dijous, 2 de juliol de 2015

Homilia del diumenge 28/06/2015 del P.Josep Mª Balcells

JESÚS,  L’HOME  EXQUISIT...

...En el tracte amb tothom. Avui, però arran de l’evangeli que ens narra l’escena extraordinària per simplicitat, per manera tan fina i tan senzillament exposada com el de l’Hemorroïssa em deixo “parlar” amb el llenguatge del cor. Exquisit dic i no sabria com dir-ho millor. Exquisit sobretot amb les dones, no sé perquè encara no ho sabem veure i ponderar. Avui que descobrim la visió en 3D, ens manca no obstant la perspicàcia de mirar i admirar des de la subjectivitat quina és la figura de la dona per als ulls de Jesús. Deixeu-me arrodonir el què vull expressar citant l’última frase amb que clou Sandro Márais el llibre extraordinari “L’última trobada”. Després d’un minuciós pretès diàleg que esdevé un memorable soliloqui d’un amic que volia venjar-se de la infidelitat d’un amic de tota la primera vida fins a la trentena passada: Son consideracions sobre la filía, l’amistat: “Però com tots els petons humans a la seva manera tendra i grotesca no es pot confiar a les paraules”.

                                               Entrem de puntetes al tram evangèlic de l’Hemorroïssa d’abans, situat en les coordenades d’aquesta malaltia que havia esdevingut dolorosament i femeninament tràgica per a una dona que hi havia perdut la pau del cor i l’hisenda portada amb silenci i  solitud.  Jesús se li ofereix com l’oportunitat de la seva vida i portentosa fe. La descripció és sòbria i l’hem de saber llegir més enllà dels fets i de les poques paraules. Situem-nos en el cor de Jesús i en el de la dona. Què va pensar l’un i l’altra? Rellegim el fet i esplaiem-hi els nostres sentiments a compàs dels de tots dos protagonistes en el secret que és on millor actua el Pare, l’Esperit i  El mateix Jesús com a Home. Tot el context em diu calladament com Jesús és el nostre “Metge de Família” (al’estil d’abans, tant de bo també fos ara). Jesús com a Metge sana més que cura. La diferència és de salt qualitatiu. Sanar fa més relació a la persona globalment que no pas a curar una malaltia, una dolència (ai,els sentits que amaguen les paraules perquè les diem sense passió continguda).

                                               El metge de capçalera era molt humà, com molt amic de tots a la família. Quan visitava –ho recordo pla bé- ens sanava a tothom. Ens feia pessigolles alls menuts i reies no per les pessigolles, sinó perquè venien de l’afecte de qui te les feia. Parlava, somreia, mirava tothom, animava (sí, vull traduir-lo per ens donava ànima, ànims, acompanyava –santa paraula!) anímicament tota la casa. De la seva professió en dèiem vocacional. Mestre de l’harmonia dels cossos. Per a cadascú tenia aquell “auscultador” mig posat en el coll o bé a les oïdes que hi sentia com respirava tot l’entramat corporal, vés a saber si fins i tot sentia l’ànima de cadascú...
Ho posava  i ho passejava per tot el pit: “Respira a fons” i nosaltres conteníem l’aire a pressió (inoblidables moments de record de nen). Era com si toqués l’arpa de cos, ànima i esperit dels grans, joves i nens-nenes. Concentrat en el que sentia sense dir paraula, només sentint el glatir i el batec de les persones. Quines “visites” més humanes i humanitzadores!

