dissabte, 6 d’abril de 2013

Homilia del diumenge 07/04/2013 del P. Josep Mª Balcells


RESSUSCITAT, RESSUSCITAT  DE  MICA  EN  MICA...

                                   En un ambient florit d’al·l·luies, sobretot en àmbits litúrgics no podem perdre de vista que la Resurrecció ens pertoca singularment i col·lectiva, ja des d’ara. De fet. La Paraula de Déu ens parla aquests dies d’un tornar a néixer , d’un renascuts a vida nova. No hem d’esperar el cel per viure’l com a ressuscitats. Ara és l’hora de començar a fer-ho però amb fermesa i convençuts...

                                   Solem dir, seguint Pau, que si Crist no hagués ressuscitat, la nostra fe no tindria cap validesa. I encara més fort: que seríem la riota de la humanitat. Jo em faig la pregunta a l’inrevés: Si (realment: expressió litúrgica, que dóna la fermesa d’una seguretat inqüestionable) no haguéssim renascut a una vida nova; dit més a la directa: si nosaltres no haguéssim ressuscitat ja ara en certa manera, tornem-ho a dir: “realment”, ¿de què ens valdria i serviria la Resurrecció de Jesucrist?  Precisament la gràcia d’aquest esdeveniment únic en la història està precisament en que una resurrecció s’explica per una altra. Les dues van a l’uníson. Caldrà repensar aquest fet singular.  Seria va i a la pràctica de què ens serviria la Resurrecció de Crist si en nosaltres amb ell  no haguéssim conressuscitat. Això que des de les pàgines de la Bíblia és inqüestionable, potser no ho hem acabat o sabut entendre i viure-ho en la pràctica de la nostra fe de cada dia.

                                   Que això té conseqüències pràctiques Pau és l’encarregat de dir-nos-ho de moltes maneres  i des de molts angles i ara en que estem encara en la gran octava pasqual m’arriscaria a fer com una meva síntesi ni que sigui provisional, a aprofundir més per via de vivències més freqüents i més intenses... Teniu la paraula.

                                   Tot i sabent que m’he de quedar molt curt, vull fer un assaig del que podria ser per a mi, ara que hi estic posat i intentant pensar-ho per tal de viure-ho. ¿Què és una vida de pre-ressuscitat com la que ens toca i ho han dit vegades i vegades i ho seguiran dient aquests textos bíblico-litúrgics d’aquest cicle pasqual?

                                   Començo dient que Crist ens ha esbandit les pors de que tot acaba aquí. Aquesta por existencial Crist en la seva mateixa mort i resurrecció l’ha definitivament anul·lada. Vull posar de relleu –ho he dit altres vegades- que Jesús morint i ressuscitant ens ha salvat del pecat i de la mort. Ell n’és el primogènit de tots els altres, així ho diu Pau. Encara traginem pors ancestrals a la mort, a deixar aquí tot, tant l’intranscendent com allò que valorem supremament: la pròpia persona i tot l’entramat d’amors i de valors substantius. Maduresa, cultura, relacions, etc. Som éssers destinats a vida plena. I això ha de tenyir i acolorir la nostra vida creixent, passible i acotada per dates i circumstàncies... ¡O comença aquí o és una possible irrealitat!

                                   Quan Crist ressuscitat es manifesta enmig dels deixebles espaordits ho fa en un emfàtic que ¡no tinguin por! Això no afecta només al fet de retrobar-se amb Ell; els farà constatacions de que no és una fantasma; que té cos i que conserva les ferides, ¿tancades? dels seus sofriments. Perdre la por, perdre les pors existencials és per a mi una de les característiques de novells ressuscitats. Ens espera una vida més enllà de la “vida”, on la paraula clau és la plenitud de vida en Déu.

                                   Tercer: Ja no estem en l’àmbit opressiu i esclavitzador del pecat, sinó que ara regeix l’àmbit de la gràcia. Mira-t’ho bé per totes bandes i veuràs que tot és gràcia (sant Agustí)

                                   Quart: ja no posen “notes ni qualificacions” per les coses que fem en un espai moral consuetudinari. Ara és el torn de la gràcia la que se’ns dispensa abundosament, si nosaltres sabem obrir mans i cor tot fent “coveta” que dèiem quan de petits ajuntàvem mans i les ajuntàvem eixamplant cabuda...

