divendres, 22 de febrer de 2013

Homilia del diumenge 24/02/2013 del P. Josep Mª Balcells


LA  TRANSFIGURACIÓ, NOU PAS EN LA DESCOBERTA QUARESMAL

                        La Transfiguració té a l’Orient una rica iconografia que va lligada amb la contemplació, i que els diu molt més del que en nosaltres és habitual. La pintura-icona està dividida en dos parts desiguals. La part superior ve emmarcada en una mandorla i és on es configuren les tres persones: Jesús, Moisès i Elies. És com el cel obert amb tota la magnificència i tot ple de simbolismes: cada traç, cada color té la seva significació...  A baix, a ras de terra, es veuen Pere i companys vençuts pel son. Jesús ha pujat a la muntanya, segons costum, a pregar; i de sobte Jesús es veu acompanyat de dues de les figures més conspícues de l’AT. Tot Ell és un sol radiant que embolcalla de llum també Moisès i Elies. D’entrada, jo hi veig una significació que no ens ha de passar desapercebuda sobretot a nosaltres: estan parlat del traspàs de Jesús que s’ha de produir dins de poc a Jerusalem. Els tres són els grans “portadors del poble”, en circumstàncies pròpies que donen un cert peu d’igualtat, asimètrica això sí, a poder parlar del fons de la qüestió que és quaresmal i pasqual a la vegada: creu i resurrecció són el mateix. Així ho denota Joan a bastament al seu evangeli sobre la passió.

                        El desert és el lloc comú que els agermana a tots tres. Tots tres es fan solidaris, carreguen amb les infidelitats del poble. Moisès intercedeix pel poble que ben prest no ha sabut mantenir la fidelitat jurada solemnement al seu Déu. Ha de pregar tot sol en favor del poble. Déu es manifesta aïrat. “-Ets un poble que va a la seva-. -Mira, tu em manes que guiï aquest poble. Si tu m’has concedit el teu favor et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré”(Ex 33). Més endavant, després del pecat d’idolatria a l’Horeb, Moisès ha d’intercedir davant del Senyor: “Tot seguit em vaig prosternar amb el front a terra davant del Senyor. M’hi vaig estar quaranta dies i quaranta nits... demanat perdó per tots els pecats que havien comès: havien ofès el Sant... i havien provocat la seva indignació. Jo mateix estava esglaiat per l’enuig i el rigor del Senyor que us volia destruir, però també aquesta vegada el Senyor em va escoltar (Dt 9, 18ss)

                        L’altre acompanyant és Isaïes, home abatut per les infidelitats del poble, perseguit i fugitiu desert enllà, amb l’amarg regust de saber-se sol, demanant que el Senyor el deixés morir de tristesa i de la por de la reina que ha jurat matar-lo. Deia: “Estic encès  de zel per tu, Senyor. El Senyor li va dir: “Torna a posar-te en camí i vés pel camí del desert. Finalment diu: -“Pren-me la vida, que no sóc millor que els meus pares”. -“Aixeca’t i menja que el camí que has de fer és massa llarg per a tu”... Elies es va alçar, va menjar i beure, i després amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits fins a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb.

                        Els tres grans “conductors-portadors” del poble,  ¿de què podien parlar si no del traspàs d’Ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Tots tres comparteixen experiències límits, sabedors que la mort i la vida formen una mateixa cosa i que el fet d’haver de portar a pes a les espatlles els desvaris i els mancaments del seus és alhora feixuc, molt feixuc, però joiós al mateix temps. Tots parlen un mateix llenguatge i comparteixen missió...

