dissabte, 29 de desembre de 2012

Homilia del diumenge 30/12/2012 del P. Josep Mª Balcells


LA  FAMÍLIA  LA   MILLOR  INVERSIÓ A LLARG  TERMINI…

                        En el meu Credo humà un dels primers articles és la família i donades les experiències que hom pot veure cada dia me’n ratifico més i més. Perdoneu la referència personal que hi ha com a substrat en les meves afirmacions o sentiments. Tota una vida “portada i sentida” al servei de les famílies voldria ser un aval d’aquest llegat que voldria deixar-lo per escrit, perquè algú en algun lloc i en un temps a venir pugui sintonitzar amb les meves experiències.
 
                        No us estranyi que us digui que la família és objecte de fe. I qualsevol vivència que un pugui tenir-ne queda subjecta a la confiança que es necessita, perquè no decaigui mai, siguin quines siguin les experiències que un vagi acumulant al llarg de la vida. En la família s’hi ha de creure, posar-hi totes les esperances humanes, sempre que no es demani més del que pot donar, que no és pas poc; i que com més treballada un la tingui, més llargues poden ser les esperances i els goigs que un en cull. No deixeu mai de creure-hi malgrat desafeccions, pseudotrencaments i inesperats trencacolls. Estem a la font de la vida i en plena operació de treure vida de la que tu li has posat.

                        Aprofito l’oportunitat litúrgica de la Sgda. Família per animar-vos a sentir-la com a actitud o capteniment indeclinable i a treballar-la cada dia, com qui posa, com fèiem quan érem infants, algun centimet a la guardiola. Qui estalvia –i aquí ve la paradoxa- no estalviant sentiments, relació, “lligams” en el dia a dia, deixant respirar per compte propi i respectant respostes, algunes àdhuc feridores... Qui sap que és una inversió que és de màxima rendibilitat humana, però que sempre és a llarg termini, però que és l’assegurança mútua millor que un pugui fer i somiar per un futur que sempre arriba. No ens trobarà desprevinguts, no. La família a dalt de qualsevol rànquing...

                        La família no la fan els pares sols, sinó tots, pares i fills a la vegada, sense tancar-se ni encapsular-se en cap individualisme a un, a dos, a tres o quatre. Perquè jo sé que això es pot donar. Si la família no ens fa créixer a tots a la vegada és que no està madurant i que no la podem posar com a font de consolacions, ni com a refugi, sinó  com a font de vida, com la deu a la que un torna sovint i allí assaboreix records, atencions, petons i altres expressions casolanes –potser mai tan ben dit-: és un lloc natural per gaudir, plorar, ajudar-nos i per fer bescanvis, ajudar-nos a mirar endavant tot i no oblidant de la cantera, la mateixa, d’on procedim.

                        No és gens bo trencar relacions –les que siguin- en l’arbre de les tres i ara encara quatre generacions. Pares-fills: el nucli dur, que en diuen ara, i dues apertures: una, amunt de l’arbre genealògic: els avis paterns i materns. Avui aquesta relació ha pres volada, que no sigui únicament per necessitats imperioses de treball. Que els menuts coneguin i estimin els avis, que puguin tenir records amables, “hores dolces” passades junts i tot el que ja elabora l’amor natural. Que no es perdi cap avi pel camí de la vida. Reteixir les imatges d’una i altres. Això rendibilitza a llargues distàncies. Un record  amable, dolç, parlat  i documentat: això no té preu; més ben dit: com més temps passa més valuós és aquest llegat de comunió. L’altre apertura va en la línia dels germans-pares i dels cosins. Avui els cosins fan  moltes vegades de família ampliada; i fer que es tractin, es coneguin, s’estimin és un goig que perdurarà temps enllà... De la família seria bo passar a la família de famílies. Ser amics-pares dels amics-fills. Tenir algunes festes conjuntes, crear grups de pares que d’acord amb les limitacions i/o possibilitats de les edats fa bona la dita d’en Pla: coneguts, saludats i amics=estimats. Aquests grups “explotats” a temps primicers fan la família de famílies una maduració d’amistats i d’obertures al social, que després floriran en un saber que no vaig ni estic mai sol a la vida, sinó que puc donar o posar la mà –dos gests a destacar-, sabent que no hi haurà ni es pot témer, no dic rebuig sinó regalada agradositat i complaença. ¡Hui, i què en fa de temps que vàrem llegir Joan Salvador Gavina! No em feu dir coses, narracions, fets narrats, però m’ha quedat allò que dignifica l’haver viscut, llegit, assaborit lliçons de vida. No imposats, fruit d’una lectura a quatre mans, a quatre ulls o més... La pitjor experiència dels menuts és encapsular-se en la pròpia família, normalment ara de poques persones. Cal airejar el més que es pugui la família: tot l’humà creix a partir de la relació. L’altre em fa a mi i jo el faig a l’altre. i de dos es passa a quatre i es va multiplicant. Hem après a llegir, escriure i “comptar”. Quan els altres comencen a comptar en la meva vida, és senyal d’haver pujat imperceptiblement un graó de maduresa humana.