                                               El metge Era com l’intermediari entre la mare, l’esposa que sol ser l’Alma Mater de tota la família (Alma vol dir “alimentadora” en el sentit més pregó de la paraula. La mare feia, fa i farà (mentre professi com a mare) de metgessa, que és tant com dir la custodia del to vital dels “seus”. És la benefactora (la que cuida del ben-estar, del ben-sentir, i sentir-se, del ben-essere que diuen els italians. Físic, mental, social, cultural, espiritual, seguint els patrons de l’OMS que identifica salut amb aquest benestar difús i difós en cos, ànima i esperit que acaben de proclamar per dir qui, què, com, quan hom excel·leix en sanitat. Em trobo Bé!, diem sense més... Avui ho curen gairebé tot amb “específics” (atenció a l’arrel de la paraula) Gregorio Marañón, ell i tants altres metges diuen que no hi ha malalties, sinó malalts. És la persona tota ella sencera que saneja, que sana, el constipat es cura...

                                               En una paraula són, eren mare i metgessa de família les grans “auscultadores” (que escoltaven) i en conseqüència les grans “comunicadores” que féien, fan i faran que hi hagi a casa, salut, sanitat, benestars comuns i “específics” de cada membre de la família. Feliç qui n’ha tingut una experiència “benplaent”.

                                               No us oblideu que estem fent un comentari sobre com Jesús-Metge actua amb una divina professionalitat amb la ¡dona! que sofria pèrdues de sang. Per a una dona això era i és un calvari!  Seguim.

                                               Aquests darrers dies comentàvem amb un grup de persones un llibre excel·lent a tot ser-ho, no cal  fer-ne propaganda, només cal trobar-lo i llegir-lo amb la passió amb que va ser escrit. Es  titula: “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. En aquests dies xardorosos d’estiu llegir-lo ens serà un regal, un do. Allí hi redescobrirem que a més de paraules tenim sentiments, sensacions que embolcallen les paraules i els hi fan dir més, molt més del que puguin dir per elles mateixes. Allí s’hi congrien gestos, mirades, tonalitats de veu, presència, empaties, escoltar-nos, tot aquest “àmbit” fi, finíssim indescriptible, com deia Márais, que s’escapa de qualsevol conceptualització, perquè hi ha més que conceptes, idees, pensaments inexpressables amb paraules, són les raons del cor de Pascal...

                                               Estem en el món de la filia, en el món de la persona. “Sento, doncs existeixo”. Jung -i no m’hi puc entretenir- diu que la base d’home i dona són l’animus per a l’home i amb la possible integració de l’ànima: això faria l’home complet. I per a la dona partint de l’ànima s’arrodonaria amb la maduració en ella de l’ànimus. La bisexualització inicial que ens fa diferents –i tant!- permeteu-m’ho de dir: avui, tant de pantalla i de passarl·la! Mascle i femella, pujant  un graó tindríem masculí, femení, pujant-ne un altre, de graó: tindríem: dona i home, que amb la complementació-integració de Jung arribaríem a la condició de persones singulars i complementades. En tot iguals en drets i deures, però tan “singulars” en el concret de cada persona. Hi posaria un regal i un present de part de Déu i quedaríem iguals en filiació i fraternitat di-vi-nes. Aquest seria la creatura nova, sense distinció de dona-home, a ulls de Déu. Això que ho podem contemplar de cadascú dona o home, com un arribar a la visió de dona i home perfectes en el sentit de maduració i creixença permanent, això ho devem aplicar amb tots els sentits de riquesa humana a la Persona de Jesús, Home acabat, partint de mascle, masculí, home amb animus i ànima i no cal dir que amb Esperit, aquest és l’Home Nou, que va “tractar” esplèndidament a l’Hemorroïssa. Amb una sensibilitat plena de masculí i femení profundament integrats, per això podia ben dir que d’ara en endavant ens . tractaria com a amics, en plenitud de “filia”. Ell esdevé l’Amic e Amat tant per dones com a homes. Te les dues sensibilitats que donen un tombant d’Home Perfecte, en qui es complauen a tota plenitud tant dones com homes. L’entenem, si l’entenem, tant homes com dones, perquè res de nostre li és aliè, viscut en el concret de cada trobada o esdeveniment humans. Jesús fou el comunicador per excel·lència. Tenia Paraules de Vida eterna però tenia sentiments de vida Eterna. Sabia “tocar” el cor de dones i d’homes amb una finor i nitidesa “com ningú mai no ha estimat igual”. Sabem per pròpies paraules que havent estimat els “seus” els va estimar fins a l’extrem. Jesús va estimar fins a l’extrem les dones, com els homes, a cadascuns com els correspon. La dona és un regal de comunicació. Llegiu en Serrano i hi veureu més ben delineades les tonalitats de la comunicació no verbal més en les dones, que no pas en els homes, més matussers. Per això les fa més metgesses com hem dit que no pas els homes. Parlo en  general: són més sensibles a la sanitat, salut, benestar, ben-essere de tota casa. El seu cor ja és com una casa, ella sap acollir, atendre, escoltar, sanar, ella és com el Pie Pel·licane, Jesu Domine de l’himne Pange lingua, traduït com “Benigne Pelicà, oh Jesús Senyor”.