                        La primera reacció d’estupor fa esclatar  Pere en una autèntica “cantada”! Llença la proposta de fer tres cabanes que resulta un despropòsit clamorós. No sap pas de què va... No ha entès res, però com sempre posa cullerada... En aquestes, un núvol els envolta, s’esglaien perquè aquest suposa la presència de Déu. Del núvol estant se sent una veu: “Aquest és el meu fill, el meu elegit; escolteu-lo”. El missatge -ara el podem entendre una mica més que ells-. L’AT es concita en el NT, concretament en la persona del Fill. En els evangelis es diu molt sovint “i això era perquè es complissin les Escriptures”. Aquí, la cita no es de paraules sinó de personatges altament significatius. Tots comparteixen més que la idea, la missió de Jesús d’anar fins a les darreres conseqüències en les que es barrejaran passió, mort, creu, “enlairament”, glorificació d’una manera no successiva sinó conjuntada, simultània, formant unitat. Quaresma fita des de dins l’horitzó de la Pasqua. Només podem viure-ho formant una unitat de propòsit. La lliçó ara la podem llegir amb claredat, ¡i és novetat! La quaresma es viu des d’una perspectiva pasqual o no és la quaresma evangèlica ni litúrgica. El final es deixa veure ja en el camí. Així agafa una motivació superlativa. Acostumats a veure i viure els esdeveniments en successió, això ens impedeix de gaudir pasqualment la quaresma. No hi ha autèntic coneixement vivencial de Crist, si no sabem fer aquesta lectura superposada. En Jesús sempre van anar juntes. En el més profund de l’esperit de Jesús no hi entrava divisió: sofria de veritat, però estava i se sentia a les mans del seu Pare. Cap cosa feia fora l’altra. Goig i dolor s’aiguabarregen, conviuen. Les motivacions il·luminen les vivències.  Intento tenir com diu Pau els mateixos sentiments de Crist. Però en realitat no sé ben bé què dic. ¿Què sabem de Jesús? Ell és segons expressió d’Agustí: “més íntim que la meva pròpia intimitat” Allí el tinc, allí el sotjo. Voldria tenir ulls de saviesa, ulls de fe, voldria saber el per a què de tantes coses i de l’ànima de Jesús. Aquesta quaresma la trobo més “regalada”. M’identifico més fàcilment amb el que reso als salms i a la litúrgia. Fa dies que vaig donant voltes a aquesta expressió que he trobat als salms de cada dia: “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en Tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143, 8)  No sé per què, però aquesta estrofa del salm se m’ha quedat  dins meu i la vaig rumiant. M’ha semblat suggestiu això d’escoltar el teu amor. A la paraula a la que dono voltes és al fet d’escoltar l’amor. Escoltar es pot fer amb paraules, amb silencis, amb contemplacions, amb presència, tancant els ulls, brandant els de la fe. Som massa donats a la i a les paraules. L’amor es pot dir i donar de moltes maneres. Escoltar suposa atenció, consciència, respirar, atencions, trobant-s’hi bé, immobilitzar-se, acollir, descobrir, tenir intuïcions, deixant-se “prendre”, sentir batecs, i sentir-los com si fossin propis. I això ja de bon matí, a punta de dia, fent coincidir despertar i començar a fer experiència amorosa d’Ell.

                        Quelcom de similar queda ja expressat a l’oració col·lecta d’avui que diu: “Vós que maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Des de dins la quaresma és una altra cosa. Quan la comencem ja portem interioritzada la pasqua o les pasqües anteriorment viscudes. Ai, i quina raó tenia Rahner quan ens invitava a viure en cristià amb una visió experiencial (ell en diu mística, paraula que fa de mal entendre per a molta gent, àdhuc cristiana). A Crist, l’Amor, se l’ha d’escoltar, compassant batecs, sentint-lo molt de prop, molt de dins. Visió interior... Un excel·lent exercici de fe, d’esperança vital, d’amor fet de petites coses. Pels que encara estan lligats a quaresmes més formals: dejuni, abstinència, almoina, pregàries, que no se m’espantin. Que tot això i més són afegitons. No són alternatius, sinó enfocaments diferents. Al final de les jornades quaresmals serem examinats només d’amor. Allí conflueixen tots els camins quaresmals. “Els ulls fits en Crist” i ja és tot. Almenys a mi així m’ho sembla.  Escoltar l’amor. Una quaresma pasqual, ¿és o no és?

Podríem molt bé acabar amb la pregària de sant Ignasi que porta per títol Contemplació per a aconseguir Amor:
                                   “Preneu, Senyor, i rebeu
                        tota la meva llibertat, la memòria,
                        l’enteniment i tota la voluntat,
                            tot el que sóc i posseeixo,
                                   Vós m’ho heu donat,
                        a Vós, Senyor, ho torno, tot és vostre,
                        disposeu-ne segons la vostra voluntat.
                           Deu-me el vostre amor i gràcia,
                                   perquè això em basta”.

            Diumenge II de Quaresma, 24 de febrer del 2013   Barcelona