EL RECONEGUEREN
AL PARTIR EL PA...
En
la Litúrgia de la Paraula des d’aquest diumenge fins la del 16 d’agost es
produeix un canvi en la lectura dels evangelis. Es llegirà successivament tot
el capítol sisè de sant Joan, capítol dens que ens portarà a través d’una
variada narració a la presentació que feu Jesús del misteri de l’Eucaristia, amb diàleg de fets, però sobretot de
propostes inaudites que prenen els mateixos deixebles ben “descol·locats” i que
d’alguna manera voldria que ens hi sentíssim nosaltres involucrats com a actors
i interpel·lats en primera persona. M’agradaria que aquests diumenges els
visquéssim com una bona oportunitat per fer una catequesi d’adults
centrada en l’Eucaristia, en què se’ns reproposa en vivesa evangèlica tot el què
sabem i vivim després de tants anys eucarístics, en els què és possible que
haguem caigut en la dolça rutina d’una reiteració sense major aprofundiment.
Quan l’amor es fa reiteratiu perd qualitat d’amor. No hauríem de perdre de
vista que l’Eucaristia neix en un context anímic concret de Jesús, segons
l’evangelista: “Després d’un haver-nos estimat sempre, en la institució de
l’Eucaristia, ens estimà fins a l’extrem”.
Bon moment aquest en que se’ns dóna l’oportunitat de fer una “renovada preparació
per a una enèsima comunió”, (fruit en tot cas d’una “primera comunió”, feta no
sé quants anys fa...) Han passat fets i experiències que podrien haver posat
l’Eucaristia, si no en nosaltres, sí ben segur en el magisteri de l’Església,
com a punt central el document constitucional sobre la litúrgia del Vaticà II.
Ja de bon començament se’ns diu: “L’Església intenta, amb cura sol·lícita, que
els cristians no assisteixin a aquest misteri
de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en
l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la
Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a
Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima immaculada, no solament
per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més
perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells
mateixos, perquè, finalment, Déu sigui TOT en tots”. Podem aprofitar aquests
dies per replantejar-nos que el misteri de l’Eucaristia sigui el punt
central i irradiant de la nostra
espiritualitat de fills i filles de Déu, conscients de que, com diu el Concili: “La
litúrgia és el cim al qual tendeix
l’acció de l’Església i, a la vegada, la font
d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a
això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es
reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin del sacrifici, i mengin del
sopar del Senyor”.
En
definitiva el que es pretén és de fer una mena de “reset”, un rebobinar tota la
nostra vida de “comulgants”, una estratègia de “punt zero”, fent el punt sobre
la nostra vida eucarística des de l’accés d’una “primera comunió” llunyana i/o
perduda en el temps i veure si hem anat creixent en preparació, comprensió,
íntima comunió i amistat amb Jesús viu i vivificador. Sense oblidar el que també diu el concili:
“D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb
els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent
allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes,
en l’eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist.
Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de
la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia,
aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on
s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.
Si
entréssim en un camí “iniciàtic neocomulgant” que ens portés a redescobrir el
valor i la significació més profunda de l’Eucaristia i a viure més intensament les
nostres misses dominicals, de forma que la qualitat anés en augment i ens
portés al llindar de l’experiència “mística”, que no pot ser pas altra, d’acord
amb les premisses ja anunciades pel mateix concili. Allò que no es pot pas
demanar a uns infants en fer la seva primera comunió, sembla lògic que es pugui
esperar de persones que han madurat en l’àmbit de la fe i de la comunió amb els
germans. ¡Ai, les nostres misses i les nostres comunions, qui sap quina manca
d’estupor i de meravella que ens les fa abocades a la rutina! La Missa no és la
comunió sinó tot l’entramat litúrgic que forma una unitat. La Comunió ja
comença des del principi de la Missa i ha d’anar en augment fins a la
transfusió de tot el Crist, per poder dir, ai las!, “que no sóc jo qui visc
sinó que és Crist qui viu en mi!”
Diumenge
rere diumenge anirem seguint un relat amb continuïtat: -avui: la multiplicació dels pans i dels
peixos. Compartir el pa miraculós que, com més es parteix i reparteix, més
creix. Els quatre altres diumenges se succeiran així:
-proposta d’un pa nou, més enllà del manà que
oferí Déu al desert. Aquest nou pa és el mateix Jesús.
