diumenge, 10 de gener de 2016

Homilia del diumenge 10/01/2016 del P. Josep Mª Balcells

UN ABANS I UN DESPRÉS DE NADAL

                                               Amb aquest diumenge, que fa de frontissa entre el cicle nadalenc i els anomenats “diumenges de durant l’any”, ens invita a fer una mena de resum o de balanç de com ens han anat les experiències espirituals pròpies d’aquests dies, que suposen un pre-Nadal, és a dir, l’Advent i un post-Nadal que coincideix amb l’inici de la missió de Jesús, predicant el Regne. Després, d’entre les manifestacions (teofanies) de Déu d’aquests dies de Nadal, se’ns n’afegeix una de major, val a dir, la presentació pública de Jesús, ja adult, en ocasió del seu Baptisme, presentació o revelació que fa la mateixa Trinitat, de Jesús com a Messies i Senyor,  revalidant-lo (en persona, vida i missatge) pel Pare i per la vinguda de l’Esperit, ungint-lo de cara a la missió: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Així es posarà en marxa l’evangeli de Marc.

                                               Comencem per l’Advent que és com iniciar un camí de desig, de crida i a reestrenar com una nova novetat (sí, dic bé): la Bona Nova. En Déu sempre hi ha novetat i espai obert per a l’estupor i la meravella. Ho hem dit moltes de vegades que -qui té fe- no comença mai de zero un nou camí, perquè com eterns pelegrins en cerca d’un Déu més gran, d’un Déu experimentat ja altres vegades, la fe ens retorna en una i altra ocasió fins a l’adoració de la persona de Jesús, el qual en la seva humanització ens dóna un més i major aprofundiment de la seva persona i, en conseqüència, també de nosaltres mateixos. Ambdós coneixements són complementaris –són saviesa- i tenen la mateixa arrel. Ho repetiré pel goig que hi trobo, tot subratllant-ho, per així poder veure-ho i viure-ho més i millor. Jesús model acabat d’Home i, d’altra banda, l’home que es troba en profunditat emmirallant-se en Jesús, a qui seguir vol dir configurar-s’hi, prendre’n forma i maneres, dibuixant-ne les actituds més essencials, això, sí, en la mesura humana del possible. El Vaticà II ens diu insistentment: “Jesús és la imatge de Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida”, (vertader Déu i vertader home concret “d’un temps i d’un país” i, definitivament amb la Resurrecció, fet Rei i Senyor universal de tota la humanitat). “Per això mateix la natura humana ha estat elevada a una dignitat sublim”  (tu, ell, jo, nosaltres). “Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes, per tant el misteri de l’home (tu, ell, jo, nosaltres, de tots temps i llocs) no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Ell en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, “manifesta” plenament (no de cop, sinó al llarg de moltes experiències, de molts Advents i Nadals viscuts) a l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima, és a  dir “l’ última vocació de l’home (que) és veritablement una sola, és a dir, divina”. I afegirà el Vaticà II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador” (Constitució conciliar:“Església i Món d’avui”).

                                               Per això, durant l’Advent el profeta Isaïes, com és de veure en la primera lectura d’avui, obre el camí de retorn d’un exili de la Babel de tots els temps, potser més i tot avui, que aquesta es podria condensar en la confusió i el caos en la manera de viure, i que no pocs pretenen prescindir del misteri de Nadal, fent caricatures del tot alienes a l’esperit de llarga tradició cristiana. Sense Nadal no entenem ni a Déu ni a nosaltres mateixos, com ens ha dit el Vaticà II i l’experiència de la vida ens ho confirma.

                                               Segueix Isaïes, que ha sigut el nostre company d’Advent: “Consoleu, consoleu el meu poble, perquè hi ha esperança, perquè s’ha acabat la seva servitud”. És l’hora de l’alliberament. Posem-nos en marxa pel camí que el Senyor ha obert, la via sacra que en diu ell: abaixant muntanyes i turons, alçant les fondalades i llavors apareixerà la glòria del Senyor i tothom veurà que el Senyor ha parlat. Puja pregoner, alça ben fort la veu, digues a les viles de Judà: “Aquí teniu el vostre Déu, no tingueu por! Vetlla com un pastor pel seu ramat”. “Ens ha nascut un fill que ens fa fills de Déu als qui creuen en el seu nom; i vam contemplar la seva glòria, glòria que té del Pare com a Fill únic, ple de gràcia i de veritat”, com hem llegit aquests dies diverses vegades en Joan (Pròleg).

