divendres, 21 de juny de 2013

Homilia del diumenge 23/06/2013 del P. Josep Mª Balcells

TOTS  SOM  UNA  MATEIXA  COSA EN  JESUCRSIT

                                   Aquest és el diumenge de les identitats. Poca atenció posa Jesús a allò que la “gent” pensa d’ell; més l’interessa allò que pensen ells d’ell mateix. Més s’estima veure què en pensen els seus deixebles més propers. Pere, actiu com el primer “de la classe” tempestivament li diu: “Tu ets el Messies”. Jesús mai ha volgut que el reconeguessin com el Messies  per la gran ambiguïtat de l’expressió i perquè sobretot tot el que puguin arribar a dir no respon ni de bon tros a la idea que ell en vol donar, certament no coincident amb les que ells, sobretot alguns:  agafar l’espasa  per fer efectiu un messianisme autàrtic per més teocràtic que el puguin pensar o somiar…

                                   De quan en  quan no estaria pas malamente que ens féssim nosaltres mateixos aquesta pregunta identitària. Perquè de no ser una resposta nova o renovada o un coneixement dinàmic i progressiu, bé podem dubtar de la classe de coneixement que en tenim. Ens venç el tòpic d’infància. “O místic (és a dir experimental en primera persona) o dubtem-ne seriosament.(Rahner ho proposa)

                                   Anem cristianament  un xic despullats com el Rei que es pensava que ostentava els guarniments  amb tota pompa. Fou un nen qui va exclamar: “¡però si el rei  va despullat!”  Quantes vegades hem dit –jo mateix m’ho he repetit de mi mateix- que anem amb poca cosa més que amb els continguts de primera comunió. No hem fet de la cultura religiosa un imperatiu per anar creixent, coneixent i estimant més el Crist. De quan en quan hauríem de fer alguna auto-revàlida per veure si canvien les perspectives, Perquè no es tracta únicament ni primàriament de coneixements, sinó d’un estil de vida i això prové de tota una cultura que hauria de ser ambiental,  i de ser-ne contrastada amb altres persones que es consideren cristianes com nosaltres.

                                   No voldria avergonyir ningú, però podria ser legítim fer-nos aquesta pregunta: ¿Quin és l’últim llibre sobre Jesús que hem llegit? ¡I no tot acaba amb la lectura, i poder dialogar sobre el què hem llegit, ja se sap! Però cal entrar personalment en aquesta pregunta que les asseveracions primàries incontenibles de Pere fan acallar les altres, i almenys a mi m’hagués agradat saber el parer dels altres deixebles… Sí, és de catecisme, llegida ara, la resposta de Pere: “Tu ets el Messies, l’úngit de Déu”… Tornem –nos-la a fer la pregunta. “I vosaltes qui dieu què sóc jo? La pregunta té per als deixebles un punt de sorpresa. Quant de temps fa que van junts. Algunes coses més haurien sortit del cor d’aquells homes que feia tan  de temps que anavan amb ell, nit i dia, sobretot d’aquells que són considerats dels dotze. Si haguessin pogut parlar, ¿què hauria sortit? Només a tall d’’exemple: Joan i Andreu, que foren deixebles traspassats del Baptista. Volien veure on dormia, què feia quan estaven en la solitud i privacitat dels més propers. “Veniu i veureu”, els diu Jesús. Hi varen anar i varen veure: no ho diuen, només que hi van pasar aquell dia. Joan comenta que de tan impressionats es tornem cooptadors de nous deixebles. Joan explica com  actúen després d’aquest encontre. Llàstima que no consti el que veieren i sentiren, seria un autèntic goig i una autèntica revelació.  Jesús captivava a la gent i. tant més, com més de prop el veien i el sentien. Figureu-vos els dotze… Tot el que després es condensa en els evangelis pura oralitat i una bona memòria, això si. 

                                   Jo ara que escric, paro. Tanco els ulls i faig passar la meva particular pel·lícula de la personalitat de Jesús. Sense voler-me apartar massa dels textos litúrgics d’avui faria  aquest recompte: ¿M’ho miro des dels coneixements llegits una i deu vegades o bé els segueixo al peu de la lletra gairebé? Els he intentat de penetrar-los, de confronar-ne cadscun amb la visió genèrica que me n’he anat formant, rellegint-los...


                                   ¿El Senyor el sento com una muralla? ¿M’hi sento segur amb ell? ¿Salvat, beneït?  ¿Ho dic i ho sento de veritat?(Això només a l’introit que solem subtituir per un cant d’entrada i ja em sembla bé? Però no hauríem de perdre’n res).

                                   Abocaré sobre vosaltres un esperit d’afecte i de benvolença que em faran mirar-lo amb dol en la seva crucifixió. Em banyo en el doll d’aigua abundant i amargant per la seva mort, com qui desconsolat plora la mort del seu primer fill?- Aquell dia un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies nostres.

                                   ¡Quant lluny em sento encara de poder dir de veritat sortida del més fons del cor!: “Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu”. No, no, encara no és veritat. ¿serà perquè encara no us sento amb el cor partit, compassiu? No sóc terra àrida que us reclami des de la sequera més expectant. Això sí que m’és veritat: “L’amor que em teniu el valoro més que a la meva vida”. Lloar-vos, beneir-vos tenint a la boca  el bo  i millor, ocasió de goig als llavis. ¡Quines imatges més boniques! ¿Les tinc per reals? “Sóc feliç sota les vostres ales”. Ara dic que encara no, ¿què més voldria? La meva ànima s’ha enamorat de vós. Tinc la sensació que la vostra mà és el niu on reposo? Com més poesia hi ha en la frase, més lluny em sento de la realitat.

                                   La fe fa de recolzament de que sóc- malgrat jo mateix- fill de Déu; hauríem d’anar revestits de Crist, tan units a Ell que ens confonguessin o poc menys. Revestits vol dir com tenir , no dic ser una segona naturalesa. Seria massa...

                                   Tots iguals als ulls de Déu. ¿Per què sembla tan difícil ser-ho i sentir-nos-en? Més, diu, “tots sou una mateixa cosa en Jesucrist”. ¿I les diferències amb raó de les quals ens han acostumat a veure i distingir “per classes, i a més socials?” . A les persones Pau ja no les veu, amb ulls de Déu, diferències en raó de les quals les anem classificant encara: races, condició social i s’atreveix a dir que no hi ha diferència de tracte entre home i dona... Avui a Pau l’apedregarien(!). Tot tan lluny de la mateixa realitat! Potser sí que en ell això sigui veritat, però en nosaltres,ai, que més ai.

                                   Quan diu Jesús el què li faran els grans sacerdots i els mestres de la llei: ¿Quina sintonia, quina commiseració tinc? Com no sigui l’extemporània sortida de Pere: “Lluny de tu, pensar això que estàs dient... Ja sabem la resposta de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs. No has entès res, tot i que jo té donat explicacions i més explicacions, Els  seus pensaments no són els de Déu... Quan més tard dirà el parenostre ¡hauria de saltar-me per vergonya: “facis la vostra voluntat així a la terra com es fa al cel”

                                   I acaba Jesús dient-ho no sols als seus. Ho ressalta l’evangelista : “Si algú vol venir amb mi que es negui ell mateix, que prengui cada dia (!) la seva (!) creui m’acompanyi... Pel camí de pujada a Jerusalem havia dit i redit tantes vegades que seria rebutjat i mort. És curiós que sempre hi afegeix “I ressuscitaré el tercer dia. Mai , que consti, no li fan preguntes sobre la resurrecció. S’han ben entrebancat en el rebuig de la mort que se’ls ha ofuscat l’enteniment i passen de llarg de la resurrecció.

                                   L’acabament és digne de tenir-lo a la vista del cor i de l’acció: “Qui vulgui salvar la seva vida (aquí hi ha tot l’antievangeli) la perdrà. Donar la vida es pot fer de moltes maneres, però de les més  qualificades és la que diu a continuació: qui la perdi per mi, la salvarà. Per mi o per l’evangeli, que diu en un altre indret. Tot acostuma a anar a l’inrevés de com anem creixent i de com ens van educant i de com hauríem de madurar. És un perdre per guanyar. ¿Què costa d’entendre-ho i de posar-lo en acció? Tothom vol guanyar sense saber què vol dir guanyar segons Jesús i el seu evangeli. Són les grans paradoxes de la vida i més encara de l’evangeli. Que baixi Déu i que ens ho expliqui- perdoneu l’expressió. Això és el que va fer i de moment encara no se’n surt massa... Esperem un cop d’ala del colom de l’esperit i a veure si hi entrem. Si passéssim del oh què bonic al oh què bé si hi ha un xic més de veritat en les nostres vides que les voldríem més evangèliques, però sense pagar els burots... Sant Pau ja ho sabia i havia que no té color comparar el poc d’aquí amb l’esplendidesa d’allà.

                          la Lectio Divina en la preparació de la litúrgia dels diumenges. Llegir i rellegir. Veure introduccions als llibres, veure contextos, personalització de tot el que es pugui; ja ho sabeu que el salm responsorial sempre s’hi adiu i un hi gaudeix, encara que el què es diu té més de poesia o de mitja utopia, però al final un s’hi enganxa. Personalitzar tot el que es pugui, fer propi, com si el lector estès per a mi sol i jo per a ell sol i així amb tot. Valorem l’eucaristia, fem-la el centre de la setmana. Entrem amb la lliçó ben apresa i deixem que el Mestre i l’Esperit facin de les seves. Nosaltres oberts, atents, esponjosos, captadors. Avui  altra vegada Jesús ens diu personalment: ¿I tu què penses de mi i que me’n dius?
         No em cansaré de dir que hauríem d’introduir

                                               Clementina Arderiu (1889)

                                               Us tenia al meu voltant
                                               i us veia i pressentia!
                                               Senyor, em sou al davant
                                               i altre cop us negligia!
                                               I ara vós, que sou tan just,
                                               perquè el pecat cometia
                                                em feu sentir el vostre tust
                                               i m’entenebreu la via.
                                               Mes jo, Senyor, us vull honrar
                                               i desarmar-vos voldria.
                                               Oh si us deixéssiu pregar!
                                               Si accepteu l’ofrena pia!
                                               Jo us dono tot aquell bé
                                               que hom sospira i hom voldria,
                                               jo us dono tot el que té
                                               hom, i el pa de cada dia
                                               per l’humil racó, tan clar
                                               si amb l’amat el compartia,
                                               per aquell seu dolç mirar
                                               i la mà dintre la mia.

Diumenge XI de durant l’any, 23 de juny del 2013   Barcelona