-dubtes sobre qui és Jesús i sobre el
pa que donat porta a la vida eterna. Qui en menja no morirà.
-Jesús reafirma en la seva persona el
pa que ofereix: són el seu cos i la seva sang.
-Divisió entre els deixebles. Alguns
ho creuen un impossible, se n’escandalizen i deixen de seguir-lo. Jesús
preguntarà als altres si també el volen deixar. A qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna!
Situem-nos
en l’evangeli d’avui: Jesús es
troba amb una gentada que cercant Jesús o cercant de Jesús quelcom que
els curi, han fet camins i estan, així els veu Jesús com ovelles desencaminades...
Se n’apiada, però al mateix temps veu que la tarda se’ls tira a sobre.
Interpel·la els seus: D’on traurem el pa per a desfamar-los..? Un minyó porta
cinc pans i dos peixos. Ja n’hi ha prou! Fa que la gent s’assegui i esbocinant
el pa el dóna als deixebles i aquests el donen als nouvinguts. N’hi ha tant com
en volen i encara hi ha sobralles. Dotze coves. Que res no es perdi, de menjar.
El menjar és sagrat...
Tot
comença per la compassió que fa veure evidències que no tothom sap veure. Abans
d’apel·lar a la fe operativa comencem per les obres de misericòrdia: “Donar pa
al qui té fam”. Hi veig en els escrits i actituds del papa Francesc una
sintonia amb el tarannà i l’estil de fer de Jesús. Abans de tot, que siguin
atesos els pobres en les seves necessitats. El pa que ens sobra és el pa que
se’ls hi ha pres a ells antecedentment. És qüestió de justícia distributiva. ¿Sabeu
que el nostre país és dels que ha propiciat més desigualtats? Els pobres sempre
en paguen les conseqüències, els primers. Si no hi ha justícia, almenys que hi
hagi misericòrdia. La misericòrdia no es pot limitar a donar el “descart”, sinó
a propiciar una justícia estructural. Els drets no es proclamen amb paraules
sinó amb fets operatius. El pa no es pot negar a ningú, perquè en el fons ja és
seu, d’antuvi. ¿Com és possible tantes persones que no tenen ni el mes
essencial per a sobreviure i el nombre de milionaris creix i creix de dia en
dia? El papa no deixa de dir de mil maneres que l’Església és dels pobres i per
als pobres. ¿Qui s’ho creu i qui ho practica? No juguem amb les paraules perquè
ens poden portar, ¡perdó!, al cinisme. Preneu l’encíclica “Lloat sigueu” i
veureu que l’ecologia endinsa les seves arrels en la justícia i afecta més a la
humanitat que no pas –i no és pas poc!- a la natura. Allí ens
parla de l’ecologia integral. Porta
l’exemple de Francesc d’Assís. D’ell ens diu: “El seu testimoniatge ens mostra
que una ecologia integral requereix obertura envers categories que
transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens
connecten amb l’essència del que és humà... Per a ell qualsevol criatura era
una germana, unida a ell amb llaços d’afecte. Per això se sentia cridat a tenir
cura de tot el que existeix... Ple de la major tendresa en considerar l’origen
comú de totes les coses, donava a totes les criatures, per més menyspreables
que semblessin, el dolç nom de germanes”. A l’hora de definir els eixos del seu
pensament valida l’íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta,
essent-ne ells els primers que la pateixen. Parla de garantir la seguretat
alimentària i la
pau. Descarnadament palesa que la política no ha de sotmetre’s
a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista
de la tecnocràcia”. La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència, és
alliberadora. La sobrietat i la humilitat no han gaudit d’una valoració
positiva en el darrer segle. Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els
uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món, que val la
pena ser bons i honestos. Ja hem tingut molt temps de degradació moral,
burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat
l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc”. ¿On
queda l’obra de misericòrdia la de donar pa al que té fam? ¿On queda l’ecologia del descart, dels
aliments que es perden, oh desvari, per lleis que ho obliguen a fer? ¿És humanitat només multiplicar pans i peixos
o bé aquí hi rau com a teló de fons el misteri de l’Eucaristia? ¡Oh, sublim
ecologia de Déu que crea, estima i alimenta els seus! I a la seva imponderable
manera! “Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat”. “En tu
trobem la vida, Jesucrist Senyor”.
Diumenge
XVII de durant l’any, 26 de juliol de 2015
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada