diumenge, 14 de juliol de 2013

Homilia del diumenge 14/07/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                                           FES-HO  AIXÍ  I  “VIURÀS”

                                   La trampa, a més de verí com sempre –per contra tota una gran i insopItada revelació del pensament de Jesús, el Mestre. El volen fer caure en contradiccions i resulta que les respostes són d’un  valor suprem. Estem així com en una revelació al bell mig de l’evangeli, millor, en el punt on es fa claríssima la seva ètica o estil de fer. Tot tendeix en Crist a la unitat i a l’acció. Ho corrobora d’un  forma incomparable la paràbola del bon samarità, que jo conceptuo entre les més plenes de sentit evangèlic i de l’esperit que movia Jesús. Tot i que  la resposta no deixa de tenir aquesta fina punteta d’ironia, perquè Jesús en fa protagonista (de la paràbola) un proscrit, un que no és del poble d’Israel, un heretge. Un samarità…, ¡I qui ho hauria de dir! Recordeu que eren dos pobles –el jueu i el samarità- que no es feien i que els mateixos Joan i Jaume, que amb el seu exabrupte apocalíptic es guanyen el sobrenom de “fills del tro”.  No et dic res! L’evangeli –Jesús- desconcerta  propis, no diguem els estranys. Juga sovint amb la paradoxa per subratlllar el que vol posar en clar.

                                   En la paràbola estem davant d’un ensenyament típic de Jesús. A través d’una ficció, d’una narració amb tot un plec d’implicacions personals de tota mena i de fer-nos sentir amb la passarel·la de personatges successivament sentint-nos malament i bé. Doctrina clara essencial (primera part), acció pésima (segona part, la corresponent a la paràbola). La doctrina (la síntesi de l’ètica evangèlica) l’ha dit deu mil vegades i ells la reciten sovint; no es pot arguïr ignorància per part d’ells; el problema vindrà a la segona part: “per justificar-se” el Mestre de la  llei li fa la pregunta que sembla d’entrada més retòrica que altra cosa. Jesús amb la paràbola li i ens obre tota la nuesa i profunditat de l’ètica evangèlica: El protagonista de la història desfila, passa a ser successivament el Doctor en Lleis i tota la seva “colla”, després passem un per un tots nosaltres i finalment un samarità que ens dirà emblemàticament allò més profund de l’ètica evangèlica.  No serà un qualsevol (el, no un) samarità que tot i que per a ells és un heretge esdevé el patró-llei de tota l’ètica evangélica (el “Bon” samarità: espill de la millor ètica sense nom o amb tots els apel·latius). “Fes el bé sense mirar a qui li fas!” Fer el bé complet, personalitzat, inmplicant-hi del tot, sense accepció de persones…

                                   D’entre totes les paràboles jo en trobo tres d’aquelles integrals i integradores: La mal anomenada del fill pròdig (la més rica de matisos evangèlics); la d’avui: La del Bon Samarità i la de l’ovella perduda. Aquí un hi troba tot Jesús i tot  l‘evangeli sintetitzats.

                                   L’evangeli no és pricipalment una doctrina o un rastrell de dogmes; és més bé un estil d’obrar, una manera de fer que engloba totes les vessants emocionals de la persona i els hi dóna un sentit ple de viure. El segiment de Jesús en definitiva no és més que assimilar unes formes de pensar, viure i actuar que són les del Mestre. No és una forma (hàbit, ritus) que un a base e repeticiones s’arriba a assemblar-se a la del model. Hi ha tants seguiments de Crist com persones  en fan l’experiència. Hi juga un gran paper la intuició, la creativitat: el per què el per a què hi juguen molt més que cap altra cosa. No trobareu mai dos cristians autèntics que siguin iguals. Poden assemblar-se però allò de la igualtat és no sols impossible sinó nocible. Cadascú és cadascú davant de Déu.                               El Deuteronomi per als cristians que segons sant Pau “som criaturas noves” es condensen en els dos manaments que en realitat són un de sol, però recordant allò de “se us ha dit” però “jo us dic”… Recordem allò de Sant Mateu en el capítol 25: veure, cuidar, atendre tothom, sobretot els més necessitats com si ho féssim al mateix Crist. Li escau ben bé la frase de Jesús: “Fes així i viuràs; doncs, tu fes igual. ¡Quines dimensions noves que agafa aquest vuiràs!
 
                                   Del que en resulta de la paràbola del Bon Samarità sense més explicacions que hi serien sobreres. tot és qüestió de fer passar la pel·lícula fent rotació de personatges, de manera semblant al llibre que il·lustra l ‘altra mravellosa paràbola del Fill Pròdig, que per moments un fa el paper de Pare, del fill redescobert, del germà gran. Em refereixo al llibre tantes vegades citat i recomanat del “Retorn del fill pròdig” de Nouwen. Trobo que tenen similituds, però més enllà de la narració. El comportament del Bon Samarità és el símbol del propi Jesús i dels seus seguidors. Aquí hi veig tota la profunditat de l’estil evangèlic. Proisme no és l’altre simplement, sinó l’altre que es troba acollit, que m’hi atanso per socòrrer-lo. I no com una acció només cívica, sinó de compromís, fins al final. Feina però ben feta, arrodonida, d’estimació misericordiosa. En una persona integrada: cor, paraula, acció van sempre junts.

                                   Ara fa uns mesos vaig fer una lectura d’un artícle de  seleccions de teologia que volia resumir com havia evolucionat la moral del Concili encá. Afegeixo les meves reflexions per si us poguessin ajudar. Crec que el lloc és apropiat. Aniran en document a part però a continuació. No voldria fer-me pesat, però el pensament de Casldàliga el va condensar així: “Tot és qüestió d’humanitzar la humanitat començant pels més propers”. Mou-te i els trobaràs de seguida. N’està tot ple; depèn de tu.


          Diumenge xv de durant l’any, 14 de juliol del 2013.   Barcelona