dissabte, 20 d’abril de 2013

Homilia del diumenge 21/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


SOM  EL  SEU  POBLE

                                   No us vull fer un greuge si us dic que no sabem ni imaginem el què significa que som un poble, el poble que Déu ha pres com a possessió seva, com s’esmenta ja amb aquestes mateixes paraules al llarg de tot l’AT. Aquesta idea-força va entrar intensament en el genotip, en el tarannà d’Israel i, deixant de banda sionismes més o menys actuals, la gran veritat és que Israel ha viscut, sia en la diàspora sia en els intents nacionalistes allò de la seva identitat com provinguda de  Déu. Pau en fa un emocionat elogi quan s’expressa amb encomis i al mateix temps amb sentiments ben condolguts pel rebuig de la fe en Jesucrist que Pau pretenia donar-los preferentment a ells abans que als pagans: És la carta als Romans (9, 1ss.): “Unit a Crist  i tenint per testimoni al meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, declaro amb tota veritat i no menteixo, que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist. Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; també són d’ells els patriarques, i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén”. Seguint Pau Jesús de dos pobles n’ha fet un d’únic, trencant barreres de separacions ancestrals entre jueus i pagans i això ha entrat de ple en el document conciliar sobre l’Església.  Dirà que no hi ha diferencies entre home i dona…La voluntat de Déu és que tots siguin u.

                                   És possible que no sapigueu les discussions que hi va haver entre els pares conciliars a l’hora de redactar el gran document sobre l’Església, perquè no es discutien paraules, no; sinó enfocaments i conceptes novedosos. I uns i altres n’eren conscients.

                                   Es pot dir d’una manera gràfica que hi va haver una transposició de capítols que va suposar un canvi de mentalitat que afectà a tot el Concili i que encara nosaltres no hem assumit del tot. Us dic com varen quedar els tres capítols primers: El primer: “El misteri de l’Església”. Massa acostumats estem a veure el caire institucional que no deixarà mai de tenir per a bé i per a mal: l’Església sempre s’haurà de renovar i “reformar”: és humana, pecadora i santa a la vegada; però  pensar i sobretot viure que està arrelada en la Trinitat, que es pot definir com a Regne de Déu, com a Cos místic del Crist, com que té dues vertents: una visible i una altra d’espiritual. Això ja ens pot desfer moltes interrogacions, dubtes i visions que terregen més del compte, sobretot avui, potser amb forts motius, si perdem de vista la seva dimensió essencial de misteri a aprofundir i a considerar abans i tot de totes les debilitats humanes fruit precisament de la condició humana i també pecadora…, si voleu més institucional. “Home so i humana és ma mesura”

                                   Després d’un cert forcejament es va posar com a segon capítol:”EL Poble de Déu” que ens afecta a tothom per un igual, a prescindir del ministeri o bé de la situació personal en què ens trobem cadascú. Dit així sense més potser no acabem de veure la transcendència de passar definitivament de segon a tercer capítol “De la constitució jeràrquica de l’Esglèsia i en particular de l’episcopat. El capítol segon ens defineix com a poble, com a comunitat, com a fraternitat. És la nova Aliança promesa per Déu. No són arguments o factors genètics, sinó espirituals els que ens fan família. “Perquè els qui creuen en Crist, renascuts no pas d’un germen corruptible, ans incorruptible, per la paraula del Déu esdevenen en summa “un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble possesssió de Déu… que en altre temps no era  poble, i ara és poble de Déu”.

                                   “Aquest poble mesiánic té per cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals hi fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu començat  per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi del temps, quan el Crist que és la nostra vida es manifesti  i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció  per prendre part en la llibertat gloriosa  dels fills de Déu. Així , doncs, aquest poble messsiànic, malgrat que de moment no agafi tots els homes i que més de quatre vegades aparegui com un petit ramat, és amb tot, el germen més fort d’unitat, d’esperança i de salvació per a tot el gènere humà. Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor, i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món, la sal de la terra”. Aquest punt és constitutiu. Ens iguala a tots des del papa fins a qualsevol de nosaltres. Recordeu allò d’Agustí: “Amb vosaltres sóc un cristià més; per a vosaltres sóc bisbe”.

        
                           En tenim ben bé prou per entrar en la comunió amb els nostres germans en la fe, començant pels de casa. Valorant sobretot el fet comunional que hi hauria d’haver entre tots els que compartim la mateixa fe. Tenir-nos en la major autoestima com a cristians i anar trobant expresssions que posin de manifest que som germans de fe i de gràcia. Hem d’enfortir aquest sentiment de que som poble i fomentar unes relacions ofertes, fraternes i de servei. La comunió és una “mística”, s’ha de sentir.

                                   Fou providencial aquest canvi que ens posa en situació d’igualtat, de cooperació amb la clerecia del qual el papa Francesc ja va dir que el poder era servir. No ens podem arronçar. La respossabilitat és compartida, cadascú amb els seus propis dons i carismes. I seria bo que no fóssim tan hipercrítics amb la  jerarquía i que ens brindéssim a col.laborar en les tasques del Regme i en la més menuda ajuda a que les coses d’Església tinguin el decòrum i la creativitat pròpies de persones que se senten corresponsales de com funcionen les “nostres” “coses…”

                                   Es va fer un primer balanç de l’acceptació del Concili en celebrar els vint anys (fou el 1985) i es va centrar tot en l’expressió “l’espiritualitat de comunió”. “No es tracta de “clericalitzar” els laics, ni tampoc de “secularitzar” els clergues, com dissortadament a vegades s’ha intentat de fer, sinó d’anar a les arrels de la vocació cristiana comuna a tots, i adonar-nos de la dignitat compartida com a cristians,  i així en una veritable comunió, junts com a Poble de Déu, ser capaços de mostrar-nos al món auténticament com a seguidors del Crist”. Corresponsabilitat seria la paraula clau.

                                   Siguem pràctics i efectius:
  • Ser acollidors en les nostres eucaristies. Sobretot dels nous. Hi havia un orde menor que tenia per “ofici”: Atendre els que entraven. Que se sentissin com a casa.
  • Entrar en conversa en sortir. Interessar-nos per ells i família, pels malalts.
  • Atendre’ls si necesiten quelcom.
  • Oferir-los a la participació en activitats parroquials
  • Que puguin participar en els serveis eucarístics, que es renovin els que hi participen: lectors, ofertoris, servei d’altar, fer les captes, oferir el calze.
  • Invitar-los en activitats de voluntariat.
  • Promoure les seves iniciatives i la pròpia creativitat
  • Conéixer els principals documents del concili.
  • Invitar-los a llegir llibres de religió.
  • Promoure diàlegs  oberts a temes concrets
  • Posar a disposició locals parroquials per les seves celebracions
  • Assistir a algun  esdeveniment eclesial de la diòcesi o de l’arxiprestat.
  • Ajudar els necessitats.
  • Fer per manera d’augmentar la cultura, sobretot la religiosa.
  • Que se sentin acompanyats i que puguin oferir acompanyament
  • Invitar-los a ser testimonis amb tota discreció.
  • Participar en els actes, xerrades, i en general a tot el que porti el segell parroquial.
  • Invitar a amics, familiars o coneguts a que participin en els actes parroquials
  • Fer propostes concretes de millora de les eucaristies.
  • Proposar intencions de pregàries particulars.
  • Oferir responsabilitats de gestió o de consell.
  • Viure l’espiritulitat sempre en funció dels altres, de la comunió.
  • Seguir les campanyes que es vagin fent.

                        Diumenge IV de Pasqua, 21 d’abril de 2013  Barcelona