                                   Cinquè: I és conseqüència. ¿Què tens que no ho hagis rebut? Per tant, tot és gràcia. Això porta a viure amb aquesta tonalitat de l’esperit que ens obre a tenir una consciència com de regal i a ser més sensible i a valorar molt més tot el que tenim, perquè és “rebut”. Tot ens és “donat”,  per més que és d’una persistència gairebé malaltissa aquesta sensació enverinada de que tot el que tenim ens és merescut, “obra de les nostres mans”, que diu el salm. Aquesta societat és molt des-agraïda. Els egos van a tot vent, l’ego no deixa de ser una malaltissa realitat, que ens enverina sense saber-ho.

                                   Sisè: Fent pom de tot l’anterior se’n deriven unes actituds que voldria considerar plenament pasquals: Primer de tot el goig pasqual. És el goig de l’esperit. Tenim quan vertaderament gaudim pasqualment de nova creació –en nosaltres- reviscuda, revisitada, renovada. És la primavera pasqual. Això té ressonàncies espontànies. Repassa la litúrgia i veuràs que el seu “camp” està sembrat d’al·leluies que són expressió d’un goig ben pur, com quan un contempla la natura esmaltada de mil coloracions i d’olors diverses i els gaudeixes sense macular-les perquè són ofertes als ulls i a l’esperit i no goses fer-ne cap pom per guarnir no sé pas què, quan és tota la natura la gran guarnida. Tot renascut, perquè és vist i viscut de manera diferent.

                                   Setè. Del goig passarem a la lloança. Déu en Crist se’ns ha fet admirable i admirat i ens brolla un lloat, beneït, sant, gran... És el de Pasqua temps de deixar que el cor canti, perquè de motius en tenim més que no en sabrem capir...

                                   Vuitè. Començo per una consciència afilada, sensible al bé , a la bondat, a la bellesa, a la comunió, a la llibertat. I qui té consciència ha de tenir lucidesa, transparència, responsabilitat, que val tant com un compromís obert a tot el que significa justícia (en el sentit bíblic de santedat i en el de plena humanitat). I la consciència s’agenolla sempre en el servei que és procurar la dignitat de tota persona, amb les preferències pròpies de Jesús, i en la proximitat com es dóna a entendre en el fet mateixos d’agenollar-nos.

                                   Tot això ha rajat sense haver de consultar llibre que d’altra banda els tinc oberts davant meu.  Tinc la sensació –desmesurada ho reconec- pel seguit de preguntes que em fan respecte del nou papa, que de bon principi ha arribat al cor a molts creients que –sense menystenir-ne d’altres anteriors- ja era hora de que poguessin donar una síntesi oberta sobre el papa que es fa dir simplement bisbe de Roma, Francesc.

                                   De fet caldrà esperar. La vida de la fe, la redempció, la resurrecció què són sinó  un joiós, llarg, pacient camí d’esperançada estimació. A esperar toquen, em sembla a mi. Seria prematur jutjar per uns primers gestos que sens dubte han enlluernat tants creients, com si diguessin: “Ja era hora”.

                                   Vull deixar oberta aquesta “pressió” d’aclariment pasqual que em persegueix, tal com deia al principi: Som Ressuscitats i aquests, ¿com viuen  “en carn mortal” la seva incipient i creixent resurrecció? El mateix papa és exponent pasqual.

                                   M’agradarà tornar-hi. L’altre dia un em deia: encara ens queden 45 dies de Pasqua. Els aprofitarem dia a dia, vivència a vivència. “Siguem lloança de la seva glòria” o bé –i no em canso de repetir-ho : En l’últim tuit del Papa Benet XVI, ara en diuen, si no m’erro, piulada. (Ja m’agrada la piuladissa primaveral): “Gràcies per la vostra estimació i proximitat. Que experimenteu sempre l’alegria de tenir Crist en el centre de la vostra vida”. Bé es mereix un comentari ben i ben pasqual. M’ho apunto.

                        Diumenge II de Pasqua, 7 d’abril de 2013     Barcelona