                                               Així es fa, en la crida i realitat vista viscuda per nosaltres, l’acompliment de la profecia d’Isaïes, posant en camí d’anada dels pastors que troben el Nen i la seva Mare com els hi havia dit l’Àngel en anunciar-los-ho i comencen els àngels a escampar pels cels el “Glòria” Diem-lo amb renovada consciència, amb fe.  I s’omplen cel i terra de la “Joia de l’Evangeli”. I Betlem es converteix en el centre del Nadal de tots. Sense l’adoració de Jesús, reconeixent-lo com a Messies i Senyor, no hi ha Nadal. Tots aquests dies hem fet camí d’anada i, acomplert el goig de “veure el Messies” i d’adorar-lo; després emprenem camí de tornada tot lloant el Senyor i escampant arreu el do de tenir-lo infant en els nostres braços com va veure’l Simeó, cridat també ell a fer camí cap al Temple per assaciar el seu desig de veure en vida Déu en l’Infant Jesús. És l’Esperit qui ens encamina cap a Jesús, i després en conseqüència donarem testimoni joiós de que Déu és l’Emmanuel, i que és i serà amb nosaltres (tu, ell, jo, nosaltres) “cada dia fins a la fi del món”.

                                               Tot camí evangèlic té dues fases: anada i retorn. Anada per descobrir que Déu hi és i a tot arreu, i que cal trobar-lo, fer-nos-el propi. Tenir-hi frec, fer-nos-el “domèstic”, de casa; crear-hi lligams, establir-hi ritus de comunió, fent que Ell ompli de sentit el propi viure, i fer-nos-en de retop testimonis, com diu Joan: “Allò que era des del començament, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la Vida, -perquè la vida s’ha manifestat, i l’hem vista i en donem testimoniatge i us anunciem la vida eterna, la que era prop del Pare i se’ns ha aparegut- allò que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. I us escrivim aquestes coses a fi que la nostra joia sigui plena”. Aquest és el camí de tornada de Joan: amor rebut i, en conseqüència, testimoni. Amor d’anada i testimoni de tornada. Tots dos camins en realitat formen un de sol. L’anada és de tornada de tantes coses fútils i el de tornada és d’anada a dir tot el que hem vist. Evangeli i Evangelització.

                                               Donem també veu a Pau en la seva epístola a Titus que ens deia el dia de Nadal: “Germans, quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que Ell té als homes, no l’han mogut les obres que nosaltres havíem fet, sinó la seva bondat que ens salva amb un bany d’aigua regenerador i amb el poder renovador de l’Esperit Sant que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist, el nostre Salvador. I continua avui a la segona lectura: “S’ha manifestat la gràcia salvadora de Déu a tots els homes i ens instrueix perquè visquem en aquest món amb sobrietat, justícia i pietat. Hi ha una referència explícita al nostre Baptisme: “Ens va salvar per mitjà del bany de regeneració i de renovellament de l’Esperit Sant, que Ell vessà abundosament en nosaltres per Jesucrist, Salvador nostre, a fi que justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna que esperem”. Bon dia, avui, per ser rebatejats en Esperit i en acceptar la missió de fer creïble i ben visible, que com a deixebles hem de seguir el camí d’anada i de tornada que ens ofereix el seguiment de Jesús. I encara una última cosa: la consonància del Nadal amb el posar-nos “en sortida” per testimoniar tot el que hem viscut. Això comporta la urgència de llegir amb gratitud l’exhortació del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli” i de posar-nos en el camí de la nova evangelització. Camí d’anada: entrar més a fons en l’evangeli, és a dir, en Jesús. I camí de tornada: proposar-nos l’anunci de l’Evangeli i fer-ho amb “Joia”. Diu el papa Francesc: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist”. “La joia de l’evangeli que omple la vida dels deixebles és una joia missionera. Aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. En dos mots. Nadal ben viscut, Nadal amb futur. Nadal no passa mai, si l’hem viscut a peu de misteri de l’Encarnació.


                        Diumenge del Baptisme del Senyor, 10 de gener del 2016.  Sabadell