EN DÉU,
TOT; FORA… JA EM DIREU!
Ens
trobem en aquesta setmana que fa de mig pont abans d’entrar en unes arcades
magnífiques, successives, que formen com un aqüeducte, que ens portarà fins a la Pasqua, que és el cimal de
tot l’any litúrgic. Són les setmanes de Quaresma que, per mor de fer rodons els
quaranta dies, amb l’anomalia de no anar de diumenge en diumenge, s’han de
començar a mitja setmana amb el Dimecres de Cendra. Sigui com sigui, aquest
diumenge VIIIè de durant l’any és com un rabeig “remanso” del Sermó de la
Muntanya que, a més de ser un bon descans, ens donarà les millors motivacions
per re-emprendre la marxa amb més vigoria i delers. Interval per fer i refer
forces, mai d’una manera tan apropiada, perquè la textura de la Paraula de Déu d’avui
ens portarà a allò que el salm 22, de tots conegut, ens dirà al cor: “El Senyor
és el meu pastor, no em manca res; em fa descansar en prats deliciosos; em mena
al repòs vora l’aigua i allí en retorna... (¿Us puc demanar que llegiu
tots els textos de la missa, si es pot fer al camp o al jardí, molt
millor? I després torneu al salm 22, endemés del propi de la celebració
d’avui, el 61: “Només en vós reposa
la meva ànima”. Vegi’s que he posat, a posta, celebració, perquè avui tot
concita a una contemplació integral –natura i cor-; tot lliga amorosament...
Quina delícia poder sentir al fons del nostre ésser, poder paladejar les menges
delicades, que són les lectures, una rere l’altra, totes. Posem-nos còmodes i
prestem una fonda –fondíssima- atenció a allò que suaument suscitarà l’Esperit;
sense el qual perd tota l’essència poètica i cordial aquesta “parada de taula”
(vegeu que segueix encara vibrant el fil remorós, com un oreig, del salm 22:
“Davant meu pareu taula vós mateix.) Deixo per a vosaltres l’alenada
d’Esperit que ve, la veig venir com a sentor primaveral...; allò de “M’heu
ungit el cap amb perfums” que podeu flairar a les dues primeres lectures.
Entreteniu-vos-hi, no correu, seria una des-atenció
a l’Esperit! Pau parla de l’Esperit, com si fos una beguda: “ompliu a
vessar la meva copa”.
Ara,
anem a l’evangeli que té dues parts clarament diferenciades, totes elles d’una
vigoria forta i ensems d’una suavitat que no deixarà d’enamorar-vos; sí, sí, d’en-amorar-vos. Estem al rovell de l’ou
de l’Evangeli: Déu, sobre tot. I endemés descobrir que l’evangeli foragita tot
neguit (ai, tan ben escrit i dit per a nosaltres, precisament, aprenents d’un viure
des-viscut, amb presses i amb allò que en diem estrés i des-esma; cadascú que ho
ponderi en si mateix!); ben a l’inrevés del què ens diu aquest sant Pau, que ni
jutja ningú, ni tampoc ell mateix (“el meu jutge és el Senyor”; estem sempre en
les millors mans: “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit?”
En
contrastació amb la pedra d’ensopec de tot el que podem llegir de més categòric
en l’evangeli, amb una roent alternativa: o
Déu o no res. I el no-res el tenim
ben viu i rampant avui dia: o Déu o Mammon, el déu idolàtric, el déu falsari
dels diners o riqueses, d’aquest déu que sempre demana més i més, i que
angunieja a qui l’adora, i no deixa viure amb l’ansietat d’anar avant i
amunt sense mirar qui trepitja, a qui escup (ai, perdó!). Avui, ho entenem
molt i molt bé, perquè ho omplen tot, aquests idòlatres: diaris, teles,
revistes del cor. Ai, Déu dels déus i com ens deixem ensarronar! Qui té,
desitja més; la paraula que se li escau és: “deleja més”. El diner fa perdre el
cap i el cor. Qui no té, desgraciadament, també desitja! En el pecat hi ha la
penitència. No podem servir, ho diu per
ben dues vegades. Però, entremig, se li escapa la paraula clau: estima l’un o l’altre. Quina paraula
més gruixuda, no? Buda i Crist, tant se val les precedències, tots dos es donen
la mà en dir que el desig mata: diners o
riqueses; i desassossec, sempre al final del cul-de-sac que és la vida, quan és
posada al servei i estima idolàtrica del “posseir”. Qui té, fameja de posseir;
quedarà envescat en la mateixa possessió. Un mal viure, un mal viure!
Desposseït d’ell mateix, en les seves aparents possessions; ho enteneu? És la
paradoxa punyent que comporta el “servir i estimar” la riquesa, com a última
aspiració de la llibertat... Recordeu: “Tenir o ser” del vell Fromm. D’ahir, d’avui i de sempre.
