dissabte, 25 de juliol de 2015

Homilia del diumenge 26/07/2015 del P. Josep Mª Balcells

EL  RECONEGUEREN  AL  PARTIR  EL  PA...

                                               En la Litúrgia de la Paraula des d’aquest diumenge fins la del 16 d’agost es produeix un canvi en la lectura dels evangelis. Es llegirà successivament tot el capítol sisè de sant Joan, capítol dens que ens portarà a través d’una variada narració a la presentació que feu Jesús del misteri de l’Eucaristia, amb diàleg de fets, però sobretot de propostes inaudites que prenen els mateixos deixebles ben “descol·locats” i que d’alguna manera voldria que ens hi sentíssim nosaltres involucrats com a actors i interpel·lats en primera persona. M’agradaria que aquests diumenges els visquéssim com una bona oportunitat per fer una catequesi d’adults centrada en l’Eucaristia, en què se’ns reproposa en vivesa evangèlica tot el què sabem i vivim després de tants anys eucarístics, en els què és possible que haguem caigut en la dolça rutina d’una reiteració sense major aprofundiment. Quan l’amor es fa reiteratiu perd qualitat d’amor. No hauríem de perdre de vista que l’Eucaristia neix en un context anímic concret de Jesús, segons l’evangelista: “Després d’un haver-nos estimat sempre, en la institució de l’Eucaristia, ens estimà fins a l’extrem”. Bon moment aquest en que se’ns dóna l’oportunitat de fer una “renovada preparació per a una enèsima comunió”, (fruit en tot cas d’una “primera comunió”, feta no sé quants anys fa...) Han passat fets i experiències que podrien haver posat l’Eucaristia, si no en nosaltres, sí ben segur en el magisteri de l’Església, com a punt central el document constitucional sobre la litúrgia del Vaticà II. Ja de bon començament se’ns diu: “L’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui TOT en tots”. Podem aprofitar aquests dies per replantejar-nos que el misteri de l’Eucaristia sigui el punt central i  irradiant de la nostra espiritualitat de fills i filles de Déu, conscients de que, com diu el Concili: “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin del sacrifici, i mengin del sopar del Senyor”.

                                               En definitiva el que es pretén és de fer una mena de “reset”, un rebobinar tota la nostra vida de “comulgants”, una estratègia de “punt zero”, fent el punt sobre la nostra vida eucarística des de l’accés d’una “primera comunió” llunyana i/o perduda en el temps i veure si hem anat creixent en preparació, comprensió, íntima comunió i amistat amb Jesús viu i vivificador.  Sense oblidar el que també diu el concili: “D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim  d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               Si entréssim en un camí “iniciàtic neocomulgant” que ens portés a redescobrir el valor i la significació més profunda de l’Eucaristia i a viure més intensament les nostres misses dominicals, de forma que la qualitat anés en augment i ens portés al llindar de l’experiència “mística”, que no pot ser pas altra, d’acord amb les premisses ja anunciades pel mateix concili. Allò que no es pot pas demanar a uns infants en fer la seva primera comunió, sembla lògic que es pugui esperar de persones que han madurat en l’àmbit de la fe i de la comunió amb els germans. ¡Ai, les nostres misses i les nostres comunions, qui sap quina manca d’estupor i de meravella que ens les fa abocades a la rutina! La Missa no és la comunió sinó tot l’entramat litúrgic que forma una unitat. La Comunió ja comença des del principi de la Missa i ha d’anar en augment fins a la transfusió de tot el Crist, per poder dir, ai las!, “que no sóc jo qui visc sinó que és Crist qui viu en mi!”

                                               Diumenge rere diumenge anirem seguint un relat amb continuïtat:  -avui: la multiplicació dels pans i dels peixos. Compartir el pa miraculós que, com més es parteix i reparteix, més creix. Els quatre altres diumenges se succeiran així:
                     -proposta d’un pa nou, més enllà del manà que oferí Déu al desert. Aquest nou pa és el mateix Jesús.
                     -dubtes sobre qui és Jesús i sobre el pa que donat porta a la vida eterna. Qui en menja no morirà.
                     -Jesús reafirma en la seva persona el pa que ofereix: són el seu cos i la seva sang.
                     -Divisió entre els deixebles. Alguns ho creuen un impossible, se n’escandalizen i deixen de seguir-lo. Jesús preguntarà als altres si també el volen deixar. A qui aniríem?  Només vós teniu paraules de vida eterna!  

                                               Situem-nos en l’evangeli d’avui: Jesús es troba amb una gentada que cercant Jesús o cercant de Jesús quelcom que els curi, han fet camins i estan, així els veu Jesús com ovelles desencaminades... Se n’apiada, però al mateix temps veu que la tarda se’ls tira a sobre. Interpel·la els seus: D’on traurem el pa per a desfamar-los..? Un minyó porta cinc pans i dos peixos. Ja n’hi ha prou! Fa que la gent s’assegui i esbocinant el pa el dóna als deixebles i aquests el donen als nouvinguts. N’hi ha tant com en volen i encara hi ha sobralles. Dotze coves. Que res no es perdi, de menjar. El menjar és sagrat...

                                               Tot comença per la compassió que fa veure evidències que no tothom sap veure. Abans d’apel·lar a la fe operativa comencem per les obres de misericòrdia: “Donar pa al qui té fam”. Hi veig en els escrits i actituds del papa Francesc una sintonia amb el tarannà i l’estil de fer de Jesús. Abans de tot, que siguin atesos els pobres en les seves necessitats. El pa que ens sobra és el pa que se’ls hi ha pres a ells antecedentment. És qüestió de justícia distributiva. ¿Sabeu que el nostre país és dels que ha propiciat més desigualtats? Els pobres sempre en paguen les conseqüències, els primers. Si no hi ha justícia, almenys que hi hagi misericòrdia. La misericòrdia no es pot limitar a donar el “descart”, sinó a propiciar una justícia estructural. Els drets no es proclamen amb paraules sinó amb fets operatius. El pa no es pot negar a ningú, perquè en el fons ja és seu, d’antuvi. ¿Com és possible tantes persones que no tenen ni el mes essencial per a sobreviure i el nombre de milionaris creix i creix de dia en dia? El papa no deixa de dir de mil maneres que l’Església és dels pobres i per als pobres. ¿Qui s’ho creu i qui ho practica? No juguem amb les paraules perquè ens poden portar, ¡perdó!, al cinisme. Preneu l’encíclica “Lloat sigueu” i veureu que l’ecologia endinsa les seves arrels en la justícia i afecta més a la humanitat que no pas –i no és pas poc!- a la natura. Allí ens parla de l’ecologia integral. Porta l’exemple de Francesc d’Assís. D’ell ens diu: “El seu testimoniatge ens mostra que una ecologia integral requereix obertura envers categories que transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens connecten amb l’essència del que és humà... Per a ell qualsevol criatura era una germana, unida a ell amb llaços d’afecte. Per això se sentia cridat a tenir cura de tot el que existeix... Ple de la major tendresa en considerar l’origen comú de totes les coses, donava a totes les criatures, per més menyspreables que semblessin, el dolç nom de germanes”. A l’hora de definir els eixos del seu pensament valida l’íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta, essent-ne ells els primers que la pateixen. Parla de garantir la seguretat alimentària i la pau. Descarnadament palesa que la política no ha de sotmetre’s a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia”. La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència, és alliberadora. La sobrietat i la humilitat no han gaudit d’una valoració positiva en el darrer segle. Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món, que val la pena ser bons i honestos. Ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc”. ¿On queda l’obra de misericòrdia la de donar pa al que té fam?  ¿On queda l’ecologia del descart, dels aliments que es perden, oh desvari, per lleis que ho obliguen a fer?  ¿És humanitat només multiplicar pans i peixos o bé aquí hi rau com a teló de fons el misteri de l’Eucaristia? ¡Oh, sublim ecologia de Déu que crea, estima i alimenta els seus! I a la seva imponderable manera! “Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat”. “En tu trobem la vida, Jesucrist Senyor”.

                        Diumenge XVII de durant l’any, 26 de juliol de 2015  Sabadell