                                               Només dues paraules per esbrinar el fons del passatge de la dona que pateix fluxos, millor dit: pèrdues de sang, escena que queda com intercalada quan Jesús ha iniciat l’anada a casa seva, amb el cap de la sinagoga, per “sanar” la seva filla. Amb una lectura d’”ànima”, femenina, de dona (que ve de donar i això és l’amor (Fromm), dóna la vida, dóna a llum, dóna el pit, dóna la cura, és la gran comunicadora amb comunicació no verbal. Dono només succintament les capçaleres dels capítols de “El regal de la comunicació”: flaires, tactes, contactes, mirades, carícies, veus, sons inintel·ligibles per a nosaltres, però el nadó les espera, les absorbeix, el rostre, les carícies, els somriures, el riure plaent les riallades, les “elevacions” per després entomar-los, les acotxades, les primeres paraules repetides i assaborides.  Oh, mares que en sou de grans! Heu ensenyat a llegir els llenguatges no verbals, abans de tota paraula. És la llengua materna. Es pot dir cosa més gran? La llengua és patria, per no dir màtria.

                                               Tornem a l’escena de la dona que és un signe sublim de fe, confiança, discreció, anonimat, només un tacte, contacte que és una carícia, que és una pregària femenina, sense paraules com a mediacions, tota ella dona el poc i tot. I se sent curada a l’instant. Jesús vol sense ni menció del mal i d’aquella manera cura i sana socialment. Tothom sap sense més detall que Jesús el diví Metge l’ha sanada i en dóna certificació. I diu més, com sempre, diu que no és ell qui la guarida sinó que és la seva gran fe femenina, de dona creient que l’ha sanada. Tota ella ha estat sanejada. Cos , ànima, esperit, lligams socials, culturals, espirituals. Hem vist com un sublim, subtil tacte ha revolucionat una vida que ara estrena com a nova, “queda lliure de la teva malaltia, vés´te’n en pau”. Aquí hi ha tot un diví joc de comunicació no verbal, de fe no verbal. Tot s’esdevé en un pur acte de confiança plena, també no verbal. Qui fa de mare aquí? Qui fa de metge? qui fa de fill?, qui pot dir més “en res”, ni una paraula, només un lleu gest. Però hi ha tot un món aquí! No es pot descriure: va d’intimitat a intimitat. Totes dues es parlen sense paraules, però hi ha un misteri i un miracle.

                                               I nosaltres que anem a combregar...! Tenim fe no verbal? Confiança plenificadora? Tenim el cor en plena ardidesa? “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima.” Tenim el cor eucarístic, com diu Pau? On arriben les nostres accions de gràcies? Que curtes que ens queden! No sortim curats, sanats, “no marxem en pau per les places, pels carrers del món. Marxem en pau per les places, un nom portem al front: hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà, hem de mostrar, estimant-nos, que el món nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el que hem vist, sense por.

                                               Germanes i germans, aneu-vos-en en pau. Donem gràcies a Déu.


            Diumenge XIII de durant l’any, 28 de juny del 2015.  Sabadell