dissabte, 2 de gener de 2016

Homilia del diumenge 03/01/2016 del P. Josep M. Balcells

SABER ACOLLIR, SENTIR-SE ACOLLITS

                                               Plantar la tenda és una expressió estimada pel poble d’Israel. Precisament es va constituir com a poble en el desert. Allí hi ha les arrels, les referències més estimades per a tots els isrealites. Allí, només recalar en un indret, el que fos, de primer plantaven la Tenda de l’Aplec amb l’Arca de l’Aliança i un xic apartats per mor del respecte s’aixecaven tot un estol de tendes on feien parada i estada. Per això, tenda és un símbol d’allò més entranyable d’un poble que se sentia protegit nit i dia pel núvol que cobria el Tabernacle. En recordança d’aquest fet, cada any rememoraven tots els esdeveniments amb la Festa dels Tabernacles. A Jerusalem s’hi aixecaven durant una setmana llarga unes tendes provisionals per oferir i donar gràcies a Yahvé pels fruits de la terra. Això tenia lloc després de les collites i a la tardor. L’expressió tabernacle o tenda té moltes referències al llarg de tant l’Antic com del Nou Testament.

                                               Durant les nostres festes de Nadal hem llegit vàries vegades el text fundacional del Proemi de l’evangeli de Joan. Ho vàrem fer el mateix dia de Nadal i avui el tornem a proclamar: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda i hem contemplat la seva glòria, Però també hi diu que “I vingué a casa seva i els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen, als qui creuen en el seu nom, els va donar poder d’esdevenir fills de Déu.

                                               Plantar la tenda és l’expressió d’un poble que es va constituir en el desert. Tenda vol dir en termes nostres igual a casa. “Tenir casa” és la manera primigènia de dir tantes coses! Expressió carregada de simbolismes. Tot el més essencial a nivell humà queda reflectit en aquest mot: casa. “Casa meva, casa nostra”, vol dir pertinència, identitat. Poder exclamar: “Finalment a casa!”. Lloc de retorn. “La casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacel. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment”. (La resistència íntima. Josep M. Esquirol). “Som de tal casa”. “A cal, a ca seva, a can”. És el lloc referencial, sempre que hi hagi el caliu, com a pagès, del foc a terra. Abans es comptava per focs. Aquest poble té tants focs. El caliu físic i sobretot el caliu humà, calidesa de la mare i del pare, dels germans. Casa equival a família: “són de can... El drama dels desnonaments, esqueixaments, trets de casa! Ho hem vist a la tele. Quin drama, som inhumans! ¿On queden els drets fonamentals?; ¿es pot viure sense sostre, sense intimitat? Casa és arrels, protecció, és refugi, són pares, són germans. Arribar a casa és descans, acollida, és tenir racons, secrets. És taula, abraçada, és comunicació, és obrir com una flor el cor de la vida. És estil de ser, d’estar, de fer. Allí hi tenim retalls de vida. Ja ho diu el poeta Margarit: “Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és lloc on va quedant la vida”.

                                               Nadal és acolliment de Jesús. El papa Francesc ens invitava a fer del Trobament de Jesús un “Esdeveniment personal i comunitari”. Sense aquesta experiència tan ben representada per Simeó tenint el Nen als braços i dient que ja podia morir perquè l’Esperit ja li havia donat aquesta gràcia, i per Anna, la velleta, que havent participat d’aquesta escena no parava de parlar del Nen a tothom. Acollir-lo és tenir-lo a Ell  per l’Evangeli total; con-figurar-s’hi, no és una doctrina, no és un llibre d’on poder treure pensaments encoratjadors. És una Persona en la qual jo li descobreixo tot un misteri de proximitat, tanta que hi ha un bescanvi d’Ell en mi i de mi en Ell! És la descoberta d’un amic amb qui establir una comunió: saber acollir-lo i sentir-se acollit. Acolliment, quina actitud més entranyable! No sols és tracte, sinó entranyar-se. Pau ho expressarà de moltes maneres, obrint-nos el seu cor amb les experiències personals, fins a tal punt que no havent conegut en vida el Mestre és conscient que se l’ha revelat tant endins, que arribarà a dir que per a ell “el viure és Crist”. Això en farà d’ell un apòstol amb vocació de cridar a salvació la gentilitat. Evangelitzar serà una imperiositat, el gran repte de la seva vida. Escriurà sovint als seus deixebles com avui se’ns fa palès en la segona lectura, on després d’entonar aquest himne tan exultant que jo l’he pres com a himne per resar-lo cada dia: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I les benediccions són la crida, la vocació a ser fills seus. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. I acabarà amb la pregària que fa per a nosaltres, avui, com feia per als seus efesis: “No paro de donar gràcies per vosaltres... perquè el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria, us doni un esperit de saviesa que us reveli l’autèntic coneixement d’Ell”. Parlàvem d’un trobar-nos fit a fit, d’un saber-lo acollir i al mateix temps que sentir-nos acollits per Ell, sabedors de la riquesa divino-humana que ens transmet, donant-nos entrada en la seva tenda, fent-nos de la seva família, tenint a Déu com a Pare i a Ell com a Germà per sempre. Això deu ser Nadal, dic jo; i un Nadal que es reactualitzarà dia a dia. Aquest mateix Nadal que “Maria, per la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor”. Nadal íntim, el de Maria. Silenci, contemplació. No es ressenyen paraules seves. La presència no demana paraules...

                                               Tot l’evangeli és ple de les ressonàncies dels acolliments que ens fan família de Déu, U i Tri. Anem a pouar en Joan que en escriure un evangeli s’hi descriu ell mateix amb l’experiència de qui n’és un deixeble predilecte i per tant un introductor en l’àmbit de Déu: “A tots els qui el reberen va donar poder d’esdevenir fills de Déu”. Mateu i Lluc porten la mateixa referència: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull i a qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat”. I la sorpresa de propis i estranys del capítol 25 de Mateu: “Vaig tenir fam, set, era foraster, estava despullat, malalt, presoner,  i em donàreu el que necessitava...  ¿Senyor quan... vàrem fer tot això?  Ja us dic jo que en la mesura en què ho vau fer a uns d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu... I l’altra sorpresa dels qui no ho feren! S’adonen tard que hi ha comunió de béns entre el necessitats i els acollidors i entre aquests i el mateix Mestre, i més encara amb el seu Pare. Acollir l’Altre, tot altre, ni que sigui en els més petits és proporcional a sentir-se acollit per Déu. Li retreien a Jesús que acull pecadors i menja amb ells... Tot l’evangeli es concentra en donar i rebre. Més, primer rebre abans de donar! Tota la iniciativa ve de Déu, de qui hem rebut “gràcia sobre gràcia”. Acollir és ser misericordiosos com Déu ho és i esplèndidament! Francesc ho deia no fa pas massa: “Jo sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu  i m’obre la porta, entraré, soparé amb ell i ell amb mi”. Però imaginem-nos és el Senyor que truca a la porta del nostre cor! I en l’última gran visió de l’Apocalipsi, així es profetitza de la Ciutat de Déu: “Les seves portes no es tancaran mai durant el dia”, la qual cosa significa sempre, perquè “no hi haurà nit”. Hi ha llocs en el món on les portes no es tanquen amb clau, encara n’hi ha. Però n’hi ha tants on el més normal és que estiguin tancades i barrades. No ens hem de rendir a la idea d’aplicar això a la nostra vida, a la vida de família, de la ciutat, de la societat. I encara menys a la vida de l’Església. Seria terrible! Una Església inhòspita, així com una família tancada en ella mateixa, degrada l’evangeli i fa que el món es torni àrid. Cap porta tancada en l’Església, cap! Totes ben obertes. La gestió simbòlica de les “portes” –dels llindars, dels passos, de les fronteres- s’ha tornat crucial. La porta ha de guardar, és cert, però no rebutjar. La porta no s’ha de forçar, al contrari, es demana permís, perquè l’hospitalitat brilla en la llibertat de l’acollida, i s’enfosqueix en la prepotència de la invasió. La porta s’obre sovint, per veure si fora hi ha algú que espera, i potser li falta valor, potser no té força per trucar. Quanta gent ha perdut la confiança, no té el valor de trucar a la porta del nostre cor cristià, a les portes de les nostres esglésies... I són allà, no tenen valor, els hem tret la confiança: per favor, que això no passi mai. La porta diu moltes coses de la casa, i també de l’Església. La gestió de la porta demana un acurat discerniment i, al mateix temps, ha d’inspirar una gran confiança”. (Després fa un agraïment per a tots els qui guarden les portes, totes les portes. En diuen la noble paraula d’Acolliment, acollidors. “Sempre amb un somriure, manifestant sempre l’acolliment d’aquella casa”, (d’aquell col·legi –hi afegeixo jo-) “d’aquella església, així la gent se sent feliç i acollida en aquest lloc”.

                                               Ja ho dèiem a l’inici d’aquestes paraules: Ara a l’inrevés de com les formulàvem: sentir-nos acollits per saber acollir. Canvi, en funció d’un per.


                        Diumenge segon després de Nadal, 3 de gener del 2016.  Sabadell