treu com un tel i mostra –oh, sorpresa- el que hi ha dins l’embolcall.
  • Fa propers i consistents: persones, coses, natura, esdeveniments.
  • Escalfa cors i àmbits.
  • Propicia translucideses, transparències, defuig opacitats.
  • Fa concrets els humans i els personalitza i perfila.
  • Dóna “aura” a tot el creat, tanmateix com si l’acaronés...
  • Obra el finestral a l’esclat de la creativitat humano-divina.
  • És la saviesa que fa millor i profund i amable tot el que enfoca.
  • Crea “ombres”, que donen matisos, volum, a coses i persones, contrallums que reforcen.
  • Evidencia carències, al temps que subratlla presències.
  • Embelleix, dóna vida, arrodoneix el pensar, el sentir, el viure i el conviure.
  • Fa meravellosament visibles les invisibilitats.
  • És la clau que obre tots els misteris.
  • És el despertar de totes les “dormicions”. Buda i els místics en saben un munt...
  • Dóna “lluminositat” al cos, al rostre, a la mirada, humanitza, espiritualitza.
  • Retorna els mals en béns, clarifica, enalteix. Ofega tenebrors...
  • Dóna paraula i sentiment a allò que aparentment és inefable. És únic posant oh, ah, tota la gamma d’enlluernades exclamacions!
  • Travessa, creua, franqueja, endinsa. Si hi ha llum –pensem-ho- s’esfumen les solituds.
  • Clarícies, quin mot més lluminós i serè!

                                               La llum és el do de la vida, és l’Amor. L’obscuritat és la tenebra, és el desamor. Som llum, som irradiació, som esclat; sense llum som opacs, som solitud. En pic poses llum tot cobra vida. La llum és la saba que impulsa la vida, corrent endavant, amunt, en espiral, enlaira. La llum ens fa mirar instintivament cel amunt...

                                               Està plena i rica en les paraules que els precedeix amb el prefixe eu-: eu-angeli,  eu-caristia, eu-ritmia, eu-fòric, eu-fònic, eu-làlia.

                                               Tot ho omplena de llum: Déu, Pare, Esperit Sant, Crist, la Paraula, cristià, cristificar, evangelitzar, fills de Déu, univers i tot.  (ai, Maragall i el seu lluminós Cant Espiritual: “Si el món és tan formós, Senyor...”).

                                               Acaba la lectura de l’evangeli d’avui amb un desig, auguri, benedicció, benaurança, anhel, constatació, confirmació: “Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran al vostre Pare de les llums, del Cel”. (Noteu els subratllats, tots ells són ben significatius!)

                                               Finalment és el mateix Jesús qui diu: “Jo sóc la llum del món. El qui en segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la LLUM DE LA VIDA. “Perquè ens estima ens visitarà un sol que ve del cel... i guiar els nostres passos per camins de pau”.
(Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar...)
 Diumenge V de durant l’any, 5 de febrer del 2017.   Sabadell