                        La família no vol dir “tenir” fills, sinó pujar-los en el dia a dia amb  una sostinguda paciència. Cal observar-los, conèixer-los a cadascú segons la seva pròpia identitat; tots són diferents, però s’han de tractar diferenciadament, no establint diferències. No hi ha experiència més bonica que veure’ls créixer i estimar-los en la seva creixença. No siguem nostàlgics, no els considerem més petits del “grans” que van essent. Ara ve a tomb l’expressió de El Profeta de Khalil Gibran quan parlant dels fills, diu: “Els teus fills no són els teus, sinó de la vida desitjosa de si mateixa. No venen de tu, sinó a través teu, encara que estan amb tu, no et pertanyen...”

                        Els arbres per pujar drets i arribar a tenir una bona capçada se’ls ha de redreçar, posar-los un puntal perquè no s’aviciïn. Els fills són una delícia en ells mateixos i convé fer inversió d’afecte, mesurat d’acord amb el que necessiten i demanen. L’amor no falla mai, si som madurs nosaltres. Mai finalitat meva, que no siguin ells mateixos. Posposar les meves necessitats d’afecte és fer-los a ells madurs com nosaltres. L’educació és més “d’estar per a ells”, sense que es vegin controlats, com asfixiats. Que puguin volar sense traves, però amb el discerniment que han de tenir els pares per marcar espais, línies vermelles, que diuen avui... tot esdevé un acte continuat de presència. ¡Quina paraula més bonica!  És com viure un present ple de nosaltres, proper, subtil, com una aura que ens embolcalla silenciosament, amb silencis que parlen i diuen sense dir, però que omplen, omplen tant...
.
                        Els tenim a càrrec. No us desanimeu, perquè “pujar-los” només es pot fer a base d’ànima. Per això trobo encertada l’expressió “fill d’ànima”, com es narra a l’esplèndida novel.la l’Acabadora. No se m’ha perdut en el buit el paràgraf que ja vaig citar, en part, de l’epíleg (tot ell un brodat, i la cirereta del pastís): “La maternitat no es limita al fet físic de posar al món una criatura, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare, però sobretot mare- qui acompanya una persona en els moments de pas de la vida. Sardenya, en aquest aspecte, és una terra plenament mediterrània, on un patriarcat de façana amb prou feines dissimula un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant. Per descomptat, és el sexe femení qui té cura –quasi en exclusiva- d’alimentar els vincles de parentiu i de veïnat. Una veritat com un temple. Són les mares les que “fan les famílies”, com les he somiat més amunt. Són les “lloques” que apleguen la i les famílies. A cada tronc familiar hi hauria d’haver una mare-àvia troncal que dóna aixopluc i cohesió al grup. I que és un gust memorable pel fet de propiciar el retrobar-se tots els que “pertanyen” al grup familiar. Són experiències que s’han de fer, espaiades, però unes quantes vegades  l’any. Ho deixo perquè no acabaria. Ara, després de l’experiència corresponent a aquests dies, ja em considero ple de “familiarititis” per temps, tot esperant la propera...

                        No he dit encara res de la litúrgia d’avui. Em dol i no, perquè no sabem a penes res de com vivia la Família Sagrada. Els ulls de la fe són tafaners de sí. Quantes persones han trobat a Natzaret o a Betlem les coordenades d’un viure a més i millor profunditat: en vull destacar dues que seran potser tres, vés a saber, que em són conegudes: Sant Jeroni que allí, en l seu cas a  Betlem hi va fer la traducció al llatí de tots els llibres sagrats, Charles de Foucauld que a Natzaret hi va habitar i s’hi trobava com a casa seva i hi va escriure les seves precioses meditacions que estan a l’abast de qui vulgui; i les paraules que hi va pronunciar el gran Pau VI de visita a Natzaret en la suposada casa de la família de Jesús. Us en poso un tast: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’escola de l’Evangeli.

                        En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força , pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot a, sense adonar-nos-en, a imitar-lo.

                        Aquí, certament percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per manifestar-se en el món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.

                        Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.

                        Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de Natzaret! Ensenya’ns  a clavar-nos en els bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu, i els manaments dels mestres veritables. Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que  valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu.

                        Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades, inviolables, que ens demostri com ho és , de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat.

                        Finalment aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh, casa del fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora del treball humà...”

                        Diumenge de la Sagrada Família, 30 de desembre del 2012  Barcelona