dissabte, 13 de juny de 2015

Homilia del diumenge 14/06/2015 del P. Josep Mª Balcells

DÉU,  BULLIDOR  DE  LA  VIDA

                                               Sempre m’ha captivat l’expressió que llegim avui a l’evangeli, respecte a la llavor sembrada: “De nit i de dia, mentre (el sembrador) dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.” Aquest no-saber com es desenvolupa la vida, aquest misteri inconegut de com la vida fa el seu propi curs davant la inconsciència del qui ha sembrat, això em meravella fins al punt de quedar-me embadalit quan, a començament de primavera, hi ha aquesta exaltació de tota vida, perceptible en el nou fullam, verdíssim com d’acabat d’estrenar, nascut immaculat, vigorós i tendríssimament estimable.  I qui diu de qualsevol planteta de no res, també de tota creatura que es desperta a la vida, de tot nadó en el somriure iniciàtic del dormir plàcid, també de tot animaló que s’estrena a viure, de nosaltres en el treball amagat que fa que anem fent-nos i arrodonint-nos com a creatura cabal en mans de Déu. Oh misteri!

                                               Aquest com que ens ve al cor, que més que interrogatiu és ¡admiratiu! Que és tot un himne a la vida, al sempre microcosmos, on la veritat de ser dóna pas a un camí nou, únic, condensació de bellesa en les coses petites, en les coses que ni veus i que tan sols intueixes... Estem permanentment en el diví “obrador”.

                                               Déu és Creador permanent de tot el visible i sobretot de l’invisible, perquè és més el que no veiem que el que veiem, que el que podem gaudir en el nostre mirar-admirar de cada dia. És un estímul per l’acció de gràcies. Oh bellesa tan antiga com nova! Sempre estem en joiosa correspondència, per poc que entenguem.

                                               I diu l’evangeli al davant de tota paràbola de la vida “que passa amb el Regne de Déu com quan hom sembra, com quan Déu fa reverdir els secs o va traspassant vida a tot esqueix que empelta o que planta.  La vida és la magnificència de la creació-providència dels regnes de la natura, tant més del Regne de l’Esperit. “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban!, partint també de la remenuda petitesa del gra de mostassa...


                                               I es fa veritat allò que demana la comunitat cristiana en l’oració col·lecta del dia, potser sense que la pregària per més conscient que la suposem, aconsegueixi la pregonesa del poeta, profeta que té la saviesa de saber-se ell mateix gra, sement, esqueix, llavoreta de no res, fe en l’espera d’un creixement que s’obrirà camí, sense l’acompanyament, potser, de l’estupor de ser testimoni vivent de la creació en joc personalment: “Oh Déu fortalesa dels qui esperen en Vós, acolliu les nostres súpliques, i ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos amb la vostra gràcia”.

                                               Des d’una visió evangèlica podem aplicar aquesta mirada admirativa del com al néixer a la fe i en el créixer en l’Esperit. Una i altra més intensa primavera de l’Esperit. El baptisme és precisament aquest colgar la llavor de l’Esperit, que només que hi hagi un bon context de terra ben adobada està cridada “la terra, tota sola a produir primer els brins, després les espigues, finalment el blat granat dins les espigues. El com roman en el misteri...

                                               El Pare –deia Jesús- sempre treballa i o també sempre treballo, per més que no en siguem conscients i ens manqui el com ho fan. És un reconeixement que fem per l’experiència tantes vegades repetida de que constatem que han estat actuant i ens han fet créixer actituds, respostes que ens han admirat a nosaltres mateixos, com a descobertes dels camins i maneres que té Déu de fer-se present i actuant. Seria bo d’anar-ho constatant de quan en quan. Ens sabríem acompanyats i portats per la gràcia de la seva presència i acció. Seríem humils i reconeixents, més no...

                                               L’Esperit Sant se’ns proposa en el Credo com a vivificador. És, en imatge, el gran Jardiner que cultiva tota llavor, fa apuntar brins i tiges i porta tot a fruitar i granar. Esplèndida imatge del que és el Regne de Déu, “Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Regne, però del silenci, del núvol de no saber...

                                               No puc deixar de repetir-me una i altra vegada aquest text tan ple de lirisme i de gràcia del Cardenal Suenens:

                                               “Sóc un home d’esperança, perquè crec que Déu és nou cada matí.
                                               Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.
                                               Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
                                               Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.
                                               No són presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.
                                               Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.
                                               Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.
                                               Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.
                                               Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.
                                               El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.
                                               No ens ho esperàvem             gens.
                                               ¿Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
                                               Esperar és un deure, no un luxe.
                                               Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
                                               Feliços els qui tenen l’audàcia se somniar i que estiguin disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes!”

                                               Nosaltres només hi posem “la condició de possibilitat” i Ell hi aboca el seu Ésser participant. Al Regne de Déu li passa com a tota creixença que es fa en l’anonimat d’un Déu que actua però sense deixar-se veure. Déu a cada albada encén les espelmes de vida i es retira a la intimitat que és on li agrada habitar i a allí és on hem d’anar a lloar-lo, a beneir-lo, a adorar-lo, a glorificar-lo , a donar-li gràcies de com ens treballa sense una presència visible. Allí hi és! Pere ens adverteix: “Deioxeu el vostre destí a les seves mans. Ell s’ocuparà de vosaltres”, sense el més petit neguit com l’infant a la falda de la mare, i Ell proveirà. Allò de sant Ignasi: “Feu-ho tot com si tot depengués de nosaltres, i una volta el cor nostre així disposat, deixeu-ho tot, tot, i Déu ja se’n cuidarà i ho portarà a terme.
                                              
                                               Assagem sovint l’admiració pel treball de brodat que Déu fa en les seves creatures. I tinguem sempre l’esperit prompte a lloar-lo, beneir-lo, adorar-lo, glorificar-lo i donar-li gràcies de l’esplendidesa amb que va obrint-nos camins del Regne i donant-nos-en el seu secret ni que sigui només a petites intuïcions.  Acabem amb sant Pau: “Li prego al Pare que consolidi amb la força del seu Esperit, allò que sou en el vostre interior: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, que visqueu fermament arrelats i fonamentats en l’amor, i així pugueu comprendre, amb tot el poble sant, que n’és d’ample, llarg, alt i profund l’amor de Crist; vull dir que arribeu a conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement, que és la plenitud de Déu.”


                                   Diumenge XI de durant l’any, 14 de juny del 2015   Sabadell