Respirem
fondo..., estem entrant a les antípodes del que hem dit fins ara. L’evangeli
segueix, sense punt i a part: “No us
inquieteu per la vostra vida” Si sou servidors i amants del Déu veritable,
no us feu mala sang, deixeu que la vida us desveli i us porti el seu secret
amagat. No ambicioneu, aquieteu els vostres cors. (Ara, faig un parèntesi
dolorós en record dels pobres emigrants; no hi barregeu Déu, per favor; que
tots tenim les mans tacades, més o menys, en aquesta vergonya dels segles.
Doneu i se us donarà. Ara n’és ben bé l’hora...; però no puc parar, encara que
en tinc les ganes...) No us capfiqueu en què menjarem, en què beurem, en què
ens vestirem: Gastronomia, Enoteca, Festilades de fashion. Hem tornat al
principi: o a Déu o a allò que suposa tenir i ostentar diners; i gastar-los luxosament–ho
dic més enllà de polèmiques i sense mitges paraules: el consumisme-; sí, el menjar i beure amb els ulls, el remenar-se amb
l’últim crit de la marca que toca.
Apa, no vull rabejar-m’hi més en aquest món tan idolàtric, com el descrit més
amunt. Ja paro...
Ara,
a continuació, encetarem una de les pàgines més poètiques que conté l’evangeli. Atenció: no a tothom li és permès d’entrar en
el temple de la natura, feta poesia! Hi ha ulls i cors que no veuen, que no
saben “de un entender no entendiendo toda ciencia trascendiendo”. Mireu,
ho repetirà posant dues “estrofes” d’un Cant a la Natura: l’ocellada, i la
flora. És un cant a Déu que hi crea i s’hi recrea. Dirà “el pare celestial”, i
quin ressò no s’hi sent! Escolteu el vostre cor, tot recitant-vos, a fil de
veu, les estrofes, pausadament; quedeu-vos-hi tot el temps que vulgueu. La
poesia té la lentitud de les coses de més endins... Allí no hi ha neguit, ni
ansietats, ni pressa alguna, les visions, les contemplacions que s’hi
experimenten, són plàcides, amorosides, eternes, aniria a dir...
Després,
venim nosaltres en el pensament de Crist: Desfà la possible diferència no
fronterera del pas de la poètica a la “mística”, perquè això que hi diu el Déu
amorós que és Jesús, pertany a les transcendències de la vida evangèlica: “I no
valeu més vosaltres que tot: natura, ocells, lliris, la primavera encesa de
colors i perfums? Per tant, en conclusió: “Com no ho farà encara més amb
(i per a) vosaltres, gent de poca fe?”
No
us neguitegeu pensant què menjareu, o
què beureu o com us vestireu. Atenció: “Anar darrere de tot això, és propi dels
pagans”. No trobeu que és fort el què diu el Senyor? Ho és per la
nostra migrada fe. Si en tinguéssim un xic més, ens confortaria el que diu el Senyor
a continuació: “El vostre PARE celestial sap molt bé la necessitat que en
teniu. Ell és pre-vident, pro-vident, pro-vedient (de proveïdor). És només
qüestió de confiança (ja ho hem dit fa poc al salm responsorial 36: “Només en
Ell reposo”. “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”.
Fiats, confiats... Descans!
Però
encara no s’ha acabat, a Déu gràcies: “Busqueu per damunt de tot el Regne de
Déu...” (Ja vam dir que el Regne és el mateix Jesús i només Jesús) I afegeix
com era de preveure: “...”I ser justos tal com Ell vol” (aquí tornem a llegir
altra vegada. “Qui de vosaltres es capaç d’allargar, ni un minut, el temps de
la seva vida? La fe és do, “no obra de les nostres mans”, que diu el salm. El
seu voler, volent nosaltres, actua!
“I
tot el que necessiteu el Pare del cel us ho donarà de més a més”. Amb
aquesta confiança i en la convicció de
que nosaltres només som uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha
proposat, (ho sabem això que Ell ens proposa?), i de que dels administradors
l’únic que n’esperem és que siguin fidels”, “només en Déu reposa la meva ànima,
d’Ell em ve la salvació. Només Ell és la Roca que em salva”.
No
puc acabar, perquè m’hi trobo tan bé llegint., que no acabaria mai; no puc
posar punt final. Amb tot, ja fa temps que d’això n’estic cert: “No us
neguitegeu, doncs... (aquest doncs té gust de delectança, de seguretat i
de compromís), “no us neguitegeu pensant en el demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té
prou amb els seus maldecaps”. Per què afegir-hi res de res? Queda
excel·lentment rodó! N’est-pas? Aquí posa fi final amb un “pianissimo” La
Simfonia de l’Evangeli Retro
Diumenge
VIIIè de durant l’any, 26 de febrer del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada