divendres, 14 de juny de 2013

Homilia del diumenge 16/06/2013 del P.Josep Mª Balcells

JESÚS  I  LES  DONES

                                   És de tots sabut com Lluc tracta amb una exquisidesa molt particular les dones, en un moment en què socialment la dona no passava de ser poc menys que una serventa i la que vivia enclaustrada en la cura de la mainada i de la casa.

                                   Hi ha un passatge en que ni eren comptades a l’hora de fer un recompte de quanta gent hi havia en un indret significatiu. Tots ho recordem amb un cert estupor:”Eren com uns 5000 homes només, sense tenir en compte les dones i els nens.

                                   L’escena de la dona acusada d’adulteri és d’una tensió narrativa que el mateix text pel que diu i pel que no diu ho deixa ben reflectit. Imaginem-nos la dona mig tirada enmig d’una rodona de gent  malèvola que vol posar una vegada més en entredit a Jesús. Per als circumstants tot és clar. La Llei és sobirana i palmària: ¿Què dirà? ¿Què farà davant del que no podia acabar més que en una macabre apedregada? Ell, ajupit a terra i no sabem que hi fa: si hi dibuixa, si fa gargots, si escriu alguna cosa. Tothom està a l’expectativa. Jesús interromp el silenci ple de suspens davant d’aquells rostres esmolats ja amb pedres a les mans i amb una ironia i murrieria: “Qui estigui sense pecat que llenci la primera pedra! Comença la desfeta, començant pels més grans. Al final queden sols Jesús i la dona: “Ningú no t’ha acusat. No queda cap fera que vulgui complir la llei amb actitud desafiadora. “Ningú Senyor” Mireu què humà , què senzill. No li fa cap recriminació ni recomanació; tan sols un “Ves-te’n i no tornis a pecar”.

 Es dirigeix Jesús a la dona però parla amb Simó i li va retraient tot el que ell havia escatimat, compensat amb escreix amb gran delicadesa per part de la dona. L’aplicació que no hi manca a cap paràbola: Aquesta dona ha estimat molt  i és que molts eren els seus pecats que li han estat perdonats. I ara arriba la frase més important més enllà de la circumstància que l’han provocat. Amor i perdó van junts. Com més amor més perdó; com més perdó més amor. L’amor cobreix, diu l’Escriptura, multitud de pecats.

                                  Avui en tenim una altra de gran calibre. Simó, un fariseu, invita a dinar a Jesús no sabem les motivacions, però sí que ens consten que se salta totes les normes tradicionals de l’hospitalitat. Una falta aleshores de relleu. Jesús prou que ho nota,però no li fa cap comentari d’entrada. S’ajeuen sobre catifes cap  i mans cap endavant, mis recolzats sobre l’esquerre i van menjant de les viandes que estan al centre. Així només hi mengen en dies de festa o de solemnitats. Començat el dinar heus aquí que entra una dona i es posa als peus de Jesús. Només entrar comença a plorar amb ganes, a llàgrima viva, sobre els peus de Jesús. Jesús deixa fer. La dona és desfà els cabells i  amb ells els hi eixuga. Porta un flascó de perfum i li perfuma els peus. Simó segueix amb no solls estupor sinó amb profund neguit i comença a dir-se per a ell mateix: No seria pas un profeta si sabés quina mena de dona li està fent el que fa. Se li enterboleixen els pensaments. Jesús que ho veu tot, posats i pensaments i dirigint-se a Simó li diu a través d’una simple paràbola que no té cap escapatòria. Mestre, digueu: Dos homes eren creditors a gran distància a posta exagerada: Un li devia cinc cents denaris, l’altra cinquanta. Els hi perdona el deute a tots dos. Quin  creus que li estarà més agraït? No agraït; posa Lluc: qui l’estimarà més. La cosa està clara pensa  i diu Simó: No li noteu la suficiència?: Jo diria que l’estimarà més aquell a qui més li ha perdonat S’ha sentenciat ell mateix... 

                                   Ja ho sabem des de petits hi ha l’atrició i la contrició. Contrició vol dir triturar el pecat, fer a miques, fer-ne pols que el vent s’emporta. Sabem que viure la contrició és una manera àdhuc pedagògica de desfer el pecat. La contrició no és res més que viure l’amor. Voleu perdó visqueu l’amor sobretot als qui estan “aproximats”, aquells a qui ens hi hem atansat. Hi ha una commutació originalíssima. És el que va dir Jesús en l’evangeli de Mateu 25. és la que jo em permeto de fir la “transubstanciació” del proïsme amb la persona de Jesús. Aquesta  “eucaristia” de la misericòrdia està a l’abast de qualsevol de nosaltres. L’estimació purifica, fa entrar en comunió.

                                   La gasiveria  moral queda patent al final de l’evangeli. ¿Qui és aquest que ¡fins i tot! perdona els pecats? No és la primera vegada que ho pensen i li arriben a dir. Certament  que només Déu pot perdonar els pecats. Tireu la conclusió del sil·logisme: Per tant tu ets Déu. Però s’encallen en la negativitat implacable que està per damunt dels fets. Jesús benvolent es dirigeix a la dona i li diu: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.

                                   Sort hi ha a l’Església de la presència de les dones, més si són mares o àvies. Entenen més fàcilment el que és l’evangeli. Donem una revolada pels fets més significatius de l’evangeli de Lluc i descobrirem que hi ha una afinitat més gran entre les dones amb Jesús que no pas amb  els homes.

                                   Les virtuts que més ressalta Lluc en Jesús, les dones les entenen més de pressa: la compassió, la misericòrdia, la delicadesa, el cor més prompte per anar a fons en situacions vitals, l’amor.

                                   Lluc trencà esquemes però al cel de la història de l’Església encara segueix ennuvolat. De quan  en quan surt un arc de Sant Martí doble. Recordeu que l’arc iris fou el senyal de la promesa o Aliança que va fer Déu a Noé després del diluvi.

                                   Oh, dones, no us deixeu prendre el lloc que us té reservat el cor de Jesús. Fa temps que ho he descobert que l’Església del futur la dona tindrà uns papers més en consonància amb les seva sensibilitat i capacitat de fe.

                                   Escriure sobre la situació de la dona a l ‘Església és un tema vidriós. Amb tot llegeixo literalment al Comentario Bíblico Internacional: “Les dones han romàs en secret promovent amb la seva oració i el seu lliurament generós la majoria de les empreses cristianes. Tota l’Esglèsia que ignora el paper únic de les dones i el seu ministeri està espiritualment cega i oblida les benediccions que l’Església ha rebut a través d’elles... És necessari que l’Església reexamini la seva teologia sobre la dona. Però també és necessari que els defensors dels drets de les dones a l’Església reexaminin si la igualtat s’aconsegueix només quan homes i dones realitzin exactament els mateixos papers i funcions en l’Església, o si Déu i la naturalesa han assignat papers específics i en ocasions diferents a homes i dones en la construcció i el desenvolupament espiritual de l’Església”. A vegades parlant d’això tinc la sensació que ho hauríem de tractar com una mena d’ecumenisme a l’interior de l’Església. Manca diàleg.

                                   L’últim paràgraf de l’evangeli d’avui és molt significatiu. Algú hi ha vist que àdhuc algunes dones eren considerades apòstols. Anem caminant encara que hauríem d’apressar una mica més el pas. D’això n’estic cert. Cada pas en ferm són segles guanyats.
  

                        Diumenge XI de durant l’any, 16 de juny del 2013  Barcelona